Argelaguer Vall del Llierca

Garrotxa: Argelaguer – Tortellà – Montagut i Oix – Sales de Llierca – Sant Jaume de Llierca – Fundat l´any 2005

La campana d´Argelaguer cumpleix un segle 1915-2015

Posted by lejarza en 3 mayo, 2016


La campana d´Argelaguer cumpleix un segle 1915-2015

Juan R Lejarza, Argelaguer (Garrotxa)

Aproximar-se al món de les campanes a Catalunya a l´entrant del segle XXI no sembla pas una qüestió senzilla, els han passat massa coses a les campanes d´aquest país.

Les campanes son un bé moble i tenen valor monumental, arqueològic i històric i, per tant, han estat objecte de represàlia per part dels poderosos en tots els temps, per ser un instrument de comunicació de la comunitat a la que serveixen. Tanmateix, és un bé escassament protegit a la Garrotxa i a les demés comarques gironines.

Les campanes des d´una òptica etnomusicològica són instruments musicals en els aspectes morfològics, funcionals i artístics, segons el musicòleg Erich von Hornbosted i Curt Sachs les presentan com idiòfons d`entretoc, es a dir, l´instrument es posa tot ell en vibració en ser colpejat i ens dóna una nota “fonamental”, barrejada amb “concomitants”, anomenades també “parcials”, i són la “tercera menor” (so harmònic només present a les campanes) i la “quinta” (harmònic present en tots els instruments), i “l`octava superior” o “nominal” que concorda sempre amb la “fonamental”, i “l`octava inferior” anomenada “hum”, o sigui “remor” és la que causa el ressó prolongat.

A més s`hi detecten notes més agudes ditas “mixtures”, entre les quals la més notable és la “onzena”, que en la campana d´Argelaguer se sent com una “quarta” de la “fonamental” i es considera una “fonamental secundària”. En l´acustica campanística també són importants els jous i el propi campanar com a “caixa” del instrument.

Els responsables del so de les campanes són els fonedors, antigament la profesió era molt ambulant, traslladar una campana grossa és molt complicat, per aixó les campanes es fonien ben a prop del campanar, l´altra feina del fonedor era la refossa de les antigues, amb el pas dels segles s´escardan i se van fent malbé.

Per aquet motiu la campana grossa d´Argelaguer fou fosa de nou a finals de l´any 1914, i va pujar al campanar el 31 de gener de l’any 1915, fa un segle, pesa 550 kilos i es va fondre al taller d´en Barberí d´Olot àmb l´acert d´aquesta casa fonedora, el bronze empleat en la fundició, procedia de l´altra campana de principis del segle XVIII.

Es tradicció que les campanes porten noms femenins fins a tres, la nostra porta dos, el primer per Santa Maria, el segon pel Pontífex Sant Damas papa d´Argelaguer, aixi fou rebategada amb el mateix nom de l´anterior: Maria i Damassa.

Diversos diaris de l´època es van fer ressò de l´esdeveniment, agafem un, el setmanari catòlic El Deber d´Olot, diu aixi:

Diumenge passat, 31 de gener de l´any 1915, va celebràr-se a Argelaguer una extraordinària solemnitat relligiosa, amb motiu de la benedicció de la nova campana major de la iglesia Parroquial.

La festa tingué lloc a la tarda, acudint a presenciar-la gran nombre de fidels dels pobles comarcans, que omplenaren de gom a gom l´espaiós temple.

La campana estava sospesa en un lloc apropòsit convenientament engalanada; fou beneïda per el digne Sr. Rector de aquell poble, Mn. Francisco Badosa, i actuaren de padrins la virtuosa i distingida senyoreta, na Àngela Robert Pujol, filla del acabalat propietari d´aquella població D. Francisco, i D. Leandre Plandiura Casabona, molt amic nostre i prestigiós propietari d´Argelaguer.

Acabada la benedicció, el chor de les Filles de Maria cantà una escullida lletreta acomodada a la festa que se celebrava, i acte seguit ocupà la sagrada càtedra nostre volgut amic el Llic. Mn. Carles Bolòs Vayreda, vicari de aquella parròquia, qui en son sermó exposà la missió que les campanes tenen, cantant les belleses del seu brandar i fent ressaltar la íntima relació del ressonar de la seva veu amb la santificació de la vida.

Acabada la funció, i després d´una abondosa llençada de confits amb que´ls padrins obsequiaren a la mainada, els esmentats senyors padrins, clero i demés persones invitades se reuniren a la Casa Rectoral, ont s´hi celebrà un “lunc” íntim en el que hi regnà la més franca cordialitat i alegria per l´èxit del acte que s´acabava de celebrar.”

El poble d´Argelaguer

en record del centenari 1915-2015

de la refosa de la campana

Maria i Damassa de 550 kilos

Argelaguer (Garrotxa) 2016

DSCF0949

La campana d´Argelaguer cumpleix un segle 1915-2015 Foto: Juan R Lejarza, Argelaguer (Garrotxa)

Anuncios

3 comentarios to “La campana d´Argelaguer cumpleix un segle 1915-2015”

  1. juan said

    NIT DE CAMPANES

    JOSEP QUINTANAS BOSCH

    Nit de Campanes, estimulant i agradosa per les persones -joves i majors- que hi han participat i per als que han tingut l’amabilitat d’acompanyar-la. Per la novetat, sorpresa per a molts. Per la riquesa sonora, un gaudi. Les campanes són part d’un patrimoni sonor que es perd pels revolts del temps i que, de cop, se’ns posà a l’abast. Un patrimoni col·lectiu, coral, variat i amb tocs màgics al mig de la nit. Nou campanars dialogant. Els protagonistes, com sempre que hi ha música, els músics: professors i alumnes del Conservatori i amants de les campanes i de la música. I les campanes. Reconegudes, elles i el seu so, Béns Culturals d’Interès Local. Algunes, emparades pels Monuments, declarats BCI Nacional, que les sostenen. Com les de la Catedral i Sant Feliu.
    Estem convençuts que ningú els vol mal, però hi ha qui no entén què signifiquen ni el valor que tenen les gironines per a la seva ciutat. S’ha generat un conflicte que algú té molt interès a sostreure la seva resolució de la vida i els mecanismes institucionals gironins i encomanar-lo al senyor jutge. Els entesos diuen que podrien sortir-se amb la seva, donada la legislació emanada d’una directiva europea. A part de moltes paradoxes, sembla força clar que si una societat vol conservar una cosa que no vulnera cap dret humà, ni ecològic ni social, que està arrelat al costum de la comunitat, i una llei podria subvertir aquesta voluntat, la llei està mal feta i els legisladors s’haurien d’afanyar a adequar-la a la realitat social i cultural del poble al qual haurien de servir.

    Seria espectacular que una llei feta per controlar l’agressió del lleure nocturn, del transport i de l’activitat al dret al descans dels veïns es faci servir, precisament, per agredir els millor símbol que té Girona per reivindicar el dret a no convertir-se en un parc temàtic. Vuit com una clova d’ou nial.

  2. lejarza said

    AJUNTAMENT DE GIRONA Edicte de declaració com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) el so de les campanes del municipi

    Núm. 96 – 20 de maig de 2016 Núm. 4196

    Edicte de declaració com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) el so de les campanes del municipi

    Exp. 2016010273 – C. 02.035.193

    El Ple de l’Ajuntament, en sessió ordinària del dia 9 de maig de 2016, va adoptar el següent acord:

    “1.- Declarar com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) el so de les campanes del municipi, de conformitat amb el que disposa l’article 17.2 de la Llei 9/1993, de 30 de setembre, de Patrimoni Cultural Català, atesa la seva consideració de bé patrimonial immaterial, de conformitat amb l’informe emès per la Cap de Servei Planejament i Llicències en zones d’especial protecció i PLU.

    2.- Sol·licitar al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la inscripció, en el Registre del Patrimoni Cultural Català, de conformitat amb el que disposa l’article 17.2 de la Llei 9/1993, de 30 de desembre de Patrimoni cultural Català, del so de les campanes del municipi, tot recollint-lo en suport material mitjançant partitures, així com la seva gravació en format digital (CD), en els termes que resulten de l’expedient tramitat.”

    Contra el present acord, que és definitiu i posa fi a la via administrativa, es pot interposar un recurs contenciós administratiu davant la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en el termini de dos mesos comptats a partir del dia següent de la publicació d’aquest edicte. Potestativament es pot interposar prèviament un recurs de reposició davant del Ple de la Corporació en el termini d’un mes, a comptar a partir del dia següent de la publicació d’aquest edicte. Si transcorre el termini d’un mes a comptar des del dia següent al de la data d’interposició del recurs de reposició sense que hagi estat dictada i notificada cap resolució expressa, s’entendrà desestimat. En aquest cas, el recurs contenciós administratiu podrà interposar-se en el termini de sis mesos a comptar des del dia següent al de la data en què presumptament s’hagi desestimat el recurs de reposició.

    Girona, 9 de maig de 2016

    Marta Madrenas i Mir Alcaldessa

  3. lejarza said

    Barberí: adéu a quatre segles de l’art de la fosa de campanes i d’escultures

    La històrica foneria nascuda a Olot i traslladada a Riudellots de la Selva tanca els forns llastada per la crisi · L’empresa acomiada la pràctica totalitat de la plantilla, però es mantindrà activa per gestionar les patents de la marca Castey

    acn / ddg 23.11.2016

    «El segell de l’empresa està format per aquests tres elements: una campana, una escultura i una olla. Espiritualitat, bellesa i aliment. Allò vital per a qualsevol ésser humà mínimament sensible». L’historiador Xavier Carmaniu, col·laborador de Diari de Girona, escriu aquestes paraules en el llibre Barberí. Història de la foneria artística Barberí (2014), en el qual repassa la trajectòria de l’empresa originària d’Olot i, fins ara, amb seu a Riudellots de la Selva. Ahir, Ramon Castey, el propietari actual, anunciava que l’empresa tanca: «Ens dol, però ens hi veiem obligats», declarava a l’Agència Catalana de Notícies. Que la fosa de campanes hagi anat a la baixa i que la demanda d’escultures per a espais públics, també, són els dos factors que han abocat a l’empresa al tancament.

    La pràctica totalitat de la plantilla se’n va al carrer, però la firma, tot i tancar la foneria, es mantindrà activa per gestionar les patents de la marca Castey, el fabricant d’articles de parament de la llar que comparteix seu amb Barberí. Ramon Castey lamenta que la crisi econòmica «massa llarga» hagi fet caure les comandes; de mitjana, els últims temps, de la foneria Barberí en sortien unes deu campanes l’any (les últimes, les del santuari dels Àngels i la de la Llibertat, elaborada a petició de l’Assemblea Nacional Catalana de la Garrotxa).
    Als anys noranta, el ritme de producció era molt superior: la foneria elaborava una mitjana d’entre dues i tres campanes cada mes. Per tot plegat, la facturació anual de Barberí havia caigut a la meitat i, l’any 2015, es quedava en poc més de 139.000 euros. De la vintena de treballadors que havia tingut la firma, només en quedaven vuit. Així que l’empresa ja ha tancat els forns i la plantilla es dedica aquests dies a netejar el taller i els motlles de les escultures, alguns dels quals s’entregaran als artistes. A mitjan mes de desembre l’empresa dirà l’adéu definitiu a la fosa artística.

    Campanes centenàries

    La mateixa foneria recorda que, segons els historiadors Miquel de Garganta i Josep Ma Dou, els seus orígens es remunten a l’any 1544: «En aquella època, tres germans procedents d’Itàlia que recorrien pobles i regions treballant en l’art de fer campanes es van instal·lar a Olot. Al cap d’uns anys els germans van continuar el seu camí, però un d’ells, Miquel, el petit, es va casar amb una olotina i allà va fixar definitivament la seva residència. Segons Garganta i Dou, una de les primeres peces que sortí dels Barberí va ser la campana de Sant Miquel de Falgars, que datava de mitjan segle XVI». A l’escut de l’empresa, sota el nom de Barberí, s’hi fa constar l’any 1565. Més de quatre segles d’història que arriben al punt i final:

    Al carrer Lorenzana d’Olot

    Malgrat que l’inici de l’activitat es remunta al segle XVI, no es conserven excessives referències documentals de la feina d’aquells primers temps. Sí que n’hi ha, en canvi, d’algunes de les campanes que van fondre més endavant, com les del Capsec (1788), una de les dues de l’església de Sant Andreu del Coll (1797) o la refosa de la campana major de Sant Joan les Fonts (1817). Els Barberí, amb seu al carrer Lorenzana d’Olot i que ja eren prou coneguts a la Garrotxa i en l’entorn més proper, van voler mostrar la seva obra a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. Hi van muntar un stand i hi van rebre una medalla d’or per «la bellesa, perfecció i excel·lent sonoritat de dues campanes, una destinada al Mallol i l’altra a Sant Hipòlit de Voltregà». Tot i que la fosa de campanes va ser la seva activitat inicial i principal, hi ha constància que ja al segle XVII la Foneria Barberí elaborava cassoles de bronze, i que durant el segle XIX també s’hi creaven escultures importants. Se sap igualment que l’empresa ha fet fins i tot canons d’artilleria: «Durant la tercera guerra Carlina (1872-1876) es varen fondre canons per als dos bàndols en conflicte», expliquen a Barberí. Després de la Guerra civil, la fosa de campanes va tornar a ser l’activitat principal a la Foneria Baberí, perquè «moltes havien estat destruïdes per utilitzar el metall per fabricar armament».

    La catedral de Girona
    Segons els responsables de l’empresa, «les campanes de la catedral de Girona, que havien resistit guerres i invasions estrangeres, en són un bon exemple. No van sobreviure a la fúria inicial del conflicte bèl·lic i la família Barberí es va encarregar de fondre’n de noves l’any 1946». El segle XX és també molt important per als Barberí des del punt de vista de la fosa artística. En la primera meitat de la centúria, a més, s’hi elaboren obres que destaquen per la seva monumentalitat, com un dels grups de l’homenatge al Dr. Robert (alcalde de la Barcelona republicana), original de Joaquim Llimona; l’estàtua de la República, obra de l’escultor Viladomat; l’altar major del monestir de Ripoll, segons un projecte de Rubió, etc. Entre les obres d’aquella època, a l’empresa en remarquen dues: la imatge en bronze de Santa Elena, obra d’Eduard Batiste i Alentorn, que des del 1913 corona el cimbori de la Catedral de Barcelona, i la imatge del Sagrat Cor de Jesús, de Josep Miret, que corona des del 1950 el temple del Tibidabo, també a Barcelona.

    Els Jocs Olímpics

    El 1976, amb la mort de Pere Barberí i la posterior jubilació del seu germà Iu, s’arriba al final de la nissaga fundadora. L’empresa va continuar funcionant en fer-se’n càrrec Ramon Castey Sala, un antic empleat format a Ripoll que havia marxat de la foneria per muntar una empresa de fosa d’alumini, però que va tornar per aportar una nova empenta a Barberí. En aquest procés va comptar amb la col·laboració dels seus fills Joan i Ramon. La foneria va tenir una intensa activitat relacionada amb els Jocs Olímpics de Barcelona i va obrir un procés d´internacionalització que la va portar a fondre escultures per a països tan diversos com Aràbia Saudita, Estats Units o el Japó.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: