Argelaguer Vall del Llierca

Garrotxa: Argelaguer – Tortellà – Montagut i Oix – Sales de Llierca – Sant Jaume de Llierca – Fundat l´any 2005

La quarta via

Posted by lejarza en 16 noviembre, 2014


La quarta via

Francesc Xavier López Vegas, Girona.

Són les 12 del migdia, i no sé si anar a votar, o no anar-hi. He llegit el que ha escrit Alfons Quintà a “La Guspira” (Diari de Girona, 9-XI-2014), així com d’altres opinions en aquest i en altres diaris, de diferents parers, i la meva pròpia és que enlloc de malbaratar els recursos, les energies, els sentiments, els esforços, les voluntats, i els diners, en aquesta “tabola” salvadora on s’enganxen uns i altres per no perdre els seus privilegiats llocs (consulta, succedani -Le Monde, 5-XI-2014-, pseudoreferèndum, etc.), haguessin ajudat amb alguna cosa més que oferir-se la Generalitat per reduir els acomiadaments de Panrico a Santa Perpètua de la Mogoda i comarca. Perquè el dret a decidir, al meu entendre, inclou l’opció que prendria la població entre destinar 10.000.000 d’euros a repartir-los entre uns 200 empresaris emprenedors (com tots els empresaris, l’arrel de la paraula així ho declara) o intervenir d’una manera més activa i profitosa en el conflicte social de Panrico (els treballadors fa 5 setmanes que estan en vaga) proposant, per exemple, a l’empresa, mitjançant els tècnics del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya (¿?) alternatives en forma d’ajuts que reverteixin en beneficis econòmics a la població i a l’Administració, i meys dràstics que els 150 acomiadaments. En benefici del país que diuen estimar i al qual reclamen el dret a decidir.

Podríem decidir, per exemple, ser consultats i opinar els gironins si era oportú, primer, beneficiar l’empresa de neteja amb un canvi de contenidors a la ciutat, similar o copiat al fet a Barcelona, amb una despesa de 700.000 d’euros, i després assumir el cost d’equiparar els treballadors, quan sembla ser que Girona+Neta cobra 90.000.000 d’euros per netejar la ciutat sis anys? Perquè, a banda de car, el sentit de servei públic no es veu quan per Girona no passes cap carrer que no hi hagi un camió nou, amb càmera d’infrarrojos, amb un sol ocupant, per buidar un dels sis contenidors. No és gens estrany tampoc trobar-te a Jaume I, a Ronda Ferran Puig, i a d’altres carrers, en hora punta del matí, els operaris de neteja bufant tota la brutícia de la vorera als vianats, a l’ambient, i a les parets dels edificis, que no netegen. I les màquines noves també armades amb raspalls, que esborren les línees dels carrers i dels passos zebra, i que provoquen que la màquina de pintar després hagi també de perjudicar el trànsit, comprometre la seguretat viària i la salut pública, i això pagant 90 milions d’euros. Podríem decidir si a la ciutat li convenia una col·lecció d’esborranys d’obres d’art, comprada recentment, i pagar indemnitzacions milionàries per obstinar-se a no deixar construir a ciutadans amb tot el dret a fer-ho?

Arriba l’hora d’anar a dinar, i he decidit no anar a votar. Amb tots els respectes, crec en una quarta via, i no de l’AVE, sinó més ràpida, segura, i barata…

Anuncios

5 comentarios to “La quarta via”

  1. lejarza said

    Entre ultranacionalisme i ultracomunisme

    Per ALFONS QUINTÀ

    Extracte:

    “Tot això és mer “agit-prop”, expressió sorgida en els primers anys de comunisme soviètic per referir-se al departament i les activitats d’agitació i propaganda. Va resultar ser un desastre radical. D’una barbaritat passaven a una altra, per amagar un ensorrament social i cultural.
    Aquí, un dia va de naps (per exemple el tema fiscal) i a l’endemà va de cols, com això del pretès “dret a decidir”, una incomprensible cabòria de Mas i els seus. En canvi el dret a l’autodeterminació és un concepte important del qual n’he escrit i pronunciat conferències, una d’elles, molt llarga, ja publicada. Com que aquest dret no lliga amb la situació real de Catalunya es van inventar la parida monumental del “dret a decidir”. I el que ens falta per veure, per incomprensible i ridícul que pugui ser.
    Que ningú s’estranyi que amb la trencadissa independentista gestada deliberadament per Mas -amb mer afany de supervivència política personal- s’hagi obert el camí a una altra trencadissa, la comunista, model 1917, encarnada per “Podem”. Aquí la tenim, malgrat que fa 25 anys caigués el Mur de Berlin i es pogués exposar gairebé tot del totalitarisme comunista. Jo havia estat a l’Alemanya comunista i després hi he retornat, visitant seus i presons de la Stasi. El control social i policial, amb nombre de policia i confidents per habitant, superava el del període nazi. Les dades foren estudiades i publicades, mentre aquí són ignorades.
    El resultat és que tenim un batibull conceptual, moral i polític que no hi ha per on agafar-lo. No crec en una possibilitat entre un milió d’una secessió de Catalunya. En canvi, crec que l’agonia de Mas serà més lenta que la de Junqueras -avui visible amb la cara amb que surt a les fotos- i que Mas l’aprofitarà per anar arrasant el país, com ja està fent.
    Si amb tot això no sorgeix un front ampli per la serenor i la ponderació resultarà que només amb agit-prop (on figura molt bé TV3) s’hauran carregat un país que es mereixeria viure o una mort més digna. De moment, estem entre Herodes i Pilat. O entre un ultranacionalisme que diu no ser ni nacionalisme i un ultracomunisme que diu, sense que li escapi el riure, que no és comunista. Ases qui se’ls creguin”.

  2. lejarza said

    Les mentides del 9-N

    Joan GarcÍa. GIRONA.

    La consulta d’estar per casa, o com li vulguin dir, de diumenge passat ha posat en evidència els permanents enganys de la política catalana.
    1. Ens han repetit fins a la sopa que un 80% dels catalans vol decidir el seu futur a les urnes. Fals. No van votar ni la meitat d’aquest 80%.
    2. Si un llegeix els mitjans de comunicació públics i privats de Catalunya o escolta els dirigents polítics, fins i tot molts del PSC com Marina Geli i Pia Bosch, arriba al convenciment que tot Catalunya és independentista. També fals. Només tres de cada deu catalans van votar el “sí-sí”. Es confirma la distància entre els polítics i els ciutadans. Pràcticament tots els ajuntaments catalans s’han mostrat a favor de la independència quan la realitat és diferent.
    3. Des de fa molts anys, eleccions amb un 70% de participació no generen cues als col·legis electorals. Aleshores per què diumenge, amb menys d’un 40% de l'”electorat”, les cues eren enormes? Per pura propaganda. Si la Generalitat hagués volgut, hauria pogut habilitar més espais per votar. Però s’haurien quedat sense la foto. Enganya, que alguna cosa queda.
    4. Tot el món està pendent de Catalunya, fals. No hi ha hagut imatge més ridícula que els suposats observadors internacionals intervenint en l’acte final del festival independentista. Algú em podria explicar per què, casualment, no hi havia cap observador dels dos llocs més emblemàtics dels referèndums d’independència: Escòcia i Quebec?
    5. Els independentistes han volgut fer una comparació amb la caiguda del Mur de Berlín. Més fals que un duro sevillano. El Mur de Berlín va ser unificació; no desintegració. O sigui, tot el contrari.
    6. Els catalans tenen dret a decidir, diuen. Quins catalans? Els que viuen a Sidney podien votar. Els de la resta d’Espanya, no.
    7. Catalunya, el gran exemple de la democràcia. Quina democràcia és que puguin decidir el futur territorial els estrangers que tres anys que són aquí, i que no saben, lògicament,un borrall de la nostra història, mentre es nega a la resta d’espanyols decidir sobre el seu futur territorial? D’això se’n diu democràcia a la carta.
    8. Se’ns ha presentat el Govern català com una colla d’herois per desobeir el Govern espanyol. També fals. La desobediència es fa contra el poder. Fer-ho des del govern, i amb tots els recursos a la teva disposició, és un abús de poder.

  3. lejarza said

    Ressaca

    Joan Boada Masoliver professor d’Història

    Després d’un període d’agitació popular, liderat per un sector de la societat i impulsat pel Govern de dretes de Catalunya (CiU-ERC) i els seus mitjans de comunicació, que han deixat de ser públics i independents per passar a ser un costós sistema d’agitprop, arriba el moment de la reflexió. Però no us penseu que la cosa s’ha calmat. Encara es mantenen els moviments tàctics dels uns i dels altres per apoderar-se de la iniciativa popular i treure’n rèdits electorals a curt o mitjà termini.

    En primer lloc cal constatar que la part de la població catalana independentista té una capacitat de mobilització important i que no és fruit d’una efervescència momentània, sinó que representa un estat d’ànim no exclusivament nacionalista sinó també d’indignació general. Sense diàleg aquesta ebullició s’enquistarà en el múscul associatiu català.

    En segon lloc vull expressar la meva profunda preocupació sobre els danys col·laterals que pot provocar tot aquest procés. Danys que no són irreversibles però que si no els tallem aviat poden tenir conseqüències socialment greus. Són aquestes:

    1. Banalització de la democràcia i dels processos participatius. En alguns àmbits es va presentar el 9-N com la culminació de la democràcia en fer efectiu el dret a decidir que tenen les persones i els pobles. Però en el fons el que es va organitzar tenia uns greus dèficits democràtics perquè que no hi havia cap control independent que validés el procés. Sobre la marxa es va anar canviant el nom del que se celebrava fins a arribar a un punt que un no sabia exactament si era una consulta, una pseudoreferèndum, un procés participatiu o una mobilització per ensenyar les dents a l’inert i immòbil Govern del PP. El que sí va passar va ser que uns ciutadans es van imprimir una papereta, van emetre un vot sense cens electoral i aquest el van comptabilitzar els mateixos que van convocar el procés participatiu. Evidentment si l’entenem com una consulta no podem homologar-la a res que s’assembli a la democràcia i si no li donem importància, la banalitzem i crearem un precedent molt perillós.

    Si ho definim com un procés participatiu, passa el mateix, ja que no hi ha hagut informació contrastada ni període de debat ni res que s’hi assembli.

    2. Catalunya, un sol poble? Em preocupa saber si serem capaços de mantenir l’èxit de la cohesió social en l’àmbit nacional que ha estat tan beneficiós per al país. Em pregunto què passarà si les persones que no estan d’acord amb la independència de Catalunya es mobilitzen amb la mateixa intensitat que els de l’ANC. Serà tot tan civilitzat i pacífic quan les banderes de tots dos costats facin tant de soroll que ningú senti a ningú? El pensament únic que es viu en algunes zones del país està creant un clima d’ofec que fa difícil plantejar camins de diàleg, potser més lents i tortuosos, però socialment més efectius.

    3. Invisibilitat de les retallades. Sembla que a Catalunya, des del punt de vista mediàtic i de la mobilització, no existeixin les polítiques de CiU i ERC al Govern, les quals estan provocant més pobresa. Les persones ateses per la Creu Roja van en augment, el nombre de les persones desnonades no para de créixer, les polítiques sanitàries van a marxes forçades cap a la privatització, els joves continuen sense tenir oportunitats de feina i les desigualtats creixen. Les mobilitzacions socials són gairebé testimonials, les denúncies són esporàdiques i les notícies als mitjans no fan forat en la consciència social de la ciutadania. Tot se supedita a la possibilitat que Catalunya sigui independent i després ja parlarem de tot. Hi arribarem a temps? Amb qui dialogarem? Amb els mateixos governants que a través de les polítiques de retallades han sumit al país en una tristesa vital?

    Crec fermament que els conflictes només es poden solucionar a través del diàleg. Hi ha massa sorolls que no deixen sentir-nos: uns volen una declaració d’independència unilateral, uns altres volen unes eleccions plebiscitàries on calgui definir-se exclusivament sobre el tema nacional i uns altres són incapaços de donar una sortida al conflicte, on el silenci i l’apel·lació exclusiva a la llei els converteix en idiotes (accepció grega del que no participa de la política).

    Anem així doncs pel camí del diàleg, sense por de la necessària recapitulació, caminem amb el cap alt per mirar fins a l’horitzó, fem-nos forts en la lluita per la justícia social, plantem cara a les polítiques d’austeritat, fem fora els governs de dretes de tots dos països i, junts, les forces polítiques d’esquerres i els grups socials que lluiten contra les desigualtats, aconseguirem que el diàleg ens retorni l’alegria i la convicció que la política és l’única manera de solucionar els conflictes. Així podrem continuar sent un país que no banalitza la democràcia, que vol continuar sent un sol poble i que vol viure amb dignitat.

  4. lejarza said

    Catalunya sobrenatural

    Margarita Rivière periodista

    He estat fora de joc uns quants dies; no ha estat per l’actualitat política catalana sinó per un trencament de fèmur en una obtusa caiguda domèstica. Quan vaig ressuscitar al Clínic, després d’una complexa operació realitzada per un metge romanès, el seu col·lega barceloní (25 anys) i un equip estupend, vivíem la bulliciosa vigília del 9-N. La meva caiguda va coincidir amb aquest ¡visca la Pepa!, que vaig passar entre boires hospitalàries.

    No és fàcil seguir l’actualitat catalana de les últimes setmanes des del llit del dolor. Vaig tenir la sort d’aconseguir en 48 hores un llit situat en una habitació per a dos –avui per a un, o sigui, ajustada a la retallada del conseller Ruiz–, estar en mans d’unes infermeres tan diligents i competents com desbordades per la feina (us envio una abraçada amb agraïment profund) i hibernar sota el piadós influx de drogues contra el dolor. Ajuden el Nolotil o el paracetamol a veure la vida i el futur de color de rosa independentista? No va ser el meu cas.

    Al contrari. Si bé els fàrmacs adormen tota classe de nefastes percepcions o poden afavorir la condescendència cap al contrasentit o el surrealisme polític, també produeixen puntes de lucidesa extrema. Aquesta estranya lucidesa, induïda per la lluita contra el dolor, s’apodera del prostrat, i el porta a estirar-se els cabells i a preguntar-se què carai estan fent aquests bojos? Es percep que el que mostren les televisions o expliquen les ràdios no és un deliri: s’estava votant –de debò?– sabent que era mentida. Es votava i se sabia per endavant que allò no era votar encara que fos com si. Una al·lucinació? Res d’això. Com he comprovat, aquells eren i són catalans, els meus paisans, els meus camarades, la meva gent de tota la vida. Angelets.

    Es gaudia –segons els mitjans– de l’embolic del sí però no i del no però sí, com si això fos el més normal del món i juguéssim a trencar l’olla. I després de la tabola s’inflaven (com els globus) les xifres de nens que havien ficat la papereta a la caixa màgica d’on fluïen resultats voladors que tots creien, però que ningú, amb el cap clar, s’havia de prendre seriosament. I junts marxaven, hey-ho!, hey-ho! darrere del flautista d’Hamelín que tenia la doble cara, del senyor Artus Mas i del senyor Oriol Junqueras. Una criatura perfectament sobrenatural.

    No sé si m’explico, però segur que els qui van viure això saben a què em refereixo. Des del sopor del calmant i el record sord del dolor se succeïen vinyetes de còmic, d’historieta èpica, això sí. El resultat? un no resultat, el recompte no valia, les xifres s’utilitzaven a conveniència. Una gran tabola, cert; des de Madrid –tremend!– sobreactuaven, amb querelles? Era un fracàs o un èxit? El senyor Mas, que devia esperar molts menys independentistes dels que va comptar, va optar pel gran èxit. I va anunciar que tornàvem al principi (fa dos anys): “El meu únic programa és votar”. Junqueras també va tornar a començar: vol proclamar la independència el dia després. I el Govern Rajoy també va recomençar el mateix de sempre: els catalans no voten. Així doncs, uns i altres van desenvolupar una no declarada campanya electoral.

    Els qui patim immobilitat obligada no rebem notícies com aquestes en la impassibilitat. Poques vegades he estat més atenta al caos que es desenvolupava més enllà de la meva cama trencada. Poques vegades m’he avergonyit més del que he vist i del paper que la bona gent d’aquesta part del món (gent de “bona voluntat” els diu el defraudador Jordi Pujol) ha exercit com a comparsa d’una casta –sí, casta– política que ha manipulat els sentiments i la disponibilitat natural dels catalans amb una idíl·lica (i irreal) independència. Tan poc respecte mereixem?

    És possible tenir un govern autonòmic l’acció de govern del qual consisteix en votacions fantasma i a produir papers sobre el que anomena estructures d’Estat, tot regat amb propaganda unívoca, totalitzadora i una queixa constant del veí malvat? És possible que a Madrid es complementi aquest contrafur amb un Govern de dreta pendent d’aconseguir vots espanyols de l’anticatalanisme? És que si Artur Más és Escil·la, Oriol Junqueras i el seu programa garanteixen, segons les enquestes, un triomfant Carabidís? A qui li estranya que Podem i Pablo Iglesias o Guanyem i Ada Colau recullin el que han sembrat els que governen malament a Barcelona i a Madrid? Saben que aquí ja comencen a mirar a Pablo Iglesias com un “espanyolista” amb els ulls acusadors que fan els qui pretenen apoderar-se de la qüestió catalana?

    La gran vergüenza (Península) és el títol del formidable assaig que el meu col·lega Lluís Bassets dedica a analitzar què apareix darrere de la confessió el 25 de juliol passat de l’exhonorable Jordi Pujol. Catalunya viu avui per partida múltiple una enorme vergonya. Solucions? Canviar democràticament –amb urnes de debò– els governs, substituir Mas i Rajoy, eliminar castes, que entri aire i gent nova que rendeixi comptes a qui els votin. No toca? Quanta vergonya ens quedarà llavors?

  5. lejarza said

    Mas anunciará elecciones el próximo martes

    Alfons Quintà

    Miércoles, 19 de noviembre de 2014 – 02:34 4 COMENTARIOS
    El próximo martes, en su anunciada conferencia, Mas convocará elecciones anticipadas, a celebrar entre el 25 de enero y el 8 de marzo, en las que él encabezará una lista de CiU, según me informan separadamente dos altos dirigentes de CDC.

    Manifiestan haber sido informados reservadamente por Francesc Homs. Pero también me recomiendan que tenga presente los muchos intentos de cambios electorales que ha protagonizado su partido, con el que son reservadamente críticos. En todo caso, esta era la verdad del martes, la sincrónica, como diría el padre de la Lingüística, Ferdinand de Saussure.

    Me dicen las fuentes que Mas está seguro de que puede encabezar la candidatura con más posibilidades de obtener el mayor número de votos. Por eso las convocaría. Desharía un pretendido frente independentista de hecho -o de propaganda mediática- en base al cual el propio Mas llevó a cabo numerosos giros, de variado contenido. Mas ha llevado a cabo dos mandatos de dos años cada uno, con un balance de su gestión literalmente horrible. Ahora aspira a doblarlo. Sería un total de ocho espantosos años.

    Descabezada la comisión de investigación

    Por otro lado, también he podido averiguar que en varias áreas territoriales ya se trabaja en el sentido indicado. Además, fuentes parlamentarias, siempre de CDC, me informan de que “estamos convencidos de que la comisión sobre el fraude fiscal (el tema Pujol, pero con un utilitario ventilador ‘urbi et orbe’ delante) no llegará a reunirse porque sus funciones decaerán, por disolución del Parlamento autonómico”.

    Las fuentes indican que “hace tiempo que Mas ha decidido convocar elecciones autonómicas antes de las municipales, porque teme que estos sean más favorables a ERC. También había planificado una caída de la fuerza de ERC, que ahora resulta evidente pero ya frenada. Otro factor determinante han sido diversas encuestas efectuadas por teléfono por la misma CDC. Todas muestran que ahora CDC quedaría delante de ERC”.

    Encuestas coincidentes

    Estas encuestas telefónicas son de una fiabilidad más bien moderada porque se efectúan con muestras pequeñas, predominando la rapidez. Ahora bien, en este caso, las de CDC coinciden bastante con otra encuesta publicada el pasado fin de semana por el diario La Razón.

    Hay elementos indicando que el inesperado batacazo preelectoral recibido por ERC puede ser duradero. Al menos de un puñado de meses. Lo confirma la nula reacción de Oriol Junqueras, de quien, finalmente, se puede ver que no tiene temple de dirigente político ni, sobre todo, de gestor, ni cuenta con un equipo presentable. En efecto, la responsable de Salud en el Parlamento autonómico, Alba Vergés, es una ignorante de película de miedo, mientras que el responsable de Economía, Pedro Aragonés, no es mejor.

    Junqueras, haciendo de llorón

    Mas ha sido un pésimo gestor, pero ha mostrado tener más capacidad para no aparentarlo. Una de las fuentes informantes me dice: “La escena de llorón de Junqueras (en Catalunya Ràdio, pero grabada en vídeo y muy emitida) le ha hecho daño. Se veía que era comedia barata y de mal gusto”.

    Otro dato concordante con el imprevisto vendaval de euforia por parte de Mas es el inesperado silencio declarativo de la ANC y Òmnium. En el seno de dos entidades, en particular la ANC, tan favorables a ERC, habría hoy un cierto realismo (las ‘pelas’ de las subvenciones son las ‘pelas’) que haría desplazarlas hacia los brazos de Mas. En todo caso, es una obviedad comprobable que ambas entidades se están olvidando de reclamar, como hicieron durante mucho tiempo, una lista unitaria CDC-ERC. Callan mientras les planchan una nueva camisa.

    Buscando a la llamada sociedad civil

    Por lo que respecta a un entendimiento con el PSC, que permitiera aprobar un presupuesto para 2015 y frenar el independentismo, Mas ha hablado de ello, sin interés, a la cúpula de su partido. Pero las fuentes, siempre de CDC, me dicen que hubo un rechazo general. “Ha sido una trampa muy infantil por parte del PSC que se puede dar por finiquitada”, me dice una de las fuentes. Me precisa que la hipótesis de Mas es una prórroga del presupuesto de 2014, usando antes el tema para estrujar un poco más a la ya estrujada ERC.

    Un aspecto incierto sería la posibilidad de que Mas consiga atraer a su candidatura a personajes de lo que llaman la sociedad civil. En el pasado ya lo intentó, sin éxito. En cambio, por parte de UDC no habría ningún inconveniente en participar en la lista Mas, o “del presidente” o de CDC, o de CiU, ya que en la práctica informativa usarían todas estas denominaciones. El problema del distanciamiento entre CDC y UDC queda marginado a corto plazo, al no participar en esta candidatura ERC y, a la vez, abandonarse el tema de la “declaración unilateral de independencia” (DUI), tan propio de ERC y tan rechazado por UDC.

    La candidatura de Mas trataría -o haría ver que trataría- de conseguir que el máximo número de otras candidaturas tuvieran un punto común en el programa electoral. Consistiría en que fuera el nuevo Parlamento autonómico el que declarara la independencia. Dentro de CDC ahora predomina que antes sería necesario que el propio Parlamento autonómico elaborara una Constitución catalana. O sea que sería aquello de ir tirando. Es un lema adecuado para Mas, definidor de su radical falta de gestión coherente, exceptuada la destrucción del Estado del bienestar.

    La incógnita de Podemos

    Por tanto, en una primera fase, todo dependería del resultado electoral, mayoritariamente independentista o mayoritariamente constitucionalista. Una de las fuentes me dice que “las cosas irían mano a mano”. Le contesto que el 9N acreditó que no (sic) hay una mayoría independentista, que todo dependería de la participación y que (si no yerro) el Parlamento autonómico ya ha efectuado cuatro declaraciones de soberanismo puro y duro sin que pasara casi nada, jurídica o fácticamente.

    Otro razonamiento expuesto por las fuentes consiste en que con unas elecciones anticipadas cuanto antes, resultaría que Podemos no tendría demasiado tiempo para estructurarse y prepararse. No es nada secundario, dado que la regla d’Hondt hace que la presencia de un nuevo partido, aunque con expectativa sólo discreta de voto, afectaría negativamente a los partidos más votados.

    Otros aspectos del escenario de Mas

    Queda bastante claro que, pese a romper con ERC, Mas perduraría en una política maximalista. Por tanto, el Gobierno Rajoy continuaría obrando como ahora, con el apoyo unánime del Tribunal Constitucional y, matizado, desde el PSOE. Por ello, Mas tiene en la cabeza un escenario lento, que pudiera llegar a las elecciones españolas de finales de 2015.

    Cree o se imagina que podría haber un nuevo marco político español. A día de hoy esto parece política ficción. Ahora bien, no hay que olvidar que Mas ha resultado ser hábil en usar hipótesis poco serias para poder ir tirando.

    Las fuentes me dicen que Mas no está preocupado -o no lo manifiesta- por una querella por los hechos del 9N. Cree que si se produjera lo podría aprovechar para su imagen de presunto mártir, aunque ahora ya ha dejado la careta de víctima para asumir la de Moisés triunfante. El mártir del independentismo ha pasado a ser un hoy enmudecido Junqueras.
    http://www.cronicaglobal.com/es/notices/2014/11/mas-anunciara-elecciones-el-proximo-martes-13291.php

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: