Història del Bisbat de Girona seu episcopal
Argelaguer – Vall del Llierca
La primera notícia que a Girona hi havia seu episcopal la conté una carta del Papa Innocenci I, escrita entre els anys 397 i 400. La presència de cristians a Girona pot datar, per les restes arqueològiques, de finals del s. III. Des de principis del segle IV veneraven el màrtir Feliu, titular de l’església que en temps visigòtics fou seu del bisbe.
L’extensió de la diòcesi en època romana i visigòtica degué comprendre només una part del territori que ha tingut assignat des dels temps carolingis, atesa l’existència del Bisbat d’Empúries. Aquests límits han estat, al nord, els Pirineus fins al pic de Bastiments, la divisòria d’aigües entre la vall del Ter (Bisbat de Vic) i la del Fluvià (Bisbat de Girona), fins al Collsacabra i el Far, les Guilleries i el Montseny (conca de la Tordera) i la banda que mira al mar de la serra de Montnegre fins a Arenys de Mar i Torrentbó, inclusivament. El dret català reconegué als habitants d’aquest territori algunes peculiaritats, entre elles, la de poder fer testament sacramental en trobar-se fora de Catalunya.
A conseqüència del concordat de 1953, que establia l’adequació de les diòcesis a les províncies, el 1957 hom retocà els límits diocesans, la vall de Camprodon fou agregada al Bisbat de Vic, la parròquia d’Arenys de Mar passà a Barcelona –i fou restituïda el 1978– i la parròquia barcelonina de Riells del Montseny començà a formar part del Bisbat gironí.
Tot i que el bisbe era assistit en el govern de les parròquies per ardiaques des del segle IX, la divisió del territori diocesà en ardiaconats és documentada al s. XI. Foren els de Besalú, Girona i Empúries, en consonància amb els respectius comtats: l’ardiaconat de la Selva fou segregat del de Girona possiblement el segle XII.
L’estructuració en ardiaconats fou substituïda per la dels arxiprestats el 1835, amb capital a Girona, Figueres, Olot, la Bisbal, Santa Coloma de Farners i Arenys de Mar. Noves divisions del territori en 14 arxiprestats (1928), 17 (1965), 25 (1972), 15 (1994) i 12 (2004). Actualment són 13 els arxiprestats que, des del 2003, estan estructurats amb agrupacions de parròquies.
L’església episcopal fou traslladada en època carolíngia a l’interior de la ciutat i intitulada a Santa Maria (primer esment, a. 842). Aquesta catedral esdevingué titular de les donacions fetes per Carlemany i els seus successors al bisbe. Els clergues que hi residien foren els primers auxiliars del prelat en el govern de la diòcesi. A principis del s. X s’encetà un procés de separació entre els béns de la catedral i els propis del bisbe, arrodonit durant el s. XII, que procurà de desenvolupar el creixement de la vila que seria anomenada la Bisbal i constituí senyories baronals a Corçà, Sant Sadurní, Vilaromà, Ullà, Bàscara, Domeny i Crespià-Dosquers; el seu conjunt formava la «bisbalia», el govern de la qual solia exercir un procurador. Les rendes del bisbe eren avaluades en el s. XVII a 8.000 lliures anuals; fou un dels bisbats més pobres de Catalunya, molt per sota de les 22.000 lliures que tenia l’arquebisbe de Tarragona.
Paral·lel al procés de separació entre el patrimoni del bisbe i el catedralici fou el de constitució d’òrgans de govern diocesà. Reduïts a càrrecs honorífics els ardiaques, hom estabilitzà el s. XIII uns notaris episcopals. D’entre els juristes assessors del bisbe, n’emergí al s. XIV l’oficial, encarregat habitual de donar sentències. El recurs a un o diversos vicaris generals no esdevingué continuat fins a finals del mateix segle. La cúria diocesana, els registres més antics de la qual daten de 1276, s’organitzà a l’entorn del tribunal i del vicariat general. A mitjan s. XVIII hom donà consistència a una secretaria, dita de Cambra i Govern, tercer organisme de la cúria que ha perdurat fins a l’actualitat.
Les principals sèries de l’arxiu diocesà, que emana del treball d’aquestes oficines, s’inicien a principis del s. XIV.
El bisbe Guillem de Peratallada (+1167) començà a construir el palau episcopal; sectors que daten de mitjan segle XII han estat recentment descoberts. Completat durant els s. XIV-XV, conserva la fesomia de castell fortificat que adquirí durant la Baixa Edat Mitjana.
L’elecció dels bisbes per part dels canonges de la catedral fou pacífica fins al 1292 -data de la primera intervenció papal-: elegien membres del seu gremi. El primer bisbe foraster, posat pel rei, fou l’aragonès Pere d’Urrea (1325). Interessos conjunts de la monarquia i del papat donaren la mitra de Girona durant els s. XIV-XVI a persones que en foren absents durant llarg temps o no hi arribaren a residir, alguns dels quals assoliren el cardenalat, com Berenguer d’Anglesola (+1408) i Joan de Casanova (+1436) i fins el papat, com Roderic de Borja, futur Alexandre VI, bisbe nominal de 1457 a 1458. Precisament el 1457 els canonges elegiren bisbe per darrera vegada, en la persona de Roger de Cartellà, el qual no acceptà, sabedor com era que l’autoritat superior tenia altres preferències.
La celebració anual de sínodes diocesans que perdurà fins al 1867, donà origen a col·leccions de sinodals, o legislació peculiar del Bisbat, editades el 1512, 1606 i 1691. La principal peculiaritat actual consisteix en la celebració de la «comunió solemne» o «professió de fe», establerta el 1909 per decret episcopal per als infants d’11-12 anys.
Formava part de les sinodals un breu catecisme. El catecisme propi en volum independent fou publicat el 1923, i reeditat el 1948. El Bisbat edità multitud de vegades el seu ritual propi entre 1502 i 1885. En canvi, el missal segons el costum de l’Església de Girona, fou imprès només els anys 1493 i 1546; fou la primera víctima de la centralització que havia deixat el Bisbat sense llibres propis, catequètics, litúrgics o canònics, bé que fornit d’abundant teologia sobre l’església particular.
La diòcesi de Girona publica el seu Butlletí oficial des de 1856, i un full dominical que es distribueix a les esglésies, des de 1919. També, des del 1999, es publica mensualment la revista diocesana «El Senyal».
El seminari diocesà fou fundat el 1599, amb només dotze col·legials, amb seu a la plaça de la Catedral (actual Palau de Justícia) i ampliat el 1767, quan ocupà la casa que els jesuïtes havien deixat buida arran de la seva expulsió. El nombre màxim d’alumnes, superior als 800, s’enregistrà cap al 1880; en el període posterior a la darrera guerra civil arribà a tenir-ne 300 el 1952. El 1988 els seminaristes s’incorporaren al Seminari Major Interdiocesà a Barcelona. Actualment el curs Introductori té la seu a l’edifici del Seminari diocesà.
Tradicionalment, hom ha distingit amb el nom de «parròquia major» la de Sant Feliu de Girona. De 1952 a 1982 hom creà 23 parròquies per atendre els nous nuclis urbans fruit de la immigració. D’entre els santuaris, hom pot destacar els urbans del Tura d’Olot, i la Misericòrdia de Canet de Mar i els rurals del Collell, el Mont, els Àngels, Santa Afra, la Salut de Sant Feliu de Pallerols i la Salut de Terrades.
Tot i que tradicionalment el patró de la diòcesi és sant Narcís, la figura més important dels orígens del Bisbat és sant Feliu.
També, la diòcesi venera, com a sants nascuts dins de les seves terres, Dalmau Moner i Salvador d’Horta, tots dos naturals de Santa Coloma de Farners.
No obstant això el Sant mes universal i mes important de la diòcesi és Sant Damas I el papa del Bisbat de Girona nascut al municipi d´Argelaguer any 304 – Roma any 384)
Edictum
Els augustos emperadors Gracià, Valentinià [II] i Teodosi I. Desitgem que tots els pobles als que governant la moderació de nostra clemència es mantinguin en la religió que ha transmès als romans el Sant apòstol Pere, religió que fins el present es reconeix que ell mateix la va introduir i a la qual és clar que segueix Damas I Pontífex maximus
“Puix que pontífex vàreu ser
amb un càrrec tan honorós
protegiu Argelaguer
oh Sant Damas gloriós!
“Qui per les aigües del pèlag inhòspit, petjant-les, camina;
qui concedeix que sements de la terra revisquin, si es moren;
qui desfermar de la mort els seus vincles letals li és possible,
el qui allà dalt, on el sol brilla el triple, darrere la fosca,
crec que pot fer que Damas s¨aixequi després de ser cendra”.
Damas I Pontífex maximus i Sant Jeroni Sant Damas I el papa de Catalunya de la comarca de la Garrotxa del Bisbat de Girona (Argelaguer any 304 – Roma any 384) Foto: Juan R Lejarza de Cal Music Argelaguer (Garrotxa)
Argelaguer Vall del Llierca 