Argelaguer Vall del Llierca

Garrotxa: Argelaguer – Tortellà – Montagut i Oix – Sales de Llierca – Sant Jaume de Llierca – Fundat l´any 2005

Història del Bisbat de Girona seu episcopal

Posted by lejarza en 26 febrero, 2016


Història del Bisbat de Girona seu episcopal

Argelaguer – Vall del Llierca

La primera notícia que a Girona hi havia seu episcopal la conté una carta del Papa Innocenci I, escrita entre els anys 397 i 400. La presència de cristians a Girona pot datar, per les restes arqueològiques, de finals del s. III. Des de principis del segle IV veneraven el màrtir Feliu, titular de l’església que en temps visigòtics fou seu del bisbe.

L’extensió de la diòcesi en època romana i visigòtica degué comprendre només una part del territori que ha tingut assignat des dels temps carolingis, atesa l’existència del Bisbat d’Empúries. Aquests límits han estat, al nord, els Pirineus fins al pic de Bastiments, la divisòria d’aigües entre la vall del Ter (Bisbat de Vic) i la del Fluvià (Bisbat de Girona), fins al Collsacabra i el Far, les Guilleries i el Montseny (conca de la Tordera) i la banda que mira al mar de la serra de Montnegre fins a Arenys de Mar i Torrentbó, inclusivament. El dret català reconegué als habitants d’aquest territori algunes peculiaritats, entre elles, la de poder fer testament sacramental en trobar-se fora de Catalunya.

A conseqüència del concordat de 1953, que establia l’adequació de les diòcesis a les províncies, el 1957 hom retocà els límits diocesans, la vall de Camprodon fou agregada al Bisbat de Vic, la parròquia d’Arenys de Mar passà a Barcelona –i fou restituïda el 1978– i la parròquia barcelonina de Riells del Montseny començà a formar part del Bisbat gironí.

Tot i que el bisbe era assistit en el govern de les parròquies per ardiaques des del segle IX, la divisió del territori diocesà en ardiaconats és documentada al s. XI. Foren els de Besalú, Girona i Empúries, en consonància amb els respectius comtats: l’ardiaconat de la Selva fou segregat del de Girona possiblement el segle XII.

L’estructuració en ardiaconats fou substituïda per la dels arxiprestats el 1835, amb capital a Girona, Figueres, Olot, la Bisbal, Santa Coloma de Farners i Arenys de Mar. Noves divisions del territori en 14 arxiprestats (1928), 17 (1965), 25 (1972), 15 (1994) i 12 (2004). Actualment són 13 els arxiprestats que, des del 2003, estan estructurats amb agrupacions de parròquies.

L’església episcopal fou traslladada en època carolíngia a l’interior de la ciutat i intitulada a Santa Maria (primer esment, a. 842). Aquesta catedral esdevingué titular de les donacions fetes per Carlemany i els seus successors al bisbe. Els clergues que hi residien foren els primers auxiliars del prelat en el govern de la diòcesi. A principis del s. X s’encetà un procés de separació entre els béns de la catedral i els propis del bisbe, arrodonit durant el s. XII, que procurà de desenvolupar el creixement de la vila que seria anomenada la Bisbal i constituí senyories baronals a Corçà, Sant Sadurní, Vilaromà, Ullà, Bàscara, Domeny i Crespià-Dosquers; el seu conjunt formava la “bisbalia”, el govern de la qual solia exercir un procurador. Les rendes del bisbe eren avaluades en el s. XVII a 8.000 lliures anuals; fou un dels bisbats més pobres de Catalunya, molt per sota de les 22.000 lliures que tenia l’arquebisbe de Tarragona.

Paral·lel al procés de separació entre el patrimoni del bisbe i el catedralici fou el de constitució d’òrgans de govern diocesà. Reduïts a càrrecs honorífics els ardiaques, hom estabilitzà el s. XIII uns notaris episcopals. D’entre els juristes assessors del bisbe, n’emergí al s. XIV l’oficial, encarregat habitual de donar sentències. El recurs a un o diversos vicaris generals no esdevingué continuat fins a finals del mateix segle. La cúria diocesana, els registres més antics de la qual daten de 1276, s’organitzà a l’entorn del tribunal i del vicariat general. A mitjan s. XVIII hom donà consistència a una secretaria, dita de Cambra i Govern, tercer organisme de la cúria que ha perdurat fins a l’actualitat.

Les principals sèries de l’arxiu diocesà, que emana del treball d’aquestes oficines, s’inicien a principis del s. XIV.

El bisbe Guillem de Peratallada (+1167) començà a construir el palau episcopal; sectors que daten de mitjan segle XII han estat recentment descoberts. Completat durant els s. XIV-XV, conserva la fesomia de castell fortificat que adquirí durant la Baixa Edat Mitjana.

L’elecció dels bisbes per part dels canonges de la catedral fou pacífica fins al 1292 -data de la primera intervenció papal-: elegien membres del seu gremi. El primer bisbe foraster, posat pel rei, fou l’aragonès Pere d’Urrea (1325). Interessos conjunts de la monarquia i del papat donaren la mitra de Girona durant els s. XIV-XVI a persones que en foren absents durant llarg temps o no hi arribaren a residir, alguns dels quals assoliren el cardenalat, com Berenguer d’Anglesola (+1408) i Joan de Casanova (+1436) i fins el papat, com Roderic de Borja, futur Alexandre VI, bisbe nominal de 1457 a 1458. Precisament el 1457 els canonges elegiren bisbe per darrera vegada, en la persona de Roger de Cartellà, el qual no acceptà, sabedor com era que l’autoritat superior tenia altres preferències.

La celebració anual de sínodes diocesans que perdurà fins al 1867, donà origen a col·leccions de sinodals, o legislació peculiar del Bisbat, editades el 1512, 1606 i 1691. La principal peculiaritat actual consisteix en la celebració de la “comunió solemne” o “professió de fe”, establerta el 1909 per decret episcopal per als infants d’11-12 anys.

Formava part de les sinodals un breu catecisme. El catecisme propi en volum independent fou publicat el 1923, i reeditat el 1948. El Bisbat edità multitud de vegades el seu ritual propi entre 1502 i 1885. En canvi, el missal segons el costum de l’Església de Girona, fou imprès només els anys 1493 i 1546; fou la primera víctima de la centralització que havia deixat el Bisbat sense llibres propis, catequètics, litúrgics o canònics, bé que fornit d’abundant teologia sobre l’església particular.

La diòcesi de Girona publica el seu Butlletí oficial des de 1856, i un full dominical que es distribueix a les esglésies, des de 1919. També, des del 1999, es publica mensualment la revista diocesana “El Senyal”.

El seminari diocesà fou fundat el 1599, amb només dotze col·legials, amb seu a la plaça de la Catedral (actual Palau de Justícia) i ampliat el 1767, quan ocupà la casa que els jesuïtes havien deixat buida arran de la seva expulsió. El nombre màxim d’alumnes, superior als 800, s’enregistrà cap al 1880; en el període posterior a la darrera guerra civil arribà a tenir-ne 300 el 1952. El 1988 els seminaristes s’incorporaren al Seminari Major Interdiocesà a Barcelona. Actualment el curs Introductori té la seu a l’edifici del Seminari diocesà.

Tradicionalment, hom ha distingit amb el nom de “parròquia major” la de Sant Feliu de Girona. De 1952 a 1982 hom creà 23 parròquies per atendre els nous nuclis urbans fruit de la immigració. D’entre els santuaris, hom pot destacar els urbans del Tura d’Olot, i la Misericòrdia de Canet de Mar i els rurals del Collell, el Mont, els Àngels, Santa Afra, la Salut de Sant Feliu de Pallerols i la Salut de Terrades.

Tot i que tradicionalment el patró de la diòcesi és sant Narcís, la figura més important dels orígens del Bisbat és sant Feliu.

També, la diòcesi venera, com a sants nascuts dins de les seves terres, Dalmau Moner i Salvador d’Horta, tots dos naturals de Santa Coloma de Farners.

No obstant això el Sant mes universal i mes important de la diòcesi és Sant Damas I el papa del Bisbat de Girona nascut al municipi d´Argelaguer any 304 – Roma any 384)

Edictum

Els augustos emperadors Gracià, Valentinià [II] i Teodosi I. Desitgem que tots els pobles als que governant la moderació de nostra clemència es mantinguin en la religió que ha transmès als romans el Sant apòstol Pere, religió que fins el present es reconeix que ell mateix la va introduir i a la qual és clar que segueix Damas I Pontífex maximus

Puix que pontífex vàreu ser

amb un càrrec tan honorós

protegiu Argelaguer

oh Sant Damas gloriós!

Qui per les aigües del pèlag inhòspit, petjant-les, camina;

qui concedeix que sements de la terra revisquin, si es moren;

qui desfermar de la mort els seus vincles letals li és possible,

el qui allà dalt, on el sol brilla el triple, darrere la fosca,

crec que pot fer que Damas s¨aixequi després de ser cendra”.

damasus-and-jerome

Damas I Pontífex maximus i Sant Jeroni Sant Damas I el papa de Catalunya de la comarca de la Garrotxa del Bisbat de Girona (Argelaguer any 304 – Roma any 384) Foto: Juan R Lejarza de Cal Music Argelaguer (Garrotxa)

Anuncios

Una respuesta to “Història del Bisbat de Girona seu episcopal”

  1. lejarza said

    Antics Bisbats en territori Diocesà

    El cristianisme entrà a les comarques que formen l’actual bisbat de Girona d’una manera silenciosa i anònima, com s’escau a una religió declarada fora de la llei.

    Més enllà de la llegenda que fa passar sant Pau per la Via Augusta, camí de Tarragona, des de Sant Pau del Camp a les portes de Figueres, fins a Sant Pol de Mar, és més certa la realitat d’edificis cristians tot seguin el litoral: Roses, Empúries, Llafranc, Santa Cristina d’Aro, Sant Feliu de Guíxols, Lloret de Mar… Igualment està documentat el gran cementiri cristià de la Girona romana, entre Sobreportes i Sant Pere de Galligants. En donen testimoni el sis sarcòfags esculpits a Roma i importats d’allà, actualment situats en el presbiteri de l’església de la parròquia major de Sant Feliu i datats el segle IV. El cristianisme, doncs, s’havia propagat el segle anterior. En produir-se la invasió visigòtica, l’any 413, la comunitat cristiana estava ben arrelada i s’estructurava en dues diòcesis: Girona i Roses. Aquesta darrera en algun moment es va traslladar a Empúries.

    Només disposem del nom de set titulars del bisbat d’Empúries, entre els anys 516 a 693 (el primer es diu Pau i el darrer conegut, Gaudila). Es possible que algun altre ocupés aquesta seu. Actualment es troba extingida, com a bisbat d’Empúries. En canvi la suposada seu episcopal del segle V a Roses s’ha identificat com l’actual de Rotdon. , segons l’Annuario Pontificio, edició

    Una tercera seu episcopal en territori de l’actual diòcesi de Girona la tenim a Besalú per iniciativa de comte Bernat Tallaferro, que se la va fer concedir pel Papa Benet VIII l’any 1017 i corresponia als dominis del mateix comtat. Tot plegat per poc temps, ja que el 1020 es va extingir. Només va tenir un titular, el bisbe Gaufred, que acceptà la seu de Carcassona i Besalú ja es va integrar al bisbat de Girona. L’actual titular de Besalú és Mons. Hervé Gaschignard, bisbe auxiliar de Tolosa del Llenguadoc, segons l’Annuario Pontificio, edició de 2010.

    Diòcesi de Besalú

    La diòcesi de Besalú durà tan sols tres anys. El comte Bernat Tallaferro de Besalú-Cerdanya, aconseguí del Papa Benet VIII la seva erecció l’any 1017. Probablement els seus límits eren els del comtat de Besalú. Mort el comte el 1020, el primer i únic Bisbe Gaufred restà sense recolzament, i abandonà la seva seu, desorganitzada i mancada de dotació; passà a ocupar l’abadiat de Sant Joan de les Abadesses i després fou Bisbe de Carcassona. Un intent del rei Jaume II el 1318 de ressuscitar-lo provenia del desig de crear dificultats al comte d’Empúries; el Papa Joan XXII no es deixà convèncer. Avui és una de les seus titulars que l’Annuario Pontificio atribueix a prelats no residencials.

    Antiga diòcesi d’Empúries

    De l’antiga diòcesi d’Empúries no es coneix altra cosa que la seva existència i els noms de set bisbes, que la regiren des del 516 fins el 693, pel fet d’haver acudit, personalment o per procurador, a diversos concilis. Residí també a Empúries, almenys de 916 a 920, el Bisbe Esclua, protagonista d’un intent de cisma en les esglésies d’Urgell i Girona. Els comtes d’Empúries gestionaren diverses vegades, entre 1332 i 1380, la concessió d’un bisbat a la seva capital, Castelló d’Empúries; l’oposició dels monarques féu infructuós el seu intent.
    Pròxima a la seu del bisbat d’Empúries es troba la vila de Roses, presumpta seu episcopal al segle V.

    La base de l’atribució consisteix en una làpida trobada a Siracusa, que fa memòria d’un bisbe de la seu de Rotdon, d’origen hispànic i de nom Auxenci. Hom ha identificat Rotdon amb Roses (Rhode). Així, Roses és avui seu episcopal titular.

    Bisbes d’Empúries
    Pau (…516-517…)
    Caronci (…540-546…)
    Fruitós (…589…)
    Galà (…592-599…)
    Dodedéu (…646-653…)
    Gaudila (…683-693…)

    Bisbes de Girona

    Frontinià (516-517)

    Estafili (540-546)

    Alici (589)

    Joan de Biclar (591-621)

    Nonnit (621-633)

    Toila (636-656)

    Amador (673)

    Jaume (683)

    Savaric (688)

    Gilimir (693)

    Ataülf (Bisbe) (778-788)

    Valaric (816-817)

    Nifridi (818)

    Guimer (834)

    Gotmar (841-850)

    Sunifred (858)

    Teuter (870-888)

    Servus Dei (888-907)

    Guiu (907-936)

    Seniofrè (944)

    Gotmar II (944-954)

    Amulf (954-970)

    Miró II de Besalú (970-984)

    Gotmar III (985-993)

    Ot (995-1010)

    Pere Roger (1010-1050)

    Berenguer Guifré (1050-1093)

    Bernat Humbert 1094-1111

    Ramon (1112)

    Berenguer Dalmau (1113-1145)

    Berenguer de Llers (1145-1158)

    Guillem de Peratallada (1160-1168)

    Guillem de Monells (1168-1178)

    Ramon Guissall (1179-1196)

    Gaufred de Medinyà (1196-1198)

    Arnau de Creixell (1199-1214)

    Ramon de Palafolls (1214-1218)

    Alemany d’Aiguaviva (1219-1227)

    Guillem de Cabanelles 1227-1245

    Berenguer de Castellbisbal (1245-1254)

    Pere de Castellnou (1254-1279)

    Bernat de Vilert (1279-1291)

    Bernat de Vilamarí 1292-1312

    Guillem de Vilamarí 1312-1318

    Pere de Rocabertí 1318-1324

    Pere d’Urrea 1325-1328, 1r a Osca

    Gastó de Montcada (1328-1334) proc. d’Osca

    Gilabert de Cruïlles (1334-1335)

    Arnau de Mont-rodon (1335-1348)

    Berenguer de Cruïlles (1348-1362)

    Ennec de Vallterra (1362-1369) tr. a Sogorb

    Jaume de Trilla (1369-1374)

    Bertran de Mont-rodon (1374-1384)

    Berenguer d’Anglesola (1384-1408) cardenal des del 1397

    Francesc de Blanes (1408-1409) tr. a Barcelona

    Ramon Descatllar (1409-1415)

    Dalmau de Mur (1415-1419) tr. a Tarragona

    Gonzalvo de Santamaria (1419) tr. a Astorga

    Andreu Bertran (1419-1429) proc. de Barcelona, tr. a Barcelona

    Joan de Casanova (1431-1436), cardenal administrador

    Bernat de Pau (1436-1457)

    Roderic de Borja (1457-1458) cardenal administrador, tr. a València

    Cosme de Montserrat 1458-1459) tr. a Vic

    Jaume de Cardona (1459-1462) proc. de Vic, tr. a la Seu d’Urgell

    Joan de Margarit i Pau (1463-1484) proc. d’Elna, cardenal des del 1483

    Berenguer de Pau (1486-1506)

    Joan d’Espès (1507-1508)

    Guillem Ramon Boil (1508-1532)

    Joan de Margarit i de Requesens (1534-1554)

    Arias Gallego (1556-1565) tr. a Cartagena

    Pere Carles (1565-1572)

    Benet de Tocco (1572-1583) tr. a Lleida

    Jaume Caçador (1583-1597)

    Francisco Arévalo de Zuazo (1598-1611)

    Onofre de Reart (1611-1620) proc. de Vic

    Pere de Montcada (1620-1621)

    Francesc de Senjust (1622-1627) proc. d’Elna

    Garcia Gil Manrique (1627-1633) tr. a Barcelona

    Gregorio Parcero (1633-1656) proc. d’Elna, tr. a Tortosa

    Bernat de Cardona (1656-1658)

    Francesc Pijoan (1659)

    Josep Fageda (1660-1664) Tortosa

    Josep de Ninot (1664-1668) Lleida

    Francesc Dou (1668-1673)

    Alonso Balmaseda (1673-1679)

    Sever Tomàs Auter (1679-1686)

    Miquel Pontic (1686-1699)

    Miquel Joan de Taverner i Rubí (1699-1720), tr. a Tarragona

    Josep de Taverner i d’Ardena (1720-1726)

    Pere de Copons (1726-1728) tr. a Tarragona

    Baltasar Bastero (1728-1745)

    Lorenzo Taranco (1745-1756)

    Manuel Antonio de Palmero (1756-1774)

    Tomàs de Lorenzana (1775-1796)

    Santiago Pérez (1796-1797)

    Juan Ramírez de Arellano (1798-1810)

    Pedro Valero (1815)

    Antonio de Allué (1817-1818)

    Juan Miquel Pérez González (1819-1824)

    Dionisio Castaño (1825-1834)

    Florencio Lorente (1847-1862)

    Constantí Bonet (1862-1875) tr. a Tarragona

    Isidre Valls (1875-1877)

    Tomàs Sivilla (1878-1906)

    Francesc de Pol i Baralt (1906-1914)

    Francesc Mas i Oliver (1915-1920)

    Gabriel Llompart i Jaume (1922-1925) pr. de Tenerife, tr. a Mallorca

    Josep Vila Martínez (1925-1932)

    Josep Cartañà i Inglés (1934-1963)

    Narcís Jubany i Arnau (1964-1972) tr. a Barcelona, cardenal.

    Jaume Camprodon i Rovira (1973-2001)

    Carles Soler i Perdigó (2001-2008)

    Francesc Pardo i Artigas (2008-)

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: