Els noms del porc

Els noms del porc

Gustavo Duch i Carles Soler (Extracte)

L’any 1995 ja teníem un sector porcí molt potent a Catalunya, i entre 10.554 explotacions es comptabilitzaven un total de 4.390.484 caps de porcí. Pocs anys després, el 1999, el cens porcí ja havia arribat a 1 porc per habitant, amb uns 6,3 milions de caps concentrats en un 40% en tres comarques (el Segrià, Osona i la Noguera). En aquell moment ja es van alçar algunes veus que alertaven sobre un model intensiu, contaminant i que feia desaparèixer les petites granges que no podien competir amb les grans empreses. Però, més que canviar, es va seguir fomentant la producció intensiva porcina amb l’objectiu que Catalunya fos una de les principals àrees de producció, engreix i transformació a escala europea. I així ha estat. L’any 2013 es van comptabilitzar més de 6,700,000 porcs i, en canvi, el nombre d’explotacions havia baixat a menys de la meitat, en concret a només 4.321.

Que Catalunya tingui aquesta capacitat instal·lada de produir més d’1,5 milions de tones de carn anualment —o, el que és el mateix, uns 210 kg de porc per persona encara que consumim 11,7 quilos per any, i és molt i massa— s’explica per la presència d’empreses com Vall Companys, Tarradellas o la Cooperativa Agrària Guissona, que amb models diferents d’estructura empresarial han aconseguit integrar verticalment el sistema productiu carni. Les seves estructures estan preparades per abastir de garrins, pinsos i servei tècnic les granges associades o ‘integrades’, que són les que, assumint tots els riscos, s’encarreguen d’engreixar els animals, que finalment compren aquestes corporacions per portar als seus escorxadors, que també són seus, i fins i tot, en el cas de Guissona, també s’encarreguen en les seves botigues Bonarea de fer la venda.

L’any passat, Guissona va engreixar més de 670.000 porcs, pels escorxadors de Vall Companys varen passar més de 4,3 milions de porcs i Casa Tarradellas va llogar uns terrenys a Oliola (Noguera) per instal·lar-hi un dels complexos de granges amb més capacitat de tot Catalunya, uns 21.000 porcs.

Però aquest model productiu té un preu molt alt. D’una banda, i com hem vist, la desaparició de moltes petites granges i la dura subsistència dels que, integrats en el model, no són res més que mà d’obra barata —una baula d’una cadena— per a una gran maquinària en funcionament. I, de l’altra, un preu per a tota la societat, ja que a les comarques abans senyalades la gestió dels purins és un gran problema de contaminació dels aqüífers i que indirectament està comportant més dimensió d’aquestes corporacions, que ara han de comprar més terres per poder abocar-hi els purins.

D’on ens alimentem?

Deixar l’alimentació en mans d’aquest model centrat en produccions intensives i per a l’exportació vol dir també acceptar una considerable dependència alimentària de l’exterior. Concretament a Catalunya, el 60% del menjar que ens emportem a la boca és importat; i aquí la connexió amb el món és Mercabarna, un altre instrument de les administracions públiques al servei dels grans agronegocis privats.

En els darrers 20 anys, Mercabarna ha fet una aposta per convertir-se en un centre logístic de la Mediterrània on, sota l’excusa de competitivitat, eficiència i demanda, s’ha promogut la deslocalització dels aliments. Un exemple d’això el tenim quan analitzem l’origen dels tomàquets que es comercialitzen a Mercabarna en la seva temporada natural. En aquest moment en què la pagesia catalana pot abastir totalment la demanda d’aquest producte, Mercabarna s’inunda de tomàquet d’Holanda a 30 cèntims el quilo, per sota del preu de cost del tomàquet local.

Evidentment, això perjudica la viabilitat de la nostra pagesia.

A Catalunya han desaparegut en 10 anys 6.800 petites i mitjanes finques agrícoles; la població activa agrària no arriba a l’1%