Argelaguer Vall del Llierca

Garrotxa: Argelaguer – Tortellà – Montagut i Oix – Sales de Llierca – Sant Jaume de Llierca – Fundat l´any 2005

La Generalitat de Catalunya vendrà les dades dels pacients de la sanitat pública a empreses privades

Posted by lejarza en 18 septiembre, 2014


La Generalitat de Catalunya vendrà les dades dels pacients de la sanitat pública a empreses privades

Per Albano Dante Fachin Pozzi

La primera notícia que vaig tenir sobre el Projecte Visc+ em va arribar per Twitter, on algú va escriure: “Llegiu aquest article de la diputada de la CUP, Isabel Vallet. IM-PRES-CIN-DI-BLE”. L’article en qüestió es titulava “El nostre historial mèdic: en venda!”.

Un titular que –si no hagués estat obra d’una de les diputades que millor coneix el sistema sanitari català– m’hauria semblat fins a cert punt exagerat. Però, lamentablement, el titular de l’article no exagera ni una mica la magnitud dels plans del Govern per a les nostres dades mèdiques.

Partint de l’article d’Isabel Vallet, a la revista cafèambllet vam decidir investigar la gènesi, les característiques i els impulsors del Projecte Visc+, l’eina que permetrà al Govern de la Generalitat de Catalunya posar en mans de la indústria sanitària internacional les dades mèdiques dels 7 milions d’usuaris del sistema sanitari català.

El Projecte VISC+

El 4 de juny de 2013 el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar el Projecte VISC+. Segons la nota de premsa publicada al seu web, l’objectiu del VISC+ és “posar la informació sanitària a disposició dels ciutadans, les empreses i la recerca” per “millorar els serveis de salut”, “millorar la recerca” i “posar en valor el coneixement”.

Per fer possible tot això, el Projecte VISC+ es proposa “relacionar i estructurar” tota la informació obtinguda a centres d’atenció primària, hospitals, urgències i, fins i tot, a les receptes electròniques. Tota aquesta informació es centraria en un punt que recolliria també els 60 milions de documents continguts a les històries clíniques dels ciutadans que utilitzen el sistema públic de salut. Aquesta centralització és el primer pas per posar les dades “a disposició dels ciutadans, les empreses i la recerca”.

Negoci amb les dades de tots?

A Catalunya fa temps que funcionen diversos sistemes per compartir i analitzar les dades del sistema sanitari públic. Dos exemples són la Història Clínica Compartida –que permet que els historials mèdics estiguin accessibles a qualsevol punt servei sanitari– o les dades recopilades per la Central de Resultats, que permeten estudiar i millorar la gestió del sistema sanitari públic.

Pel que fa a dades per a la investigació científica la Generalitat disposa de diverses fonts d’informació disponible per als investigadors, entre elles el SIDIAP, que ofereix dades als investigadors de l’Institut Sanitari Vall d’Hebron, la Universitat Politècnica o a l’Institut Municipal d’Investigacions Mèdiques.

Però el Projecte VISC+ aporta una novetat molt important que cap dels sistemes anteriors podia oferir: mentre que organismes com el SIDIAP estableixen clarament que “no cedeix dades a entitats amb ànim de lucre”, el Projecte Visc+ té a la empresa privada com a destinatari principal de les dades. Josep Mª Argimón, un dels màxims responsables del projecte ho explica amb claredat:

El projecte VISC+ proporcionarà valor aportant major capacitat per a que las indústries sanitàries, les farmacèutiques i les biotecnològiques desenvolupin la seva activitat” beneficiant al “teixit econòmic i industrial”. Segons Argimón l’aposta per fer participar al sector privat en el projecte VISC+ té com a objectiu “la promoció i comercialització dels serveis que ofereix el projecte”.

Més clar no es pot dir.

D’on surt això?

Per valorar el pes que el sector privat té en el Projecte VISC+ és útil veure com es va gestar el seu naixement i qui són les persones i empreses implicades.

Les primeres mencions a les oportunitats de negoci que ofereix la venda de la informació mèdica dels ciutadans les trobem a diversos documents publicats per la Fundació TicSalut, un ens creat l’any 2006 per la Generalitat a instàncies de la consellera Marina Geli (PSC). Al gener de 2008 Geli va donar entrada a la Fundació TicSalut (finançada amb recursos públics) al sector empresarial, creant el “Consell d’Empreses de la Fundació TicSalut”. Entre les empreses membres trobem farmacèutiques (Baxter, Esteve, Roche), consultores (Applus, PWC, Deloitte), tecnològiques (Telefónica, IBM, Indra) i proveïdors varis (El Corte Inglés, Agfa, Linde Healthcare).

A l’acte de presentació del “Consell d’Empreses” la consellera Marina Geli va ser clara i va dir als empresaris: “Nosaltres els necessitem a vostès”. Carles Fradera –adjunt de direcció del Centre d’Innovació i Desenvolupament Empresarial de la Generalitat (CIDEM)– va ser encara més clar que Geli: “Us asseguro que us sortirà a compte”.

Des de llavors, la importància del conglomerat industrial ha près una enorme rellevància a la Fundació TicSalut i és qui marca les línies d’actuació, tal i com reconeix l’actual director de la fundació, Francesc Cuyàs:

volem que les empreses ens proposin introduir innovació tecnològica al mercat”. Gràcies a les propostes del sector privat, Cuyàs explica que la fundació “ha identificat 5 tendències a nivell internacional” i una d’elles és “la revolució del big data”.

I aquí és on entren en joc les dades mèdiques dels 7 milions d’usuaris dels serveis del CatSalut.

El big data

El big data és la capacitat de manipular informàticament grans volums de dades amb l’objectiu d’obtenir informació útil i rellevant. En aquest sentit el projecte VISC+ té dos objectius fonamentals: centralitzar tota la informació mèdica del sistema de salut pública i –com hem vist– posar-la a disposició de la indústria sanitària internacional, que porta anys pressionant els governs per a que alliberin les dades dels serveis públics de salut. Una pressió que a Catalunya fa anys que lidera la consultora PWC, una de les quatre grans consultores del món. Al seu informe “10 temes candents de la sanitat 2013” PWC dedica especial atenció a aquest tema:

L’alliberament d’aquestes dades i la seva reutilització permetrà generar grans beneficis” com “identificar quins són els grups de risc poblacionals amb major precisió” la qual cosa pot ser “una eina útil per al sector assegurador, ja que podrà ajustar les seves primes al risc dels seus clients i això implica disposar de bases de dades poblacionals amb informació sobre les característiques personals, comportaments, patrons de consum i malalties dels individus”.

Però PWC és conscient de que aquestes dades són molt delicades: “les dades generades a l’entorn de la sanitat solen ser dades amb informació personal i privada, la qual cosa dificulta el seu alliberament ja que les dades de salut requereixen generalment el consentiment del subjecte”. Per tot això, l’informe explica que “queda molt per fer ja que la confidencialitat i la protecció de la privacitat semblen posar barreres al moviment d’allliberament de dades de salut”. I conclou:

Però el repte més difícil serà convèncer a tots els que actualment es creuen “propietaris de les dades”, en clara referència a les administracions que custodien la informació dels ciutadans.

Un dels empresaris col·laboradors del TicSalut, Vicens Yeves ho estableix amb claredat: “Tota la informació relativa als pacients ja està totalment digitalitzada, només falta la voluntat política per compartir aquesta informació”. El projecte VISC+ és l’expressió d’aquesta voluntat política.

La porta giratòria

El projecte VISC+ sembla fet a mida de les recomanacions de PWC i fa realitat les demandes d’alliberar al sector privat les dades més privades dels ciutadans.

El projecte VISC+ el desenvolupa l’Agència d’Avaluació i Qualitat Sanitàries (AQuAS). Aquest organisme de la Generalitat va encarregar a PWC l’assessorament per portar a terme el projecte. Es dóna la circumstància de que l’actual director de la divisió sanitària de PWC (la que va elaborar l’informe recomanant l’alliberament de dades) és Joan Guanyabens, qui va arribar al càrrec directament de l’AQUAS, del que era màxim responsable. Així Guanyabens passa de “propietari de les dades” a treballar per “convéncer a qui es creu propietari de les dades”

Operació en marxa

L’informe de PWC demanant la publicació de dades es va fer públic l’abril de 2013. Dos mesos després el Govern aprovava el projecte VISC+. L’aprovació arribava després de que l’AQUAS fes un “contrast de la idea inicial amb els clients potencials”. Un cop aquests “clients potencials” van haver dit la seva, l’AQUAS va “explicar el projecte als agents claus del Govern”. Aquesta successió de fets ens indica que més que d’una demanda del Govern al sector privat, estem davant un pla del sector privat –clarament descrit per PWC– que després es comunica al Govern. Aquest procés queda totalment en evidència quan mirem el procés de creació del projecte.

Diàleg competitiu?

Normalment, quan una administració pública ha de satisfer una necessitat el primer que fa es establir quina és la necessitat per després convocar a les empreses del sector privat que poden oferir el producte o servei que necessita l’administració a través d’un concurs públic on les empreses fan les seves ofertes. Però el cas del VISC+ és diferent. Segons el director de l’AQUAS, Josep Mª Argimon:

Les inversions [per portar a terme el projecte VISC+] són difícils de quantificar” i per això es convoca a un `diàleg competitiu’ entre empreses del sector per decidir com s’ha de portar a terme el projecte”.

El “diàleg competitiu” és una eina de contractació utilitzada quan l’administració té una necessitat concreta però no pot establir per si mateix de quina manera ha de satisfer-la. Quina és la necessitat concreta en aquest cas? Els promotors del VISC+ presenten dues necessitats: el tractament de dades per gestionar millor el sistema públic i la “generació de productes i serveis” per a les empreses.

Amb aquests dos objectius l’AQUAS convoca a nou empreses a un “diàleg competitiu” per dissenyar i posar en marxa el VISC+. Qui va recomanar a l’AQUAS fer servir els ‘diàlegs competitius’ per fer la contractació va ser PWC. Quina és llavors la “necessitat” del Govern per impulsar el projecte VISC+, més enllà de les vaguetats de “millora del servei” i “sostenibilitat del sistema”?

La indústria al front del vaixell

En el plec de condicions fet per l’AQUAS a instàncies de PWC s’explica que l’objectiu és centralitzar les dades mèdiques del sistema públic per “millorar la qualitat, la seguretat i la sostenibilitat del sistema sanitari”. Però adverteix: “No tenim diners” i per això “necessitem al sector privat” per fer front als 25 milions d’euros que es calcula que pot costar l’operació. Com és comprensible, una inversió d’aquesta envergadura no es fa si no hi ha una perspectiva de benefici clara. Per això l’AQUAS estableix que el VISC+ ha de contemplar “la creació d’un catàleg de serveis”. Uns serveis que el VISC+ vol posar a la venda al sector privat internacional, com explica Argimón:

Els reptes del projecte VISC+ són disposar d’un catàleg de serveis orientat a les necessitats del mercat, tenir la capacitat de promoure la demanda i atreure clients i trobar un partner solvent amb capacitat de comercialització a nivell internacional amb un pla de negoci creïble”.

És a dir: algú capaç de construir un negoci basat en les dades dels ciutadans.

Les empreses

Si mirem les 9 empreses seleccionades per participar en el que anomenen “diàlegs competitius” és fàcil imaginar el tipus de “serveis” que poden suministrar. Destaca l’empresa IMS Health especialitzada en “captar dades de pacients provinents de proveïdors de serveis sanitaris que posseeixen històries clíniques i documentació sanitària”. El negoci d’IMS Health és “transformar les dades en informació útil per mesurar el mercat, descobrir els comportaments dels pacients i els metges, ajudar a identificar el pacient correcte per fer la correcta promoció de productes”. Per fer-ho “IMS Health treballa amb informació de registres de pacients de proveïdors sanitaris, companyies farmacèutiques i governs”. IMS Health –implicada en diversos escàndols arreu del món pel seu ús de dades sanitàries (veure requadre)– té entre els seus clients a gairebé totes les companyies farmacèutiques del món. Segons una investigació d’Open Secrets IMS Health va dedicar, només als EEUU, prop de 3 milions de dòlars per fer lobby als membres del Senat i a entitats reguladores de privacitat de dades.

La resta de les empreses que dissenyen el Projecte VISC+ són les consultores PWC, Deloite (amb gran presència d’ex alts càrrecs públics, com David Madí o Jordi Sevilla, màxims homes de confiança d’Artur Mas i Zapatero respectivament), Atos, Everis i McKinsey. Trobem també a les tecnològiques Accenture, T-Systems, HP i ECISA, filial de El Corte Inglés.

Què faran amb les nostres dades?

Un cop hem vist la gènesi del Projecte VISC+ i els interessos que hi intervenen, caldrà seguir amb molta atenció què passarà amb les nostres dades mèdiques.

Per això fem un repàs a diverses qüestions tècniques que intervenen en aquest procés. També fem una mirada a la forta polèmica que va provocar un projecte similar al VISC+ que es va intentar imposar al Regne Unit. Per últim, fem una mirada a la trajectòria de les empreses implicades en el projecte, per tal de veure l’ecosistema en el que es mouran les nostres dades més íntimes si aquest projecte segueix endavant.

La idea és donar claus per obrir un debat que a Catalunya està passant desapercebut, entre d’altres coses, per la poca informació amb que es desenvolupa aquest projecte a casa nostra. L’article d’Isabel Vallet hauria de ser el primer esglaó d’un debat molt obert i molt profund. El tema ho mereix. El Govern està a punt de posar a la venda les dades mèdiques de 7 milions de persones a Catalunya.

Qui veurà les meves dades i què podrà fer?

Un dels objectius del Projecte VISC+ és generar negoci a partir de les dades dels usuaris del servei públic de salut. Això obre interrogants enormes sobre l’ús que es donarà a aquestes dades. A Anglaterra aquest tema ha generat una forta polèmica. A Catalunya el silenci i l’opacitat és enorme. 

La inversió que hauran de fer les empreses que col·laboren amb el Govern per desenvolupar el Projecte VISC+ està al voltant dels 25 milions d’euros. Això vol dir que les expectatives de negoci han de ser molt elevades per justificar una inversió d’aquesta magnitud.

Donat que tot el negoci es basa en les dades mèdiques dels ciutadans, la primera pregunta que cal respondre és a qui pertanyen aquestes dades. El debat en aquest sentit és ampli, amb 3 postures diferents: 1) Són propietat del pacient. 2) Són propietat del metge. 3) Són propietat del centre. Per això el psiquiatra Juan Antomás, de l’Hospital de Navarra creu que cal parlar del “dret a l’accés a les dades”. En aquest sentit, la llei reconeix el dret a “la confidencialitat de tota informació relacionada amb la seva estància a institucions sanitàries públiques”.

Davant d’aquest fet, el impulsors del Projecte VISC+ asseguren que la intimitat dels pacients “està protegida” ja que les dades estaran “anonimitzades”. L’anonimització és la capacitat de fer servir les dades dels individus sense que aquests puguin ser identificats. Així, les dades utilitzades pels investigadors contenen les dades mèdiques de moltes persones però no tenen ni els noms, ni els números d’identificació, ni les adreces. A més, els impulsors del Projecte VISC+ perlen –encara que de manera molt imprecisa– d’un “codi ètic” que hauria de regular la cessió de dades a empreses i indústries.

Però el tema és més complex. A principis d’aquest any el govern de David Cameron va haver d’afrontar una enorme polèmica quan el servei nacional de salut anglès (NHS) va intentar posar en marxa un projecte similar a VISC+. Fruit d’aquell debat, van quedar clares algunes coses a tenir en compte. En primer lloc, efectivament existeixen processos d’anonimització de les dades, però existeix també la des-anonimització, un procés que, mitjançant diverses tècniques informàtiques pot creuar informació fins poder re-identificar les persones i relacionar-les amb la seva informació mèdica personal. Una possibilitat real que fins i tot va acabar sent reconeguda pel directiu de l’NHS, Mark Davies, qui va admetre que, efectivament hi ha un “petit risc” de que els pacients siguin identificats ja que les companyies d’assegurances, els hospitals privats i les companyies farmacèutiques podien creuar les dades del NHS amb les seves pròpies:

Es pot re-identificar a la gent si tens moltes dades. Això dependrà de com utilitzin les dades un cop les tinguin”

En aquest sentit el sistema anglès té des del principi un observatori de privacitat on participen diverses associacions independents que vigilen qui té accés a les dades i en quines condicions. Malgrat això, les crítiques han estat enormes. La periodista Asher Wolf, especialista en tecnologia, advertia a un article publicat a la revista Wired:

El punt central del problema és que no tenim capacitat de saber amb exactitud qui té les nostres dades i per a què les fa servir i encara que l’NHS faci signar contractes a les empreses que compren dades no hi ha una manera real de que l’NHS pugui saber si un comprador aplica tècniques de des-anonimització. Com podria saber-ho?”.

Phil Booth, membre de l’associació de pacients MedConfidential posa el dit a la nafra i sembla descriure el projecte VISC+ sense conèixer-lo:

Els responsables volen que creguem que l’objectiu és millorar el sistema i la recerca, però els usos purament comercials no paren de créixer”.

En aquest sentit, l’expert en bioètica i fundador de EthicsandGenetics, Edward Hockings, afirma que

Quan la comercialització és la força motora ens trobem en un terreny sense referències”

Hockings és una de les cares visibles de la intensa campanya per advertir als ciutadans del perill de no excercir el dret d’esborrar-se del pla.

La revista científica Nature va publicar un dur editorial criticant com el govern anglès “falla a l’hora d’informar sobre l’amenaça real i les possibles conseqüències del programa” i assenyala que el problema és que el govern no va facilitar als ciutadans l’opció de no participar en el programa.

En el cas del projecte VISC+ cap dels documents publicats pel govern o pels impulsors del projecte recull cap mena de menció sobre la possibilitat dels ciutadans de no donar consentiment a que les seves dades siguin venudes. El que si trobem, al plec de condicions dels “diàlegs competitius”, és la demanda a les empreses adjudicatàries de “disposar d’una gran capacitat de promoció per a donar a conèixer les bondats d’aquesta iniciativa”. I aquí entren els mitjans de comunicació, els tertulians i tot l’entramat mediàtic per aconseguir l’acceptació de la ciutadania: “Es valorarà l’ús de mitjans de comunicació” i la capacitat “per involucrar personalitats rellevants per als objectius del projecte”. El document, però, no fa cap referència a la necessitat d’explicar els riscos a la població. I els riscos no són només teòrics o residuals.

La investigadora Latanya Sweeney de la Universitat de Harvard va aconseguir re-identificar un 90,5% dels participants en un projecte d’investigació genòmica. En base a aquesta experiència Sweeney va desenvolupar un sistema que permet identificar al 87% de la població dels Estats Units només sabent la seva dada de naixement, el seu gènere i el seu codi postal.

Els estudis de Sweeney han deixat clar que l’anonimització que es pot aconseguir amb mitjans tècnics mai és totalment segura i insisteix en què tota publicació de dades ha d’estar acompanyada de mesures complementàries, com l’elaboració d’entorns contractuals, el seguiment per part dels amos de la informació i “lleis i polítiques molt clares”.

En aquest sentit, el Projecte VISC+ presenta una total manca de concreció a l’hora d’explicar quines polítiques i lleis regiran un canvi tan enorme en el tractament de les dades més sensibles dels ciutadans. Tot i que el projecte ja està pràcticament enllestit, no es coneixen modificacions legals, no hi ha hagut debat públic i les oportunitat de participació social han estat nul·les. Així, mentre les empreses han participat des del principi, modelant i dissenyant el projecte, els ciutadans i els professionals de la sanitat han estat totalment ignorats en tot el procés. Per tot això, amb la informació disponible, es difícil saber qui veurà les dades, per a què es faran servir i, sobretot, quin control tindrem els ciutadans sobre el seu ús.

Durant l’elaboració d’aquesta informació hem intentat posar-nos en contacte amb els responsables del projecte VISC+ i dels CatSalut però ha estat impossible parlar amb cap d’ells.

Les empreses implicades al VISC+

El procediment del “diàleg competitiu” triat pel Govern per portar a terme el Projecte VISC+ fa que les empreses juguin un paper fonamental no només com a proveïdors sinó com desenvolupadors del sistema que permetrà vendre les dades mèdiques.

PriceWaterHouseCoopers (PWC) i Deloitte

PWC i Deloitte participen al projecte VISC+ i són dos de les quatre consultores més grans del món. Els seus informes i “recomanacions” tenen una enorme influència en molts governs a l’hora de prendre decisions i es caracteritzen per una postura política i econòmica totalment favorable als interessos de la banca i les multinacionals. Una influència que mantenen malgrat els enormes riscos que han protagonitzat:. PWC auditava les empreses de Diaz Ferran i no va saber veure el que finalment va ser un forat de 552M€. Deloitte va participar en la sortida a borsa de Bankia que va acabar amb milions d’euros perduts i la ruïna de milers de persones atrapades per les preferents. Les investigacions posteriors han detectat “infraccions molt greus” als treballs de Deloitte. Són només 2 exemples entre molts. Com molts són els casos de portes giratòries entre els càrrecs públics i PWC i Deloitte: Jaume Matas (PP), Joaquim Triadú i David Madí, Ramon Bonastre (CiU), Jordi Sevilla (PSOE). Com hem vist, a PWC trobem a Joan Guanyabens, que va passar de l’AQUAS al PWC que assessora a l’AQUAS.

IMS Health

Aquesta empresa és una de les 5 més importants al seu sector a nivell mundial i fonamenta el seu negoci en la venda de dades mèdiques a la indústria farmacèutica. Disposa de les dades de 400 milions de pacients la qual cosa li permet “tenir accés als pacients correctes”. IMS Health s’ha vist implicada en diversos escàndols en relació a la seguretat de les dades en venda. Al 2013 a Alemanya el setmanari Der Spiegel va informar de l’extracció de dades de les receptes electròniques.

Un fet que va ser qualificat per Thilo Weichert –del Centre Independent per a la Protecció de la Privacitat– com “un dels més greus escàndols des de la postguerra”.

El ministre de sanitat alemany Daniel Bahr va demanar una investigació a la vegada que l’escàndol es traslladava a la veïna Àustria on es va descobrir que IMS Health comprava informació a una xarxa de 350 metges. Una de les majors preocupacions de la companyia –explica el seu fulletó de sortida a borsa– són les lleis de protecció de dades dels estats.

Per això, amb la intenció de pressionar el marc regulador, IMS Health ha invertit als últims 10 anys prop de 3 milions de dòlars per finançar grups de pressió als Estats Units. A Europa IMS Health és molt actiu a l’àmbit de la legislació de privacitat i manté equips que monitoritzen els moviments legislatius i emeten informes i peticions al Parlament.

T-Systems

Aquesta empresa és una de les principals proveïdores de tecnologia de la Generalitat de Catalunya, sobretot després del procés de privatització dels serveis informàtics. En concret, T-System i Telefònica van guanyar al 2012 contractes per valor de 1.062M€ inclosos els serveis de gestió informàtica de gran part del sistema sanitari català.

Everis

Aquesta empresa consultora té entre els seus principals clients a les més importants empreses farmacèutiques. A l’igual que les altres consultores, Everis aposta per la política de portes giratòries: Eduardo Serra (ex-ministre de defensa del PP) , Eugenio Galdón (ex-jefe de gabinet de Felipe Gonzalez i director del Grupo Prisa i Cadena COPE) o l’ex-ministra del PSOE Cristina Garmendia han aportat els seus coneixements a Everis.

Wellpoint

Wellpoint és una companyia asseguradora nord-americana que tant als documents de la Fundació TicSalut com l’informe sobre sanitat de PWC es posa com a referent pel que fa al negoci de les dades sanitàries. El problema és que l’historial de Wellpoint en aquest àmbit està lluny de ser exemplar. L’any 2013 Wellpoint va haver de pagar al Departament de Salut dels Estats Units una multa de 1,7 milions de dòlars per haver permès l’exposició de les històries clíniques de més de 600.000 persones. No era la primera vegada. Al 2011 Wellpoint va ser multat amb 100.000 dòlars per haver deixat exposada la informació mèdica de 32.000 pacients.

4 comentarios to “La Generalitat de Catalunya vendrà les dades dels pacients de la sanitat pública a empreses privades”

  1. lejarza said

    Pujol esbronca els diputats al Parlament de Catalunya però no respon cap de les grans preguntes

    L’expresident ofereix una llarga explicació sobre l’herència del seu pare però es nega a donar cap satisfacció al reguitzell d’interpel·lacions que li llancen tots els partits excepte CiU
    ICV-EUiA Herrera li exigeix que expliquila veritat i “estiri de la manta”

    Aquesta transcripció està pendent de
    verificació i correcció. Pot contenir, doncs,
    errades de fidelitat i incorreccions
    lingüístiques i no es pot considerar
    com una publicació oficial

    Comissió d’Afers Institucionals
    X legislatura / Cinquè període / 26 de setembre de 2014
    Comissió d’Afers Institucionals
    Presidència de l’I. Sr. Sergi Sabrià i Benito
    Sessió núm. 43
    SESSIÓ NÚM. 43
    La sessió s’obre a ***. Presideix Sergi Sabrià i Benito, acompanyat del
    vicepresident, Àlex Moga i Vidal, i del secretari, Celestino Corbacho i Chaves.
    Assisteix la Mesa el lletrat major.
    Hi són presents els diputats David Bonvehí i Torras, Albert Batet i Canadell, Lluís
    M. Corominas i Díaz, Antoni Font Renom, Marta Llorens i Garcia i Jordi Turull i
    Negre, pel G. P. de Convergència i Unió; Oriol Junqueras i Vies i Marta Rovira i
    Vergés, pel G. P. d’Esquerra Republicana de Catalunya; Marina Geli i Fàbrega i
    Miquel Iceta i Llorens, pel G. P. Socialista; Josep Enric Millo i Rocher, Manuel
    Reyes López i Alícia Sánchez-Camacho i Pérez, pel G. P. del Partit Popular de
    Catalunya; Jaume Bosch i Mestres i Joan Herrera Torres, pel G. P. d’Iniciativa per
    Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa; Albert Rivera Díaz, pel G. P. de
    Ciutadans, i David Fernàndez i Ramos, pel G. Mixt.
    Assisteix/-en a aquesta sessió…
    ORDRE DEL DIA DE LA CONVOCATÒRIA
    Punt únic: Compareixença de Jordi Pujol i Soley, expresident de la Generalitat,
    davant la Comissió d’Afers Institucionals per a donar compte dels fets que ha
    admès amb relació a fons dipositats a l’estranger sense complir les obligacions
    fiscals i del seu comportament durant l’exercici de la presidència de la Generalitat
    (tram. 357-00717/10). Comissió d’Afers Institucionals. Compareixença.
    El president
    Molt bona tarda. Donem inici a la sessió de la Comissió d’Afers Institucionals de 26
    de setembre de 2014, una sessió que té un únic punt a l’ordre del dia, que és la
    compareixença de Jordi Pujol i Soley, expresident de la Generalitat, davant la
    Comissió d’Afers Institucionals per donar compte dels fets que ha admès amb
    relació a fons dipositats a l’estranger sense complir les obligacions fiscals i del seu
    comportament durant l’exercici de la presidència de la Generalitat.
    Compareixença
    de Jordi Pujol i Soley, expresident de la Generalitat, per a donar
    compte dels fets que ha admès amb relació a fons dipositats a
    l’estranger sense complir les obligacions fiscals i del seu
    comportament durant l’exercici de la presidència de la Generalitat
    (tram. 357-00717/10)
    Com sempre, en aquest cas de les compareixences, intervindrà en primer lloc el
    compareixent, per un espai de trenta minuts. A partir d’aquí obrirem un torn pels
    grups per plantejar qüestions de deu minuts per cadascun dels grups i el
    compareixent de nou doncs tindrà temps il·limitat per donar resposta a totes les
    qüestions que s’hagin plantejat.
    Per tant, doncs sense més, donant la benvinguda al president Pujol, té trenta
    minuts per fer la seva intervenció.
    Jordi Pujol i Soley (expresident de la Generalitat)
    Senyor president, senyores i senyores diputats. D’entrada, els he de fer avinents
    dues coses, la primera, que ja vaig expressar en el meu comunicat del 25 de juliol,
    que és el meu compromís –que era el meu compromís, i és el meu compromís– de
    comparèixer i donar explicacions com ara faré. La segona, no fa molt deia un
    il·lustre jurista poc suspecte de partidisme polític que, deia textualment: «El
    Parlament només ha de depurar responsabilitats polítiques» i afegia que,
    textualment: «eventualment, és a dir, arribat el cas que m’involucressin, jo hauria
    de parlar davant dels tribunals i de la hisenda pública i no davant del Parlament ».
    Malgrat això els dic que la situació judicial i de comprovació i inspecció tributària
    que plana sobre la meva família, ni limitarà, ni condicionarà el que els dic.
    Deixin-me dir encara una altra cosa, pot passar que en el curs d’aquesta
    compareixença hi hagi intervencions molt crítiques i fins i tot punyents, dintre del
    respecte, confio, però punyents, però molt probablement no ho seran tant com ho
    són les recriminacions que jo mateix em faig. Dit això, reitero el meu respecte pel
    Parlament, que representa la democràcia i el caràcter nacional de Catalunya. La
    seva existència per ell mateix posa de manifest el salt qualitatiu que el nostre país
    ha fet durant els últims quaranta anys, gràcies a un esforç col·lectiu, mèrit del
    conjunt de la nostra societat i de les diverses forces polítiques i és per això que
    comparec.
    El dia 25 de juliol vaig fer un comunicat responent a la meva pròpia pressió moral,
    un comunicat que comença així: «El meu pare, en Florenci Pujol i Brugat, va
    disposar en la darrera voluntat específica que uns diners ubicats a l’estranger,
    diferents dels compresos al seu testament, i el rendiment d’una activitat
    determinada econòmica i que no es trobaven regularitzats en el moment de la seva
    mort, fossin destinats als meus fills i a la meva esposa, doncs ell considerava
    perillosa i d’incert futur la meva opció per la política enlloc de seguir en el món de
    l’activitat econòmica. I més encara, perquè havent viscut de prop i conservant-ne
    un record viu, de l’època dels anys trenta i quaranta, tenia por del que podia
    passar» Com ja poden veure, més que d’herència, com s’acostuma a dir, s’ha de
    parlar de deixa o de llegat.
    Fins aquí la introducció del meu comunicat, ara empro la informació per entendre el
    que ha passat. Entenc que principalment la meva intervenció ha de centrar-se
    en el tema d’aquests diners a l’estranger. Això requereix alguns aclariments, que
    ens situen en fets i situacions de fa molts anys, poc recordats avui. Qui era el meu
    pare? I quina era la relació que va tenir amb mi? I com va fer aquests diners?
    Aquests diners que varen permetre generar i deixar aquests diners a l’estranger.
    D’això fa molts anys, molts anys, ja els he dit que era una història llarga però que
    però que he d’explicar sencera, perquè demostra que ni ha hagut corrupció ni
    tracte de favor.
    Aquests dies alguns comentaris periodístics han recordat que quan tenia quinze
    anys va començar a treballar de grum, que és com es deia aleshores, a un banc, la
    Banca Marsans, és a dir, era un home d’origen modest. Al cap d’un temps algun
    client va veure que era espavilat i se’l va endur a la Borsa i aquí molt aviat va
    començar la seva carrera. A part d’això, he de dir que era molt catalanista, i que va
    ser depurat l’any 1939, però després es va introduir bé a la Borsa, era un home
    que es feia estimar i a la Borsa es va guanyar molt bé la vida i va arribar, i ara això
    ho subratllo, a tenir a través de les operacions borsàries molt bon tracte amb molta
    gent del món industrial. I aleshores, el nucli fort, el més determinant de tot el món
    industrial català dels anys quaranta i cinquanta, eren els cotoners.
    Continuo: quin era el gran problema dels cotoners, pels volts del 1950? Poder
    importar cotó. El cotó d’Andalusia i Extremadura, malgrat la política de foment que
    en va fer el Govern de l’època, no resultava suficient. El cotó de qualitat i en gran
    quantitat era nord-americà o egipci i s’havia de pagar en dòlars i no n’hi havia, no
    hi havia dòlars.
    Resoldre aquesta carència de dòlars era una necessitat absoluta pel funcionament
    de la principal indústria del país. En Manolo Ortínez ho va explicar molt bé en el
    seu llibre de memòries, publicat l’any 1993 i parla en detall i positivament, per cert,
    del meu pare, a les pàgines 55, 56 i 57, un llibre que recomano llegir, no solament
    pel que explica de la seva intervenció anys més tard, molts anys més tard, una
    intervenció molt important, per cert, en el retorn del president Tarradellas, sinó
    perquè explica com es va organitzar l’entrada de dòlars a Espanya i el que s’havia
    de fer aleshores perquè el país funcionés.
    Ell ho coneixia bé perquè va ser…, primer va ser gerent del Consorci Cotoner,
    entitat privada que agrupava els industrials del sector i després va ser director de
    l’Institut Espanyol de moneda estrangera. Evidentment aquesta ja una entitat
    oficial. Als dos llocs va tenir una actuació molt eficaç, ell explica que mentre el
    Govern espanyol va mantenir el control de canvis i va impedir la cotització lliure del
    dòlar, la única forma d’aconseguir dòlars era comprant-los a Tànger amb plena
    complicitat del món cotoner, evidentment, del món cotoner català, molt influent com
    ja he dit, en aquell moment, i sobretot, sobretot, sobretot, amb la complicitat més o
    menys encoberta de les autoritats monetàries espanyoles perquè –i això cal
    subratllar-ho– era la única manera de fer funcionar la indústria més important del
    país.
    Repeteixo, l’Ortínez ho descriu molt bé i és fàcil entendre el que va passar: qui
    tenia bona relació amb Tànger era un amic del meu pare, en David Tennenbaum,
    que en canvi no estava introduït en el món industrial català. Sí que ho estava el
    meu pare, durant uns quants anys aquesta combinació va donar molts diners, fins
    que va canviar la política monetària espanyola, que es va establir un mercat lliure i
    va ser fàcil obtenir dòlars, aquest negoci es va acabar. Però per altra banda, el
    meu pare va seguir cotitzant a borsa, on tenia molt de prestigi, i va fer altres
    negocis, era un home àgil, intuïtiu, era un home ric, no ho era d’inici però aleshores
    era ric, i ho va ser l’any 1980, ho era l’any 1980, quan es va morir. Fins aquí, qui
    era el meu pare i com va guanyar els diners.
    Ara la segona pregunta: quina relació tenia amb mi? El meu pare era un home amb
    fort sentit de la família, respecte a la meva mare, a la meva germana i a mi mateix.
    Era un home afectuós amb tots nosaltres, i generós en l’afecte i en tot, però
    respecte a mi, a més va sentir una barreja, si m’ho permeten, així va ser però, una
    barreja d’admiració i de temor i això el va influir i va produir entre ell i jo una relació
    especial, particular, d’un cert secretisme, fins i tot. No entraré en el perquè de
    l’admiració que crec que evidentment no era prou justificada. Potser d’alguna
    manera aquesta…, això venia també en part perquè ell seguia essent un
    catalanista de soca-rel, antifranquista, però al mateix temps el que passava és que
    em trobava massa arriscat, en el camp econòmic, però també en el polític. Érem
    en plena dictadura, quan em varen detenir, jutjar i empresonar, l’any 1960, em va
    donar en tots sentits ple suport, també enfront de les autoritats franquistes. Va ser
    valent, molt valent i sempre me’n va seguir donant, sempre, però de fet va quedar
    tocat, molt tocat.
    Li va semblar que jo estava massa enderiat, obsessionat, deia, i que això acabaria
    sent més perillós que anar a la presó. Allò el va canviar, li va agafar por, havent
    arribat a la conclusió que jo m’arriscava massa, va decidir mantenir uns diners a
    l’estranger. Diu textualment per escrit a la meva dona, que considerava més
    sensible als seus arguments que no pas jo, diu textualment, a la meva dona:
    «pel dia que en Jordi, tu i els vostres fills us n’hàgiu d’anar…» Aquesta és una frase
    textual. Uns diners, com ja vaig dir, al marge del testament pròpiament dit a la
    meva mare i a la meva germana, i a mi mateix. Ho va fer en un moment que ho
    podia fer, ho podia fer tot això, en un moment molt favorable, abans de la crisi
    bancària i industrial dels anys vuitanta, que va afectar molt greument el patrimoni
    familiar.
    Aquest és l’origen d’un volum important de diners que el meu pare va mantenir a
    l’estranger i que, ho repeteixo, varen fer un jueu asquenazí d’origen polonès i un
    depurat de l’any 1939. No perquè tinguessin una influència especial,
    sinó perquè varen ser capaços de trobar una solució que l’interès general
    reclamava. He de fer un incís. L’existència d’uns diners a l’estranger pot ser
    criticada, molt criticada, però no pressuposa que l’origen d’aquests diners sigui
    il·lícit i no varen sortir, en aquest cas, de l’erari públic. Ho he explicat prou
    clarament, però fent un salt a temps més tard, quan ja vaig tenir responsabilitat
    política, ho aprofito per afirmar que personalment puc dir rotundament que jo no he
    estat un polític corrupte. Simplement això, simplement això: no he estat un polític
    corrupte, simplement això. Insisteixo: no he rebut mai diners a canvi d’una decisió
    política o administrativa.
    He mirat de trobar solucions, he procurat que es posessin d’acord interessos o
    visions diferents entre l’Administració i particulars, empresaris o no, o entre
    diverses administracions, o també entre particulars. He mirat d’obrir portes i establir
    ponts per fer possibles determinades inversions o per evitar conflictes polítics o
    socials, o simplement per conciliar interessos. Tot això ho he fet molt i en conjunt
    n’estic satisfet, perquè això és una de les feines d’un polític, sobretot d’un polític
    que governa i de feina meva, i n’estic satisfet. Però per aquesta feina jo no he
    cobrat mai. Ho repeteixo…
    …mai, no he cobrat mai, llevat del meu sou com a president.
    Perdonin, però els he de seguir parlant de mi. Sense embuts es pot dir que durant
    la dècada dels setanta jo era un home amb diners. D’abans de tenir poder polític o
    administratiu, de molt abans. Més diners aleshores que no he tingut després, i que
    no tinc ara, evidentment. Quan després vaig tenir poder i influències polítiques,
    vaig tindre menys diners. En tenia molts, aleshores, en un moment determinat. I
    pregunto: què pot fer un home de quaranta anys i amb diners? Pot anar, pot mirar
    –perdó–, de fer negocis per fer més diners; pot dedicar-se a ser col·leccionista
    d’art; o finançar iniciatives científiques; o viatjar molt, fer moltes vegades la volta al
    món; o fer obra social; o comprar finques. Jo no vaig fer res d’això. Però en general
    es pot dir, en termes generals es pot dir que en aquestes condicions, quaranta
    anys i diners, un home pot tenir un projecte del que sigui i dedicar-hi esforç i diners,
    dedicar-hi la vida; de fet, dedicar-hi la vida. Jo tenia un projecte que per a mi era
    prioritari, que no era cap d’aquests, de cap d’aquests que he dit abans. Aquest
    projecte l’havia començat a escriure l’any 1958. Es deia «construir Catalunya», o
    bé «fer país», un projecte que no era polític i que tenia un compromís polític,
    perdó, un projecte que no tenia polític, que tenia un compromís polític molt gran,
    però que no era només polític, que també era cultural, social i econòmic. Era un
    projecte de país, era un projecte nacional. Era un projecte nacional, i a aquest
    projecte vaig voler dedicar la meva vida i els meus recursos.
    Permetin-me un incís. Aquest projecte jo l’havia elaborat i escrit l’any 1958. Tenia
    vint-i-vuit anys. Era una projecte de fer país i de construir Catalunya, en part recollit
    en un llibre escrit meu, clandestí, de 1958, amb aquest títol: «Construir Catalunya».
    Llegit ara, es veu que el programa i l’acció de l’acció de govern nostre de finals
    dels setanta i dels vint-i-tres anys de govern de Convergència i Unió ja són
    presents en aquells escrits dels anys cinquanta i seixanta. És un llibre que està al
    seu abast, perquè després s’ha publicat. I deixin-me dir que estic content de la
    feina que vàrem fer, de com vàrem realment construir país, i que hi hagué un gran
    progrés; amb la contribució de gent i sectors molt diversos, de molta gent. Ho
    reconec sempre, això. Per esperit de justícia i amb ànim integrador, però amb un
    paper molt determinant nostre com a Govern que érem, molt determinant.
    Però torno enrere. Quan deia que el deure, el meu grau de compromís i de
    determini, i encara influït per la por i la incertesa, el meu pare s’espanta. Hi ha un
    escrit del meu pare, hi ha un escrit del meu pare, més exactament un manuscrit,
    que ajuda a entendre això, dirigit més a la meva dona, que, repeteixo, i així era,
    considerava que jo no li feia prou cas. En comentaré algunes frases. És de 1972.
    Per contextualitzar el que estic dient cal, però, recordar que vivíem un moment de
    fort impuls econòmic, d’eufòria, fins i tot excessiva, en general i també en el camp
    financer; moment que es va interpretar per molts, i per mi mateix, com a propici per
    guanyar posicions, per créixer, per prendre volada, per instal·lar-se en posicions
    altes aprofitant la conjuntura en el camp bancari, per exemple, o en el de l’impuls
    industrial. Va haver-hi uns anys d’eufòria i d’ambició alhora, cal reconèixer que
    excessius, que després es varen pagar, que després vàrem pagar, severament.
    Tota aquesta política expansiva era possible, repeteixo, en un moment de gran
    creixement econòmic. Al camp financer, per exemple. Poc abans, Banca Catalana
    havia comprat el Banc d’Alacant, i havia creat el Banc Industrial de Catalunya, en
    línia amb la nostra vocació industrial, del nostre grup, i molt especialment la meva.
    Però a part d’això, hi havia altres iniciatives, orientades cap a una expansió ràpida.
    De fet massa ràpida, com ho he dit. Oimés tenint en compte l’obstrucció en certs
    moments de les autoritats financeres de l’època. En el meu cas, això no s’aplicava
    només al camp econòmic. L’eufòria que he dit no era només econòmica; també,
    per mi i per cada cop més gent, començava aquesta eufòria, començava a ser
    política, de perspectiva política, de futur polític. Política en general i encara més a
    Catalunya, de perspectiva global. Hi havia un ambient en aquest sentit. Per
    exemple, i ara no parlo directament de qüestions financeres però sí d’un altre tipus
    prou important també, teníem el repte d’assegurar la continuïtat d’Enciclopèdia
    Catalana en aquell moment, que aleshores estava en perill, i que en la línia de
    construir país era una iniciativa molt important, o era una iniciativa d’infraestructura
    de llengua, d’infraestructura cultural, com ho era el fer diccionaris, del francès al
    sànscrit. El que jo propugnava, juntament amb alguns amics, adquirir una
    participació molt important en El Correu Català, pensant en la importància que
    tindria un diari d’orientació clarament democràtica i clarament catalanista en un
    moment que es preveia que seria de canvi política. Som, repeteixo, a l’any 1972-
    1973. És en aquest context que el meu pare fa la carta que els he dit, aquest
    manuscrit, a la meva dona, amb qui, repeteixo, he de dir que tenia més confiança
    que amb mi mateix. La carta es refereix a operacions no només financeres sinó de
    caràcter cultural i social, que jo, d’acord amb al meva dona, estava disposat a dur a
    terme. Però acaba amb una al·lusió a mi, feta molt directament a mi, i en un to
    comminatiu, en un to enèrgic. Comença així: «Ara parlem de tu, Jordi, i de la teva
    família.» «De tu i de la teva família», diu textualment. Ho subratlla: «De tu i de la
    teva família». El meu pare ens deia que això ens costaria entre 169 i 211 milions
    de pessetes, i que ens hauríem d’endeutar per fer això, o vendre moltes accions,
    que no convenia fer-ho. Però en tot cas, segurament ens hauríem d’endeutar, i ho
    detallava, amb els números. Era un home que tenia facilitat pels números, per a
    aquests càlculs. I tenia por que això no tingués fi. «Tinc por» –textualment altra
    vegada– «que un dia no et converteixis en un X…»; aquí hi posa una paraula, i que
    cobreix el nom d’una persona coneguda d’aquella època, que no cal fer públic, i
    que va acabar malament, que anava pignorant, aquesta persona anava pignorant i
    repignorant, i va acabar malament. «Seria molt trist», segueix el meu pare, «que
    t’haguessis de vendre les accions i que finalment fins i tot acabessis pelat»,
    aquesta és l’expressió que va utilitzar: «que acabessis pelat». Per això m’exigeix
    que les accions que jo tenia en una societat que donava un bon rendiment, i que
    no era el banc ni cap d’aquestes que hem dit, aquestes accions que donaven bon
    rendiment, es posessin a nom seu; «no perquè me les vulgui quedar. Seguiran
    essent teves. Ja quedarem d’acord, ja veurem com ho…, però seguiran essent
    teves, però han d’anar a nom meu perquè no te les puguis pignorar». Amb això ja
    veuen que no m’acabava de tenir confiança. I és en aquest context que el meu
    pare manté diners a l’estranger «per al dia que us n’hàgiu d’anar», com abans he
    dit; textualment així: «per al dia que us n’hàgiu d’anar». Ell havia entès que el meu
    compromís polític era molt irrenunciable, i això era un cert [#] risc polític, i a més
    subratllava, i el molt [#] familiar.
    Podria continuar amb més cites per il·lustrar el que els dic… A quina hora he
    començat? (Veu de fons.) A i cinc? Podria continuar amb més cites per il·lustrar el
    que els dic, però no cal. Uns diners que de fet no es varen tocar durant molts anys,
    perquè el meu pare va mantenir sempre aquests diners fora amb mentalitat de
    reserva; el que en podríem dir en termes populars, de «racó». No per fer negocis,
    no per incrementar-ho, no per incrementar aquell dipòsit, sinó en previsió dels
    temps dolents que potser vindrien, i això explica que al marge del testament a favor
    de la meva mare, de la meva germana i de mi mateix, que en aquella època, com
    ja he dit, abans de la crisi bancària i industrial dels anys vuitanta, tot plegat podia
    ser, era molt considerable i podia donar per a molt, explica que fes aquest racó.
    Sovint la gent pensa que una cosa així es fa per cobdícia, i de vegades així és;
    però molt sovint es fa per por. El meu pare m’ho escriu textualment, textualment:
    «Ho faig perquè tinc por, per si un dia van mal dades»; mal dades econòmicament,
    econòmicament parlant, però en el cas del meu pare, també mal dades
    políticament. Així fou durant uns quants anys. I jo també vaig tenir por, d’una altra
    manera. No por econòmica, però sí por política; més exactament, por que aquell
    projecte polític i sobretot nacional de què abans he parlat, i que necessitava
    instruments potents, podia fracassar per manca de recursos econòmics, oimés
    perquè jo temia que un projecte com el nostre, difícilment tindria, com molts partits
    aleshores buscaven i podien trobar, ajut d’origen internacional. De fet no va ser
    així, de tota manera. Vàrem trobar molt bona resposta, acollida dintre del país,
    quan encara no érem Govern. Aquesta era la situació quan el pare va morir
    sobtadament l’any 1980. En tot cas, està clar que jo no vaig decidir fer política per
    guanyar diners. De diners ja en tenia. Les meves declaracions de la renda i del
    patrimoni, em sembla que ho he dit abans ja, pels volts de 1980 eren altes, eren
    francament altes. I no només el pare, sinó també altres persones amigues em
    varen advertir del perill que econòmicament parlant significava l’opció política, que
    hi podia perdre molt, molt. I així ha estat: molt. Però ja les he dit abans que jo tenia
    un projecte, que no era econòmic, que tampoc evidentment no era de tenir molt
    patrimoni, però que era ambiciós, i que era arriscat, i no hi vaig voler renunciar. Era
    la raó de ser meva. Això es pot jutjar de diverses maneres, però és la realitat. De
    quina quantitat parlem? Aproximadament de cent quaranta milions de pessetes de
    l’any 1980. Més exactament, l’equivalent de cent quaranta milions de pessetes en
    dòlars. Faig aquesta precisió –en dòlars– perquè m’han fet veure –és prou sabut,
    per altra banda–, que amb els anys aquesta xifra va augmentar significativament.
    És a dir, no pel que fa al valor efectiu; però a causa de la inflació, però sobretot,
    sobretot a causa de les devaluacions de la pesseta, sí que va augmentar. Cada
    vegada que hi havia una devaluació, hi havia més pessetes. Que no vol dir que
    donessin més poder adquisitiu, però eren més pessetes. I …com a mínim, en aquella
    època n’hi va haver dues –i si no estic equivocat, n’hi
    van haver tres fins i tot– però deixem-ho en dues, si volen, molt importants, amb un
    increment sensible, per tant, que no pot ser precisat de quant, perquè en el fons no
    m’interessava ni em preocupava ni volia saber res de què hi havia realment allà ni
    de com evolucionava ni de què hi feien.
    Fins a la mort del meu pare l’any 1980, pocs mesos després de jo accedir a la
    Presidència de la Generalitat, aquests diners eren cosa seva. Potser amb el temps
    hauria d’haver mirat de trobar-hi una solució millor i de repatriar-los, però no ho va
    fer mentre va viure. Crec, entre raons potser, però sobretot perquè tots els temors
    que havia tingut propis de la seva vivència els anys trenta i quaranta i de la por que
    li feia la situació en el moment de la transició política, més la inquietud que li
    produïa allà que en deia el meu atreviment i la meva obsessió, tot això persistia
    com a fets que el frenaven.
    Però, en previsió del que pogués passar en cas de mort i vista la meva voluntat de
    no involucrar-me directament en aquesta qüestió, de quedar-ne al marge, va
    demanar que d’aquell llegat se n’ocupessin dos amics seus, molt amics. I,
    efectivament, ell va morir encara relativament jove. Aquests amics que els he dit
    se’n van cuidar, amb la condició explícita meva de jo quedar-ne al marge.
    Repeteixo que entre ells, el meu pare i aquests amics hi havia una relació d’amistat
    antiga i fonda, de quan eren jove, d’haver viscut moltes coses junts, de fidelitat,
    entre el meu pare i aquelles persones.
    En aquella època, per altra banda, jo em sentia molt pressionat personalment, però
    també políticament i institucionalment: era l’època del 23-F, però també de la
    LOAPA, i de molta, molta pressió, de moltes coses.
    Finalment, al cap d’uns anys, la persona que en aquell moment se n’ocupava em
    va suggerir que se’n fes càrrec un fill meu. Jo he estat sempre totalment al marge
    del que s’ha fet, però més encara a partir d’aquest moment. De tota manera,
    comprenc l’efecte negatiu que això produeix, independentment que no hagi tingut
    cap responsabilitat legal en els fets. Comprenc la crítica que se’m pot fer.
    Un discurs així convida a reflexionar sobre l’aventura o el repte de viure, sobre les
    opcions i decisions que es prenen al llarg d’una vida sense sovint adonar-se’n, de
    vegades decisions que es prenen amb un segon, amb un minut, amb molt poc
    temps. Un segon de vegades condiciona tota una vida. En tot cas, aquella decisió
    va condicionar molt i això reapareix ara al cap de molts anys.
    El meu discurs explica una història que es remunta als anys cinquanta amb fets
    que ara poden ser de difícil comprensió: fets de caràcter general i fets relacionats
    amb la meva persona, coses que han tingut incidència col·lectiva, però no
    correspon avui parlar-ne. Avui en compliment d’un deure dolorós, no obligatori,
    però per mi obligat els ho he explicat.

  2. lejarza said

    Artur Mas inaugura l´Hospital d´Olot, cinc anys després d´iniciar-se les obres

    La posada en servei efectiva tindrà lloc el 17 de novembre, després del trasllat el cap de setmana dels dies 15 i 16

    07.10.2014

    OLOT | XAVIER VALERI Artur Mas va dir ahir a Olot: “Fa quatre anys que sóc president de la Generalitat i encara no m’havia trobat en la inauguració d’un hospital”. Així va començar el discurs d’inauguració de l’hospital d’Olot, començat el 2009). D’aquesta manera, el president va ressaltar la priorització que suposa la posada en servei del nou Hospital d’Olot en un moment complicat pel que fa a recursos públics. “Només -va definir-, es poden atendre totes aquelles necessitats que són fonamentals”. Així doncs, va continuar: “Estic segur que quan el Catsalut va decidir impulsar el nou hospital d’Olot va entendre que era una prioritat”.

    Mas va exposar la situació del sistema públic català, del qual va ressaltar la sanitat. “Amb el 16 o 17% menys de diners que anys enrere -va indicar- l’afectació de la crisi ha estat la menor possible”. La causa de la bona nota de la sanitat catalana, segons ell, té l’origen en els professionals. “Marquen -va afirmar – la diferència del que podia ser una mediocritat i, en canvi, és un bon servei”. Sobre el procés de creació de la sanitat catalana va dir: “Quan Catalunya disposa dels instruments correctes fa les coses bé”.

    El context difícil, pel qual, segons va assenyalar, passa la sanitat i tot el sistema públic deriva entre d’altres de la recentralització cap a l’Estat. “Hem pogut fer un hospital -va afirmar-. Sí!”. Això no obstant va avisar que en el cas de continuar la recentralització inauguracions com la d’ahir “cada vegada seran -va preveure- més en precari”.

    Abans del parlament del president, Josep Maria Corominas (alcalde d’Olot per CiU) va avisar que el seu parlament seria de sentiments. Així doncs, va recordar el moment, en el qual uns quants professionals de l’hospital i Dolors Ros (regidora de Salut del PSC) van lliurar un llibre blanc de les necessitats sanitàries d’Olot i de la Garrotxa a Xavier Pomés (conseller de Governació pel PSC). En essència, el llibre exposava que l’actual hospital de 9.000 m2 i situat al mig de la ciutat no tenia capacitat física per acollir els serveis d’una sanitat moderna. Així doncs, van transmetre la necessitat de fer un nou hospital a la perifèria.

    A partir del llibre blanc va dir: “Va venir el temps de Marina Geli (consellera de Sanitat pel PSC) quan el projecte va prendre forma”.

    Els actors principals

    Marina Geli, ahir, era a les primeres files formades per autoritats i treballadors que omplien la sala d’actes del nou hospital. Va declarar: “Nosaltres el vàrem projectar i començar en plena crisi”, Va concretar: “Ho vàrem pensar el 2004 o el 2005, el vàrem començar el 2009”. Va opinar que ha tardat a poder estar equipat. Va acabar: “La gent de la Garrotxa se’l mereixia i aquí el tenim”.

    Quam Mariana Geli era al costat del president José Montilla i els actuals 27.000 m2 del nou hospital només eren una pedra, l’alcalde d’Olot era Lluís Sacrest (PSC). Sacrest ahir es va mostrar molt satisfet. “Vàrem posar la primera pedra d’un gran i dificil projecte -va dir–i s’ha completat avui”.

    Un altre dels actors presents a l’acte, Carles Puig (director del nou Hospital ) va aprofitar per definir: “El trasllat de malalts es fàra el dissabte 15 de novembre”. Es farà amb ambulàncies i amb vehicles adaptats i durarà tot el dissabte. El diumenge dia 16 de novembre, els malats ja seran a l’Hospital nou. En conseqüència, les urgències del dia 16 seran ateses a l’hospital nou. Puig va indicar que el matí del dilluns dia 17 per als sanitaris i malalts d’Olot i de la Garrotxa ja començarà dins el nou Hospital d’Olot i comarcal de la Garrotxa.

  3. lejarza said

    ICV-EUiA alerta dels riscos d’externalitzar un programa de gestió de dades sanitàries de pacients
    La diputada d’ICV-EUiA portaveu en temes de salut, Marta Ribas, ha interpel·lat avui al conseller Boi Ruiz per tal de reclamar-li que “posi llum” i acabi amb l’opacitat que hi ha al voltant del programa “Visc+”, una gran base de dades amb informació dels historials clínics dels pacients teòricament amb objectius mèdics i d’investigació i de recerca però que a la pràctica, ha denunciat Ribas, pot ser utilitzada “per fer negoci amb les nostres dades i la nostra salut” si s’externalitza, tal com pretén fer el govern.
    “Per què cal externalitzar-ho? No tenim capacitat ni coneixements des d’allò públic per fer-ho? No tenim els recursos econòmics?”, ha volgut saber Ribas que ha situat que malgrat el departament ha avisat que el cost del programa és de 25M d’€ no hi ha cap memòria econòmica que ho detalli en el projecte. “L’empresa a qui adjudiquin la gestió del projecte posarà aquests diners per amor al arte? Està clar que deu voler un retorn força superior a allò que hagi d’invertir”, ha denunciat Ribas que considera que aquesta és una de les claus d’un projecte “que sembla un nou exemple de voler treure rèdit econòmic del nostre sistema sanitari”.

    De la mateixa manera, la diputada ecosocialista també ha demanat explicacions al conseller pel fet que amb un projecte de tanta importància no s’hagi produït cap tipus de debat públic ni amb el sector sanitari ni amb els professionals implicats ni amb les organitzacions civils ni tampoc amb àmbits universitaris de recerca.

    Durant la seva intervenció, Ribas ha volgut avisar que “cal anar molt en compte amb qui gestiona aquest tipus de dades perquè són poder” i li ha exigit al conseller que doni explicacions sobre com pensa garantir la confidencialitat i la privacitat de les dades i a qui i per a quines finalitats es donarà accés a les nostres dades. “Per la necessitat estratègica d’un projecte com aquest cal fer-ho bé”, ha avisat Ribas que ha advertit que el que ha transcendit del projecte és que de moment no és possible validar un model de seguretat ni tampoc queda clar quines finalitats poden justificar l’accés a la informació per part de quins clients i en quines concrecions.

    Per tot plegat Ribas ha demanat que inclogui en el programa Visc+ “condicions clares de retorn social de l’ús de les dades, amb garanties fiables que no s’usaran per mals fins i que no seran les empreses de gestió de recursos humans qui les utilitzaran així com tampoc les asseguradores sanitàries. “No seria la primera vegada que un govern es veu obligat a retirar un projecte d’aquestes característiques quan les condicions no són clares”, ha recordat Ribas que ha posat com a exemple Santa Bàrbara. “La salut no és un negoci i vostès s’estan venent el país amb la gent a dintre”, ha

  4. lejarza said

    La venta de los datos de la sanidad pública enerva a los expertos

    El Comité de Bioética de la UB ultima un documento contra el plan de Boi Ruiz (CiU)

    JESSICA MOUZO QUINTÁNS Barcelona 2 NOV 2014

    El plan del consejero de Salud, Boi Ruiz, para vender datos de la sanidad pública a empresas públicas y privadas se tambalea y acumula detractores pese a la insistencia de que el llamado proyecto VISC+ cuenta con el aval de numerosos expertos y comités de investigación.

    La posibilidad de que los datos, inicialmente anónimos, permitan identificar a los pacientes a través de un proceso de tratamiento inverso de la información; los problemas relacionados con el consentimiento del paciente para ceder su historia clínica; y las líneas rojas que deben marcar el uso que debe darse a la información cifrada son algunas de las cuestiones que se han puesto sobre la mesa y que culminaron el pasado jueves con una moción aprobada en el Parlament para frenar temporalmente la licitación del servicio. La Agencia Catalana de Calidad y Evaluación Sanitarias de la Generalitat (Aquas), encargada del proyecto, planeaba adjudicar la gestión de los datos anónimos a una empresa privada por valor de 25 millones de euros durante los próximos ocho años.

    Las primeras denuncias sobre las intenciones Salud fueron lanzadas por la diputada de la CUP Isabel Vallets. Esta semana, la mayoría de los grupos votaron en el Parlament a favor de la propuesta de ICV-EUiA para parar el VISC+ y abrir un proceso de debate con actores sociales.

    Los investigadores alertan de que es posible reidentificar a los pacientes

    La Autoridad Catalana de Protección de Datos (ACPD) fue la primera en emitir un dictamen desfavorable en el que ponía en tela de juicio, entre otras cuestiones, la seguridad de despersonalizar informáticamente los datos. “En el entorno del big data […] incluso si la información se ha convertido en anónima, puede acabar haciendo identificable a una persona”, avisaba el informe. De hecho, el propio director del Aquas, Josep Maria Argimon, confesó que la posibilidad de reidentificación, aunque “pequeñísima”, existe. El jefe de la asesoría jurídica de la ACPD, Santiago Farré, advierte que, aunque el proyecto es una operación legal —utilizar datos anónimos de la historia clínica para investigación médica ya se contempla en la ley de autonomía del paciente—, “en un entorno tecnológico donde la relación de información es cada día mayor, cualquier operación de anonimización puede acabar no siéndolo”.

    El proceso para convertir en anónimos los datos se basa “en transformar la información que identifica al paciente en un número aleatorio”, explica el profesor Manel Medina, del departamento de Arquitectura de Computadoras de la UPC de Barcelona. Esto se hace, añade Oriol Pujol, jefe de estudios de Ingeniería informática de la UB, a través de un algoritmo matemático: “Anonimizar no deja de ser cambiar tus datos clínicos por un número”. Así, para despersonalizar la información susceptible de identificar al paciente, el Aquas, encargada del proceso, crearía códigos diferentes para la información cada vez que se disponga de los datos. “De esta forma se evita que haciendo un segundo extracto de la información, se relacione con el primero”, concluye Medina.

    Los expertos coinciden en que son precisos mecanismos de control que garanticen la protección de los datos, con procesos de seguimiento continuados, apunta Farré.

    La Autoridad Catalana de Protección de Datos fue la primera en emitir un dictamen desfavorable
    Pese a que la Generalitat se ha afanado en enumerar todos los grupos de investigación y comités de expertos a los que ha dado a conocer el proyecto, partidos e investigadores de bioética denuncian la “opacidad” con la que se ha llevado a cabo el proyecto. “No ha habido debate social. La Administración tiene que protegerte a ti y a tus datos, y están haciendo justo lo contrario”, denuncia la doctora Itziar de Lecuona, miembro del Comité de Ética de investigación clínica del Hospital Clínic.

    El Observatorio de Bioética de la UB, del que también forma parte De Lecuona, está elaborando un documento de opinión para alertar de los riesgos de la venta de datos sanitarios anónimos. “Que se está haciendo algo engañoso, no cabe duda. Si ellos mismos dicen que es ‘casi seguro’ que no se puede reidentificar, es que confunden el deseo con la realidad. Se trata de una cuestión técnica y económica”, explica la doctora María Casado, directora del Observatorio.

    Partidos e investigadores de bioética denuncian la “opacidad” del proyecto
    Las investigadoras de la UB denuncian también el papel pasivo que se ha dado al paciente. Según el director del Aquas, el usuario puede negarse a ceder los datos de su historia clínica, pero partidos políticos y expertos en bioética critican la escasa información que ha dado la Generalitat sobre el derecho a no participar en el VISC+. En esta línea, el jefe de la asesoría jurídica de la ACPD comparte que “el proyecto tiene que dejar claro el derecho de oposición Esto no puede hacerse sin el consentimiento de los ciudadanos, y no se les ha informado”, sentencia la doctora Lidia Buisán, profesora de ética médica en la UB y miembro del Observatorio.

    Según la Generalitat, el VISC+ se basa en “una colaboración público-privada” para “dar valor” a la ingente cantidad de datos que genera el sistema de salud. Y aunque Argimon circunscribe la cesión de los datos a proyectos de investigación médica, el informe de la ACPD alerta de la inconcreción con la que los promotores del VISC+ presentan el fin que buscan los potenciales clientes al utilizar los datos. “Convendría que el proyecto lo dejara muy claro. La liberación de datos tiene que verse caso por caso porque hay determinados clientes que no pueden ser aceptables”, apunta Farré. Para la ACPD, las líneas rojas las marca la ley de autonomía del paciente: “Solo se puede utilizar para estadística pública, docencia e investigación”.

    Las investigadoras de la UB insisten en que se trata de “información muy sensible”. “La palabra investigación parece una especie de santo sacramento que todo lo bendiga y depende de qué se investigue y quién la haga”, apostilla Casado. La doctora De Lecuona, por su parte, es tajante: “Aquí hay un negocio emergente: disfrazan de eficacia y eficiencia un proyecto que lo que te plantea es que toda la salud se puede rentabilizar”.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: