Argelaguer Vall del Llierca

Garrotxa: Argelaguer – Tortellà – Montagut i Oix – Sales de Llierca – Sant Jaume de Llierca – Fundat l´any 2005

Archive for 29 marzo 2019

Una excursio a Olot

Posted by lejarza en 29 marzo, 2019

Una excursio a Olot
C. Bosch de la Trinxería
Feya temps que´m ballava pe´l cap l´anar á visitar la comarca d´Olot que sols conexía á vol d´aucell, de las alturas de part de la cordillera fronterissa, de las serras de Capsacosta, crenas de Talaxá y Bassegoda. La cordillera que al Sud separa la conca del Fluviá ab la del Ter m´era poch coneguda. Aquellas montanyas que rodejan la comarca d´Olot, tan espadadas, ab sos cráters apagáts, me cridavan molt l´atenció. Es un país, que encara que haja sigut estudiat y descrit per geòlechs eminents, ofereix pera nosaltres excursionistas molt que veure y espigolar. No tenim en nostra terra catalana cap comarca que continga tants tresors geològichs y flora tan rica. Aconsello á mos consocis que van estiuejar en aquellas verdas y regaladas valls, recorrin lo país y nos fassen conéxer tot lo que te de bo y remarcable.
Ma excursió á Olot per Besalú y Castellfollit tenía també per obgecte´l donarme compte dels principáls afluents que desde las alturas havía vist devallar y juntarse al Fluviá. En mon llibre Recorts d´un excursionista, pl. 296, descrich los afluents superiors y colladas de la conca del Fluviá; el lector hi trobará totas las indicacions necessarias. Mes eix riu, que havía estudiat desde sas fonts, me faltava pera corroborar mos datos, estudiar son canal d´escolament d´Olot y sobretot de Besalú. La nova carretera de segon ordre, oberta de pochs anys ensá, de Figueras á Besalú, en quin punt se junta ab la carretera de Girona á Olot, ve molt bé pera ferse compte dels afluents de la part Nort que van al thalweg del Fluviá. En quant als afluents de la part Sud, llur curs no m´era gayre conegut.
Reproduiré aquí lo que tinch escrit sobre´l Fluviá en Recorts d´un excursionista.
“De tots los rius que encreuan la vessant meridional dels Pyreneus, cap riu com el Fluviá marca ab mes evidencia las tres parts que componen sa conca, la qual se presenta baix la forma d´un quadriláter que té per perímetre las quatre lineas següents:
1.ª I,a cordillera pyrenáyca, compresa entre los dos punts de la frontera que corresponen en l´altra vessant á la conca del riu Tech, en las alturas de Baget, coll Bernadell y de Sant Llorens de Cerdá. Aquexa serra de gran cordillera fronterissa te la forma d´un arch de cercle qual concavitat mira al Sud.
2.ª Lo contrafort que, del extrem esquer de la serra esmentada arrenca al Sud y corre l´espay de 7 á 8 lleguas, encaxant per altra part la riba esquerra del riu Ter.
3.ª La branca que´l meteix contrafort destaca vers l´Est per acompanyar lo Ter en la segona mitat de son curs. Aquexa branca descriu una mitja circunferencia oberta al Sud, qual punt culminant ve á caure sobre Besalú.
4.ª Lo contrafort que arrenca de la gran cordillera pyrenáyca entre la collada de Vilaroja y las fonts de la Muga, que serpeja després vers lo Sud y té per punts culminants los pichs de Bassegoda y de la Mare de Deu del Mont, ve á caure á Mayá y morir sobre´l Fluviá, enfront de Besalú.
Lo conjunt d´exas quatre corbas figura las tres quartas parts d´un círcol obert al Sud.
Segons las explicacions que m´ha donat mon amich en Joseph Berga, fill del país, al mirar lo mapa´s veurá la ribera de Sant Privat, juntantse ab la ribera de Sant Esteve de Bas; en dit punt, que dista 4 kilómetres d´Olot, lo riu comensa á dirse Fluviá, prenent lo nom d´una masía anomenada Fluviá que allí´s troba, y es propietat de la familia Fluviá, d´Olot, familia noble y antiga.
Seguint lo riu, mes avall d´Olot, se junta primer la ribera de Riudaura; un kilómetre más avall, la riera de Bianya, composta de varias rieras. A Castellfullit s´hi junta la riera d´Oix, alimentada per varis torrents que devallan de la vall del Bach.
La ribera de Llierca s´hi junta mes amunt d´Argelaguer, alimentada per los torrents que baxan de Rocapruna, Baget, Talaxá, Sant Aniol. Entre Besalú y Argelaguer, s´hi junta´l Borró, riera que ve de Tortellá. A Besalú meteix s´hi junta una riera que baxa de la part de Beuda, que no se com se diu; vindrá del massiu de Bassegoda. Mes avall de Besalú, prop lo pont roma enderrocat de Crespiá, s´hi junta´l riu Cer (actual Ser), qual nom pren á la junció de duas riberas, una anomenada ribera del Torn y l´altra de Sant Miquel de Campmajor, anomenada Briolf. Lo riu Cer es casi tan caudalós com lo Fluviá per la extensió de gorjas y cingleras que recorre.
Donada exa esplicació orográfica de la conca superior del Fluviá, comensèm nostra excursió.
La tartana ò be ordinari que de Figueras va á Olot surt de la posada de ca la Teta á la una en punt de la tarde. A las dotze y tres quarts ja estava jo sentat al seti de devant per veure el país; los tres cavalls ja collats. Mentres los viatgers anavan arribant, se carregava´l fatu, sach, baguls, sarrions darrera y devant del vehícul, una montanya de bagatge, sis samals de peix dejús. La tartana aquella es enorme, es la verdadera galera del sigle passat, lo violí dels correus de quan no hi havía carreteras, un´arca de Noè.
¡Vaja! senyors, que ja hauríam d´ésser fora!…
¡Au! ¡au! pugin vostés – una vella y sas duas fillas…
La gent anava pujant; eran tretze y´l Xato, catorze… impossible de treure´l mocador de la butxaca per mocarse. El Xato, nostre conductor, un olotí espavilat, de faxa y barretina morada, se senta sobre´l seti de la varana, empunya las bridas, llensa un crit agut: ¡au! ¡General! ¡Salero! ¡Prim!… fent petar lo fuet… la galera fexuga arrenca de la entrada de la posada, y trontollant pe´ls carrers mal empedrats, nos porta á la carretera de Besalú.
Bona tarde, ayret de marinada, cel blau.
La carretera de Figueras á Besalú es prou coneguda per estalviarme de ferné la descripció; es moderna, construhida á tot gasto, profusió de ponts sobre´ls corregots mes insignificants, de distancia en distancia casas pe´ls peons que cuydan la carretera, fetas com estacions de ferrocarril. Anem voltant la Mare de Deu del Mont en sas duas terceras parts.
Al hostal de ca´n Cistella, qu´es á mitx camí, fem alto pera rosegar un carquinyoli y beure la copeta d´anissat.
Inútil dir que tot lo terreno que recorrem es argilench, térra roja, hont s´hi veuen uns camps de forment que enamoran. Prompte la vinya desapareix; se veuen sols algunas tiras de ceps entre esplets, y al arribar á las alturas de Viladaneras, crena de divisió de las ayguas del Alga y del Fluviá, ja no se´n veu mes rastre. Lo país no cultivat es prou árit y escorrencat: matolls d´alzinalls, pins, roures, garrollám. Lo nom de Garrotxa que porta´l país es ben adequat per lo aspre, trencat y escabrós.
Parlém un xich dels torrents qual costellám acabem d´atravessar. Lo primer, que´s passa sobre un bonich pont, es lo Manol que´s congría á las alturas de Lliurona, reb los torrents de Cistella y de Terradas, passa al Sud de Figueras y vessa sas ayguas llotosas als estanys de Castelló.
Lo segon es l´Alga que devalla del massiu de la Mare de Deu del Mont y desemboca als estanys de Ciurana. Anomeno exos dos torrents perqué son independents, no son tributaris de cap mes riu, y llurs avingudas, en temps de plujas, los fan infranquejables y temibles pe´ls disbarats y arrastres dels camps situats massa prop de sos marges.
A las quatre arribem á Besalú, al peu de la Mare de Deu del Mont, qual cim espadat se presenta mes arrodonit y de mes fácil accés. S´hi veu be lo caseríu del santuari hont Mossen Verdaguer passá llarga temporada escrivint son immortal poema Canigó. D´aquell santuari´s gosa d´un panorama admirable, ja que després del Puig de Bassegoda es lo mes enlayrat y cap altre puig lo domina. Es lo Montserrat del Empordá.
De Besalú, de sa vella iglesia, de son monestir, res ne diré per ésser ja conegut y descrit. El Xato muda´l tiro, y als deu minuts emprenem la marxa vers Argelaguer.
Algunas tiras de ceps que vorejan camps de blat, torrents que devallan del massiu de Bassegoda y de la Mare de Deu del Mont. A Sant Jaume atravessem en un bonich pont lo torrent que devalla de Ribellas, Talaxá, Sant Aniol y massiu de Bassegoda; passa aprop de Tortellà una hora mes amunt, al peu dels cingles. Passat Sant Jaume´s dexa lo calcáreo pera entrar en lo basalte; se coneix que´ns aproximent al terreno volcánich.
De sobte´s presentan al devant nostre las espadadas murallas basálticas de Castellfollit, que sembla trencan la vall y lo curs del Fluviá, que corre encaxonat á llurs peus. Aquí, los enginyers que han construhit la carretera, al toparse devant d´exa muralla basáltica, haurán tingut de rumiar molt pera obrir pas á la carretera; mes no han trobat cap solució satisfactoria, ja que la fan pujar al poblé, sicsajant en rost rapidíssim la mola espadada, fins á dalt. Ja m´estranyava que la hermosa carretera de Gerona y Figueras á Olot, ab sos ponts fets á tot gasto, ab sas estacions de peons caminers, no presentes un entrebanch, com la de Figueras á la Bisbal.
Sembla que l´alé de nostres enginyers decau al toparse ab rius importants com lo del Ter y el Fluviá, hont los ponts son de primera necessitat.
Potser no tenen ells la culpa; nostres governs son tan pobres, tant faltats de quartos que per forsa han de dir: “Prou n´hi há, ja he fet un gran sacrifici construhint exas duas carreteras; lo pont del Fluviá, al peu de Castellfollit lo fassa qui vullga; s´han acabat los quartos” Donchs no hi há pont, y en temps d´ayguas ja no´s passa. Si bé hi há construhit al llit del riu una calsada de llosas cimentadas que, en fortas avingudas, pera res serveix. ¡Oh! los rius del Empordá y d´Espanya atravessats per carreteras de primer orde, si no fos los ponts construhits pe´ls romans y los árabes no n´hi hauría cap!… Y si un n´hi há, com el de Molins de Rey, se´l pondera com una de las set maravellas del món y tants que n´hi há de monumentals sobre el Manzanares hont hi passa un reguerot d´aygua que apenas n´hi há prou per rentar una bugada!…
Aquí vindrá bé un fet que vaig presenciar en lo meteix riu Fluviá al pas de Bascara, quan lo carril arribava y fora á Gerona.
Jo anava al cupé de la diligencia de Perpinyá á Gerona; los altres dos setis del cupé eran ocupats per duas monjas del Sagrat Cor de Sarria. Al arribar á la vora del riu, vegerem una estesa d´aygua que cubría sas margenadas de gom á gom. Aquí no´s passa.
Una dotzena de carros parats desde´l matí; carreters que feyan la rodona, menjant, traguejant, esperant ab ansia que baxés el riu. Després de sis horas que nosaltres estavam allá detinguts, sembla que la riuada disminuhía. Tots los viatjers havíam baxat de la diligencia, conversant, sentats sobre un marge, esperant ab resignado. Mas companyeras del cupé, monjas francesas, que venían á Espanya per primera vegada, me preguntavan: – Pourquoi, Monsieur, n`y a-t-il pas un pont? – Mes dames, c´est parceque nous sommes en Espagne. Ah!… c’est singulier!..
Exa conversa fou interrompuda per un espectacle estrany é imprevist. Vegerem sortir d´en mitx de l´arboleda d´allá´l riu sis galifardeus en tratge d´Adam, ans lo pecat, llarch garrot á las mans que atravessaren lo riu, aygua á las espatllas, atansantse envers nosaltres. Al sortir del aygua digueren al conductor que ja´s podía passar: ¡Señores viajeros, en route! – digué´l conductor; pujarem en nostres setis respectius; aquells salvatges empunyan los cavalls per la brida pera guiarlos, y, avant! diligencia al aygua! Las duas monjas del cupé, avergonyidas, baxavan el cap, tapantse la cara ab las mans… Passarem lo riu, entrant aygua de per tot, prenguent un bany de camas, y encara bon goig! puig que más podía ser… com deya aquell… Ni al centre de Africa, ¿veritat?… No fem comentaris; los dexo pera el lector. Sort qu´ha vingut el carril que´ns ha tret la vergonya dels passos del Fluviá y del Tordera, que´s quedarán sense ponts fins al judici final.
Tornem al camí d´Olot. Passat Castellfollit, la carretera atravessa en pujada suau un estens pla molt fértil, salpicat de masos, camps de ségol, favas, mastall, d´una ufana admirable. Bé prou se coneix que exa fertilitat es deguda á la terra cremada, volcanisada, que constituheix tota la comarca de Olot.
Per fí, arribem á la collada, y la vila montanyesa se descobra allá al fons de la vall, rodejada de sos cráters apagats. Al entrar á la alameda de plátanos y dins la vila, el Xato feu petar lo fuet, y la pesada tartana se deturá á la plana, en mitx d´un grupo de maynada y badochs, sens faltarhí lo guarda civil y lo carrabiner. Un matalot s´apoderá de ma maleta, y me porta á la posada de la Estrella, germana sens dubte de la posada de ca la Teta, de Figueras.
Lo nom de fonda sería massa pretenciós. Exas posadas conservan encara lo tipo de las posadas montanyesas; los baxos tufejan de las establas del rossám, dels matxos y traginers que venen dels pobles de la alta montanya, de camins de bast. En lloch com á Olot y Camprodon se veuen aquells sapats matxos de marxa, ab pitral de penjorellas viroladas, pom de granader, cascabellada, y placa rodona de coure al front.
Ma primera visita ans de sopar fou al amich Berga. Feya molts anys que no´ns havíam vist. Lo trobí en sa cátedra, en mitx dels seus dexebles, de joves artistas esculptors, pintors y dibuxants. En Berga es lo director de la escola de Bellas Arts, de Olot, que te tanta nomenada, d´ahont han sortit tants bons pintors y esculptors. Lo trobí envellit com ell me trobá á mí; pero malgrat los anys no ha perdut ni perdrá may aquella fesomía de ver artista que tant lo caracterisa. Ab quín gust parlarem d´art, de recorts del passat, de literatura catalana!. Fa temps que treballa á un llibre que ben cert cridará l´atenció: es una novela de costums olotinas montanyesas qual acció´s desenrotlla en plena guerra civil carlista; té recullits molts documents, y nos fará conéxer, ab rigor histórich, los fets y gestas d´en Savalls y demés capitossos de aquella malhaurada guerra, de quina el país ne coxeja encara.
Convinguerem que l´endemá aniríam á correr, visitar iglesias, la vila y sos encontorns. Mes l´endemá de matí, al obrir los finestrons de ma cambra, plovía, semblava que donavan l´aygua per l´amor de Deu. ¿Qué fer? ¡Quín día mes pesat! Anem al taller d´en Berga. L´amich Vayreda era á Barcelona, que si hi hagués estat també hauría anat á ferli conversa.
La pluja dura dos días. Sols lo tercer día al matí se presenta lo cel seré, mes ab castells de bromas grassas vers Puigmal, que ben cert nos arruxarían á la tarda.
N´aprofitarem pera pujar á Montsacopa, atalaya que domina tota la comarcada d´Olot y vall de Bianya. Montsacopa es lo cráter de mes aprop de la vila y un dels mes interessants; sembla un colossal fornell de carbó, consumit y apagat com si fos d´ahir. Tot ell es compost de cendra, lava esmenussada, escorias, basalte, pedra tosca, arenisca negra, fina, com carbonissa, que s´estrau pera barrejar ab morter. Al cim del cono s´hi veu encara lo cráter ó xemeneya d´erupció, hont baxarem. Dins lo cráter, mitx cegat, d´uns 200 metres de diámetre, hi há un camp de ségol, que enamora; y lo singular es que no hi há terrer, tot son escorias y toscas esmenussadas; pero l´arrel del grá furga á través d´eix detritus volcánich y sab trobar l´aliment que li convé.
Tota la comarca d´Olot conté exa arenisca roja negrenca, terra cremada que dona una fertilitat pasmosa, hont s´hi veuen las pallas de ségol de dos metres d´alsada.
Desde´l cim de Montsacopa`ns miravam ab bona ullera tota la cordillera espadada que enclou las rialleras valls olotinas, montanyas emboscadas de dalt á baix, d´un vert d´esmeragda. No s´hi veuen xaragalls ni xaladas com en la alta serra fronterissa, produhits per l´arranch de la gleba y artigas. Per tot se veu aquell vert peculiar de la campinya y montanyas d´Olot, que nostres amichs en Vayreda y en Berga han sabut reproduhir tant bé en llurs paisatges.
Allá, vers Ponent, distingim molt bé l´atrevida cascata de gran altura, lo Salt del Sallent, que me proposava de visitar sense la malehida pluja. En Berga me deya: “lo Salt del Sallent té 200 metres d´altura; 100 metres lo salt principal y 100 metres lo comensament y l´acabament del meteix. Es un salt horrorós, que en temps normal ab prou feynas hi baxa aygua; pero que en días de plujas, la cascata se veuría desde´l castell de Torroella de Montgrí, á simple vista, sense ulleras, si fos possible veure la montanya. Las vessants que alimentan la cascata venen d´una petita comarca, anomenada Plá Travé, casa propietat del marqués de Vallgornera, y tenen origen en la metexa vall, en lo rost anomenat Coll de Ciuret. Lo terreno es calcinal, de vegetació frondosa, roures, alzinas, ginebres, y lo que abunda mes son fajosas. Es impossible descriure los cingles sense véurelos, puix no´s poden comparar ab altres que jo sápiga. N´hi há un á la part de Mitxdía, de Santa Magdalena, que aproximadament té un kilómetre de llargaria, no ben vertical, pero poch se´n falta. En mitx d´un cingle hi há una capella: La Mare de Deu de las Olletas. Tot alló mereix una expedició formal, un poch pesada, pero admirable, que la farém, si á Deu plau, l´any vinent, si vosté hi vol venir pe´l Juny”.
Lo Salt del Sallent y cingles del Grau y Santa Magdalena, son unas de las maravellas de nostras montanyas catalanas. Faré tot lo possible, amich, Berga, d´anar l´any vinent ab vosté á visitar eix país escabrós, que conté tant de belles horreurs.

Desde nostre observatori de Montsacopa, seguía ab l´ullera, las altas crestas que forman lo quadriláter de la conca del Fluviá. Vers los alts Pyrineus, los cims de Ull de Ter, Bassibés, Grá de Fajol, plá de Campmagre, Costabona, Coll d´Ares, tota la crena fronterissa cuberta de neu; los cingles espadáls de Talaxá, Sant Aniol, y lo Puig atrevit, aislat, rodejat de cingles.
Lo cel s´havía ennubolat; eran las onze; no tarda á caure algunas gotas; baxarem depressa cap á la vila.
Me va saber molt greu de no haver pogut recorrer las montanyas d´Olot, un dels pochs massíus que no conech. Lo mal temps me ho impedí; pero mos lectors no hi perdrán pas gran cosa: l´amich Osona y demés consocis excursionistas las tenen recorregudas y descritas.
Olot conserva encara la fesomía de nostras vilas montanyesas de quan se trobavan aisladas del món civilisat, com Camprodon, Ripoll, Banyolas, Besalú, etc. Llurs vías de comunicado eran de ferradura, recorregudas per corrúas de matxos. Los carros hi eran desconeguts. De costums senzillas, patriarcals, la fe religiosa, la honradesa hi tenía encara fondas arrels.
En Olot, á mes de sas iglesias, se veuen pe´ls carrers oratoris ab llurs llántias, que s´encenen per la festa del sant. Los cims dels cráters apagats son coronáts de santuaris hont s´aplegan nombrosos devots que hi van ab professó. Las ceremonias del cult se fan ab fé y devoció. Tothom va á missa los días de precepte. Ara la civilisació y lo progrés han entrat dins la vila montanyesa per la nova carretera.
Ja desprecia sas vellas costums; ja no vol carrers estrets, mal empedrats, ja no vol casas de la vellura adornadas de balcons típichs de barana de ferro… sos brassos s´estenen vers la llum, lo progrés, la civilisació; ja té un parch, alamedas, edificis moderns, cafés montats ab confort. La posada, la humil posada de traginers, de porro, all y oli, carn d´olla ab pilota, desapareix, reemplassada per l´hotel y restaurant del parch. La vila moderna s´esten vers la planura del Fluviá, ab sas fabricas, xalets, ortas, jardins rublerts de flors. Sembla que pressent l´arribada del carril vers aquell punt, y lo vol rebre com se mereix. Mes pera nosaltres, amants de lo passat, amichs de la vellura, Olot será sempre la vila del antigor, dels avis de costums senzillas y cristianas, de fesomía de la edat mitjana, francament catalana montanyesa, malgrat lo carril y la llum eléctrica.
Ans de cloure exa narració, dech un recort á l´antiga casa de mos passats, als parents que portan mon nom. Vaig tenir l´agradable satisfacció de contemplar, en mitx d´un mobiliari antiquíssim, los retratos de don Joseph Trinxería, fundador de la casa de Olot, y de don Blas, gobernador de Saragossa y capitá general d´Aragó, mos antepassats, originaris de Prats de Molló.
Dech també fer esment de la valiosa colecció d´estampas antiquíssimas de grans mestres, com també de la colecció d´estatuetas del famós esculptor olotí del sigle passat, en Ramón Amadeu, que posseheix l´inteligent, erudit y amable don Joseph Gelabert Vall. Sa casa es un ver museu digne de ser visitat pe´ls amants de las bellas arts. Rebi dit senyor mon agrahiment y coral enhorabona.
Al quart día me despedí dels amichs d´Olot, diguéntloshi: ¡á reveure!
La Junquera, 30 de Maig 1891.

Anuncios

Posted in Uncategorized | Leave a Comment »

Constitució de la Junta Electoral de Zona d´Olot (Garrotxa) per les eleccions generals del 28 d´abril de 2019

Posted by lejarza en 14 marzo, 2019

Constitució de la Junta Electoral de Zona d´Olot (Garrotxa) per les eleccions generals del 28 d´abril de 2019
Argelaguer – Vall del Llierca
Butlletì Oficial de la Provincia de Girona (BOP) Núm. 51 – 13 de març de 2019 núm. 1885 Junta Electoral de Zona d´Olot (Garrotxa)
Edicte de constitució de la Junta Electoral de Zona d´Olot.
En compliment de la vigent legislació electoral i en relació a la publicació en el BOE de data 5 de març del reial decret 129/2019, de 4 de març de 2019, pel qual es convoquen eleccions generals per al dia 28 d´abril de 2019, queda provisionalment constituïda, amb data d´avui, la Junta Electoral de Zona d´Olot, de la forma següent:
President: Paloma Míguez Alvarez, Jutgessa titular del Jutjat de Primera instància i instrucció núm. 2 d´Olot.
Vocals Judicials:
Marc Espuña Alsina, Jutge de Pau titular del Jutjat de Pau de les Preses. Lluis Juvanteny Torrent, Jutge de Pau titular del Jutjat de Pau de la Vall d´en Bas.
Secretària: Enriqueta Larqué Domínguez.
La Junta Electoral de Zona d´Olot tindrà la seva seu i celebrarà les seves sessions en els locals del Servei Comú Processal General-deganat (Sala Biblioteca) d´Olot, ubicat a la plaça de Can Joanetes, 6 d´Olot.
Olot, 8 de març de 2019, la Secretària.

Posted in Uncategorized | 4 Comments »

Alta Garrotxa comença el període de regulació de l’accés motoritzat a la zona de Sadernes

Posted by lejarza en 10 marzo, 2019

Alta Garrotxa comença el període de regulació de l’accés motoritzat a la zona de Sadernes
Argelaguer – Vall del Llierca
El període de regulació de la temporada 2019 comença el 16 de març i acaba el 31 d’octubre.
El tancament serà permanent tots els dies de la setmana i es farà mitjançant senyal informatiu.
Tal i com s’ha anat fent en anys anteriors, el Consorci de l’Alta Garrotxa, juntament amb els Ajuntaments de Sales de Llierca i de Montagut i Oix, han aprovat un sistema de regulació de l’accés motoritzat per poder seguir vetllant per la seguretat i la reducció de la pressió ocasionada per la gran afluència de persones a la zona de Sadernes i Sant Aniol.
La restricció de l’accés motoritzat es durà a terme de manera permanent durant les 24 hores dels dies de màxima afluència i com ja va succeir l’any passat, no es disposarà de personal que gestioni l’accés dels vehicles autoritzats, sinó que es farà efectiva mitjançant un senyal informatiu.
Aquest sistema respon a l’aplicació del Decret 166/98 de regulació de l’accés motoritzat al medi natural. En base a aquest Decret, només podran accedir a la zona els vehicles autoritzats, mentre que la resta d’usuaris hauran d’estacionar el vehicle a l’aparcament de Sadernes.

Posted in Uncategorized | Leave a Comment »

Joves pel clima

Posted by lejarza en 2 marzo, 2019

Joves pel clima
M. Àngels Pagès
Encara que hi hagi veus en contra, la realitat del canvi climàtic és un fet. Qui ho té ben clar és el moviment estudiantil Fridays for future que va creixent com l’espuma a moltes ciutats del continent europeu.
Qui ho va iniciar va ser Greta Thunberg, una jove adolescent sueca. Ella sola es va plantar davant el Parlament per protestar contra la inacció del govern suec per pal·liar el canvi climàtic.
Ara ja és coneguda pels seus discursos davant institucions com l’ONU o el Fòrum Econòmic Mundial. Fa pocs dies va fer sentir la seva veu a Brussel·les a la Conferència organitzada pel Comitè Econòmic i Social Europeu. Es va dirigir a Jean-Claude Junker i altres dirigents polítics amb unes exigències molt dures respecte a la necessitat de reduir les emissions un 80% per al 2030.
Els va advertir que si no fan el que s’ha de fer per frenar el canvi climàtic passaran a la història com els pitjors malvats de tots els temps.
Girona ha estat la primera ciutat espanyola a adherir-se a aquest moviment per part de tres estudiants. Seguint l’exemple de la Greta el migdia del divendres 18 de gener es van plantar davant la Seu de la Generalitat.
Així han continuat cada setmana amb l’objectiu d’anar sumant forces i ja són més de cinquanta els manifestants.
Barcelona ha seguit el seu exemple i moltes altres ciutats s’aniran afegint ja que el poder d’expansió de les xarxes és imparable.
És ben lloable que una lluita personal s’hagi convertit en un projecte global que mogui tota una generació en defensa de la vida a la Terra.
El passat 21 de febrer més de 30.000 estudiants es van manifestar pels carrers de Bèlgica per demanar polítiques efectives que facin front al canvi climàtic.
Esperem que la força de les seves veus ajudi a conscienciar la nostra societat a prendre mesures a un problema que afecta a tots els habitants del Planeta.

Posted in Uncategorized | 1 Comment »