Argelaguer Vall del Llierca

Garrotxa: Argelaguer – Tortellà – Montagut i Oix – Sales de Llierca – Sant Jaume de Llierca – Fundat l´any 2005

El Sr. Puigdemont sí que té garantida la pensió

Posted by lejarza en 29 agosto, 2016


El Sr. Puigdemont sí que té garantida la pensió

Francesc Sánchez

Vaig llegir a principis de setmana que el Sr. Carles Puigdemont havia proclamat a través de Twitter, que és el nou mitjà d´expressió dels polítics, que “l´economia catalana és robusta i garantirà les pensions si té un Estat”.

Uns dies després llegeixo al Diari de Girona que a la nostra província només hi ha dos cotitzants per cada pensionista quan fa tan sols nou anys la ràtio era de 2,6 afiliats a la Seguretat Social per cada persona amb dret a prestació pública.

La veritat és que els futurs pensionistes ho tenim molt cru. Ho confirmava també el Sr. Gay de Liébana amb unes declaracions que posen els pèls de punta.

De moment, l´únic que té garantida la pensió és el Sr. Puigdemont.

Segons l´Estatut dels expresidents de la Generalitat, tindrà uns ingressos anuals, a compte de tots, de 116.000,37 euros els quatre anys posteriors a la seva presidència, a més d´una oficina amb dotació pressupostària i personal fix al seu servei.

I a partir del dia que compleixi 65 anys cobrarà 87.282 euros anuals, el 60% del sou de president de la Generalitat. Quants pensionistes cobren aquesta prestació?

Ell rai, pot estar ben tranquil. Ja pot anar garlant sobre pensions que té la vida resolta.

A la resta, amb la ineptitud dels actuals governants d´Espanya i Catalunya, només ens queda resar, fins i tot els que no som creients.

Anuncios

9 comentarios to “El Sr. Puigdemont sí que té garantida la pensió”

  1. lejarza said

    «Amb les pensions hi haurà un problema seriós: el 2018 no hi haurà diners per pagar-les»

    JOSÉ LUIS SALINAS | VALÈNCIA Per a José Maria Gay de Liébana, doctor en Ciències Econòmiques, el model econòmic espanyol és l’arrel dels mals del país. Ho sosté amb els ulls clucs, amb dades i números que refermen la seva postura. El mediàtic economista, famós per aparicions a la ràdio i a la televisió, analitza la situació política i el mapa polític espanyols.

    La «guardiola» de les pensions s’esgota.
    Els comptes són clars. Queden 24.000 milions, i cada vegada que hi hagi una paga extra, que són uns 8.000 milions, caldrà recórrer-hi. Això vol dir que ens en queda per a tres pagues, la de Nadal i les dues de l’any que ve. Al 2018 ja no hi haurà diners per pagar les pensions.

    I què passarà?
    Hi ha dues opcions: o diem als pensionistes que ja no cobraran el que cobren, o augmentem els impostos als que estan treballant. Hi haurà un problema seriós. No es podran retallar les pensions perquè hi hauria un moviment social fort i els pensionistes poden marcar un canvi d’orientació política. La solució serà augmentar els impostos. Però això, fins i tot més tonto del meu poble ho sap fer; hi hauria d’haver una mica més d’imaginació.

    Els últims retocs sobre el sistema no han servit?
    Arrosseguem un problema considerable, que és que hi ha molta jubilació anticipada. Un altre problema és que hi ha jubilacions molt altes i cotitzants amb sous molt petits. L’arrel del problema és el model econòmic del país.

    Cal apujar els sous?
    Per apujar-los les empreses han de poder pagar-los i no poden. El model econòmic no pemet fer filigranes. Quin tipus de negoci d’hosteleria és el més habitual a Espanya? El que tira és el xiringuito de platja. Pot guanyar el mateix un cambrer d’un restaurant que és baratet que un altre que està en un lloc amb moltes estrelles? Doncs no.

    I ara arriben les condicions de Brussel·les per haver superat l’objectiu de dèficit públic.
    Jo als de Brussel·les els entenc, perquè cal posar una mica d’ordre als números, i si aquests paios diuen tot sovint que els quadraran i, al final, no ho fan, alguna cosa s’ha de fer. Això és un descrèdit per a (Cristóbal) Montoro (ministre d’Hisenda). Significa que a pesar que ha exigit molt no ho ha fet bé. La sanció jo no la penso pagar. Aquí hi ha un problema de finançament de les comunitats autònomes. L’Estat hauria de donar-los més diners, però aquí hi ha una guerra política. Això, si ens asseiéssim vostè i jo, en una tarda ho arreglaríem, però hi ha un problema de lluites entre partits i barons.

    Es retocarà l’Impost de Societats: servirà?
    Aquests sis mil milions d’euros que es pensen recaptar són, simplement, agafar els diners que tenen les empreses i donar-los a l’Estat. Això suposa que les companyies no podran contractar, ni apujar els salaris, ni podran fer un pla d’expansió. Quan l’Estat comença amb aquest ànim recaptatori està perjudicant l’economia real i està estatalitzant l’economia privada.

    Hi ha recuperació?
    Té tres cares: la d’aquell a qui realment li va bé perquè està molt a prop del mercat turístic. Llavors hi ha l’empresa que va saber netejar la seva activitat i té el vent a favor. I llavors hi ha els il·lusos, que són els que volen veure la recuperació econòmica. També hi ha l’escèptic que mira la realitat i que veu els salaris que tenim. I l’ocupació és precària perquè hi ha empreses precàries.

    Hauríem d’estar preocupats pel Brexit?
    Si ara no som capaços de construir unes bases sòlides en matèria financera, bancària o fiscal, Europa perilla.

    Creu que tindrem govern aviat?
    Seria bo que hi hagués un govern de concentració perquè Espanya necessita unes reformes molt serioses. L’ideal seria un executiu del PP i del PSOE amb el suport de Ciutadans i amb Podem fent d’oposició; en això són bons: serien durs i seriosos.

    Té diversos estudis sobre la bombolla del futbol: existeix el perill que esclati?
    Aquesta bombolla es rescata gràcies a la televisió.

    Cada vegada entra més capital estranger al futbol…
    Es comença pel futbol i s’acaba per comprar indústries. Ara, la pregunta és: i d’aquí a trenta anys hi haurà alguna cosa que sigui propietat dels espanyols o serem una colònia a les mans dels capitals xinesos o forans?

  2. lejarza said

    Forcadell ja té sou vitalici

    Pere Solà

    En aquest país de murris, qui no corre vola. Carme Forcadell, la gran líder de l’independentisme català amb la falsa presentació de representar una suposada societat civil, ja té el que volia: presidenta del Parlament amb un sou vitalici. Malgrat haver militat sempre a ERC i haver governat en coalició amb Manel Bustos a Sabadell, deia que ella no volia entrar en política. Doncs, des del no-res a presidenta del Parlament.

    Un cas únic en les democràcies occidentals, si és que el que està passant actualment a Catalunya es pot incloure en el catàleg de democràcies.

    Els presidents dels Parlament sacostumen a ser polítics de llarga trajectòria política i, habitualment, amb sòlids coneixements jurídics. Així era també a Catalunya fa uns anys. Em refereixo a quan hi van accedir persones com Heribert Barrera, Miquel Coll i Alentorn, Joaquim Xicoy o Joan Reventós. Després la institució ja es va començar a deteriorar amb personatges com Ernest Benach o Núria de Gispert. Amb Carme Forcadell, no podíem caure més baix.

    La senyora Forcadell, de moment, ja té un sou de 121.679 euros anuals, que, com tothom sap, és el que solen cobrar la majoria dels catalans. Quan deixi el càrrec, cobrarà durant 4 anys el 80% del sou (104.000 euros anuals). I quan es jubili, percebrà el 60% del sou de presidenta del Parlament. Quin país de babaus!

  3. lejarza said

    Governar a cop de frase èpica

    ALBERT SOLER | GIRONA

    Ja que no aprovant lleis, Catalunya es governa a cop de frases èpiques. Anys enrere semblaria impossible, però en l’època de Facebook i Twitter, les frases grandiloqüents donen molt joc, inclús sembla que el país vagi endavant. Per això Presidentmàs va col·locar com a interí al seu lloc una persona que ve del món de la premsa, expert en noves tecnologies: qui millor que Carles Puigdemont per fer declaracions i encabibles en 140 caràcters? L’altre candidat, Paulo Coelho, no tenia carnet del partit.

    Acostumat com està a manejar Twitter, el president 2.0 no perd ocasió de deixar anar frases que pretén memorables. Potser amb sort alguna d’aquestes passarà a la història. O no va haver-ne de pronunciar moltes Winston Churchill abans no fos recordat pel seu “només us puc prometre sang, suor i llàgrimes”? Es tracta d’insistir fins a trobar l’adequada. Un dels darrers intents del president ha sigut, per exemple, “Mantindrem la flama fins a aconseguir l’anhel de la generació de la Renaixença, tenir un país lliure”. Aquesta se la veu treballada. Incloure “flama” i “anhel” en una mateixa frase ja assegura uns quants fidels amb pell de gallina, i rematar-ho amb el binomi “país lliure” fa aflorar llàgrimes inclús als cors més insensibles. Més exemples: “La salut és la línia mestra de la llibertat de qualsevol país”. “Llibertat”” i “país” utilitzats com a comodins per dotar d’èpica una frase que no significa absolutament res. O que si significa alguna cosa és un acudit, en la Catalunya de les retallades i privatitzacions sanitàries més o menys encobertes.

    Ja deia Lluís Llach, abans d’aparcar els seus principis, que el meu país és tan petit que cap sencer a la boca del president (o alguna cosa així). Mirin, mirin: “Amb la complicitat i la generositat del món local no hem deixat caure aquest país” declarava, qui sap si referint-se a que gràcies als diners prestats a la força per diputacions i ajuntaments, la Generalitat pot pagar les nòmines i els rebuts a final de mes. El país, sempre el país a punt per adornar qualsevol frase, històrica o no. Si no s’ho creuen, llegeixin més: “Estem construint un sistema policial…” glups, pot pensar algú, però per sort la frase es va intentar arreglar tot seguit “…democràtic i professional, un pilar del país lliure que volem”. El sistema policial com a base d’un país lliure, ve’t aquí.

    En altres ocasions, la frase puigdemontiana no rebutja els graciosos jocs de paraules: “Que els polítics espanyols es posin a treballar ja, perquè portem massa temps en funcions sense funcionar”. Noti’s com domina la ironia semàntica amb els mots “en funcions” i “funcionar”.
    “Qualsevol inversor estranger prefereix un país amb projecte com Catalunya”, tuiteja, perdó manifesta, un altre dia, sense oblidar que fer país comença per no treure-se’l de la boca. És cert que, abundant tant en la idea, pot semblar que fa una crida que els catalans practiquin l’onanisme: “Un país que s’estima a si mateix, és un país enormement atractiu de cara al món”. I igualitari, no podia faltar la igualtat de gènere en un recull de frases escrites expressament per ser titulars a la premsa: “Tenim l’oportunitat de fer un país nou on la igualtat de gènere sigui una de les línies mestres”.

    “Els millors ponts són aquells que no es dinamiten”, va declarar de forma ampul·losa dirigint-se a la CUP. O “La moció de confiança es una nova oportunitat per a tots plegats d’enriquir el full de ruta”. La qüestió, com es veu, no és dir res important, la qüestió és dir alguna cosa que soni bé i es pugui retuitejar. Per aquest motiu, un altre dia pot exclamar, sense despentinar-se, cursilades tipus “El diàleg és la nostra nació”, “No hi ha repressió ni violència que pugui evitar el desig de la majoria” o “La vocació europea i d’internacionalització de Catalunya és indestructible”. Frases buides però sonores, que de ben segur voldria haver pronunciat enfilat a una muntanya sagrada, o almenys en un balcó davant d’una multitud enfervorida, però que s’ha de conformar a deixar anar a la mínima ocasió, potser en una trista inaugració de fira agrícola, entre mugits de vaca. Sort que existeixen les xarxes per fer-se’n ressò. De la frase, no dels mugits.

    Sostenia Francisco Casavella que Jordi Pujol ostentava el rècord mundial de pronunciar més vegades “Catalunya” en la mateixa frase, però Puigdemont amenaça de desbancar-lo gràcies al sinònim “país”, més curt i fàcil de pronunciar. “Hem decidit fer un país decent i digne, lliure de pobresa, marginació i exclusió social”, ha arribat a assegurar també, per a tranquil·litat dels qui pensaven que la intenció era fer un país indecent, indigne, amb creixents bosses de pobresa i amb gran nombre de marginats i exclosos. I el país, sempre el país, sempre posant medalles al país, sigui a l’hora de cuinar, sigui a l’hora de fer esport: “Catalunya lidera mundialment la revolució de la cultura gastronòmica que meravella el món”, o “El patrimoni esportiu de Catalunya no és fruit de l’atzar, sinó del compromís i dels valors de la gent d’aquest país”. Després d’això, únicament quedava ressaltar que Europa s’ho perd, si no ens vol. Així que… “Catalunya pot aportar amb orgull un marcat accent mediterrani a la construcció europea, i Europa faria bé d’aprofitar-ho” Que en som de ben parits, els catalans, li ha faltat dir alguna vegada. O no li ha faltat: “Som una nació activa, dinàmica i convençuda del seu futur”.

    Finalment, entre tanta frase buida, èpica i altisonant, potser sí que alguna serà encertada i ens la ?podrem creure. “L’endemà d’una ensulsiada sempre s’alça una generació de constructors disposada a apedaçar allò que els destructors han esparracat”. A Catalunya, de constructors disposats a treballar per al país mai no n’han faltat, encara que hagin de pagar alguna comissió per poder-ho fer.

  4. lejarza said

    Montoro vol intervenir el sou del president «legítim»

    El ministre d’Hisenda dona 10 dies a Puigdemont perquè especifiqui si vol percebre la pensió d’expresident i acati implícitament l’article 155

    22.11.2017

    Despres del 27 d’octubre, el divendres de la declaració –via resolució– de la independència unilateral de Catalunya per part d’una ajustada majoria parlamentària, no cobra, perquè aquella mateixa data, tot just unes hores més tard del ple més convuls de la història de la Cambra catalana, el Consell de Ministres va cessar-lo: Carles Puigdemont viu a Brussel·les privat de l’estipendi que li pertocava com a 130è president de la Generalitat de Catalunya: 140.470,78 euros anuals bruts, uns 11.700 mensuals. I, alerta, que li acaba d’arribar una «notificació» d’Hisenda signada a mode d’instrucció pel mateix ministre del ram, Cristóbal Montoro: dona deu dies hàbils a Puigdemont perquè l’informi si té previst acollir-se a l’Estatut dels expresidents de la Generalitat, una llei vigent des del 22 d’abril del 2003 i que es va impulsar per resoldre la situació del que seria el primer exmandatari català en democràcia, Jordi Pujol, que, a finals d’aquell any, seria rellevat per Pasqual Maragall en virtut del pacte del Tinell, que infantava políticament el primer tripartit. La Llei 6/2003 concedeix als «ex» una assignació mensual equivalent al 80% del sou, que poden percebre durant un període equivalent a la meitat del temps que han ocupat el càrrec. Tenint en compte que el president «legítim» ha estat prop de dos anys al palau, s’hi juga uns 112.000 euros bruts. Però la pressa de Montoro, que per mor de l’aplicació del 155 també és el titular de la Vicepresidència d’Economia i Hisenda de la Generalitat, té trampa (l’ordre va ser dictada el 16 de novembre passat, informava ahir El Confidencial) : sol·licitar la pensió d’ex-primera autoritat de Catalunya equivaldria a admetre que de president «legítim» res de res. Puigdemont acataria, de manera implícita, l’article 155 de la Constitució i passaria a ser un expresident, ras i curt, com la resta (a banda de Pujol i Maragall, hi ha José Montilla, que no s’ha acollit encara a les prebendes que comporta la condició d’«ex» perquè percep un sou de senador, en el seu cas de designació autonòmica, i Artur Mas).
    «El saquejador no es pot presentar com a garant», piulava ahir al Twitter @KRLS, l’àlies a la xarxa del president «legítim» que el murri Montoro vol deslegitimar. L’andanada, però, no anava per al ministre de la caixa, sinó per al seu company de partit i candidat a les eleccions del 21-D Xavier García Albiol, l’oracle que pronostica als jubilats que una victòria a les urnes de l’independentisme faria perillar les pensions (aquestes, això sí, infinitament més modestes que les dels expresidents: de mitjana, un pensionista del Principat cobra 959,02 euros mensuals, segons dades del Ministeri de Treball i de la Seguretat Social).

    Pensió vitalícia a partir dels 65
    A banda de poder percebre el 80% del sou la meitat del temps que han governat, els expresidents, un cop complerts els 65 anys, tenen dret a una pensió vitalícia consistent en el 60% del sou (en el cas de Puigdemont se situaria pels volts dels 84.000 euros anuals). Només Jordi Pujol i Pasqual Maragall superen aquesta edat; això no obstant, l’any 2014, després que esclatés l’escàndol de la deixa andorrana del pare, el primer, el mandatari català més longeu, va renunciar a la prerrogativa i des de llavors és un pensionista més que cobra una prestació d’uns 2.500 euros mensuals, una quantitat que supera de molt la mitjana. Un decret signat l’1 d’agost de 2003 per, precisament, Jordi Pujol, conjuntament amb l’aleshores conseller en cap Artur Mas regula l’aplicació de la llei del règim estatutari dels «ex». «Gaudiran del tractament de Molt Honorable Senyor» –condició que Pujol també va perdre de la mà de la deixa paterna–, estableix la norma abans d’entrar en els «recursos humans i materials» i en les «prerrogatives» que els corresponen als exmandataris, que són: tres llocs de treball adscrits al seu servei, amb dedicació especial i assimilitats a «efectes retributius» a un nivell 30 (de 71.600 a 73.600 euros bruts anuals) i dos nivells 22 (de 33.600 a 37.400 euros bruts anuals) de l’escala de sous públics. Tres llocs de treball que es designen «mitjançant el sistema lliure de nomenament», és a dir, a dit de l’expresident, i que passen a engruixir el col·lectiu de personal eventual de l’administració catalana; les tres places laborals de què disposa cada expresident, doncs, desapareixen quan aquest traspassa.

    Cotxe, xofer i seguretat
    El decret 195/2003 també proveeix els expresidents de cotxe oficial i xofer, «proporcionats pel Departament de la Presidència» i dels «serveis de seguretat necessaris per al desenvolupament de les seves funcions». També contempla una «dotació pressupostària» per a despeses d’oficina, atencions de caràcter social i, «si s’escau, despeses de lloguer d’immobles».

  5. lejarza said

    Carta oberta al president Puigdemont

    Vicenç Mengual Casellas FIGUERES

    Des del 27 d´octubre passat, els catalans estem ben astorats. Ara mateix, hauria volgut escriure «president de la República de Catalunya» però, com que veig que ni vos mateix feu servir aquest títol i us conformeu amb ser president de la «Generalitat», ho he deixat així.

    Quan d´Espanya estant es varen convocar il·legalment eleccions al Parlament de Catalu­nya, em vaig pensar que ningú no hi participaria, però em vaig errar. A tots els partits independentistes els varen faltar cames per dir que sí. Que sí que es comportarien com esclaus, una vegada més, i s´aplegarien davant de l´amo. Voleu dir que no és una demostració més que a tots els partits els interessa solament la cadira? No ho trobeu? Astorat!

    Després de llegir les argumentacions per justificar la reculada, continuo ben igual: astorat i sense entendre-hi res. Ara es veu que tothom ja ha fet la reverència davant de l´amo i es disposa, ben cofoi, a «votar» el 21-D. Malgrat tot, jo continuo ben astorat.
    I vos i els altres ens demaneu que votem per «guanyar». Jo us responc amb el títol d´un article d´un diari: «Guanyar per fer què?».
    Però d´altres (ERC) ja ho expliquen: Res. Ja parlen d´una legislatura autonòmica de 4 anys en què faran solament una cosa: governar (l´autonomia). Xstt! De república no se´n pot parlar!

    Bé, jo declaro, d´ací estant, que no votaré. No m´aixecareu la camisa ni vos ni els altres. Ja me n´he cansat. L´abstenció era la sortida més lògica, la demostració que una majoria de catalans, que hauria estat si més no del 70%, s´espolsaven aquestes eleccions imposades que no serviran de res. Un 70% de catalans desobedients, com ha de ser.
    President, astorat i decebut. I podeu comptar que no soc pas l´únic. Ara tant és qui guanyi el dia 21 de desembre. Ja hem perdut tots. Ja ha perdut Catalunya!

  6. lejarza said

    El ridícul de Puigdemont
    Joan Ruiz Figueres
    Ignoro si alguna vegada Carles Puigdemont ha sigut massa espavilat.
    Com a president de la Generalitat ja va demostrar que la seva única orientació era el fanatisme. I, des que va fugir a Brussel·les, ha perdut el nord. Fa uns dies va dir que l´aplicació de l´article 155 era un «cop d´estat». Al revés, senyor Puigdemont. L´aplicació del 155 és un acte democràtic, avalat per la Constitució, contra la ruptura democràtica –això sí que era un cop d´estat des del poder– perpetrada en el Parlament els dies 6 i 7 de setembre i la posterior declaració d´independència contravenint qualsevol legislació vigent.
    Ara ha dit que el Tribunal Suprem ha retirat l´euroordre de detenció per por a fer el ridícul. El ridícul és el que vosté fa amb reiteració. Es tracta, senzillament, d´una tipificació de delictes en països diferents. Bèlgica ni ha entrat ni pot entrar en el fons del seus presumptes delictes; només en la forma que, com bé ha argumentat el magistrat del Suprem, es podia donar el cas que uns imputats fossin jutjats per uns delictes i la resta per altres de menors. Com titulava un diari aquesta setmana, vosté s´ha quedat en els llimbs per molta astúcia que, com el seu inefable predecessor, vulgui vendre a la seva parròquia.
    Si vol comprovar com funciona Europa, ho té fàcil. Es desplaci uns quilòmetres cap al sud, s´instal·li a França i esperi allà que el Suprem dicti una nova euroordre de detenció. No ho tindrà tan còmode com a Bèlgica, país que també denega el lliurament de terroristes i que vostè va escollir per raons òbvies. Sap com castiga el Codi Penal francés el delicte d´insurrecció que posi en perill les institucions de la República i atempti contra la integritat del territori nacional, similar al de rebel·lió a Espanya? Cadena perpètua.

  7. lejarza said

    És l´hora de la veritat
    maria salip calvó girona
    Molts anys, moltes esperançes frustrades, molt temps i calés perduts darrere del procés. Els polítics haurien de demanar perdó pel mal que han fet a Catalunya i sobretot als catalans de bona fe que s´han cregut totes les seves mentides. Han enfervoritzat i fanatitzat masses de gent, es pot veure la quantitat de persones que han viatjat fins a Bèlgica, per cert l´únic país a Europa en què alguns polítics donen suport a Puigdemont. Ho van veure el dia 1 d´octubre, empenyent el poble a anar a votar un nyap de referèndum il·legal, enfrentant-se amb la policia que complien un mandat judicial. Molts van votar tranquil·lament 3 0 4 vegades, altres varen rebre, però com diu la dita: «Qui no vulgui pols no vagi a l´era». Catalunya com tothom sap està en territori espanyol i és clar que no ens el cediran, seria fantàstic poder marxar d´España, aquest regne de 17 taifes, on hi ha més polítics corruptes que en qualsevol altre país europeu i, per cirereta, encara un rei. Peró Espanya i Europa ens donen l´esquena i no podem restar sols.
    Si el pròxim dia 21 guanyen els independentistes, cosa molt possible i probable, veurem marxar empreses a dojo, no vindran inversors i ens empobrirem cada dia més. Els enfervoritzats indepen… estan disposats a patir atur, empobriment, mentre els polítics que els han enganyat tenen les espatlles ben cobertes, ells no patiran res. Per desgràcia tenim el símbol que millor ens representa: el burro. Aquesta és la meva humil opinió, tant de bo estigui equivocada.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: