Argelaguer Vall del Llierca

Garrotxa: Argelaguer – Tortellà – Montagut i Oix – Sales de Llierca – Sant Jaume de Llierca – Fundat l´any 2005

Ratafia

Posted by lejarza en 11 julio, 2018


Ratafia
Salvador Tarradas
Pretendre que la ratafia és un producte català és tant com dir que el rellotge de cucut és suís o la televisió en color un invent japonès.
La ratafia va arribar a Catalunya l´any 1842, de la mà de Francesc Rosquellós, elaborada amb herbes, alcohol i nous verdes. L´any 1746 Giacomo Casanova arriba a París i hi descobreix la ratafia, «licor alcohòlic aromàtic, molt sucrós, preparat amb herbes i sucs de fruites».
Comenta que al rei Lluís XV li agrada beure ratafia de Grenoble en un cabaret del pont de Neuilly quan torna de les caceres (Histoire de ma vie, p. 565). La primera ratafia arribà a França l´any 1675, provinent de l´antillana illa de Guadalupe; el seu nom és d´origen crioll. D´aquí s´escampa per quasi tot Europa.
En alguns llocs pren altres denominacions com les herbes de les Balears; l´herbet de València o la nastoika a Rússia.

Anuncios

Una respuesta to “Ratafia”

  1. lejarza said

    La ratafia i els 40 dies a sol i serena

    agustí casanova i masferrer 18.07.2018

    La primera vegada que vaig sentir a parlar de ratafia tenia 19 anys. Amb una colla de companys ens trobàvem acampats sota els Encantats, al costat del llac de Sant Maurici. Anàvem a proveir-nos de teca i begudes a Esterri d’Àneu i un dia, després de dinar, ens convidaren a una copa de ratafia; ens la presentaren com un digestiu.
    Camilo José Cela, vint anys després del seu gran èxit Viaje a la Alcarria, publicà Viaje al Pirineo de Lérida (1965); en relació amb aquest llibre sempre va existir la llegenda que l’autor no havia caminat mai per l’Alta Ribagorça, ni pel Pallars Jussà, i que s’havia limitat a donar-hi quatre pinzellades estilístiques a un text escrit per un català, a qui li resultava molt difícil publicar. Quan en Cela, després d’una caminada arriba a Sort, li ofereixen un got de ratafia i celebra amb grans elogis el licor que presenta com un beuratge original del Pirineu lleidatà, el que provocà les crítiques dels aragonesos, que la comercialitzen amb un altre nom.
    No n’he elaborat mai, però durant anys vaig salar olives que diàriament les deixava a sol i i serena fins que vaig desistir, perquè malgrat l’esforç perfeccionista resultaven immenjables. Deixar-les al sol significa literalment que hi toqui el sol, però la serena més que la foscor de la nit és la humitat de l’aire després del capvespre; li va bé a la ratafia quedar amarada i que el sol l’eixugui i l’escalfi tot produint efectes químics al que s’hi ha posat a dins: nous i herbes que per alguns han de ser seques i per altres collides a la nit de Sant Joan. La discussió rau en quines són les millors i el nombre precís.
    Com que ara a les llars no es mata el porc i no es fan embotits i com que ja no hi ha vinyes per elaborar vi del terreny, es fa ratafia. Un entreteniment modern i més sofisticat. Perquè en el món rural, tothom, rics i pobres, engreixaven el porc, i tenien la vinya; aixafaven amb els peus els raïms en les semals o els portaven al celler, on disposaven d’una premsa (abans com que no es desrapava, el vi tenia un gust aspre). L’elaboració era senzilla i tosca, s’havia après per tradició.
    El meu poble, Arbúcies, antany estava envoltat de vinyes en el terreny de secà, esgraonades als vessants del turons, ara no en queda cap perquè el vi era petit i trencadís i, per excés d’humitat, de baixa qualitat alcohòlica. Els pagesos es cansaren de les vinyes i plantaren pins de ràpida crescuda però els que encara tenen bota el van a comprar. Durant anys, emperò, algunes fondes feien passar com vi del terreny, vi forester, i igual picaresca a molts productes: ous del galliner (i no tenien corral), senglar matat a trenc d’alba, olives fetes per nosaltres (el fred del 1956 les va matar totes) etc.
    Fer ratafia es va posar de moda fa uns 40 anys, una moda de progres neorurals, i ha desplaçat hàbits domèstics casolans inveterats de gent senzilla; l’elaboració es presenta com costum domèstic que arreplega la família en una tasca que lliga els avis amb els nets per perpetuar una memòria col·lectiva i és celebrat com una tradició, una incerta tradició, perquè preparar ratafia és un fet modern que només es produeix en el món agrari o entre persones d’una vida anterior familiar pagesívola.
    L’Honorable President Quim Torra connecta i sedueix bé la Catalunya vella, no obstant li costa més entrar en la Catalunya nova. En Quim enaltí la ratafia com a sinònim de país, paisatge i com un factor cohesionant de la família. Una baula en la cadena de la nostra història col·lectiva. Molt literari, bucòlic i nostàlgic, però la ratafia està emmarcada en un context geogràfic concret, el que frega la serralada del Pirineu, com també a les comarques de la Garrotxa, el Pla de l’Estany, però els pobles costaners i del cinturó industrial mai no n’han sentit a parlar, com desconeixen les espardenyes amb dues betes lligades al turmell i molts usos ancestrals del país, tot això a resultes d’un partit dominant que va allunyar-los de les tradicions catalanes i no va voler transmetre dos missatges bàsics letals, un, moral, l’altre, polític: «quan la societat que t’acull et dona, tens el deure de donar» i «només la burgesia catalana és explotadora», així els apartà per electoralisme de l’esperit català.
    Mai m’ha agradat gaire la ratafia, jo soc d’aiguardents secs, de whisky anyenc, i del vermut Amaro Ramazzotti que me’l va fer tastar en Josep Pla, tot dient-me: «És molt bo i llaminer i no t’hi acostumis». Com que em vaig passar un curs treballant a l’institut d’Olot, quan sortia a sopar amb els professors, avesats entusiastes de la ratafia, per no fer un lleig en bevia algun glop, però sempre l’he trobat massa embafadora, de líquid espès.
    Algun cop he participat divertit en un batussa dialèctica patriòtica entre bascos i catalans, embrancats tots en qüestions toponímiques, lingüístiques i de l’origen d’alguns balls, costums, menges i begudes. Els bascos sempre han defensat que els catalans van copiar el Patxaran basc-navarrès (licor d’aranyó) i li van posar el nom de Ratafia, però com que no som tan fornits ni ferrenys com ells, sinó sofisticats i meticulosos, a la Ratafia, feta també amb una base d’alcohol, li vam posar molts més fruits de la natura.
    Els quaranta dies a sol i serena són el mateix nombre de nits i dies de la duració del diluvi universal, Moisés resant al mont Sinaí hi va romandre 40 dies, Goliat durant 40 dies desafià els israelians i va ser vençut per David, Jesús va passar 40 dies al desert meditant i temptat pel diable i 40 dies dura la Quaresma. El 40 és un número important en el misticisme i en la Torà i assenyala un temps de prova que culmina amb èxit o fracàs. Fracàs o èxit quan es tastarà la ratafia d’enguany.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: