Els veïns de Tortellà participen en els primers pressupostos participatius del poble

Els veïns de Tortellà participen en els primers pressupostos participatius del poble
Argelaguer – Vall del Llierca
Una setantena de veïns de Tortellà participen en els primers pressupostos participatius del poble i aquesta setmana s’ha tancat el període de votació i fins passat Setmana Santa no es coneixeran les propostes guanyadores.
Des de l’Ajuntament valoren positivament l’experiència i asseguren que també ha servit per agafar idees.
El consistori es planteja incrementar la xifra de 10.000 euros per a l’any que ve.
Aquest dilluns es va tancar el període de votació amb més d’una setantena de vots. Tot i que la participació representa el 10% dels més de 700 habitants que té la vila, des de l’Ajuntament es mostren satisfets de com ha respost el poble i les idees que han sortit.
En total, fins a 13 projectes van anar a les urnes i la setmana que ve es donarà a conèixer quins d’aquests han estat els guanyadors.
Entre els projectes que van anar a votació hi ha la instal·lació d’un parc infantil, un reductor de velocitat, un escenari modular, una escala per a la gent gran a la piscina municipal o la catalogació de l’arquitectura del poble.
Fins a la setmana que ve l’Ajuntament no donarà a conèixer els projectes guanyadors. El dimecres els tècnics del consistori es reuniran per validar les propostes i veure quantes es poden incloure dins el pressupost de 10.000 euros.

Vila de Tortellà amb la muntanya del Santuari del Mónt al fons Fotografia: Lejarza (Argelaguer) treta d’un quadre

L´Arxiu Comarcal de la Garrotxa col·labora amb la Galeria de Metges Catalans

L´Arxiu Comarcal de la Garrotxa col·labora amb la Galeria de Metges Catalans
Juan R Lejarza, Argelaguer (Garrotxa)
L´Arxiu Comarcal de la Garrotxa col·labora amb la Galeria de Metges Catalans, el web del Col·legi de Metges de Barcelona pretén divulgar les figures més destacades de la medicina al llarg de la història.
La col·laboració de l´arxiu ha consistit en la recerca d´imatges d´alguns metges nascuts a la Garrotxa.
Els metges garrotxins inclosos en la galeria són Maria Oliveras Collellmir, la primera metgessa anestesiòloga de Catalunya (Argelaguer, 1910–Barcelona, 2009), va néixer al mas Morató, el 6 de setembre de 1910. Era la major de set germans i des dels set anys, ajudava als seus pares en la cura de bous i vaques, va deixar la casa pairal per cursar els estudis de batxillerat, de Magisteri i, finalment, de Medicina a la Universitat de Barcelona, on va començar als anys trenta.
Descartada una primera inclinació per l´Odontologia, cursà tota la carrera de Medicina i l´acabà l´any 1938, treballant ja com a metge els darrers mesos de la guerra, en el laboratorio del hospital Militar de Vallcarca, (Barcelona).
Després de la guerra, els vencedors no li van reconèixer el pla d´estudis republicà, i va haver de revalidar-los completament l´any 1941. Es col.legià a Barcelona el 18 de desembre del mateix any, que també va ser el del seu casori amb el farmacèutic Narcís Esplugas i Sabater, amb qui va tenir dos fills, l´Albert (1942) i l´Enric (1946); aquest darrer, amb el anys, també serà metge.
Entre 1941 i 1944 treballa a l´Institut Neurològic amb el doctor Ley, al laboratori i a anestèsia.
L´any 1944 passa a l´Hospital Clínic, al laboratori del Servei del doctor Gibert Queraltó, i al quiròfan de neurocirurgia del doctor Ley.
El 1947 el doctor Robert Macintosh la convida a formar-se en la seva càtedra d´anestèsia a Oxford; hi va amb una beca i aprèn les més modernes tècniques anestèsiques del moment, que tot seguit amplia a Londres.
Amb aquest bagatge torna a Barcelona el 1948 i hi desenvolupa una anestèsia innovadora a l´Hospital Clínic i centres privats com la Clínica Dexeus.
Els altres Metges garrotxins inclosos en la galeria són Candi Agustí Trilla (Castellfollit de la Roca, 1875–Olot, 1963), Francesca Casaponsa Suñol (Castellfollit, 1906–la Bisbal d’Empordà, 1990), Sever Perramon Barnadas (Capsec, la Vall de Bianya, 1891–París, 1980), Eveli Barnadas Vila (Olot, 1879–Barcelona, 1950), Francesc Xavier Bartrina Costa (Olot, 1886–Madrid, 1930), Joaquim Danés i Torras (Olot, 1888-1960), Pau Estorch i Siqués (Olot, 1805–Barcelona, 1870) i Jordi Pujiula Ribera (Olot, 1947-2011).

El matrimoni Aleix Oliveras i Llúcia Collellmir i els seus fills. La Maria és la segona per la dreta. Argelaguer, c. 1918. [Família Esplugas Oliveras]

Maria Oliveras Collellmir (Argelaguer 1910 – Barcelona 2009), pionera de l´Anestèsia i de les anàlisis clíniques a Catalunya

Ajuntament Argelaguer Ple Sessió Ordinària 23 de març de 2018

Ajuntament Argelaguer Ple Sessió Ordinària 23 de març de 2018
ADRIANA PRAT I VILALTA, secretària de l’Ajuntament d’ARGELAGUER.
NOTIFICO: Que, l’alcalde amb data d’avui ha dictat el següent
DECRET
Fent ús de les atribucions que em confereix la legislació vigent, HE RESOLT convocar-vos com a regidor d’aquest Ajuntament, a la sala d’actes per a:
SESSIÓ: Ordinària DATA: 23 de març de 2018 HORA: 11:00
ORDRE DEL DIA
1.- Aprovació d’actes
1.1 PLE 2017/8 18-12-2017
2.- Propostes
2.1 Aprovació inicial del Reglament del Consell d’Infants del poble per incorporar-lo com a annex I del Reglament de Participació Ciutadana d’Argelaguer.
2.2 Aprovar el conveni de col·laboració per al desenvolupament del Programa Formació i Treball 2018.
2.3 Delegació al Consell Comarcal de la Garrotxa del servei de Brigada Jove 2018
2.4 Aprovar les festes locals pel calendari laboral 2019.
2.5 Sol·licitar diferents subvencions:
2.5.1 Manteniment del Parc de Salut 2.5.2 Equipament consultori 2.5.3 Programa plagues urbanes PT10 2.5.4 Participació ciutadana 2018 2.5.5 Pla de l’Acció 2018.
2.6 Concessió Subvenció a la Fundació Esclerosi Múltiple.
2.7 Aprovar la declaració de Tàrrega.
3. Convalidacions de Decrets i Informacions.
4. Precs i preguntes.
La secretària. Argelaguer, 21 de març de 2018

La secretària interventora de l’Ajuntament d’Argelaguer

Participació ciutadana en les ciutats modernes

Participació ciutadana en les ciutats modernes
Pau Canaleta
Darrerament es parla molt de la participació ciutadana i, de fet, la majoria de governs locals estan tirant endavant moltes iniciatives en aquest sentit. Cada dia apareixen notícies en els mitjans sobre com molts ajuntaments estan tirant endavant pressupostos participatius o com s’inicien processos participatius per tal que els ciutadans del municipi decideixin l’ús d’un equipament municipal.
Els governs i els alcaldes són conscients que la participació de la ciutadania en la presa de les decisions cada cop és més important i que en un futur serà difícil veure governs que prenen totes les decisions sense la participació dels seus veïns. La nova manera d’entendre la política posa la participació ciutadana al centre. Bàsicament perquè la gent ha deixat clar que vol participar en la presa de decisions.
Aquest fet està provocat bàsicament per dos motius: l’allunyament de la gent de la política tradicional i la conseqüent irrupció de nous partits polítics i en segon lloc, la revolució tecnològica, que ha aportat nous valors vinculats a la transformació digital que s’han traslladat a la política fins a fer-los imprescindibles: proximitat, transparència, participació i rendició de comptes. Valors que els ciutadans ja comencen a veure com a innegociables.
Si tot això és així, per què participa tan poca gent en els processos participatius? Si ens hi fixem, el percentatge de la població que participa en un procés participatiu d’àmbit municipal sempre és molt baix. Lluny dels dos dígits. Ja sigui una consulta, la configuració de part d’uns pressupostos o la redacció d’un nou POUM.
Es poden buscar molts motius en la comunicació i la difusió d’aquests processos, en el fet que sovint facin referència a àmbits parcials i no del conjunt del municipi o qualsevol altra excusa. Crec, però, que el factor clau d’aquesta baixa participació està de fet en la demanda mateixa del que vol la gent quan demana més participació ciutadana.
Segons el meu punt de vista, la gent vol governs necessàriament oberts a la participació ciutadana. És a dir, governs compromesos amb la participació. I això no vol dir que els veïns d’un barri puguin decidir quines inversions podran fer en aquell barri amb una part petita del pressupost, però tampoc que se’ls requereixi per participar en totes les grans decisions que ha de prendre un govern. No volen ni decidir si fan un pipican al barri o posar un fanal en una cantonada ni decidir els pressupostos anuals i totes les inversions previstes.
I així doncs, què volen? Crec entendre que volen un govern que prengui decisions i governi –per tant que no els demani la seva participació en decisions que han de prendre els seus representants–, però que estigui obert a la participació dels ciutadans quan aquests ho creguin convenient.
És a dir, un govern que pren decisions però que quan alguna decisió afecta una part importants del ciutadans i aquests volen que aquesta mesura sigui sotmesa a l’escrutini popular, es demani a la gent què vol i que els ciutadans acabin decidint. Volen governs oberts a la participació dels ciutadans sempre que hi hagi un tema que faci que la ciutadania ho reclami. És important entendre que hi ha d’haver una demanda significativa de ciutadans. I això vol dir, o un percentatge important del conjunt dels ciutadans (caldria fixar un percentatge entre el 5 i el 10%) o un percentatge significatiu de veïns d’una zona o barri afectat (caldria fixar un percentatge a l’entorn del 20%).
Per tant, que el govern articuli mecanismes que afavoreixin que quan es produeix una demanada significativa es pugui posar a consulta o hi puguin participar els ciutadans afectats.
Això comporta tenir un govern adaptat a aquesta nova necessitat. I això no és senzill.
Com ens podem imaginar això és molt més difícil de ser acceptat per molts governs municipals. Una cosa és que es decideixi si s’arreglen unes papereres o s’asfalta un carrer i una altra és admetre que les decisions de ciutat poden ser decidides per els ciutadans si realment un tema provoca controvèrsia i una part de la ciutadania se sent apel·lada. Si això es produís, sens dubte ens trobaríem amb participacions més altes i ciutadans més satisfets. Òbviament complica una mica la governança. És un canvi de xip bastant estructural i per tant, que porta el seu temps.
Segurament molts municipis no estan preparats per entendre aquest nou marc de relació amb els ciutadans i ni molts menys tenen els mecanismes per portar-la a terme, però sens dubte és questió de temps que aquesta manera d’entendre la participació ciutadana, més real i més efectiva –també més difícil de gestionar– es consolidi. Algú s’avança?

Comença la regulació de l’accés motoritzat a l´Alta Garrotxa a la zona de Sadernes

Comença la regulació de l’accés motoritzat a l´Alta Garrotxa a la zona de Sadernes.
Argelaguer Vall del Llierca
El període de regulació de la temporada 2018 comença el 16 de març i acaba el 31 d’octubre.
El tancament serà permanent tots els dies de la setmana i es farà mitjançant senyal informatiu.
Tal i com s’ha anat fent en anys anteriors, el Consorci de l’Alta Garrotxa, juntament amb els Ajuntaments de Sales de Llierca i de Montagut i Oix, han aprovat un sistema de regulació de l’accés motoritzat per poder seguir vetllant per la seguretat i la reducció de la pressió ocasionada per la gran afluència de persones a la zona de Sadernes i Sant Aniol.
La restricció de l’accés motoritzat es durà a terme de manera permanent durant les 24 hores dels dies de màxima afluència i com ja va succeir l’any passat, no es disposarà de personal que gestioni l’accés dels vehicles autoritzats, sinó que es farà efectiva mitjançant un senyal informatiu.
Aquest sistema respon a l’aplicació del Decret 166/98 de regulació de l’accés motoritzat al medi natural. En base a aquest Decret, només podran accedir a la zona els vehicles autoritzats, mentre que la resta d’usuaris hauran d’estacionar el vehicle a l’aparcament de Sadernes.
Per qualsevol dubte, podeu contactar amb el Consorci de l’Alta Garrotxa, al 972 28 78 82.

El pont medieval del Llierca es l´eix principal d´accés a l´interior de la Vall del Llierca (Foto: Lejarza Argelaguer – Garrotxa)

Sant Jaume de Llierca negocia la compra de la fàbrica Brutau

Sant Jaume de Llierca negocia la compra de la fàbrica Brutau
Argelaguer Vall del Llierca.
L’Ajuntament de Sant Jaume de Llierca fa mesos que negocia la compra de la fàbrica tèxtil Brutau.
Es tracta de 15.000 m2 d’equipaments industrials que durant uns 90 anys va ser la fàbrica en la qual treballava la major part de la gent de Palau de Montagut.
La Brutau va estar activa del 1887 fins al 1973.
L’Ajuntament ha encarregat la redacció d’un pla de possibilitats per la creació d’una piscina coberta per al poble.
El propietari continuaria l’explotació del salt d’aigua de la fàbrica per la producció d’energia elèctrica i l’Ajuntament es quedaria amb la fàbrica i els magatzems.
El 1866 va tenir lloc la subhasta dels masos Riera, Molívedre, Casta i Corní. Els camps d’aquests masos van servir per fer-hi una fàbrica de fil que usava la força hidràulica d’un salt de 16 metres.
Informació històrica:
Gobierno Civil sección de Fomento.
Circular núm. 236. Registro núm. 839 de 6 de Julio de 1900.
AGUAS.
D. José Montaner, Gobernador civil de la provincia de Gerona.
Hago saber: Que con fecha 2 del actual se ha dictado por este Gobierno la resolución siguiente;
Visto el expediente incoado en 10 de Septiembre de 1898 en que Don Jaime Brutau, vecino de Barcelona, como gerente de la Sociedad Sucesores de B. Brutau pide aprovechar aguas para usos industriales del rio Fluvià en los términos municipales de Montagut, Palau de Montagut y Argelaguer, junto con otro incoado por dichos señores, en el año 1896, asi como los expedientes en competencia instados por Don Leandro Casamor, en los años 1895 y 1896, y la petición de D. Luis Bassols de 5 de Junió de 1891.
Resultando que el solicitante expone que en 27 de Febrero de 1896 presentó un proyecto de aprovechamiento de aguas del rio Fluviá en los citados términos municipales y que conviniendo á sus intereses aumentar la fuerza acompaña por duplicado nuevos planos, memoria y presupuesto, ampliando el proyecto deseando aprovechar todo el desnivel libre del rio comprendido entre el desagüe del aprovechamiento del Sr. Soler y la presa del Sr. Plandiura de Argelaguer, y como no es factible construir económicamente este aprovechamiento con un salto único se proyecta realizarlo estableciendo tres saltos ademas del que esta actualmente construido y esta disfrutando el peticionario en dicho tramo junto á San Jaime de Llierca; que dos de dichos saltos estarán comprendidos entre el aprovechamiento del Sr. Soler y una presa del que actualmente posee D. Jaime Brutau y el tercero entre el desagüe del de este último y el de el Sr. Plandiura de Argelaguer; que las presas serán fijas y se construirán de mamposteria, la del primer salto tendrá una altura máxima sobre el fondo del rio 0,82 metros y su plano de coronación estará 1,42 metros por debajo del arranque del árbol del Pont Trencat, y las dos del segundo y tercero serán de 1,00 metro y 0,75 metros respectivamente, solicitando aprovechar 2000 litros de agua para los dos primeros saltos y para el tercero 2350 por segundo del expresado rio; que después de expresar las longitudes de los canales pendientes, desnivel y fuerza resultante, manifiesta que se pretende la servidumbre de estribo de presa en las propiedades de Don José Clota, Don Joaquín Ribot y Don R. Benet, y la de acueducto en las de Don José Clota, Don Joaquín Ribot, Don Pedro Coma, Don Bartolomé Torrent, Don Juan Bassols, Don Jaime Surribas, Don José Blanch, Don Miguel Costa, Don Juan Barnadas, Don José Cots, Don Buenaventura Puigvert, Don José Campasol y Don Luis Bassols.
Resultando que se opone á dicho proyecto Don Leandro Casamor y Huguet, vecino de Bañolas, fundado en que la pretensión de los sucesores de Don B. Brutau esta en abiérta oposición con la formulada por el recurrente en 31 de Julio de 1896:
1.º Que el proyecto del Sr. Brutau ha sido presentado fuera de tiempo hábil, siendo por lo tanto extemporáneo.
2.º Que los repetidos Sres. solicitantes piden la concesion de tres saltos completamente distintos ó cuando menos que es imposible negar la independencia del tercero respecto á los dos primeros.
3.º Que los repetidos señores en sus dos primeros saltos no hacen otra cosa que dividir el único solicitado por el exponente y 4.º Que este ó sea el del exponente de fecha 31 de Julio de 1896 es de mayor importancia real y efectiva que no los dos primeros de los nombrados señores, y por tanto que debe tener preferencia en conformidad á lo mandado en los artículos 157 y 160 de la Vigente ley de Aguas, y por todo lo que pide se deniegue la concesión del aprovechamiento Brutau, y se conceda al recurrente la que con tanta prioridad tiene solicitada.
Resultando que la Junta de Agricultura; Industria y Comercio, informa que el criterio expuesto por la Jefatura de Obras publicas en su dictamen cree está completamente ajustado al espíritu del artículo 160 de la vigente ley de Aguas, y por tanto considera que partiendo del supuesto de ser igual la importancia del salto pedido por el Sr. Casamor y la suma de los dos que forman el primer tramo de la petición de los Sucesores de Brutau, procedería por haber solicitado antes el aprovechamiento, concederlo á D. Leandro Casamor y otorgar á los señores Brutau la concesion del salto de 10,72 metros, peró la circunstancia de aparecer á favor del aprovechamiento superior ó sea del primer tramo en el proyecto de los señores Sucesores Brutau una diferencia de 1,17 metros; pues según afirma el Ingeniero Sr. Toll el salto que puede utilizar el señor Casamor es solo de 24 y el de los primeros saltos del proyecto Brutau de 12,12 metros y de 13,05 metros, obliga á dicho Consejo á proponer se otorgue la concesión á favor de los Sres. Brutau si los 1,17 metros en que resulta beneficiado el aprovechamiento de estos últimos corresponde el desnivel actualmente no aprovechado, cuya apreciación corresponde á la Jefatura de Obras públicas.
Y considerando que habiendo manifestado el concesionario su conformidad á las condiciones aprobadas por este Gobierno, ha resuelto conceder definitivamente á los señores sucesores de B. Brutau la competente autorización para aprovechar las aguas del rio Fluviá como fuerza motriz para usos industriales en los términos municipales de Montagut, Palau de Montagut y Argelaguer entre el desagüe del aprovechamiento del Sr. Soler y la presa del Sr. Plandiura, con arreglo al proyecto presentado en 10 de Septiembre de 1898, con sujeción á las siguientes condiciones, desestimando la petición de D. Leandro Casamor de 31 de Julio de 1896 y declarando caducada y sin curso la de este mismo interesado de 14 de Noviembre de 1895, la de los Sres. Brutau
de 27 Febrero de 1896 y la de D. Luís Bassols de 5 de Junio de 1891.
Condiciones
1.ª Se autoriza á los Sres. Sucesores de B. Brutau, vecino de Barcelona, para aprovechar las aguas del rio Fluviá como fuerza motriz para usos industriales en los términos municipales de Montagut, Palau de Montagut y Argelaguer entre el desagüe del aprovechamiento del señor Soler y la presa del aprovechamiento del Sr. Plandiura de Argelaguer, con arreglo al proyecto presentado en 10 de Septiembre de 1898, salvo las modificaciones que introduzcan las siguientes condiciones.
2.ª El tramo comprendido entre el desagüe del aprovechamiento del Sr. Soler y la presa actual del aprovechamiento que disfruta el peticionario, quedará dividido en dos saltos y el tramo comprendido desde el desagüe del aprovechamiento del peticionario y la presa del aprovechamiento del señor Plandiura formará un salto solo.
3.ª Las presas serán fijas de mampostería, la del primer salto tendrá una altura máxima sobre el fondo del rio de 0.82 metros y su plano de coronación estará 1,42 metros por debajo del arranque del arco del “Pont Trencat”. Las alturas máximas de las presas 2.ª y 3.ª sobre el nivel del rio serán de 1,00 y 0,75 metros respectivamente hallándose la coronación de la 2.ª á 14,04 metros por debajo del puente de referencia antes citado.
4.ª La cantidad de aguas que podrán derivar por la 1.ª y 2.ª presa serán de 1000 litros y la 3.ª de 2350 litros por encontrarse en la confluencia de la riera de Llierca, á cuyo efecto el peticionario viene obligado á colocar un módulo regulador en las inmediaciones de cada una de las tres presas para que no se aproveche más que la cantidad solicitada.
5.ª El peticionario viene obligado á respetar cuantas servidumbres existan de pasos y aguas en la actualidad.
6.ª Las obras deberán empezar en el plazo de seis meses á partir de la fecha de la concesión y deberán terminar á los sesenta á partir de la misma fecha.
7.ª Las obras se ejecutarán bajo la inspección del Sr. Ingeniero Jefe de Obras públicas ó de quien éste delegue, corriendo á cargo del concesionario los gastos que origine dicha inspección.
8.ª Al terminar las obras se procederá á la confrontación y se levantará un acta en la cual se hará constar si se ha cumplido con las presentes condicionés.
9.ª Este aprovechamiento se hace dejando á salvo el derecho de propiedad y sin perjuicio de tercero.
10.ª Se declara la servidumbre de estribo de presa en los predios de D. José Clota y D. Joaquín Ribot para el 2.º y de H. Bonet para el 3.º y también las servidumbres de acueducto en los predios de D. José Clota, D. Joaquín Ribot, D. Pedro Coma, D. Bartolomé Torrent, D. Juan Bassols y D. Jaime Surribas, en el canal de desagüe. Para el 2.º salto y canal de conducción á los señores D. Joaquín de Ribot, D. José Blanch y D. Jaime Surribas y para el canal de desagüe á Don Jaime Surribas y D. Miguel Costa. Para el tercer salto y canal de conducción á los señores D. Juan Barnadas, D. José Cots, D. Buenaventura Puigvert, D. José Campasols y D. Luís Bassols y para el canal de desagüe á D. Luís Bassols.
1.ª Queda anulada esta concesión por falta de cumplimiento de cualquiera de estas condiciones.
Gerona 2 de Julio de 1900. José Montaner.

La Sociedad Sucesores de B. Brutau pide aprovechar aguas para usos industriales del rio Fluvià en los términos municipales de Montagut, Palau de Montagut y Argelaguer. Fàbrica Brutau de Sant Jaume de Llierca. Vista general.

Sobre Olot TV

Sobre Olot TV
Assemblea local de la CUP Olot
En el passat ple de febrer, des de la CUP Olot vam formular molts dubtes sobre els acords entre l’alcalde d’Olot i Olot TV. I diem Alcalde perquè ha estat ell qui ha gestionant aquesta qüestió de manera directa.
El tema ve de lluny. Quan Olot TV i Ràdio Olot van partir peres, la televisió de la Garrotxa tenia un deute d’1 M€, que accionistes i privats van eixugar en aquell moment. Però des d’aleshores, han continuat els problemes de tresoreria i actualment el deute és de 350.000 €, fet que els ha portat a deixar de pagar el lloguer per poder cobrir les nòmines dels treballadors, no sempre al mes que pertocava… Això ha provocat que els actuals propietaris del local iniciessin el procés de desnonament, que finalment s’ha aturat gràcies a la intervenció de l’alcalde i al compromís del nou ajut econòmic per pagar aquest lloguer.
Mentrestant, s’haurien anat realitzant les gestions necessàries per aconseguir un accionista majoritari que comprés les accions que alguns accionistes havien acordat vendre’s per tan sols 1 €. Aquest nou accionista, també vinculat als mitjans de comunicació locals i comarcals, hauria presentat un pla de viabilitat de la televisió garrotxina i s’hauria fet càrrec de part del deute. Com a conseqüència, l’equip de gestors es tocava, amb altes i baixes en la seva estructura.
Una vegada més, la ciutat corre a socórrer la televisió de la Garrotxa, tal i com ja vam fer fa uns anys, amb l’acord personal de l’alcalde i la complicitat del Consell Comarcal i sense que els olotins i els garrotxins en traguem l’aigua clara de tot plegat. Qui ha estat el responsable d’aquest nou naufragi? Quines responsabilitats s’han assumit, a part de perdre-hi diners, seus, però també de la ciutat i la comarca? Quin tipus de control oficial s’ha exercit i s’exercirà durant els propers mesos per saber el destí real del diner públic destinat a salvar la televisió de la Garrotxa? De moment, ja s’ha pagat una bestreta del 40% del conveni d’enguany, una part de la qual va directament als actuals propietaris dels locals, en concepte de lloguer de les instal.lacions. En canvi, Ràdio Olot apareix com a plenament sanejada i fins i tot amb beneficis que podran ser reinvertits; cal tenir en compte, però, que Ràdio Olot té a cessió uns locals de la ciutat sense pagar lloguer. Sembla que amb el nou ajut econòmic concedit per l’alcalde es vulgui equilibrar aquesta situació.
El debat sobre la viabilitat de les televisions locals és sobre la taula; durant els darrers anys, d’una crisi ferotge que ha reduït els ingressos via publicitat, però també les subvencions públiques que s’hi destinaven, hem vist desaparèixer no només televisions, sinó també ràdios i diaris (El Punt Avui té entre mans l’enèsim ERO). Però aquesta situació no pot servir per recórrer a la subvenció pública dels ens locals i comarcals, ja molt minvats de recursos, amb el fals pretext que necessitem aquests mitjans locals i comarcals per promoure la imatge de la ciutat i la comarca més enllà dels nostres límits. Amb aquestes subvencions, estem destinant diners públics a empreses privades que han demostrat que no són viables, mentre deixem de destinar-los a projectes públics necessitats també de recursos; així, per exemple, el pressupost municipal del 2018 destinarà a l’enllumenat d’edificis culturals o a processos de participació 100.000 €; en les retribucions del personal de l’Estiu Riu ens gastarem poc més de 109.000 €; en la programació de música a la ciutat hi destinarem 110.000€, i en subvencions en activitats ciutadanes, 107.000 €. No cal dir que la subvenció que rebrà Olot TV seria molt benvinguda al Consorci d’Acció Social de la Garrotxa per a programes per a la gent gran o per a les persones més necessitades.
Per a la CUP d’Olot, aquesta no és la manera de resoldre la problemàtica d’Olot TV. L’alcalde ens deia que calia salvar la televisió de la comarca; nosaltres no volem tancar-la, sinó que volem tenir clares les responsabilitats i el destí dels diners públics que hi destinem. Tots els grups de l’oposició de l’Ajuntament hem acceptat deixar un temps de marge per veure com va la nova gestió; l’alcalde també ha promès exercir control periòdic de les despeses de l’ens. Però no n’hi ha prou; en primer lloc, perquè l’alcalde ha realitzat unes gestions sense donar-ne cap tipus d’informació a la resta de grups, de forma totalment personal, tal i com ell mateix va assegurar en el darrer ple i informant-nos-en quan ja tot estava tancat; en segon lloc, s’ha demostrat que els actuals gestors no són vàlids per tirar endavant una empresa que ha necessitat en pocs anys injeccions de diner públic i privat per resoldre el que clarament és una incapacitat per gestionar adequadament els ingents recursos públics i privats que s’hi han dipositat i per als quals no s’ha depurat cap tipus de responsabilitat; i, finalment, no s’ha establert cap mecanisme públic de debat i control, com seria una comissió informativa de caràcter específic que faci el seguiment de la gestió i en permetés conèixer l’evolució, o bé un ple extraordinari o una audiència pública convocada pel mateix alcalde, que permetessin el debat i el contrast de les opinions. A més, no ens han permès, de moment, consultar el pla de viabilitat que s’ha elaborat per part del nou accionista majoritari. La CUP d’Olot, a més, vam demanar-li en el ple que s’encarregués una auditoria que permetés aclarir d’on prové el forat i qui n’ha estat el responsable; se’ns va dir que no calia, que el nou propietari majoritari havia encarregat una anàlisi externa dels comptes, informe que no hem vist encara, tot i demanar-lo.

Televisió Societat Limitadà (OTV) La Televisió subvencionada amb diners publics dels Ajuntaments de la Garrotxa – Ajuntament Argelaguer Subvenció Olot

«Salvem els nostres Volcans»

«Salvem els nostres Volcans»
Lluís Busquets Grabulosa
En Santiago Vilanova, periodista i lluitador incansable a favor de l’ecologia, ha elaborat la crònica de les lluites per salvar la zona volcànica de la Garrotxa amb aquest títol, en un llibre que prologa el M. H. President de Catalunya, Sr. Carles Puigdemont, editat a Girona per Curbet Edicions.
Amb l’autor del llibre som amics des de l’adolescència, però si avui en vull parlar és perquè el llibre s’ho mereix. A més, puc dir que gràcies a ell, sóc també testimoni de les lluites d’aquells temps. En temes ecològics, servidor va ser un neòfit passat a catecumen gràcies a ell. La meva formació eclesiàstica postconciliar havia flairat l’ecologia des dels escrits de Teilhard de Chardin i la teologia de les realitat terrenes i de l’esperança de Jürgen Moltmann, Johan Baptitst Metz o Leonard Boff. Sense en Vilanova, ben segur que hauria arribat a l’ecologia, amb un bon bagatge, però tard i malament, com sol fer la santa Mare Església. Ho dic perquè la Laudato si del papa Francesc del 2015 és un dels documents vaticans més importants dels últims 50 anys, però arriba «tard», perquè la petjada ecològica ja necessita un planeta Terra i mig més al pas que anem, i «malament» perquè, sense solucionar el tema de la natalitat, el Vaticà es deixa al calaix una de les solucions als problemes que planteja. Dec al Santi, doncs, la meva consciència ecològica i moltes altres coses, com per exemple que m’encarregués un article diari per a l’etapa cogestionària del Diari de Barcelona que ell dirigí en els anys 83-84 –mai no em va censurar ni una línia–, per no parlar d’una privilegiada passejada en jeep al Teide o un guiatge gratuït pel Timanfaya gràcies als seus amics vulcanòlegs.
Quan ell comença aquest llibre amb la visita d’un empresari olotí de Lava para la construcción S.A. al «Correu», lloc on treballava, per queixar-se-li del fet que Petrofísica ibèrica S.A., una societat plena de gent del règim franquista, els feia la competència posant la grapa en els terrenys garrotxins d’extracció de gredes, érem a tocar de l’estiu de 1973; servidor, llavors, tot just havia convalidat la meva llicenciatura eclesiàstica per la civil i començava a estabilitzar-me professionalment i acadèmicament. Aquells anys 73 i 74, quan, per culpa d’uns meus articles, el setmanari Olot-Misión (on havíem començat tots dos en això del periodisme) havia estat expedientat i multat, ell ja signava reportatges als diaris barcelonins. Aleshores servidor, als matins, feia classe, i quan aprofitava alguna festa escolar per trobar-nos al seu pis del Putxet i o als jardins adjacents, ell amb quatre o cinc diaris sota el braç ( Le Monde inclòs), no em sabia avenir que no entrés a treballar fins a mitja tarda, just quan servidor amb el meu 600 corria a l’Autònoma perquè també volia assolir el títol de periodisme. Aquells anys m’explicava el nus del conflicte de les grederes olotines: la greda era roca del tipus lapil·li com deia l’Instituto Geológico Minero i sostenia l’empresa olotina esmentada i no, com s’havia aconseguit falsificar des del Consejo Superior de Minería del Ministeri d’Indústria, d’acord amb Petrofísica Ibérica S.A., un mineral del tipus pedra tosca o «pómez», cosa que augmentava la possibilitat d’extraccions. La cosa va anar a tribunals de la competència i tot, però, quan hi va haver sentència, l’any 1975, heus aquí que les dues empreses es van unir formant Minas de Olot SA i l’extracció de gredes d’ambdues esdevingué un negoci rutilant durant una colla d’anys. Les tones de greda per fer milions de totxanes per a les construccions de la Costa Brava, per la seva consistència havia arribat a les cimenteres. S’extreien 200.000 tones l’any, que aviat és dit! El Dr. Soler Sabarís, el 1977 va denunciar a La Vanguardia que es venien els volcans a cent pessetes la tona. Allò, semblava que no ho aturaria ningú. Però just aquell any començà la campanya «Salvem els volcans!».
La lluita en què estava posat en Santi a la comarca tenia moltes cares. L’any 75, per exemple, pugnà per aturar el projecte telefèric a Santa Margarida, una excusa per aconseguir noves extraccions. Aquell mateix any, el BOE publicava la possibilitat d’extracció de minerals radioactius a la Zona Volcànica de la Garrotxa. Només haurien faltat mines d’urani a la zona! Per postres, l’abocador d’escombraries del Croscat, no resultava gens salubre de cara a les capes freàtiques d’aigua. En Vilanova era a tots els fronts, d’aquí i de tot Catalunya (centrals nuclears d’Ascó, pluges àcides de la central de Cercs…) i esdevingué un dels periodistes de referència del país sobre els temes ecològics, amb premi Xarxa d’assaig inclòs pel llibre El combat ecologista de Catalunya, escrit amb d’altres periodistes, al qual seguiren altres títols. Cofundador d’Els Verds-Alternativa Verda, director de la revista Userda, president d’Una Sola Terra, des d’on promocionà des de 1995 fins al 2008 Jornades Internacionals de vulcanologia a Olot, membre d’Ecoropa (Acció Ecològica Europea), ara ha volgut deixar una mica de constància de la seva feina.
El contingut de Salvem els nostres volcans vol ser la crònica fidel de la lluita per salvar la zona volcànica garrotxina, des de les primeres autoritzacions per explotar-ne les grederes, el 1961, fins al que alguns consideren la darrera monjoia de les lleis protectores de 1982 i 1985. Però aquella fita no va pas ser la final d’aquell procés. En efecte la Llei de protecció 1982 (que donava vuit mesos per a l’extracció de gredes i creava un «paraje nacional de interès natural» amb suposades àrees de reserves integrals protegides) s’abocà la Disposició d’espais protegits del juny de 1985 (que convertia el paratge natural amb zones d’espais protegits en simple Parc Natural, denominació menys exigent segons els experts). Justament aquell any 1985, el conseller d’Indústria i Energia de la Generalitat, l’olotí Joan Hortalà, feia un acord amb els accionistes de Minas de Olot SA, els extractors de gredes a un ritme de 200.000 tones l’any (que augmentà els anys següents), mitjançant el qual renunciaven a les concessions i es comprometien a restaurar totes les zones excavades, a canvi de permetre’ls-hi l’extracció de 2,7 milions de tones de la vessant nord del Croscat en concepte de «revalorització» de l’àrea amb finalitats didàctiques i científiques. Aquell «pacte» es va entendre com una nova forma d’explotació encoberta fins al punt que la Comissió Científica Assessora, creada per l’Ajuntament olotí el 1977 dimití en ple. La cartografia que ja havia lliurat a inicis de 1978 denunciava la destrucció irreversible de dotze cons volcànics de la quarentena de la zona. S’organitzà aleshores una campanya amb el lema «No al pacte!» que recollí milers de firmes. En definitiva, amb la Llei del Parc Natural l’explotació seguia a ritme creixent, sobretot als volcans de Santa Pau i l’empresa ja tenia altres zones filustrades al municipi de les Preses i a la vall del Llèmena. De fet, la paralització d’extraccions no s’assolí fins el 21-XII-1990, gràcies a una mena de «segon pacte»: la compra per part de la Generalitat de la majoria d’accions de Minas de Olot SA per part de l’empresa pública Eplicsa per 262,1 milions de pessetes (1.575.252,7 ?), que no es van pas liquidar a fi que el departament de Medi Ambient, creat aquell 1991, procedís a l’expropiació de finques i pogués iniciar el programa de restauració. Restauració? Van caldre una dotzena d’expedients per incompliments. 35 anys per aturar la degradació d’aquell paisatge! Una anècdota: la darrera corrua de camions de greda sortí d’Olot el 10-V-1991 cap a Montmeló, perquè s’havien compromès per a la construcció de les pistes de Fòrmula 1 del Circuit de Catalunya. Ah! La cirereta: La Generalitat d’aleshores preferí un acord indemnitzador abans de clarificar legalment si l’espoliació de les grederes s’havia perpetrat a partir d’una falsificació fraudulenta de la qualificació de greda com a mineral!

Pobles petits

Pobles petits
Jordi Dalmau
La dita és contundent: al pot petit hi ha la bona confitura. A l’antigor es reconeixia així el valor de la petitesa, premiant-la amb la dolçor, com un fer parar atenció a allò que no té grandiositat. Per exemple, els nostres pobles. De pobles petits en tenim tants com vulguem. A les comarques gironines, amb un miler de municipis, molts són de petites dimensions. Últimament, per petits que siguin, solen ser coneguts perquè gràcies a les fires que s’hi organitzen molta gent ha fet un seguit de rutes per tot el mapa nostrat, per la crida de l’embotit o la mel, el pa amb xocolata o l’anxova.
No convé perdre de vista els pobles petits. És una lliçó que ens va donar Pau Vila, considerat el «pare de la geografia de Catalunya», que va deixar l’estructura organitzada llavores de la Divisió Territorial, als anys trenta, amb l’exemple d’haver conegut els pobles, atès que el seu consell humanístic deia «la geografia es fa amb els peus». Va fer així una obra perdurable en la ciència geogràfica, un model que després va ser exportat a tot el món civilitzat.
Dit això, passa que a la part de muntanya el nom d’un cim adquireix personalitat pròpia i eclipsa el nom del municipi. És el cas de la muntanya de la Marededéu del Mont, amb el seu santuari que enguany compleix 700 anys, i profundament lligat a la vida i obra de mossèn Cinto Verdaguer, lloc visitat per devoció mariana, per interès literari i per afició excursionista. Tota una mina d’autèntica cultura. Però una altra cosa seria que tots els visitants sabessin contestar a quin municipi pertany el santuari de la Marededéu del Mont. És Albanyà.
Acaba de sotir el número 5 de la revista Santuari de la Marededéu del Mont, una publicació que informa de l’intensa vida, activitats, projectes i demés que s’hi desenvolupen en el transcurs de l’any. Ara en destaquem una informació referent al seu municipi, l’esmentat Albanyà. Es tracta d’un reconeixement merescut que se li ha donat per una singularitat: Albanyà és el primer parc internacional de cel fosc de la Península Ibèrica; la distinció ha sigut atorgada des d’Estats Units per la International Dark Sky Association, una institució que té per objectiu preservar el cel nocturn, amb el propòsit de reduir la contaminació lumínica. Aquesta realitat local i aquesta distinció honorífica han fet que últimament es pugui parlar a Albanyà d’un cert inici del que podríem dir-ne turisme astronòmic, sensible i respectuós. I més íntimament hi ha una notícia molt expressiva: l’absència de contaminació lumínica –és dir, el cel de la nit, senzillament, fosca– ha propiciat el retorn d’alguna espècie que s’havia donat per extingida, com és el cas de la papallona graelsa isabellae, altament sensible a la contaminació de la llum.
En aquesta mateixa línia de satisfacció, el municipi d’Albanyà, ja comptava amb el reconeixement que la fundació Starlight va atorgar al càmping Bassegoda Park, per la qualitat de les seves instal·lacions.
Tanmateix, dintre el maremàgnum dels noticiaris actuals quan es refereixen al medi ambient, és més gratificant poder anunciar i comentar el retorn d’una senzilla papallona que convida al somriure de benvinguda, enfront d’avisos i alertes del retorn del llop a contrades properes, que sempre origina pànic i malviure.

La muntanya de la Marededéu del Mont, amb el seu santuari que enguany compleix 700 anys (Foto Lejarza – Argelaguer Garrotxa)

Una proclama simbòlica

Una proclama simbòlica
L’1 d’octubre de 1874, la casa Solà-Morales, residència del general Francesc Savalls, es converteix en l’escenari de la restitució solemne dels furs per part de Carles VII, el pretendent carlí
La declaració tindrà un caràcter simbòlic i una efectivitat nul·la, perquè els tradicionalistes seran derrotats alguns mesos després
Pere Bosch i Cuenca – Olot (Garrotxa).
Des de la batalla de Prats de Lluçanès, la davallada de l’exèrcit carlí és inaturable i els comandaments són ben conscients que el darrer embat contra l’estat liberal també es perdrà. Malgrat alguna acció espectacular, com ara la captura de Castelló d’Empúries, les derrotes a Vic i Igualada provoquen un retrocés generalitzat i el desànim entre els combatents carlins. Altrament, algunes accions sanguinàries, com ara l’afusellament de 63 liberals a Llaés o de 27 a Besalú no fan sinó incrementar el seu desprestigi. Davant d’aquest escenari, els comandaments intenten donar algun cop d’efecte que permeti aixecar la moral i, al mateix temps, guanyar alguns adeptes a la causa.
L’escenari escollit és Olot, convertida en capital de la Catalunya carlina. A les 12 del migdia, la tranquil·litat dels veïns resulta alterada per un repicament general de campanes que anuncia un esdeveniment rellevant. Tal com proclama la premsa carlina, “el católico, el valeroso, el magnánimo Carlos VII ha puesto con su propia mano la primera piedra para la restauración nuestros venerados y suspirados fueros”. Dit en altres paraules: per la gràcia reial, Carles VII retorna al Principat les llibertats que va manllevar-li un avantpassat seu, Felip V. Tot seguit, el pregoner, acompanyat de la música habitual, recorre els carrers de la vila per tal de convocar els veïns al passeig del Firal; i, més concretament, a la casa Solà-Morales, que s’ha convertit en l’allotjament de Francesc Savalls i en el quarter general del comandament carlí. A la façana de la casa de la vila s’exhibeixen dos grans retrats a l’oli pintats per Josep Berga i Boix. L’un representa el pretendent i l’altre, la seva muller, donya Margarida. El primer encara es conserva a la pairalia senyorial i reprodueix un rei sense barba, amb una estètica molt més federal que no pas tradicionalista. Però encara resulta més trencador el de la seva muller, que apareix retratada amb un vestit escotat; una llicència de l’artista que ofendrà els mateixos carlins. Segons Ramon Grabolosa, un militar “més escrupolós en moral (..) i amb l’energia del croat, li va donar un cop de sabre amb gran insolència”. La pintura es va mantenir amb aquest tall fins que va desaparèixer, ja durant els anys de la guerra civil. A sota dels retrats s’hi poden llegir algunes proclames, entre les qual una que presenta “el Rey don Carlos VII como restaurador de los fueros de Cataluña”. I també altres en les quals es defensa la “unidad católica” i o es reclama “Abajo las quintas!”.
Al passeig del Firal, aleshores rebatejat com dels Infants, es concentren totes les forces de l’exèrcit carlí aquarterades a Olot. Tot seguit, comencen els parlaments. El primer a prendre la paraula és el rector de Sants, qui pronuncia una arenga als assistents. Després intervé Rafael Tristany, l’autoritat màxima de la Catalunya carlina. La part més rellevant del seu discurs és la que destaca que, a través d’aquell acte, Catalunya “recibe la prueba más fehaciente del cariño y la predilección que le profesa el rey nuestro señor Carlos VII (que Dios guarde), creando la Diputación de Cataluña, con la cual devuelve al Principado su autonomía administrativa y echa los cimientos de la legislación de nuestros pasados”. Després de la seva intervenció, Tristany, amb la seva barbeta bufada i l’immens bigoti, s’eixuga la suor que li regalima per les galtes; no sabem si provocada per la calor d’aquell dia o pel mal tràngol d’haver de llegir un discurs tan barroc com indesxifrable. Una vegada enllestits els parlaments, la comitiva, precedida pels gegants i al ritme dels flabiolaires, es dirigeix fins a l’església parroquial de Sant Esteve, plena de gent “de totes les classes, sexes i condicions”, on es canta el Te Deum habitual. La jornada es tanca amb il·luminació general i focs d’artifici.
La premsa reaccionarà de forma diversa a aquella proclama. Dos dies després, el setmanari El Iris, portaveu oficiós del carlins, descriurà l’1 d’octubre com un d’aquells dies “que formaran época en la historia de un pueblo y que brillan de un modo especial en los anales de una población; días que no los olvidaran jamás los que los presenciaron, y que recuerdan los venideros”. Com ens podem imaginar, la premsa liberal es mostrarà molt menys entusiasta i posarà en relleu que la proclama ha estat un simple foc d’encenalls. El diari La Igualdad, per donar-ne exemple, remarcarà que “ni la mojiganga de la proclamación ni los discursos tenían otro objeto que reanimar su decaído espíritu para volver a una lucha que cada día esquivan más”. La proclama era, certament, simbòlica, sobretot tenint en compte les escasses expectatives d’èxit dels carlins; però no deixa de resultar simptomàtic que els tradicionalistes consideressin que la restitució de les llibertats era un acte polític prou rellevant per guanyar adeptes a la causa.
Com s’hi arriba
La casa Solà Morales està situada al bell mig del passeig de l’escultor Miquel Blay, a la zona del Firal, actualment en fase de remodelació. Prop d’allí hi ha alguns aparcaments de pagament, com ara el que hi ha al davant de l’ajuntament o el de l’antic hospital. Si arribem des del vial nord també disposem de l’aparcament gratuït de l’antic cementiri.

Besalú placa commemorativa als «Màrtirs republicans per la llibertat» afusellats a la Creu del Candell «Que el pas del temps no esborri la memòria» Foto: Juan R Lejarza d’Argelaguer (Garrotxa)