El retorn de la política
Posted by lejarza en 3 octubre, 2013
El retorn de la política
Enric Ramionet
Ha tornat la política. Al Facebook, per exemple, que és un dels nous miralls de les relacions humanes, hi té una presència creixent. Aquells missatges de naturalesa banal i una mica impúdica que hi predominaven, a l’estil de: aquí em teniu: matant l’aranya, o els dinars amb la família, o els passejos amb el gos, o les festes amb la colla i les fotografies on encara s’hi exhibien cabelleres abundants i tota aquella espuma dels dies que intercanviàvem amb els amics, han estat progressivament substituïts per les notícies de combat. Ja m’imagino que depèn de la xarxa d’amistats que té cadascú –que deu ser, per cert, una manera de definir la pròpia personalitat– però en general, diria que era una evolució inevitable. Com no aprofitar tanta vitalitat, tanta agilitat i tanta velocitat per a l’activisme? I com mantenir la lleugeresa en temps de tanta transcendència? Perquè, de fet, el que realment ha canviat és l’aire dels temps. Ha retornat la política encara que ho hagi fet amb una altra aparença, amb un tarannà més escèptic i desconfiat, rebutjant els camins convencionals i les respostes més acadèmiques. És com si tots plegats haguéssim entès i assumit la màxima que diu que el problema dels que no s’interessen per la política és que seran governats per gent a qui sí l’interessa. L’impacte de la crisi ha deixat al descobert tota la carcassa més humil del sistema: les limitacions i esclavituds de les formacions polítiques, les complicitats i connivències entre determinades elits i les regles viciades i injustes que sempre afavoreixen i perjudiquen els mateixos. No sé si vostè participa activament en l’espai que proposen aquestes xarxes socials i no sé quin peu calcen les seves amistats, però les meves, que són més aviat heterogènies, em proporcionen diàriament una selecció de notícies esporgades de la premsa convencional i de la més alternativa que et deixen a un pas de sortir al carrer. L’esclat de l’independentisme que ha arrossegat i descol·locat els líders polítics és un exemple de les inèrcies que ha desencadenat aquest nou protagonisme popular i la convicció que les mobilitzacions i les ruptures són imprescindibles. L’èxit del Procés Constituent, que aquesta setmana va reunir a les Ribes del Ter pràcticament un miler de persones, n’és un altre. Un exemple més omnímode, més ambiciós, que entén que les nostres misèries no tenen Madrid com a únic responsable, que retornen l’esperança de construir una societat més justa i habitable, més atenta a les desigualtats i al benestar de les persones. La política ha tornat perquè torna a tenir sentit. Perquè transcendeix les costures d’un sistema sense ànima i d’una legalitat vigent que ara són majoria els que ja identifiquen amb la llei de la selva, és a dir, aquella que els lleons defensen perquè els afavoreix. I és per això que al Facebook, els amics ja no m’ensenyen la foto del nen amb el jersei nou sinó la imputació dels directius d’una entitat bancària.
L’acte de presentació de Teresa Forcades Vila del Procés Constituent a Catalunya que es va fer a Girona. Foto: M. LLADÓ.
Argelaguer Vall del Llierca 
lejarza said
Acte central del Procés Constituent el proper 13 d’Octubre a les fonts de Montjuïc de Barcelona.
Teresa Forcades Vila
Benvolguts/des,
Pau i Bé,
Ja ha passat l’estiu i, gràcies a totes vosaltres, la iniciativa que va començar el passat 10 d’abril ja compta amb 43.986 signants, unes 80 assemblees territorials i 4 assemblees sectorials.
És el moment de donar per conclosa l’etapa d’arrencada del procés i fer el tret de sortida de l’etapa de consolidació.
Això ho volem fer amb un gran acte públic que esperem que sigui multitudinari:
Data: diumenge 13 d’octubre
Hora: de les 11 a les 2 del migdia
Lloc: a les fonts de Montjuïc de Barcelona (P/Puig i Cadafalch; L1-L3-FGC Pl. Espanya; BUS 13-150-90-100-23-55-9-37)
L’etapa d’arrencada ha suposat uns reptes importants que, de moment, hem pogut anar superant entre totes. És d’esperar que els reptes de l’etapa de consolidació que estem a punt de començar siguin encara més grans. És per això que no hi pots faltar! El nostre objectiu és seguir recorrent el màxim nombre possible de pobles i vil·les amb la intenció d’explicar la proposta del Procés Constituent i animar a la ciutadania a impulsar-lo i a construir-lo col·lectivament.
Estem en un moment crític en la història del nostre país, on s’obren grans possibilitats per a aconseguir un canvi social just i solidari però on també ens enfrontem a greus amenaces contra els nostres drets socials, nacionals i individuals. Pensem que en aquesta situació un projecte com el nostre és plenament necessari, i per a què tingui èxit cal la implicació de totes i tots. Per això ens agradaria comptar amb la teva presència el dia 13 i aplegar el màxim possible de les 43.986 persones que heu firmat el manifest. Si pots contribuir a difondre la convocatòria del dia 13 entre el teu entorn, te n’estarem també molt agraïts.
L’acte inclourà la intervenció de persones significatives del món de les lluites socials i actuacions d’artistes que donen suport al procés. Durant l’acte es presentarà la campanya que hem estat treballant des del grup promotor i les assemblees territorials per explicar què és i per a què cal un procés constituent.
Gràcies per haver volgut formar part d’aquest procés constituent que tot just comença i per haver firmat el Manifest per a la convocatòria d’un procés constituent a Catalunya.
Esperem retrobar-nos el dia 13 i poder celebrar entre tots/es un gran acte festiu i reivindicatiu que mostri la vitalitat d’aquest nou projecte que estem construint. Ens hi jugem molt!
lejarza said
Teresa Forcades Vila Marxista, sense Comitè Central va enamorar
3 octubre, 2013
No va demanar una revolució, sinó dues i el públic la va aplaudir amb fervor. Teresa Fordades, metge i monja benedictina, va omplir de gom a gom el Teatre Sagarra, amb 550 persones a la platea i 150 a la sala Miquelet, on es va instal·lar una pantalla per seguir l’acte. La va acompanyar el sindicalista Luis Blanco.
Teresa Forcades es va posar la mà en forma de visera perquè els focus no l’enlluernessin , va arrencar l’etiqueta de l’ampolla d’aigua per no fer publicitat i va exclamar amb un somriure d’orella a orella : “Quin goig que fa aquesta sala. Estic contenta de participar en aquest acte de Santa Coloma, que segurament és el més ben organitzat de tots ” (Forcades, a l’última foto amb l’equip colomenc).
Dues revolucions
Després, va explicar allò de la doble revolució. “Farem la revolució i l’haurem de tornar a fer”, va dir en referència a la necessària participació en les institucions que es creïn: “No hi ha prou amb votar cada quatre anys”.
Va apostar per nacionalitzar la banca i les companyies elèctriques. Va parlar de Karl Marx i de Rosa Luxemburg, de comunisme i anarquisme, d’independència i república catalana, de les complicitats entre els poders polítics i els econòmics i dels privilegis de l’Església. De totes aquestes coses va parlar sense cap crispació, amb un somriure als llavis i, de tant en tant, posant-se bé el cabell que li apuntava entre la toca.
Persones de totes les edats
I la gent, enganxada als seus seients. Hi havia colomens de totes les edats. Parafrasejant Teresa Forcades, podríem dir que hi havia un 50% de persones grans, un 25 % de joves i un altre 25% d’entre 30 i 50 anys. Molts dels presents parlaven entre ells en castellà, i hi havia militants i simpatitzants de gairebé tots els partits colomencs.
“Som un moviment social, no un partit polític, que aspira a aconseguir el suport d’una majoria social per acabar amb el capitalisme”, va dir. Això no obstant, va matisar que no està contra la iniciativa privada, sinó en contra dels abusos i l’apropiació indeguda.
Va explicar que fa uns anys va fer de traductora d’alemany en una trobada de monjos benedictins i un directiu del Deutsche Bank va dir que era millor explotar un vietnamita que deixar-lo morir de fam. Ella va contestar: “Sóc la traductora i això que acaba de dir és una animalada. I és clar, ja no m’han cridat més”. Els assistents van riure i la van aplaudir durant una bona estona.
Marxista, sense Comitè Central
Va afirmar que la Constitució actual és antidemocràtica, perquè va ser modificada de pressa i corrent pel PP i el PSOE perquè tots els ciutadans es fessin càrrec del deute privat.
Pel que va dir, es podria dir que Teresa Forcades és una marxista que detesta al Comitè Central, ja que va deixar ben clar que la revolució es farà amb una majoria social o no es farà.
lejarza said
Forcades i el procés constituent, a Figueres
05.10.2013
La plaça Catalunya de Figueres va acollir ahir al vespre l’acte de presentació comarcal del Procés Constituent de la mà de la monja i doctora en salut pública Teresa Forcades, l’activista Esther Vives i l’actuació musical de Joanjo Bosk. El procés és un moviment sociopolític que vol construir una majoria social per «transformar la societat» i crear una candidatura unitària d’esquerres de cares a les properes eleccions autonòmiques.
lejarza said
Catalunya: un Proceso Constituyente para decidir sobre todo
Esther Vivas
Público.es
Nadie dijo que sería fácil, pero hay que intentarlo. Y esto es, precisamente, lo que está haciendo el Procés Constituent en Catalunya, impulsado por la monja benedictina Teresa Forcades y el economista Arcadi Oliveres, junto a muchas personas más. Crear conciencia social, movilizar, promover la desobediencia civil y plantear una alternativa política que desafíe a quienes ostentan y monopolizan el poder.
Su objetivo, construir un nuevo instrumento político-social, basado en la auto-organización popular, leal con los de abajo y capaz de sumar, en la diversidad, al conjunto de la izquierda social y política. En el horizonte, si dichas premisas se cumplen, se expresa la voluntad de concurrir a unas próximas elecciones al Parlament de Catalunya, con una candidatura amplia, resultado de la necesaria confluencia de muchas gentes, algunas hoy dentro y otras fuera del Procés, que aspire a transformar el malestar social en mayoría política y establecer las bases para promover un proceso constituyente, que permita dotarnos colectivamente de un nuevo marco político al servicio de la mayoría.
Algunos dirán que esto es utópico, pero más utópico, desde mi punto de vista, es pensar que quienes nos han conducido a la presente situación de crisis, de la que, por cierto, obtienen jugosos beneficios, nos sacarán de la misma. Justamente romper con el escepticismo, la apatía y el miedo es el reto que tenemos por delante. Saber que “podemos”, es el primer paso para conseguir victorias concretas.
Desde que el Procés Constituent se presentó en público el pasado mes de abril, han sido numerosos los apoyos recibidos. El Procés Constituent ha sabido conectar con amplios sectores de la sociedad que perciben, en el actual contexto de crisis, la urgente necesidad de cambiar las cosas. Muchas personas de mediana edad, otras más jóvenes, e incluso mayores, sin demasiada experiencia política ni organizativa, se han sentido interpelados por un discurso que apela a algo tan esencial como imprescindible: la justicia.
Otros activistas sociales han visto en el Procés Constituent un instrumento para ir más allá de la movilización social per se y plantear una perspectiva político-organizativa de cambio. Dos años después de la emergencia del 15M, muchos son los que perciben que por más que ocupemos bancos, viviendas vacías, supermercados, hospitales… quienes ostentan el poder siguen aplicando una serie de medidas que nos hunden en la más absoluta miseria. Apostando por la imprescindible lucha en la calle, sin la cual no hay cambio posible, el Procés Constituent plantea, al mismo tiempo, desafiar el poder político-económico, también, en las instituciones. Y no para cambiar el sistema desde dentro sino para “ocupar” dichas instancias y devolverlas a la mayoría social vía un proceso constituyente.
No hay fórmulas mágicas, está claro, pero experiencias como los procesos constituyentes en América Latina (Ecuador, Bolivia, Venezuela) o la más cercana Islandia, a pesar de sus controvertidas evoluciones, son experiencias a tener muy en cuenta, no para imitar pero sí para aprender de sus aciertos y errores. En Catalunya, el debate sobre la cuestión nacional y la independencia abre una oportunidad, como nunca muchos habríamos imaginado, para poder decidir… y decidir sobre todo.
Alta participación
La gran participación en presentaciones públicas del Procés Constituent, a cargo algunas de Teresa Forcades y otras de Arcadi Oliveres, con una media de entre 400 a 700 personas en municipios como Vic, Sabadell, Santa Coloma de Gramenet, Lleida, Girona, Vilanova i la Geltrú, Balaguer, Figueres, Blanes, Granollers, Terrassa… o en, incluso, pequeños municipios como Santa Fe del Penedès o Fals muestran la capacidad de atracción de dicha iniciativa, que ha realizado, en pocos meses, más de cien presentaciones por todo el territorio catalán.
Y lo que es más importante, el interés de quienes se acercan al Procés Constituent no reside tan solo en escuchar a sus dos principales promotores sino en participar activamente en la construcción de dicho instrumento político-social. De este modo, se han creado ya más de 80 asambleas locales en toda Catalunya. Algunas de carácter comarcal, otras locales, unas más numerosas otras más pequeñas. También se han puesto en marcha asambleas sectoriales como las de educación, sanidad, feminismos e inmigración. Todas ellas coordinadas en una asamblea general que, con el nombre de Grupo Promotor, se reúne mensualmente.
Las formas de hacer del Procés Constituent reflejan, también, esa “otra política”. En la mayor parte de actos públicos se pasan huchas improvisadas para recolectar lo que ha costado alquilar el aparato de megafonía, las fotocopias, etc. Se dice en qué se ha gastado el dinero. Las presentaciones sirven, asimismo, para convocar a los asistentes a las asambleas y reuniones locales. Los grupos en el territorio se organizan en función de sus propias prioridades y se coordinan a escala nacional. El Procés Constituent, aún tiene poco recorrido, pero demuestra las potencialidades de una iniciativa política capaz de conectar con un malestar social mayoritario. Aunque, evidentemente, aún queda mucho por hacer, tal vez lo más difícil: consolidar el proceso, mejorar la coordinación de las asambleas. Se trata de un proceso en construcción.
De abajo a arriba
La confianza que generan sus principales promotores, Teresa Forcades y Arcadi Oliveres, es clave del éxito. Pero desde el Procés Constituent somos conscientes de que se trata de una iniciativa que sólo tendrá éxito si se construye de abajo a arriba. Ya lo dijeron ambos el día en que presentaron la propuesta: “Nosotros dos solos, poca cosa podremos hacer”. Así es. Hoy, el Procés Constituent cuenta con más de 44 mil personas adheridas y múltiples asambleas locales y sectoriales. Teresa Forcades y Arcadi Oliveres, como han dicho en reiteradas ocasiones, no quieren ser líderes de nada, pero sí aceptan poner su credibilidad al servicio de una causa justa.
Las críticas por el perfil cristiano de ambos han sido, también, habituales, a pesar del carácter aconfesional del Procés. Lo que en parte no deja de sorprender. La movilización social de izquierdas, tanto en Catalunya como en el Estado español, no se entendería, en parte, sin la aportación del crisitanismo de base. Sin ir más lejos, uno de los fundadores del, tan criminalizado por unos y admirado por otros, Sindicato de Obreros del Campo no fue otro que el cura de los pobres Diamantino García. No admitir esta realidad implica desconocer parte de nuestra historia colectiva. Más allá, tanto Teresa Forcades como Arcadi Oliveres se han pronunciado en reiteradas ocasiones, y desde mucho antes del Procés Constituent, en contra de la jerarquía eclesiástica, por la separación entre Iglesia y Estado y en defensa del derecho de las mujeres a decidir sobre su cuerpo. Lo que, por cierto, les ha valido múltiples críticas por parte de sectores reaccionarios de la iglesia y de su propia jerarquía.
Este domingo, 13 de octubre, se celebra en Barcelona el acto central del Procés Constituent, justo seis meses después de su presentación. Aún recuerdo como antes de lanzarse la propuesta alguien comentó: “Porqué tirar adelante un proyecto así. Esto va a fracasar”. Una compañera contestó: “Fracasar sería no intentarlo”. En esas estamos.
* Artículo en Público, 11/10/2013.