Pere Brunsó Ayats: S´equivoquen de data.-Jaume Vicens Vives, en la seva obra Notícia de Catalunya, resumeix la memorable gesta de l´11 de setembre de 1714 en aquests termes: «L´entusiame hispànic d´aquella generació catalana». El Pregó, donat de part dels tres Excms. Comuns, «pres lo parer de la Junta de Govern, a 11 de setembre, a les 3 de la tarda, de 1714» i «publicat per tots los carrers de la ciutat» constitueix la font històrica primària més important. «E tots com verdaders fills de la patria, acudiran als llochs senyalats a fi de derramar gloriosament sa sanch y vida per son Rey, per la patria i per la llibertat de tota Espanya». Una estrofa del «Cant dels Aucells quant arribaren los vaxells devant de Barcelona, y del desembarch de Carlos III, (que Deu guarde)» mostra palesament l´esperit d´aquells catalans: «Cantan los cruxidells i tots los passarells viva lo Rey de Espanya, Carlos III es lo nom, es blanch com un colom».
La Fundación Elías de Tejada ha posat a l´abast de tots el catalans les Narraciones Históricas de Francesc de Castellví, capità austracista en la Guerra de Successió, emigrat a la capital austriaca. L´obra, publicada entre 1997 i 2002, sobre el manuscrit que es conserva en l´Österreichisches Staatsarchiv de Viena, consta de 4 volums i 3.000 pàgines i constitueix una font primària històrica indispensable. Rovira i Virgili va deixar ben clar que «en realitat, els hereus de 1714 són els carlins de la muntanya catalana, i no la línia que segueix el catalanisme dels nostres dies».
Els professors d´Història dels nostres instituts hauran d´explicar als seus alumnes i a tot el país que els manifestants independentistes de la Diada de 2012 s´equivoquen irresponsablement de data. La data escaient hauria de ser el 6 d´octubre de 1934.
—
Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza
Archive for septiembre 2012
S´equivoquen de data
Posted by lejarza en 27 septiembre, 2012
Posted in Uncategorized | Etiquetado: Argelaguer, Besalú, Beuda, Castellfollit de la Roca, La Vall d´en Bas, La Vall de Bianya, Les Planes d’Hostoles, Les Preses, Maià de Montcal, Mieres, Montagut i Oix, Olot, Riudaura, Sales de Llierca, Sant Aniol de Finestres, Sant Feliu de Pallerols, Sant Ferriol, Sant Jaume de Llierca, Sant Joan les Fonts, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza, Tortellà | 2 Comments »
La independencia no existe
Posted by lejarza en 27 septiembre, 2012
Xavier Vidal-Folch: La independencia no existe.-Quiero dedicar este artículo a mis amigos independentistas.
La política. Lamento traer desde Europa esta noticia: la independencia es imposible. No porque alguien la impida. Sino porque la independencia ya no existe en la Europa real, la UE. Como no existe el Estado-nación. Ni la soberanía nacional. Aún pesan. Pero son solo residuo histórico, apariencia en estado terminal, ensoñación.
El sociólogo Daniel Bell estableció ya en 1987 que el Estado era demasiado pequeño para atender a los grandes problemas del mundo actual y demasiado grande para encarar los pequeños problemas cotidianos del ciudadano. Desde entonces, el declive del Estado cabalga a la velocidad de la luz. Sobre todo en Europa, empujado por las pinzas trabadas entre la federalización comunitaria y la globalización; entre la transferencia de soberanía hacia arriba y el traspaso de competencias hacia abajo.
El vaciado del Estado-nación ha sido aquí tan drástico que lo ha desnaturalizado enteramente. No conserva intacta ninguna de sus grandes funciones específicas. Ni acuñar moneda (pasó al BCE), ni guardar fronteras y aduanas (suprimidas las internas del continente por Schengen; compartidas las exteriores), ni la de una verdadera política exterior (las diplomacias han iniciado su fusión lenta en el SEAE), ni la de hacer individualmente la guerra (salvo caricaturas como la de Perejil).
En estos años de crisis, el despojo de las competencias remanentes es de vértigo. Sobre todo en la economía, que es precisamente la motivación subyacente al independentismo catalán de nuevo cuño, posidentitario. Todos los instrumentos clásicos de política económica están transferidos o se están transfiriendo a la UE: 1) El monetario y financiero, o manejo del tipo de interés y la cantidad de dinero en circulación, la supervisión bancaria. 2) El cambiario, o manejo del tipo de cambio. 3) El fiscal, o presupuesto e impuestos. 4) El comercio exterior, la tarifa exterior común, las decisiones comunes en la OMC. 5) Incluso el mercado laboral, la Seguridad Social y las políticas de empleo y sociales (de la edad de jubilación a las pensiones) se van equiparando a rebufo de la crisis.
Los polemistas ágiles endosan estos argumentos, pero arguyen que ya les bastaría para sí con la sombra, residuo, símbolo o apariencia de poder de los Estados, aún notable. Reclaman Estado, aunque esté desnudo. Se entiende en el corto plazo, pero no parece lúcido apostar a largo plazo por una construcción histórica en decadencia, llegar cuando todos se van, incluso aunque ignoren que se van. Ni es hábil agotarse en melancolías, cuando la nueva fisonomía de la Unión requiere de una rebeldía, esta sí, con causa de futuro: un potente combate por una unión política que ejerza el control democrático sobre los nuevos poderes, europeos. Si el poder está en Europa, controlemos Europa, no sus sucedáneos.
La historia. Si el beneficio de la independencia sería, pues, más bien marginal, ¿vale la pena pagar el alto coste que conllevaría? La historia arroja pistas sobre esa relación coste-beneficio. Cataluña es imaginable como entidad diferenciada, objeto identificable, independiente, porque lo ha sido. Como Principado confederado en la época medieval; como país asociado a la monarquía francesa de Luis XIII entre 1640 y 1652; como un conjunto de estructuras de Estado específicas, salvo la Corona, hasta 1714; como región autónoma en los años treinta; como nacionalidad desde 1978. Pero España sin Cataluña no es pensable, rechina al imaginario colectivo. Con razón. No sería, porque al cabo España es una realidad integradora de muchos factores, pero muy destacadamente el producto de la fusión de sus matrices castellana y catalana.
¿Qué implica esto? Que viviría una secesión con desgarro ontológico: el de pasar de ser a no ser. Recordemos el trauma de la pérdida de las últimas colonias, Cuba y Filipinas; aún restalla en la conciencia colectiva el 98. Esos choques generan conflicto. La hipótesis de una separación blanda se trufa de adjetivos amables: pacífica; negociada; ecuánime; sin cambios radicales en el marco legal; en un entorno de normalidad, la sueñan Modest Guinjoan y Xavier Cuadras (SenseEspanya, Pòrtic, Barcelona, 2011) para minimizar su coste.
A la luz de la historia ese escenario idílico parece improbable. Más bien el recelo sería grande y la resistencia quizá numantina; comprobaremos los indicios en la campaña de Navidad. Una técnica habitual en otros lares para domeñar esas reacciones es la de la respuesta radical, populista. Lo que enconaría el conflicto Cataluña-España (o resto de) y dentro de Cataluña: liquidaría la unidad cívica del pueblo catalán. Un bien precioso siempre. Y en sociedades complejas y mestizas, aún más delicado.
El catalanismo. Los catalanismos de izquierda y de derecha de vocación mayoritaria nunca fueron independentistas (más de cinco minutos). Siempre persiguieron dos objetivos, arduos de conciliar: la autonomía de Cataluña y la participación en la dirección de España. Cataluña ha de ir a la conquista de España, proclamaba Enric Prat de la Riba. Apostemos por la Catalunya gran en lEspanya gran, le secundaba Francesc Cambó. Lluís Companys se enfrentaba al alzamiento al lema de Catalunya i la República dins lo cor de tots. Se nos asigna un papel de máquina de tren, no de maquinista, se lamentaba Jordi Pujol. Lo que es bueno para Barcelona, es bueno para Cataluña y bueno para España, sintetizaba Pasqual Maragall.
Ahora se aduce que la vía autonomista hacia esos fines está cegada. Lo estaría por culpa de la inquina conservadora al Estatuto (que incluyó un seudo referéndum); de la sentencia restrictiva del Constitucional; del excesivo déficit fiscal; de la asfixia recentralizadora a las competencias de las comunidades; de la cicatería en el reparto de la factura de la crisis económico-presupuestaria. Todo eso, en uno u otro grado, es cierto. Pero no predetermina que la solución sea la separación.
Se alega que la cerrazón centralista es absoluta, que apenas hay algún federalista de ocasión más allá del Ebro (aunque, albricias, empiezan a proliferar). Por partes. ¿Acaso se olvida que esa misma España aprobó en las Cortes un Estatuto catalán avanzadísimo? Con recortes, sí, pero cuyo desmoche todos dicen lamentar, ¿o no? Pues no debía estar tan superado…
¿Es ya impracticable la vía autonómico federal? Las quejas por los retrocesos del actual Thermidor son razonables, pero si esa vía es impracticable a causa de la caverna, ¿acaso es más hacedero un camino aún más empinado? Quienes mezclan a todos y consideran que en España todos compiten en aversión a lo catalán, pueden renegar de la tradición catalanista y proyectar nuevas ilusiones. Pero su opción fracasó siempre. Quizá fuese más práctico no reincidir en el error. Sobre todo si al final del camino la independencia no es tal.
La economía. El último alimento de esas ilusiones independentistas está siendo el agravio financiero, el déficit fiscal el saldo entre la contribución catalana a la Hacienda común y el flujo que recibe, reputado excesivo. La Generalitat de Artur Mas ha nutrido la transmutación de la lógica queja crítica contra su exceso en una protesta por un supuestoexpolio, eso tan cariñoso del España nos roba que pregonan los medios subvencionados.
¿Cómo la ha alimentado? Censurando la mitad de los seis cálculos de la balanza fiscal, para concluir que en 2009 el déficit catalán fue de 16.409 millones, un 8,4% de su PIB, según el método del flujo monetario con una de las correcciones posibles. Algo a todas luces desorbitado, por más solidario que uno pretenda ser. Con igual método pero con la corrección que olvida, sería solo de 12.216 millones, el 6,2%, como sabe el Parlamento catalán (2 de mayo, comparecencia de la profesora Maite Vilalta). La diferencia entre el 6,2% y el 8,4% es lo que permite catapultar verbalmente el exceso hacia un presunto expolio.
¿Exceso? Comparemos con las realidades federales más homogéneas de las que hay datos (Alemania no los da). La región más rica de Australia, la occidental, tiene un déficit del 3,93%; la de Bélgica, Flandes, del 4,4%; la de Canadá, Alberta, del 3,23%. Habrá que corregir el diferencial entre esas cifras y las nuestras, por supuesto. Pero por la vía menos traumática posible.
Posted in Uncategorized | Etiquetado: Argelaguer, Besalú, Beuda, Castellfollit de la Roca, La Vall d´en Bas, La Vall de Bianya, Les Planes d’Hostoles, Les Preses, Maià de Montcal, Mieres, Montagut i Oix, Olot, Riudaura, Sales de Llierca, Sant Aniol de Finestres, Sant Feliu de Pallerols, Sant Ferriol, Sant Jaume de Llierca, Sant Joan les Fonts, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza, Tortellà | 7 Comments »
Vides hipotecades: de la bombolla immobiliària al dret a l’habitatge
Posted by lejarza en 26 septiembre, 2012
Vall del Llierca, Argelaguer – Olot – Girona: Vides hipotecades: de la bombolla immobiliària al dret a l’habitatge.-L’Institut d’Estudis Socials de la Garrotxa (www.idesga.org): us convida a la conferència / presentació del llibre: “Vides hipotecades”
A càrrec d’Ada Colau i Adrià Alemany Dissabte 29 setembre. 19:30h del vespre
Casal Marià Olot.
El dret a l’habitatge ha estat un dret sistemàticament vulnerat. Amb l’esclat de la crisi, a les dificultats d’accés que arrossegàvem històricament, s’hi sumarà la pèrdua de l’habitatge per part de milers de llars. Desnonaments, execucions hipotecàries, famílies desallotjades i endeutades de per vida… Però com hem arribat fins aquí?
El llibre explica les causes, assenyala i els responsables d’aquesta situació, analitza el paper que han tingut les administracions públiques i posa en relleu la lluita que des de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) s’està duent a terme amb testimonis en primera persona.
Escrit per dos dels fundadors de la PAH, Vides hipotecades també ens dóna consells i recursos útils per defensar el dret a l’habitatge i evitar els abusos de poder de les entitats bancàries.
«Vides hipotecades és un llibre valent. Un d’aquells llibres que irrompen sense demanar permís, en el moment just en què els mateixos poders que han generat la crisi es disposen a pactar la seva impunitat i a culpabilitzar els més vulnerables.» Del pròleg de Gerard Pisarello.
—
Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza
Posted in Uncategorized | Etiquetado: Argelaguer, Besalú, Beuda, Castellfollit de la Roca, La Vall d´en Bas, La Vall de Bianya, Les Planes d’Hostoles, Les Preses, Maià de Montcal, Mieres, Montagut i Oix, Olot, Riudaura, Sales de Llierca, Sant Aniol de Finestres, Sant Feliu de Pallerols, Sant Ferriol, Sant Jaume de Llierca, Sant Joan les Fonts, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza, Tortellà | 1 Comment »
Federalisme en la cruïlla
Posted by lejarza en 14 septiembre, 2012
Jordi Serrano: Federalisme en la cruïlla.-Hi ha molts malentesos al voltant del federalisme aquests dies. Cal dir en primer lloc que l’independentisme neix amb Narcís Roca Farreras, que era un republicà federal. No entenc aquesta mania tan catalana que, per no enfrontar els problemes, ens convertim en experts del federalisme canadenc, alemany, suís o experts en processos irlandesos, escocesos, etc. Cal ser valents i partir de la nostra pròpia tradició, molt més rica, molt més elaborada, molt més potent i sobretot que s’adequa a la nostra mentalitat, cultura i manera de fer.
Francesc Pi i Margall ens va plantejar tota una filosofia de com abordar el problema de l’encaix dels pobles al món en un model comú. Això és ni més ni menys que el republicanisme federal. Els seus fonaments es troben en un abordatge laic dels problemes polítics, és a dir, partir de l’anàlisi racional dels conflictes i proposar igualment solucions racionals. El federalisme parteix de la idea que cada individu ha d’exercir el dret d’autodeterminar-se per sobre dels mandats religiosos o de les institucions, ja que ha de buscar el camí de la construcció de la seva identitat lliurement. Aquests individus formen pobles i ciutats, on cal que els individus es posin d’acord des del que ells anomenaven pacte sinal·lagmàtic, és a dir, fet no des de la coerció sinó des de la voluntat. Per això el federalisme és municipalista. Els municipis es posen d’acord entre si formant estats, i aquests van formant federacions fins arribar a una federació europea i una mundial. Per tant, el federalisme sempre és assimètric, perquè parteix de baix a dalt. El republicanisme federal a més planteja una manera d’analitzar els conflictes entre comunitats: «Tradició passada pel tamís de la raó». És a dir, aprenem de la història i de com hem intentat trobar solucions als nostres problemes. És força evident que coneixien el protofederalisme de l’organització de la Corona d’Aragó, però sense braços ni privilegis, amb sufragi universal, ens deia Roca Farreras, és a dir des de la raó.
Ara estem vivint uns moments de canvi de rumb derivats de la manca de resposta del federalisme a la manifestació de juliol del 2010. Es veia a venir. El federalisme ha estat hegemònic des de la transició, ara ja no. Cal fer com Pi i Margall a finals de segle XIX, reclamar una entesa entre federalistes i independentistes (republicans i catalanistes) en la defensa d’una Catalunya amb una hegemonia d’esquerres en el seu disseny. Si no el primer conseller d’economia i finances del govern de la Generalitat d’una Catalunya independent serà un neoliberal com Sala Martín i jo hi vull en Vicenç Navarro construint el millor estat del benestar d’Europa.
—
Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza
Posted in Uncategorized | Etiquetado: Argelaguer, Besalú, Beuda, Castellfollit de la Roca, La Vall d´en Bas, La Vall de Bianya, Les Planes d’Hostoles, Les Preses, Maià de Montcal, Mieres, Montagut i Oix, Olot, Riudaura, Sales de Llierca, Sant Aniol de Finestres, Sant Feliu de Pallerols, Sant Ferriol, Sant Jaume de Llierca, Sant Joan les Fonts, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza, Tortellà | 4 Comments »
Manifestació independentista
Posted by lejarza en 8 septiembre, 2012
Maria Salip Calvó: Manifestació independentista.-Imagino que una gran multitud de persones de bona fe i mogudes per la fibra nacionalista (tan manipulada pels polítics que en treuen un gran rèdit), acudiran a Barna el 11-9-12 (facilitats al seu abast, totes). Jo pregunto: en cas d’independència, com quedem respecte de l’euro, Europa, Espanya (els principals compradors dels nostres productes) i també les pensions, ja que es cobren del Govern espanyol. Això ho haurien d’explicar els polítics, però ells són en un búnquer fent pinya perquè no es toquin els seus immerescuts i inflats sous i privilegis. El Sr. Mas cobra més que el Sr. Rajoy, la Sra. Núria de Gispert, presidenta del Parlament, ha dit que si els rebaixen els sous, on aniran (després s’ha disculpat). En la crisi actual i davant el deute que hem heretat dels anteriors governants, s’hauria d’exigir responsabilitats, també als bancs, però la casta política es protegeix, ho paguem els treballadors i ells, vinga a exprimir el poble. Si tenim independència, ells s’emportaran més diners i nosaltres, en traurem algun benefici?
—
Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza
Posted in Uncategorized | Etiquetado: Argelaguer, Besalú, Beuda, Castellfollit de la Roca, La Vall d´en Bas, La Vall de Bianya, Les Planes d’Hostoles, Les Preses, Maià de Montcal, Mieres, Montagut i Oix, Olot, Riudaura, Sales de Llierca, Sant Aniol de Finestres, Sant Feliu de Pallerols, Sant Ferriol, Sant Jaume de Llierca, Sant Joan les Fonts, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza, Tortellà | 6 Comments »