Argelaguer Vall del Llierca

Garrotxa: Argelaguer – Tortellà – Montagut i Oix – Sales de Llierca – Sant Jaume de Llierca – Fundat l´any 2005

L´Argent del segle XVIII al Museu parroquial de Sant Esteve d´Olot

Posted by lejarza en 1 julio, 2016


L´Argent del segle XVIII al Museu parroquial de Sant Esteve d´Olot

Miquel Àngel Fumanal Pagès

L’església parroquial de Sant Esteve d’Olot (La Garrotxa, Girona) conserva un dels tresors d’argent més impressionants de Catalunya, del qual destaquen, per la seva qualitat alhora que quantitat, les peces corresponents al segle XVIII.

Aquest tresor, de fet, abraça una cronologia prou àmplia, que s’allarga del segle XIV al XX, i no només conté obres d’orfebreria sinó de teixit, escultura en pedra i fusta, i pintura. De les peces d’argent més antigues cal destacar un ostensori de final del segle XIV i una creu processional del XV, que han gaudit d’un primer estudi en l’obra de Núria de Dalmases sobre l’orfebreria medieval barcelonina. Dels segles XVI i XVII s’han conservat un bon nombre de calzes, copons, ostensoris i reliquiaris, entre d’altres, alguns dels quals de notable qualitat, i de procedències molt diverses.

Aquesta varietat d’orígens contrasta amb les marques existents a l’orfebreria del 1700, gairebé tota provinent de Barcelona i, com a fet novedós, d’Olot, ciutat de la qual apareixen alguns punxons i inscripcions, en formes diferents.

Tanmateix cal pensar que el tresor de Sant Esteve no prové exclusivament de la mateixa parròquia.

Les senyals en algunes peces i la buidor d’altres esglésies properes, així com la destrucció de moltes d’elles al llarg dels segles XIX i XX, porta a creure que l’actual grup d’Olot és el resultat de l’acumulació i salvaguarda de part del patrimoni d’altres capelles i temples propers.

La raó per la qual aquesta parròquia pogué conservar tant de patrimoni moble s’explica principalment per dues circumstàncies. La primera, és que sobretot a partir del segle XVI i de forma incontestable des del XVIII, Sant Esteve esdevingué el principal centre religiós (no monacal) de l’occident del bisbat de Girona, passant al davant d’altres parròquies antany importants com Sant Vicenç de Besalú i Santa Maria de Camprodon. Des del 1500 Olot experimentà un creixement demogràfic i econòmic que no s’aturà (amb alguns recessos) fins el segle XIX, i aquest creixement anà acompanyat per l’engrandiment de la comunitat de preveres de Sant Esteve, molt nombrosa i amb una quantitat de clergues beneficiats espectacular.

Potser la millor prova d’aquesta puixança sigui la fecunda intervenció urbana de la ciutat al llarg del segle XVIII, que significà, també, l’ampliació dels dos principals temples de la vila, Sant Esteve i Santa Maria del Tura.

La segona constatació té a veure més directament amb el patrimoni moble. A finals de la divuitena centúria hom s’adona de la presència important de peces d’argent a la parròquia. Un dels inventaris que es realitzaren, publicat per mn. Joan Pagès, parla d’una creu de major, una altra de mitjana, una Creu dels Cavallers, una imatge gran de Nostra Senyora del Roser, una imatge gran del Santíssim, una de Sant Esteve, una altra de Sant Eloi, un reliquiari sobredaurat coronat amb una creu i flanquejat per àngels, una imatge de Sant Joan, una veracreu, una imatge de la Verge, un reliquiari de Sant Prim, un altre amb relíquies de diversos sants, un altre de petit, tres custòdies, quatre canelobres grans, dos canelobres grans pels acòlits, dos canelobres petits, una imatge de Santa Llúcia, una bacina gran amb hisop, un portapau, un grup d’encenser i naveta, una palmatòria amb índex, quatre bordons, deu calzes amb les corresponents patenes, una imatge de Sant Marc, una altra de Sant Josep, un calze amb patena de Santa Sabina, unes crismeres, una petxina, dos vasos pels olis de l’extremaunció, una altra imatge de Sant Josep, una custòdia gran i finalment un pixis per dur el viàtic.

Així doncs, la llista és llarga, i la majoria de les peces foren conservades gràcies en part a la utilització de la nau del temple parroquial com a magatzem de tresors artístics custodiats per la Generalitat durant la Guerra Civil Espanyola: algunes de les obres d’Olot convisqueren mesos amb la millor pintura romànica conservada avui al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Malgrat això, l’església de Sant Esteve patí algunes destruccions, que foren molt menys greus que les d’altres esglésies d’Olot i la Garrotxa, fet pel qual, com ja s’ha dit, part dels tresors parroquials dispersos pogueren ser aplegats en un mateix grup. Una part de les peces fou exposada i parcialment estudiada en l’exposició Art Sacre, celebrada l’hivern de 1994.

Per raó cronològica, cal citar en primer lloc un calze de plata sobredaurada, repussada i cisellada, profusament decorat amb motius vegetals i rocalla, i que porta la següent inscripció: «Del R[everen]t. Mo[ssèn] Gabriel Nadal pre[vere] Beneficiat y organista de la Parrochial Ig[lesi]a. De St. Esteve de Olot 1702 vull (avui) del Ill[ustr]e. S[enyo]r. Don Phelip de Novell sacrista maior del r[eia]l. Mo[nesti]r. De ripoll 1711».

La data de la inscripció concorda amb la tipologia del calze, i a més proporciona abundant informació sobre els seus propietaris, primer aquest Gabriel Nadal i després Felip de Novell. És interessant veure com d’alguna manera, els vincles eclesiàstics entre Olot i Ripoll encara no s’havien enrarit del tot, donat que el famós monestir d’aquesta població exercia des de temps immemorial el domini senyorial sobre la vila garrotxina. Segueixen aquesta peça una sèrie de set calzes també de plata sobredaurada tots ells de gran interès perquè són d’elevada qualitat tècnica i es distribueixen cronològicament per tota la centúria.

Dos d’ells estan decorats amb els motius helicoidals típics de la millor plateria andalusa de mitjans de segle, i altres dos amb les cartel·les i rocalles pròpies del darrer terç. Ambdós podrien tenir la mateixa procedència si no fos perquè un duu punxó de Barcelona i l’altre (que a més porta inscrit a la base l’any 1778) la marca d’un argenter olotí. Com a curiositat cal destacar un calze amb els punxons de Barcelona i la ciutat aragonesa de Daroca (important centre d’argenters a partir de la baixa edat mitjana).

El repertori de custòdies també és extens. A la major hi apareix l’any d’execució (1704), el nom de la seva comitent (Marianna Cols i Alsina, filla de la coneguda pairalia olotina de Les Cols) i el punxó de Barcelona +BA. La base està decorada amb motius quasi idèntics al del calze de mossèn Nadal (i per tant, permet verificar les datacions).

La canya es bifurca en dos feixos laterals en els quals hi ha dos àngels que sostenen els atributs del blat i el raïm (el pa i el vi eucarístics) i els rajos de l’ostensori (amb bericle concèntric) porten incrustada nombrosa pedreria.

Un model molt semblant pot apreciar-se en una altra custòdia més tardana, datada el 1732 i amb inscripció de l’argenter, l’olotí Esteve Llinarós.

Tanquen el grup una custòdia anònima contemporània en què la canya ha estat substituïda per la figura d’un àngel, i una altra anomenada “dels tercers diumenges”, que s’estrenà el 20 de setembre de 1772, i probablement fou obrada pels platers olotins Francesc i Bonaventura Fillol.

Un altre grup interessant el constitueixen tres creus d’altar. La més gran està presidida per un Crist d’ivori i sostinguda per un peu semblant als que s’obraven com a canelobres. En una de les cartel·les del mateix es llegeix la inscripció «OBRA / OLOT / 1712». No obstant la creu i el peu contenen algunes incoherències decoratives, i tot sembla apuntar que la creu és sensiblement posterior a aquesta data.

La segona és un exemple rar perquè es tracta d’una creu xapada amb plaques d’argent sobredaurat i cisellat, amb ànima de fusta i el clàssic perfil flordelisat, però sense cresteria ni iconografia visibles.

La superfície es troba decorada amb motius fitomòrfics i ressegueix les arestes un senzill perlejat.

Al centre duu la incripció «OLOT / LLINARÓS » i a l’agulla l’any «1749». Un cop més, es certifica el lloc de fabricació i el seu autor, el qual també apareix firmant en una figura d’argent de Sant Josep amb el Nen, de 1730. I finalment, la tercera creu d’altar augmenta encara més les preguntes al respecte de la potència dels artífexs locals. La peça se sosté amb un peu de cronologia anterior (c. 1600) per mitjà d’una agulla al braç inferior. La creu és de petit tamany (25 x 13,3 cm), de plata en el seu color, amb els braços rectangulars, llisos i amb remats esfèrics, i una senzilla sanefa de fulles embolicades de llorer que en recorre les arestes. Al centre hi ha un Crist de fosa que es destaca per quatre feixos de rajos diagonals sorgint dels angles del creuer.

La sorpresa s’esdevé quan hom observa amb atenció l’agulla: hi ha la marca de l’autor, «NARCIS / PLANA» i un punxó de ciutat, fins avui mai advertit, amb la representació d’una ala d’ocell per sobre de la paraula «OLOT».

Aleshores hom es formula la gran pregunta: en algun moment Olot va tenir el privilegi de punxonar la plata obrada en els tallers dels seus orfebres amb una marca pròpia de la ciutat? De moment no es tenen coneixements suficients per afirmarho o desmentir-ho, però queda clar que els reculls de punxons que s’han publicat fins avui mai no han enumerat cap exemple olotí, i de fet, mai no s’ha considerat aquesta possibilitat.

Paral·lelament, Josep Murlà ha publicat que la parròquia de Sant Esteve comptava amb un altar dedicat a Sant Eloi com a mínim des de 1548, i que la confraria respectiva tingué capella pròpia després de les obres que canviaren la fesomia de l’edifici al segle XVIII (és de suposar, per tant, que anteriorment ja disposaven d’un espai).

A finals de juny de 1887 la germandat de Sant Eloi es disolgué.

Tanmateix encara pot admirar-se al tresor parroquial la imatge en plata (s. XVI) del seu Sant Patró, i les restes fragmentades del que pogué ésser el retaule que presidia l’altar de la capella corresponent.

Per contra es desconeix l’estructura de la confraria, els seus membres, estatuts i privilegis.

El que és evident és que d’agenters olotins, com a mínim entre els segles XVIII i sobretot la primera meitat del XIX, n’hi havia en un nombre considerable. La tesi doctoral d’Asssumpta Gou sobre els joiers i platers barcelonins (1600-1850) revel·la que nombrosos garrotxins es desplaçaren a Barcelona per a aconseguir la qualificació professional oficial, fet pel qual se’ls feia un examen, anomenat la “passantia”.

Així, hom troba les passanties de Ventura Serra, Isidre Buxeda i Pere Fillol (1735), Josep Plana i Nogués (1750), Francesc Fillol (1756), Bonaventura Fillol (1761), Anton Basil (1774), Ignasi Sayol (1775), Narcís Plana i Prats (1801), Josep Fillol (1803), Joan Plana (1806), Anton Prim (1818) i Gislano Simon (1825).

És bo fixar-se que en aquesta llista no hi apareix, per exemple, cap membre de la família Llinarós.

D’aquesta manera s’obre un camí apassionant cap a noves investigacions, que amb tota probabilitat conduïrien a dades ben revel·ladores sobre el treball de la plata a la capital de la Garrotxa. El funcionament dels argenters olotins i la confraria a la qual pertanyien mai no s’ha reconstruït, igual que el seu retaule de Sant Eloi, partit en mil bocins, esperant que algú en salvi la memòria.

WP_20160605_13_23_26_Pro

Santa Sabina copatrona d´Olot al Museu parroquial de Sant Esteve (foto Lejarza Argelaguer – Garrotxa)

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: