Argelaguer Vall del Llierca

Garrotxa: Argelaguer – Tortellà – Montagut i Oix – Sales de Llierca – Sant Jaume de Llierca – Fundat l´any 2005

Les col·laboracions de Josep Pla a les revistes feixistes

Posted by lejarza en 30 noviembre, 2014


Les col·laboracions de Josep Pla a les revistes feixistes


Josep Guixà. Autor d´«Espías de Franco: Josep Pla y Francesc Cambó» (Fórcola, 2014). Barcelona.


En resposta a la columna de Josep C. Vergés del proppassat 23 de novembre, http://www.diaridegirona.cat/opinio/2014/11/23/lespia-jose-pla/698421.html lamento insistir que segons diversos testimonis (José María Alfaro, secretari de José Antonio Primo de Rivera, o l´historiador franquista Pedro Gómez Aparicio) Josep Pla va col·laborar a les revistes falangistes d´abans de la Guerra. El fill de l´editor Vergés creu que pot haver estat José Pla Cárceles, un «murcià que vivia a Madrid», però aquest era un funcionari de la Societat de Nacions, amic d´Eugeni Xammar i col·laborador de Salvador de Madariaga en un intent de mediació entre els dos bàndols a la Guerra Civil, que als anys 30 vivia a Ginebra. Aconsello comparar la seva prosa de buròcrata, amarada de retoricisme, dels seus assajos històrics, amb la punyent secció «Ventana al mundo» del setmanari falangista Arriba (hi ha còpia facsímil a la biblioteca de la Universitat de Girona), fàcilment identificable amb Pla.
Altrament, escriure papers anònims no significa ser falangista de cor. El mateix Vergés, jr. ha explicat algun cop que la necessitat de «cupo» de paper per a la revista Destino va obligar Josep Pla, el 1942, a publicar un article a la revista feixistoide El Español. No va afegir que l´article es titulava «Eugenio D´Ors y Barcelona» i que Pla, tot reivindicant la tasca cultural de Xènius a la Mancomunitat, va escriure que José Antonio Primo de Rivera «me dijo innumerables veces que tenía un recuerdo agradabilísimo de la Biblioteca de Cataluña y que había pasado en ella horas inolvidables».

Les col·laboracions de Josep Pla a les revistes feixistes Josep Guixà. Autor d´«Espías de Franco: Josep Pla y Francesc Cambó» (Fórcola, 2014). Barcelona.

Les col·laboracions de Josep Pla a les revistes feixistes
Josep Guixà. Autor d´«Espías de Franco: Josep Pla y Francesc Cambó» (Fórcola, 2014). Barcelona.

5 comentarios to “Les col·laboracions de Josep Pla a les revistes feixistes”

  1. lejarza said

    L´espia José Pla

    23.11.2014

    JOSEP C. VERGÉS

    L’expresident de l’Institut d’Estudis Catalans, Salvador Giner, em convida a dinar. Em pregunta sobre els atacs d’El País, jacobí, com diu ell, contra Pla. Diversos escriptors m’han fet la mateixa pregunta. Josep Maria Ureta d’El Periódico: “Sé que tens memòria com molts dels que escriuen sobre aquest tema. Em confirmes o desmenteixes aquesta nova tesi?” Enric Vila, autor d’un elogi a Pla, també pregunta sobre el nou llibre de Josep Guixà: “Un galimaties impressionant, però explica que Pla es va trobar amb José Antonio Primo de Rivera. Sembla que va escriure a partir de 1933 en una revista de Falange”.

    Xavier Pla revela al nou El País en català -en la intimitat com Aznar (per Internet, al revés de La Vanguardia, en català només en veu alta)- que hi ha tres Plas, dos d’ells fa?langistes: “Hi havia un altre periodista que signava José Pla, el murcià José Pla Cárceles, pròxim al falangisme i autor de La misión internacional de la raza hispánica, i també José Pla Comes, aristòcrata de Torroella de Montgrí, que firmava articles d’un falangisme abrandat”. Com “Banderas que volvían” de 1940 a Los Sitios. Fins al 1975 no reconeixia l’avui Diari de Girona, que era del falangista de sang i camisa blaves, no de Josep Pla. El sobreexcitat Josep Guixà acusa Pla d’haver escrit anònimament a les revistes falangistes FE i Arriba i de visitar Primo de Rivera a la presó. Qui va ser? Evidentment un Pla falangista, posats a especular, el murcià que vivia a Madrid.
    Jordi Gràcia elogia, en plural majestàtic, Guixà a El País: “Fa temps que sabíem que Pla havia estat col·laborador del diari oficial de falange Arriba el 1940”. Arcadi Espada, gens sospitós de catalanisme, ja desmentia fa temps “la obscena impostación de dolor de Gràcia. “Es una noticia descorazonadora…” se permite. Josep C. Vergés, hijo del editor, escribe una carta a “El País”. Da otra noticia sensacional: hay dos Pla. El crítico Gràcia responde. Continúa dolorido y doloroso, sin mayor noticia, aunque se percibe un escalofrío: tampoco conoce el artículo de José Pla Comes y vete a ver si… Sólo le queda elegir entre el atrevimiento del ignorante o la manipulación del malvado.”

    El meu pare, Josep Vergés Matas, explica al volum 45 de l’Obra Completa els articles d’Arriba, obligat per la Gestapo: “Fou detingut i obligat a escriure articles encomiàstics sobre Mussolini”. L’interessant és el que arriba a dir Pla a punta de pistola el 1940, quan Hitler guanyava la guerra: “Ha existido siempre en España un tipo pintoresco de conservador dotado de una especie de congénita incapacidad para conservar y de una brillante tendencia a ser fácilmente devorado. Mussolini ha cerrado la etapa del conservador que no sabía conservar. España se encuentra en circunstancias parecidas de Italia”. Josep Pla explicava com podria sobreviure Destino al feixisme: “Hem de fer una col·laboració irònica”. Ironia que segueix ben actual en un Estat de conservadors que no saben conservar i de marxistes manqués que donen carnets de bona conducta, com els feixistes que també perseguien amb odi visceral, com recordava Josep Pla el 1940, tots els demòcrates liberals. A les mil cartes entre Pla i el meu pare sempre surt la censura. El Pla tan censurat era el que escrivia i espiava per a Franco? Que s’ho facin mirar aquests frustrats que escriuen per a diaris espanyolistes. A veure qui és el col·laboracionista?

  2. lejarza said

    Josep Pla, un article de records

    20.10.2014

    “Vaig poder veure un Josep Pla de prop, sorrut i malparlat, amb un got llarg a la mà i una boina de pagès com la que duia el meu avi”

    QUIM CURBET

    Josep Pla, l’escriptor de Llofriu, ja és un clàssic. La literatura catalana li deu un lloc d’honor que sempre, però, s’ha de relativitzar: l’honor a l’escriptor no a la persona. A mi sempre m’ha quedat clara la seva vinculació a l’antic règim, un lligam que fa uns anys tampoc era res d’excepcional, molts catalans van pertànyer amb més o menys entusiasme al bàndol dels vencedors. Sense anar més lluny, un personatge tan entranyable com Joan Capri, confessava que va pujar a un dels tancs que baixaven per la diagonal el 26 de gener de 1939 tot cridant: “Viva España, Arriba Franco!”.
    De Josep Pla en tinc un parell, o tres, de records físics, d’aquells que es poden tocar amb la memòria personal. La primera vegada que el vaig veure va ser en un dinar al Motel, a Figueres, un acte d’homenatge organitzat pel Col·legi de Veterinaris i presidit per les màximes autoritats locals, que l’any 1977 eren bàsicament el governador civil i altres càrrecs que encara pudien a franquisme pels quatre costats. Jo anava de comparsa amb la colla de periodistes que cobrien l’acte, molts d’ells amb més ganes de menjar de restaurant que altra cosa.
    Vaig poder veure un Josep Pla de prop, sorrut i malparlat, amb un got llarg a la mà i una boina de pagès com la que duia el meu avi. De fet, ara que hi penso, no sóc l’únic que lliga la figura de Pla amb la de l’avi. Un dia vaig escoltar una curta entrevista, d’aquelles tipus test que fan sovint a la ràdio, on es preguntava a diversos personatges què és el que llegien. L’Albert Boadella va dir que ell llegia molt sovint llibres de Josep Pla, però que no ho feia perquè fos literatura, per ell -deia- llegir-los era com escoltar novament la veu ja desapareguda dels seus avis.
    Després d’aquell dia vaig tornar a veure Pla alguna vegada al Motel, però el darrer record que en tinc, de contacte visual directe, és a la porta de l’exposició de flors de Girona -a Sant Pere de Galligants-, esperant impacient l’aleshores president de la Generalitat Josep Tarradellas. Els dos personatges es van fondre en una abraçada cordial i des d’aquell instant ha desaparegut del tot de la meva memòria el Josep Pla com a personatge públic per a esdevenir tan sols un escriptor, no sé si un gran escriptor, però sí el més gran que hem tingut per aquestes terres i que ara em surtin amb documents que acreditin la seva vinculació al franquisme francament ja no em fan ni fred ni calor.

  3. lejarza said

    Biblioteca “JOSEP PLA”

    Una aportación para Palafrugell en particular, para Gerona en general, y aun para todos los amantes de la cultura lo constituye la donación de los volúmenes que el escritor José Pla ha hecho a su población natal y cuya inauguración de la Biblioteca que les guardará, tuvo lugar el día 2ó de abril.

    Había gentes de las cuatro provincias catalanas, de todas las comarcas de nuestra provincia, «gent de mar i de térra endins», como si surgiendo de sus propios libros, quisieran así representar su espíritu.

    Fue un acto intimo — porque la intimidad no debe medirse por el número de la gente sino por el sentir de ésta —, el de la entrega-inauguración de la «Biblioteca Josep Pla», que el escritor ha regalado a su villa natal.

    Esta ha quedado instalada en la «Casa de Cultura» — si bien con independencia de la misma, ya que tendrá su propia bibliotecaria —, a la derecha y en los bajos.

    Es amplia y acogedora. Bien ordenadas las estanterías; sobre una de las cuales hay un busto en bronce de Josep Pla que en 1922 realizara en París el escultor Duñach.

    En otro ángulo hay una gran placa de plata, que dice: «Aquesta Biblioteca fou donada per l’escriptor Josep Pla a la seva villa de Palafrugell — perqué en sigui memoria—. 20-4-1974».

    En otro ángulo de la estantería hay una gran fotografía de don Juan de Llobet Llavari — q. e. p. d.—, quien siendo presidente de la Diputación, tanto hiciera por la cultura de la provincia, y tomando así la iniciativa o ejemplo que debieran seguir otras Casas de Cultura levantadas durante su mandato. Una serie de grabados antiguos ornamentan las paredes.

    Personalidades asistentes.

    Acompañaron en este acto a Josep Pla, el Gobernador Civil y Jefe Provincial del Movimiento, don Victorino Anguera Sansó; presidente de la Diputación Provincial, don Antonio Xuclá Bas; alcalde de Palafrugell, don Juan Rutilan Pibernat; alcalde de Gerona y procurador en Cortes por los Municipios de la Provincia, don Ignacio de Ribot y de Balle, procurador en Cortes, don Juan Botanch; capitán de la Guardia Civil, don José Vila Sanz; comandante de Marina de Palamos, don Juan López Cortijo y González-Aller; vicepresidente de la Diputación y diputado del Partido Judicial, don Ramón Fina de Nouvilas; ponente de Cultura, don Juan Tarrés; ponente de Turismo, don Francisco Sabater; ponente de Cultura del Ayuntamiento de Gerona, doña Ana Ensesa; don Pedro Pla, hermano del escritor; los concejales del Ayuntamiento de Palafrugell; el pintor Cuixart y personalidades del mundo cultural y artístico, así como de la villa de Palafrugell.

    http://www.raco.cat/index.php/RevistaGirona/article/view/81455/105981

  4. lejarza said

    Reaccionario Pla

    Jorge M. Reverte

    29 DIC 2017

    Cada vez entiendo menos la fobia tan seria que le profesan a Josep Pla casi todos los patriotas catalanes que conozco. Es una fobia esférica, perfecta en su manifestación, sin aristas. Y de esa esfera llena de desprecio nace una pequeña excrecencia que varía muy poco y se puede resumir en un “aunque escribía muy bien”.

    Los tiempos, hay que decirlo, están cambiando, y el rencor contra Pla se ha atemperado algo, aunque vuelva a subir ocasionalmente con motivo de manifestaciones encendidas de patriotismo, como ha sido el caso estos pasados meses. Y claro, es que Pla cometió un pecado imperdonable, que fue llevarse bien con el franquismo.

    Pero, ¿fue así? El libro que ha editado Destino bajo el espléndido título de Hacerse todas las ilusiones posibles, nos dice que eso no es cierto, que Pla despreciaba a Franco y a su régimen. Lo que sucede es que el escritor no pudo llevarse bien con la República que le tocó vivir. Fueron a por él, a matarle, algunas gentes de la FAI. Y se tuvo que marchar de Palafrugell, pero también de una Cataluña que no le ofrecía la menor seguridad.

    Pla se entregó entonces a una vida de caradura tomando sus aperitivos en Marsella mientras apuntaba barcos que llevaban suministros a la República. Gozaba del Mediterráneo acompañado de una novia mientras la gente moría en España. Le pagaba sus servicios como espía Francesc Cambó, otro ilustre catalán que tenía más miedo a la FAI que a Franco.

    Pla no cometió ningún pecado antifranquista, aunque sí contra algunos mandamientos católicos, pero la Iglesia verdadera puede perdonarlo todo. Así que volvió a España y siguió viviendo y escribiendo, que era lo que más le gustaba.

    Releer a Pla es tan satisfactorio en castellano como en su original catalán. Su prosa fluye tan poderosa como sencilla a pesar de que su traductor se empeñe en decir “doceava”, qué le vamos a hacer. Y seguir estas notas dispersas es una buena manera para no comprender a los patriotas que reniegan de él.

    Porque Josep Pla era un reaccionario.

    Hay unas páginas densas en el libro en las que analiza, sin ayuda de ningún aparato estadístico, el carácter de los catalanes y algo de la historia del país. Son páginas que harían disfrutar a cualquier indepe. Su contenido es de una xenofobia apenas escondida tras la inteligencia de quien lo escribe. Y todo el resto es de una arbitrariedad llamativa.

    Josep Pla era un gran escritor. Pero tan reaccionario como el mayor de los patriotas. ¿Por qué no le quieren?

    https://elpais.com/elpais/2017/12/27/opinion/1514376136_331336.html

  5. lejarza said

    La Garrotxa de Josep Pla

    L’escriptor de Palafrugell va visitar la comarca l’any 1971, hi va fer diverses excursions, es va relacionar amb personatges de la zona i hi va escriure el volum «Un petit món del Pirineu»

    xavier valeri 16.08.2019

    Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 1897-Llofriu, 1981) va escriure: «Les muntanyes per a la gent del litoral són una cosa insuportable quan no existeix un esnobisme determinat. Nosaltres creiem que les muntanyes són sempre massa altes». Algun bon gust va atraure Josep Pla a la Garrotxa la tardor del 1971, on va escriure 40 pàgines del volum Un petit món del Pirineu (volum 27 de l’obra completa). Pla va arribar a la Garrotxa des de Cadaqués en un viatge que va fer al costat del conductor i encarat a la finestra per no perdre detall dels canvis en el paisatge. Una vista que entusiasmava un viatger de tota la vida. Entre el 1920 i el 1927 havia estat corresponsal a París, Gènova, Berlín i Londres i, en el moment de fer camí cap a la Garrotxa, feia poc dels viatges als Estats Units, els Balcans, Orient Mitjà i Amèrica del Sud, que li van servir per fer reportatges a la revista Destino.

    Josep Pla tenia en el paisatge una de les bases de la seva escriptura i de fet la descripció de les vistes que es veuen des del far de Sant Sebastià, a Palafrugell, va ser el primer que va posar amb voluntat de fer carrera damunt d’un full blanc. «Vaig començar a posar adjectius darrere de cada pineda, de cada camp, de cada tros de mar. Vaig tractar d’escriure els sentiments que em produïa la visió de la terra diversa i de la blava mar escampada». Quan ho va fer tenia disset anys i ho va deixar escrit a El geni del país i altres proses.

    Pla era un home de mar que mai havia posat gaire interès en l’interior, on, segons ell, hi havia llocs des dels quals es podia veure bona part d’un petit país que si s’estirés i es fes planer, seria molt gran. Sí que havia estat de pas a Olot per anar a la casa de Rafael Puget (1873-1951) de Manlleu, a escriure Un senyor de Barcelona, una obra que descriu la vida dels amos i dels obrers de mitjans i finals del segle XIX des d’una perspectiva liberal. Rafel Puget li va explicar el llarg que es feia anar de Manlleu a Olot amb un carruatge de passatgers i que a Olot havien trobat per casualitat un quadre del Greco. També li va parlar de les aventures i desventures de la Tercera Carlinada.

    Els carlins els va tornar a trobar al Mieres del 1971, on el metge Miquel Verdaguer li va explicar i li va proporcionar material per poder tractar la història del país des del segle XV. El metge de Mieres va ser considerat durant anys com un home que tenia el do de curar el que els altres metges no podien. Era més aviat baix, prim i bru, vestia una bata blanca i de fet va salvar molta gent. Era un metge de poble que anava a visitar els malalts per les cases i a vegades havia d’aplicar solucions d’emergència. Per exemple, el 5 de desembre del 1943 va anar a atende un part a una masia de Sant Miquel de Campmajor. El nadó va sortir prematur i no resistia el món. El metge se’n va anar al galliner, va arrencar quatre teules i les va escalfar a la vora del foc. Va fer embolicar el nadó amb cotó fluix i el va posar damunt d’una teula i a sobre del nadó hi va posar l’altra. Van haver d’escalfar teules durant una setmana però el nadó va viure, va créixer i va esdevenir el pintor Lluís Roura.
    El metge sabia molt de la Tercera Carlinada perquè un seu avantpassat havia estat un oficial del general Francesc Savalls. Això no obstant, a Josep Pla li va agradar descriure l’experiència de l’escriptor Carles Bosch de la Trincheria, que va ser pres d’hostatge al seu poble La Jonquera i traslladat a peu fins a Mieres.
    Excursió a Sant Aniol
    Des de la finestra de la casa del metge, Pla observava que Mieres era com una cassola en la qual les muntanyes feien de murs. Considerava la cassola com un amagatall que havia servit per amagar exèrcits en tots els conflictes de la història de Catalunya. Estava molt interessat en les restes del castell i del Santuari de Santa Maria de Finestres. Va voler veure de prop els paisatges de la finestra i va fer excursions. El 9 de setembre de 1971 es va reunir a l’aparcament de can Xel, a Santa Pau, amb Jaume Reixach, director de l’escola del Collell, considerada llavors com una de les millors de Catalunya, el metge Miquel Verdaguer i l’arqueòleg Miquel Oliva. Van pujar a un Land Rover conduït per en Paulí de Santa Pau. Van travessar, la Cot, una vall ancorada en el segle XIX, presidida per una església de pedra amb campanar de punxa i amb una rectoria immensa. Al voltant, prats, boscos i pujols coberts per boscos d’alzines i pins.
    Van arribar a Sant Aniol a les tres de la tarda i es van posar a dinar. Pla era un gastrònom que descrivia el suquet de peix, les anxoves de l’Escala, el platillo, els estofats, els braços de gitano, la ratafia… Van fer un àpat de cigrons bullits, costelles a la brasa, postres, cafè i licors. Van fer una gran sobretaula, amb una conversa sobre els clergues de l’època i l’art que encara és escrita.
    De Mieres se’n va anar a Castellfollit de la Roca, on tenia amistat amb Ramon Sala. El que havia de ser un dels principals polítics convergents durant la vora de 30 anys, era un home inquiet que també s’havia format a l’escola del Collell i era amic de l’arqueòleg Miquel Oliva. El 1971 tenia 37 anys, es dedicava a la fabricació d’embotits i era una persona inquieta per la cultura i pel futur de Catalunya. Llavors començava a manifestar un gran interès en donar a conèixer l’Alta Garrotxa. La gent vivia a l’Alta Garrotxa com si els segles i els seus avenços tecnològics no haguessin arribat. Sense llum, sense aigua corrent i amb un mulat per transportar el necessari per sobreviure. A més de Pla, va portar a l’Alta Garrotxa el filòleg Joan Coromines, l’editor i polític Max Cahner, el bisbe Jaume Camprodon, i tothom qui estava interessat en veure el final d’un sistema de vida que finia perquè la gent marxava a Olot i als pobles per tenir llum, aigua corrent i cotxe.
    La coneixença entre Pla i Sala s’havia establert el 1964 quan el pintor olotí Josep Pujol i Ripoll va portar Sala al mas Llofriu, on vivia Pla. Pujol era un paisatgista que havia après d’Iu Pascual, el director de l’Escola Superior del Paisatge de Catalunya establerta a Olot fins a l’inici de la Guerra Civil. Després de la guerra, va ser marginat però poc a poc es va refer. Va guanyar el premi Sant Jordi de la Diputació de Barcelona i el 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi.
    L’amistat amb Ramon Sala
    Sala i Pla es van fer amics molt aviat perquè tenien interessos comuns: eren dues persones interessades en la recuperació de la memòria col·lectiva i en explicar-la d’una manera propera a la parla quotidiana. Sala el va convidar a Castellfollit i l’escriptor va començar a fer estades a la casa dels Sala i la fonda ca la Paula. Sala va escriure que l’escriptor anava a tallar-se els cabells a la barberia del carrer Vell. Pla deia que el barber semblava un italià del sud però sense estar proveït de l’art líric de la gent de Sorrento. El barber sabia qui era Pla, es va posar nerviós i es va fer un tall, l’escriptor ho va notar i no es va deixar afaitar. Sala sabia que era un bon barber i el va fer tornar a la barberia. Al final el barber va poder fer la feina, com sempre molt bé. Acabat, el barber satisfet va oferir un conyac a Pla. L’escriptor li va dir que un conyac no li era suficient per la por que havia passat i li va deixar anar que en veritat menjaria una llagosta. El barber li va respondre que haurien de ser dues de petites que tenia a la nevera i si les volia bullides o a la brasa. Pla va quedar parat i va parlar de l’elevat nivell de vida que hi havia a la Garrotxa (Ramon Sala, Convivències amb Josep Pla).
    Josep Pla es va interessar per la Garrotxa, que ell mostrava com a terra de traspàs entre l’alta muntanya i la plana de l’Empordà. Estava molt interessat en la ruta del temps de la romanització que ajuntava el port d’Empúries amb l’interior i la muntanya.
    També volia saber del patrimoni d’una cuina antiga que sabia d’estofats, d’arròs de muntanya i bunyols de pagès. Des de Castellfollit, Pla es mantenia en contacte amb amistats de la indústria i la cultura del Collsacabra que havia conegut en la seva estada a Manlleu. «A Castellfollit l’aire és fresc i molt agradable. El senyor Sala posseix una casa a Castellfollit d’estil no precisament rústic, sinó muntanyenc, d’acord amb els principis dels arquitectes de quaranta anys enrere, de la qual l’única cosa que diré és que, davant de la calor que fa és fresquíssima. Conté moltes pintures de l’Escola d’Olot, de la més gran qualitat: pintures dels senyors Vayreda i Berga, típiques d’aquest país. Conté, a més, molts de llibres: sobre la Garrotxa. Tot plegat fa que per a mi la casa sigui una delícia. Pel meu gust, no es pot demanar més. De vegades penso en la quantitat de llibres. Potser no hauria pogut fer-ho mai, i el meu agraïment és real. La casa del senyor Sala està envoltada d’un jardí prou gran. A l’hora de sopar m’ofereix un paté d’Estrasburg autèntic i de gran qualitat», va escriure. A can Sala, l’escriptor llegia llibres d’història que només trobava a la Garrotxa i segurament que només a casa de Ramon Sala hi tenia accés. Es tractava de les obres de Joaquim Danés, Francesc Caula, Joaquim Miret, Ramon Grabolosa, Josep Berga i Boix, Francesc Montsavatge i Joaquim Vayreda.
    Més tard, Ramon Sala va escriure els llibres Convivències amb Josep Pla i Josep Pla i els pagesos. Hi explica que Pla va ser sempre un noctàmbul. Segons Sala, era una persona que tenia per costum ficar-se al llit a la matinada i llevar-se tard. De fet, Pla va fer molt de temps de periodista, per tant els diaris solen tancar tard i les notícies tenen el costum de passar tard o a la nit.
    Des de Castellfollit, Pla anava a Olot on amb Sala. Visitava pintors i escultors. Pla era un admirador de l’escultor Lluís Curós. En aquell temps, Curós tenia el taller al carrer Macarnau, darrere el Firal d’Olot. Es dedicava a modelar figures per als tallers de sants. A més de sants, feia figures de terracota de temàtica femenina i retrats de personatges com el bust de Joaquim Danés, el pare Nolasc del Molar i també va fer el de Josep Pla. En aquell Olot, va conèixer Rosa Serra, l’alumna de Lluís Curós. Pla va fer escrits sobre Rosa Serra, la qual començava a interessar-se per l’obra de l’escultor anglès Henry Spencer Moore. De fet, va anar a Anglaterra per conèixer de prop l’obra de l’escultor britànic.
    A Olot, Pla s’entrevistava amb el Pare Nolasc del Molar, caputxí investigador de la història i les tradicions de la Garrotxa. Eren els darrers temps del franquisme, s’albirava una nova època ben diferent. Existia un revifament de la catalanitat que era tímid però que semblava una gran cosa. Després d’una temporada tant llarga de franquisme, semblava impossible que Catalunya emergís d’aquella cendra, però ho feia i els que bufaven el caliu eren els membres de les generacions joves que Pla va conèixer de la mà del jove Sala de Castellfollit. Més tard, Sala havia de defensar Josep Pla del fet que cada any se n’oblidessin de manera intencionada a l’hora d’escollir l’escriptor guardonat amb el Premi d’Honor a les Lletres Catalanes. Pla va morir el 23 d’abril del 1981 a Llofriu i Sala el va recordar sempre fins que va morir el 13 de juliol del 2008.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: