Argelaguer Vall del Llierca

Garrotxa: Argelaguer – Tortellà – Montagut i Oix – Sales de Llierca – Sant Jaume de Llierca – Fundat l´any 2005

El noi dels encàrrecs

Posted by lejarza en 20 enero, 2016


El noi dels encàrrecs

Enric Mestres Girbal

No voldria que aquesta expressió fos interpretada pels fans de l’exalcalde de Girona i els independentistes en general com a pejorativa, però si hem de ser sincers, és la que més escau al flamant ocupant de la Generalitat.

Catalunya es troba en una cruïlla en què en Puigdemont podria esdevenir un respectat gerent d’empresa o seguir sent un meritori (això sí, amb gorra) com fins ara.

Tota la vida laboral d’aquest senyor ha transcorregut entre subvencions oficials i endollaments polítics fins que el seu perfil independentista ha atret l’atenció de qui ja es veia “fent malves”, políticament parlant.

Sembla que sento els de CDC el divendres a la nit: “Nois, ho tenim fotut això”, “no sé pas com ens en sortirem”, “no sé si les catifes seran prou grans per tapar tanta porqueria” “Ei, escolteu, tinc una idea”, “Siiiii?”, “Sí, aquell jove de Girona que sembla una mica despistat”, “Ostres, sí, va Artur, truca-li”.

Després de la trucada, entre focs artificials de benvinguda i pastissets de casa, en Puigdemont deia “sí, pare”.

Aleshores, el seu padrí li digué que no es preocupés de res, que tot estava ben lligat, que ja tenia el govern organitzat, que la nau “procés” estava arribant a Ítaca, que les lleis eren paper mullat i que els seus amics de la CUP tenien butlla per fer allò que els “rotés”, que “el carrer és d’ells”.

Tu, Carles, tranquil.

Anuncios

3 comentarios to “El noi dels encàrrecs”

  1. lejarza said

    L´Experiment

    Albert Soler

    Si la CUP va haver de fer assemblees i reunions per decidir si complia o no una promesa electoral, no té res d’estrany que els seus aliats de Junts pel Sí es despengin ara afirmant que allò de l’estat propi en 18 mesos repetit en la campanya, era només un eslògan.

    Déu els cria i ells s’ajunten.

    Qui va començar a anunciar les rebaixes sobiranistes, no en va arriba d’una ciutat de comerciants, va ser Puigdemont només d’obrir la boca com a president, i ahir el van seguir dos pesos pesants com Junqueras i Munté.

    Que no cal prendre’s al peu de la lletra els 18 mesos, que si en lloc de 18 són 24, no passa res. I si són 48 encara millor, així arribem a noves eleccions, repetim la fórmula, repetim la promesa, repetim el xanxullo i tornem a començar.

    I els catalans, contents, així podran participar en més performances els 11-S, que el procés és això.

    Els nostres perspicaços polítics han descobert que la indepèndencia no depèn només de les ganes.

    Que -a banda d’haver aconseguit només el 48% dels vots a favor- hi ha factors econòmics, que hi ha un Estat espanyol, que hi ha una Europa que hi tenen coses a dir. Si ho han descobert ara són uns inútils, i si ja ho sabien però ho van callar per aconseguir el vot dels il·lusos habituals, són uns miserables.

    No sé si és pitjor que governin inútils o miserables.

    Al final ens haurem de preguntar què hi havia de veritat en tot el que van prometre. Segurament res.

    Segurament es tracta només d’un experiment sociològic: durant quant temps es pot enganyar un poble fins que comenci a flairar que el prenen per idiota? Ens ha tocat als catalans fer de rates de laboratori.

    Abraham Lincoln va deixar per a la posteritat allò de “Pots enganyar a tothom algun temps, pots enganyar alguns tot el temps, però no pots enganyar tothom tot el temps”, però el pobre Abe no coneixia els catalans.

    Als catalans no és només que se’ls pugui enganyar el temps que calgui, és que els encanta ser enganyats. Algú podrà adduir que no a tots, que n’hi ha que des del principi han desconfiat. Però aquests no són considerats autèntics catalans.

  2. lejarza said

    Pànic a les urnes

    Andreu Moreno

    L’esperpent en què s’ha instal·lat la política a Catalunya ha tingut un nou capítol: l’elecció d’un president al qual cap ciutadà havia votat i que promet dur a terme un procés il·legal contra la voluntat de la majoria de catalans, aquest 52% que no volem aixecar una frontera amb la resta de ciutadans espanyols.

    Un esperpent basat a més a més en la por a les urnes.

    Les pèssimes enquestes que manejava l’entorn de Mas on CDC es desplomava i ni tan sols arribava a la majoria secessionista amb ERC i la CUP van ser el detonant de l’acord. És curiós que els qui s’omplien la boca de demanar «urnes», ara han tingut pànic a posar-les quan han olorat el fracàs. Ja se sap: allò d’«escoltar el poble» queda molt bé sempre que el «poble» digui el que a mi m’interessa.

  3. lejarza said

    Sense fonament tot el que surt de Mas

    Quim Durall

    Un aprenent de filòleg de lletres, un literat periodista, què sabrà de portar l’empresa més gran de Catalunya: el País català?

    La rigorositat comptable-administrativa són les matemàtiques, no les cal·ligrafies de Puigdemont.

    S’ha d’exigir als dirigents una carrera, almenys, de ciències polítiques, perquè si no és com posar un paleta, o un manobra, a conduir avions.

    Som a la prehistòria amb aquesta gent política privilegiada, que només s’han preocupat d’aforar-se i de tenir prebendes en contra del sentit comú. Un poeta idealista a dirigir l’empresa més gran que tenim! Ens estavella segur, agafat de la mà de Mas!

    A mi ningú m’ha preguntat si el volia com a «president». Me l’han han posat a dit.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: