Argelaguer Vall del Llierca

Garrotxa: Argelaguer – Tortellà – Montagut i Oix – Sales de Llierca – Sant Jaume de Llierca – Fundat l´any 2005

El neoindependentisme

Posted by lejarza en 30 septiembre, 2013


El neoindependentisme

Josep Maria Pascual

El neoindependentisme ha comès un error de principiant, el de voler fer un viatge sense saber-ne el camí. És un error greu a hores d’ara, en què qualsevol, per anar al costat de casa, consulta el GPS i s’orienta. El neoindependentisme és aquest gruix de la societat catalana que, d’ençà de l’Onze de Setembre del 2012, es va convertir. A mi em recorda episodis de la tradició evangèlica, com el de la conversió de Saule, que després va prendre el nom de Pau de Tars. Així, als neoindependentistes se’ls va aparèixer el Senyor en forma d’estelada i els va dir: “Seguiu-me.” La llum del Senyor era tan forta que Saule va quedar enlluernat durant tres dies i no hi veia res, per això els companys el van haver d’agafar de la mà i acompanyar-lo fins a Damasc. Així també, els neoindependentistes han quedat enlluernats per l’aura de l’estelada, per bé que en el camí cap a la independència no hi ha companys per agafar-se de la mà. El neoindependentisme és un fenomen del segle XXI que té més a veure amb les noves tecnologies que amb l’estratègia política i jurídica. És una mobilització de web i gigafoto que es felicita a si mateixa després de demostrar que és la minoria majoritària a casa seva. És una part del tot que es dóna copets a la pròpia esquena, contenta d’haver-se conegut. És l’onanisme de present, després del passat oníric. El neoindependentisme té a veure, només, amb una de les tres potes necessàries per resoldre la qüestió nacional: la del moviment popular. Les altres dues (el suport de la intel·lectualitat i els polítics revoltats) no hi són. Pel que fa a aquests últims, la revolta té dos handicaps: s’ha de donar la cara cada quatre anys i, tant el Parlament com el govern són de fireta. I a una política de fireta li correspon una revolta de fireta. Siguem coherents. El neoindependentisme té un peu coix: el suport intel·lectual. Potser és que la intel·lectualitat, per la crisi d’idees, ha desaparegut arreu. Però a Catalunya, de segur. Els referents han desaparegut i no se n’han generat de nous. Gràcies a Google tothom ja és prou savi. Bufons i altres vedets de l’espectacle ens pensen ara el futur. El neoindependentisme es mou per una màxima: si més no, intentem-ho. Amb aquest nivell argumental, ja podem començar a cantar les absoltes.

 Argelaguer cadena humana Ajuntament


Argelaguer cadena humana Ajuntament

Anuncios

4 comentarios to “El neoindependentisme”

  1. lejarza said

    MALDAT DE CDC I ERC A TOTS ELS NIVELLS

    ALFONS QUINTÀ

    El bloc polític ara dominant a Catalunya (CDC i ERC, amb UDC mirant-s’ho) ha estat mentint a raig. Ho han fet més que res en les cabòries independentistes, genèriques per definició. Dins aquest grup de mentides el tema europeu ha estat esgarrifós. Si algú encara dubta que, en el cas d’un impossible procés segregacionista, Catalunya seria expulsada de la Unió Europea (UE) s’ho de fer mirar. Les esquizofrènies no es curen, però poden ser més o menys controlades.
    Si es menteix en el terreny dels grans plantejaments abstractes, resulta lògic que ho facin també, o més, en les coses d’ordre inferior, amb repercussió electoral directa. Penso en sanitat i en educació.
    Com vaig explicar en el meu article de diumenge,van voler ensarronar en el recent debat de política general. CiU i ERC van presentar-hi i fer aprovar, amb el vot favorable del PSC, una resolució en la qual hi havia un cert canvi de llenguatge respecte a sanitat. Però res més. Tot el que fa CDC i ERC és un bloc, sense cap part bona.
    Diumenge escrivia que hi havia molt de fal·làcia en aquella resolució. Ara crec encara n’hi ha més. Es van introduir altres ambigüitats, exigides per ERC, per evitar que aquest partit no perdi tant de vot com ho ha fet i ho està fent CDC, per culpa de les retallades.
    ERC busca poder aprovar uns pressupostos que seran esgarrifosos dient que ha fet el possible per aconseguir que no fossin tan dolents. A més, diuen, el que hi hagi de nefast és culpa d’Espanya, no pas de la Generalitat, que ha retallat en sanitat més que cap altre executiu autonòmic. Tornaran a fer més jocs de mans tot i continuant retallant.
    Paral·lelament, el desori intern a la conselleria de Boi Ruiz ha adquirit proporcions manicomials. Ruiz ha al·ludit, en una reunió amb col·laboradors seus, que creu que no durarà gaire. Jo no ho crec. Pot durar perquè no hi ha candidats a ficar-se en una casa en runes, mentre que Mas no té capacitat intel·lectual ni sensibilitat moral per a reconèixer que ha generat un desastre inestable que no pot aguantar.
    He escrit moltes vegades que el responsable conceptual de l’empastifada sanitària va ser Josep Prat. Però no pot reprendre el tema perquè les revelacions d’aquest diari, l’ octubre del 2011, el van portar merescudament a haver de respondre davant d’un tribunal. Ell havia estat venent fum i ara el fum ha escampat. Per trobar un símil, ha estat com si uns eixelebrats haguessin decidit canviar l’ala d’un avió en ple vol i de cop fins i tot els desaparegués l’ únic enginyer que hi havia a bord.
    Com Mas-Colell, Prat és un home d’equacions però un pèssim gestor, si bé Boi Ruiz encara és pitjor. Reus, el centre de segona malifeta de Prat ( el primer fou a Galícia en unes drassanes on van acomiadar un munt de treballadors) és la ciutat més endeutada d’ Espanya. A Prat li podrien posar el motiu “Mister Endeutament”.
    El resultat és que la sanitat s’ha retallat més enllà del punt de ruptura, de destrossa del model, sense reorganitzar-la, a base de liquidar de fet antigues prestacions. Les coses que anaven malament, per clanisme polític i voluntat de control social, encara van pitjor, mentre les sangoneres de sectors proveïdors afins a CDC continuen xuclant, com sempre o més.
    Té lògica que la destrossa sanitària hagi arribat a un carreró sense sortida. És el mateix que li està passant a la cridòria independentista. Crec que cal estar contra el secessionisme i contra les retallades sanitàries, educatives i de prestacions socials per mil raons. Entre altres, tenen el denominador comú d’estar en mans polítics inútils, sense cap ni cor.
    Un element comú és patir el pitjor govern de la Generalitat que Catalunya hagi tingut mai. Hi ha consellers que no han proposat res ni obren la boca, excepte per bramar sobre la independència. Alguns d’ells mai havien dit res sobre el nacionalisme. O només han participat en l’elaboració de pamflets anticatalans, com Ferran Mascarell, l’antic membre de l’ “Organización Comunista Bandera Roja”, la qual publicà el pamflet “Los Comunistas y la cuestión nacional”, digne de figurar en un museu de l’ horror. Com hi pot haver algú que encara no ho vegi? Li ha de caure a sobre la seu del Parlament Europeu o l’ Hospital Josep Trueta per copsar el que és evident des del primer moment?

  2. lejarza said

    A Olot, ‘trencaran amb Espanya’ i llençaran DNI
    02/10/13 – Garrotxa – OLOT – JORDI CASAS
    Els participants a la festa independentista Quatre barres i una estrella de dissabte que ve a Olot podran escollir entre una setantena d’actes que organitzen els 21 ajuntaments de la Garrotxa i tres entitats. Es repartiran en un total de 27 escenaris del centre. Molts són al·lusius a la independència i en alguns casos ofereixen una visió irònica de les relacions amb Espanya. N’hi ha que destaquen especialment per la seva originalitat; és el cas de la Greda Garrotxa i la pastisseria Cacau d’Olot, que sota el lema Trenca amb Espanya proposen trencar i després menjar un mapa d’Espanya elaborat amb 15 quilos de xocolata. A l’espai de Sant Aniol de Finestres es convida a tothom qui vulgui a llençar el seu document d’identitat espanyol. D’altres actes destaquen per la seva espectacularitat, com ara l’encensa d’una estelada d’espelmes a les escales de Sant Esteve; és un acte que promouen Òmnium i l’ANC i que s’havia de fer la vigília de la Dida al volcà Montsacopa, però es va suspendre per la pluja. L’oferta, però, és molt àmplia i variada: un torneig de penals, una gimcana independentista…

  3. lejarza said

    Ens podem rostir tots

    ALFONS QUINTÀ

    Encara no sabem res sobre la “primera via” (nom mai usat) i ja comencem a estar embafats de la “tercera via”, mentre també ignorem la “segona” perquè sembla lògic que entre la primera i la tercera hi ha d’haver la “segona”. Es posen noms a purs mites que mai no hem definit serenament, entre altres coses perquè estem en una situació que no permet cap reflexió. Tenim una mena de FAI independentista que ha espantat més de mig país. Per la por i per la injúria, fa callar.

    Pel que fa a la meva persona, no gaudeixo gens amb aquesta confusió ni amb cap altra. Totes són filles del fet que el passat 25 de novembre Mas no va voler reconèixer que havia perdut les eleccions i per tant que la seva cabòria, el seu projecte secessionista, estava derrotada. Havia de dir que tornàvem al punt de partida, per passar uns anys gestionant un país que té problemes urgents i immensos. Avui estan deixats de la mà de Déu, per no dir que entre mans d’uns irresponsables còsmics.

    Tenim uns polítics que des de la Transició han estat d’una maldat que costa de creure. Tots ells han practicat el curt termini. Allò que s’hagués de contemplar amb una visió que anés més enllà de les 48 hores els semblava implantejable. Anàvem tirant amb cataplasmes. Però ara s’hi ha introduït un deliri mil·lenarista. O sigui que adéu senderi.

    A la vegada havien creat un cofoisme foll. Se’ns va voler fer creure que érem els millors, que el món ens envejava i que tot acabaria en una Arcàdia feliç, amb pastors i pastores gaudint a totes hores. Quan una bajanada d’aquest tipus s’imposa costa gosar introduir-hi la realitat.

    Tot és tan boig que sense una campanya permanent de mentida mediàtica ja hauria caigut pel seu propi pes. Ara aquesta maldat, sense comparació possible en cap país democràtic, està solidificada. Un altre cop estem fora del món. Personalment, necessito més que mai el que ja sota el franquisme vaig adquirir com a necessitat: llegir en moltes llengües, veure quotidianament cadenes de TV de molts països i tenir amics a un munt de terres foranes. Sense això estaria desfet intel·lectualment.

    Semblava que fets recents permetien pensar que es començava a veure la llum al final del túnel. No ha estat així. Per exemple, em consta que la trobada al restaurant Set Portes de Barcelona entre Artur Mas, Pere Navarro, Miquel Iceta i Joan Rigol va estar dominada per la immensitat de la feina que queda per fer per superar l’enrenou inútil creat per Mas. Això dóna més mèrit als quatre comensals, però preferiria que haguessin estat (o poguessin estar) més optimistes.

    En constatar aquest panorama no hi ha més remei que reconèixer que Catalunya, ja abans de la maldat de Mas, era més aviat una res nullius, una cosa de ningú. En dret internacional s’aplica a terres sota cap integració en el món. Per extensió, entenc que Catalunya, com a entitat política, no ha estat integrada en el món, i ara hi està menys. Per això cada vegada hi ha més catalans que en fugen. S’han publicat dades que mostren, ai las, que hi ha una nova i alta migració vers Madrid. Ho entenc a la perfecció.

    M’entristeix molt imaginar com poden acabar si aquesta broma de pèssim gust dura dos anys més, com és la pretensió màxima de Mas. En efecte, un veterà polític em diu que el més patètic és que no creu que Mas ni la cúpula d’ERC pensin que la secessió sigui possible ni desitjable. El que Mas vol és perllongar el seu ús del cotxe oficial fins al 2016, mentre ERC prendre el lloc de CDC, guanyant aviat les municipals.

    La font a la qual al·ludeixo no m’ha fallat mai. Malgrat això, ho contrasto amb les millors i més contrastades fonts que tinc a l’abast. Comparteixen aquesta anàlisi.

    El problema serà explicar-se davant els atabalats que es van prendre seriosament l’aixecada de camisa independentista. Com reaccionaran? Com votaran? Seran capaços de creure que encara cal afegir radicalisme a una aventura que sempre ho ha estat? En tot cas, no veig que a Catalunya hi hagi ni una sola veu amb autoritat moral per fer entendre que s’ha de fer foc nou, vers la serenor, perquè si continua el foc salvatge que han creat uns aventurers -i un de sol més que cap altre- ens rostirem tots. Ell està políticament mort, per això ens vol arrossegar a tots.

  4. lejarza said

    Panacea

    12.12.2014

    JOSÉ LUIS TORRES Jo, la veritat, benvolguts lectors, em trobo en un mar de dubtes a propòsit de què farà el catindependentisme una vegada, parafrasejant la Marsellesa, “jour de gloire soit arrivé” perquè, a la vista de la constant posada en pràctica del principi tercer de la propaganda de Goebbels dit de la transposició, segons el qual s’han de carregar sobre l’adversari les pròpies errades o defectes, qui passarà a ser el burro del cops quan els falti Madrid no ja per compartir responsabilitats sinó per esbandir-se les taques de totes les malifetes que el seu exercici de la sobirania estatutària els permet escometre? Dic això perquè com que no hi va haver prou amb que l’exalcalde-conseller demanés, en aquest cas amb raó, dimissions a ADIF per les inundacions de l’AVE a Girona (oblidant-se de “dimitir” d’alcalde davant la soferta pel seu aparcament subterrani estrella que no va acabar amb dos cadàvers gràcies a la joventut dels implicats que van obrir a la força les portes de l’ascensor), ara a Figueres la seva hereva en la mayoralty i en les seves maneres polítiques s’ha dotat d’una làmpada de Diògenes amb forma d’estudi geotècnic i busca també més “madrilenya” culpa sospitant (que ja saben que en aquest país és quelcom més que imputar: quasi condemnar, vaja) que la rebentada de la Rambla es deu a una excessiva aportació de cabals a la riera Galligans des que s’ha construït la nova estació a Vilafant. (Aquí un petit matís tècnic que potser amb els nervis del moment no s’han tingut en compte: la Rambla no va rebentar per un excés de pressió de l’aigua; el que va patir el passeig fou un esfondrament de la seva volta potser per fallida de la paret de sustentació). En fi, que potser Figueres no tornarà tenir en la seva història més “endolls” político-administratius dels que disposa ara amb un conseller de Territori i Sostenibilitat i un director de l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) nadius de la surrealista capital per intentar solucionar els ensurts que hem patit i tramitar, mitjançant el fons de contingència del que la Gencat disposa en els seus pressupostos, les ajudes corresponents.

    O no, i com sembla ser ja s’ha dit l’ACA, i per tant i de retruc l’administració catalana sobirana “no té competències en el tram urbà de la riera” i corresponen al municipi les despeses d’arranjament? Si és així no ens ha d’estranyar que s’intenti, com sempre, que la culpa la tingui Madrid. Potser seria interessant anar-se fent autoresponsables en previsió que le jour de gloire de la catindepen soit arrivé.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: