Argelaguer Vall del Llierca

Garrotxa: Argelaguer – Tortellà – Montagut i Oix – Sales de Llierca – Sant Jaume de Llierca – Fundat l´any 2005

La democràcia la faç mortífera del capitalisme

Posted by lejarza en 8 abril, 2016


La democràcia la faç mortífera del capitalisme

Damassa Vallriu Montpalau, Argelaguer (Garrotxa)

Les eleccions generals van ser guanyades pel Partit Popular, però sense majoria per formar govern. Si la nova dreta de Ciutadans volgués, governarien junts.

Com explicar que, després de quatre anys de submissió popular, la política neoliberal i la seva destrucció de la cosa pública tornin a imposar-se en les eleccions?

Un partit que ha corromput tot el que ha tocat és triat una vegada més pels quals van ser perjudicats.

Alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca”, frase encara més encertada si canviem Dinamarca per Democràcia.

Però la trampa és encara més gran: si l’esquerra pogués governar, seria gairebé impossible tocar els interessos del poder regnant. Tot està ben lligat, com apreciem a Grècia: el Govern d’esquerres no va poder sostenir una política diferent a la que va imposar Europa i va ser massacrat. Per a què serveix la democràcia si les decisions es prenen en una altra part?

Aquest fracàs de la democràcia guarda relació amb l’estructura subjectiva dels éssers humans més que amb el propi sistema.

El discurs del capitalisme i la racionalitat neoliberal van com anell al dit al joc de les pulsions, on l’ambició sense fre i l’odi de l’altre troben la seva via règia d’expansió planetària.

La democràcia es presenta com el nou vehicle per aconseguir els actuals caps de dominació.

Per això, caldria fer-li front a aquesta pulsió de mort desencadenada posant en joc una altra política: la política de l’inconscient. És a dir, una política que tregui a la llum -que desvele- per modificar-la, l’articulació existent entre la subjectivitat -dominada per la promoció del jo autosuficiente- i la faç mortífera del capitalisme.

Anuncios

Una respuesta to “La democràcia la faç mortífera del capitalisme”

  1. lejarza said

    Polítics com nosaltres

    ANXEL VENCE

    Perquè hi hagi un governant corrupte és condició prèvia i necessària l’existència de ciutadans que se li assemblin. Més o menys aquesta és la teoria difosa amb gran èxit a Facebook per Danilo Souza, un internauta del Brasil que equipara les petites corrupteles de la gent amb els grans robatoris dels polítics en exercici. Es tractaria d’una simple qüestió d’escala.
    Sosté Souza que l’important és la disposició a pispar i no la quantia del furt. Qualsevol ciutadà estaria disposat, posem per cas, a fer servir per a finalitats privades la fotocopiadora del lloc on treballa, encara que amb això li estigui cisant trenta cèntims per còpia a la seva empresa. Dóna per fet, igualment, que tots ens quedaríem amb els cinc o deu euros que la caixera del supermercat ens va tornar de més, en lloc d’advertir-la. I segurament l’encerta Souza quan diu que pocs dubten a robar-li els seus drets d’autor als cineastes, músics, escriptors i programadors informàtics en descarregar per la cara qualsevol de les seves obres a l’Emule.
    D’aquí dedueix l’internauta que aquests ciutadans tolerants amb el furt a petita escala farien el mateix en el cas d’ocupar un càrrec de govern. Si tinguessin l’oportunitat de rapinyar uns quants milions d’euros mitjançant l’acceptació de suborns o la requalificació de terrenys, l’aprofitarien de la mateixa manera que van fer abans amb quantitats menors. La diferència és d’ordre purament quantitatiu.
    Això ja ho havia suggerit, abans que Souza, el politòleg italià Giuseppe de Rita, que afirma que els electors tendeixen a fer-se representar per polítics que, en el fons, se’ls assemblen. Contra la vella i una mica reaccionària idea que cada poble té el govern que es mereix, el que passaria és que tots trien el que més se’ls assembla. El que el tal De Rita va venir a descobrir és que els professionals de la política són gent d’aquí i no de Mart, com podria semblar per la mala fama que el poble els atribueix. Per il·lustrar la seva teoria, el politòleg va recórrer en el seu moment a l’exemple domèstic de Silvio Berlusconi.
    Li agrada de tirar floretes a les senyores, graciós, murri, una mica putero i tan devot del futbol que fins posseeix el seu propi club, Berlusconi encarnaria gairebé a la perfecció tots els tòpics que adornen els italians. Res més lògic, per tant, que els seus conciutadans el votessin tenaçment malgrat les seves pilleries i pillatges, segons la teoria exposada per De Rita.
    No és el cas d’Espanya, naturalment. La corrupció que nega el país és un problema més aviat marcià que només afecta els polítics i de cap manera la ciutadania. Aquí ningú ha manejat -ni tornarà a manejar- diner negre en la compravenda d’un habitatge; i només uns pocs rendistes deixen de declarar a Hisenda el producte dels seus lloguers. Per descomptat, és rar que algú pregunti si la factura d’un servei va amb IVA o sense IVA.
    Tot i així ens estranya que als països del centre i nord d’Europa, víctimes del puritanisme luterà, un ministre presenti la seva dimissió per minúcies com la d’haver copiat la seva tesi doctoral. O que el president d’Alemanya, Christian Wulff, renunciés al càrrec després que es descobrís que un empresari amic li havia pagat unes vacances. Igual tenen raó tant Souza com De Rita: i aquests governants -tan estrets- s’assemblen molt als qui els elegeixen. Allà i potser aquí.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: