Argelaguer Vall del Llierca

Garrotxa: Argelaguer – Tortellà – Montagut i Oix – Sales de Llierca – Sant Jaume de Llierca – Fundat l´any 2005

La Catalunya que ve

Posted by lejarza en 13 enero, 2016


La Catalunya que ve

Albert Soler

L’avantatge de no participar en la farsa de la democràcia, o sigui de no votar, és que mai no et pots sentir traït per cap partit. L’inconvenient és que et traeixen tots.

Al final la CUP eren uns nens que quan al papà els renya es limiten a dir plorant “no ho faré més” en lloc de matar-lo, com recomana Freud. Però ja s’entendran amb ells els seus votants.

Millor dedicar el temps a explicar als catalans què poden esperar del seu nou president.

Els gironins hem sigut el tub d’assaig on Puigdemont ha ideat el seu model de societat, que és d’esperar ara traslladi en l’àmbit nacional.

La idea és convertir Catalunya en un gran parc temàtic dirigit sobretot al sector dels jubilats, que no molesten gaire i a les nou del vespre són al llit.

Si a Girona s’ha aconseguit amb escreix, només és cosa d’aplicar el mateix mètode: toc de queda a les 12 a totes les terrasses del país amb prohibició d’ajuntar taules, fer que l’espectacle més interessant de tot l’any sigui una immensa i casposa mostra de flors, i posar pals a les rodes a tota activitat dirigida als joves perquè hagin de marxar cada cap de setmana i els jubilats tinguin els carrers a la seva disposició.

Important: la sola queixa d’un català imsomne serà suficient per clausurar qualsevol bar situat al Principat.

Com Girona, Catalunya quedarà dividida entre l’autèntica i la perifèrica, la rica i la pobra, de la gent de bé i la de la xusma.

L’autèntica estarà habitada pels catalans de tota la vida, de pedigrí, i a ella s’hi destinaran els recursos.

A la perifèrica no calen tants recursos, de fet no hi calen recursos, perquè hi viuen immigrants i treballadors, gent que no aporta res a un parc temàtic.

Mentre al centre de la ciutat es revisa inclús aspecte i indumentària dels escombriarires perquè donin bona imatge si algú es vol fer una selfie amb ells, a l’extraradi -de Girona fins ara, de Catalunya aviat- un pot llançar una llauna de Coca Cola al carrer i amb el pas dels dies anar obervant com primer perd el color, més tard es comença a degradar i al cap d’unes poques dècades metall i asfalt s’han fos en un sol material.

Qui estarà d’enhorabona són els cuiners que es fan dir xefs. O sigui, els que posen el menú per sobre dels 20 euros oferint el mateix que quan en valia 10. Són els seus amics. Quan Puigdemont sent la paraula “gastronomia” es mulla.

Es prohibiran fires gastronòmiques multiculturals perquè els restauradors no es queixin.

Però sobretot, els rius de tot Catalunya, des de l’Ebre al Segre, passant pel Besòs, tindran Vols Gastronòmics. Esguerros amb menús a 60 euros, instal·lats en centres històrics obviant tota normativa, i amb aportació -sempre opaca- del Govern.

Inclús el president es vestirà de representant comercial per fer promoció en altres zones, com feia quan era alcalde tot i ser empreses privades.

Com a Girona, bona part de les minses taxes dels Vols escampats pel país es pagaran amb tiquets-consumició, per a gaudi del govern català i els seus ocasionals convidats.

Perquè si una cosa té el nou president és que és desprès. Els diners mai no són un problema. Els diners dels ciutadans, per descomptat.

Catalunya serà un gran plató de TV, ja que a les grans productores se les eximirà de les taxes obligatòries, com a Joc de trons a Girona.

Els euros que es deixen de recaptar no suposen mai cap maldecap per a l’exalcalde, ara president.

És més, a totes les productores i el seu equip se’ls convidarà -de nou com a Girona- a un sopar de 5.500 euros el darrer dia, no fos que rodar gratis els suposés poc regal.

Si els gironins ens hem plegat als capricis americans i ho hem pagat tot sense protestar, també ho podran fer els catalans.

El despreniment de Puigdemont es fa palès també a l’hora de comprar col·leccions d’art.

A Girona el fons Santos Torroella es va carregar al cànon de l’aigua, però segur que Catalunya es pot permetre compres més oneroses a càrrec de partides que d’altra forma desaprofitarien els ciutadans, que els molt ignorants solen tenir preferències menys elevades.

Multar els pidolaires serà també obligatori a la nova Catalunya, és gent que taca la imatge icònica del nou país, com abans la de Girona.

S’instal·laran a les places públiques, començant per la de Sant Jaume, monòlits carrinclons que recordin el martiri de Jesús. I es pagarà -cal recordar que amb diners de tots?- a publicacions perquè s’inventin un reportatge i un eslògan: de “Girona, ciutat de festivals” a “Catalunya, país de festivals”. I realment, de festivals no ens faltaran.

Anuncios

12 comentarios to “La Catalunya que ve”

  1. lejarza said

    Marcela Topor, soţia noului şef al guvernului regional catalan, Carles Puigdemont, este jurnalistă la Catalonia Today, un ziar de limbă engleză înfiinţat chiar de soţul acesteia

    Marcela Topor a devenit prima doamnă a Cataloniei, duminică 10 ianuarie 2015, după ce soţul acesteia, Carles Puigdemont, care până acum era primar al oraşului Girona a fost investit în funcţia de preşedinte al guvernului catalán (Generalitat) scrie Romania Express preluat de Romanian Global News.

    Soţul româncei a fost propus în această funcţie de fostul preşedinte de guvern, Artur Mas, după ce partidul acestuia, Convergéncia Democrática de Cataluña a ajuns la un acord cu formaţiunile Junt pel Sí (Împreună pentru Da) şi Candidaturii Unității Populare (CUP) în vederea formării unui guvern regional şi evitarea altor alegeri care le-ar fi putut aduce separatiştilor pierderea majorităţii.

    Marcela Topor, care a putut fi zărită la tribuna Parlamentului cu prilejul discursului de investitură a soţului său, este gazda programului “Catalan Conections”, difuzat de Catalonia Today, un ziar de limbă engleză înfiinţat de însăşi soţul acesteia. În cadrul acestui program, în fiecare miercuri, românca intervievează într-o engleză perfectă diferiţi străini care trăiesc în Catalonia.

    Cei doi s-au căsătorit după ritul ortodox la Iaşi şi au împreună două fetiţe, una de 7 ani şi alta de 9 ani, botezate ortodox în Parohia Ortodoxă Română Sf. Prooroc Ilie Tesviteanul şi Sf. Ierarh Grigore Palama din Girona.

    Marcela Topor împărtăşeşte ideile politice separatiste ale soţului ei. De altfel, la finalul anului trecut, românca a publicat un editorial în care semnala “victoria blocului separatist în Parlamentul catalan ca fiind unul dintre momentele cheie ale lui 2015” şi în care saluta “începerea procesului de creare a statului catalan, în ciuda unui guvern spaniol decis să frustreze ambiţiile catalane”.

  2. lejarza said

    O româncă, prima doamnă a Cataloniei

    Marcela Topor, soţia noului şef al guvernului regional catalan, Carles Puigdemont, este jurnalistă la Catalonia Today, un ziar de limbă engleză înfiinţat chiar de soţul acesteia

    Marcela Topor a devenit prima doamnă a Cataloniei, duminică 10 ianuarie 2015, după ce soţul acesteia, Carles Puigdemont, care până acum era primar al oraşului Girona a fost investit în funcţia de preşedinte al guvernului catalán (Generalitat). Soţul româncei a fost propus în această funcţie de fostul preşedinte de guvern, Artur Mas, după ce partidul acestuia, Convergéncia Democrática de Cataluña a ajuns la un acord cu formaţiunile Junt pel Sí (Împreună pentru Da) şi Candidaturii Unității Populare (CUP) în vederea formării unui guvern regional şi evitarea altor alegeri care le-ar fi putut aduce separatiştilor pierderea majorităţii.

    Marcela Topor, care a putut fi zărită la tribuna Parlamentului cu prilejul discursului de investitură a soţului său, este gazda programului “Catalan Conections”, difuzat de Catalonia Today, un ziar de limbă engleză înfiinţat de însuşi soţul acesteia. În cadrul acestui program, în fiecare miercuri, românca intervievează într-o engleză perfectă diferiţi străini care trăiesc în Catalonia.

    Cei doi s-au căsătorit după ritul ortodox la Iaşi şi au împreună două fetiţe, una de 7 ani şi alta de 9 ani, botezate ortodox în Parohia Ortodoxă Română Sf. Prooroc Ilie Tesviteanul şi Sf. Ierarh Grigore Palama din Girona.

    Marcela Topor împărtăşeşte ideile politice separatiste ale soţului ei. De altfel, la finalul anului trecut, românca a publicat un editorial în care semnala “victoria blocului separatist în Parlamentul catalan ca fiind unul dintre momentele cheie ale lui 2015” şi în care saluta “începerea procesului de creare a statului catalan, în ciuda unui guvern spaniol decis să frustreze ambiţiile catalane”.

    Cine este Carles Puigdemont

    Carles Puigdemont, cel de-al 130-lea preşedinte al Generalitat, născut în urmă cu 53 de ani în Amer, un sat situat la aproximativ 100 de kilometri vest de oraşul Girona, este un politician cu sentimente catalane profunde care, cel mai probabil, va urma politica dusă de Artur Mas, fiind un adept al separării Catolniei de Spania.

    Fiul unui cunoscut cofetar din localitatea sa natală, Puigdemont a ales o cale cu totul diferită de cea a tatălui său, orientându-se spre jurnalism, însă de tânăr a simţit o atracţie specială spre politică. De altfel, încă de tânăr s-a implicat în activităţile Tineretului Naţionalist Catalan.

    O perioadă a lucrat la ziarul “El Punt”, unde a fost redactor şef al ediţiei din Girona, studiind în paralel Filologia Catalană. În anul 1999 a înfiinţat Agenţia Catalană de Ştiri (ACN), până în anul 2002 fiind primul director al acestui mediu de presă.

    După o perioadă de doi ani în care a ocupat postul de director al Casei de Cultură din Girona, în anul 2004 a înfiinţat “Catalonia Today, un ziar în limba engleză, condus de soţia acestuia, Marcela Topor.

    Pasul definitiv spre politică l-a dat în anul 2006, când a ajuns deputat în Parlamentul Cataloniei

    În anul 2007, mai mult printr-o circumstanţă imprevizibilă provocată de retragerea avocatului Carles Mascort, şi-a prezentat candidatura la postul de primar al oraşului Girona, pe listele CIU, însă fără succes. Patru ani mai târziu, avea să devină edilul oraşului catalán, pentru ca în 2015 să fie ales în slujbă pentru încă un mandat. În toţi aceşti ani Puigdemont a pus mult accent pe cultură şi pe promovarea turistică a oraşului Girona.

    Anul trecut a devenit preşedinte al Associació de Municipis per la Independència (Asociaţiei Municipiilor care militează în favoarea Independenţei Cataloniei), ascensiune care i-a deschis acest orizont spre ocuparea postului de preşedinte al Cataloniei.

    Pe lângă catalană şi spaniolă, Carles Puigdemont vorbeşte bine engleza şi franceza şi se descurcă bine în limba română, atât datorită relaţiei de căsnicie cu Marcela Topor cât şi a nenumăratelor contacte cu diferiţi politicieni şi jurnalişti români, dar şi a vizitelor pe care din 1998 încoace le-a făcut în România în diferite ocazii, una dintre ele alături de celebrul Joan Laporta, fostul preşedinte al clubului FC Barcelona.

    Premierul Mariano Rajoy nu pare să fie încântat de numirea lui Puigdemont

    Fostul şef al guvernului regional din Catalonia, separatistul Artur Mas, a anunțat sâmbătă că renunță la un nou mandat, pentru a permite formarea unui nou executiv condus de forțele separatiste care militează pentru dezlipirea Cataloniei del Spania.

    La sfârşitul lunii septembrie, separatiștii au câștigat majoritatea absolută de 72 de locuri din cele 135 ale parlamentului regional, cu 47,74% din voturi. Din luna noiembrie, aceştia au adoptat o rezoluție prin care se proclama iniţierea procesului de secesiune și nesupunerea față de instituțiile statului spaniol, însă lor a eşuat din pricina faptului că cei 62 de deputați ai coaliției Junts pel si (Împreună pentru Da), Candidatura Unității Populare (CUP).

    Premierul Mariano Rajoy nu pare să fie încântat de numirea lui Puigdemont în funcţia de preşedinte al Generalitat. „Este o ilegalitate deja constatată”, şi-a început discursul şeful executivului spaniol în faţa camerelor reunite de la Madrid. Acesta afirmă că discursul de investitură a lui Puigdemonteste o „copie” a celui purtat de Artur Mas şi a declaraţiei Parlamentului catalan din data de 9 noiembrie care de fapt a şi fost anulată pe 2 decembrie de către Tribunalul Constituţional.

  3. lejarza said

    Romania es fa ressò que té una «primera dama» a Catalunya

    Canals de televisió, diaris i mitjans digitals difonen la vessant professional de Marcela Topor

    13.01.2016

    GIRONA | DDG

    Un país de l’Europa de l’Est, Romania, ha prestat una atenció especial a la investidura del gironí Carles Puigdemont com a nou president de la Generalitat. El motiu és que la seva esposa i «primera dama» catalana, Marcela Topor, és una conciutadana seva.
    Canals de televisió com România TV o Stirile Pro TV, les agències Romanian Global News o Romania Express, diaris en paper i mitjans digitals com Hotweek.ro s’han fet ressò que la dona del president català és romanesa; algun d’ells il·lustrava la seva informació amb la fotografia de perfil de Facebook de Topor, que ja l’ha tancat. Aquest fet ha portat els mitjans de ?comunicació romanesos a informar de la situació geopolítica de Catalunya i, és clar, de l’última hora que diumenge, en un gir inesperat produït tot just dissabte, va donar el paper principal a Puigdemont.
    Marcela Topor va néixer en una de les principals ciutats de Romania, Iasi -coneguda com la capital cultural del país- el 1979, quan faltaven 12 anys de règim de Nicolae Ceaucescu. L’esposa del nou president de la Generalitat és filòloga de formació -es va llicenciar en Filologia Anglesa- i periodista de professió, tot i que abans de prendre aquesta via va treballar com a traductora i va impartir classes d’anglès. A més d’aquest idioma, domina el català, el castellà i el francès. En l’actualitat, Topor és editora a Catalonia Today, un diari escrit en anglès adreçat, sobretot, a estrangers que viuen a Catalunya i realitza entrevistes a persones nouvingudes que viuen i treballen a país en el programa Catalan Connections, que emet la televisió d’El Punt Avui. Catalonia Today es va posar en marxa el 2004, impulsat per Carles Puigdemont. En relació amb la tasca periodística de Marcela Topor, Romania Express, per exemple, recollia el posicionament polític a favor de la independència que va expressar en una editorial escrita l’any passat, en la qual va remarcar «el principi de la creació de l’Estat català».
    Puigdemont i Topor es van conèixer el 1998, quan ella va participa en la primera edició del que acabaria essent el Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona (Fitag) amb una companyia de teatre universitari. El juny del 2000, es van casar a l’Ajuntament de Roses, amb una cerimònia civil oficiada per l’exalcalde Carles Páramo -ho van celebrar a l’Almadrava Park. Més tard, van repetir la boda a Bucarest, aquesta vegada pel ritus ortodox. El matrimoni té dues filles, Magalí -de 8 anys- i Maria -de 6.

  4. lejarza said

    Carles Puigdemont a cobrat subvencions per les seves activitats periodístiques de la Generalitat de Catalunya, quan els periodistes sabem que a Catalunya tots els mitjans de comunicació, absolutament tots, reben o han rebut subvencions amb més o menys mesura.

    I els periodistes sabem que aquest és l’autèntic càncer del periodisme.

    Aquesta i altres dependències econòmiques. Perquè cada vegada que un mitjà rep diners d’una administració, la llibertat es veu condicionada i, a vegades, emmordassada.

    És això el que està destruint el periodisme i no pas internet.

    Que als mitjans de comunicació que va treballar o liderar Puigdemont hagin rebut subvencions és, tan trist com que els hagi rebut qualsevol altre mitjà de comunicació.

  5. lejarza said

    Relíquies

    ALBERT SOLER

    L’adveniment de Puigdemont a la presidència, ni que fos de rebot i perquè passava per allà, ha posat de relleu una característica dels gironins: el provincianisme. N’hi ha d’altres, és clar, com el pànic a qualsevol canvi, el gust per ser més manats que governats, l’amor per les aparences i el terror al què diran, però el provincianisme el portem a l’ADN, que es diu ara.

    No hi ha gironí, i si hi és, no es pot considerar gironí, que aquests dies no mostri amb orgull alguna foto acompanyat de Puigdemont. Qui no disposa de tal tresor jura que coneix personalment en Carles, relata alguna anècdota viscuda amb en Carles, o explica qualsevol ximpleria amb en Carles de protagonista. Mai Puigdemont, sempre Carles, per dotar el relat d’intimisme.

    És només el primer pas, perquè per provincians no ens guanya ningú. No trigarem a venerar les seves relíquies. No hi haurà llar sense un petit altar que guardi a l’interior cabells del seu serrell furtats de la darrera visita al perruquer, kleenex usats un dia que estava refredat, o l’escuradents que va deixar a taula després d’un tiberi polític. Si -que consti que no ho he comprovat-, de nen va ser circumcidat, els trossos del seu prepuci seran venerats com van ser-ho els de Crist, i igual que aquests seran objecte de tantes falsificacions que ajuntant-los es podrien tapissar les butaques de tots els cinemes gironins. Farà bé el president d’evitar a partir d’ara deixar-se veure per Girona, no perquè algú tingui temptacions de circumcidar-lo i fer-se amb l’autèntic trofeu, que serem provincians però no animals, sinó perquè també serà requerit per guarir malalties, tocant els ulls de poll, les llagues o les morenes dels ciutadans afectats per tan doloroses patologies. Els gironins som així.

    Ell, mentrestant, exerceix de gironí. Ja en la primera entrevista va mostrar a Catalunya que «manera gironina de fer política» significa «del que vam dir, res»: va descartar la DUI i va prometre respectar la llei.

    Li va faltar dir que allò de la indepèndència en 18 mesos només era un eslògan.

  6. lejarza said

    La Universitat de Girona (UdG) i El Celler de Can Roca han formalitzat aquest divendres al matí el conveni de col·laboració per a la creació del Centre d’Innovació en Gastronomia de Girona, un centre mixt de recerca, innovació i formació especialitzades en el camp de la gastronomia, la restauració i l’alimentació amb la voluntat de ser un referent internacional que contribueixi a identificar Girona com a terra i territori “gastronòmic d’excel·lència”. D’aquesta manera, la UdG, La Masia (I+R) d’El Celler de Can Roca i el Campus de l’Alimentació i la Gastronomia uneixen esforços i experiència per sumar en aquest camp. Una de les primeres activitats del Centre d’Innovació en Gastronomia de Girona és un curs gratuït i a distància d’introducció a la cuina que començarà a mitjans de març.

    La bona sintonia entre la UdG i els germans Roca ve de lluny. L’any 2010 la universitat els va concedir el títol de doctor honoris causa, la màxima distinció acadèmica, pel seu lideratge en el món de la gastronomia. Els tres germans són president d’honor de la Càtedra de Gastronomia, Cultura i Turisme Calonge-Sant Antoni i, per la seva banda, els cuiners han impartit diverses assignatures universitàries sobre cuina i enologia.

    Ara, conjuntament, han fet un pas més i han creat el Centre d’Innovació en Gastronomia de Girona que durà a terme les seves activitats tant a la Masia (I+R) del Celler com al Campus de la UdG. El centre es dedicarà a la recerca, la innovació i la formació especialitzada en el camp de la gastronomia, la restauració i l’alimentació amb la voluntat de ser un referent a tot l’Estat i internacionalment.

    Els artífexs de signar el conveni han estat el rector de la UdG, Sergi Bonet, i el cuiner i conseller delegat d’El Celler de Can Roca, Joan Roca. Ho han fet al Rectorat de la UdG aquest divendres al matí acompanyats del vicerector de Planificació, Innovació i Empresa, Ramon Moreno, la directora científica del Campus de l’Alimentació i la Gastronomia, Carmen Carretero, i el conseller delegat d’Universia, Jaume Pagès.

    El Campus de l’Alimentació i la Gastronomia de la UdG, que està dins d’aquest nou projecte, és una plataforma que facilita la transferència de coneixement i tecnologia de la universitat cap a les empreses i institucions alhora que és una estructura per a dinamitzar l’ecosistema innovador d’aquests àmbits. El campus es centra en les noves tecnologies culinàries, els bioconservadors i nous ingredients alimentaris innovadors. “Aquesta nova línia de col·laboració és una suma d’esforços amb la voluntat de compartir coneixement i tecnologia en el sector de l’alimentació i la restauració, per al seu progrés tècnic i gaudi de la societat”, ha explicat el xef Joan Roca.

    Per al rector de la UdG, el nou centre permetrà situar El Celler de Can Roca i la UdG en una posició capdavantera pel que fa a recerca, innovació i formació, un dels eixos sobre els que pivota l’activitat docent i de recerca de la UdG. La nova institució permetrà posar en marxa programes formatius especialitzats, principalment en les modalitats formatives basades en les TIC, en l’àmbit de l’alimentació, la gastronomia i les tècniques culinàries.

    Una de les primeres activitats del centre és un curs gratuït i a distància d’introducció a la cuina al buit, que començarà a mitjans març i que ja accepta inscripcions. La tipologia d’aquest curs és el que es coneix com a Massive Online Open Course (MOOC), molt estesa als Estats Units, i que pretén compartir i difondre coneixement a partir dels materials audiovisuals que els professors posen a disposició dels alumnes a través de la web i dels debats que es plantegen en l’aula global.

    Mes Informació:

    Bancarrota a la UdG
    https://llierca.wordpress.com/2015/03/11/bancarrota-a-la-udg/

  7. lejarza said

    Puigdemont, ¿un licenciado o un bachiller?

    Carles Enric López

    Las personas siempre nos formamos más en la vida que en los estudios. A estas alturas de la mía puedo confirmar he tenido la suerte de conocer a muchos auténticos estúpidos con innumerables licenciaturas. También a auténticas maravillas de personas con escasamente el graduado escolar. Dicho lo cual, está claro que me importan bien poco los títulos o las carreras. Aunque sí admito que me indigna quién alardea de tenerlas simplemente como forma de obtener prestigio social o como forma obtener sueldo público.

    Cuando empezó a sonar el runrún de Puigdemont como nuevo presidente de la Generalitat, él era filólogo y periodista. Ciertamente es aún fácil encontrar en internet múltiples referencias en la línea de “Carles Puigdemont, licenciado en filología”. Simplemente tecleen en Google esas palabras. Las primeras biografías –alguien se las dió– así lo indicaban en La Vanguardia o El Periódico. Si tienen más paciencia, tiren de hemerotecas como las de La Vanguardia o el Diari de Girona.

    Pero, curiosamente, con el paso de las horas, Puigdemont ya no era filólogo, ni de formación ni de licenciatura. Su perfil se aclaraba. Ahora tenía sólo “estudios”, y era borrado aquello de “filólogo de formación”. Excepto, claro, en Diari de Girona donde es –tomen nota– “filólogo de formación aunque no haya acabado la carrera”. Ironías como la de ser medico sin ser licenciado en medicina, o yo mismo cuando estudié matemáticas –nunca acabé– en la Universidad, por lo que de formación soy matemático.

    El tema periodista es todavía más complejo. Uno puede acceder al Colegio de Periodistas bien por la licenciatura universitaria o bien por acreditar durante dos años la profesión en medios. Este fue el camino de Carles Puigdemont. Respetable, como otros tantos en la profesión, pero también sin los estudios reglados como parece dar a entender su biografía. En pocas palabras, hasta el día antes de la proclamación, la biografía del entonces sí alcalde de Girona era clara: filólogo y periodista. Pero la realidad es otra. El president es un respetable bachiller sin ningún tipo de licenciatura. Algo, por cierto, que decía sin tapujos otro presidente de Cataluña como Montilla.

    Pero, volviendo a su biografía, es curioso cómo se indica que no se dedicó a la política hasta 2006. Curioso porque años antes creó la Agencia Catalana de Noticíes (ACN). Un organismo de la Generalitat pagado con dinero publico. Según algunas fuentes, fue directamente un encargo del Govern, según otras, una idea suya. Ya sabemos que en Cataluña alguien sin más formación que el bachillerato pica a la puerta de la Generalitat y le ponen miles de euros para gestionar una empresa de una sociedad pública. De ahí paso a dirigir la Casa de Cultura de Girona en 2002. Ciertamente, un encargo con una vinculación claramente política. Sorprende pero, de nuevo, un bachiller al frente. ¿O en aquellas era ‘aún’ filólogo?

    Quizás con los años me haya vuelto un clásico. Pero creo que lo mínimo exigible a un presidente es la transparencia. Como hemos citado, Josep Montilla, criticable para mi gusto en muchos temas, no era licenciado pero no lo ocultaba. Era, además, de una generación con más dificultades para el acceso a los estudios superiores. Sorprende más, por eso, que una persona joven haya llegado tan lejos sin haber acabado una carrera. Para mí dice muy poco como éxito de país. Porque quizás, y sólo quizás, permite pensar que los esfuerzos para estudiar tienen menos valor que estar bien ‘conectado’.

    Recordemos que en Alemania los políticos dimiten por plagiar una tesis –al menos sí son licenciados–. Aquí alguna vicepresidenta, como Joana Ortega, ha mentido en su currículum con su carrera de psicología sin pasar nada. Pensábamos que era una excepción. Pero ahora entran las dudas de si es una práctica más común de lo habitual. Esperemos que no aparezca algún escrito, currículum o biografía oficial de Carles Puigdemont donde de su puño indique que es filólogo, porque sería una presidencia bien corta. Eso sí, ahora nadie duda ya si Puigdemont es licenciado o bachiller. Aunque deberíamos preguntarnos por qué esa respuesta ahora tan clara fue tan ambigua mientras cobraba dinero público. Que cada uno saque sus conclusiones.

    http://www.cronicaglobal.com/es/notices/2016/01/puigdemont-un-licenciado-o-un-bachiller-31379.php

  8. lejarza said

    GIROLÀNDIA

    ALBERT SOLER

    De fet, els parcs temàtics no tenen alcalde. Només que haguessin nomenat Albert Ballesta director de la nostra Girolàndia, anàvem servits. I ens hauríem estalviat embolics. Que si frau a la democràcia, que si estafa als ciutadans… Bajanades, estaríem frescos que els parcs d’atraccions s’haguessin de regir per normes democràtiques. Algú imagina Mickey Mouse votant el director d’Eurodisney?

    Doncs a Girolàndia igual, el director sortint proposa l’entrant i no hi ha més a discutir.

    En la resta de poblacions, exceptuant potser la Marbella de Gil, nomenar a dit un alcalde al qual els ciutadans ni tan sols van triar per ser regidor, hauria provocat revoltes i manifestacions. A Girona, no.

    Els gironins només es revoltarien si no poguessin veure La Riera per TV3 o si algú els impedís mudar-se els diumenges per anar a la confiteria, que és com la gent de bé anomena la pastisseria.

    Tampoc és nou, la famosa «manera gironina de fer política» amb què tants s’omplen la boca i que tant agrada per aquestes contrades, no és res més que dir als ciutadans «vosaltres aneu a comprar xuixos que de la política ja ens n’encarreguem d’amagat els professionals».

    La culpa és de la gent, que no sap votar i després han de sortir els polítics a «corregir» els resultats, tal com va explicar diàfanament Presidentmàs abans de deixar el càrrec -també a la manera gironina- a Puigdemont.

    L’ideal seria eliminar les eleccions, però la tiquismiquis de la UE de moment no ho permet.

    Mentrestant es tracta d’anar fent xanxullos, ja sigui posar de candidat a la Generalitat el número 4 per Barcelona, ja sigui després canviar-lo pel 3 de Girona en base a estranys acords, ja sigui fent dimitir 8 regidors d’una tacada -quina poca dignitat, quina vergonya per les seves famílies i quin arrossegar-se per, és de suposar, alguna promesa de càrrec- perquè sigui director de Girolàndia aquell que els inútils dels ciutadans, que res no hi entenen, volien fora de l’ajuntament.

    Quina merda seria la democràcia si no es pogués corregir a conveniència.

  9. lejarza said

    Quina a Girona?

    Lluís Girbau Massana

    Puc entendre que Puigdemont d’Amer esdevingués alcalde de Girona.

    Puc entendre que Puigdemont hagi arribat a president de la Generalitat per atzar.

    Puc entendre que tots els candidats d’Unió a la ciutat de Girona hagin plegat per entrar a Demòcrates, però és un insult als membres de l’equip de govern de Puigdemont, un insult a l’oposició i un greu menyspreu a tots els gironins decidir a dit que ningú es capaç de fer bé el paper d’alcalde llevat del 19.

    Què ha promès Puigdemont a l’11, 12, 13, 14, 15, 16, 17 i 18 de la llista per renunciar?

    I què els ha dit al 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9 i 10 per tal que no es presentessin com alcaldables?

    Girona no és una quina!

  10. lejarza said

    Estil gironí

    RAMON IGLESIAS

    Compte amb les etiquetes i compte amb la supèrbia territorial. Sobretot si aquestes són etiquetes amb denominació d’origen perquè, a part de ser absurdes, un dia poden explotar a la cara.

    Aquests dies he escoltat reivindicar l’estil gironí de fer política, com a conseqüència de la tria de Carles Puigdemont per ser el president de la Generalitat.

    Quin és l’estil gironí de fer política?

    La diputació de Girona seria un exponent d’aquest estil gironí de fer política?

    Estem parlant d’una institució marcada en els últims anys per un escàndol de faldilles, per haver estat una mena de botí pirata d’Unió Democràtica i per l’escàndol dels assessors.

    És estil gironí haver sepultat les greus irregularitats de Caixa Girona i els motius de la seva desaparició, permetent que el seu màxim responsable gallegi a les televisions?

    És estil gironí la trama de suposats suborns del cas Manga que afecta el consell comarcal de la Selva?

    Qui sap si també pot ser considerat estil gironí el consorci de la Costa Brava, on volien fixar dietes estratosfèriques (el periodisme ho va impedir).

    És estil gironí el fet d’haver despistat i deixat morir el cas Aigües de Girona?

    Sovint caldria fer l’exercici de posar-nos davant d’un mirall per descobrir que a casa nostra també existeix un estil luctuós de fer política.

    Aquestes etiquetes amb DO no fan cap favor a aquells dirigents gironins que sí que volen fer política rigorosa i de servei perquè els posa en un cistell on també hi ha les pomes tocades.

    La política no es fa en funció de la procedència, sinó que és la suma de molts factors, dels quals destacaria la solvència i la dignitat de cada individu polític.

    L’estil KRLS de fer política no l’identifico amb cap altre polític de Girona.

    Dubto que existeixi tal estil.

    Ningú recorda a aquestes altures com ens va explotar a la cara (de tots els catalans en aquest cas) aquella bajanada repetida durant anys sobre l’oasi català que, en realitat, va acabar essent un miratge.

  11. lejarza said

    Marbella Bis

    ALBERT SOLER és comprensible. Per a un alcalde ha de ser poca cosa prometre servir la ciutat com bonament pugui, això és cosa del passat. En els temps que corren queda més cool posar-se a disposició del Parlament per exercir el dret a l’autodeterminació, proclamar un estat sobirà i blablabla. Al cap i a la fi, al pobre Ballesta no el va votar ningú, no ja per a alcalde sinó tan sols per a regidor, així que devia pensar que si li donava la gana podia jurar el càrrec per l’Snoopy i ningú s’havia de sentir enganyat.

    El cas ha servit almenys per saber quina utilitat té l’Associació de Municipis per la Independència. Fins ara només havia servit per a promocionar el seu president a la presidència de Catalunya. No és poca cosa, però feta la feina ja es podria dissoldre. Es veu que no, que serveix també per a idear fórmules enrevessades que fan servir els càrrecs electes innocents i tendres. Fórmules que quan les has pronunciat ningú sap si acabes de prometre el càrrec, acabes de renunciar-hi o simplement has dit una endevinalla per entretenir el personal. De fet, quan en Ballesta va acabar el seu primer galimaties d’investidura, un parell d’entre el públic van respondre: la gallina!

    Fitxar un nou director de Girolàndia i que es converteixi des de l’inici en una de les diversions del parc suposa estalviar recursos. Aquests diners es podran destinar a perdonar taxes a productores americanes, comprar fons d’art o subvencionar restaurants privats. L’ajuntament de Girona és fidel còpia dels que surten a les novel·les de Mendoza, amb alcaldes i regidors desquiciats que, això sí, s’ho passen pipa. Ens falta només la platja per ser una Marbella bis, tenim fins i tot turistes jubilats.

    El sistema és el mateix. Quan Jesús Gil va deixar l’alcaldia de Marbella per optar, com Puigdemont, a càrrecs nacionals, va designar un divertit successor que va acabar ennoviat amb la Pantoja. Els inicis marbellils de Ballesta auguren futures diversions. Potser a falta de folclòriques s’hagi de conformar amb la nostrada Núria Feliu. Sacrificis de la desconnexió, alcalde.

  12. lejarza said

    ¡Puigdemont, dimisión!

    Jaume Reixach

    “Norte allá, donde dicen que la gente es limpia y noble, culta, rica, libre, desvelada y feliz!” -como clamaba el poeta nacional-, si un gobierno queda en minoría y es incapaz de aprobar los presupuestos, cae automáticamente. Esta es una ley no escrita de la democracia que, en el contexto de la Unión Europea, todos los políticos de todos los países asumen sin parpadear ni poner ningún tipo de pero.

    ¿Todos los políticos de todos los países? ¡No! En un rincón del Viejo Continente, entre los Pirineos y la desembocadura del río Ebro, hay un país/región/nación/comunidad autónoma que tiene un presidente y un gobierno que, como en los cómics de Astérix y Obélix, resisten a la presión de la cultura civilizadora y se niegan a aceptar los códigos más elementales de conducta democrática.

    Eso sí, los catalanes nos llenamos cínicamente la boca con la palabra democracia. ¿Hay un espantoso monumento franquista en Tortosa que, en aplicación de la Ley de memoria histórica, es de todas todas ilegal? Montamos una consulta (derecho a decidir), una minoría vota, gana la opción de conservar este monstruo de hierro… y el monumento no se toca. En Blanes y en Lloret celebramos una consulta (derecho a decidir) para valorar la construcción de una polémica carretera que destruye bonitos parajes naturales de la zona. Vota una minoría, ganan claramente los contrarios a la carretera… y, según los alcaldes, la carretera se hará porque sólo ha votado una minoría.

    Los catalanes no sabemos jugar, no sabemos leer, no sabemos negociar, no sabemos ganar ni tampoco sabemos perder. Somos, en esencia, una sociedad arisca e intolerante (“Tercamente levantados”, dice el cantante nacional) aunque presumimos de todo lo contrario, y presumimos siempre que somos los mejores y los más cojonudos en todo. En las elecciones plebiscitarias del 27-S del año pasado, las plataformas independentistas (Junts x Sí y la CUP-Procés Constituent) no lograron el 51% de los votos… pero aún así resulta que consideran que tienen el aval de las urnas para forzar la sociedad catalana a la secesión.

    En las democracias occidentales, la votación de los presupuestos en el Parlamento es un acto de una gran trascendencia política en la medida que se tiene que aprobar la estrategia en la recaudación de impuestos y tasas y los criterios redistributivos del gasto y la inversión. Todos los gobernantes europeos tienen en el trámite de la discusión y aprobación de los presupuestos el talón de Aquiles de su legitimidad ante el pueblo. Un presidente o primer ministro que no tiene el apoyo parlamentario suficiente para aprobar las cuentas públicas que ha elaborado es un gobernante fracasado que tiene la obligación de presentar inmediatamente su dimisión. En Lisboa, en Viena, en Berlín, en Estocolmo… ¡pero no en Barcelona, capital de Cataluña!

    Aquí tenemos un presidente muy vivaracho que pierde la votación de los presupuestos con la oposición de todo el arco parlamentario, a excepción de su formación. Serenamente cabreado, sale al atril y anuncia que da por roto su pacto de gobernabilidad con la CUP-Procés Constituent, que le facilitó la investidura. Los suyos le aplauden en pie. ¿Dimite? Nooooooo. Anuncia que, pasadas las vacaciones de verano –quién sabe cuándo- se someterá a una moción de confianza y entonces, en función del resultado, ya veremos qué pasa.

    Esto no es sólo una tomadura de pelo. Esto es profundamente antidemocrático y es contrario al funcionamiento de los parlamentos occidentales.

    Yo tengo mis ideas y mis proyectos y los defiendo. Sólo pido que se me respete. Del mismo modo que respeto las ideas y los proyectos de los demás. Quiero decir que a mí no me preocupa ni me provoca urticaria el independentismo. Considero que es una opción equivocada para los catalanes del siglo XXI, pero que si algún día hay una mayoría clara de la sociedad que vota por la secesión del Estado español yo la aceptaré sin hacer aspavientos, a pesar de que diré mi opinión. ¡Sólo faltaría!

    Desde esta visión y con esta actitud, creo que el presidente Carles Puigdemont tendría que haber presentado su renuncia el pasado miércoles día 8, tras tener constancia fehaciente que el Parlamento le rechazaba los presupuestos. Demorar tres meses más –como mínimo- esta terrible agonía, en espera que presente la moción de confianza, es otro fraude a la sociedad catalana y una nueva demostración de la pésima calidad democrática que tenemos y que sufrimos.

    Del mismo modo que toda la claque mediática de estómagos agradecidos del ‘abrevadero’ convergente ha salido en tromba a glorificar la decisión del Muy Honorable y a tildar a la CUP-Procés Constituent de “traidores”, “botiflers”, etc., etc., yo me permito disentir y con la cabeza bien clara escribir dos palabras finales: ¡Puigdemont, dimisión!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: