Argelaguer Vall del Llierca

Garrotxa: Argelaguer – Tortellà – Montagut i Oix – Sales de Llierca – Sant Jaume de Llierca – Fundat l´any 2005

El Sr. Puigdemont sí que té garantida la pensió

Posted by lejarza en 29 agosto, 2016


El Sr. Puigdemont sí que té garantida la pensió

Francesc Sánchez

Vaig llegir a principis de setmana que el Sr. Carles Puigdemont havia proclamat a través de Twitter, que és el nou mitjà d´expressió dels polítics, que “l´economia catalana és robusta i garantirà les pensions si té un Estat”.

Uns dies després llegeixo al Diari de Girona que a la nostra província només hi ha dos cotitzants per cada pensionista quan fa tan sols nou anys la ràtio era de 2,6 afiliats a la Seguretat Social per cada persona amb dret a prestació pública.

La veritat és que els futurs pensionistes ho tenim molt cru. Ho confirmava també el Sr. Gay de Liébana amb unes declaracions que posen els pèls de punta.

De moment, l´únic que té garantida la pensió és el Sr. Puigdemont.

Segons l´Estatut dels expresidents de la Generalitat, tindrà uns ingressos anuals, a compte de tots, de 116.000,37 euros els quatre anys posteriors a la seva presidència, a més d´una oficina amb dotació pressupostària i personal fix al seu servei.

I a partir del dia que compleixi 65 anys cobrarà 87.282 euros anuals, el 60% del sou de president de la Generalitat. Quants pensionistes cobren aquesta prestació?

Ell rai, pot estar ben tranquil. Ja pot anar garlant sobre pensions que té la vida resolta.

A la resta, amb la ineptitud dels actuals governants d´Espanya i Catalunya, només ens queda resar, fins i tot els que no som creients.

Anuncios

5 comentarios to “El Sr. Puigdemont sí que té garantida la pensió”

  1. lejarza said

    «Amb les pensions hi haurà un problema seriós: el 2018 no hi haurà diners per pagar-les»

    JOSÉ LUIS SALINAS | VALÈNCIA Per a José Maria Gay de Liébana, doctor en Ciències Econòmiques, el model econòmic espanyol és l’arrel dels mals del país. Ho sosté amb els ulls clucs, amb dades i números que refermen la seva postura. El mediàtic economista, famós per aparicions a la ràdio i a la televisió, analitza la situació política i el mapa polític espanyols.

    La «guardiola» de les pensions s’esgota.
    Els comptes són clars. Queden 24.000 milions, i cada vegada que hi hagi una paga extra, que són uns 8.000 milions, caldrà recórrer-hi. Això vol dir que ens en queda per a tres pagues, la de Nadal i les dues de l’any que ve. Al 2018 ja no hi haurà diners per pagar les pensions.

    I què passarà?
    Hi ha dues opcions: o diem als pensionistes que ja no cobraran el que cobren, o augmentem els impostos als que estan treballant. Hi haurà un problema seriós. No es podran retallar les pensions perquè hi hauria un moviment social fort i els pensionistes poden marcar un canvi d’orientació política. La solució serà augmentar els impostos. Però això, fins i tot més tonto del meu poble ho sap fer; hi hauria d’haver una mica més d’imaginació.

    Els últims retocs sobre el sistema no han servit?
    Arrosseguem un problema considerable, que és que hi ha molta jubilació anticipada. Un altre problema és que hi ha jubilacions molt altes i cotitzants amb sous molt petits. L’arrel del problema és el model econòmic del país.

    Cal apujar els sous?
    Per apujar-los les empreses han de poder pagar-los i no poden. El model econòmic no pemet fer filigranes. Quin tipus de negoci d’hosteleria és el més habitual a Espanya? El que tira és el xiringuito de platja. Pot guanyar el mateix un cambrer d’un restaurant que és baratet que un altre que està en un lloc amb moltes estrelles? Doncs no.

    I ara arriben les condicions de Brussel·les per haver superat l’objectiu de dèficit públic.
    Jo als de Brussel·les els entenc, perquè cal posar una mica d’ordre als números, i si aquests paios diuen tot sovint que els quadraran i, al final, no ho fan, alguna cosa s’ha de fer. Això és un descrèdit per a (Cristóbal) Montoro (ministre d’Hisenda). Significa que a pesar que ha exigit molt no ho ha fet bé. La sanció jo no la penso pagar. Aquí hi ha un problema de finançament de les comunitats autònomes. L’Estat hauria de donar-los més diners, però aquí hi ha una guerra política. Això, si ens asseiéssim vostè i jo, en una tarda ho arreglaríem, però hi ha un problema de lluites entre partits i barons.

    Es retocarà l’Impost de Societats: servirà?
    Aquests sis mil milions d’euros que es pensen recaptar són, simplement, agafar els diners que tenen les empreses i donar-los a l’Estat. Això suposa que les companyies no podran contractar, ni apujar els salaris, ni podran fer un pla d’expansió. Quan l’Estat comença amb aquest ànim recaptatori està perjudicant l’economia real i està estatalitzant l’economia privada.

    Hi ha recuperació?
    Té tres cares: la d’aquell a qui realment li va bé perquè està molt a prop del mercat turístic. Llavors hi ha l’empresa que va saber netejar la seva activitat i té el vent a favor. I llavors hi ha els il·lusos, que són els que volen veure la recuperació econòmica. També hi ha l’escèptic que mira la realitat i que veu els salaris que tenim. I l’ocupació és precària perquè hi ha empreses precàries.

    Hauríem d’estar preocupats pel Brexit?
    Si ara no som capaços de construir unes bases sòlides en matèria financera, bancària o fiscal, Europa perilla.

    Creu que tindrem govern aviat?
    Seria bo que hi hagués un govern de concentració perquè Espanya necessita unes reformes molt serioses. L’ideal seria un executiu del PP i del PSOE amb el suport de Ciutadans i amb Podem fent d’oposició; en això són bons: serien durs i seriosos.

    Té diversos estudis sobre la bombolla del futbol: existeix el perill que esclati?
    Aquesta bombolla es rescata gràcies a la televisió.

    Cada vegada entra més capital estranger al futbol…
    Es comença pel futbol i s’acaba per comprar indústries. Ara, la pregunta és: i d’aquí a trenta anys hi haurà alguna cosa que sigui propietat dels espanyols o serem una colònia a les mans dels capitals xinesos o forans?

  2. lejarza said

    Forcadell ja té sou vitalici

    Pere Solà

    En aquest país de murris, qui no corre vola. Carme Forcadell, la gran líder de l’independentisme català amb la falsa presentació de representar una suposada societat civil, ja té el que volia: presidenta del Parlament amb un sou vitalici. Malgrat haver militat sempre a ERC i haver governat en coalició amb Manel Bustos a Sabadell, deia que ella no volia entrar en política. Doncs, des del no-res a presidenta del Parlament.

    Un cas únic en les democràcies occidentals, si és que el que està passant actualment a Catalunya es pot incloure en el catàleg de democràcies.

    Els presidents dels Parlament sacostumen a ser polítics de llarga trajectòria política i, habitualment, amb sòlids coneixements jurídics. Així era també a Catalunya fa uns anys. Em refereixo a quan hi van accedir persones com Heribert Barrera, Miquel Coll i Alentorn, Joaquim Xicoy o Joan Reventós. Després la institució ja es va començar a deteriorar amb personatges com Ernest Benach o Núria de Gispert. Amb Carme Forcadell, no podíem caure més baix.

    La senyora Forcadell, de moment, ja té un sou de 121.679 euros anuals, que, com tothom sap, és el que solen cobrar la majoria dels catalans. Quan deixi el càrrec, cobrarà durant 4 anys el 80% del sou (104.000 euros anuals). I quan es jubili, percebrà el 60% del sou de presidenta del Parlament. Quin país de babaus!

  3. lejarza said

    Governar a cop de frase èpica

    ALBERT SOLER | GIRONA

    Ja que no aprovant lleis, Catalunya es governa a cop de frases èpiques. Anys enrere semblaria impossible, però en l’època de Facebook i Twitter, les frases grandiloqüents donen molt joc, inclús sembla que el país vagi endavant. Per això Presidentmàs va col·locar com a interí al seu lloc una persona que ve del món de la premsa, expert en noves tecnologies: qui millor que Carles Puigdemont per fer declaracions i encabibles en 140 caràcters? L’altre candidat, Paulo Coelho, no tenia carnet del partit.

    Acostumat com està a manejar Twitter, el president 2.0 no perd ocasió de deixar anar frases que pretén memorables. Potser amb sort alguna d’aquestes passarà a la història. O no va haver-ne de pronunciar moltes Winston Churchill abans no fos recordat pel seu “només us puc prometre sang, suor i llàgrimes”? Es tracta d’insistir fins a trobar l’adequada. Un dels darrers intents del president ha sigut, per exemple, “Mantindrem la flama fins a aconseguir l’anhel de la generació de la Renaixença, tenir un país lliure”. Aquesta se la veu treballada. Incloure “flama” i “anhel” en una mateixa frase ja assegura uns quants fidels amb pell de gallina, i rematar-ho amb el binomi “país lliure” fa aflorar llàgrimes inclús als cors més insensibles. Més exemples: “La salut és la línia mestra de la llibertat de qualsevol país”. “Llibertat”” i “país” utilitzats com a comodins per dotar d’èpica una frase que no significa absolutament res. O que si significa alguna cosa és un acudit, en la Catalunya de les retallades i privatitzacions sanitàries més o menys encobertes.

    Ja deia Lluís Llach, abans d’aparcar els seus principis, que el meu país és tan petit que cap sencer a la boca del president (o alguna cosa així). Mirin, mirin: “Amb la complicitat i la generositat del món local no hem deixat caure aquest país” declarava, qui sap si referint-se a que gràcies als diners prestats a la força per diputacions i ajuntaments, la Generalitat pot pagar les nòmines i els rebuts a final de mes. El país, sempre el país a punt per adornar qualsevol frase, històrica o no. Si no s’ho creuen, llegeixin més: “Estem construint un sistema policial…” glups, pot pensar algú, però per sort la frase es va intentar arreglar tot seguit “…democràtic i professional, un pilar del país lliure que volem”. El sistema policial com a base d’un país lliure, ve’t aquí.

    En altres ocasions, la frase puigdemontiana no rebutja els graciosos jocs de paraules: “Que els polítics espanyols es posin a treballar ja, perquè portem massa temps en funcions sense funcionar”. Noti’s com domina la ironia semàntica amb els mots “en funcions” i “funcionar”.
    “Qualsevol inversor estranger prefereix un país amb projecte com Catalunya”, tuiteja, perdó manifesta, un altre dia, sense oblidar que fer país comença per no treure-se’l de la boca. És cert que, abundant tant en la idea, pot semblar que fa una crida que els catalans practiquin l’onanisme: “Un país que s’estima a si mateix, és un país enormement atractiu de cara al món”. I igualitari, no podia faltar la igualtat de gènere en un recull de frases escrites expressament per ser titulars a la premsa: “Tenim l’oportunitat de fer un país nou on la igualtat de gènere sigui una de les línies mestres”.

    “Els millors ponts són aquells que no es dinamiten”, va declarar de forma ampul·losa dirigint-se a la CUP. O “La moció de confiança es una nova oportunitat per a tots plegats d’enriquir el full de ruta”. La qüestió, com es veu, no és dir res important, la qüestió és dir alguna cosa que soni bé i es pugui retuitejar. Per aquest motiu, un altre dia pot exclamar, sense despentinar-se, cursilades tipus “El diàleg és la nostra nació”, “No hi ha repressió ni violència que pugui evitar el desig de la majoria” o “La vocació europea i d’internacionalització de Catalunya és indestructible”. Frases buides però sonores, que de ben segur voldria haver pronunciat enfilat a una muntanya sagrada, o almenys en un balcó davant d’una multitud enfervorida, però que s’ha de conformar a deixar anar a la mínima ocasió, potser en una trista inaugració de fira agrícola, entre mugits de vaca. Sort que existeixen les xarxes per fer-se’n ressò. De la frase, no dels mugits.

    Sostenia Francisco Casavella que Jordi Pujol ostentava el rècord mundial de pronunciar més vegades “Catalunya” en la mateixa frase, però Puigdemont amenaça de desbancar-lo gràcies al sinònim “país”, més curt i fàcil de pronunciar. “Hem decidit fer un país decent i digne, lliure de pobresa, marginació i exclusió social”, ha arribat a assegurar també, per a tranquil·litat dels qui pensaven que la intenció era fer un país indecent, indigne, amb creixents bosses de pobresa i amb gran nombre de marginats i exclosos. I el país, sempre el país, sempre posant medalles al país, sigui a l’hora de cuinar, sigui a l’hora de fer esport: “Catalunya lidera mundialment la revolució de la cultura gastronòmica que meravella el món”, o “El patrimoni esportiu de Catalunya no és fruit de l’atzar, sinó del compromís i dels valors de la gent d’aquest país”. Després d’això, únicament quedava ressaltar que Europa s’ho perd, si no ens vol. Així que… “Catalunya pot aportar amb orgull un marcat accent mediterrani a la construcció europea, i Europa faria bé d’aprofitar-ho” Que en som de ben parits, els catalans, li ha faltat dir alguna vegada. O no li ha faltat: “Som una nació activa, dinàmica i convençuda del seu futur”.

    Finalment, entre tanta frase buida, èpica i altisonant, potser sí que alguna serà encertada i ens la ?podrem creure. “L’endemà d’una ensulsiada sempre s’alça una generació de constructors disposada a apedaçar allò que els destructors han esparracat”. A Catalunya, de constructors disposats a treballar per al país mai no n’han faltat, encara que hagin de pagar alguna comissió per poder-ho fer.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: