Argelaguer Vall del Llierca

Garrotxa: Argelaguer – Tortellà – Montagut i Oix – Sales de Llierca – Sant Jaume de Llierca – Fundat l´any 2005

“Anem cap al col·lapse ecològic global”

Posted by lejarza en 15 marzo, 2015


Anem cap al col·lapse ecològic global”

JOSEP MARIA MALLARACH CONSULTOR AMBIENTAL INDEPENDENT I PRIMER DIRECTOR DEL PARC NATURAL DE LA GARROTXA

Afirma que cal una consciència global sobre els impactes que es generen sobre l’entorn

Diu que tot i la creació d’espais protegits, no s’ha avançat gaire en la protecció

Olot – Jordi Casas

Consultor ambiental independent; promotor de la salvaguarda de la zona volcànica de la Garrotxa i primer director del parc natural (1985-91), se’n va anar després set anys als Estats Units d’Amèrica per formar-se i investigar. Actualment treballa per a la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), exerceix la docència en diverses universitats i intenta mantenir activitats en tots els àmbits, des del local fins a l’internacional, treballant per als sectors social i públic. El seu objectiu: fomentar la responsabilitat a partir de la consciència ecològica global.

El 1991 vostè va deixar la direcció del parc natural. Per què?

Vaig renunciar al càrrec per una oportunitat que va sorgir d’anar als Estats Units a millorar la meva formació, i també per una certa frustració per no haver pogut aturar alguns dels impactes més greus induïts o permesos per altres administracions públiques. El 1991, l’estat de conservació 22 de les 27 reserves naturals que té el parc havien empitjorat, malgrat tots els esforços de l’equip gestor, perquè el govern no va voler adquirir-les, tret del volcà Croscat, no ens permetia establir convenis de col·laboració amb els propietaris ni podíem sancionar les infraccions.

Vaja, que feia bonic tenir un parc.

Sí que ho és però, als gestors de l’espai protegit, no se’ns donaven les eines per incidir en els aspectes clau, i quedàvem limitats a la gestió de l‘ús públic, millora de camins, senyalització, turisme i educació ambiental…I aquesta impotència em va

crear una greu contradicció interna.

Solució: anar als Estats Units…

M’interessava entendre i avaluar l’efectivitat de les polítiques ambientals, i això a Catalunya no existia aleshores, ni existeix encara. Vaig poder investigar aquest tema, a diverses escales, i entendre’n la complexitat, i com es generen els processos i les tendències que acaben neutralitzant tants bons propòsits.

Després de trenta anys, en quina situació creu que es troba el Parc Natural de la Garrotxa?

En algunes coses ha millorat molt, en altres poc, i en algun aspecte s’ha reculat. Les activitats que malmetien els indrets de més valor es van poder aturar, però els creixements urbans i industrials i l’autovia han acabat fragmentant el territori del parc. Cal dir que és un dels parcs naturals més difícils de gestionar de Catalunya, perquè té 10 nuclis urbans i més d’un miler de masies al seu interior, i el 96% és de propietat privada. Quan es va iniciar la gestió, el 1985, no es va dotar de mitjans: vaig començar sol, sense despatx ni vehicle… Obrir camí així és molt difícil. Més tard, durant el període en què Jaume Vicenç va ser director, es van produir millores molt significatives; amb mitjans, un equip preparat i motivat, i bon suport institucional, va desplegar activitats pioneres, com ara la Carta Europea de Turisme Sostenible.

No sembla pas, però, que la situació actual sigui gaire bona

Els darrers anys la situació ha empitjorat indiscutiblement. Ara mateix, els espais naturals protegits viuen un estat crític. Amb el pretext dels ajustaments, s’han desmantellat moltes de les eines que teníem per conservar el patrimoni natural i s’ha eliminat bona part de la gestió dels parcs. No ho dic jo, això, ho ha denunciat la coalició més àmplia d’entitats científiques, professionals, naturalistes i ecologistes que mai s’hagi format a Catalunya.

I què pensen fer?

Des de fa més d’un any s’han emprès moltes accions. És la força de la societat civil. Per exemple, el març de l’any passat es va fer pública una declaració conjunta per a la defensa del patrimoni natural i es va activar un web sobre el tema. Des de la campanya de salvaguarda del patrimoni natural de 1977, en plena Transició democràtica, no s’havia produït cap moviment de tanta amplitud a Catalunya. Això és esperançador. Aquesta declaració conté una diagnosi de la situació actual i un seguit de propostes, que animo a llegir amb atenció, perquè encara no ha suscitat cap de les reaccions positives que se n’esperaven.

Ni informalment?

Em refereixo al poder executiu. El Parlament sí que va reaccionar. La comissió de Territori ens va demanar presentar la declaració en una sessió monogràfica, cosa que vam fer. I es va adoptar una resolució, però no ha tingut conseqüències positives. A més, em consta que el president Artur Mas va rebre la presidència del Consell de Protecció de la Natura per parlar-ne.

D’on han de venir aquestes respostes?

Des de l’eliminació del Departament de Medi Ambient, la majoria de les competències de conservació del patrimoni natural estan en mans del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural.

I res de res?

Les prioritats dels seus responsables van en una altra direcció. Hi ha hagut alguna resposta indirecta, com ara el pla estratègic que el conseller Josep Maria Pelegrí va exposar fa poc, però ha creat més neguit i interrogants que no pas esperances, i ha estat qüestionat per la majoria dels directors de parcs. El cas és que els parcs adscrits a la Generalitat han experimentat fortes reduccions de personal, un 60% de minva de recursos, tres anys seguits amb pressupost d’inversions zero i han perdut molt de suport institucional. D’alguns espais naturals, com ara l’Alta Garrotxa, han desaparegut els equips gestors i la gestió forestal hi ha assolit unes cotes de descontrol lamentables.

Què fa en l’actualitat?

Procuro treballar a diverses escales, des de la local fins a la internacional, dins i fora de Catalunya, per tenir la visió global. Bona part de la meva feina es canalitza a través de la Comissió Mundial d’Àrees Protegides de la UICN, que és l’organització internacional més influent que hi ha al món. Però no té cap mandat legal, només capacitat d’influir. Ara mateix, estic treballant en algunes propostes derivades del darrer congrés mundial de parcs que es va dur a terme al mes de novembre a Sidney (Austràlia).

I en concret, en què treballa?

Estic en tres grups de treball internacionals: un d’avaluació de l’efectivitat dels espais naturals protegits, un altre sobre paisatges humanitzats i el tercer sobre els valors culturals i espirituals dels espais protegits. Malgrat que fa anys que ho demanem, a Catalunya no hi ha cap parc natural que avaluï la seva efectivitat i en reti comptes a la societat. Entre el 2002 i el 2004, des de la Institució Catalana d’Història Natural vam avaluar l’efectivitat del sistema d’espais naturals protegits de Catalunya, i en vam fer públics els resultats. Vam detectar problemes, per exemple que havia empitjorat l’estat de conservació d’entre el 30% i el 50% dels parcs i reserves amb gestió activa des de la seva declaració. I malgrat el suport de la Sindicatura de Comptes, la majoria de les propostes que vam fer aleshores per redreçar la situació van ser ignorades.

Algunes conclusions?

A escala internacional, és clar que cal un canvi molt profund del model de desenvolupament. Pel que fa als espais naturals protegits calen altres models, menys burocràtics i més participatius. Cal replantejar-se seriosament les qüestions de governança, començant per qui ha de prendre les decisions i com ha de fer-ho. S’haurien d’apoderar les comunitats locals, ja que arreu del món hi ha molts espais naturals en territoris comunals, siguin terrestres o marins. A l’Estat espanyol, prop d’un 30% de la superfície terrestre és comunal. Hi ha hagut debats internacionals molt importants entorn d’aquest tema, perquè es constata que la conservació de la natura amb el model que s’ha impulsat des d’Occident és molt costosa i poc efectiva.

Ha fet referència als valors culturals i espirituals. A què es refereix?

Al fet que cal superar els enfocaments tecnocràtics i la mentalitat administrativa, burocràtica i compartimentada. El materialisme ens voldria fer creure que només actuem en funció dels valors materials, però en realitat la majoria de gent encara basem les nostres decisions en valors ètics, culturals i espirituals. Això ens hauria de portar a una actitud de reverència per la vida, i a actuar amb prudència envers els cicles i ritmes naturals, amb responsabilitat i solidaritat envers les generacions futures.

Veig que ara entrem en un terreny molt poc ortodox…

Sí, perquè els reptes de fons als quals ens enfrontem no són econòmics ni tècnics, són qüestions de valors, reptes ètics. Bona part de les societats industrials s’han alienat de la natura, l’han arribat a concebre només com un recurs material. Això és patològic. Ens cal recuperar la consciència d’interdependència, d’harmonia, i desenvolupar vincles profunds, existencials amb la natura. I hauríem de dedicar més temps i energia al desenvolupament immaterial, qualitatiu, integral, personal i col·lectiu per poder impulsar aquesta transformació.

I?

Estem dins una societat cada cop més globalitzada i això exigeix desenvolupar una consciència ecològica global. Hem de conèixer les repercussions globals del nostre estil de vida, i assumir la nostra responsabilitat, per actuar en conseqüència. Els impactes de les nostres importacions i exportacions són globals, però en molts casos en desconeixem els efectes. Som conscients, poc o molt, de la nostra implicació amb la tragèdia de Líbia, però desconeixem la participació que hem tingut en els genocidis de Papua Nova Guinea. Aquestes qüestions cal tenir-les en compte, que les polítiques ho tinguin en compte, polítiques a gran escala i transversals.

Hi ha indicadors que alerten sobre tot plegat?

Sí, per exemple el de la petjada ecològica. Quan es parla que l’economia ha millorat o empitjorat es parla només del PIB, que és un indicador molt parcial, i en gran mesura irreal. Com deia el gran economista Schumacher, el fet que el PIB pugi o baixi hauria de deixar indiferent qualsevol persona raonable. Però continuem ancorats en l’economia neoclàssica i ens falta visió i coratge per adoptar una economia més realista, que tingui en compte la biosfera que ens sosté a tots, tot i que a Catalunya tenim alguns dels millors experts internacionals en economia ecològica.

Què és la petjada ecològica?

És un indicador que calcula l’impacte ambiental de tot un país, en un any determinat. Mesura la superfície productiva que cal per generar els recursos que consumim i la superfície de terra i mar que cal per absorbir els residus i les emissions que generem.

Ja tenim calculada la de casa nostra?

A Catalunya, s’ha calculat dues vegades, el 1996 i el 2005. La darrera la va impulsar i publicar el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible. El govern tripartit que s’hi havia compromès va calcular-la el primer any de govern però, en vista que el resultat havia empitjorat, es va desar al calaix i no s’ha tornat a calcular més.

Vostè en deu saber el resultat.

La petjada ecològica de l’any 2005 (amb dades del 2003) equivalia a 7,7 vegades la superfície de terra i mar productiva del país. En altres paraules, el deute econòmic, del qual contínuament sentim parlar, és insignificant al costat del nostre deute ecològic, del qual mai ens diuen res. No podem continuar amb aquesta inconsciència.

I des de la UICN què fan respecte a tot plegat?

S’intenta influir per reorientar les polítiques a escala internacional sobre el fet que cal impulsar un canvi de paradigma. Des de la Cimera de Rio de Janeiro (1992), tots els indicadors ecològics globals han empitjorat. Progressem, de dret, cap al col·lapse ecològic global. Existeix un consens científic generalitzat sobre aquest diagnòstic estremidor, però la majoria de la societat ho ignora.

No exagera un xic?

En tenim dades, cada vegada més fiables, i les tendències globals són eloqüents: la civilització industrial materialista és insostenible. Des de fa uns vint anys, globalment consumim recursos naturals més de pressa del que la terra pot regenerar-los. Diria que la percepció del col·lapse de la civilització materialista ja és al carrer: impregna l’art i el lleure de les nostres societats, com ho demostren, per exemple, els grafits i les pel·lícules i els videojocs apocalíptics.

Vist així, espanta una mica tot plegat.

Catalunya forma part del club de països rics, tecnològicament desenvolupats, tot i que les desigualtats han augmentat molt i el 20% de la nostra societat ja viu en condicions de pobresa. Però sembla que, per a molts, l’únic remei possible és activar el creixement econòmic. Ara bé, si no som capaços de canviar de fons el model de societat, d’orientar-la cap al bé comú, de fomentar l’empatia per poder viure millor –tots plegats– amb molt menys consum, si no som capaços d’eliminar l’economia especulativa i la corrupció, el futur serà molt dur. Els debats científics ja aborden la gestió del col·lapse ecològic per estudiar maneres de reduir patiment i la mortalitat a una escala que no podem imaginar.

Solucions?

No sóc optimista però tinc esperança –com diu el filòsof Jordi Pigem– que aquesta crisi sigui una “bona crisi”. És dir, que ens obri els ulls, i ens ajudi a sortir del miratge materialista-consumista. Si en lloc de dedicar tant de talent i de recursos a fomentar la cobdícia i les necessitats irreals es fomentés l’altruisme i la generositat, no faríem un món millor? Ara mateix, des de la societat civil sorgeixen moltes respostes creatives, valentes i inspiradores. Tant de bo que els governs reaccionin abans que no sigui massa tard.

Què li diria a algú que cregui que exagera?

Que hi ha diversos nivells de percepció de la realitat i que la percepció que tenim està molt condicionada per l’entorn i pels mitjans de comunicació dominants. I que quan ens enfrontem amb situacions que creiem que ens superen és fàcil desenvolupar mecanismes psicològics defensius, com ara negar la realitat.

I a algú que llegeix aquesta entrevista mentre fa un cafè?

Que s’informi de totes les conseqüències socials i ambientals de la beguda que està prenent: les condicions laborals de les plantacions, els pesticides i herbicides que fan servir, el combustible usat per al transport, des de l’altre cap de món, el metall i el procés per aconseguir-lo i elaborar-lo, etc…

Així, no podem veure cafè?

L’impacte zero no existeix, però gairebé sempre tenim opcions de menys impacte. En el cas del cafè, l’opció responsable és el cafè ecològic i de comerç just. El problema és que els preus ens enganyen. Surt més car el cafè ecològic i de comerç just que el cafè convencional, que causa molts més danys. Els preus enganyen perquè no cobreixen el costos reals, la majoria dels quals no els paguem els consumidors, sinó que recauen damunt dels més pobres o de les generacions futures.

Què podem fer, doncs?

Utilitzar amb criteri el marge de llibertat personal que tenim, i comprometre’ns seriosament amb el bé comú, des de la coherència ètica entre el que pensem, diem i fem. Això vol dir, a la pràctica, actuar amb responsabilitat i implicar-nos, tant com puguem, en alguna de les organitzacions que treballen per la vida, per un món més just i harmònic, que sigui ambientalment sostenible. Perquè sense sostenibilitat ecològica cap societat ni cap economia no són possibles.

Mallarach, al Parc Nou amb els roures més que centenaris. Foto: J.C.

Mallarach, al Parc Nou amb els roures més que centenaris. Foto: J.C.

Anuncios

Una respuesta to ““Anem cap al col·lapse ecològic global””

  1. Reblogueó esto en Argelaguer en transició.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: