Argelaguer Vall del Llierca

Garrotxa: Argelaguer – Tortellà – Montagut i Oix – Sales de Llierca – Sant Jaume de Llierca – Fundat l´any 2005

La rebel·lió dels joves contra els grans

Posted by lejarza en 20 diciembre, 2015


La rebel·lió dels joves contra els grans

Avui comença una revolució”

Joan Vila, Director general a Besalù de LC Paper 1881 S.A.

Les eleccions d’avui poden significar un canvi important en la història d’Espanya.

Tothom té clar que és la fi del bipartidisme, però a mi em sembla que el que es juga és molt més: el recanvi de la generació que va engegar la democràcia.

Quan els de la meva edat vam acabar els estudis tot just començava la democràcia i calia crear i emplenar una quantitat enorme de llocs polítics i funcionarials.

Els de la meva generació els vam copar gairebé tots, cosa lloable, però el que no ho és tant és que encara els estiguem ocupant en aquests moments, 40 anys després.

Per mínima higiene democràtica, per protecció contra la corrupció, per deixar que arribin aires i idees noves, és urgent el recanvi generacional, l’arribada de joves a la direcció del país, la política, però també l’econòmica, l’empresarial i la cultural.

Aquests joves que ens han de substituir a partir d’avui són la fornada amb millor formació, i el seu background no conté gairebé res que prové de la dictadura de Franco ni del pòsit de les revolucions comunistes de fa cent anys. No gosaria dir que és una generació verge, però sí desproveïda de prejudicis ideològics i intel·lectuals.

En termes empresarials us diria que és el millor actiu que té el país.

No n’hi ha hagut prou en que fins ara no hem obert la porta al recanvi generacional que durant la crisi s’ha castigat especialment aquest col·lectiu.

La crisi la hem de veure com l’inici d’una revolució econòmica i cultural on les maneres de fer que hi havia fins fa poc han de deixar pas a altres activitats i formes de fer.

Doncs bé, durant la crisi el que s’ha fet és mantenir a qualsevol preu els mètodes que hi havia fins ara i apartar la resta. Així s’han mantingut els estalvis als bancs impedint que els que estaven en fallida caiguessin, s’han mantingut les elèctriques a base de perjudicar el consumidor, s’han mantingut les constructores amb programes AVE fent impossible la correcció dels pressupostos i s’ha mantingut el poder adquisitiu de les pensions. A canvi de què? A canvi de deixar els joves a la cuneta, sense feina ni expectatives de futur, sense poder realitzar la seva vida fins d’aquí a molts anys, obligant a molts d’ells a sortir del país.

No faig demagògia, no creieu. Mantenir estalvis, no posar-los en circulació és no afavorir la creació de treball i de riquesa, és un concepte macroeconòmic conegut. I això és el que s’ha fet durant la crisi, mantenir l’estalvi per evitar el pànic. El preu és la poca creació de treball.

Per tant ens trobem amb una part de la societat que ha estat la més perjudicada per la crisi front una altre que n’ha estat molt menys, i això es reflecteix avui en la intenció de vot per a cada grup d’edat.

Estudiant les dades del CIS es pot veure com el gruix dels votants del PP i del PSOE provenen de l’espai de més de 55 anys, mentre que els votants de Ciutadans i de Podem provenen de l’espai de menys de 45 anys.

He intentat fer una correlació d’aquestes dades amb la riquesa del votant i el resultat és que el PSOE és el partit que s’identifica més amb la riquesa del votant: quan més pobre és, més vota el PSOE, i quan més ric és, menys el vota, amb una correlació del 99%. El PP és força transversal, Podem té lleugerament més votants rics i Ciutadans molts més.

Que el 50% dels joves estiguin a l’atur algun dia ha de manifestar-se de forma contundent.

És cert que els moviments del 15 de maig de 2011 van ser l’inici de tot el que viurem avui, va ser l’esclat del descontentament dels efectes devastadors de la crisi amb multitud de desnonaments, atur massificat, pèrdua de prestacions socials… en fi, amb l’esfondrament de l’estat del benestar tal i com l’enteníem fins llavors.

Però hi havia en el fons una altra batalla que no es va manifestar: era la lluita de la societat analògica contra la nova societat digital. Recordeu el fiasco de la llei Sinde per protegir els drets d’autor a Internet? I la llei mordassa per impedir manifestacions? I la llei contra l’autoconsum elèctric del meu amic ministre?

La batalla d’avui és fruit d’una guerra més ampla, la dels joves contra els grans, la dels analògics contra els digitals i la dels moderns contra els antics, el mateix fenòmen que passava durant les eleccions del 1977, 1979 i 1982.

Cal preparar-nos pel relleu polític, social i econòmic, saber que els nous dirigents hauran de necessitar un temps d’aprenentatge, però que arribaran a dominar la tasca que hauran de fer.

El moviment no és exclusiu d’Espanya i de Catalunya, és una onada que passa per tota Europa i que es veu més on els efectes de la crisi han estat més punyents.

Veurem com els valors que ara tenim com certs canviaran a mesura que vagi entrant el relleu generacional, com ens sorprendran certes actuacions, com el debat es farà més ric, com els nous dirigents que han bramat contra l’austericidi abraçaran l’austeritat, com la transparència esdevé norma general, com la defensa del desvalgut s’ha de fer creant més riquesa i repartint millor, com la creació de treball ha de ser el primer valor de la societat, com cal donar més poder adquisitiu abaixant costos, com es defineixen nous terrenys a valors propers a zero per habitatges socials… en fi, potser veurem per sorpresa dels més grans com les pensions han de quedar petites per poder mantenir prou treball.

Avui comença una revolució.

Anuncios

3 comentarios to “La rebel·lió dels joves contra els grans”

  1. lejarza said

    Una bombolla global

    JOAN VILA

    El panorama per a l’any 2016 arrenca amb molts núvols, fins i tot amb boira espessa. És difícil veure-hi clar en un món tan convuls, sense una teoria econòmica sòlida que expliqui el que ens passa i sense que cap ideologia pugui donar solucions als problemes de la societat.
    He escrit en aquest espai moltes vegades que els problemes de l’economia occidental comencen per una transferència enorme de la riquesa d’occident cap a la Xina, transferència que es va fer en forma de llocs de treball majoritàriament. La pèrdua de feina va comportar una disminució d’ingressos fiscals alhora que més despesa pública derivada de l’atur. El resultat de l’efecte dels vasos comunicants va ser una teòrica anivellació de riquesa entre un bloc i l’altre. Fins aquí la conclusió era clara, i per resoldre el desequilibri calia recuperar la competitivitat perduda per les empreses i crear nous llocs de treball per tornar a la situació anterior, tasca prou difícil perquè s’havia de competir amb salaris molt més baixos que els d’aquí. Una vegada havíem interioritzat això, l’any 2015 ens ha mostrat que, de fet, la Xina és més dèbil del que ens pensàvem i hem començat a descobrir allà bombolles immobiliàries gegantines, que han provocat que l’economia xinesa entri en clar descens, quan no en una recessió encoberta. Aquest aspecte no ens afecta directament, però sí a Alemanya, el major exportador a Xina, i de retruc també a nosaltres. La desacceleració de l’economia mundial està servida.
    Aquest moviment agafa Estats Units amb el peu canviat. L’economia americana ha estat dopada pel banc central des de la crisi de Lheman Brothers i ara aquest banc, la FED, creu que ha arribat el moment de normalitzar la situació deixant que l’economia creixi sola, evitant el risc que acabi en una altra bombolla. És a dir, la FED es dedicarà a posar fre a l’economia americana per evitar mals majors. Això té una conseqüència global que és que la pujada d’interessos americans atrauran capital provinent de països emergents i d’arreu. Així ens trobem que la Xina desaccelera i els altres països emergents es veuen arrossegats a recessions, tant per la baixada de les vendes de matèries primeres com per la fugida de capital a recés d’Estats Units.
    El que és més greu és descobrir que la raó de tot això ha estat una bogeria global. En efecte, el món s’ha tornat boig en els darrers vint anys i ara en paguem les conseqüències. David Stockman, exdirector de l’oficina de pressupostos del president Reagan, explica al seu bloc que entre els anys 1994 i 2014 el PIB mundial va créixer des de 28 bilions de dòlars fins a 78 bilions, un creixement del 5,3% anual. Paral·lelament el deute mundial va créixer en els mateixos anys des de 40 bilions de dòlars fins a 225 bilions, amb un creixement anual del 9%. I, com a conseqüència dels desequilibris en totes els economies, els balanços dels bancs centrals mundials van passar de 2,1 bilions a l’any 1995 fins a 21 bilions a l’any 2015, és a dir, van augmentar 10 vegades en 20 anys.
    El punt principal es troba a la Xina. Si l’any 2000 el deute del país era de 2 bilions de dòlars, avui arriba a 28 bilions, s’ha multiplicat per 14. En el moment de la crisi de l’any 2008 la Xina tenia un PIB de 5 bilions, mentre que ara és de 10 bilions. En el mateix període el deute ha passat de 7 bilions fins a 28 bilions. Mentre el PIB ha augmentat en 5 bilions el deute ho ha fet en 20. Mai un país havia conegut un desequilibri tan descomunal, essent gairebé impossible que hagi pogut gestionar aquest deute tan monstruós sense caure en ineficàcies massives i errors múltiples en el sistema. Moltes empreses xineses tenen problemes per pagar els interessos dels seus crèdits.
    Tot això és important conèixer-ho perquè cal saber que el món està a punt de fer un pet, amb una situació d’endeutament insostenible. L’economia mundial s’ha acostumat a créixer només amb deute i això ha arribat a la seva fi. El recurs que l’economia havia fet al segle XX, el Keynesianisme, invertint en obra pública, sembla que ara no es podrà fer amb la insistència que s’hauria de fer. El recurs al conill del barret s’ha acabat i amb ell totes les ideologies que s’hi basaven, tant a la dreta liberal com a l’esquerra socialdemòcrata.
    És evident que el concepte de deixar de pagar el deute serà cada vegada més present. De fet una part d’aquest deute, el que té els bancs centrals, és fàcil d’eliminar, car només és un apunt comptable. Si es deixa d’apuntar el deute el territori esdevé immediatament més ric. Però tal mesura serà difícil d’aplicar encara que no sigui per evitar que s’agafi com a recurs permanent i no s’hagi de tornar a fer d’aquí a pocs anys. Si s’hagués de fer caldria posar normes de control polític als pressupostos molt estrictes, evitant que la facilitat dels polítics en ficar la mà dins la caixa comuna no ens porti al mateix lloc que ens trobem ara.
    Mentre això no arriba caldrà trampejar amb la pèrdua de riquesa i, per tant, de benestar, que pateixen avui les economies de tot el món, amb les tensions que això comportarà i que aniran en augment. Resoldre aquesta situació ens pot portar finalment a la solució de liquidació parcial del deute públic que pot arribar al final. Un any difícil.

  2. lejarza said

    verdadera revolució és la creació de treball

    JOAN VILA

    El món viu en desconcert econòmic i cada dia descobreix noves dades del que li espera en el futur: un espai sense llocs de treball. Bé sigui perquè les onades de crisi es van repetint, sigui perquè els robots es menjaran gran quantitat de llocs de treball (el 64% de pèrdua de llocs de treball industrials es deuen a l’automatització), la visió del futur proper és gris, ombrívola, quan no opaca. Les convulsions polítiques i les dificultats a arribar a pactes són una derivada de la dificultat en trobar solucions a les persones que han de viure en aquest món tan complex i incert.
    La situació a Espanya és dramàtica, amb una població de 46.815.916 habitants hi ha una població activa de 22.654.500 persones de les quals 5.896.300 estan a l’atur mentre que la xifra d’ocupats puja a 16.758.200 persones. D’aquestes persones que treballen 2.795.800 reben un sou del sector públic i 13.962.400 treballen al sector privat. És a dir, 14 milions de persones en sostenen a 47 milions. Creieu que això té gaire recorregut? Cal un gir urgent a les polítiques d’ocupació, impulsant la creació de treball.
    La primera cosa que cal fer és canviar l’objectiu i deixar de tenir com a prioritari la reducció de l’atur perquè el vertader propòsit ha de ser la creació de treball. És senzill d’entendre: no és el mateix reduir l’atur abaixant l’edat de jubilació traient persones actives del sistema que creant nous llocs de treball. Aquest error en l’objectiu ha portat a fer malament les coses i a fer-nos trampes al solitari. Per això és molt millor fixar l’objectiu en la taxa de les persones que no treballen enlloc de les que estan a l’atur. Si ens fixem en la taula dels que no treballen en edat de 25 a 64 anys entre els anys 2012 i 2015 veurem que avui aquesta taxa a Espanya és de 35,6%, només superada per Itàlia amb 36,4%. La mitjana de la zona euro és de 29,1% i en països com els nòrdics les taxes són molt més baixes, com Alemanya amb 20,8%, Noruega amb 19,1% i Suècia amb 17%.
    La crisi ha fet molt difícil la creació d’una dinàmica massiva de creació de treball i el que es crea es fa amb comptagotes, creixent a Espanya 724.000 llocs de treball entre abril 2013 i juny 2015, mentre que a Alemanya han estat 592.000 i a França només 190.000. En total la UE ha generat en aquest temps 2.158.000 llocs de treball.
    El nombre de persones entre 25 i 64 anys a Espanya és de 23.483.076 i les que van des de 16 a 64 anys és de 27.998.377 persones. És evident que és impossible que totes treballin perquè unes estudien, altres tenen llarga malaltia, altres estan a l’atur sense esperança de trobar feina, però tots els esforços s’han de fer per aconseguir que totes elles treballin i, si pogués ser, en el sector privat. Per aquest fet cal deixar de banda pràctiques que han esdevingut normals com són pre-jubilar per deixar entrar a joves al treball, períodes de formació que només volen fer temps per no entrar en l’estadística, creació de treball fictici en ajuntaments amb l’objectiu de reduir atur, allargament de l’escolaritat sense que es faci per millorar la capacitat de treball, només per reduir la xifra d’atur… A la inversa, una política amb objectiu de crear treball posaria l’enfoc en veure les raons per les quals les empreses no en creen, potser es crearia una fiscalitat pro-treball, afavorint les empreses que creen treball contra les que només són especulatives, es faria més èmfasi al valor de la inversió empresarial, a l’augment del consum intern i a l’exportació, i potser s’entendria el valor dels factors de la producció competitiva com el preu de l’energia, l’accés al capital, les infraestructures de logística i de dades, la xarxa de subcontractació i la força del teixit econòmic que treballa en xarxa. També es veuria la necessitat de tenir un ambient als negocis favorable amb eficàcia i claredat del dret fiscal, social i les altres reglamentacions, sovint tan rebuscades i poc transparents. Finalment enfocaríem la necessitat de potenciar el talent tant si són emprenedors que creen noves empreses com si són emprenedors assalariats que desenvolupen els seus projectes dintre empreses existents.
    La magnitud de la xifra fa que tot plegat sigui urgent. Si no es crea treball serà impossible reduir la desigualtat i és impensable retornar la dignitat a l’aturat: és bàsic estendre el concepte que tothom té un paper a fer en aquesta societat i que el subsidi és una mesura extrema, però no la millor. Potser així veuríem que és molt millor ajudar a que es crein certs llocs de treball, aportant 200 o 400 euros/mes, abaixant la cotització social o reduint l’IVA (com exemple molt imaginatiu), permetent que aquell treball tingui un salari de 800 o 1.000 euros/mes, que no pas que aquella activitat vagi a Vietnam o no es faci i que la persona hagi de rebre un subsidi de 400 euros.
    La imaginació per una vegada ha d’arribar a aquesta àrea de la creació de treball però, per fer-ho, primer cal posar els objectius clars i deixar de fer el que sempre s’ha fet: trampes estadístiques.

  3. lejarza said

    La tecnologia que es menja el treball

    31.01.2016

    JOAN VILA

    La casualitat va voler fer coincidir el meu article sobre la revolució en la creació de treball amb una entrevista en un diari a la consellera de benestar i treball Dolors Bassa. Enfront de la meva insistència que el que realment cal és crear treball, la consellera pensa que l’atur és un tema d’emergència social i conseqüentment la primera mesura en la qual estan treballant és en la Renda Mínima d’Inserció. Aquella entrevista va exemplificar la visió de la qual em queixava al meu article: no considerar prioritària la creació de treball per davant de tot.
    Aquesta setmana també hem vist una previsió que diu que la tecnologia anul·larà en els propers anys 7 milions de llocs de treball al món i només en crearà 2. Si heu estat atents al que passa a França haureu vist la batalla entre els taxistes i la nova forma de transport Uber… En definitiva, el conflicte entre el món que ve i el que se’n va és arreu i cada vegada més intens, la qual cosa vol dir que ja no es poden veure ni fer les coses com es feien fins ara, que cal una adaptació mental als nous problemes per resoldre’ls. Darwin va demostrar que qui sobreviu no és precisament el més intel·ligent ni el més fort, sinó qui millor s’adapta. Per tant és hora de trencar conceptes i tabús en una societat a la que li costa canviar coses, i en el món de la creació de treball això és bàsic.
    Des que Espanya té democràcia, el nivell d’atur mai ha estat baix. Només el 1976 va estar al 4,7%, però ràpidament va pujar fins al 12,4% el 1980 per assolir un màxim del 21,5% el 1985, baixar novament fins el 16,1% el 1990, recuperar un valor de 23,9% el 1994, tornar a baixar fins el 8,3% el 2006 (en plena bombolla immobiliària) i assolir un màxim del 25,8% el 2012. El passat any 2015 l’atur ha arribat a la xifra del 20,9%. Dels 40 anys de democràcia, 15 han tingut un nivell d’atur superior a 20% i només 7 anys l’han tingut inferior al 10%. Per sota del 5%, nivell objectiu, només el primer any, i encara cal suposar que l’estadística no era gaire fiable aquell any 1976.
    A Espanya li costa crear treball, no en sap. Si ens fixem en els sectors que n’han creat aquest darrer any veurem que el primer són els bars i els restaurants, amb 98.500 llocs, seguit del sector de l’ensenyament amb 61.300 llocs, la sanitat amb 58.600 llocs (ambdós després d’una forta oferta pública en any electoral), agricultura i pesca amb 50.800 llocs, hotels amb 43.400 llocs, informàtica amb 31.300 llocs, comerç al major amb 22.500 llocs… i tots els altres inferiors a 15.000 llocs. La creació de treball avui només prové fonamentalment del turisme i del poc que realitza el sector públic.
    És competitiva la indústria en el mercat global? Sembla que sí, per exemple la comparació del cost mig d’hora de treball l’hauria de fer competitiva amb 21,3 €/h (dels que 5,5 €/h són cotitzacions) front el d’Anglaterra amb 22,3 €/h (3,7 €/h cotitzacions), Itàlia 28,3 €/h (8 €/h cotitzacions), Alemanya 31,4 €/h (7 €/h cotitzacions) o França amb 34,6 €/h (11,4 €/h cotitzacions). El mateix podríem dir del salari mínim, llavors, per què no es crea més indústria, per què les multinacionals no venen en tromba a invertir a aquí i continuen a França? Segurament perquè en la indústria aquests salaris no són aquests, car això és una mitjana i es veu dominada pel pes del sector de l’hostaleria amb els salaris més baixos.
    El panorama es preveu difícil, amb la competència directa dels robots i de l’automatització caldrà més que mai obrir totes les possibilitats a la creació de treball. Per exemple, els taxistes, en lloc de tancar-se en banda a les noves formes de transportar clients, haurien d’agafar el component innovador d’Uber i proposar al client si vol que el trajecte el comparteixi amb un altre a preu inferior… perquè han de saber que en el futur els taxis aniran sense taxista. Obrir al màxim la competència és bàsic per actuar de forma ràpida la transformació cap a la nova economia.
    Un aspecte important és la formació, però no ens fem il·lusions: no podem pas transformar persones sense cap qualificació en enginyers capaços de desenvolupar programes. La formació no és cap solució miracle i en tot cas pren molt temps per donar beneficis. Mai hi ha hagut un nivell d’educació en una generació tan elevat com ara i en canvi el nivell d’atur és el més alt. És bàsic que les formacions corresponguin a necessitats de la societat, banalitat que no és de lluny pas acceptada per tothom. En fi, cal fer-se la pregunta si les enormes quantitats de diners en formació contínua no farien més servei abaixant el cost de treball de les persones que en fan ús i deixar a les empreses formar els treballadors segons les seves necessitats.
    Si per un costat cal trencar barreres de competència, per altre també cal trencar les de dualitat en el treball, entre els que treballen i els que no. El salari mínim, si s’apuja gaire, serà un impediment per a qui no treballa, i els convenis col·lectius han beneficiat treballadors de grans empreses tot perjudicant les pimes. Tot això ara està en discussió, amb forces que volen anul·lar la reforma laboral sense pensar que el remei pot ser pitjor, que pot frenar un camí incipient de transformació de l’economia que, per cert, creix en consum intern, però no tant en la indústria, que és on ho hauríem de fer. Queda tant camí per fer que em fa por que els arbres no ens deixin veure el bosc.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: