Argelaguer Vall del Llierca

Garrotxa: Argelaguer – Tortellà – Montagut i Oix – Sales de Llierca – Sant Jaume de Llierca – Fundat l´any 2005

Entre la quimera i la desolació

Posted by lejarza en 22 noviembre, 2014


Entre la quimera i la desolació

Eduardo Jordà

Fa poc, una noia molt jove em deia que estava treballant en un laboratori que investigava les cèl·lules mare, usant el greix de les liposuccions sobrants de les clíniques de cirurgia estètica per crear cèl·lules mare que poguessin lluitar contra l’envelliment. Li vaig preguntar si el projecte anava bé, i em va contestar que sí, molt bé però que estaven a punt d’acomiadar tots els becaris com ella que treballaven al laboratori, perquè el projecte, finançat amb diners públics, s’havia quedat sense fons. És a dir, que aquest laboratori estava investigant com fer que la gent pugui viure quinze o vint anys més, quan ni tan sols estem en condicions de pagar un salari miserable a una jove llicenciada en Biotecnologia. De tota manera, la noia em va dir que tenia pensat anar-se’n a la Xina, “ja que allà aquests projectes d’investigació mai es queden sense fons”.

El món està canviant molt de pressa i nosaltres continuem ancorats en discussions i en debats que porten gairebé un segle -o més d’un segle- de retard respecte a la realitat actual. Discutim si Catalunya serà independent o no o si els catalans tenen dret a decidir o no -o si a Catalunya es viurà millor després de la independència-, però en realitat estem parlant d’un món tan arcaic com el d’aquells cotxes venerables que s’arrencaven fent girar una maneta. Cada vegada hi ha menys possibilitats de feina remunerada -de forma decent, s’entén-, perquè la tecnologia ho està canviant tot i en deu o quinze anys el món que havíem conegut s’haurà enfonsat del tot. Alhora que augmenten els multimilionaris que es fan rics amb dues puntades de peu -com aquest xinès que ha creat Ali Baba, el portal de vendes per Internet-, van desapareixent milers i milers de llocs de treball que en altres temps estaven relativament ben remunerats i permetien subsistir en condicions dignes.

En la meva infància una família sencera podia portar una vida decent amb una petita merceria o una botiga d’ultramarins, però tot això ja està passant a la història. Ali Baba depèn de milers i milers de repartidors amb moto que van distribuint les compres dels seus clients per la Xina -i d’aquí a poc per mig món-, però aquests repartidors guanyen una misèria i probablement ni tan sols tenen assegurança i s’han de pagar una assegurança d’autònoms. I a més, a penes tenen perspectives d’ascens o de millora, perquè no treballen en una empresa pròpiament dita amb seccions i jerarquia, a banda del cap que ha creat el portal de vendes per Internet i les distribueix amb un ?exèr?cit d’operaris als quals paga una misèria.

Ho dic perquè ningú sembla enrecordar-se d’aquestes coses quan es fan -si és que es fan- les propostes econòmiques que ens diuen com sortirem de la crisi. Tenim una població molt envellida a la qual cal mantenir -amb pensions moltes vegades insuficients o penoses-, a més d’un sector de la població que viu en la pobresa i amb escassíssimes perspectives de poder sortir-ne, ja que amb prou feines té formació educativa o laboral de cap mena. I això per no parlar dels milers i milers de llicenciats universitaris que han de marxar a buscar feina a un altre lloc, perquè aquí simplement no n’hi ha. I a tot això cal afegir els costos creixents del nostre costós -encara que imprescindible i ara malmès- estat del benestar: pensions, subsidis, nòmines dels empleats públics, la maquinària de l’Estat, tot això. Aquest és el panorama amb el qual ens enfrontem.

Alguns líders de l’esquerra europea, com Valls Renzi, aposten per adaptar la socialdemocràcia a aquesta nova realitat mutant i emprendre reformes que els seus mateixos votants consideren reaccionàries o ultraliberals. L’altra esquerra, més ortodoxa o menys realista, es nega a acceptar aquesta nova realitat i creu que es pot governar amb grans injeccions de diners públics, sempre que es lluiti contra el frau fiscal i es faci pagar a les grans fortunes en funció dels seus beneficis. I a l’altra banda, és clar, hi ha la dreta de Rajoy que ens convenç que algun dia les coses aniran millor i que tots podrem estar molt contents, perquè el nostre fill cobrarà 300 euros per una feina de vuit hores, mentre que el nostre sou o la nostra pensió seguirà retallat pels segles dels segles. I ens agradi o no, aquest és el panorama, i no n’hi ha un altre.

Anuncios

2 comentarios to “Entre la quimera i la desolació”

  1. lejarza said

    Solidaritat amb els treballadors d’A.J. Ruz

    Ester Tabernero

    A Girona, tothom que ha tingut un contacte amb A. J. Ruz, empresa dedicada al món dels residus ubicada a Sils, sap del menyspreu amb què la direcció de l’empresa ha tractat i tracta els treballadors. Fruit d’això, desenes i desenes de treballadors hi han passat al llarg dels anys i molts han plegat a causa d’aquest menyspreu i pel no pagament o compensació d’un munt d’hores que l’empresa usa per enriquir-se i rebentar preus en el mercat. Ara, per fi, un grup de valents han decidit plantar cara i han dit “prou”. Volen un conveni que garanteixi els drets legalment establerts dels treballadors.
    Què es pot esperar d’una persona que dirigeix l’empresa que diu: “L’empresa és meva i faig el que em dóna la gana”? Això és d’altres èpoques. Recordant tots aquells que han patit l’opressió de la direcció de Ruz, ànims i endavant, la justícia i la legalitat s’acabaran imposant!

  2. lejarza said

    La meitat dels gironins no arriba ni a mileurista

    Un terç dels assalariats de la demarcació no arriba a cobrar ni el salari mínim, mentre que hi ha 1.507 persones amb ingressos anuals propers als 130.000 euros · Els sous a Girona són inferiors a les mitjanes catalana i estatal

    22.11.2014

    GIRONA | ORIOL PUIG La meitat dels assalariats de les comarques gironines cobren, en el millor dels casos, un salari que no sobrepassa els mil euros mensuals. Segons el darrer informe de nivells salarials de l’Agència Tributària -elaborat amb dades del 2013-, a la demarcació hi havia uns 137.944 contribuents (el 45% del total) amb salaris situats per sota dels 967 euros mensuals. Però per a un un de cada tres assalariats gironins (101.791 persones) el seu sou de 2013 va ser inferior o equivalent al salari mínim interprofessional (9.034 euros anuals o 645,3 euros al mes per catorze pagues)

    A l’extrem contrari, trobem 1.507 gironins que cobren més de deu vegades el salari mínim interprofessional, cosa que els reporta uns ingressos anuals mitjans de 129.890 euros.

    Salaris per sota de la mitjana

    La retribució anual dels assalariats gironins es va situar en 17.667 euros, per sota de les mitjanes catalana (20.806 euros) i estatal (18.505 euros). I això que diverses estadístiques situen Girona entre les demarcacions amb una renda per càpita més alta de l’Estat.

    Un dels fets que contribueix a situar el salari mitjà per sota de la mitjana és el pes del sector de l’hostaleria, que concentra la seva activitat durant els mesos d’estiu i en caps de setmana.

    Aquest sector va ocupar prop del 15% dels gironins que el 2013 van percebre un salari a la demarcació, amb una remuneració mitjana lleugerament inferior als 10.000 euros anuals. A l’altre extrem trobem els treballadors gironins del sectors financer i assegurador, amb uns ingressos superiors als 30.000 euros a l’any.

    Les empreses d’energia i aigua també estan entre les que paguen millors retribucions, una mitjana de 25.593 euros als empleats gironins.

    De fet, el salari mitjà declarat pels gironins a Hisenda cau per tercer any consecutiu i torna a un nivell similar al de l’any 2007.

    Les dades aportades per Hisenda engloben el còmput de l’any. No es diferencien per mensualitats, sinó que posen en el mateix sac tant els que treballen per hores o dies deteminats, com els que tenen més regularitat. En sectors amb elevada temporalitat, com l’hostaleria o l’agricultura, això es nota en els salaris.

    Atenent a la retribució anual, els assalariats madrilenys són els treballadors de l’Estat que perceben un sou mitjà més alt, amb 24.571 euros bruts a l’any, seguits dels contibuents de Ceuta (22.360), dels de Barcelona (21.870), i Melilla (21.132 euros). Les ciutats autònomes nord-africanes solen aparèixer en els primers llocs del rànquing pels plusos que perceben bona part dels empleats públics que hi treballen.

    Per contra, els salaris anuals més baixos corresponen a Jaén i Huelva, amb salaris inferios als 13.000 euros anuals.

    Sexe i edat

    L’informe d’Hisenda també permet constatar que el sexe i l’edat són elements que condicionen les percepcions salarials. A Girona, els homes cobren de mitjana 19.292 euros anuals, un 25% més que les dones (15.577 euros).

    D’altra banda, els trams d’edat més joves són els que compten amb els salaris més baixos. Així, els gironins menors de 18 anys, declaraven el 2013 uns ingressos salarials de 2.391 euros anuals, mentre que el tram d’edat comprès entre els 18 i els 25 anys, tenia un salari mitjà de 6.407 euros.

    Les percepcions salarials a la demarcació de Girona es van incrementant amb l’edat, fins a arribar a la cinquantena. El tram amb els sous més elevats és el que va dels 56 als 65 anys, que declaren salaris de 22.947 anuals.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: