Argelaguer Vall del Llierca

Garrotxa: Argelaguer – Tortellà – Montagut i Oix – Sales de Llierca – Sant Jaume de Llierca – Fundat l´any 2005

Formaciones Volcánicas

Posted by lejarza en 20 octubre, 2015


Formaciones Volcánicas

Breve Reseña Geólogica: Formaciones Volcánicas

La zona volcánica de la provincia de Girona se extiende de Sur á Norte desde Hostalrich hasta Argelaguer, y de Este á Oeste desde Olot hasta Tallada d´Emporda, hallándose confinada en su mayor parte entre el rio Fluvià y las montañas graníticas de la costa, presentándose en esta superficie de 2750 kilómetros cuadrados varias erupciones basálticas, lavas, escorias y puzolana, ya en terrenos en que se ven claramente los cráteres como en Santa Pau y Olot, ya formando columnas, ya en corrientes como en Santa Pau, ya en diques y vetas atravesando los granitos y el terreno terciario.

Estas erupciones son más comunes en el grupo numulítico, como se observa en Olot, Bosch de Tosa a las Preses, Castellfullit de la Roca y Argelaguer, y entre Rocacorba, Llora, etc.

Anuncios

10 comentarios to “Formaciones Volcánicas”

  1. lejarza said

    Rocas volcánicas

    Lejarza

    Las rocas volcánicas forman en las provincias de Gerona y Barcelona, de Múrcia y Almería, y de Ciudad-Real y en Lisboa, cuatro regiones de erupción volcánica, la de Castellfollit de la Roca, Cabo de Gata, Campo de Calatrava, y Lisboa, que si bien pueden asimilarse por ciertos fenómenos comunes á todas ellas, presentan sin embargo algunos otros que determinan la fisionomía especial que las distingue; siendo de advertir en primer término, que las fuerzas interiores que las produjeron han cesado en su actividad, desde antes de los tiempos históricos, salvo el terremoto que á fines del siglo XV destruyó á Olot y que llegó hasta Barcelona y Perpiñan; los de Múrcia y Orihuela que se han sentido en nuestros dias; y el de Lisboa en 1755, una de las mayores catástrofes que han afligido á la humanidad.

    Las rocas eruptivas que componen estas regiones son las mismas, el basalto, la traquita y la puzolana , caracterizados por el olivino y las zeolitas; han atravesado los terrenos terciarios en su mayor parte , aun cuando en la de Cataluña y Lisboa lo han hecho también de los secundarios, y en la del Campo de Calatrava de los silurianos.

    Ocupan en la region de Cataluña un espacio de 8 miriámetros cuadrados, ó sean 25,8 leguas cuadradas desde Castellfollit, corriendo 5/2 leguas de N. á S. hasta Amor, y 4 de E. á O, desde Argelaguer (Garrotxa) asta mas allá del Bosch de Tosca, marcándose como principales focos de erupción, Castellfollit, Olot, Bosch de la Tosca, Monte de Santa María de la Cot, y Grader de Santa Pau, y aun pudiera admitirse que la fuerza eruptiva alcanza en la orilla derecha del rio Ter á Hostalrich, Verges y La Bisbal; y á las islas Columbretes en la costa de la provincia de Castellón de la Plana; puesto que dichas Islas están formadas de rocas volcánicas, caracterizando á esta region de Cataluña las corrientes de aire que salen del interior de la tierra por las hendiduras de las rocas, y conocidas en el país con el nombre de bufadors. Si esta region se halla en ciertas relaciones con la costa, la del Cabo de Gata lo está mas, y en tanto grado, que forma el cordon litoral desde cerca de Almería hasta Cartagena, en una extension de 25 leguas, en el cerro llamado Morrón de los Genoveses á Mazarron, y aun se prolonga al cabo de Palos y Mar Menor, presentándose el basalto en el cabo de Gata, y las traquilas en Níjar y Mazarron, con la circunstancia de hallarse atravesada en esta localidad por filones de galena, y prolongándose las rocas eruptivas por Béjar hasta Vera. La del Campo de Calatrava ocupa una extension de 18 leguas de E. á 0., desde el cerro del Tesoro , en Bolaños, pasando por Cabezaarados, hásta las inmediaciones de Almadén, en Peñabarriga y Puerto del Ciervo, y 7 leguas de N. á S. desde Picon y Piedrabuena hasta Puertollano, pudiendo extenderse aun la esfera de la acción eruptiva hasta Cabeza del Buey y Castuera, puesto que en las inmediaciones de estos dos pueblos se hallan aguas aciduladas por el ácido carbónico.

  2. lejarza said

    Vilovi d´Onyar

    Volcà de La Crosa

    Muntanya de 155 metres que es troba al municipi de Vilobí d’Onyar a la comarca de la Selva, sent el volcà amb el cràter més gran de la península Ibèrica i un dels més grans d’Europa, amb un diàmetre de 1.250 metres. El volcà. de 156m està a cavall de dues comarques, el Gironès i la La Selva en els pobles d’Estanyol (Bescanó), Aiguaviva i Sant Dalmai (Vilobí d’Onyar).

    Tot i que no es coneix amb exactitud l’època en que es va formar, pel seu bon estat de conservació es dedueix que es tracta d’un volcà relativament recent, que va entrar en erupció durant el quaternari, com els de la Garrotxa i de la vall del Llèmana.

    Antigament el fons de la gran depressió volcànica era ocupat per un llac, dessecat definitivament entre els segle X mitjançant la construcció d’una mina subterrània. A l’Àrea de les Guilloteres d’Estanyol hi ha una zona d’aparcament i panells informatius per poder fer tres itineraris senyalitzats amb banderoles.

    Les gairebé dues-centes hectàrees que ocupa el volcà de la Crosa és un Espai Protegit d’Interès Natural gestionat pel Consorci de la Crosa.

    A finals de maig se celebra una festa.

    • lejarza said

      Les Guilloteres

      Paratge de gran bellesa paisatgística situat 1km de Salitja i format per diverses esplanades de gespa natural i vegetació autòctona. A pocs metres hi trobem un accés al Volcà de la Crosa.

      • lejarza said

        Les Guilloteres

        Antiga explotació de gredes volcàniques convertida actualment en un centre d’interpretació del Volcà de la Crosa. Està situada al nord del municipi i s’hi arriba creuant la carretera de Girona a Santa Coloma de Farners per un pas soterrani. També hi ha un pàrquing habilitat per a automòbils. Des del mirador, hom pot contemplar el cràter del volcà de La Crosa, al sud-est, així com boscos i camps de conreu al nord i l’oest.

      • lejarza said

        Font de Can Bosch
        Emblemàtica font del municipi que serveix de punt de partida per visitar la mina de La Crosa, construïda al segle XIX per eixugar els estanyols del volcà. S’hi pot arribar baixant per un camí secundari que va en direcció al sud-oest des del pàrquing de Les Guilloteres.

      • lejarza said

        Les Tosqueres

        Antigues pedreres d’on s’extreien els materials volcànics utilitzats per a la construcció de cases i masos de la zona. S’ubiquen al nord-est del poble de Sant Dalmai, molt a prop del camí que dóna accés a la zona natural del Volcà de La Crosa pel sud.

      • lejarza said

        Consorci de la Crosa

        Al Consorci de la Crosa hi participien els ajuntaments de Vilobí d’Onyar, Bescanó i Aiguaviva, i els consells comarcals del Gironès i de la Selva. Es tracta d’una iniciativa per impulsar la promoció i revalorització del volcà de la Crosa -que comprèn els tres municipis- i dedica els seus esforços a la millora i promoció d’aquest espai d’interès natural mitjançant projectes d’acord comú.

        Promoció del volcà
        Creació de projectes comuns

  3. lejarza said

    GIRONA

    En la provincia de Girona, existen tres zonas volcánicas diferenciadas: l’Empordà, la Selva y la Garrotxa.

    Zona volcànica de l’Empordà

    La zona de l’Empordà es el campo volcánico más antiguo de la región (sus volcanes se originaron durante el plioceno).

    La comarca del Baix Empordà está llena de conos volcánicos, especialmente por el norte de La Bisbal, donde encontramos, entre otros, el Montori de Rupiá.

    En el Alt Empordà, destaca el volcán Puig de La Guilla (en las cercanías de Arenys de Empordà) y el Vilacolum (cerca de la población del igual nombre).

    Zona volcànica de la Selva

    Entre los volcanes más conocidos de esta zona se encuentran el de Sant Cornelli, el de la Crosa de Sant Dalmai, el Castell d’Hostalric, el Turó de Patllari, el Puig Marí o el Camp dels Ninots.

    Zona volcànica de la Garrotxa

    Esta es la zona más importante de toda la región volcánica (como se ha dicho, le da el nombre) y es la más joven de todas (del cuaternario).

    Alberga muchos volcanes y grandes coladas de lava (como la de Castellfollit de La Roca o San Joan les Fonts). En la Zona Volcànica de la Garrotxa, se encuentran los volcanes más importantes como son: el Croscat, el Santa Margarida o el Rocanegra.

    Pero también tenemos otros remarcables como: el Montolivet, el Montsacopa, la Garrinada, l’Aiguanegra, el Puig Rodó, la Serra de Murià, el Pujalós, el Puig de l´Os, el Puig de la Roureda, el Puig Subià, Can Tiá, el Treiter, Colama, el Puig de Cantallops, el Puig de la Banya, el Castellet, el Puig Castellar o el Puig d’Adri.

  4. lejarza said

    El Maar de Schalkenmehren, Eifel, provincia Renana

    El municipio de Schalkenmehren se encuentra en el Vulkaneifel, una parte del Eifel conocida por su historia geológica de origen volcánico, que incluso hoy presenta muestras de actividad, como son los gases que a veces brotan de la tierra, por ejemplo en Laacher See. Varios lagos volcánicos o lagos de cráter, como el Schalkenmehrener Maar, el Weinfelder Maar y el Gemündener Maar, se encuentran dentro de los límites del municipio. El Eifel Vulkan o Vulkaneifel se extiende desde el Rhin a la depresión Wittlich y comprende un área de cerca de 2000 km ², con una población de 200.000 habitantes (en 2007). Al E, el Rin forma su límite geográfico y más allá no aparece vulcanismo. El paisaje del Eifel Vulkan está dominado por un vulcanismo reciente: los cráteres volcánicos, las capas espesas de piedra pómez y basalto y los lagos volcánicos, crean un paisaje diverso y son claros testigos de acontecimientos volcánicos geológicamente recientes. “…Durante las últimas tres décadas el término maar ha sido objeto de debate… De voz popular de origen alemán, concretamente de un dialecto del área del Rhin, que designa exclusivamente a los lagos que ocupan los cráteres volcánicos en Eifel, ha pasado a emplearse como un término técnico con significados diversos, poco precisos y confusos

  5. lejarza said

    La notícia dels extingits volcans d’Olot, al món

    La “Teoria de la Geologia” de Charles Lylle, amic de l’olotí Xavier de Bolós, va influir en l’obra de Darwin

    22.05.2016

    Charles Lylle va escriure la Teoria de la Geologia a partir del pensament positivista. La filosofia de treball el feia buscar sobre el terreny els fonaments del seu treball. Per això va viatjar per les zones volcàniques de França. A França va decidir conèixer el vulcanisme als Pirineus Orientals, cosa que el va dur a Olot, on va conèixer Xavier de Bolós, pioner del vulcanisme

    XAVIER VALERI OLOT un jove molt afeccionat a la geologia i a totes les branques de la història natural va pujar al vaixell bergantí Beagle. Era l’estiu del 1831 i el bergantí era un navili destinat a l’estudi de la ciència. El jove era Charles Darwin, qui havia de convertir el Beagle en un dels vaixells més famosos de la història. Darwin (1819-1882) va ser el primer en postular d’una manera científica el fet que totes les espècies d’éssers vius han evolucionat amb el temps a partir d’un avantpassat comú.
    A bord del Beagle, Darwin va llegir el primer volum de l’obra Principis de la Geologia de Charles Lyell Forfarshire (1797/1875). La tesi de Lylle és que la Terra es va formar a poc a poc al llarg de períodes de temps i a partir de les formes físiques que avui regeixen els fenòmens geològics: erosió, terratrèmols, inundacions i volcans. Abans de publicar el llibre i per fonamentar les seves afirmacions, Lylle va viatjar per les zones volcàniques de França. Alguns dels viatges -J. Ordaz, El viatge de Charles Lyell a Olot-, els va fer en companyia de Coocke, capità de la Royal Navy i naturalista que ja havia recollit herbes per Catalunya. No era el navegant James Cook. Al 1830 van arribar a l’Auvèrnia, una regió francesa molt similar a la Zona Volcànica de la Garrotxa. En un dels seus viatges, Lyell i Coocke es van separar. Ho van fer perquè Lyell va decidir visitar una àrea de volcans situada a Olot.
    A Olot, Lyell va anar a trobar un expert en vulcanisme, Xavier de Bolós i Germà (1773-1844). Era un farmacèutic format a Barcelona en els principis del positivisme (coneixement pràctic dels fenòmens naturals). Xavier de Bolós tenia a la rodalia d’Olot el camp de treball dels seus experiments en Ciències Naturals (Elogio Histórico del doctor Francisco Javier de Bolós,per Germà de Minuart. Barcelona-1847). Lyell es va personar a casa de Xavier de Bolós amb una recomanació i l’olotí el va rebre amb cortesia i va accedir a acompanyar-lo a través dels volcans de la Garrotxa.
    Quan va arribar Lyell, Bolós ja tenia redactada una memòria sobre el vulcanisme apagat a l’actual Garrotxa i l’havia publicada. Havia vist la llum perquè el seu mestre, Francesc Carbonell Bravo, va visitar-lo. Ell li va ensenyar el que tenia recollit sobre vulcanisme. “Li va recriminar -relata Germà de Minuart- per què mirava amb indiferència objectes tan importants i ignorats a Espanya sense haver publicat res d’ells”. De Bolós va reaccionar i li va mostrar el que tenia escrit. Carbonell s’ho va endur. El treball va ser publicat el 1820 a la Memòria d’Agricultura i d’Arts que pagava la Junta de Comerç. El treball duia el títol de Noticia de los Extinguidos Volcanes de la Villa de Olot, de la naturaleza de sus productos y de sus aplicaciones.
    Des d’Olot, els dos naturalistes van començar els recorreguts. Xavier de Bolós portava a la mà la seva Notícia de los Extinguidos Volcanes de la Villa de Olot, perquè quan Lylle li preguntés ell li pogués respondre. Bolós i Lylle van recórrer les formacions basàltiques de Castellfollit de la Roca, els cràters de Montsacopa, Santa Margarida, Montolivet i la Garrinada, els dipòsits de cendres i corrents de lava del Sallent, les Planes i Sant Feliu de Pallerols i van observar els bufadors, d’on a l’estiu sorgeixen corrents d’aire fred. Lyell va fer anotacions i croquis del terreny. Es va interessar per l’extensió de l’àrea vulcanitzada, pels elements testimoni de les erupcions, per l’estructura dels cons volcànics i per les dades dels darrers terratrèmols. A la primera setmana d’agost -explica Ordaz-, Lylle va retornar a Bagneres, on es va reunir altra vegada amb Coocke. Un cop a Anglaterra, Lyell va incloure la descripció dels volcans d’Olot (Volcanic rocks Olot in Catalonia) al segon volum de la Teoria de la Geologia. En el context d’una Catalunya sense gaire ambient científic i uns aires polítics durs, Xavier de Bolós s’havia fet un significatiu lloc en la història de la geologia europea. Encara -cal dir- que abans de contactar amb Charles Lyell -segons J. Ordaz-, Bolós ja havia acompanyat el geòleg nord-americà William Maclure.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: