Argelaguer Vall del Llierca

Garrotxa: Argelaguer – Tortellà – Montagut i Oix – Sales de Llierca – Sant Jaume de Llierca – Fundat l´any 2005

Les claus del procés d’unitat comunista

Posted by lejarza en 21 agosto, 2013


Les claus del procés d’unitat comunista

Ricard Ribera

Els dos partits comunistes més rellevants de Catalunya, el PSUC-Viu i el Partit dels Comunistes de Catalunya, han engegat des de fa uns mesos un procés d’unitat que pretén reconstruir l’espai comunista després de trenta anys de divisions i enfrontaments. Després de la Festa unitària del passat dissabte 6 de juliol i de l’excel·lent debat que es va desenvolupar al matí, és el moment de plantejar-se qüestions i fer un anàlisi de la confluència. La pregunta principal d’aquest procés és si acabarà sent una fusió orgànica de les dues organitzacions o bé si involucrarà els molts comunistes que no estan enquadrats en la militància en algun dels dos partits. Sens dubte la fusió de PCC i PSUC-Viu ja és un bon pas endavant per a que aquest espai creixi i generi petites parcel·les d’hegemonia; tot i això, només la unitat d’ambdues estructures no generarà la reconstrucció del que suposava el PSUC històric, perquè parteix de dues organitzacions deficitàries en comparació a les necessitats del comunisme català, que es troba repartit en diferents espais.

Les claus que marcaran la resposta a la pregunta sobre l’abast del procés seran diverses: dues condicions sine qua non prèvies i tres de rellevància en la definició del nou partit que es fixaran al llarg del procés d’unitat. Les condicions bàsiques són la pròpia voluntat dels actors que impulsen el procés, que assumeixin realment que els comunistes catalans estan en una pluralitat d’espais i els dos partits no els representen en el seu conjunt; i el manteniment d’una línia estratègica de PCC i PSUC-Viu de major combativitat, recuperant el treball social i noves aliances des d’Esquerra Unida i Alternativa. La consolidació d’una línia més rupturista amb el funcionament tradicional del sistema polític sembla que tira endavant, tant en el si de la proposta política dels dos partits com en l’estratègia fixada a Esquerra Unida i Alternativa, tot i que caldrà veure com es gestiona el que han anomenat la creació del “nou espai”. Més diversa és la conceptualització del nou partit i les consideracions sobre la pluralitat de l’espai comunista català.

Les tres claus que s’han d’anar definint en el transcurs del procés són: la capacitat per donar una resposta satisfactòria a la qüestió sindical, abordant la situació d’unes Comissions Obreres burocratitzades, allunyades de les diferents realitats de les classes treballadores precaritzades; mantenir un equilibri entre la sobirania i la coordinació en les relacions amb el Partit Comunista d’Espanya i, per últim, assolir una síntesi en la proposta nacional que permeti casar la tradició federalista amb l’existència de propostes independentistes des d’una perspectiva de classe, en base al dret a l’autodeterminació, el republicanisme i un model per a Catalunya integrador i plural.

A l’hora de teixir aquest procés d’unitat amb bona lògica es pren de referència el PSUC històric, l’enyorat partit nacional i de classe de tots els comunistes catalans. Tant mateix, prendre el model i història del PSUC com un tot, desvinculat de la composició interna del partit, de les relacions amb la societat i el moment històric, no ajudarà a extreure lliçons per a l’èxit d’aquesta empresa. Hem de veure la història del PSUC com a diferents moments, gairebé com a diferents partits propis de cada situació de la societat catalana, espanyola i internacional.

Aspirar a superar la divisió comunista com si només s’hagués d’arreglar la divisió de 1981, a partir de sumar els dos partits comunistes hereus d’aquell espai, és donar molt més pes a PCC i PSUCviu del que realment tenen. Ambdues estructures representen gairebé tot el comunisme català organitzat en la fórmula partit, però no representen el conjunt de l’espai. En la història d’aquest moviment hi ha una màxima que diu que no es pot ser comunista sense partit, això fa molt temps que no es compleix, especialment a Catalunya. Els comunistes catalans es troben en una pluralitat d’espais molt diversa, podríem dir que els dos partits són deficitaris, no enquadren a tots ni de bon tros.

El model de política de partit no s’ha adaptat a les formes de militància de les generacions que tenen menys de 50 anys, es visualitza com a més adequada per al govern que per a la lluita i no per a l’equilibri que proposava aquell lema del PSUC “un partit de lluita i de govern”. Els partits d’aquest espai no han ajudat per compensar-ho, amb la pròpia divisió, amb línies polítiques erràtiques,anys de projectes institucionalitzats amb diferents aliances que no han funcionat. La generació d’experiències de lluita a nivell micro (cooperativisme, ateneus, etc.) han permès que hi hagi alternatives sense tenir en compte els partits, a través de les quals molts han posat en pràctica la teoria comunista, generant valors col·lectius i alternatius al sistema, sense la necessitat de pertànyer a un partit, tot i les deficiències de la fórmula partit i malgrat la inexistència del Partit (així, en majúscula).

Per assumir realment la pluralitat d’espais on es troben els comunistes i engegar un procés d’unitat ampli no es pot prendre com a model el PSUC previ a la ruptura, amb una greu crisi al voltant de la línia estratègica del partit, on hi havia un grup molt important que prioritzava el partit de govern i les polítiques socialdemòcrates. Com que PCC i PSUC viu no són els únics membres de la tradició comunista del PSUC i la societat i la política han canviat molt, l’espai comunista es troba dispers, per tant la suma automàtica d’ambdós partits no donarà el PSUC de la dictadura i inicis de la transició, d’aquells anys heroics en que encara no hi havia divisions ni renuncies.

La nova formació veurà de la tradició del PSUC, però el model que podrà servir per inspirar el procés d’unitat hauria de ser l’esperit que emana de la fundació del propi PSUC. La idea de confluència de diferents espais marxistes per crear el partit del “socialisme unificat” en el marc d’una situació molt crítica, pot ser útil en un moment amb un comunisme català plural amb tants comunistes sense partit. Aquesta imatge serà útil si PCC i PSUCviu tenen clar que s’ha d’anar més enllà de les dues estructures i que cal sumar tots els comunistes, fins i tot aquells que no beuen directament d’aquesta tradició, ja que la crisi extrema és un bon moment per a trencar vells espais estancs.

Aquest procés ha estat iniciat per els dos partits, però si es vol que sigui ampli no pot ser una fusió orgànica dirigida a nivell cupular. Ha de dotar-se d’àmbits de debat per parlar de política (model de partit, estratègia, aliances, sindicalisme,…) entre els militants dels dos partits i donar espais de participació a aquells comunistes sense carnet per anar definint entre tots el nou partit. El debat de base donarà més avantatges que inconvenients, primer de tot evitarà ser la suma artificial de dues militàncies. L’activitat del partit hauria de minimitzar el funcionament en base a quotes de representació de cada grup, i els espais de debat conjunt pot facilitar-ho en tant que crearan complicitats i aliances entre diferents sectors en funció de cada punt a definir i no en funció de l’origen partidari. Per altre costat, aquests espais de debat haurien de ser essencials per involucrar en el procés als comunistes que no venen dels partits, generant coincidències i pràctica conjunta que crearia complicitats. Per això caldrà ser laxes en els temps, un cop neixi el nou partit caldrà mantenir aquests espais per a que els que no s’incorporen d’inici puguin seguir confluint des de la pràctica i el debat.

Una clau essencial per a que el nou partit sigui més ampli és la política sindical, tot i que serà molt difícil que en resulti una síntesi que englobi totes les parts. PSUCviu i PCC defensen oficialment la participació crítica dins de Comissions Obreres, malgrat molts comunistes les han anat abandonant progressivament per optar per altres formes de sindicalisme de base. L’estructura burocràtica i jerarquitzada del sindicat, la cultura de l’acord permanent amb la patronal com a mal menor, el funcionament com a gabinet de negociació i gestor de conflictes enlloc d’organitzar els treballadors o la incapacitat per influir en la realitat precaritzada de les diferents tipologies de treballadors, fan que CCOO no s’adapti al model sindical que necessita el comunisme català d’avui.

A nivell teòric seria possible arribar a una síntesi sobre com hauria de ser el sindicalisme a l’actualitat i quins elements hauria de prioritzar, tanmateix a l’hora d’afrontar el debat sobre com actuar amb CCOO, dins com a sector crític o fora construint una altra eina, genera profundes discussions estratègiques. Els sectors més desenganyats amb Comissions Obreres, visió bastant estesa entre els comunistes sense carnet i també entre una part dels partits, entenen que amb la correlació de forces actual i el funcionament del sindicat no és possible el canvi, per tant Comissions és més part del problema que de la solució i cal crear un nou sindicalisme de base; l’altra anàlisi entén que trencar amb Comissions no és una solució perquè no hi ha una capacitat real de crear un sindicat de referència capaç d’incidir, per tant cal mantenir-se a dins per seguir organitzant els treballadors i intentar petits canvis.

La teorització i la incidència en la qüestió nacional és una altra de les claus que marcaran el nou partit. El PSUC va saber conceptualitzar la realitat nacional catalana i influir en la construcció nacional des d’una perspectiva de classe, en un moment que la proposta independentista no era en absolut transversal en la societat catalana. Entrada la fase democràtica, el nacionalisme de caràcter burgès es va convertir en hegemònic en la construcció nacional i els comunistes es veieren relegats. L’espai comunista català hereu del PSUC s’ha caracteritzat per defensar el federalisme però no ha fet gala de treballar la qüestió nacional amb un projecte propi, alguns han sigut contraris a involucrar-se en aquest tema per confondre qüestió nacional amb nacionalisme i en conjunt no s’ha sabut plantejarsense estar a la defensiva.

En el moment actual, en que amplis sectors populars de la societat catalana veuen la independència com a solució i en una situació que l’autodeterminació de Catalunya pot ajudar a desmuntar definitivament el règim polític i institucional de 1978, el nou partit hauria de poder conjugar la tradició i proposta federalista amb donar espai a comunistes que, venint de la tradició del PSUC o no, es reclamen independentistes per definició teòrica o per anàlisi de la situació concreta. Per a assolir això, caldria tenir una proposta nacional oberta, cohesionada al voltant d’una perspectiva de classe: en base a la pluralitat i la integració, fonamentant la catalanitat en la ciutadania tal i com va aconseguir el PSUC, amb una clara concepció republicana de la societat catalana, entenent-la com a subjecte polític sobirà perquè existeix la voluntat col·lectiva de governar-se, per tant ha d’exercir el dret a l’autodeterminació. Explicitant la necessitat de relacionar-se amb els pobles que l’envolten, donant peu al federalisme de lliure adhesió.

Aquesta proposta en l’àmbit nacional no és senzilla i va acompanyada de l’establiment d’unes relacions amb el Partit Comunista d’Espanya que han de ser al gust de tothom: de les diferents parts del nou partit i també del PCE. Històricament, el PSUC havia mantingut relacions d’agermanament amb el PCE, balancejant-se entre la sobirania i moments de més dependència. Aquestes relacions van patir alteracions amb la fracturació de l’espai comunista català. El PCC no ha mantingut mai relacions formals amb el PCE, havent tingut enfrontaments quan les seves línies polítiques han sigut contraposades i d’altres moments de distensió i certa proximitat com l’actual. Per altra banda, el PSUCviu ha heretat les relacions amb el PCE un cop havia desaparegut el PSUC històric, però al ser el suport del PCE el principal actiu del PSUCviu no han sigut unes relacions entre dos partits sinó més aviat de subordinació. Caldrà trobar el punt mig en les necessàries relacions amb el PCE que permeti no generar dificultats en vers a la incorporació de comunistes heterodoxos o alguns membres del PCC que siguin reticents.

L’equilibri entre sobirania, el reconeixement mutu i coordinació amb el PCE serà una de les peces importants de la configuració del procés d’unitat comunista, així com l’actitud que prengui el PCE davant de les possibles innovacions que es puguin adoptar en les relacions o en el format i proposta del nou partit. Aquestes seran unes de les clau per definir l’abast del procés d’unitat comunista, juntament amb la voluntat per anar més enllà de la suma orgànica de PCC i PSUCviu, mantenir una línia estratègica més combativa, donar una solució del debat sindical i la conceptualització del tema nacional.

Anuncios

13 comentarios to “Les claus del procés d’unitat comunista”

  1. lejarza said

    Catalunya

    Manifiesto por una unidad de los comunistas que aporte nuevas fuerzas a la sociedad

    El momento histórico en que vivimos ha clarificado de manera bastante inequívoca el espacio y la composición de lo que es una fuerza de izquierdas y también lo que es una fuerza transformadora de la sociedad hacia el socialismo y lo que es una fuerza comunista .

    Esto ha permitido la aparición de un número insólito de corrientes que piden la constitución de una fuerza política unitaria con capacidad para desafiar el capitalismo de esta época y las instituciones jurídico -políticas que le dan la legitimidad de derecho .

    El PSUC Viu y el PCC también participan de esta idea y en los últimos meses han puesto en marcha mecanismos de colaboración que encaminan a las dos organizaciones hacia un solo partido comunista.

    Los militantes del PSUC Viu que suscribimos esta declaración coincidimos con la finalidad de la unidad, pero creemos también que el método y la amplitud del movimiento por la unidad no son los más adecuados para la realidad en que nos encontramos.

    Conocemos por medios orgánicos y no orgánicos los acuerdos de las direcciones y el nombramiento de comisionados y grupos directivos de trabajo, pero esto es insuficiente . Nos parece bien cerrar las heridas que se abrieron en el V Congreso. Pero 30 años de división ideológica han generado también culturas políticas y organizativas diferentes y a menudo confrontadas. La unidad hecha por arriba, sin debate entre las bases, por un acuerdo de cúpulas es una señal de debilidad. La unidad la hemos de construir las bases, a través de la colaboración orgánica y de la elaboración programática colectiva. Y de eso se habla mucho menos de lo que es deseable. En un momento en que la gente ha tomado la palabra y las calles, cuando la participación de todos y todas en condición de igualdad es la brújula de los movimientos sociales, los acuerdos cupulares se quedan muy lejos de lo que realmente es necesario: la incorporación de todos los y las militantes en la construcción de una organización que se defina inequívocamente comunista y que a la vez tenga la capacidad de actualizar la teoría, los métodos de organización y la acción a todo lo que hemos aprendido en los últimos tiempos de los movimientos sociales .

    Tenemos la percepción de que se habla de la unidad de dos partidos comunistas, pero no de la unidad y la organización de los y las comunistas. Si se da el paso debe ser con tanta gente como sea posible y no con los militantes de ambos partidos, donde se diría que tampoco falta cierto grado de división. La unidad debe abrirse a los que militan, los que fuimos militantes a y los que están en otras organizaciones, sea cual sea su tradición, porque probablemente a día de hoy las diferencias atribuibles a la tradición son muy poco significativas . Un acto fundacional tan ambicioso pierde una parte importante de su sentido si no es capaz de abrirse e incorporar a los que todavía no están. Todos ellos y todas ellas forman el intelectual orgánico que necesitamos reconstruir.

    Queremos un partido nuevo, para una nueva forma de militancia que deberá incorporar una serie de rasgos característicos del nuevo momento político y social , tales como ser un partido abierto, profundamente ético y democrático, de los comunistas de siempre, con voluntad de serlo de los nuevos comunistas, que apueste sin dilaciones por una EUiA refundada, sin miedo de presentarse a la ciudadanía con sus propuestas, ideas y convicciones, con todos aquellos grupos, colectivos y partidos que defiendan los mismos principios y programas, pero sin subordinaciones.

    Estamos convencidos de que la transparencia del proceso se puede mejorar. Un manifiesto, unas declaraciones, unas proclamas en “Treball” forman un camino demasiado estrecho y que tampoco apunta a ser largo. No podemos ahorrar la crítica a nuestra dirección de que esta intención de fusión con el otro partido fue cuidadosamente escondida durante el XIV congreso del PSUC Viu . Es por eso que los militantes y ex-militantes del PSUC Viu firmantes pedimos que se enderece y se abra el proceso para que realmente construyamos una fuerza con capacidad de aportar estrategia política a la sociedad al tiempo que se integra en pie de igualdad en los movimientos sociales y ayuda a la construcción de un gran movimiento de respuesta al capitalismo, donde pueda participar la mayoría de la sociedad, toda aquella que es capaz de pensar y trabajar por una manera de vivir y producir que supere el empobrecimiento material y intelectual al que nos aboca la lógica del capitalismo.

    Firmantes: Aragon Pascual, Mariano; Botey i Vallés, Jaume; González López, Carlos; Jové Peres, Salvador; Lahiguera Garcia, Antoni; Lucchetti Farré, Antoni; Massana Llorenç, Maria Pilar; Mariné Jové, Pere; Montserrat Solé, Antoni; Rodríguez Martínez, Joan; Sánchez Marin, Jesús; Ventura Soriano, Vicenç

  2. lejarza said

    Unitat comunista

    Els CJC-JC tenim una responsabilitat molt important en aquest aspecte. No és suficient que
    siguem la organització juvenil comunista de Catalunya amb una tradició revolucionària més
    gran, la millor implantada dins el jovent català o la que disposa d’un projecte revolucionari
    ben definit i combatiu com és el Front d’Esquerres.

    No és suficient perquè en primer lloc, la unitat amb d’altres organitzacions juvenils marxistes
    és possible i hem de cercar-la sempre. També som conscients que la majoria de joves que es
    reclamen comunistes no estan organitzats a cap espai. Hem de conformar una potent Joventut
    Comunista que sigui el seu referent així com el d’altres companys i companyes que els
    agradaria formar part d’una organització comunista unitària, i que ens demanen que la
    construïm.

    Per altra banda, els i les joves comunistes organitzats es troben en diferents espais d’acció.
    Encara que existeixen àmbits d’actuació unitaris, on els comunistes treballem conjuntament i
    de forma positiva, els CJC hem d’anar més enllà i apostar definitivament per la unitat del
    jovent comunista de Catalunya. Precisament per la nostra extensa història de lluita i unitat
    comunista – des de les JSUC al 1936, les JCC i posteriorment als CJC al 1982 – som conscients
    que volem seguir sent fidels a aquests principis i que les condicions actuals, tant objectives
    com subjectives ens indiquen la necessitat i l’encert d’aquest plantejament per la unitat. Més
    que mai, la unitat revolucionària és l’únic camí.

    El treball honest per la unitat dels i les joves comunistes de Catalunya és el primer pas per a
    que milers i milers de joves que s’identifiquen amb aquests principis revolucionaris, passin a
    formar part de la lluita col·lectiva i d’aquesta manera crear una potent organització juvenil
    marxista-leninista de quadres i de masses. Només amb una organització d’aquest tipus, els i
    les comunistes podem defensar i lluitar efectivament pels drets de la joventut.

    A Catalunya tenim dins l’esquerra i especialment els i les comunistes, una gran quantitat
    d’exemples i pràctiques unitàries. Com va dir Jordi Miralles, dins de la “marca cejota”, es a dir,
    dins el nostre “ADN”, el treball unitari és un pilar destacat i fonamental. El procés unitari no es
    pot forçar, ni en els temps ni dins la militància. El desenvolupament del diàleg entre les
    diverses sensibilitats comunistes necessita serenitat, honestedat i una unànime voluntat per
    la unitat revolucionària, com deia José Díaz “passió per la unitat”. Les posicions sectàries,
    partidistes i “dogmàtiques” que entenen la unitat únicament com la dissolució d’altres
    organitzacions dins la seva estructura, es posicionen objectivament fora de qualsevol tipus de
    diàleg per la confluència entre comunistes. Els CJC – Joventut Comunista de Catalunya no
    mitifiquem les sigles ni les eines per a la lluita popular. Som conscients de la nostra
    responsabilitat històrica per construir la unitat del jovent comunista i no estalviarem esforços
    per aconseguir-la.

    Aquest objectiu en primer lloc s’ha de cercar amb els camarades amb els quals compartim no
    només el nostre corpus teòric marxista-leninista sinó també la majoria d’espais de lluita, com
    el sindicalisme estudiantil, el món del treball, la solidaritat o la mediació política. Com és lògic,
    el procés de confluència no només pot partir de l’afirmació ideològica en uns principis, sinó
    de l’experiència compartida del treball diari. No es tracta d’una renuncia als plantejaments de
    cap organització, sinó a apropar la nostra lluita fins a la unitat orgànica en base a aquest
    compartiment de teoria i pràctica. Per iniciar definitivament aquest procés plantegem tres
    eixos que ens ajudin a caminar i sumar cap a la unitat comunista a partir d’aquest X Congrés.
    – Els i les comunistes de Catalunya defensem un projecte de transformació socialista per a
    Catalunya i ho fem en cooperació i solidàriament amb la resta de pobles del món. Per això som
    conscients que la lluita per l’alliberament nacional és paral·lela i indestriable de la lluita per
    l’emancipació social. El dret d’autodeterminació i l’internacionalisme proletari son dues cares
    de la mateixa lluita comunista i democràtica. Per avançar en aquest projecte a l’Estat espanyol,
    defensem la construcció d’una República Federal Socialista.

    – Per recolzar i acompanyar el procés de treball unitari, els CJC constituïm un Comitè d’Enllaç
    Permanent (CEP).

  3. lejarza said

    Por la unidad de los comunistas: algunas reflexiones ante el XIX Congreso del PCE

    Joaquín Sagaseta, Miguel Medina, Arturo Borges

    Análisis que no se han plegado a las presiones de la ideología dominante y de los poderosos medios a su servicio han venido caracterizando la “crisis” actual del capitalismo como parte de una nueva fase de la acumulación de capital de alcance planetario. Algunos hacen remontar sus orígenes a las últimas décadas del siglo pasado, entre los años 70 y los 90. Con especial gravedad en los países del Sur de Europa, sus consecuencias a día de hoy han supuesto agresiones y una degradación sin precedentes, desde hace más de seis décadas, de los derechos sociales y de la realidad de las condiciones de existencia de amplísimas clases y capas de la sociedad. “Conservadores” o “socialistas”, los gobiernos se muestran cada vez más nítidamente como meros subordinados ejecutores de la dictadura económica del capital contra los trabajadores y los pueblos, sin reparar en adaptaciones restrictivas de la legislación ni en acciones represivas. Deslocalizaciones, liquidación de derechos laborales y precarización incesante del trabajo, hundimiento de los salarios (y, pronto, de las pensiones), extensión inaudita de situaciones de pobreza y de miseria, desmantelamiento de servicios públicos de primera necesidad y, con ellos, de conquistas sociales progresivas que llevó muchas décadas arrancar, desahucios y expulsión de miles de familias de sus viviendas que se acumulan en manos del capital financiero que ha provocado la crisis: estos son algunos de los signos y de los mecanismos de lo que, con razón, se ha calificado como un proceso de expropiación, de proporciones gigantescas y que sigue su curso acelerado, contra los trabajadores y el conjunto de las capas que constituyen las grandes mayorías sociales. Como si fuera una fatalidad, el gran capital y los ejecutores de sus dictados imponen masivamente un presente de empobrecimiento y, para muchos, de grandes privaciones, y un horizonte de futuro sin verdadera esperanza, que es especialmente grave para millones de jóvenes.
    Paralelamente, el imperialismo norteamericano y sus aliados, en particular europeos, intensifican y multiplican las agresiones militares y todo tipo de operaciones desestabilizadoras en Oriente Medio, África y América Latina, invocando cínicamente los “derechos humanos” de los pueblos a los que masacran, al tiempo que acercan el peligro de conflagraciones y catástrofes todavía mayores: países enteros hoy arrasados, sus recursos expoliados, muertos que se cuentan por centenares de miles y desarraigados por millones, sociedades en precario; sin olvidar los asesinatos cotidianos, la tortura sistemáticamente organizada a escala internacional, las provocaciones a legítimos gobiernos de carácter progresista y a sus máximos mandatarios, el espionaje masivo a gobiernos y a millones de ciudadanos en todo el mundo… Todo ello con la cobertura cómplice o la colaboración servil de los gobiernos de la UE y la OTAN −entre ellos los españoles (el del PP ahora, como antes el del PSOE)−, poniendo de manifiesto que estas estructuras forman parte del engranaje de dominación imperialista al servicio de los intereses del gran capital.

    A pesar del clamor de las movilizaciones sociales y de la masividad y firmeza de las respuestas, sobre todo sectoriales, que han venido produciéndose, es ostensible la desproporción que sigue habiendo entre la gravedad de los programas antipopulares que están siendo aplicados y la resistencia social que hasta ahora han encontrado. Hacer frente eficazmente a unas agresiones que no se explican solo por el programa o el talante de este o aquel partido (o dirigente) del sistema que ostente el gobierno de turno, sino por la naturaleza y dinámica actual del capitalismo, exige análisis y orientación política inequívocamente encaminados a luchar por otra sociedad y, desde luego, la organización indispensable para afrontar los desafíos gigantescos que ello plantea. A pesar de la desorientación y el desconcierto que el contexto propicia, no son pocos, seguramente, quienes hoy ven esta necesidad de organización para impulsar la resistencia social, reconstruir y extender conciencia sobre la naturaleza depredadora del capitalismo y acumular energías de transformación hacia una sociedad socialista. Comunistas con muchos años de combate militante y jóvenes luchadores que no tuvieron conocimiento directo de la enorme aportación de los comunistas, en España y en muchos otros países, a las mayores luchas populares del siglo XX −en defensa de la clase obrera, contra el fascismo, el colonialismo y el imperialismo−, sienten la urgencia de trabajar por la unidad de los comunistas españoles, por la recuperación del más poderoso instrumento de combate del que dispusieron los trabajadores y las capas populares contra la dictadura franquista, como un paso necesario para responder a los desafíos del momento.

    Esta Reflexión compartida por los firmantes, comunistas españoles, es un enunciado de posiciones sobre algunas de las cuestiones que a nuestro juicio no debieran dejar de lado los procesos de reagrupamiento que están en marcha para que tengan el éxito que deseamos y se profundicen y extiendan sin demora. Ni aborda todas las cuestiones centrales ni, obviamente, desarrolla el análisis que propone sobre aquellas que sí toca.

    * * *

    1. Importancia del método para un verdadero reagrupamiento de los comunistas españoles

    El proceso hacia la unidad de los comunistas españoles requiere tener muy presentes dos condiciones que, a nuestro juicio, son fundamentales para acercarnos a este objetivo:

    1) La profundidad de la dispersión en la que hoy nos encontramos, en diferentes organizaciones y, gran parte de nosotros, fuera actualmente de cualquier organización. Esta situación, como se sabe, no data de ayer, se ha venido fraguando desde hace cuatro décadas, muy agravada a lo largo de las tres últimas. Es un hecho incuestionable que una amplia base de comunistas del Estado español se encuentra ahora fuera de cualquier estructura partidaria: muchos son veteranos que dejaron de militar en una organización hace años, otros son jóvenes que se sienten próximos a las ideas comunistas y que hasta ahora no se han integrado en una organización. Sin duda, todos comparten inquietudes ante las durísimas consecuencias de la dinámica del capitalismo para los trabajadores y el conjunto de las clases y capas populares, y muchos de ellos no querrán quedar al margen de un proceso cuyo objetivo no debe ser otro que poner en pie un PCE cada vez más fuerte para combatir contra ellas y por el socialismo. El combate por la unidad debe ser el de todos los comunistas.

    2) La urgencia de la tarea por la unidad no debe conducir a precipitaciones voluntaristas, cierres en falso o acuerdos meramente superficiales. No debemos desconocer las diferencias de posiciones, sobre cuestiones de fondo, que nos han separado. Comprender suficientemente nuestra historia es condición imprescindible para conocer realmente la situación en que nos encontramos y poder orientar la actuación del PCE como partido de los comunistas españoles: como marxistas, el método a seguir no puede ser otro. Lo que planteamos no tiene nada que ver con abrir un plazo de reproches para lavar viejos agravios personales, sino con el análisis necesario de los factores internos y externos que redujeron drásticamente la presencia y visibilidad logradas por la organización comunista en las difíciles condiciones de la dictadura franquista. ¿Cómo y por qué hemos llegado a esta situación? Sin ningún perjuicio de la indispensable convergencia en la acción, ese análisis debe entenderse como la herramienta más segura para hacer avanzar de manera firme el proyecto unitario de levantar el partido de los comunistas españoles. Oponer análisis y urgencias de la acción sería encomendarse a un pragmatismo inconsistente, con grave riesgo de reincidir en el oportunismo, como sabemos por experiencia.

    2. Necesidad de una perspectiva internacionalista sobre realidades y objetivos

    No vamos a descubrir que, durante mucho tiempo, la mención ritual de referencias a la Gran Revolución de Octubre no ha impedido a dirigentes y organizaciones que se decían “comunistas” sucumbir enteramente al oportunismo y al reformismo, abandonando, de hecho, cualquier perspectiva de auténtica transformación social. Yendo al fondo de las cosas, lo que importa es no desconocer el significado de esa revolución ni el alcance de las aportaciones de Lenin. Tanto las “tesis políticas” como las “propuestas organizativas” y la “propuesta de Estatutos” sometidos por el Comité Federal del PCE al XIX Congreso del partido guardan a este respecto el más completo silencio1. ¿Hace esto justicia a una experiencia densa en enseñanzas a lo largo de casi un siglo de historia de la revolución socialista y de los más de 70 años de existencia de la Unión Soviética? Y, sobre todo, de cara a nuestra lucha de hoy y de mañana, ¿podemos permitirnos ignorarla y perseguir el objetivo de una sociedad socialista?

    Pensamos, al contrario, que profundizar en el análisis del estancamiento y declive, primero, y de la destrucción, después, de lo que se llamó “socialismo real”, y muy especialmente el del proceso que se dio en la Unión Soviética (factores externos de peso y factores internos, como la burocratización y sus gravísimas prácticas y efectos) es tan necesario como no perder de vista todos los hechos de esa enorme experiencia. Lo que comprende, también, desde la organización de uno de los más decisivos instrumentos políticos de combate y transformación social conocidos, a las enormes conquistas sociales impulsadas a través de la planificación económica, pasando por su excepcional capacidad de movilización de fuerza social para hacer frente y derrotar a las sucesivas agresiones de las potencias imperialistas y al nazismo. Estos logros deben tenerse en cuenta como elementos muy destacados del acervo de las fuerzas y movimientos que hoy se oponen a la dictadura mundial del gran capital y aspiran al socialismo.

    Necesitamos seguir aclarando las causas de los hechos, sin dejar de atender a sus consecuencias. Es innegable que la destrucción de un proceso revolucionario y la reestructuración social acelerada que conlleva no se hace sin dejar perdedores. De un lado, dentro de los países que constituían la URSS, un empeoramiento trágico de las condiciones de existencia de muchos millones de personas; para ellos, un retroceso de muchas décadas en todos los ámbitos de la vida que se refleja en el hundimiento experimentado por indicadores básicos de “bienestar” social2. Es indudable que mucho han perdido también los pueblos de los países destruidos por la rapiña imperialista, agudizada tras la caída del contrapoder que representaba la Unión Soviética. Y tampoco han quedado indemnes los trabajadores y los pueblos del Mundo que sufren las embestidas de un capitalismo liberado de su pesadilla, que golpea con violencia las condiciones de vida de la mayoría y arrasa apresuradamente derechos. El debilitamiento acelerado del llamado “Estado del Bienestar”, el impulso de las privatizaciones, el reforzamiento de la explotación de la fuerza de trabajo, el desamparo creciente al que están abocadas millones de personas en los países de mayor desarrollo capitalista… ¿no tienen, acaso, nada que ver con lo que un ideólogo del sistema, en su exageración, pretendió tomar como anuncio del “fin de la historia” que más molesta a los grandes intereses dominantes?

    Si, como señala la 2ª tesis política propuesta al XIX Congreso del PCE3, “la actual situación europea revela, de forma nítida, los verdaderos objetivos del proceso de construcción europea iniciado en los años 50 del siglo pasado y acelerado con el tratado de Maastricht” (de 1992, suscrito por el gobierno de Felipe González), ello tampoco es ajeno al derrumbe de la Unión Soviética y el antiguo bloque socialista. Esos objetivos son los que dictan a las instancias de poder europeas los intereses del gran capital, bajo la hegemonía indiscutible de las grandes corporaciones alemanas. El euro es un instrumento principal de su dictadura, para empobrecer a los trabajadores y someter a los pueblos. Ello no ha sido obstáculo, hasta ahora, para el alineamiento de la UE con el imperialismo norteamericano, cuya supremacía militar en la OTAN no es menos incontestable. UE y OTAN son piezas del engranaje de “carácter imperialista en defensa de los intereses de las grandes transnacionales y de hostilidad hacia los gobiernos populares”.

    Es necesario ser consecuentes con nuestros análisis. La UE no es reformable. Es una máquina de guerra contra el poder adquisitivo y los derechos de los asalariados; refuerza la destrucción de los servicios públicos, la explotación y la carrera por el beneficio capitalista con la supresión de las barreras aduaneras en nombre del libre mercado. Todo ello en un contexto mundial de proliferación de guerras, de aniquilación de Estados soberanos, de nuevas carreras de armamentos, de sometimiento creciente a las grandes transnacionales de las necesidades esenciales de la humanidad: la salud, la alimentación, la educación y el medio ambiente.

    Alimentar ilusiones de un retorno a “tiempos mejores” dentro de las reglas del capitalismo, invocando políticas “keynessianas”, es desconocer la naturaleza de la dinámica en curso, o engañarse sobre ella. Lamentablemente, propuestas imbuidas de estas ilusiones no carecen de predicamento entre componentes muy destacados del “Partido de la Izquierda Europea”. Todo lo contrario. Obsesionados por hacerse aceptables para los centros de poder del capitalismo, acaban apareciendo como su carta de reserva, agravando la confusión, la división y las frustraciones en el campo popular.

    No es posible hacer una política económica favorable a las grandes mayorías sociales sin soberanía monetaria y financiera, y ésta no puede existir sin salir del euro. No hay hoy soberanía de los pueblos de Europa maniatados por una UE bajo hegemonía alemana que impone la dictadura del capital. La salida del euro no asegura por sí sola la soberanía popular, pero sin ella no hay proyecto progresivo posible de una “Europa de los pueblos”. Ocultar esta realidad o admitirla discretísimamente y a modo puramente protocolario para en realidad relegarla al olvido, alegando la dificultad de condiciones de la batalla, es engañarse y engañar a los pueblos. Es, también, en un contexto de severa crisis social, facilitar la explotación demagógica de este abandono por el fascismo, disfrazado de defensor de los intereses “nacionales”, con los riesgos que ello conlleva. El camino más seguro para no ganar conciencias y no cambiar correlaciones de fuerzas a favor de los trabajadores es el de renunciar a los objetivos y los combates necesarios.

    3. Recuperar plenamente la centralidad irrenunciable de la clase obrera

    Los cambios que el desarrollo del capitalismo ha venido produciendo, a lo largo de muchas décadas, en la organización de la producción, la composición de la fuerza de trabajo y la estructura social no invalidan, en absoluto, el papel central de la clase obrera en la elaboración de toda la política del Partido Comunista, ni la atención prioritaria al movimiento obrero y sindical que es consustancial a sus objetivos. Al contrario, los refuerzan. Los documentos presentados al XIX Congreso del PCE no omiten proclamarlo en distintos pasajes4. En la práctica, sin embargo, la línea general de actuación del sindicalismo mayoritario es una demostración de la extrema debilidad del trabajo comunista en los sindicatos, empezando por la falta o profunda insuficiencia de orientación clara, cohesionada y coherente de los comunistas en un frente de lucha tan decisivo como éste. Muchos comunistas constatan y sufren regularmente las consecuencias de esta situación. Entre ellas, la generalización del descrédito de los aparatos sindicales y de un discurso anti-sindical que oculta o no identifica el verdadero origen de los problemas −ni, por consiguiente, las respuestas adecuadas− y que, por ello, solo puede favorecer a los intereses patronales.

    En su propuesta de “tesis sindical” los dirigentes del PCE se declaran “conscientes de que pueden existir divergencias con planteamientos que defiende lo que hoy es la mayoría de CC.OO. en temas de cierta importancia” (pág. 38); e igualmente, añaden más adelante, “conscientes de una pérdida de credibilidad generalizada que va más allá de los sindicatos y también ha afectado a la mayoría de la izquierda política” (pág. 39). Pero estas frases aclaran muy poco: para entendernos, ¿”pueden existir” o existen efectivamente “divergencias” con orientaciones que prevalecen en los sindicatos mayoritarios en general y CC.OO. en particular? ¿Cuáles son y hasta dónde llegan esas “divergencias”? ¿De qué “temas de cierta importancia” se está hablando?

    Definir las orientaciones de nuestro trabajo en el movimiento obrero y sindical y preparar a los comunistas para ganar influencia en su seno exige, como condición necesaria, identificar sin ambigüedades las políticas y los métodos sindicales que consideremos perjudiciales para los intereses inmediatos y estratégicos de la clase obrera. ¿Acaso pueden los comunistas confundirse en una práctica sindical que, no solo recientemente sino desde los años de la llamada “Transición”, ha sido fundamentalmente de colaboración y gestión (del “factor trabajo”!), de renuncia a toda contestación profunda de la hegemonía patronal y de las políticas que la sirven? “Sin la colaboración, por activa o por pasiva, de las centrales sindicales mayoritarias, una parte importante del cronograma expropiador de la actual fase del capitalismo no sería posible”5. Una de las peores consecuencias de ello, si no la peor, según el análisis citado, es: “La liquidación cotidiana, en el puesto de trabajo, en el corazón de las relaciones sociales y de la lucha de clases, de la autonomía de las clases subalternas. Derrota cotidiana y permanente de la conciencia de clase aplastada por maquinarias burocráticas productoras al por mayor de los valores de resignación y de sumisión”. Desgraciadamente, este análisis, radicalmente crítico, es, a nuestro juicio, fundamentalmente certero.

    Una situación tan profundamente degradada y a lo largo de tanto tiempo no puede afrontarse con vaguísimas consideraciones sobre posibles “divergencias” y descréditos “generalizados”. Antes que nada, no podemos permitirnos ocultar o disimular la naturaleza y el alcance de los problemas. Porque es imprescindible propiciar con urgencia un esfuerzo de clarificación y organización por parte de los comunistas con el objetivo capital de lograr todo el apoyo que se pueda entre los trabajadores para un cambio de rumbo en el movimiento sindical, y −por nuestra historia− particularmente en CC.OO.: por un sindicalismo combativo y movilizador, que impulse las iniciativas de lucha y la democracia obrera, sin más ataduras que las de su vinculación firme y consecuente con la clase obrera, ni más condicionamiento que la defensa permanente de los intereses de ésta.

    Esta tarea es de absoluta prioridad para los comunistas y viene a subrayar la necesidad de un tipo de organización partidaria acorde con ella. La misma “tesis sindical” del XIX Congreso del PCE proclama que la constitución de organizaciones de base del Partido “de centros de trabajo o de sectores productivos concretos es una de las tareas prioritarias de las políticas organizativas de este Congreso” (pág. 38). Pero, al margen de una referencia fugaz a “la recuperación de Agrupaciones de sectores de producción y de empresas” como objetivo a perseguir (“Tesis organizativas”, 6, pág. 75), el documento no hace mención alguna en ninguna de sus partes al hecho de que la desaparición de las células sectoriales y de empresa, su disolución, no fue el efecto de un proceso espontáneo sino la consecuencia de una decisión adoptada e impuesta… desde 1975, al margen de los Estatutos y del Congreso del Partido (el VIII, celebrado en 1972), por la dirección que encabezaba S. Carrillo. Y no sin desacuerdos y, a veces, la oposición de sectores de la militancia. Como ahora, el problema que se planteó entonces no era de nombres: que llamemos “células” o “agrupaciones” a las estructuras de base del Partido no pasa de ser una anécdota. Lo importante de verdad es que con la sustitución de la organización prioritariamente sectorial por otra exclusivamente territorial, se debilitaba y disolvía la capacidad de actuación del Partido allí donde se expresa, en primer término, la contradicción entre capital y trabajo. Esta contradicción fundamental fue desplazada del centro de la política partidaria, quedaron severamente desdibujadas la naturaleza e identidad de clase del Partido y éste fue abocado a la pérdida de su fuente más decisiva de fuerza.

    La experiencia demostró, en poco tiempo, la falta de proyección y la inoperancia de las nuevas “agrupaciones”, incluso a efectos electorales. Las posibilidades reales de una efectiva participación democrática de la militancia en la elaboración de la política del Partido se redujeron a su mínima expresión. La posición del partido se decidía lejos de los centros de la principal contradicción social y tampoco llegaba a ellos. Este tipo de organización era coherente con la metamorfosis de un partido concebido históricamente para impulsar y organizar la lucha en una estructura que renunciaba, de hecho, a toda perspectiva de transformación revolucionaria de la sociedad, con una organización de “afiliados” (en el mejor de los casos), inerte, sin vida política, de mero acompañamiento. Los efectos liquidadores de esta reestructuración impuesta son hoy una realidad innegable que es imposible afrontar sin un análisis que explique fehacientemente de dónde viene.

    Como innegable es también la contribución (subordinada y legitimadora) de la dirección del PCE que encabezaba S. Carrillo a la constitución del “régimen” de la “Transición”, con las limitaciones y condicionamientos que hoy es común reconocer al desarrollo de la democracia y a la aplicación de todo programa político verdaderamente progresista. La documentación del XIX Congreso anuncia el “fin de ciclo (…) de la superestructura jurídica y política heredada de la Transición” (pág. 28), pero omite toda referencia al proceso constituyente de esta herencia y al papel que en él jugó la dirección del Partido antes, durante y después de 1978. Tanto el golpe de mano a la estructura partidaria como el freno a la formidable movilización obrera que precedió a ese año se dieron, muy precisamente, en ese contexto. Analizarlo sin cortapisas y en todas sus implicaciones es un imperativo para superar las debilidades actuales y recuperar el Partido de los comunistas españoles. No es de ajustar cuentas con el pasado de lo que se trata, sino, justamente, de situarnos a la altura de los combates necesarios de hoy y de mañana.

    4. Una política de alianzas no puede ser el sucedáneo del Partido Comunista

    “IU como tal −afirman las “tesis organizativas” del XIX Congreso (pág. 69)− es una política de alianzas, una parte organizada del bloque crítico”. Los propios documentos del Congreso resaltan, sin embargo, la importancia de hacer “visible” la presencia específica del PCE (págs. 30 y 42). Es indudable que la presencia pública del PCE “como tal” es, desde hace tiempo, muy débil y desdibujada. Aun teniendo en cuenta distorsiones mediáticas para ocultar toda actividad que se reivindique “comunista” −salvo para combatirla−, las razones de esta imagen y esta presencia diluidas del PCE son en gran medida internas.

    ¿Qué implica, si no, el deber de doble afiliación (al PCE y a IU) que conlleva la adhesión al PCE, elevado a principio estatutario (artículo 119 de la propuesta de Estatutos sobre la que habrá de pronunciarse el XIX Congreso: documentos, pág. 112)? ¿Qué significa la renuncia del PCE a favor de IU, blindada en los mismos Estatutos (“expresa cesión…”), a “la concurrencia electoral y la presencia institucional directa” (art. 112.3, pág. 111 de los documentos del Congreso)? Lo que choca en este planteamiento no es el hecho en sí de la presentación habitual de las candidaturas electorales dentro de una estructura de alianzas, ni tampoco la actuación coordinada con los aliados en el seno de las instituciones. Lo que llama la atención es la renuncia expresa a la autonomía del Partido y su inscripción como principio constituyente (estatutario) del PCE. Evidenciando la confusión entre el Partido y su política de alianzas, el artículo 83 de los Estatutos (¡del PCE!) recoge un “protocolo financiero” en los siguientes términos: “En relación con las subvenciones públicas que percibe IU, ésta reconoce el derecho del PCE a percibir una parte de las mismas como contraprestación a su renuncia a presentar candidaturas propias en los procesos electorales” (pág. 103).

    Lo que se percibe como una disolución de hecho del Partido en otra estructura nacida de una “política de alianzas” no es, pues, solo una imagen deformada (interesadamente o no) desde fuera de él. Las “funciones del PCE −se dice en las “tesis organizativas” del XIX Congreso− son todas las de un partido político, excepto presentarse a las elecciones” (pág. 69). ¿En qué tipo de partido se está pensando? La confusión entre Partido y alianzas suma consecuencias aparentemente contradictorias: anula casi toda “visibilidad” del PCE, fortalece a las posiciones más alejadas de una práctica “comunista” (que muy a menudo encarnan individualidades que militaron en el PCE) y, a la vez, debilita los lazos de convergencia con aliados que se pueden ver reducidos a la consideración de apéndices.

    Desarrollar una política de alianzas que influya y aglutine cada vez más al amplio espectro de clases y capas sociales que sufren en sus condiciones de trabajo y de vida la depredación desenfrenada a la que les somete el capitalismo, es una tarea de la máxima necesidad e importancia para los comunistas. Izquierda Unida puede ser un camino para esa convergencia. Pero a esa fuerza alternativa deben sumarse nuevos colectivos y personas que IU no ha sabido atraer hasta ahora, para construir el movimiento político y social, amplio y participativo que se necesita. La movilización contra la agresión incesante del gran capital y sus agentes, en todos sus frentes (por el trabajo y los salarios, las pensiones, la vivienda, contra el desmantelamiento de los servicios públicos, contra las guerras y desestabilizaciones imperialistas…) debe ser el eje para construir esa fuerza y hacia ella debe volcarse el esfuerzo de los comunistas. Nuestra acción institucional no puede disociarse de la movilización y será tanto más eficaz cuanto más se apoye en ella y la estimule. Como se dice en los documentos del XIX Congreso del PCE, es de vital trascendencia “que se evite cualquier posibilidad de aparecer como legitimadores de los recortes frente a los que luchan contra ellos, lo que quebraría el proceso de acumulación de fuerzas y toda nuestra estrategia” (pág. 66). Corresponsabilizarse en la gestión −”por imperativo legal” se ha llegado a decir− del empobrecimiento dictado contra vastas capas de la sociedad puede condenar al alejamiento de sus sectores más combativos y favorecer al mismo tiempo la inconsciencia de clase… y el avance del fascismo. ¡De este calibre son los problemas a los que nos enfrentamos!

    * * *

    El reagrupamiento de los comunistas en España no puede ser tarea fácil. Se equivocaría quien lo entendiera como un acto voluntarista. Requerirá mucho trabajo de análisis y discusión sincera, de confluencias a todos los niveles, partiendo de la realidad de la dispersión existente, dentro y fuera de estructuras organizadas, y de las realidades en las que la situación actual hunde sus raíces. Deseamos un trabajo fructífero al XIX Congreso y que sea un apoyo para todos los que deseamos seguir avanzando en el camino de la unidad de los comunistas.

    Firmantes: Joaquín Sagaseta, Miguel Medina Fernández-Aceytuno, Arturo Borges, Fernando Sena, José María Alfaya, José Manuel Rivero, Arón Cohen, Javier Doreste, Pedro Limiñana, José Ramón Pérez Meléndez, María Victoria Calvo, Alejandro Pérez Peñate, Noemí Santana

    Notas:
    1 Información del Comité Federal del Partido Comunista de España, nº 49, “XIX Congreso del PCE”, http://www.pce.es/descarga/doc_xix_congreso_pce.pdf

    2 El periodista francés Henri Alleg, veterano militante anticolonialista y comunista, nos dejó un lúcido y preciso testimonio en El gran salto atrás (Le Grand bond en arrière. Reportage dans une Russie de ruines et d’espérance, publicado en 1997 y, en edición de bolsillo, en 2011, Le Temps des Cerises y Editions Delga).

    3 Las citas que siguen están tomadas de las páginas 23 y 24 del documento consultado en línea.

    4 Pág. 31 y, especialmente, en la “tesis sindical”, págs. 37-40.

    5 La frase entrecomillada y las siguientes que también lo están son de Joan Tafalla en Procesos de constitución de clase, procesos constituyentes de fuerzas políticas, procesos constituyentes de nuevos estados, pero… ¿qué opina el pueblo soberano? El trasfondo de un material de discusión que no aspiraba a ser libro; http://acampadamerida.blogspot.com.es/2013/09/la-izquierda-intervencion-de-joan.html. El libro en cuestión es el de J. Miras y el propio J. Tafalla, La izquierda como problema, Ed. El Viejo Topo, 2013.

  4. lejarza said

    Informe polític aprovat pel Comitè Central del PSUC del 15 de febrer – 2014
    Els objectius polítics del Partit d’avui es deriven de la reafirmació de la part d’anàlisi
    polític de la situació, a Catalunya i en general, fets a la Resolució sobre la Diada de
    l’11 de setembre, al Comitè Central del 29 de setembre i la Resolució de la
    Conferència Nacional del 26 d’Octubre.
    A més el desenvolupament del XIX Congrés del PCE, que ha estat un extraordinari
    Congrés, els documents i estatuts aprovats i la Declaració política son, també per
    coincidents, plenament vàlids per considerar-los en aquesta reunió del Comitè Central
    del PSUC Viu. Els comunistes i IU podem estar en condicions de ser més influents en
    la difícil situació que tenim.
    El moment actual de la lluita de classes ens obliga analitzar amb rigor la
    situació, i els canvis produïts en els darrers temps, reflexionar i arribar a les millors
    conclusions sobre el que fer i el com actuar com Partit.
    La nostra estratègia política i social ha estat orientada en un discurs basat en aquests
    eixos:
    -Confrontació radical amb l’ euro i les polítiques de la UE: Contra la Troika i el seu
    segrest de la sobirania dels Estats així com la lluita contra l’atac a condicions de vida i
    drets socials i democràtiques de les classes populars.
    -Oposició a la Llei de punt final sobre la corrupció
    -No al Pacte d’Estat que vol avançar en el procés de constituent que la dreta i aliats
    ja han posat en marxa. República federal i solidaria com a expressió d’un veritable
    procés constituent de caràcter. Social, radicalment democràtic i al servei de la
    majoria.
    -No al Pacte “nacional” que per amagar les contradiccions fonamental ( la primera la
    contradicció capital/treball), situa la justa defensa dels drets nacionals en la dinàmica
    independentista com a “solució exclusiva” (retroalimentan-se nacionalismes que fan
    imperar sentiments territorials i “patriòtics – de pàtria gran o petita- que fracturen la
    necessària unitat dels treballadors i treballadores del conjunt de l’Estat.
    -Denuncia de la guerra com instrument de domini imperialista
    Els darrers temps les mobilitzacions (vagues generals incloses )no han estat poques,
    però encara ficients i sense haver pogut avançar a ulls de la majoria social
    treballadora (més enllà del positiu avenç d’IU a les enquestes ) en la construcció d’un
    bloc polític i social alternatiu.
    Per això cal constatar:
    -Les classes dominats van guanyant la batalla,
    -El bipartidisme està reaccionat.(les enquestes també ho senyalen) tot i que s’estiguin
    produint novetats al mon de la dreta del PP com es el naixement de BOX.
    -Que tot i que no s’hagi consolidat un Pacte d’Estat formal, els acord de fons per
    salvar la monarquia i la política de la Unió Europea es dona en un repartiment de
    papers del PP i del PSOE (però també de CiU i PNV malgrat les aparences)
    -No havent-se produït el rescat clàssic si no un camuflat
    -No sortim de la crisi malgrat hagin decretat el contrari amb l’objectiu de fer-la
    menys visible per una part important de la població i la resignació dels sectors mes
    colpejats per ella.
    -Estem veient que els sindicats, atacats i en certa manera “noquejats” que no
    derrotats, perden identitat en les lluites i capacitat de resposta als centres de treball i
    al carrer. Es fonamental la defensa del sindicalisme de classe, el treball al seu si, a
    CCOO, per redreçar en positiu l’actual situació de la classe treballadora. Però també
    la capacitat de mobilització de les lluites derivades del 15 M, tot i que continuïn
    tenint gran recolzament social, perden capacitat i mostren símptomes d’esgotament.
    Tot això propicia l’amortiment de la contradicció principal capital/treball
    -Alhora, es posen en marxa mesures repressives per tal de que els que volen lluitar
    pels seus drets, rebel·lant-se, frenin en el seu objectiu, combinades amb un
    reforçament del control mediàtic de la informació que oculten la nostra alternativa.
    -El descrèdit del bipartidisme es camuflat en l’atac global a la política amb l’intent de
    que la indignació es projecti en la abstenció i no en la participació en l’alternativa.
    – Les nostra feblesa organitzativa, la del conjunt del subjecte alternatiu ens limita
    front a la ofensiva mediàtica i ideològica per sostenir el bipartidisme mediàtic i per
    seguir amb les mesures econòmiques i socials que ens estan fent retrocedir dècades.
    -La situació econòmica continua essent dramàtica pel que fa a les conseqüències
    contra la gent treballadora i la majoria del poble. Atur, salaris baixos, manca de
    prestacions, retallades, serveis bàsics com la llum encarits, pensions que perden poder
    adquisitiu i atac al futur de les mateixes com qüestió central i estratègica tal com
    venim dient; congelació del SMI i el que d’això es deriva; anunci de mes reformes
    laborals que ja han començat amb les congelacions del Salari Mínim i de les
    Pensions.
    Atac a drets i llibertats. Llei antiavortament, Anuncis de llei antivaga, enduriment
    polític i penal contra manifestacions. Mobilització de la extrema dreta la de dins i
    fora del PP al respecte de qüestions com l’aplicació de la doctrina Parot o
    l’avortament. El PP pretén també acabar amb la jurisdicció universal a través d’un
    decret-llei i està perpetrant un atac a l’Administració local i als Ajuntaments, sense
    precedents.
    Aquest atac regressiu es dona en un marc excepcional on el feixisme, aquí a Europa i
    el mon està prenen una volada de preocupants dimensions.
    Tot en un context europeu que, a més de veure les properes eleccions com un repte i
    una oportunitat per situar en positiu les nostres propostes per que La Troika no
    segueixi governant al seu gust, poden marcar el camí per avançar en un cicle electoral
    que culminaria en les generals ( si no som capaços d’avançar les per que fem caure el
    govern de Rajoy) que per nosaltres haurien de poder tenir caràcter constituent. Es una
    oportunitat per seguir lluitant contra el Deute injust i per una Europa social i
    democràtica on la sobirania radiqui al poble i no en els poderosos.
    Pel que fa a la situació a Catalunya i la qüestió nacional ens reafirmem amb tot
    l’anàlisi fet pel Partit i les orientacions i objectius proposats.
    El nostre objectiu fonamental ha d’ésser el de recuperar la centralitat del
    conflicte social a Catalunya respecte a les qüestions generals (polítiques europees i/
    o de l Troika, del govern de l?Estat) i respecte a les catalanes (mateixes polítiques de
    CiU amb el vist i plau d’ERC i concretades amb els Pressupostos pel 2014).
    Hem de situar la mobilització, la organització i la alternativa com l’eix clau per
    l’assumpció dels nostres objectius polítics. Hem de propiciar la confluència, la
    solidaritat (per exemple amb PANRICO i d’altres) de les mobilitzacions i, alhora,
    d’aprendre de lluites com les de la PAH, la Sanitat i les escombraries de Madrid o de
    la de Gamonal, que contenen elements claus de com lluitar: Objectius justos i
    concrets, participatives, radicalitat i ampli suport social.
    El Comitè Central del Partit valora la nombrosa militància present i la participació
    massiva de sindicalistes de CCOO, de la nostra diputada i dels de la Coalició, d’altres
    moviments i grups, en en judici celebrat a Sabadell el dijous i cridem(de gran
    transcendència més enllà den a augmentar la solidaritat amb la vaga dels treballadors
    de Panrico i a fer costat el proper 18 als cridats a declarar per la seva ferma defensa
    dels piquets com un dret inherent al de vaga.
    El Comitè Central del PSUC Viu recolza i es compromet a impulsar la màxima
    participació a la “Marxa de la dignitat” que des de diversos indrets de l’Estat i
    comarques i localitats de Catalunya s’està ja organitzant. Concretament cridem a ser
    presents el 22 de Març a Madrid on finalitzaran totes les columnes de marxaires.
    Hem de veure de promoure a Catalunya les xarxes de solidaritat popular que a
    d’altres indrets han començar a funcionar.
    Tal com va aprovar el Comitè federal del PCE caldria avançar en concretar
    dues iniciatives: Com Partit tenir un Pla d’intervenció social i institucional que
    complementi i actualitzi el que hem anomenat “ASDA: Alternativa Social
    Anticapitalista i Democràtica i la convocatòria d’una Jornada de Protesta Cívica
    on conflueixi tota la rebel·lia existent front als intents d’imposar una sortida
    antisocial autoritària i reaccionaria de la crisi.
    Es tracta, per tant, d’adequar la tàctica sense rebaixar els nostres objectius
    estratègics i les nostres propostes. No es tracta d’ocupar espais en el que altres (la
    socialdemocràcia retrocedeixen) fent el seu discurs, sinó de treballar a la base social
    treballadora (inclosa la base de la socialdemocràcia) amb una tàctica ajustada per
    arribar millori de manera més amplia.
    En aquest sentit hem de valorar la iniciativa pel debat, promoguda per IU anomenada
    “ Revolución democrática y social”, que pot ser una contribució a obrir espais de
    reflexió en comú en la perspectiva de treballar per l’Alternativa.
    A Catalunya la situació continua dominada “mediàtico-politicament pel monotema”,
    malgrat els nostres intents (EUiA, la Coalició, altres forces socials i polítiques )de
    situar també l’element social en el mateix nivell, al menys, que la qüestió nacional. El
    monotema, com variant actual de l’oasi vol situar la disjuntiva entre centralisme o
    sobiranisme “que es” independència.
    Hem d’assenyalar que, malgrat això, les coses es mouen. S’han mogut dins de totes
    les forces (potser menys de la ANC, ERC i els sectors convergents, amb Artur Mas
    de “guia i símbol” a primera linea, que segueixen el seu full de ruta invariablement).
    En algunes provocant mes que friccions, esquerdes i possibles trencadisses. La
    situació entre CDC i Unió ja no es la mateixa, malgrat la presa per situar la data i la
    pregunta ha significat un baló d’oxigen relatiu per ERC i CDC. Ciutadans per una
    banda i ERC de l’altre continuen essent els beneficiats d’aquesta dinàmica.
    Valorem positivament la celebració de l’Assemblea Oberta “Ara es demà” com
    un pas endavant que pot ser important per tal de que la Coalició IC-EUiA en la seva
    configuració, continguts i forma de treballar s’obri i avenci cap a la construcció d’una
    alternativa front a les politiques de dretes i conservadores sotmeses a la Troika i que
    cal derrotar en tots els terrenys
    Sobre la consulta (via, pregunta, data), en conseqüència amb els nostres anàlisis i
    posicions, l’hem de seguir valorant de forma crítica. No ens ha de valer el considerar
    que podia haver estat pitjor. Nosaltres continuem veiem un procés (constituent) del
    conjunt de l’Estat que es l’únic que pot sumar forces en lo social i en lo democràtic
    (per tant també en lo nacional) Hem de defensar el dret a decidir en aquest marc,
    desplegant arreu la nostra opció federalista i republicana que confronta amb el
    centralisme i que es diferencia nítidament de l’independentisme: obrint espais i
    cercant aliances.
    La veu dels que diem SI al federalisme i NO a la independència no s’ha de
    silenciar: al contrari ha de projectar-se més i millor amb la voluntat de crear
    hegemonia.
    Ens comprometem a seguir treballant junt al PCE i a IU (única força d’àmbit d’Estat
    que ha mantingut una posició defensora del dret a decidir i la opció federal) a
    continuar treballant i a cridar a que les forces d’esquerra i de progrés, cada vegada
    més, treballin i s’expressin en en conjunt d’Espanya en aquest sentit, El PSUC Viu es
    compromet a difondre tan la Declaració i els documents aprovats a la Conferència
    sobre model d’Estat d’IU celebrada a Madrid recentment com una eina de treball en
    aquest sentit.
    Volem treballar per ajudar a la creació d’un pol o espai federalista (ja varem
    saludar al seu moment la creació de Federalistes d’Esquerra) i que aquest assumeixi
    amb claredat la defense del dret a decidir del pobles sobre el model d’estat -per
    nosaltres federal i solidari- i també sobre la forma del mateix que per nosaltres no
    pot ser més que republicana.
    Tenim per endavant dates significatives com el 8 de Març, el 14 d’Abril i el 1 de
    Maig. Pel que fa a la celebració enguany del 14 d’Abril i tenint en compte que es
    compleix el 75 aniversari de la celebració a Figueres de la darrera sessió de les Corts
    de la IIª República Espanyola,abans de la plena ocupació de tot el territori per part
    dels feixistes i, alhora, es compleix el 75 aniversari de la mort del camarada Hilari
    Arlandis en un bombardeig també a Figueres, podrien ser el motiu central que
    configurés la celebració del 14 d’Abril d’enguany prenen un caràcter nacional a
    Catalunya i vinculat a tot l’Estat.
    Resumint:
    Hem de treballar com Partit, projectant al moviment polític, al sindicalisme, als
    moviments socials, etc. En la perspectiva que resumeix,
    –LA LLUITA SOCIAL I SINDICAL: LA PROTESTA CIVICA
    -ORGANITZAR LA REBELIO I LA ALTERNATIVA
    -EN DEFENSA DELS DRETS DE LES DONES (CONTRA LA LLEI
    ANTIAVORTISTA I IMPULSAR EL MDD)
    -LA NOSTRA POSICIÓ REPUBLICANA,FEDERALISTA I DE CLASSE
    -LES PROPERES ELECCIONS EUROPEES
    -LA POLITICA DEL PARTIT I EL SEU ENFORTIMENT
    Finalment respecte a les eleccions europees, a més de constatar que no hem estat
    capaços de fer amb temps un debat concret sobre les propostes a fer respecte a
    Catalunya – en el marc, no ho oblidem, de una circumscripció única a nivell del
    conjunt d’Espanya que porta a que sigui en el si de IU on s’han plantejat els criteris i
    mecanismes tant per l’establiment d’aliances com dels criteris per la llites d’IU –
    proposem al Central adoptar els següents acords:
    1.- El PSUC Viu es cohesiona amb el PCE amb l’intent de fer la proposta més
    adient corresponent al balança de la legislatura que acaba, els objectius polítics per la
    propera,i els criteris sobre la candidatura.
    Per tant, El PSUC Viu junt al PCE volem contribuir a conformar a EUiA i a la
    majoria d’IU la millor candidatura, evitant que aquest debat amagui l’ objectiu
    fonamental: portar el discurs a la majoria de la gent. També es objectiu polític que
    cap militant confronti amb la candidatura que el Partit contribueixi a construir en el
    marc de la majoria d’IU.
    2. Als criteris aprovats al “Consejo Politico Federal d’IU”, amb el que totes les
    Federacions d’IU estan treballant, i així ho ha de fer corresponsablement EUiA, està
    el de fer propostes d’un home i una dona per tal de respectar el caràcter paritari i
    cremallera de la llista del conjunt de la llista.
    En aquest sentit el Comitè Central del PSUC Viu acorda portar a EUiA, per
    que es consideri, la candidatura de la camarada Mireia Rovira, que per la seva
    capacitat, feina feta i representativitat i per la seva condició de dona comunista,
    compromesa amb EUiA i amb el projecte federal d’IU, es proposi per les llistes
    d’IU a les properes eleccions europees del mes de Maig.
    COMITÉ CENTRAL DEL PSUC 15 de Febrer de 2014

  5. lejarza said

    INFORME APROVAT COMITÈ CENTRAL – 25 FEBRER 2014.
    PROCES D’UNITAT D’ACCIÓ I DE UNITAT COMUNISTA
    Ens reclamem comunistes per que no acceptem el sistema capitalista, la explotació de
    sers humans per altres, la lògica del benefici privat per sobre de tot, arribant fins al
    militarisme i la guerra per imposar la seva prepotència a la humanitat arreu del mon.
    Com a comunistes som anticapitalistes, però no nomes això. La nostre ideologia parla
    de un mon sense explotació, de persones lliures i iguals vivint en pau en un planeta
    habitable. On cada persona aporti segons les seves capacitats i rebi segons les seves
    necessitats.
    Considerem que el comunisme es la alternativa real al capitalisme, i que els partits
    comunistes son la força que hem de aportar l’anàlisi, les alternatives i sobre tot
    l’organització per fer possible la revolució socialista.
    La unitat comunista a Catalunya és més necessària que mai, no ens podem permetre que
    fracassi. No és la primera vegada que hi ha un intent de fer un procés d’unitat a
    Catalunya, però aquesta vegada és diferent. La situació de crisi a tots nivells que estem
    patint sens dubte ha tingut un paper determinant en posar la unitat en primer terme, i al
    mateix temps requereix d’un nou instrument per estar a l’alçada dels reptes que se’ns
    plantegen.
    Després dels més de dos anys transcorreguts des del nostre darrer congrés, cal entrar en
    una fase de concreció de la unitat. És un procés que ha despertat moltes il·lusions i ha
    generat moltes expectatives. Però la manca de progressos poden portar a la decepció,
    l’escepticisme i el desencant, i no ens ho podem permetre.
    Catalunya es troba immersa en un moment convuls, ens trobem en un punt d’inflexió
    que desembocarà en un nou cicle polític en aquest país. Molt probablement el proper
    curs polític començarà amb una convocatòria anticipada d’eleccions a la Generalitat de
    Catalunya, i acabarà amb la celebració de les municipals al maig del 2015. És
    imprescindible que els comunistes catalans afrontem aquest cicle units i des de la
    reflexió i l’acció conjunta. És per tant el moment de fer un pas decisiu en la unitat dels i
    les comunistes a Catalunya.
    Veiem la unitat d’acció i la unitat comunista com un procés, no com una suma d’actes o
    de fets. Un procés ja en marxa, amb un inici en la manifestació del 1º de maig i una
    perspectiva de suma i de incorporació de moltes persones i grups que vulguin ser
    militants d’un partit comunista.
    Els processos son dialèctics, no es poden predeterminar de forma tancada. El partit va
    situar clarament unes línies vermelles (la relació amb el PCE, el projecte comunista
    federal, que vol dir com a model d’estat la República Federal i dir no a la
    independència, i la consideració d’EUiA i IU com a projectes estratègics) i entenem que
    hi ha un compromís al respecte amb el PCC, i que per tant es donen garanties per
    concretar el procés. Ara hem de situar-nos a l’ofensiva i anar concretant el procés amb
    una mentalitat oberta.
    Volem un partit comunista viu i actiu, que no delegui la seva responsabilitat política a
    ningú, que tingui la seva pròpia anàlisi de la realitat, les seves alternatives per
    transformar-la, la seva pròpia organització, i faci sentir la seva veu davant cada
    conjuntura política, laboral, econòmica, cultural o social.
    2
    Ara son temps de lluites, son temps d’unitat. Des de la Declaració Política del 1º de
    maig els dos partits hem fet coses junts, com la manifestació unitària del 1 º de maig,
    l’ocupació simbòlica a Barcelona de la Seguretat Social contra las reformes de les
    pensions i la “Festa” del PSUC. Valorem molt positivament aquestes expressions
    unitàries dels dos partits, encara insuficients, i ens comprometem a continuar-les i
    ampliar-les.
    Coincidim amb el PCC quan diu en el seu comitè central del 12 de gener de 2013, en el
    apartat “Hay que dar un impulso al tema de la unidad comunista” : “Abordamos el
    debate al lado de la constatación de la necesidad del crecimiento y la consolidación del
    PCC como una aportación organizativa y política clave en este proceso” (de unidad
    comunista). Cal un PSUC viu amb mes camarades, mes fort, amb mes proposta i mes
    acció política, amb la màxima cohesió i unitat interna, fent sentir cada cop mes fort la
    seva veu junt amb el PCE.
    Per aprofundir en la unitat d’acció ens comprometem a compartir anàlisis i propostes de
    treball conjuntes als fronts de intervenció política. Procés d’unitat d’acció dels dos
    partits que es concretarà en diverses comissions conjuntes als territoris i als fronts de
    treball polític a les nou comissions que tenim acordades amb el PCC. A aquestes
    comissions hi podran participar altres companys i companyes amb el consens dels dos
    partits.
    Totes aquestes comissions seran coordinades per una Comissió d’Enllaç per la Unitat
    dels dos partits, que serà un punt de diàleg de les dues organitzacions per anar avaluant
    el procés i ajudant a superar les possibles dificultats que es vagin donant.
    Per aquesta fase resolutiva del procés d’unitat es constituirà una Comissió per la Unitat
    del partit, composada per la Secretaria Política, el coordinador de la unitat, el
    responsable de programa, responsables politics territorials i dones. Aquesta comissió
    serà l’encarregada de la coordinació política del procés, (formant una Comissió d’Enllaç
    per la Unitat amb la “Comissió per la Unitat” de PCC) en base als acords dels òrgans de
    direcció. És a dir, els òrgans del partit son els que prenen els acords, i les persones que
    composen la comissió de la unitat del partit defensen aquests acords en el marc del
    Comitè d’Enllaç per la Unitat, vetllant per la síntesi amb els companys i companyes del
    PCC.
    La concreció del procés la farien les nou comissions específiques que ja tenim
    escollides. Son les següents:
    – Organització finances
    – Comunicació
    – Manifest, debats i proposta
    – Joventut
    – Dona
    – Moviment Obrer
    – MM.SS.
    – Internacional
    – Joventut
    Aquestes comissions desenvoluparan la seva tasca de forma autònoma i coherent amb el
    conjunt. A les comissions es podran incorporar persones, sempre amb el consens de tots
    els seus membres. De la mateixa manera, es desenvoluparà de forma autònoma i
    coherent amb el conjunt el procés dels joves. El Comitè d’Enllaç per la Unitat
    intervindrà per a facilitar la síntesi si és necessari.
    3
    Pel PSUC viu es l’hora de obrir el procés per baix, per totes les comarques, ciutats i
    pobles de Catalunya, d’establir contactes i relacions i de convocar reunions amb
    persones i grups que es reclamen del comunisme i que junt amb elles i ells caldrà
    concretar iniciatives i propostes d’acció, que incentivin la presencia i l’activitat
    comunista organitzada al seu àmbit.
    S’establiran interlocutors amb el PCC a totes les localitats on sigui possible, i
    s’impulsaran espais de discussió i debat de forma oberta. Cal fer tots els esforços
    necessaris per superar les dificultats d’interlocució amb el PCC a tots els territoris,
    especialment a Barcelona, Vallès Oriental, Vallès Occidental i Baix Llobregat.
    D’aquestes reunions podran sortir comissions d’unitat si es dona un alt grau de consens.
    Cal un desplegament territorial per baix del procés. Aquest desplegament serà coordinat
    per la comissió d’organització i finances.
    PSUC viu i PCC en comprometem a que:
    – Totes les comissions d’unitat d’acció sectorials es reuniran com mes tard a finals
    de febrer.
    – Les comissions territorials faran les primeres reunions com mes tard a finals de
    febrer.
    – La comissió central del procés d’unitat (PSUC viu – PCC) es reunirà com mes
    tard a finals de febrer, per avaluar totes les reunions celebrades i per ajudar a
    supera les dificultats que es puguin presentar.
    Ara cal posar en marxa i desenvolupar aquests acords, en un marc definit per la
    Declaració Política del PSUC Viu i el PCC de 1er de Maig de 2013, que varen
    presentar públicament Joan Josep Nuet, secretari general del PCC i Alfredo Clemente,
    secretari general del PSUC viu, amb el recolzament de Jose Luis Centella, secretari
    general del PCE.
    El procés d’unitat és un procés català en el marc de un projecte federal comunista, que
    es ratifica en la República Federal i en dir no a la independència Per a nosaltres és
    irrenunciable la relació amb el PCE i la configuració d’un projecte federal, però el
    procés es dóna a Catalunya i per tant ha d’estar adreçat a la classe treballadora de
    Catalunya, fer un anàlisi centrat en la situació a Catalunya i desenvolupar propostes
    fortament arrelades a la nostra realitat.
    En aquest procés d’unitat d’acció i de unitat comunista el PCC, el PSUC viu i el PCE es
    reuniran regularment per avaluar-lo i per garantir-ne el bon fi.
    El document “Per Catalunya, la Democràcia i el Socialisme. Per una Espanya
    Republicana i Federal. Unitat dels i de las Comunistes” s’acorda desenvolupar-lo com a
    document de bases pel que fa a les nostres aportacions al procés de unitat. Caldrà tenir
    en compte també els acords del XIX Congrés del PCE i el programa i els estatuts.
    Comitè Central PSUC viu 15 febrer 2014.

  6. lejarza said

    Reunides delegacions del PCC i del PSUC-Viu, amb participació d’una delegació del PCE
    –encapçalades pels respectius secretaris generals- examinada la situació actual del
    procés d’unitat comunista a Catalunya; manifesten:
    1. El compromís amb el procés d’unitat com aportació decisiva en l’actual context
    de lluita pels drets i interessos de la clase treballadora i dels sectors populars.
    2. Que el procés de clarificació ideológica i política avança pel bon camí,
    identificant-se amb claredat aquells aspectes necessitats de major
    desenvolupament i concreció.
    3. L’acord per endegar les següents accions:
    · Convocar la reunió de la Comissió Central d’Unitat pel proper 19/02/14.
    · Encarregar a la citada Comissió l’elaboració d’un document de bases
    programàtiques, polítiques i organitzatives, que reculli els aspectes
    essencials del partit unificat. Aquest document ha de ser aprovat per les
    direccions dels dos partits com a màxim el 31/03/14.
    · El document ha de ser l’eina de debat i participació de les bases de les
    dues organitzacions, així com de totes les persones que a Catalunya es
    reclamen de l’ideal comunista. Per a aquest debat s’acordarà un
    calendari concret.
    · Finalitzada aquesta primera etapa, ambdues direccions acordaran els
    següents passos.
    · Paral.lelament a aquest treball, ambdues delegacions acorden traslladar
    també a la Comissió Central d’Unitat l’encàrrec perquè concreti
    campanyes i actes com expressió de la unitat d’acció d’ambdós partits i
    del conjunt dels comunistes de Catalunya. En aquest sentit, i sense
    perjudici d’altres iniciatives generals, territorials o sectorials en el marc
    del procés, s’acorda desenvolupar accions concretes en relació al 8 de
    març, el 14 d’abril i el 1er. de Maig.
    · De forma especial, acorden l’elaboració d’una declaració i la posada en
    marxa d’una campanya pel SÍ-NO en la consulta del 9-N, en el marc de
    la nostra opció republicana i federal.
    11 de febrer de 2014

  7. lejarza said

    TREBALLAR PER LA UNITAT COMUNISTA A CATALUNYA
    RECONSTRUINT EL PSUC AGERMANAT COM SEMPRE AMB EL PCE
    Valoració de la reunió del PSUC Viu amb el PCC i la participació del PCE del
    11/02/14
    Pels membres del Comitè Central i els i les membres del Comitès d’Agrupació
    Camarades:
    El dimarts 11, la delegació del PSUC Viu (Hector Sánchez, Lluis Orri i Alfredo Clemente)
    es va comprometre a donar comptes al Comitè Central dels resultats positius de la
    mateixa. Ens varem reunir amb el PCC (Joan Josep Nuet i Jordi López) amb la
    participació del PCE (José Luis Centella i Fernando Sánchez). La reunió de l’11 va venir
    precedida d’una altra on es varen situar la necessitat, els precedents positius, així com
    les dificultats en el procés d’unitat comunista a Catalunya.
    Precisament de la primera reunió es va veure la necessitat de fer aquesta segona i que
    comences per la clarificació necessària respecte a elements com: la qüestió nacional i
    el moment a Catalunya, les relacions amb el PCE i el treball a EUiA i d’aquesta al si i
    també a IU, per tal de veure si es podia avançar en la clarificació de diferencies,
    matisos o disfuncions que apareixien en el debat.
    La reunió del passat dimarts es va desenvolupar a partir de la aportació per la nostra
    part, (del PSUC Viu) d’un document preparat pel camarada LLuis Orri (que fem arribar
    a tot el Central) sobre la qüestió nacional a ulls del moment actual i per la explicació de
    com estatutàriament, nosaltres i el PCE tenim establertes les relacions
    d’agermanament en la forma com històricament les ha establert el PSUC (varem
    aportar així mateix els Estatuts del IV Congrés al respecte). El PCC va aportar un
    dossier amb la seva aportació política al XIX Congrés del PCE, una intervenció de
    Comorera de mitjans del 39 una vegada derrotada la República) i un numero de la
    revista Realitat de novembre de 2010.
    El debat va estar profitós respecte a les qüestions plantejades i va donar lloc a la
    segona consideració del “comunicat” de la mateixa que diu textualment:
    “Que el procés de clarificació ideològica i política avança pel bon camí, identificant-se
    amb claredat aquells aspectes necessitats de major desenvolupament i concreció”
    Els acords concrets fan referència al que fer respecte a impulsar fermament el procés
    d’unitat acordant el que es caracteritza com una primera etapa que situa dos
    dinàmiques bàsiques a partir de la constitució de la Comissió d’unitat central que
    2
    constarà, aproximadament, de 15 camarades per partit i que es reunirà el dimecres de
    la propera setmana.
    1.- La elaboració d’un document de bases programàtiques, polítiques i organitzatives,
    que reculli els aspectes essencials del partit unificat que, prèviament ratificat pels
    òrgans de direcció dels dos partits, es sotmetrà a un procés de debat per baix amb una
    data concreta per, desprès, iniciar els debats en el sentit expressat abans. Després del
    debat es valorarà i concretarà quins son els següents passos a donar en la unitat.
    2.- Unitat d’acció global a més de la sectorial o territorial, respecte a tres dates: 8 de
    Març, 14 d’Abril i 1 de Maig.
    I com a darrera qüestió una de gran importància i actualitat: La elaboració d’una
    declaració conjunta i la posada en marxa d’una campanya política sobre la qüestió de
    la consulta, sota el posicionament SI a l’estat propi, per nosaltres, pels dos partits, en
    el marc d’un projecte federal del conjunt d’Espanya i el NO a la independència.
    Aquesta reunió pot significar el rellançament d’un procés sòlid i assumit per tota la
    militància dels dos partits i, més enllà, per molts i moltes comunistes que poden
    participar, re o incorporant-se de nou al Partit unificat, que expressi la voluntat de
    reconstrucció del PSUC per la que nosaltres hem apostat des de el primer moment.
    Un procés que sigui qui determini les dates del mateix i no a l’inrevés, per que
    l’unilateralisme de fixar dates per part de ningú provoqui l’efecte contrari al perseguit.
    Que sigui el procés en marxa i ben assentat i recolzat a les bases qui determini les
    dates de cada etapa.
    Important que seguim construint junt amb el PCE des de el seu inici (com va succeir),
    en el moment actual i fins al final, que esperem i desitgem sigui reeixit.
    El Comitè Central del passat 15 de febrer va recolzar, per pràctica unanimitat, el
    comunicat de la reunió unitària el que ens ha de permetre treballar amb cohesió i
    empeny unitari a totes les agrupacions i pel conjunt de la militància.
    Alfredo Clemente
    Secretari General del PSUC Viu

  8. lejarza said

    XVè CONGRÉS DEL PARTIT

    El Comitè central en la reunió del 06/09/2014 ha acordat la convocatòria del XVè Congrés pels díes 16, 17 i 18/01/2015, d’acord amb allò que preveuen els estatuts del PSUC-Viu. Alhora, ha ratificat també els importants acords assolits en la darrera reunió del procés d’unitat comunista del 28/07/2014. Ambdós acords s’han aprovat amb el vot favorable de més d’un 80% dels membres del CC.

    El canvi de la inicialment convocada Conferència nacional pel XVè Congrés, s’ha fonamentat en l’agudització de la crisi política tant catalana com espanyola i en la importància dels propers passos en el procés d’unitat comunista, sobretot, després de la citada reunió del 28/07/2014. Com es diu a l’informe aprovat pel Comitè central i també en la declaració acordada sobre l’11 de setembre, estem en un moment clau perquè l’alternativa a l’esgotament del model sorgit de la Transició sigui favorable als treballadors i treballadores i als sectors populars de Catalunya i del conjunt de l’Estat. El procés d’unitat comunista està també en un moment determinant. La ferma voluntat del PSUC-Viu en l’aplicació dels successius acords que hem anat adoptant al llarg del procés –tant al si del Comitè central, com del Comitè executiu, com a la darrera Conferència nacional de 26/10/2013- han garantit que el procés segueixi malgrat les dificultats. El Comitè central ha ratificat l’aposta per una unitat comunista que expressi la continuïtat amb la trajectòria del PSUC, amb la seva cultura i la seva pràctica orientades sempre cap a la unitat i sense les quals no es pot entendre la història de Catalunya de les darreres dècades i sense les quals será difícil que l’actual situació tingui com alternativa majors cotes de drets i llibertats, tant individuals com col.lectius, polítics, econòmics, socials, culturals i nacionals. Que asseguri també el carácter de classe i nacional del partit resultant; la seva unitat amb el PCE; que permeti acollir al seu si a totes les persones que es reclamen de l’ideal comunista a Catalunya, més enllà d’aquelles que avui militen a les dues organitzacions que protagonitzen ara per ara el procés.

    Per assolir aquells objectius, el Comitè central ha considerat imprescindible que el procés sigui un procés realment d’unitat, sense voluntat d’imposicions per part de ningú, respectuós amb la pluralitat, paritari i equitatiu i que adopti els acords per la via del consens; en la preparació i celebració del congrés d’unitat. Amb rigor, que es materialitzi en l’acord en el document programàtic (que inclogui els aspectes polítics i estratègics, la concepció del partit, les relacions amb el PCE), en els estatuts, en un protocol de relacions amb el PCE, en els criteris i composició dels òrgans de direcció i en les qüestions patrimonials. Un procés que permeti el més aviat possible i en el marc dels acords del Comitè central i de la reunió d’unitat de juliol, la celebració del congrés d’unitat.

    En aquest moment històric, el més trascendent en tota la trajectòria del PSUC-Viu, el partit ha de caminar amb la máxima unitat. Cal debatre-ho tot, cal escoltar totes les veus, cal fer-ho amb rigor, cal fer-ho amb decisió per arribar a un objectiu que demanda la situació política i els interessos de la clase treballadora i dels sectors populars. I cal fer-ho amb fraternitat; deixant tota la veu al XVè Congrés del partit, última i decisiva garantía que l’acord que finalment s’adopti ho serà democràticament; que serà l’expressió de tots i totes els/les camarades.
    http://www.psuc.org/tesis-politiques/355-congressos/6034-cap-al-xve-congres-del-partit

  9. lejarza said

    Documents Congressuals XVè Congrés del PSUC viu
    Publicado el 16 octubre, 2014
    Camarades, companys i companyes,

    en compliment dels acords del Comitè Central del PSUC viu de l’11 d’octubre de 2014, i segons l’article 25.1 dels nostres Estatuts, on es diu que: “El Congreso está constituido por el conjunto de afiliados/as a través de los/as delegados/as elegidos/as según criterios de proporcionalidad y de acuerdo con las normas establecidas por el Comité Central. Estas normas, un proyecto de Tesis o propuesta política, así como las posibles modificaciones a los Estatutos y el Reglamento del Congreso se librarán a todas las organizaciones del partido, al menos tres meses antes de la celebración del Congreso para que puedan ser conocidas y discutidas por el partido“, es publiquen els documents congressuals (en format PDF) per al seu debat i presentació d’esmenes als mateixos a les agrupacions de base del Partit, i sent aquests:

    • Carta de convocatòria del XVè Congrés del PSUC viu

    • Carta de Normes

    • Document Polític

    • Proposta de Modificació d’Estatuts del PSUC viu

    • lejarza said

      XVº CONGRESO DEL PARTIDO SOCIALISTA UNIFICADO DE CATALUNYA VIU
      CARTA DE CONVOCATORIA
      El Comité Central del Partido Socialista Unificado de Catalunya Viu, reunido en Barcelona el dia
      11 de Octubre de 2014, ratifica la convocatoria aprobada el Comité Central del 6 de Septiembre de
      convocar el XVº Congreso los días 17 y 18 de Enero de 2015 y aprueba los documentos para poner
      en marcha el proceso congresual.
      La convocatoria de este congreso supone de hecho la convocatoria del proceso congresual que
      comprende la celebración de Asambleas congresuales a las agrupaciones, locales o comarcales y
      sectoriales del Partido y que deberán establecerse en las fechas establecidas en el calendario
      congresual.
      Convocamos un Congreso con carácter orgánico y a la vez abierto a la participación de todos y
      todas aquellas simpatizantes, amigos y amigas y ex militantes del partido.
      OBJETIVOS DEL CONGRESO
      El XVº Congreso del PSUCviu tendrá como objetivos:
       Afirmar y actualizar la vigencia de las ideas comunistas y del marxismo, así como la
      necesidad de la organización de los y las comunistas de Catalunya.
       Reconstruir un PSUC que renazca con nuevas incorporaciones individuales y colectivas:
      conseguir la unidad de los y las comunistas en un solo partido.
       Profundizar nuestra apuesta estratégica , EUiA y con el PCE, IU al conjunto de España.
       Las alianzas, confluencias y el trabajo y papel a los movimientos sociales
       Determinar la línea política del Partido: Por una Alternativa Social Anticapitalista y
      Antipatriarcal a la crisis, por una democracia basada en los derechos humanos y en la
      igualdad.
       Avanzar en el fortalecimiento del Partit Socialista Unificat de Catalunya Viu, hermanado
      con el PCE, como instrumento, vivo y activo que no delega sus responsabilidades políticas.
       Por la defensa de los derechos y reivindicaciones de los trabajadores y trabajadoras, para
      fortalecer las CCOO, para trabajar por nuestra apuesta estratégica que es EUiA, por un
      Estado Federal y Republicano y Solidario, para políticas anticapitalistas, por el socialismo y
      el comunismo.
      EL CARÁCTER DEL XVº CONGRESO
      El XVº Congreso se regirá por criterios flexibles, haciendo que él mismo sea un instrumento de
      unidad y de contribución al proceso juntamente con otros sujetos.
      Una de las formas, a parte del proceso ordinario de debate y elección de delegados/adas de pleno
      derecho a las Agrupaciones, será la asistencia de todo militante del PSUCviu que lo pida, y extender
      este mismo criterio a militantes, o que hayan sido militantes y que están adscritos a otras
      organizaciones que quieran participar con nosotros a nuestros debates realizando aportaciones, que
      serían expuestas y consideradas en el propio Congreso.

      • lejarza said

        CARTA DE NORMES CONGRESSUALS PEL
        XVè CONGRÉS DEL PSUC VIU
        En la seva sessió del 11 de octubre de 2014, el Comitè Central aprova les pressents normes
        amb l’objectiu de regular tot el procés Congressual, que serà dirigit pel Comitè Central en tots
        els aspectes.
        PARTICIPACIÓ AL CONGRÉS
        És voluntat del Comitè Central que, per les especials circumstàncies en les que celebrem el
        Congrés i respectant el criteri de proporcionalitat que emana dels Estatuts, puguin participar el
        màxim de camarades amb veu i vot i la mateixa vegada facilitar un espai de participació amb
        veu però sense vot, dels simpatitzants, amics propers al partit i persones d’altres organitzacions
        que havent participat en els debats i vulguin fer aportacions, les pugui expressar en el marc del
        Congrés.
        El XVè Congrés del PSUC Viu es constituirà amb els delegats i delegades
         Escollits a l’àmbit corresponent – Agrupació o sector- en el nombre resultant d’aplicar
        la proporció de 1 delegat/da per cada 3 cotitza’ns o fracció de 2.
         Escollits al Comitè Central en un nombre no superior al 10 % de la seva composició.
        Els membres de Comitè Central que no siguin escolalque its stsen àmbciats p dd’’elecci, ó
        podran participar al Congrés amb veu i sense vot, així com els membres de les Comissions de
        Garanties i Control de les Finances.
        CENS
        Per ser elegit delegat/ada al Congrés s’haurà de figurar al cens que s’elabori pel Comitè Central
        a tal fi, s’haurà d’estar al corrent de cotització del partit el 11 d Octubre de 2014, data del
        comitè central que aprova els documents congressuals, i haver participat en el procés de
        discussió dels materials preparatoris.
        El cens de militants que determinarà el nombre de delegats i delegades a elegir restarà tancat al
        Comitè Central en base als militants al corrent de pagament.
        El comte central delga en el comitè executiu el Calendari del procés congressual.
        ASSEMBLEES CONGRESSUALS I MÈTODE DE DEBAT DELS MATERIALS
        En funció del Cens aprovat pel Comitè Central , conegut el mapa d’afiliació i en aplicació de les
        presents Normes Congressuals, es convocaran les Assemblees Congressuals que siguin
        necessàries per debatre els materials congressuals.
        Les reunions de les Assemblees congressuals seran convocades, amb temps i forma (segons el
        calendari congressual) pel Comitè o responsables corresponents i notificades a la Comissió
        d’Organització amb l’antelació suficient perquè garanteixi l’assistència d’algun membre dels
        òrgans de direcció, que participarà a la Mesa de la mateixa i signarà, així mateix, l’acta de
        l’assemblea.
        La Comissió d’Organització presentarà a la Secretaria Política o al Comitè Executiu en la data
        prevista en el calendari Congressual el mapa d’Assemblees Congressuals en base a les
        Agrupacions o nuclis de militants que superin els 3 afiliats/des. Les que no arribin seran
        agrupades per tal de sumar 3 o més militants o incorporades a d’altres Assemblees congressuals.
        A les Assemblees congressuals es debatran els documents i s’elegiran els delegat/hades, així
        com un nombre de suplents que pot arribar fins al nombre de delegats/adés a elegir. I de la
        mateixa manera es podrà elegir un nombre d’ persones no militants del partit que hagin
        participat en els debats dels documents i haguessin realitzat aportacions perquè puguin assistir al
        Congrés amb veu però sense vot.
        Tan sols es podrà participar en una Assemblea Congressual que serà la que correspongui,
        segons el mapa d’Assemblees.
        Totes les Assemblees Congressuals seguiran els criteris previstos en quant a la transparència i
        publicitat amb l’antelació suficient pel coneixement de l’àmbit on se celebri i s’haurà de garantir
        que el dia i l’hora de convocatòria donin a tots i totes l’oportunitat d’assistir.
        En el marc del procés de debat congressual es facilitarà la difusió i expressió de les diferents
        posicions que poguessin haver.
        Es poden crear plataformes internes d’opinió que una vegada finalitzat el procés del Congrés es
        dissoldran.
        Tots i totes afiliats al partit tenen el dret de presentar a la seva Assemblea congressual les
        esmenes i/o aportacions que consideri, sigui de forma individual o col·lectiva, que seran
        tingudes en compte i, un cop debatudes i votades, podran ser aprovades com:
         Minoritàries si obtenen entre el 20% i el 50 % dels presents
         Majoritàries les que superin el 50 % dels presents
        A totes les Assemblees Congressuals es constituirà una Mesa amb un mínim de tres camarades
        que tindran la facultat de regular i moderar els debats i aixecaran Acta on constaran com a
        mínim:
        – El cens dels convocats i nombre dels assistents
        – Les esmenes i/o aportacions aprovades i si ho han estat per minoria (20%) o per majoria
        dels assistents.
        – La relació de les persones elegides com a delegades i els/les suplents corresponents,
        ordenades en funció de l’ordre de la o les candidatures presentades.
        ELECCIÓ DE DELEGATS I DELEGADES
        L’elecció de delegats i delegades es realitzarà mitjançant la recerca de l’acord i el consens. Si
        aquest no es donés es podran presenta llistes alternatives que hauran d’estar avalades per un
        mínim del 10% dels presents a l’Assemblea Congressual i la distribució dels delegats i les
        delegades a elegir tindrà caràcter proporcional.
        En l’elecció de delegats i delegades es prioritzarà la paritat de sexes sempre que sigui possible,
        vetllant en tot moment per superar els criteris de proporcionalitat de gènere a cada Assemblea
        Congressual.
        JOVES COMUNISTES
        Donada les característiques especials d’aquest congrés, haurà d’assegurar en el seu si la més
        amplia participació dels i les militants joves del PSUC viu.
        El nombre de delegats serà el corresponen al nombre de militants amb cotització al dia en
        proporció a la relació del seu cens amb la suma del cens del Partit. I amb els mateixos criteris
        assenyalats a les normes: 1 cada 3 o fracció de 2.
        Barcelona 11 d’octubre de 2014

      • lejarza said

        PSUCviu Portada dels Documents Polítics del PSUCviu – XVè Congrés XXXXX, 17 i 18 de Gener 2015 Comitè Central del PSUCviu 11-10-2014 1 Índex Documents 2 VIGÈNCIA DE LES IDEES COMUNISTES I DEL MARXISME……………………………………………………… 2 3 Necessitat de l’organització dels comunistes a Catalunya…………………………………………………… 2 4 El PSUC reneix amb noves incorporacions individuals i col·lectives……………………………………… 2 5 Les aliances i els moviments …………………………………………………………………………………………… 2 6 EL MARC POLÍTIC…………………………………………………………………………………………………………… 4 7 La lluita contra la crisi i pels drets econòmics, socials i polítics……………………………………………. 4 8 El desenvolupament del moviment per la III República com Alternativa Constituent i la 9 concreció d’un espai federalista. …………………………………………………………………………………….. 6 10 Catalanisme popular ……………………………………………………………………………………………………… 7 11 Les elecciones europees i la Unió Europea ……………………………………………………………………… 10 12 Guanyem Barcelona …………………………………………………………………………………………………….. 14 13 El PSUC viu PARTIT FEMINISTA……………………………………………………………………………………… 16 14 El moviment democratic de dones – MDD………………………………………………………………………. 19 15 Abolicio de la prostitució………………………………………………………………………………………………. 19 16 LA UNITAT D’ACCIÓ I LA UNITAT COMUNISTA. Document de bases…………………………………… 21 17 Per Catalunya, la democràcia i el socialisme. Per una Espanya republicana i federal. Unitat dels 18 comunistes…………………………………………………………………………………………………………………. 21 19 Venim de lluny i anem més lluny encara ………………………………………………………………………… 21 20 Un món d’injustícies…………………………………………………………………………………………………….. 21 21 Catalunya i Espanya……………………………………………………………………………………………………… 23 22 Socialisme o barbarie: la vigència de l’ideal comunista…………………………………………………….. 23 23 Un partit per a la reflexió i la lluita: per un partit de classe i nacional ………………………………… 24 24XVè Congrés 17 i 18 Gener 2015 2 1 VIGÈNCIA DE LES IDEES COMUNISTES I DEL MARXISME 2 Si no calia demostrar la vigència en la societat de classes capitalista de les idees emancipadores del 3 comunisme la crisi en què estem immergits ens ha recordat la vigència interpretativa del marxisme 4 sobre les crisis i els interessos contraposats i la de les idees comunistes sobre la necessitat d’organitzar- 5 se per canviar la societat. La cruesa de la crisi ha tornat a posar en valor les nostres concepcions 6 atacades sense pietat per aquells mateixos que ens han conduit a l’actual desastre. Els errors i fins crims 7 comesos en nom del comunisme no esborren la vigència i utilitat de la crítica maxista; ens han exigit en 8 el passat l’autocrítica i ens obliguen a evitar tota desviació burocràtica i per dalt de l’acció política. És la 9 classe obrera el seu propi agent d’emancipació i el contacte constant amb les aspiracions populars no es 10 pot perdre mai. 11 Necessitat de l’organització dels comunistes a Catalunya 12 El moviment obrer ha buscat a Catlunya la seva emancipació des dels inicis de la societat industrial. El 13 gran salt, però, en la seva organització procedeix de l’assumpció de les idees i els principis organitzatius 14 del comunisme, cosa que va culminar amb la creació del PSUC el juliol de 1936. Des d’aleshores el PSUC i 15 ara el PSUCviu hem vingut defensant combinar la lluita social amb la participació política, amb el 16 reconeixement de la realitat nacional de Catalunya com a marc polític i amb la necessitat de treballar 17 conjuntament amb el PCE i amb el moviment comunista internacional. 18 Avui el PSUCviu, el nostre PSUC, com ens agradat de dir, continua, renovada, l’organització que va 19 encapçalar la lluita antifranquista i per les llibertats nacionals i socials. I ho ha fet en condicions molt 20 desfavorables. Primer ha tingut d’oposar-se als propòsits liquidacionistes i de relativa desfiguració i 21 dretanització que va suposar la liquidació administrativa imposada per la direcció d’IC. Ara no podem 22 caure en el mateix error i posem en valor la continuitat organizativa que va representar Gregori López 23 Raimundo i el col·lectiu Roig Verd i Violeta i molts militants de base. Cal reforçar-lo, però. Obrint el partit 24 a tants i tants militants que en van marxar o que s’han incorporat a altres grups. I sobretot amb nous 25 militants procedents dels moviments socials i del món de la cultura. També trobant noves formes de 26 relació directa del partit amb grups i cercles, en la línia aprovada al darrer congrés del PCE. 27 El PSUC reneix amb noves incorporacions individuals i col·lectives 28 29 En efecte, de cara al proper congres i posteriorment hem de ser oberts per incorporar-hi tots els 30 militants procedents d’altres grups comunistes que ja des d’ara vulguin avançar en la unitat amb 31 nosaltres. 32 Sobretot, però, hem d’incorporar saba nova, obrint la relació amb grups afins, per via presencial o a 33 través de la xarxa. La societat catalana s’està movent tant arrel de la crisi econòmica i social com de la 34 paral·lela crisi institucional. En això hem de ser audaços i responsables. Un exemple de com treballar es 35 va presentar a la darrera festa del Partit, amb el guió de discussió del model de ciutat. Iniciatives 36 d’aquest estil les hem de portar amb el nostre perfil propi a la discussió política de plataformes com 37 Guanyem Barcelona. Estem treballant activament tant a CCOO com a les marees, els indignats i altres 38 plataformes. Hi hem d’aportar les nostres idees i explicar en la pràctica com les idees marxistes són útils 39 per a la defensa dels interessos populars. 40 Les aliances i els moviments 41 Per sort, estem assistint a una important revifada del moviment associatiu, és més, cal parlar de la 42 progressiva consolidació de noves formes de fer política, amb una gran voluntat participativa.XVè Congrés 17 i 18 Gener 2015 3 1 Això és el que volíem quan vam crear EUiA, que va aconseguir l’adhesió d’altres plataformes i grups a 2 més de les organitzacions preexistents, amb voluntat de ser no solament una proposta electoral sinó un 3 moviment amb presència quotidiana entre la gent. 4 Coincidim amb l’objectiu del PCE i el que diuen els seus estatuts referit a IU: 5 – “El PCE trabajará por hacer de IU un Movimiento Político y Social. Está empeñado en su proceso de 6 Refundación en el que participa desde los acuerdos de sus Conferencias y Congresos”. Al mateix 7 pensem pel que fa a EUiA. 8 El descrèdit de la política, lligat en el nostre cas sobretot al darrer periode del tripartit, però fenomen 9 general a tota la societat europea, quan les classes populars han vist atacats els seus drets tan durament 10 aconseguits i s’han trobat amb respostes inanes per part de forces d’esquerres cada vegada més 11 entregades al sistema, en un primer moment va desmobilitzar la població atemorida i sense 12 perspectives. Després han començat les mobilitzacions, moltes d’elles amb la negació internalitzada de 13 la política i amb recel, per tant, amb les formacions existents, inclosa IU i EUiA i els nostres PCE i 14 PSUCviu. 15 Des de l’inici, en realitat, hem estat presents, però sovint massa callats en els nous moviments socials. 16 No hem explicat prou les nostres anàlisis de la crisi i del neoliberalisme, no hem sabut portar clarament 17 el missatge regenerador i revolucionari del comunisme. 18 Hem fet, per una vegada, i potser per pur realisme, una cosa bé: no considerar-nos l’avantguarda 19 posseidora de la veritat absoluta. Ara aquesta proximitat, aquesta participació, en els moviments ens ha 20 de servir per fer veure que la història, la consciència, són fonamentals i que venim de lluny i anem més 21 lluny encara correspon no solament a una màxima del nostre partit sinó que és una exigència de la 22 continuitat de la lluita amb voluntat transformadora. Que el marxisme és ben viu com volem que sigui el 23 nostre partit i que l’anàlisi és imprescindible, però que reclama organització, a través del príncep 24 modern que deia Gramsci.Com a partit hem aguantat una guerra de trinxeres. Ara hem de passar a una 25 guerra de moviments, a un partit ample i participatiu lligat als moviments social directament, rebent-ne 26 la saba i aportant l’experiència d’un segle de tradició comunista moderna i de molts més de lluita per 27 l’emancipació. 28 Junt amb els nous moviments no podem oblidar el sindicalisme de classe, tan durament afectat pels 29 embats del neoliberalisme. Hem de contribuir a revifar-lo i a organitzar els nous proletaris que són els 30 treballadors en precari i a temps parcial. La tasca de CCOO ha estat difícil en els darrers temps i ha pogut 31 comportar fins i tot deficiències i dretanització, però és el sindicat de classe i l’hem de defensar. 32 En aquesta guerra de moviments té importància excepcional la lluita ideològica. El futur no ens el poden 33 imposar amb les idees caduques d’un liberalisme decimonònic que perpetua i augmenta les 34 desigualtats. Les idees de col·laboració, de fraternitat, de xarxa des de baix són ben vistes per la gent 35 jove. Ens les hem de fer nostres, perquè són les nostres en el context actual. La crítica marxista del 36 capitalisme, la concepció democràtica profunda que és el republicanisme, la visió solidària de la qüestió 37 nacional segons les idees de Marx i Lenin han de ser punts de la batalla ideològica en què hem 38 d’aconseguir que hi participin amples nuclis. En aquest sentit saludem la constitució de la comissió del 39 centenari de la Revolució d’Octubre que es va presentar a la Festa de Nou Treball i que agrupa gent ben 40 diversa. 41XVè Congrés 17 i 18 Gener 2015 4 1 EL MARC POLÍTIC 2 Cada vegada queda més clar que, com anem repetint en els darrers temps, estem travessant una 3 situació de gran complexitat i transcendència pel futur de la clase treballadora i del conjunt del nostre 4 poble. La conjunció de crisi econòmica i política ha configurat un escenari en el qual només hi ha dues 5 alternatives: la consolidació de l’augment de l’explotació amb la pèrdua de drets i llibertats o l’inici d’un 6 procés de transformació en benefici de la majoria, amb l’obertura d’un procés constituent que culmini 7 amb un estat republicà i federal, la III República, que garanteixi els drets cívics i polítics, econòmics, 8 socials, culturals i nacionals. 9 El capitalisme oligàrquic, per mitjà dels governs del PP i de CiU, intenten presentar la situació com l’inici 10 de la sortida de la crisi. Més enllà de les discutibles i minses xifres macroeconòmiques que ens 11 presenten, el cert és que la situació econòmica dels treballadors i treballadores i d’àmplies capes de la 12 població segueix com estava o fins i tot empitjora. L’atur, la precarietat laboral, la marginació social i la 13 pobresa, els desnonaments, la pèrdua de poder adquisitiu, les privatitzacions, les retallades de drets 14 socials i de serveis públics; no permeten parlar de cap sortida de la crisi. Aquest estat de 15 coses l’únic que permet dir és que el capitalisme està aconseguint, de moment, el manteniment de la 16 taxa de benefici augmentant l’explotació de la classe treballadora i liquidant l’incipient, a casa nostra, 17 estat del benestar. Les mesures polítiques i legislatives que s’apliquen o que es projecten, busquen la 18 seguretat per poder aplicar aquelles polítiques econòmiques i socials dificultant o impedint les 19 resistències. Alhora, va preñen cos la maniobra per una reforma que permeti la continuïtat del 20 bipartidisme evitant que la crisi del model del 78 es superi amb un procés constituent amb l’hegemonia 21 de les forces socials i polítiques més avançades. 22 A Catalunya, la crisi d’aquell model amb l’esgotament de l’estat de les autonomies, segueix aguditzant- 23 se amb un procés que, al costat de la seva potencialitat democràtica, encara és conduït sota la direcció 24 de CiU, ERC i altres actors socials dins de la seva òrbita ideològica; sense que els sectors republicans i 25 federalistes haguem passat a l’ofensiva per disputar l’hegemonia i reconduir la situació cap a la 26 convergència amb les mobilitzacions a altres zones de l’Estat per una alternativa democràtica general. 27 Aquestes mobilitzacions – darrerament, com exemple, la del 22-M a Madrid- expressen una major 28 consciència i avenç respecte dels aspectes econòmics i socials de la necessària alternativa. 29 Hem de saludar la manifestació del Primer de Maig a Barcelona aquest any perquè va suposar un 30 moment de clar protagonisme de la lluita pels drets econòmics i socials, tot i que hem de tenir en 31 compte les limitacions i deficiències d’un sindicalisme a la defensiva i atacat i, alhora, un pas més per la 32 unitat comunista amb la participació en un mateix seguici del PSUC-viu i del PCC. i la signatura d’un 33 comunicat conjunt. 34 La lluita contra la crisi i pels drets econòmics, socials i polítics 35 La tasca fonamental de tota la militància ha de ser la de implicar-se directament en la resolució de les 36 situacions dramàtiques que viuen sectors molt importants de la clase treballadora. 37 Per la nostra condició de partit de classe i nacional aquesta és una tasca que hem de posar en primer 38 pla. Molts camarades i organitzacions del partit ja ho estan fent de manera molt important, però hem 39 de dedicar-hi més esforços encara, i examinar com podem adequar els objectius generals al marc 40 concret d’actuació. 41 En primer lloc, ens cal intensificar la tasca que desenvolupen els camarades que treballen al moviment 42 obrer d’acord amb les directrius de la Secretaria del Món del Treball. 43 L’extensió i consolidació organitzativa a les empreses, amb l’exemple dels camarades de la SEAT, és un 44 objectiu que tots els comitès del partit han d’abordar. Augmentar la presència organitzada al si de 45 CC.OO. és igualment un objectiu que a tots els nivells de l’organització s’ha de fixar per contribuir a que 46 el nostre sindicat de referencia ,recuperant la participació dels i les treballadores en la seva configuració XVè Congrés 17 i 18 Gener 2015 5 1 representativa, jugui el paper que li correspon en la lluita contra la crisi des del seu caràcter de sindicat 2 sociopolític. Des del màxim respecte a la independència i autonomia de cada organització, afavorint 3 aquelles propostes que millor expressin la lluita contra la crisi i pels drets laborals, econòmics i socials, 4 segons les circumstàncies concretes de cada empresa o sector, i amb una especial preocupació perquè 5 s’assumeixi la necessitat d’una alternativa general, perquè el moviment obrer, i de forma específica el 6 sindical, sigui l’agent central de l’Aliança Social, Anticapitalista i Democràtica. 7 En l’àmbit territorial aquesta tasca passa pel reforç de la presència dels comunistes en qualsevol de les 8 organitzacions, associacions, plataformes i moviments, que articulen la resistència a les diferents 9 expressions de la crisi, d’acord també amb la realitat de cada territori i les possibilitats de cada 10 organització del partit, prioritzant sempre que sigui necessari. Cal intensificar la nostra participació a les 11 AA.VV., a la PAH, les Assemblees d’aturats, les marees dels pensionistes i d’altres, també sempre amb el 12 més escrupolós respecte a la seva independència però també assumint-ho com a tasques que 13 desenvolupa cada organització del partit com a tal, discutint les grans línees de la nostra actuació, 14 valorant com es desenvolupa el treball. Saludem especialment la tasca dels camarades de Terrassa amb 15 la posada en marxa de la Xarxa de Solidaritat Popular; projecte que hem de difondre a l’interior del 16 partit per estendre’l arreu de Catalunya com un instrument de lluita contra la marginació, la pobresa i 17 l’exclusió socials des dels principis de la solidaritat i la fraternitat. 18 Una preocupació fonamental ha de ser la confluència de totes aquestes realitats per dotarles de major 19 continuïtat i intensificar la mobilització. En aquest sentit hauríem de considerar l’experiència del 22-M i 20 les perspectives que es planteja com una bona possibilitat d’articulació tant a nivell de Catalunya com de 21 relació amb la resta de l’Estat i així contribuir també amb i des de les mobilitzacions a un procés que 22 aplegui el conjunt de pobles i que reforci la vessant econòmica i social de les reivindicacions. Així mateix, 23 hem de participar i impulsar totes les mobilitzacions que es realitzin contra les creixents retallades de 24 drets polítics i llibertats civils, contra les creixents mostres de repressió i contra les cada vegada més 25 sovintejades accions feixistes. 26 Per tancar aquest apartat i sense que això significa ordre en la importància, totes lês organitzacions han 27 de plantejar-se el treball en relació a la dona; en primer lloc, per superar l’actual situació de manca 28 d’afiliació i de presència als comitès; en segon per participar en els moviments i plataformes d’aquest 29 front, reforçant el corresponent sector a EUiA. Especial importància té la potenciació del Moviment 30 Democràtic de Dones, constituït a iniciativa del partit i que ha de ser una tasca de totes i cadascuna de 31 les organitzacions, de dones i homes, per construir un instrument unitari que signifiqui la plena 32 incorporació de les dones al combat general unint les reivindicacions específiques a l’alternativa general. 33XVè Congrés 17 i 18 Gener 2015 6 1 El desenvolupament del moviment per la III República com 2 Alternativa Constituent i la concreció d’un espai federalista. 3 4 El moviment republicà és una realitat a Catalunya. També ho és que està endarrerit respecte de la resta 5 de l’Estat on existeix la Junta Estatal Republicana, plenament consolidada i que aquest any ha celebrat el 6 tercer “Encuentro Estatal Republicano”. Ha estat el resultat d’un molt bon treball del PCE que ha 7 aconseguit així la plasmació d’una de les seves propostes polítiques i programàtiques més importants. 8 La situació a Catalunya, però, no és casual. A banda que el nostre treball és millorable, les 9 característiques del debat nacional han suposat fins ara un seriós obstacle per avançar, per l’hegemonia 10 de l’alternativa independentista. En aquests moments, però, hi ha millors condicions. 11 Existeixen nombroses instàncies i organismes unitaris republicans per moltes localitats i barris. La 12 presència de camarades del partit és important. Enguany s’ha produït un augment dels actes i 13 celebracions al voltant del 14 d’Abril, també amb una important participació del partit i entre els quals 14 hem de destacar la manifestació de Nou Barris a Barcelona i l’acte al Castell de Sant Ferran a Figueres, 15 difícilment realitzables sense l’impuls i la dedicació dels nostres camarades. Ara podem fer un salt 16 qualitatiu que pot concretar-se en els següents eixos: la clarificació del moviment com un moviment per 17 la III República amb caràcter federal, l’extensió i reforçament del mateix, la creació d’una 18 instància unitària a Catalunya que l’aplegui i la participació a través d’aquella a la Junta 19 Estatal Republicana. 20 La clarificació és important perquè en l’actualitat conviuen en el moviment posicions de caire federalista 21 amb d’altres independentistes i, si bé unes i altres es reclamen de la forma republicana d’estat, unes 22 pensen en una república federal i altres en una república catalana independent. Poden buscar-se punts 23 de coincidència –com l’acord perquè la forma d’estat sigui també objecte de consulta a la ciutadania per 24 superar una de les limitacions de la Transició, relacionat amb l’exercici del dret d’autodeterminació- 25 però, d’acord amb les nostres opcions estratègiques abans ressenyades, el PSUC-viu hem de dedicar els 26 nostres esforços en un moviment que ho sigui per la III República federal. 27 D’altra banda, aquella clarificació vol dir també que els comunistes lliguem l’Alternativa Constituent a la 28 republicana, a la recuperació, defensa i desenvolupament dels drets polítics, econòmics, socials, 29 culturals i nacionals; que la presentem com l’expressió jurídico-constitucional d’una democràcia 30 avançada, de l’Alternativa Social Anticapitalista i Democràtica; perspectiva i element globalitzador de 31 totes i cadascuna de les lluites socials i polítiques. 32 És possible reforçar i estendre el moviment amb la potenciació dels organismes existents i la creació 33 d’altres d’àmbit territorial i sectorial, d’àmplia base, amb la participació de tot tipus d’organitzacions i de 34 persones a títol individual que comparteixin l’objectiu. 35 Aquest fase del treball hauria de culminar amb la creació d’una instància unitària a nivell de Catalunya 36 que aplegués el conjunt del moviment i aquelles organitzacions d’àmbit nacional i persones amb la 37 mateixa dimensió que visualitzés la proposta republicana i federalista al nostra país, amb la perspectiva 38 del procés constituent a l’Estat i plasmada en un manifest. 39 La presentació de la instància hauria de marcar la culminació d’aquesta etapa del moviment. 40 Presentació que hauríem de pensar per a la tardor amb la celebració d’un gran acte a Barcelona, quan, 41 probablement, la situació política a Catalunya demani encara més l’existència d’una proposta 42 republicana i federal sòlida i rigorosa. 43 Aquella instància unitària hauria de vehicular la coordinació amb la Junta Estatal Republicana per mitjà 44 de les formes que ambdues estimin més convenients a la finalitat d’aconseguir la III República.XVè Congrés 17 i 18 Gener 2015 7 1 El Comitè Central aprova designar al camarada Josep Colomer per aquesta tasca, en l’àmbit de la 2 responsabilitat corresponent a l’Executiu i com responsable d’un equip o comissió. 3 El treball per aquest ampli moviment per la III República no és incompatible amb la contribució a la 4 construcció d’un pol o àmbit més ampli de caràcter federalista; entre d’altres raons perquè això 5 significarà l’ampliació del terreny en el qual difondre l’opció republicana i federal. Més enllà dels sectors 6 inequívocament republicans hi ha altres cercles que també opten pel federalisme. Certament es tracta 7 de sectors que sovint defensen un federalisme encara molt imprecís, condicionat en ocasions per 8 trajectòries recents, i que la forma d’estat republicana o no la contemplen o consideren que encara no 9 és el moment de plantejar-la. Malgrat això, considerem que en l’actual situació un àmbit d’aquesta 10 naturalesa és important per avançar en una alternativa entre l’immobilisme i la independència i, com 11 dèiem més amunt, perquè l’opció republicana tingui més terreny per avançar i consolidar-se més 12 ràpidament. Un punt a incloure en un pol amb aquesta naturalesa i que pot ser lloc de trobada amb els 13 sectors clarament republicans seria l’acord de que la forma d’estat sigui decidida democràticament. 14 Donades aquestes condicions i fixant-lo segons es desenvolupin els esdeveniments a la tardor es podria 15 impulsar la celebració d’un acte important que visualitzés l’opció federalista. 16 Catalanisme popular 17 Com sempre havia fet el PSUC, el PSUCviu defensa el catalanisme popular basat en la consciència de ser 18 un sol poble i rebutja el nacionalisme identitari. En aquest context s’emmarca el nostre federalisme, el 19 nostre projecte de país. 20 El PSUC viu ha contraposat sempre al nacionalisme burges que pretén emmascarar la realitat social, el 21 catalanisme popular que defensa els interessos socials en un projecte de país basat en la unitat de les 22 classes populars. 23XVè Congrés 17 i 18 Gener 2015 8 1 Les eleccions europees – un nou escenari 2 La lectura espanyola d’aquestes eleccions ha de partir de dos fets: la forta derrota del bipartidisme (del 3 80.9% del 2009 han passat al 49,06%) tot i que seria prematur i erroni dir que el bipartidisme està 4 acabat i la constatació que hi ha un espai per a l’esquerra alternativa que defensa un procés constituent, 5 un altre procés d’integració territorial a Europa i sobretot que planteja la confrontació amb el 6 bipartidisme com a expressió de la correlació de forces socials i polítiques dominants des de 1977, el 7 que alguns anomenen règim, per posar la economia al servei de les persones i provocar una sortida 8 social de la crisi. 9 Els resultats en aquest sentit són determinants ja que si sumem l’obtingut per Esquerra Plural, que 10 triplica els seus resultats fins a arribar a sis diputats / es, la aparició de Podem amb cinc i el diputat de la 11 candidatura de Compromís-Equo-Chunta, sumarien 12 diputats/ades pels 14 que ha aconseguit el PSOE. 12 Per veure com ha canviat la situació només n’hi ha prou que comparem amb el resultat de 2009 quan la 13 relació era de 2 enfront de 23 diputats del PSOE. 14 Alhora cal posar en primer pla tant la derrota del PP, que ha perdut 8 diputats i 16,06 punts com la 15 debacle del PSOE que perd 9 escons i 15,78 punts.La derrota del PP ha de tenir a més una lectura en clau 16 de política espanyola, perquè el mateix Rajoy havia plantejat aquesta consulta com un plebiscit a voltant 17 de les seves polítiques i la campanya del mateix PP ha estat centrada a posar en valor seva pretesa 18 recuperació econòmica. 19 Doncs bé, amb els resultats a les mans, Rajoy ha perdut aquest plebiscit, per això des de l’Esquerra 20 Plural s’ha demanat la dimissió del president i la convocatòria de eleccions generals anticipades per 21 donar-li la veu al poble. 22 Per la seva banda, el PSOE més de tornar a fer operacions d’imatge i maquillatge hauria de debatre si 23 opta entre seguir servint als interessos del capital o posar-al servei de la majoria social treballadora. Ens 24 temem que ja coneixem la resposta. 25 Ningú pot negar que els resultats electorals suposen una tremenda derrota de una forma determinada 26 d’afrontar la crisi al servei del capital financer, amb retallades, i sofriment per a la majoria social 27 treballadora. 28 Des d’aquests punt és necessari assenyalar que el repte que té l’esquerra, i de forma concreta Esquerra 29 Unida, és aconseguir donar forma a aquesta força important, que pot suposar gairebé quatre milions de 30 votants, que reclama un procés constituent per canviar radicalment les coses i fer-ho des del 31 reconeixement que l’esquerra a Espanya és plural i diversa. El repte és saber com donar resposta a la il- 32 lusió que ha generat en els votants d’Esquerra Plural i altres forces d’esquerres la possibilitat de ser una 33 alternativa real a les forces socials i polítiques del bipartidisme monàrquic i fer-ho, no des de la 34 confrontació, sinó des de la cooperació, perquè amb qui competim tots és amb el sistema ple de 35 corrupteles sobre el qual sostenen les classes dominants a Espanya ia Europa. 36 En el marc d’aquest repte des del PCE, i des de la nostra participació i implicació en les anàlisis que 37 configurem col·lectivament en el si d’Esquerra Unida, creiem necessari fer una crida formal a totes les 38 forces que es reclamen de la esquerra, que es plantegen la derrota del bipartidisme monàrquicdes d’una 39 ruptura democràtica que acabi amb l’hegemonia de les forces socials i polítiques dominants des de 40 1977, a les forces que assumeixen el dret a decidir en el seu més ampli sentit social, territorial i polític, 41 als que reclamen situar la sortida social de la crisi posant l’economia al servei de les persones en primer 42 lloc, perquè busquem punts de trobada en el polític i en el social, per avançar cap a la consolidació d’un 43 Bloc Social i Polític amb aspiració de guanyar a la majoria de la ciutadania per a la construcció d’una 44 alternativa de país. 45 Una crida a construir des de la idiosincràsia de cada força un bloc que aconsegueixi la majoria en les 46 eleccions generals de 2015 i permeti obrir unes Corts Constituents que posin en marxa el procés 47 constituent que reclamem. Unacrida que ve sent recollida en la nostra posició política des de fa anys i 48 que avui s’ha de situar en el marc del nou mapa polític sorgit a les eleccions europees. XVè Congrés 17 i 18 Gener 2015 9 1 Som conscients que en aquests moments plantejar qualsevol acostament entre forces d’esquerres no té 2 necessàriament que passar per fórmules clàssiques de unificació o uniformitat, sinó per aquelles més 3 basades en la convergència en l’treball social i de cooperació en lluites concretes. 4 En paral · lel al desenvolupament d’aquesta crida, el procés d’eleccions europees han posat de manifest 5 la necessitat d’afrontar la superació d’algunes de les nostres contradiccions i deficiències, entre les quals 6 assenyalem la necessitat d’enfortir elsinstruments que ens permetin una major implicació amb els 7 moviments socials, des del respecte a la independència i al marc específic de cada un d’ells. Es una 8 prioritat aconseguir una major implicació dels nostres activistes socials en les tasques de direcció 9 política. 10 Si tenim clar que el 25M ha estat el primer pas d’un cicle que culmina en les Eleccions Generals de 2015, 11 cal continuar treballant per la convergència de l’Esquerra Política i social, tenint en compte el nou 12 escenari que marca com els principals interlocutors d’aquesta convergència serien IU Esquerra Plural i 13 Podem, encara que no són els únics. 14 Hem d’afrontar la situació de bloqueig mediàtic amb una política de comunicació més agressiva i audaç, 15 si alguna cosa ha quedat clara és la impossibilitat de avançar política i electoralment sense visibilitat 16 mediàtica. 17 Hem de resoldre d’una vegada la nostra feblesa organitzativa, hem de buscar formules més 18 participatives de militància, formes més dinàmiques d’activitat política i sobre tot enfortir les 19 organitzacions de base, que en aquestes eleccions han estat capaços de realitzar una magnifica 20 campanya en la mesura de les seves possibilitats Tenim un model organitzatiu esgotat, disgregat i poc 21 àgil per a la lluita social, amb un caràcter més que confederal cantonal, tot això dificulta la integració de 22 gent jove en la vida interna de l’organització i ens limita la capacitat d’intervenció social, només hem de 23 mirar-nos en el nostre mirall i preguntar-nos en totes les agrupacions de base tenen coneixement de 24 l’informe aprovat en el Comitè Executiu passat per veure aquesta realitat. 25 Hem de tenir més presència de sindicalistes en l’activitat de l’organització al mateix temps que seguim 26 avançant en la implicació dels nostres militants al treball sindical de base. 27 Cal avançar en una major visibilitat dels nostres referents socials, polítics, sindicals, feministes i juvenils 28 que ens permetin connectar amb l’exigència d’una gran transformació del concepte de participació 29 democràtica, per a això hem reactivar el debat entorn de la necessària revolució democràtica i social, 30 que dirigida per la Coordinació de la Presidència d’IU i impulsada per Alberto Garzón es va començar fa 31 uns mesos i que ara hem de potenciar amb l’compromís d’assumir conclusions que canviïn les nostres 32 manera de fer política, de la mateixa manera que en el naixement de convocatòria per Andalusia hi 33 havia la necessitat d’una altra manera de fer política. 34 Cal deixar clar que la credibilitat no s’aconsegueix només amb un discurs encertat, sinó que es consolida 35 amb la coherència i amb la capacitat de connectar amb els destinataris del discurs, i hem de reconèixer 36 que algunes actuacions institucionals i algunes posicions personals ens resten credibilitat si no 37 aconseguim donar senyals clars que actuem amb coherència. En aquest sentit la nostra relació amb tot 38 el relacionat amb Bankia, algunes actuacions davant determinades accions judicials, l’actitud d’alguns 39 dels nostres càrrecs públics, alguns conflictes interns i la nostra lentitud a l’hora d’actuar, ens ha restat 40 credibilitat. 41 En aquest mateix objectiu cal repensar els instruments d’elaboració col·lectiva per fer-los més àgils, i 42 amplis, les àrees no poden ser meres secretàries col·lectives, sinó amplis marcs de debat i acció social i 43 han de tenir el seu centre en l’àmbit local i sectorial de base. 44 En tot cas és fonamental que en qualsevol debat per una banda siguem capaços d’ampliar la participació 45 al nostre entorn social i polític i per una altra d’acompanyar els debats amb accions al carrer que 46 referenciïn nostra confrontació amb el bipartidisme monàrquic, amb la troica per una sortida social de la 47 crisi. XVè Congrés 17 i 18 Gener 2015 10 1 Hem de reconèixer que som lents en la nostra acció social i política, que tenim pors a protagonitzar 2 accions com IU, la mobilització del 28-F a Andalusia ens ha lliurar de complexos, però per això 3 necessitem més i millor organització, més i millor capacitat de direcció política. 4 Des d’aquesta reflexió es plantegen com a iniciatives a desenvolupar: 5 – Crida a l’esquerra política, social, cultural per guanyar el procés constituent que la dreta pretén 6 desenvolupar aquest any i culminar amb un gran pacte d’estat al voltant de les eleccions 7 generals de 2015. Hem de debatre de forma àmplia com es concreta i s’organitza en una 8 proposta que guanyi les pròximes eleccions municipals per a l’alternativa constituent però a la 9 vegada hem de donar cap a l’exterior un senyal clar que estem resolent les demandes socials 10 que se’ns estan plantejant, no podem posar a les nostres seus el cartell de tancat perquè estem 11 debatent, al contrari, hem de guanyar el carrer. 12 Les elecciones europees i la Unió Europea 13 14 L’abast de la crisi i l’origen dels atacs a la democràcia i als drets de la classe treballadora europea 15 demanen una resposta a nivell europeu. Per això és de vital importància situar l’acció de les comunistes 16 també a nivell de la UE. 17 L’actual Unió Europa és fruit d’ un procés d’ integració regional construit d’esquenes a les classes 18 traballadores europees i a favor del capital, dels especuladors i de les grans empreses. Els indicadors de 19 qualitat de vida i benestar social de les classes populars s’han anat deteriorant en la majoria de països 20 membres de la UE, a la vegada que els beneficis empresarials i financers han anat augmentant. 21 Des de Maastricht, passant per Lisboa o el barrer tractat d’ Estabilitat pressupostària han anat 22 estructurant un escenari europeu de rivalitat i competencia de totes contra totes, dividint i enfrontant 23 entre sí a treballadores, pobles i territoris. 24 I tots aquests tractats, per tant, tots i cadascún del spassos en el procés d’ integració europea han estat 25 avalats per la gran coalició europea de populars i socialdemòcrates, amb l’ ajut inestimable de liberals 26 (CiU i PNV a l’Estat). 27 L’ atac ferotge als drets dels treballadors i treballadores, al serveis públics i als drets fonamentals han 28 sigut el resultat de les polítiques d’austeritat d’aquesta Unió Europea neoliberal i dels partits que la 29 sustenten. Són el PP, el PSOE i el liberals (CiU i PNV) els que governen a tots els països de la UE, en 4 30 d’ells en gran coalició (Alemanya, Grècia, Finlàndia, Iralnda) i entre aquestes tres famílies es reparteixen 31 el membres de la Comissió Europea. Per tant són aquests els responsables de què la Unió Europea que 32 s’ha construit sigui la UE dels mercats, dels especuladors, de les grans empreses i del capital, enlloc de la 33 UE que nosaltres volem: una Unió Europea social, feta per i per als treballadors i treballadores, que 34 garanteixi el benestar de la ciutadanisa, els drets bàsics com educaicó, sanitat, vivienda, unes pesnions 35 dignes o el treball digne. 36 El darrer Tractat d’Estabilitat, va suposar un veritable cop d’Estat a la sobirania pressupostària dels 37 estats memebres i va ser el que va portar a la modificació de l’article 135 de la Constitució, pactat entre 38 PP i PSOE per priotitzar el pagament del deute per sobre de qualsevol atra despesa, portant per tant les 39 retallades a la sanitat, educació, dependència. Front a això, les comunistes diem no al pagament del 40 deute il-legítim, aquells que han contret els estats en conra dels interessos de la classe treballadora, i 41 per això reclamen una auditoria del deute i l’ impagament de la part odiosa, tal i com es va fer a 42 Equador. 43 I és que avui en dia la situació en Europa contrasta amb la situació de resistencia imperialista d’ 44 Amèrica d’ Amèrica Llatina. Els processos d’ integració llatinoamericans són el far d’ esperanza de l’ 45 Ezquerra europea, perquè suponen la demostració de què és posible un procés d’ integrració egional XVè Congrés 17 i 18 Gener 2015 11 1 penssant en els interessos de les classes traballadores i dels més defavorits, plantan-li cara als interessos 2 del capital. 3 A tot això li hem de sumar el poder militar europeu a través de la política de seguretat i defensa de la 4 UE. Des de molt abans, però especialment des de l’aprovació del Tractat de Lisboa, amb la creació del 5 Servei Europeu d’Acció Exterior i la figura de l’Alta Representat per a Afers Exteriors i Política de 6 Seguretat s’ha supeditat la Política Exterior i de Seguretat Europea als dictats de la OTAN, fins i tot 7 quedant al marge del dret internacional. 8 El darrer exemple de supeditació de la UE als interessos dels EEUU és el tractat transatlàntic (TTIP). Si 9 finalment es signa aquest tractat significarà el desmantellament absolut de la xarxa pública que queda, 10 la desregulació laboral, i el fi del món rural euopeu. Amb aquest tractat, el Estats Units pretenen crear 11 un bloc econòmic contrapossat als països BRICS. 12 Les comunistes del PSUC viu, de la mà de les comunistes del nostre partit germà, el PCE hem de reballar 13 amb l’ objectiu de convergir en una major coordinació i treball amb la resta de partits comunistes i 14 obrers europeus, amb les forces germanes d’esquerra del Partit de l’ Esquerra Europea, i amb totes 15 aquelles forces polítiques socials, sindicals, con la CES, a Europa que volen treballar per acabar amb 16 l’austericidi. Perquè o donem una desposta a la crisi per l’ Esquerra o ho faran, com ja està succeïnt a 17 molts països de la UE, – com França amb el Front Nacional,- ho faran per l’ extrema dreta. 18 Des del PSUC viu volem donar-li la volta a Europa. Volem retornar-li el poder a la classe treballadora, a la 19 majoria social. Per això reclamem un procés constituent a tota la UE que empoderi les classes popular i 20 que redacti una nova Constitució per a una Europa social que acabi amb l’austericidi de la Troika i els 21 seus partits. Una UE que garanteixi la creació de llocs de treball, que garanteixi la vivenda, escoles i 22 hospitals públics. Una UE amb unes institucions democràtiques, un Banc Central Europeu que sigui un 23 Banc Públic, que rescati a les persones i no a les entitats financeres. Una Europa sense paraïsos fiscals 24 que perseguieixi el frau fiscal enlloc de fer amnisties als defraudadors. Una Europa que legisli per a un 25 salari mínim. Una UE dels drets humans i no una UE fortalesa, de les tanques, les concertines i les bales 26 de goma. 27XVè Congrés 17 i 18 Gener 2015 12 1 Catalunya i la consulta del 9 N 2 El president de la Generalitat va convocar formalment la consulta del 9N sota l’empara de la Llei 3 catalana de consultes, sent suspeses tant la llei com la convocatòria pel Tribunal Constitucional el dilluns 4 29 de setembre, i isualitzant-se una vegada mes, la politització de caràcter conservador de l’òrgan que 5 teòricament defensa la constitucionalitat de les lleis. 6 Ara mateix, ens trobem en un escenari polític a Catalunya, on amb moltes probabilitats hi haurà un 7 avançament de les eleccions al Parlament, convocant les anomenades “eleccions de caràcter 8 plebiscitari”, on cada formació política hauria de deixar clar quina és la seva posició davant d’una 9 eventual Declaració Unilateral d’Independència. Aquesta situació faria augmentar la tensió i provocaria 10 un trencament de la societat a l’eix nacional, amb imprevisibles conseqüències, tant de caràcter 11 institucional com social. 12 En aquest sentit, i davant aquest escenari en què es troba el “procés sobiranista” volem declarar que: 13 1- El PSUC Viu sempre ha defensat el dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya, com a 14 solució a la qüestió nacional catalana, a la vegada que defensa un model republicà i federal on 15 convisquin el conjunt dels pobles d’Espanya articulats en una democràcia avançada, 16 econòmica, social i participativa. 17 2- Que només estarem d’acord amb una consulta que tingui plenes garanties democràtiques i 18 legals. Portar endavant la consulta en l’actual situació, amb la legalitat en contra, només 19 serviria per seguir augmentant la tensió, afavorint a les dretes conservadores nacionalistes, 20 d’una banda i de l’altra de l’Ebre. 21 3- Continuarem defensant la nostra postura de votar SI/NO a la consulta, com a expressió del 22 nostre model federal, i defensarem que aquesta sigui la postura del nostre projecte estratègic, 23 EUiA, sent corresponsables amb el projecte federal d’Izquierda Unida. 24 4- Per al PSUC viu la independência no es la solucio, sino La III Republica federal, plurinacional i 25 plurilingüística, que incorpore ell dret a decidir i orientada al socialisme. 26XVè Congrés 17 i 18 Gener 2015 13 1 Política municipal 2 Des de sempre, la política municipal ha estat una prioritat pel Psuc_Viu, estructurar l’estat partint del 3 municipi és una proposta molt consolidada en el si del partit i que afortunadament avui ha anat quallant 4 en la societat, conscient, en els moments de crisi especialment, que és en la proximitat entre ciutadans 5 on es poden donar respostes reals i efectives als problemes del dia a dia de les famílies amb dificultats. 6 És doncs una prioritat pel partit impulsar un nou model de ciutats i pobles, on la necessària gestió i 7 administració eficient, no es confongui amb retallades ni privatitzacions. Cal fer front a les reformes 8 anunciades de la administració local, tant per part del govern del PP, com del govern de la Generalitat, 9 que volen reduir les competències i els recursos municipals, el que suposaria una nova retallada social. 10 La garantia d’un sector públic potent comença en els municipis, en especial en una xarxa de serveis a les 11 persones adequada en cada moment a las situacions de necessitat que es plantegin. Avui està prenen 12 forma acceleradament una important demanda dels ciutadans: “EL BON GOVERN”. Es reclama 13 honestedat, transparència, eficàcia, bona administració, a part d’una participació directa i rellevant que 14 no s’ha donat fins ara en la majoria d’Ajuntaments, incloent alguns dels governats per la coalició. Calen 15 noves propostes, que s’han de conjuminar amb les propostes que el partit ha proposat en el si d’EUiA i 16 del PCE/IU des de fa anys, ciutats compactes, xarxes d’entitats, espais públics d’us ciudatà, equipaments 17 a nivells adequats amb Europa com a referència minimal, serveis personals suficients, …. en resum una 18 proposta que doni garanties als ciutadans pel que fa al respecte del drets bàsic de totes les persones, 19 sostre, menjar, educació, salut. 20 Al Maig de l’any vinent es celebraran les properes eleccions Municipals, on el partit dins d’EuiA ha 21 d’apostar clarament per aquest canvi de model de govern, la NOVA política faci fora a la VELLA política. 22 Presentar-se a la ciutadania, com el que som, som qui ho ha defensat des d’aquell anys, els 80, on es 23 parlava com a referent els pressupostos participatiu de Porto Alegre (Brasil), sempre la honestedat i la 24 participació han caracteritzat les propostes de EUiA/IU. 25 Per altra banda, serà el primer test dels nous moviments polítics de caràcter Movimentista: Guanyem, 26 Podemos, Procés Constituent, …que s’han obert pas en els darrers mesos. Alguns d’ells, com Podemos, 27 ja ha anunciat que pot ser que no es presenti a les eleccions municipals. Caldrà cercar complicitats amb 28 aquest nous moviments per aglutinar forces, per confluir i escombrar la política de dretes que han 29 exercit CIU, PP i PSC en molts Ajuntament, Barcelona, Badalona i Sant coloma, per posar tres exemples. 30 En el següent apartat desenvoluparem una mica més aquestes propostes, però ha de ser un objectiu del 31 partit acompanyar i garantir , en el que puguem , l’èxit dels processos de confluències d’esquerres. 32 Ara, com sempre, però més que mai, és vital que el partit es presenti amb propostes clares, ben 33 treballades i concretes, no podem vendre fum, cal anar a concretar models, i nosaltres en tenim de 34 propostes. Els Ajuntaments han de contribuir per fer possible “pa, sostre i treball” que demanden les 35 marees ciutadanes i a posar en practica la democràcia participativa en la gestió municipal. 36 Els i les camarades han de prendre a les seves mans la regeneració democràtica, implicant-se en els 37 processos electorals municipals com activistes, com col·laboradors/es i com candidats/es quan sigui 38 possible. No oblidem que varen ser unes eleccions municipals les que varen portar la II República. 39 A continuació exposem una proposta molt sintètica dels punts claus que defensem per uns pobles i 40 ciutats solidaris, socialistes i avançats: 41 42 43 44XVè Congrés 17 i 18 Gener 2015 14 VOLEM una CIUTAT NO VOLEM una CIUTAT amb DRETS efectius pels ciutadans més de negocis i congressos que de persones solidaria amb pocs serveis públics compacte i sostenible difusa. amb serveis europeus o millors despreocupada dels ciutadans més desprotegits compromesa amb la dimensió publica de serveis acollidora S.A. amb fiscalitat progressiva i justa amb fiscalitat indirecta no progressiva equilibrada i requilibradora amb fortes desigualtats xarxa de barris, entitats, persones centralització del poder 1 2 Guanyem Barcelona 3 4 El passat 26 de Juny, es va presentar la proposta política de Guanyem Barcelona. En un ambient de gran 5 expectació mediàtica, la seva portaveu, l’Ada Colau (ex-PAH) va explicar els eixos fonamentals de la 6 proposta de Guanyem. Aquests estan centrats en la regeneració democràtica. I es defineixen en 4 7 principis que son : 1) Els drets bàsics i una vida digna per a tothom ; 2) Una economia amb justícia social 8 i ambiental ; 3) Democratitzar les institucions i decidir la ciutat que volem i 4) Assumint un compromís 9 ètic amb la ciutadania. 10 Com es pot veure, el focus està en un govern honest, transparent i responsable, que doni comptes del 11 que fa, i que en tot moment els ciutadans, en els diferents nivells i puguin participar. En una segona 12 Fase, que es va presentar el 16 de setembre, i després que obtingues el recolzament de més de 30.000 13 ciutadans, es va formular com s’organitzaria internament, com s’elaboraria la proposta programàtica i 14 com es treballaria per la confluència amb d’altres organitzacions. 15 Pel Psuc_viu, això és molt semblant al que durant anys hem denominat el “Pol alternatiu”, i des de bon 16 principi, tant al partit com a EuiA, s’ha rebut aquesta proposta amb entusiasme. Val a dir que no queda 17 massa clar qui impulsa aquesta proposta, més enllà de la portaveu, hi ha un bon grup de professors i 18 estudiosos de les Ciència Política, de forma similar al que forma PODEMOS. En un segon grup, es pot 19 parlar de molta gent dels moviments populars, AAVV, col·lectius 11M, marees, etc … I el que es presenta 20 és una proposta que vol canviar les coses des de la ciutadania, sense una ideologia concreta. 21 En aquests moment, Octubre del 2014, s’està desplegant pels diferents barris de la ciutat, i alhora 22 s’estan concretant les formules per permetrien presentar-se electoralment junt amb d’altres 23 formacions, com Procés Constituent, Podem Barcelona, ICV, EUiA, Trobada Popular Municipalista i Xarxa 24 Ciutadana Partit X. 25 A poc més de 7 mesos de les eleccions, son moltes les incerteses que planen sobre el procés, quin 26 projecte finalment es conformarà com a resultat dels processos de debat i d’acords amb d’altres 27 formacions, quin seran els mecanismes per concretar aquestes propostes com a programa electoral, 28 com es conformaran les candidatures, com es configurarà la representació supramunicipals. Etc …. És 29 doncs, una gran oportunitat i esperança, carregada , però d’esculls que caldrà que entre tots i totes els 30 que creiem que val la pena haurem de superar. XVè Congrés 17 i 18 Gener 2015 15 1 Alhora, la proposta de Guanyem Barcelona està sent reproduïda en altres municipis, i es molt probable, 2 que apareguin un seguit de Guanyem’s Municipals en el territori. Cadascuna d’aquestes propostes podrà 3 tenir característiques peculiars, segons el municipi, però pot ser el primer pas per la tant necessària 4 regeneració de la vida política catalana, començant pels municipis. 5 Tal i com han reiterat el PCE, IU, EUiA i que nosaltres compartim, la clau de volta esta en trobar la 6 formula que permeti la participació sense tenir que dissoldre’s dins de una nova organització. 7 Confluència i suma de diversitats. El militants del Psuc, hem estat, estem i estarem per processos de 8 confluència on l’objectiu sigui la millora i garantia de la qualitat del vida del ciutadans, amb una 9 governança honesta i transparent, és per això que treballarem per fer possible ser-hi sense perdre 10 identitat i recolzar Guanyem Barcelona per garantir-ne el seu èxit. 11XVè Congrés 17 i 18 Gener 2015 16 1 Les tasques del Partit 2 3 D’acord amb el marc polític apuntat i respecte a les tasques del partit hem de tenir en compte dos 4 principis essencials: primer, l’objectiu general estratègic que ens fixem i que les ha d’informar totes, i, 5 segon, la delimitació i priorització d’aquelles. 6 L’objectiu estratègic que ha de presidir tota la nostra activitat no és altre que la construcción del bloc 7 polític i social que articuli la mobilització per una alternativa de democràcia política i econòmica 8 avançada: l’Alternativa Social Anticapitalista i Democràtica, expressada en la III República, de caràcter 9 federal i solidari; per mitjà d’un procés constituent en el qual conflueixin les mobilitzacions de tots els 10 pobles de l’Estat i dels diferents sectors populars encapçalats per la classe treballadora. Pel PSUC-viu tot 11 aquest projecte passa en primer lloc per l’enfortiment, l’ampliació, l’extensió d’EUiA i de la coalició amb 12 ICV, amb um reequilibri de la mateixa. Opció que no és incompatible amb la construcció d’aliances 13 socials i polítiques més àmplies sobre la base sempre de l’acord en programes concrets assumibles per 14 tothom segons l’àmbit d’aquelles. En concret, proposem que EUiA i la mateixa coalició juguin un paper 15 destacat en la necessària construcció a Catalunya d’un pol federalista i republicà que visualitzi que hi ha 16 una alternativa democràtica i solidària entre l’independentisme i el manteniment de la situació actual. 17 Considerem que, amb les anteriors consideracions relatives als aspectes estratègics fonamentals, les 18 tasques prioritàries del Partit per a la fase immediata són les següents: 19 – La lluita contra la crisi i pels drets econòmics, socials i polítics. 20 – El desenvolupament del moviment per la III República com Alternativa Constituent. 21 – La concreció i la confluencia d’un espai federalista a Catalunya. 22 – La unitat comunista d’acció i la unitat comunista. 23 – L’enfortiment del partit, de totes les seves estructures territorials i sectorials, especialment les 24 agrupacions. 25 – La reconstruccio del moviment democratic de dones – MDD 26 – Contribuir a la confluecia de les lluites de les diverses plataformes dels moviments socials 27 – Refoça el treball cap el moviment obrer i el sindicalisme de classe. 28 – Campanya permannet d’afiliacio al partit. 29 Tots aquests objectius quedaran recollits i planificats em um pla de treball de la direccio del partit que 30 se elaborara anualment, amb posterior rendicio de comptes. 31 El PSUC viu PARTIT FEMINISTA 32 33 En el context actual de crisi del règim amb l’esgotament del model patriarcal/capitalista, sostingut sobre 34 la divisió sexual del treball ha provocat l’exclusió i la invisibilització de les dones. Apartades de 35 l’educació, de les decisions polítiques i les econòmiques, durant dècades sotmeses al poder masculí. 36 Aquest model social patriarcal ha tingut serioses conseqüències per a les dones. D’una banda, la seva 37 situació al món del treball en franc desavantatge sobre els homes, amb pitjors condicions salarials el que 38 ha convertit a les dones treballadores en exèrcit de reserva, mà d’obra barata al servei dels mercats i 39 recloses a casa encarregades de l’atenció a les persones dependents, doncs la sostenibilitat de la vida 40 està al servei de l’acumulació de capital, la qual cosa evidencia que el capitalisme és incompatible amb 41 la vida.XVè Congrés 17 i 18 Gener 2015 17 1 Les dones som, són les més afectades per les polítiques d’austeritat dels governs reaccionaris, 2 conservadors, les conseqüències dels quals demostren que el que veritablement busquen és la seva 3 tornada a la casa. 4 Han eliminat els organismes públics específics d’igualtat. S’ha posposat el debat polític sobre 5 l’equiparació dels permisos de maternitat i paternitat per naixement o adopció. 6 Els atacs de la dreta i l’església a llei actual de la interrupció voluntària de l’embaràs les conquestes com 7 el dret a l’avortament lliure i gratuït, atempta directament contra els drets de les dones. La voluntat de 8 controlar i tutelar els cossos de les dones, la seva sexualitat i, en general les seves vides, respon, 9 clarament, a una ofensiva de cort neoliberal però sens dubte de cort patriarcal. Avui és inqüestionable 10 que l’avortament és un dret que suposa la llibertat de les dones per decidir sobre el seu propi cos i la 11 seva pròpia vida. 12 Es per això que el PSUC-viu no acceptem cap retrocés de l’actual llei i continuem lluitant per la 13 despenalització total de l’avortament. 14 Per mantenir el control ferri sobre els nostres cossos, vida i sexualitat, s’imposa un model de relacions i 15 família tradicional i heteropatriarcal. Que es reforça amb mesures com l’exclusió d’anticonceptius orals 16 del finançament públic, la no inclusió d’educació sexual en el currículum educatiu, foment de 17 l’ensenyament religiós i repressiu o l’exclusió de la sanitat pública de l’accés a tècniques de reproducció 18 assistida a dones solteres o parelles de dones. 19 La modificació del règim de custòdia compartida és un debat molt més profund que té a veure amb els 20 orígens de la divisió sexual del treball, mentre el 85% de les tasques relacionades amb la cura i l’atenció 21 a familiars recau sobre les dones (Font: Institut Nacional d’Estadística, enquesta sobre usos del temps) i 22 la inserció de les dones al mercat laboral continua essent més precària i, en molts casos es veu truncada 23 i si no profundament afectada per l’assumpció de responsabilitats d’atenció als altres, sent una altra 24 dada essencial que més del 95% de les excedències per a cura de fills, filles o familiars dependents són 25 presos per les dones (Font: Ministeri de Treball, prospeccions des de l’any 2007 i successius) Així que, 26 des d’un punt de vista marxista és indispensable que, a més de la modificació del règim de custòdia, que 27 tan sols afectarà al 25 % de les famílies ( percentatge actual de ruptura de parelles, segons fonts del 28 Ministeri de Justícia) és indispensable centrar aquest debat des d’una realitat concreta, aquella que ens 29 diu que existeixen més parades que aturats, una bretxa salarial entre homes i dones de més d’un 25% de 30 diferència a favor dels homes, un milió i mig de dones treballadores a temps parcial… tot el que fa que hi 31 hagi una xifra molt elevada de dones que no té ingressos suficients per viure de manera independent. 32 El primer que volem assenyalar és que la modificació del règim de custòdia actual de manera aïllada, és 33 a dir sense tenir en compte l’aplicació de mesures integrals en la resta d’àmbits que estan relacionats 34 amb les tasques de cures, respon a una visió profundament liberal de la política doncs es pretén 35 construir una suposada igualtat sense modificar els elements estructurals de discriminació. Des d’un 36 plantejament materialista el que nosaltres defensem és, en primer lloc l’aposta per un debat que tingui 37 com a premissa entendre que qualsevol legislació en matèria de família no pot generalitzar-se. 38 La supressió de continguts curriculars que incorporaven en el sistema educatiu valors d’igualtat de 39 gènere i la pròrroga de concerts als centres que segreguen a l’alumnat per sexe, malgrat les sentències 40 del Suprem en sentit contrari, són una prova més de la volta al model de dona del nacionalcatolicisme. 41 La violència de gènere constitueix, sens dubte, una de les nostres majors “xacres” socials. No hi ha 42 setmana en què no es produeixi un assassinat d’una dona, al que, en massa ocasions hem d’afegir 43 l’assassinat de nens i nenes com a represàlia afegida a la violència de gènere. No obstant això, el govern 44 sembla mancar de sensibilitat sobre aquest tema quan aplica més retallades o supressió dels serveis 45 d’atenció a les dones en situació d’extrema vulnerabilitat social, així com en els de atenció les víctimes 46 de violència masclista. És molt greu que el 64% de les dones víctimes de violència de gènere declarin 47 que la crisi suposa un fre per denunciar per por de no trobar una ocupació que els permeti ser 48 autònomes.XVè Congrés 17 i 18 Gener 2015 18 1 I una reforma de la llei integral de violència de gènere amb la qual es pretén invisibilitzar un problema 2 tan terrible, retornant-ho a l’àmbit del privat, suposa un perill directe cap a les vides de les dones. 3 Primer es pretén eliminar el terme, la qual cosa equipararia aquesta violència a qualsevol altra, 4 eliminant les seves especificitats i ocultant-ho com a problema social. Les modificacions en matèria 5 penal en la qual se suavitzen els delictes, tals com que les amenaces i coaccions passen a ser faltes lleus 6 o que certes penes de presó puguin saldar-se mitjançant l’aplicació de multes econòmiques, així com la 7 preeminència de la mediació en la disminució de les condemnes o que només computin en les 8 estadístiques aquelles que hagin de pernoctar a l’hospital, falsejant el problema, para, en la línia de 9 l’anterior, minimitzar-ho. 10 Una altra cara de la violència que moltes dones són sotmeses és la violència sexual producte d’una 11 estesa cultura de la violació, deixant les dones en situació de vulnerabilitat 12 La supressió dels tractaments de fertilitat en la sanitat pública de dones solteres i lesbianes, és un atac 13 més al dret a triar la nostra família, novament la dreta i el capital volen imposar-nos de manera 14 autoritària, el model de família tradicional patriarcal de denominació del cos i la voluntat de les dones. 15 Una sanitat que deixa de costat la realitat de les dones, pretenent igualar els cossos de les dones als 16 dels homes, és un model sanitari en el qual les vides i la salut de les dones està en constant perill, doncs 17 no tenen en compte la seva pròpia anatomia, així com les seves necessitats o manifestacions 18 patològiques diferenciades. Tot això porta a un sentiment d’inseguretat constant en el qual no 19 existeixen tractaments i procediments estandarditzats que atenguin correctament. 20 Ni la reorganització del treball reproductiu sota un prisma mercantil ni la globalització de les cures, ni la 21 tecnologització del treball reproductiu han contribuït a l’alliberament de les dones, ni eliminat 22 l’explotació inherent al treball reproductiu en la seva forma actual. De fet tot el contrari s’ha reforçat 23 l’organització patriarcal del treball reproductiu. A partir de 2010, els acomiadaments en el sector públic 24 altament feminitzat, han tornat a situar l’atur femení per sobre del masculí; atacant els drets i les 25 condicions laborals i de vida de les dones. 26 Les taxes de risc de pobresa són molt elevades, amb una forta incidència en l’exclusió social de les 27 dones, especialment les que viuen soles (26%); també a l’Estat Español, la pobresa té rostre de dona. 28 La hiperflexibilització del mercat laboral, l’empitjorament sistemàtic dels drets i les condicions de treball, 29 té conseqüències directes sobre la vida de la majoria de la població i, en el cas específic de les dones 30 suposa l’aprofundiment de la Divisió Sexual del Treball i, per tant una tornada a l’àmbit domèstic 31 mantenint la relació de dominació que contribueix a l’apuntalament del sistema patriarcal. 32 L’augment escandalós en els últims anys de la Tracta de dones i nenes amb finalitats d’explotació sexual 33 és una mostra de com es mercantilitza amb el cos i la sexualitat de les dones. Una situació 34 profundament invisibilitzada i esbiaixada per tots els governs i tots els partits polítics amb clar domini de 35 la ideologia patriarcal. Les dones i nenes prostituïdes en la nostra societat moderna són fruit de la 36 unió profitosa del Capitalisme i el Patriarcat en connivència avantatjosa amb la hipòcrita moral 37 tradicionalista de l’actual govern conservador. 38 Reflex d’això no és solament la passivitat governamental davant l’increment de la prostitució i la tracta 39 de dones i menors, amb finalitats d’explotació sexual al nostre país, sinó la protecció, de vegades fins a 40 policial, que s’ofereix als proxenetes i els seus negocis. En definitiva volen que les dones treballadores 41 siguem prostitutes. 42 La suma de tot això fomenta la misogínia i els estereotips sexistes.Per això les dones han de ser 43 conscients de la seva situació de doble discriminació per classe i pe
      • lejarza said

        XVº CONGRESO–PROPUESTA DE MODIFICACIÓN DE
        ESTATUTOS
        Art. 1- Añadir nuevo punto 5 – El PSUC viu es un partido feminista y antipatriarcal.
        Art 13 – añadir antes del párrafo actual:
        El PSUC viues un partido comunista que no delega su capacidad de intervención
        política, que tiene su propio análisis de la realidad, sus alternativas para transformarla,
        su propia organización, y hace oír su voz siempre que lo considere necesario ante la
        coyuntura política, laboral, económica, cultural o social.
        Art 13 nuevo apartado h)- Anualmente la dirección del partido y los comités elaboraran
        un plan de trabajo de su ámbito. El plan de trabajo como garantía de un partido que
        planifica sus objetivos políticos organizativos y financieros anualmente y después rinde
        cuentas.
        Art 17 – 5. Sustitución – El órgano de dirección de las agrupaciones es el comité que
        estará compuesto por el secretario/a político y las responsabilidades necesarias para su
        funcionamiento.
        Art 30 –comité central apartado 6 cooptaciones – sustituir 10% por 20%.
        Art. 63 Juventud apartado 1 – sustituirlo por
        1. La juventud comunista es la organización juvenil del partido, independiente en lo
        organizativo, que aplica de forma autónoma hacia los/as jóvenes el programa y la
        política del partido, en cuya elaboración participa y con cuyos acuerdos se
        cohesiona.
        Anexo nuevo – protocolo relaciones con el PCE
        EL PROTOCOLO DE RELACIONES CON EL PCE
        Las relaciones entre PCE y PSUC se han guiado por un protocolo no escrito que apenas
        ha tenido variación, siendo la más significativa el paso dado en los noventa de participar
        de los órganos del PCE (al margen de la participación en sus Congresos). El protocolo
        recoge y desarrolla lo establecido en nuestros estatutos y recoger lo que ha sido la
        costumbre en nuestra relación cotidiana:
        El PCE reconoce la independencia y soberanía plena del PSUC viu, fruto de su origen,
        de los acuerdos de la IC (Internacional Comunista) y en coherencia con sus acuerdos y
        Congresos. El PSUC viu desde su soberanía, se reconoce como el referente del PCE en
        Catalunya.
        En los Congresos del PCE se establecen la definición ideológica, los principios y
        normas generales de funcionamiento, la estrategia general así como las líneas políticas
        de carácter general, tanto nacionales como internacionales, de los comunistas del estado,
        y con su participacion el PSUC viu adopta por tanto los mismos objetivos, fines y
        principios que el PCE.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: