El tren d’Olot, records d’un excursionista

El tren d’Olot, records d’un excursionista
Josep Cristófol Darné (Girona)
Per als excursionistes gironins de meitats i finals dels anys 50 del segle passat, el tren d’Olot fou no només el sistema ideal –i quasi únic– que ens permetia apropar-nos a la muntanya, sinó que, per si mateix, ja formava part de l’al·licient i de l’ambient excursionista. Estimàvem aquell nostre tren que agafàvem cada setmana i bé podem dir que fou un amor correspost. Ara, en el cinquantenari de la seva clausura, venen a la memòria moltes anècdotes viscudes que ho demostren. Heus aquí unes mostres:
– Un captard baixant del Puigsacalm, travessàvem el pla d’en Bas cames ajudeu-me, temerosos de perdre el tren. Ja a les envistes de l’estació, veiem el cap d’estació que amb la banderola a la mà ens fa senyals que ens afanyem; respirem tranquils, sabem que això vol dir que el tren ens esperarà. I, efectivament, quan arribem a l’estació el nostre estimat tren, tot fumejant, està esperant-nos.
– Després de la llarga caminada del dia, esperàvem a l’estació el tren que ens tornaria a Girona. Havia estat la festa major d’un poble de més amunt i el tren arribà ple a vessar. Més que ple, abarrotat: jovent penjant de les finestres i dels estreps exteriors dels vagons i, a dins, la gent apilonada com sardines en llauna. Nosaltres érem una vintena d’excursionistes amb les corresponents motxilles i no vèiem pas com podíem encabir-nos dins d’aquell tren atapeït. Sort que el cap d’estació ho va entendre i ens va dir que no ens preocupéssim, que això ell ho solucionaria. El tren va marxar sense nosaltres, que, confiats, vam quedar a terra esperant. Al cap d’una estona veiem aparèixer una màquina amb un sol vagó… només per a nosaltres!
– Ërem joves, i en qualsevol parada del tren baixàvem i jugàvem i corríem per les andanes i tornàvem a pujar quan el tren arrancava. En una d’aquestes corredisses vaig perdre l’harmònica que portava a la butxaca. En arribar a Girona ho explico al cap d’estació: ha estat a la Cellera, li dic. Agafa el telèfon i parla amb la Cellera. Demana que busquin pels voltants a veure si troben l’instrument en qüestió, ja que –ho recalca– «l’ha perdut un noi de la colla dels excursionistes». El diumenge següent, només de pujar al tren, se m’acosta el revisor, es posa la mà a la butxaca i, amb aire triomfal em diu: «té noi, la teva harmònica».
Ho he dit d’entrada: un amor correspost.