Argelaguer Vall del Llierca

Garrotxa: Argelaguer – Tortellà – Montagut i Oix – Sales de Llierca – Sant Jaume de Llierca – Fundat l´any 2005

Carles Llorens, d´Olot i dimitit

Posted by lejarza en 13 febrero, 2014


Carles Llorens, d´Olot i dimitit

Alfons Quintà

Diuen que una bella mort pot justificar tota una vida. Vés a saber. En tot cas, la mort política, en forma de dimissió, de l’olotí Carles Llorens, com a director general de Cooperació de la Generalitat, ha estat digna, segons totes les aparences.
Com a qüestió prèvia, haig d’escriure que a la Generalitat hi ha persones que haurien de dimitir -en particular el cap de Llorens, Francesc Homs- mil vegades cada hora i no ho fan.
Mai vaig creure que Carles Llorens tingués una gran preparació. No va ser res d’extraordinari com a delegat de la Generalitat a Girona. Ni tampoc havia estat una bona idea començar la seva carrera política de la mà d’Arcadi Calzada, de qui no sabria dir res de bo. Hi té a veure ser del clan de poder de CDC radicat a Olot (Garrotxa).
No recordo haver dedicat a Carles Llorens comentaris amables. Sempre el vaig veure sobrepassat per la seva funció. Però potser avui ho haig de fer. Parafrasejant al polifacètic Pierre Beaumarchais, si vaig exercir la llibertat de blasmar-lo ara tinc el dret a elogiar un seu encert. Ha estat el de dimitir. A més, fent-ho modestament i amanint-ho d’autocrítica.
La realitat objectiva, que deien els marxistes, hauria de fer que molts altres Llorens de la Generalitat dimitissin. Ho dic des del fons del meu cor i de la meva experiència. Aquí i ara, i en general, s’ha de fugir del que en diuen la política. En particular, de la política de CDC. Aquesta, com més propera és a la seva cúpula (Mas i l’escolà Homs) més vertical és. Com a l’infern de Dant, a l’entrada de la Presidència de la Generalitat hi hauria d’haver un cartell que digués: “Tu que entres aquí, abandona tota esperança”.
Llorens va anar a parar allà. Estic segur que no hi va trobar cap visió sobre res, ni cap gana de formular-les per part dels seus amos feudals. Si ell ho hagués fet -un miracle digne de Santa Rita- aquests se n’haurien atribuït el mèrit. No havent-ho fe bé, com no podia ser altrament, Mas i Homs fan veure que no el coneixen.
Crec que podria escriure força sobre cooperació, com respecte al món -aquí escruixidor- de les ONG. Ho crec perquè ja ho he fet. Em seria més difícil dir alguna cosa sobre la visió que Mas i Homs tenen del món mundial. Seria com escriure de l’aigua eixuta o de la setmana de mil dijous. Com deia aquell, la ignorància, en gairebé tot, dels dos personatges esmentats és enciclopèdica. Literalment, no entenc com a ambdós no els cau la cara de vergonya. Una explicació parcial pot ser el fet que, per treure’s de sobre la seva responsabilitat, són capaços d’acusar a tothom de les seves maldats.
És així perquè tenim (i patim) un poder monstruosament vertical, a més de cínic i d’estar en mans d’incompetents. Si algú en dubta que faci per maneres de veure de prop una unitat administrativa de la Generalitat. Quedarà servit. Si funcionessin, la cúpula no es podria dedicar a la politiqueria que l’ocupa en exclusiva. Ho podria argumentar a partir de mil fets concrets, en els àmbits més variats.
Crec que si a la Generalitat li atorguen el monopoli de la venda de cervesa a Alemanya, o de vi i formatge a França, o de pasta a Itàlia, o de tè a Gran Bretanya, acaba fent suspensió de pagaments. Com a prova analògica presento el cas Banca Catalana, i que ningú obri la boca, perquè aleshores faig gros el broc. Aquí ens coneixem tots.
Ara Carles Llorens podria fer més coses. Per exemple, explicar les bogeries que va veure i a les quals es va haver de sotmetre. És un exercici que haurien de fer molts. Seria catàrtic i alliçonador. Evitar-lo és una de les raons per les quals el poder de la plaça de Sant Jaume manté un vil aparell de repressió mediàtica i estols de corsaris. Podran endarrerir el dia del nostre alliberament, però no per sempre més. Espero i desitjo que Carles Llorens parli abans. A tu, Carles, t’han ben fotut. No hauries de permetre ser usat per a continuar la cadena de danys i planys. Ànims.

Anuncios

8 comentarios to “Carles Llorens, d´Olot i dimitit”

  1. lejarza said

    Que li passa a Artur Mas.

    De sempre, estic convençut que tota la seva erràtica retòrica maximalista respon a una visible misèria humana: Mas (CiU) no té capacitat intel·lectual ni, cosa més greu, aptitud per adquirir-la, per enfrontar els problemes reals i greus del país. Mas mai no havia mostrat cap pensament articulat, respecte a res, en particular sobre el nacionalisme.
    Tampoc no té coixí psicològic per poder assumir les veritats paleses que acabo d’exposar. Ha fracassat del tot i en tot però no pot admetre-ho, perquè el que més tem és que se sàpiga el que realment és. Per això ha optat per continuar per una via que porta al suïcidi col·lectiu. Ve a reconèixer-ho, si bé dient que aquesta és la voluntat del poble, quan és la seva.
    A causa d’un fons psicològic molt enrevessat Mas no pot admetre que no se’n sortirà, ni gens ni mica. Només espera endarrerir el màxim la seva sortida del poder -on sembla força clar que accediria Junqueras- i fer-ho amb aires de màrtir. Caldrà desmuntar aquesta gran fal·làcia. En el cas de Mas, tot és més baix de sostre, i psicològicament inquietant,

  2. lejarza said

    DESTROSSAR EL DRET I LA SOCIETAT

    ALFONS QUINTÀ

    La jurisprudència tracta molt malament els contractes d’adhesió, i fa bé. Són aquells que, com el d’assegurança dels cotxes i el de serveis públics, com l’aigua, la llum i el gas, no són el resultat d’un pacte entre les parts sinó l’acceptació per una d’elles, la més dèbil, del que ja ha elaborat una de les parts.
    Ara a Catalunya estem en un cas extrem d’allò d’haver de triar entre l’adhesió al que determina la Generalitat o bé callar. D’entrada, el Parlament està literalment marginat, cruspit per l’executiu i afeblit per una majoria de diputats de baixa qualitat.
    Hi ha excepcions, però són una minoria. Els pocs que valen estan deprimits i tenen raons per estar-ho. Recordar el baix nivell i la inutilitat fàctica de les comissions dites d’ investigació en sanitat i en caixes hauria de portar a molts diputats a obrar com els estruços. Haurien d’enterrar el cap sota terra, per vergonya.
    El debat públic està igual o pitjor. L’executiu -en realitat Mas i Homs- s’ha apropiat de la majoria dels mitjans de comunicació, un fet que no seria tolerat, ni tampoc legal, en la majoria de països europeus. Aquest control encara augmentarà amb la imminent presa de possessió per El Punt del Canal Català de TV. Però no passa res: els mateixos que ataquen Berlusconi per tenir molts mitjans de comunicació ara superen a aquest demagog, en manipulació descarada. Kant diria que la moral de situació és bon refugi per als aventurers populistes.
    Amb el seu domini de l’espai mediàtic, que hauria de ser públic, la Generalitat no para d’intentar determinar per quines aigües pot navegar l’opinió pública. Si algú no respecta les infinites balises que el poder polític ha anat col·locant, llavors apareixen els corsaris, emparats i sovint pagats per aquell poder.
    Tenen a la seva disposició diaris digitals, amb molta publicitat institucional, que poden arribar a ser autèntics femers. Cada deu minuts “descobreixen” agents de “Madrit”, o del que sigui, amanint-ho amb greus insults personals. Usen expressions i mots que personalment no havia vist mai escrits i rarament sentit. Hi passen la mare i el pare de qui sigui, mentre que el determinisme racial hi és immanent. A mi m’acusaren de f. de p. per un article on només elogiava al Cardenal-arquebisbe de Barcelona per no voler dividir més la societat, com li requeria Mas.
    També hi ha figures jurídiques execrades des de sempre en tota societat basada en el Dret que ara i aquí han pres possessió del que abans havia estat un espai públic lliure i equilibrat. Penso en la inversió de la càrrega de la prova.
    Has de demostrar que no ets un diguem-ne enemic de Catalunya, condició que confonen amb el dret a la crítica o el de poder destacar una mera evidència: que sota el règim de Mas hem anat enrere com els crancs, però a la velocitat d’un guepard.
    Es pot arribar a una exageració d’aquella inversió de la càrrega de la prova. És el que rep el nom de prova diabòlica negativa és a dir haver de demostrar, per exemple, que mai no t’has saltat un semàfor. És impossible i si ho intentes, fas el ridícul, perquè aviat sorgirà una nova imputació. Mai no fan res més. Són bruts i vils.
    Tot plegat constitueixen mals estesos a la Catalunya d’avui. S’expliquen per la imposició demagògica d’una visió rupturista, de trencadissa generalitzada, sense intentar resoldre cap dels infinits problemes que requeriren polítiques serenes, constants, assumides àmpliament. Per descomptat, penso en l’economia, la sanitat, l’educació, l’habitatge i, ni cal dir-ho, la corrupció.
    En tot això no es fa res. És per tapar aquesta incapacitat dels nostres pèssims governants que s’estan destrossant normes bàsiques de Dret i s’aniquila la tolerància, element determinant de l’existència col·lectiva. Ho fan conscientment.

  3. lejarza said

    CARLES LLORENS, OBRA PÚBLICA I ADÉU “BUONISMO”

    ALFONS QUINTÀ

    Potser hi ha persones de bona fe que creuen que cada dia furgo una mica per tot arreu, amb la finalitat de trobar malifetes independentistes. Ho sento, però estan errats. Els que han de maquinar, cada dia més, per inventar-se salvavides, són els membres del Titanic independentista.
    Fins i tot haig de confessar que molts dels temes dels meus papers em produeixen vergonya aliena. Voldria que el que exposo no fos veritat, perquè taquen el meu país, Catalunya. La responsabilitat és dels que porten el carro pel pedregar, amb un carreter, Artur Mas, que cada dia fa més el ridícul, públicament.
    Que ara Mas hagi escridassat els empresaris per no ficar-se en política, a defensar el secessionisme, és per llogar-hi cadires. Ve a ser com reclamar que uns bombers que estiguin lluitant contra un incendi immens facin, a la vegada, mots encreuats.
    Hi ha algú que pugui dubtar que si els empresaris no treballen com a tals durant 24 hores al dia ens en podrem sortir? I ara una pregunta fàcil i irònica: si els empresaris no creen llocs de treball, ¿serà Mas qui ho farà? Ase qui s’ho pensi.
    Tot és tan gros i tan grotesc que cada dia intento trobar alguna falca que ens donés una certa esperança. Però no en trobo.
    A causa d’aquesta frustració, fa pocs dies en vaig passar, per excés d’allò que els italians en diuen buonismo, i aquí en diem anar amb un lliri a la mà.
    La relliscada buonista va ser en l’article, publicat en passat dia 13 en aquest diari “Carles Llorens, d’Olot i dimitit”. Veia bé que el fins ara director general de Cooperació de la Generalitat i abans delegat d’aquesta Girona dimitís, creient, erròniament, que s’allunyava de la política. Veig que no és així.
    De fet, el cas Llorens té tot l’aire del que a França en diuen pantouflage. És a dir, passar de la política a una activitat aparentment privada però relacionada amb la política. El neologisme ve de pantoufle (sabatilla), perquè pot consistir en voler trobar una bona jubilació, o la via vers aquesta. Alguns ho consideren un tipus de corrupció, o un conflicte d’interessos real, o potencial. El mot pantouflage no té cap accepció positiva.
    Quan vaig escriure aquell paper no sabia que Llorens es dedicarà a la consultoria en el ram de la construcció. Em diuen que l’interessa la gran obra pública -ara tan escassa- i que amb tota probabilitat tindrà com a client una gran constructora, important en aquest subsector i també en el de les concessions administratives.
    Són terrenys delicats en què cal una relació estreta amb el món polític, el qual pot fer més distincions del que, en sentit estricte, la llei determina.
    Aquesta constructora ha estat citada en relació al cas Gurtel. Ja em sé allò de la presumpció d’innocència però també l’empara que em dóna l’animus narrandi, aquest a Catalunya sovint malmès per una estructura del món mediàtic que fa escruixir.
    Si Llorens fos arquitecte o aparellador, la cosa seria més aviat banal, però no del tot. Ara bé, fa molts anys que Llorens, sense cap formació en el terreny de la construcció, o de les concessions o de l’urbanisme es dedica a moure’s en el camp de la política, i prou, que jo sàpiga.
    Moure’s en el terreny en què es mourà conté elements delicats. Sembla que ràpidament passarà de la plaça de Sant Jaume a aquest camp, per a ell força inèdit. No serà el primer, ni tampoc farà el que trobo més aconsellable. El buonismo m’haurà durat quatre dies comptats. Però no és culpa meva, sinó de la realitat.

  4. lejarza said

    TV3, MANIPULACIÓ POLÍTICA I DESTRUCCIÓ CULTURAL

    ALFONS QUINTÀ

    El cor i el cap em diuen que hauria d’escriure de la situació internacional, tractant d’Ucraïna, Veneçuela i Corea del Nord. Ho faria a gust i amb força coneixement. També m’aniria bé per deixar reposar el trist i enfangat tema de la destrucció de Catalunya i del catalanisme per culpa de la irresponsabilitat de l’independentisme, en general, i de Mas, en particular.
    Però, ho sento, no puc. No en sóc capaç perquè l’opinió pública catalana està molt destrossada en gairebé tots els temes, però esgarrifosament més en política internacional. Un meu article seria, com a màxim, un tret a l’aire.
    S’explica per diverses raons de fons. Però quant a l’instrument usat per aquesta destrossa conceptual, res no ha estat tan maligne com TV3. Ha reprès, amb els seus propis objectius, la maldat de l’autarquia intel·lectual que va voler instaurar Franco.
    Sota el Tripartit, l’exdiputat del PSC Joan Ferran ho va saber definir bé, dient que a TV3 hi manava “un soviet”. Tenia molta raó. Feia anys que existia, però ERC -a la qual el Tripartit va cometre l’error de confiar TV3- el va potenciar.
    Havia estat anys abans, amb Pujol de President, que havia arribat a TV3 una vessant del “cattocomunismo”, mot d’un significat clar a Itàlia, com es pot trobar a Internet. Va consistir en fer pinça entre la Democràcia Cristiana (en especial, Giulio Andreotti) i el comunisme, per atacar i marginar tota possibilitat reformista i realista de centre dreta o de centre esquerra.
    A TV3, es donà la política internacional a l’extrema esquerra, mentre la Generalitat es quedà amb la política catalana.
    En internacional s’instaurà un substrat al·lucinant, farcit dels patètics “com ja se sap”. “Ja se sabia” que el terroristes palestins eren uns sants, que el repugnant i mil vegades corrupte Arafat també, com Fidel Castro i Hugo Chávez, així com ho era, ai Déu meu, el genocida Saddam Hussein i fins i tot el comunista i estatista Slobodan Milosevic. I no dic res d’ETA, terroristes ben entrenats a Cuba, en concret a la base de nom “Kilómetro Cero”.
    Amb l’arribada de Mas a la Plaça de Sant Jaume i a la trencadissa independentista tot ha empitjorat. Francesc Homs és responsable del que en franquisme se’n deia “Prensa y Propaganda” i en el comunisme “agit-prop”(agitació i propaganda). Homs hi ha aportat el determinisme independentista. Foc i brases.
    El resultat és de manicomi. Així, dilluns passat TV3 va reemetre un vòmit leninista de propaganda descarada a favor del règim genocida de Corea del Nord. Aquell mateix dia, l’ONU va aportar noves proves de l’existència allí d’un autèntic gulag, de nom kwan-li-so en coreà, amb uns 200.000 reclusos. TV3 fou l’única TV que en no en digué res.
    El responsable de l’apologia comunista de TV3 va ser Miquel Calzada, que mostrà un cinisme i una insolència brutals. És el mateix inútil que organitza, pagat per la Generalitat, els espectacles commemoratius del 1714. No s’ha d’oblidar mai.
    En realitat, és a tot Catalunya que hi ha un nombre excessiu de sers inhumans o incultes que s’empassen monstruoses rodes de molí emeses, hora rere hora, per la maleïda TV3. La gran majoria de persones no ho copsa o calla. Estem molt malament.
    Ja he citat Joan Ferran. Ara em cal destacar un excel·lent article de l’exrector de la Universitat de Girona, Joan Batlle, publicat el passat u de febrer en aquest diari. On si no? Amb el títol “250 milions”, Batlle exposava l’escandalós malgastar de diners a TV3. Serà un tema del qual espero escriure aviat.
    Només s’entén pel fet que l’actual Generalitat no mira prim en tot allò que té a veure amb el seu control social o ideològic. Per això subvenciona diaris, escriptors, manifestacions en principi artístiques i tot el que es vulgui. Mai no ha tingut en compte que això està en la base de la destrucció de la cultura catalana. Aquesta, com tota altra, no pot subsistir en un marc de manipulació descarada. Però tant se’ls en fot. Qui gosa fer voler empassar el genocidi coreà, nació i poble que conec i estimo, és capaç de tot. Són de veritat així i no tenen perdó.

  5. lejarza said

    PERIODISME D’INSTRAGRAM
    Un preciós ametller del Baix Empordà -tots els ametllers florits són preciosos- s’ha convertit en peça noticiable dels Telenotícies de TV3. En un primer moment m’ha sorprès, després he pensat que sóc un periodista descatalogat per no comprendre això de l’arbre notícia, i més tard he arribat a la conclusió que el periodisme està tocant fons. És cert que cada dia costa més sorprendre o captar l’atenció del lector, oient o espectador, però és possible que el límit estigui en allò que essencialment descriu el periodisme, que no és altra cosa que explicar allò que la majoria desconeix. El canal públic català té més espais per exhibir coloraines. No és necessari transformar el TN en un caríssim Instagram.

  6. lejarza said

    EUROPA, UCRAÏNA, TV3, LA PROSTITUCIÓ I ANTENES PER A LA LLIBERTAT

    ALFONS QUINTÀ

    L’estada a Barcelona de la vicepresidenta de la Comissió Europea Viviane Reding ha estat grotesca. El tracte militant que ha rebut acredita la manca de respecte per la llibertat de pensament per part de la Generalitat i de l’independentisme.
    Com tothom ha pogut comprovar, se li ha volgut fer dir el que no pensava. Havia de beneir la bestiesa secessionista, sí o sí. Però com que Reding no està a la seva primera volada ha dit el que pensa, no pas el que se li volia fer dir. Per tant, ha reiterat el que ja havien afirmat Durao Barroso i Joaquín Almunia, així com tots els dirigents de la Unió Europea (UE), haguts i per haver-hi.
    En aquesta grollera manca de respecte hi ha excel·lit la impresentable Mònica Terribas, qui, està clar, pel fet de cobrar un milió i mig de pessetes a la setmana (sic) està obligada a fer totes les pallassades que li manin. Tant sota el franquisme com ara, aquí hi ha periodistes al servei del poder i en la societat massa resignació contra fets que arreu d’ Europa no serien tolerats.
    Els més imbècils dels imbècils haurien d’admetre que la secessió de Catalunya implica la sortida de la UE, mentre que la possibilitat de retornar-hi és del tot impossible.
    Aquesta evidència ha tornat a ser confirmada per Reding i degudament envernissada pels mentiders de guàrdia. Quantes reconfirmacions caldran perquè ho admetin?
    Una altra reconfirmació ens arriba d’Ucraïna, tema deliberadament maltractat per la infamant TV3. Allí com aquí, la UE, i els ucraïnesos, rebutgen la secessió. Seria kitsch, que diria Susan Sontag, i contrari al sentit dels temps. Aquests són d’increment de l’empara del dret a la diversitat (inclosa la lingüística) junt amb el rebuig de l’estatisme i del model jacobí d’Estat nació. Què és la UE sinó un rebuig d’ambdues carrinclonades? Fa anys que escric el mateix. Els que han canviat són altres, que en aquest tema mai no hi han entès ni un borrall. No saben, però bramen.
    En el passat cap de setmana hi ha hagut dues altres barbaritats televisives insòlites i intolerables. Una va ser diumenge al migdia amb un llarg espai de TV3 dedicat a una espècie de curs sobre la prostitució, per i per a prostitutes. Era per llogar-hi cadires. La seva autora no sabia el que es deia. Res no tenia ni cap ni peus, sinó ximpleria pura. Això és una TV pública? En això s’han de gastar milions? No es pot ?suportar que uns bàrbars dominin el que hauria de ser un element de cohesió social, no pas de control polític, amanit de cretinisme.
    Al vespre hi va haver un altre raig d’irresponsabilitat. Aquest va ser emès per la Sexta, en forma d’un pseudodocumental sobre el cop d’Estat del 23-F. Es va jugar amb una realitat feixistitzant que podia haver-nos costat la dèbil democràcia de què gaudim, així com la vida i llibertat de moltes persones honestes. O és que algú es pensa que allò va ser un joc de rol per a adolescents?
    En comptes d’explicar millor un fet complex i molt greu, es va optar per la comèdia petulant. En haver viscut en primer fila aquells fets em vaig sentir personalment ofès. Hi dominà la falsa ironia típica d’un cert periodisme, objectivament carca, no modern. Consisteix a trivialitzar allò que falsos professionals i autèntics babaus ignoren. Com que són molt ignorants, tenen temes per anys.
    Davant de tot plegat, no puc deixar de reiterar una recomanació que he fet mantes vegades. Tothom que pugui s’ha de comprar una antena parabòlica per veure emissores de TV de fora. Jo ho faig cada dia i n’estic orgullós. Aquest cap de setmana, la BBC, France 24, les RAI italianes i Deutsche Welle, entre altres, totes de fora, van ser excel·lents. Els pares i mares han de tenir clar que així els seus fills també aprendran llengües de països on els seus descendents hauran d’anar per a trobar feina. I això no és barrila. No estem en temps de fer-ne, ni gens ni mica.

  7. lejarza said

    Imposant falses visions independentistes

    ALFONS QUINTÀ o hi ha cap país europeu on el poder polític exerceixi un domini de la comunicació social tan fort i efectiu com el de la Generalitat a casa nostra. És un domini despietat que és executat per part de Francesc Homs, per delegació d’Artur Mas. Hi ha els continguts maniqueus que tothom pot constatar. Són com els d’un film soviètic dels anys trenta.
    Mas pot comptar amb una agència d’informació (ACN), sis canals de TV, no sé quantes emissores de ràdio, dos diaris (Ara i El Punt/Avui), moltes publicacions d’arreu de Catalunya, ràdios i TV, locals o comarcals, i estols de periodistes agraïts. Injustament, no hi incloc les bandes de repugnants corsaris que injurien tothom a Internet.
    Fins i tot hi ha més que mentides i manipulacions. Un fotògraf podria dir que amb aquell aberrant poder, Mas i Homs poden passar del gran angular (una visió àmplia del que sigui) al teleobjectiu (centrar-ne en el detall). Un economista usaria un altre llenguatge, dient que poden anar del macro (del gran fresc, amb dades agregades) al micro, destacant els agents menors, de base, però determinants. Òbviament, ho escric tenint en compte la distinció entre macroeconomia i microeconomia.
    En el tema clau de la pretesa consulta independentista, van inventar i han imposat un enfocament diguem-ne macro. Referen el conte de la lletera amb les balances fiscals. Digueren que la Unió Europea (UE) i tot el món ho aplaudia. Donaren una visió d’Espanya que venien a situar a l’altura del Tercer Reich hitlerià. Practicaren la injúria racista, acusant genèricament els espanyols de no voler treballar. Etcètera.
    Tot això ja no té cap sentit. La realitat ho ha convertit en no res, fins i tot quant a utilització demagògica. La UE ho ha deixat tot clar, i ho reitera la seva posició en relació a Ucraïna. Per cert, gairebé ignorada i sempre manipulada per TV3. Ara no es poden justificar les visions macro, perquè tenim totes les fotografies generals possibles i imaginables. El balanç és cent per cent antisecessionista.
    Anem a l’enfocament micro tot i situant-nos en el proper mes de novembre. Llavors no s’haurà pogut dur a terme la consulta. CiU i ERC estaran lluitant -més del que ho estan ara- per veure qui es cruspeix a qui. Si algú creu en la retòrica de la pretesa solidaritat entre els dos independentismes, s’ho ha de fer mirar.
    Tot indica que Mas no tindrà més sortida que la jubilació anticipada. Però voldrà dur-la terme amb aires d’heroi. Per això és probable que hagi obrat de manera que generés el màxim de terrabastall possible: una declaració unilateral d’independència o accions de trencadissa per part de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC).
    Les possibilitats que tinguem un novembre de bojos són altes. Tot indica que hi haurà ocupacions d’espais públics que podrien durar un cert temps. L’al·lusió a Ucraïna per part d’Homs en un important document de la Generalitat no va ser involuntària ni gratuïta.
    El futur no el podem conèixer, sobretot si tenim en compte que l’actual independentisme està en mans d’aventurers. Però sí que veiem com els seus referents i els seus mètodes tenen a veure amb l’ús de força al carrer. Són una versió, per ara suau, del que passà al Caire i a Kíev, amb la important diferència que aquí res no indica que hi pugui haver intervencions policials comparables.
    En tot cas, la possibilitat d’un mullader és molt alta. Ara que encara hi som a temps, caldria mesurar les conseqüències micro d’aquesta barbaritat. Per sort, novembre no és època turística. Però tant li fa: ningú es pot creure que el desori pugui atraure més turisme.
    Està clar que a l’estiu següent hi pot haver menys turistes forans a la Costa Brava. L’eventual trencadissa també afectarà negativament la inversió estrangera, com també la importació i l’exportació.
    La visió idíl·lica consistent en què la independència ho arreglaria tot per a l’endemà menjar rosquilles sempre ha estat una gran falsedat ridícula. Malgrat això, encara hi ha ximples que consideren que la trencadissa que ells propugnen és com una Festa Major. Fan pena.

  8. lejarza said

    SANTI VILA, TRAIENT UNA MICA EL CAP

    ALFONS QUINTÀ

    Fa pocs dies Santi Vila, antic alcalde de Figueres i ara conseller de la Generalitat publicava a La Vanguardia un article que, d’acord amb el seu títol, havia de ser sobre Josep Puig i Cadafalch, segon president de la Mancomunitat de Catalunya entre el 1917 i el 1923.
    Ara bé, molts comentaristes afins al règim d’Artur Mas l’han atacat per considerar que Vila treia una mica el cap, defensant la moderació en el procés independentista i maximalista que estem patint.
    Personalment, crec que aquell honest article destaca per reflectir un gran drama. Es tracta de la dificultat existent a Catalunya per poder dissentir mínimament respecte a la bogeria instaurada per la Generalitat, mitjançant l’ ús, de manera moralment il·lícita, dels diners de tots. Penso en l’oligopoli informatiu en mans d’Artur Mas.
    Quant a llibertat d’expressió retornem al franquisme, si bé per vies i amb barreres diferents. Els lectors de Vila que tinguin alguns anys ho hauran detectat solets. Retornem a la perífrasi, al paral·lelisme, a l’analogia i a mil obligades maniobres, totes elles imposades, però a les quals ens hem de sotmetre si no volem rebre una clatellada.
    Recordo encara les classes de Dret Polític del professor Manuel Jiménez de Parga, efectuant crítiques a De Gaulle per l’ús del seu dret a suspendre l’article setze de la Constitució francesa. Tothom l’escoltava amb interès perquè era evident que aquell professor tenia al cap una crítica del dictador Franco. Ell i els seus alumnes compartíem mirades de complicitat. És el que faré quan vegi a l’exalcalde de la ciutat on vaig néixer. Només l’he saludat un cop. Si el veig serà el segon cop, ben a gust.
    Es pot parafrasejar una cançó de Jane Birkin: “Ell estima Artur Mas i jo tampoc (sic)”. Però no podem fer gaire res. Tothom ha d’actuar com bonament pot. Ser més radical o més dur, o més agut no és cap mèrit. Cadascú té les seves modestes (o no) possibilitats. Només li demanaria a Vila que portés un diari, per poder explicar amb precisió, quan això sigui possible, la ridícula follia que ara estem patint.
    En tot cas, cal esbotzar la muralla que tenim davant. No pot ser que hàgim de tornar a jugar al sinistre joc d’escriure, o de parlar, tenint una justificada por. Mentrestant, els vils corsaris de Mas a Internet injurien a tothom durant 24 hores al dia. A la vegada, resulta que una TV pública catalana que hauria d’estar al servei de tots, ajudant a fabricar ponts de concòrdia, es dedica a atemorir i a delirar.
    Això el que està passant. Fa anys que estem sota règims organicistes en els quals els molts ciutadans només poden fer veure que són lliures si estan integrats en un col·lectiu políticament invasiu, imposat des d’un poder polític despietat. Ho és a nivell social general i també dins dels mateixos partits, per part de les seves respectives cúpules.
    Així estem, patint un poder mil·lenarista, centrat en una sola persona que no té successor potencial, perquè si el tingués tots s’anirien vers aquest. Ni tampoc té secretari general del seu partit. Si a algú això no el fa pensar potser caldria que desembossés les seves canonades mentals.
    Un dia o altre caldrà recuperar la concòrdia perduda per l’acció deliberada i confessada de Mas. Ho escric usant un mot (concòrdia) que era molt emprat per mestre de Puig i Cadafalch, un fill del Baix Empordà de nom Francesc Cambó.
    Poques coses m’agradarien tant com que en l’Alt Empordà, terra de republicanisme federal, tornessin a haver-hi clams de concòrdia. Com en l’article de Santi Vila, si bé expressat amb un polsim de justificada por.
    No hi fa res. Ja l’anirem perdent, mentre Artur Mas va incrementant la seva gran de por de trobar-se davant la porta de sortida definitiva de la política. Ànims a tots els que hi vulguin i puguin contribuir, sigui des d’on sigui. “Res no es mesquí/ ni cap hora és isarda/ ni és fosca la ventura de la nit/ I la rosada és clara / que el Sol surt i s’ullprèn/ i té delit del bany/ que s’emmiralla el llit de tota cosa feta”, va escriure el gran obrer i poeta Joan Salvat-Papasseit. Així serà, el més aviat possible, per l’esforç dels molts que obren des de dins del que sigui o des de fora de tot.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: