Argelaguer Vall del Llierca

Garrotxa: Argelaguer – Tortellà – Montagut i Oix – Sales de Llierca – Sant Jaume de Llierca – Fundat l´any 2005

Jornada sobre Micropobles a Sant Miquel de Campmajor en formen part Argelaguer i Sales de Llierca

Posted by lejarza en 14 abril, 2016


Jornada sobre Micropobles a Sant Miquel de Campmajor en formen part Argelaguer i Sales de Llierca

Argelaguer – Vall del Llierca

L’Observatori del Paisatge de Catalunya organitza una jornada sobre Micropobles a Sant Miquel de Campmajor, es durà a terme el proper divendres en col·laboració amb l’Associació de Micropobles de Catalunya (AMC), de la Vall del Llierca en formen part Argelaguer i Sales de Llierca.

Els micropobles són aquells nuclis que tenen autonomia política a través d’un Ajuntament, que gestiona els serveis d’un territori definit englobant a menys de mig miler d’habitants.

Molts d’aquests consistoris formen part de l’Associació de Micropobles de Catalunya, com per exemple Argelaguer.

Per tal de posar a debat els reptes que han d’afrontar aquests municipis, l’Observatori del Paisatge organitza per primera vegada una jornada sobre ‘Micropobles: paisatge, urbanisme i identitat territorial’, que tindrà lloc a Sant Miquel de Campmajor aquest divendres 15 d’abril.

Foto Lejarza Argelaguer Micropoble en formen part a la Garrotxa Argelaguer i Sales de Llierca

Foto Lejarza: Argelaguer Micropoble en formen part a la Garrotxa Argelaguer i Sales de Llierca

Foto Lejarza: Argelaguer Micropoble en formen part a la Garrotxa Argelaguer i Sales de Llierca

Anuncios

3 comentarios to “Jornada sobre Micropobles a Sant Miquel de Campmajor en formen part Argelaguer i Sales de Llierca”

  1. lejarza said

    Jornada sobre Micropobles a Sant Miquel de Campmajor en formen part Argelaguer i Sales de Llierca

    Programa:

    09:00 – 09:30: Inscripcions
    09:30 – 10:00: Benvinguda i presentació del seminari. Agustí Serra, director general d’Ordenació del Territori i Urbanisme de la Generalitat de Catalunya, M. Carme Freixa, presidenta de l’Associació de Micropobles de Catalunya, Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, Josep Fort, alcalde de Sant Miquel de Campmajor.
    10:00 – 10:30: Paisatge, urbanisme i identitat territorial en els micropobles o la infuència recíproca entre les persones i l’entorn. Ramon Bonaterra, alcalde de Vilamaniscle i vicepresident-secretari de l’Associació de Micropobles de Catalunya.
    10:30 – 11:15: Problemàtiques territorials, urbanístiques i de gestió del paisatge dels micropobles. Agustí Serra, director general d’Ordenació del Territori i Urbanisme.
    11:15 – 11:45: Pausa / Cafè.
    11:45 – 12:30: Urbanisme i paisatge en els micropobles. Bernat Llauradó. Arquitecte i urbanista
    12:30 – 13:15: El paper del paisatge en el desenvolupament local en els micropobles. El cas del Priorat. Joan Vaqué i Roser Vernet. Associació Prioritat.
    13:15 – 14:00: Debat. Moderat per Pere Sala. Observatori del Paisatge de Catalunya.
    14:00 – 16:00: Dinar (no inclòs).
    16:00 – 16:30: La transició energètica als micropobles. El seu impacte en el territori. Maria Crehuet. Associació de Micropobles de Catalunya i membre del Col·lectiu per a un Model Energètic i Social Sostenible.
    16:30 – 17:30: Estratègies de repoblament als pobles petits a partir d’activitats vinculades al món de l’art i la creació. Núria Albà, ceramista de Senan i cofundadora de l’Associació de Micropobles de Catalunya. Lluís Llobet, director del Centre d’Art i Natura de Farrera
    17:30 – 18:00: Els valors vitals del paisatge dels micropobles. Marc Serena. Projecte ‘Microcatalunya’
    18:00-18:45: Debat. Moderat per M. Carme Freixa, presidenta de l’Associació de Micropobles de Catalunya.
    18:45: Projecció de curtmetratges i clausura de l’acte

  2. juan said

    Ramon Folch

    Socioecòleg. Director general d’ERF.

    Micropobles

    La població tendeix a concentrar-se en les poblacions grans o mitjanes. Quasi la meitat de la població mundial viu a les grans ciutats. Catalunya no és una excepció. Però aquest fet coexisteix amb un altre fenomen: una tercera part dels municipis de Catalunya tenen menys de 500 habitants. En efecte, dels 948 municipis catalans, 327 no arriben al mig miler de persones censades. I si considerem, no els municipis, sinó els nuclis de població, aquest modest estoc demogràfic encara és més baix, perquè molts d’aquests municipis tenen la població distribuïda en dos o tres nuclis o bé directament disseminada en masos o petits veïnats. La Catalunya de les ciutats, doncs, coexisteix amb la dels petits pobles amb menys de 500 habitants, o micropobles com ara se’ls anomena.

    Els habitants d’aquests 327 municipis a penes arriben al 2% de la població catalana, unes 130.000 persones. Però aquests 327 municipis representen el 35% del territori català. Tenim un desacoblament important que la realitat administrativa sembla voler ignorar: no disposem de legislació diferenciada, les competències i obligacions municipals són pràcticament les mateixes arreu del territori. Fa temps que ho sabem, però no hem estat capaços d’encarar aquest fet de manera satisfactòria. Per això tenim un problema territorial seriós. Una primera reacció és fusionar municipis. Hi ha hagut diverses temptatives i algunes propostes serioses i ben fetes, però excessivament sectorials, amb l’aparent únic objectiu d’enrobustir el cens demogràfic. Em temo que no és el camí. Molts dels municipis actuals ja són el resultat de fusionar-ne dos o tres dels anteriorment existents, sense que la mesura hagi resolt gran cosa, perquè els nuclis de cada un dels vells municipis continua funcionant al seu aire. El pressupost municipal es fa més gran amb la fusió, però també el territori a gestionar, alhora que roman la dispersió demogràfica. Jo mateix visc en un municipi de 342 habitants, resultat de fusionar-ne tres, i amb nou nuclis de població diferents, entre pobles i veïnats. Es comprèn que hagi sorgit una Associació de Micropobles de Catalunya (AMC). Fa pocs dies va celebrar una important jornada de treball a Sant Martí de Campmajor que va reunir un centenar i mig de delegats provinents de tot Catalunya. No era una reunió per demanar, sinó per concertar actuacions. Em sembla admirable. L’actitud del pidolaire assistit que practica l’estratègia de la subvenció no sembla ser la de l’AMC. Ho celebro. Caldrà veure com respon l’interlocutor. L’interlocutor som una mica tots, però sobretot l’administració pública. Les persones són del poble que són i no volen deixar de ser-ne. Això s’ha de respectar.
    Però no tots els pobles tenen la dimensió escalar pels temps que corren. Això també s’ha d’entendre. En tot cas, una tercera part del nostre territori gravita sobre un 2% de la població. L’han de gestionar bé i se’ls ha de contraprestar per fer-ho. Les conques visuals tenen autor, no n’hi ha prou a gaudir-les de franc anant d’excursió. Els boscos que no rendeixen, les pastures que no donen prou no subsistiran essent només mirats. Hauríem de patrimonialitzar els nostres valors paisatgístics i ambientals i assumir coralment els costos del seu manteniment. Els balanços socioambientals estan mal fets perquè ens desentenem de la majoria de les partides. En tot cas, em sembla que hauríem de desacoblar els serveis dels sentiments. Una cosa és agregar municipis petits i una altra mancomunar actuacions. Semblantment, una cosa és fer de jardiner dels urbanites i una altra de gestor del territori i dels seus serveis ambientals, regulació hídrica inclosa. L’any 2010 encara hi havia 143 municipis catalans que no disposaven de planejament urbanístic perquè no podien pagar-lo. Encara avui molts micropobles no poden fer front a les obligacions que la llei els exigeix. És una situació impròpia del país avançat que diem ser. L’imaginari nacional té una dimensió territorial evident, no podem esperar que se n’ocupin de franc la gent dels micropobles. Només el 6% del nostre territori és urbanitzable i només el 2% està efectivament edificat. No ho sembla, perquè el 94% no urbanitzable (per ser exactes, el 98% no urbanitzat) sobreviu com pot, a l’esquena d’un percentatge irrisori de la nostra població. Hauríem de replantejar-nos-ho.

    I, tot d’una, el Priorat es mobilitza. És una petita comarca interior de 500 km2 i només 10.000 habitants, amb 23 municipis que són quasi tots micropobles. Però té un montuós paisatge agrari sensacional, fruit de grans esforços de molt poca gent, que potser serà aviat reconegut per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat. ¿I quin reconeixement li farà la nostra pròpia ciutadania, més enllà de celebrar-ne els vins? Al nostre país, massa territori gravita sobre l’esforç quotidià de massa pocs.

  3. juan said

    Més enllà de Barcelona: quin futur per als pobles petits?

    Pau Moragas

    La vida diària que tinc la sort de gaudir en un poble de menys de 100 habitants, lluny del brogit urbà i de les aglomeracions, ens ofereix un espai i un temps privilegiats per a mirar les coses i reflexionar sobre la realitat. Un mirador d’excepció des d’on projectar les inquietuds i preocupacions, sobre tot quan pensem en el futur del poble -dels pobles- en els quals vivim. Deixeu-me compartir algunes amb vosaltres. Crec que podríem afirmar sense gaires dificultats en posar-nos d’acord que a la nostra societat el ritme dels canvis d’aquests darrers anys és molt alt. Canvis de tot tipus: econòmics, polítics, socials, tecnològics que afecten a les nostres vides i que ens obliguen a situar-nos necessàriament en nous escenaris que ni les generacions anteriors havien viscut ni les properes probablement viuran. Quan pensem en l’organització del territori, la vida als pobles, el món rural, l’agricultura, etc… ho hauríem de fer doncs vinculant-ho a aquest entorn en transformació contínua. El ritme d’aquests canvis ha afectat i continua afectant el present i el futur dels pobles petits a Catalunya i arreu. Quan reflexionem sobre la vida “més enllà de Barcelona”, el reequilibri territorial i el futur d’aquests territoris no urbans crec que hauríem de partir del supòsit que la societat necessita un país equilibrat i divers. Que les activitats productives lligades a les ciutats han de conviure amb un territori amb moltes funcions. Tradicionalment la terra ha estat un espai on la producció d’aliments era l’activitat principal, però això ha canviat i el territori ha anat prenent un nou paper, noves funcions: espai de lleure, de vida no lligada a l’agricultura, d’industrialització difosa, de visita, d’entorns naturals protegits, etc. Hauríem de fer el possible per a que aquestes noves funcions s’integrin a la vessant agrària que ha tingut el món rural de manera equilibrada, sense aïllar-la ni fagocitar-la. El món rural necessita nous escenaris tot mantenint les funcions que sempre ha tingut. Plantejar, doncs, un futur possible per a aquestes zones necessita d’una reflexió seriosa i atrevida que inverteixi algunes tendències i ofereixi alternatives per a fer que esdevingui un verdader espai d’oportunitats. Identificar alguns fets i proposar-ne alternatives és un exercici que pot ajudar en aquesta línia. Parlem doncs de fets que condicionen i caracteritzen aquest espai rural: – Les dades de població activa agrària a Catalunya la situen a mínims històrics (1,9%, dades Eurostat 2015), fins i tot per sota d’alguns països dits “avançats” (països zona Euro: 3,4%). Estem assistint a una disminució de la població dedicada a activitats agrícoles sense precedents. Aquesta baixa proporció es veu agreujada per la piràmide poblacional, que detecta l’envelliment important d’aquests efectius. Crec que aquest fet hauria d’encendre nombroses alarmes, doncs l’agricultura familiar i l’ocupació que crea tenen un paper central en totes les societats. – L’agricultura catalana podem dir que es va especialitzant en àrees separades: l’agricultura productiva marcada per les zones on es pot desenvolupar el model agroindustrial, l’agricultura de produccions locals cada cop més ecològiques i una agricultura molt adaptada a l’entorn però mitjanament productiva, situada a zones “perifèriques”, de baixa rendibilitat econòmica i en seriós perill d’extinció. Aquesta agricultura sovint està en espais d’alt valor ecològic i paisatgístic (les muntanyes de Prades o moltes zones de la Conca de Barberà en podrien ser un exemple) i la seva transformació en una cadena de producció i elaboració de productes locals de valors afegits la podria fer sostenible. – El desenvolupament de la tecnologia i les comunicacions han abocat a superar la clàssica divisió camp/ciutat. Avui en dia es parla de la “Catalunya-ciutat”·i és cert que el mode de vida dels habitants als pobles i les ciutats s’assembla ara més que fa cinquanta anys. – La societat consumidora d’aliments (fonamentalment urbana) té cada cop més consciència i sensibilitat del que vol consumir. Es valora tant la qualitat (ecològica, gustativa) del producte com la manera de produir-lo (quin tipus d’economia). L’aparició de nombroses cooperatives de consumidors i de diferents moviments socials al voltant dels aliments en són un clar exemple. – La societat urbana fa sovint difícil que els joves s’emancipin en condicions raonables en l’àmbit urbà (preus dels lloguers i altres despeses, salaris baixos). Això projecta moltes persones fora de les ciutats. – El nivell de formació dels joves ha incrementat considerablement les darreres dècades. Això ha portat a que molts joves del món rural tenen un nivell formatiu més gran i sovint es plantegen tornar als pobles amb un bagatge personal molt més ample. – La configuració dels territoris no urbans sovint ha estat feta sense una estratègia clara a mig termini i es solapen desordenadament en un mateix espai activitats productives agrícoles, industrials i de serveis, i espais residencials de 1era i 2a residència. Això crea sovint una sensació de que “no es cuida el país” i que es “maltracta el territori”. Davant aquests fets i situacions, l’espai rural/no metropolità continua essent una “terra d’oportunitats” per als ciutadans que hi vulguin viure, desenvolupar el seu projecte personal i viure en societat. El territori necessita habitants i projectes engrescadors i innovadors. Creure que té sentit un territori equilibrat i on els pobles esdevinguin llocs de vida social i econòmica ens porta a aportar alternatives i propostes. – L’espai rural ha d’esdevenir un lloc on hi coexisteixin diferents activitats, generacions i projectes de vida. – L’agricultura ha de continuar existint com a productora d’aliments però també com activitat lligada a una herència social i cultural mil·lenària. Les societats desenvolupades han de mantenir una agricultura de base local, amb varietats tradicionals i explotacions familiars que garanteixen uns aliments sans, bons i que garanteixin una economia local i uns pobles amb habitants. – Els projectes productius agrícoles de base familiar hauran d’integrar amb el temps producció, transformació i comercialització, amb una comunicació molt lligada a l’origen i la manera de fer dels productors. – L’accés a la terra i als mitjans de producció és un aspecte crític de la incorporació de nous efectius a l’agricultura. Caldria ser creatiu per animar futurs agricultors i recolzar-ne les iniciatives. Fa un temps s’està consolidant un moviment per a acompanyar noves incorporacions i tornar a posar en producció terres agrícoles (www.terrafranca.cat), seguint el model francès de l’entitat “Terre de Liens” (www.terredeliens.org). – L’espai rural haurà d’aprendre a acollir nous pobladors que hi vinguin a desenvolupar activitats –agrícoles o no-, però que s’integrin a la vida local i contribueixin a enriquir-la. En aquest sentit hi ha molt per fer i cal remarcar alguna iniciativa interessant, com el projecte “Abraza la Tierra” (www.abrazalatierra.com). – La vida dels nuclis rurals dependrà de que s’hi apliquin polítiques d’habitatge coherents. S’hauria de garantir la vida habitual a les cases velles de poble i les masies i els terrenys edificables haurien de ser habituals als pobles (sempre guardant l’equilibri i evitant l’especulació). Els nous habitants troben sovint en aquests espais llocs especials per a “començar una vida”. – Haurem de seguir treballant per recuperar la identitat lligada a la nostra herència agrària. Sovint hem volgut oblidar massa ràpid el nostre passat agrícola, identificant-lo com a “retardat” i representant el model urbà com a allò “modern”. El respecte a la tradició agrícola ens porta a valorar millor els aliments, els territoris i les seves gents, com passa a molts països. – Per mantenir pobles vius, també haurem de repensar les oportunitats als joves formats per a que puguin tornar i aportar tot els seu capital humà a la seva construcció. Vivim temps de canvis, com ja anunciava fa anys el cantautor. Haurem de ser atrevits i agosarats per liderar les iniciatives que permetin que continuïn corrent els infants pels carrers dels nostres pobles i dialogant les generacions a les portalades de les cases. Som-hi, doncs!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: