Argelaguer Vall del Llierca

Garrotxa: Argelaguer – Tortellà – Montagut i Oix – Sales de Llierca – Sant Jaume de Llierca – Fundat l´any 2005

11 de Setembre? No Gràcies

Posted by lejarza en 24 julio, 2013


11 de Setembre? No Gràcies

Víctor Sánchez

És una data que poca cosa té a veure amb els empordanesos. Ben mirat tampoc entenc què té a veure amb els barcelonins progressistes. Aquesta celebració és un absurd. No pas perquè celebrin una derrota. Tot el contrari: fou una victòria de la història en marxa imparable, contra la reacció: els gremis medievals contra el desenvolupament de les forces productives. 
Els penons de les santes patrones de les confraries contra la industrialització naixent, contra el comerç transatlàntic, contra el desenvolupament inevitable del capitalisme. Per sort, els rebels fracassaren, arribà el decret de Nova Planta i Barcelona i el seu port experimentaren un creixement econòmic i demogràfic espectacular. Els “cabdills” resistents pactaren amb el borbó i s’acomodaren a la nova situació. El senyor a qui porten flors cada diada, el primer. Més tard, al 1794, arribà el moment d’acabar amb els borbons. I què passà? 
Doncs allò que el malaguanyat Lluís Maria de Puig escriu en el pròleg al seu recull d’articles, de Carles Rahola, sobre Girona i la Gran Revolució: Si Catalunya, majoritàriament, es posicionà al costat dels borbons. Aquest (insisteixo, escriu De Puig) és el problema més gran que té plantejada la historiografia catalana. Com s’explica? S’explica començant per canviar tota la terminologia: no fou la Guerra del Francès. A tota Europa i també a Catalunya fou una guerra civil en la qual s’enfrontaren dues concepcions de la Pàtria. La sentimental que els alemanys anomenen Heimat i la política que la Gran Revolució anomenà República. 
Des d’aleshores, la lluita entre ambdues és el motor dels processos constituents europeus: l’aparició del concepte de poble (a partir d’aquell moment, abans no, el 1714 són germanies que defensen interessos corporatius) identificat amb la Nació. La superació del gremialisme i del vassallatge pel concepte de Ciutadania. Tanmateix, tal com posa en evidència, l’obra recent de Zeev Sternhell, a França i amb ella tota a Europa es va constituint, sobretot a partir de final del XIX, un moviment polític esquizofrènic, de masses, que s’imposa fer compatible allò nou amb allò vell: una barreja de carlisme i de sindicalisme corporatiu, radical en la lluita contra la corrupció i la manca de valors i d’ideals, la puresa de la terra, la sang, ?enemic del materialisme: és a dir que en comptes d’esforçar-se en la comprensió dels problemes reals, amb l’ajuda de la ciència: economia, sociologia, geografia… exclama un voluntarista i irracional: Déu proveirà: en una mostra de manca d’autoestima: escull el pitjor moment per a proclamar la independència, ho fa, no pas a favor de la Pàtria ans a la contra: contra rellotge, i contra el vaixell on naveguem totes a l’espera del proper tsunami financer. 
Empordaneses!!, un altre 1640, un altre 1714, un altre 1810 són ben possibles. Novament els de Barcelona ens impulsen al fracàs de tota evidència. Els nostres pares de la pàtria no tenen res a veure amb l’onze de setembre. Els drets històrics del nostre Comtat ens foren arrabassats a sang i foc per l’aragonès Jaume I que incendià Llers i pel seu fill Pere l’Invasor d’Empúries i del Regne de Mallorca, tal com relata la Crònica. Des de llavors l’eix Girona-Barcelona ens arraconà. Exemples no em manquen pas: l’absurd traçat de la N-II o de l’eix transversal, per aïllar-nos. Conscient d’aquesta realitat, Franscesc Aragó decidí (a les seves memòries afirma no haver-se’n penedit mai) encapçalar el naixement de la nova Catalunya. 
La Catalunya Nord inicià, de fet, el seu procés Constituent el 1794. El debat sobre la concepció de la Nació que fou liderat pels germans Aragó definí, seguint la proposta de Grégoire, el concepte modern de poble sobirà que se sustenta en els principis republicans: Llibertat, Igualtat i Fraternitat: és la República qui funda la pàtria i no pas la pàtria qui funda la República. El procés s’hagué d’enfrontar durant 200 anys a la visió essencialista de la France d'”Action Française” el primer feixisme europeu. La Catalunya Nord és, no pas la Catalunya del nord, ni el nord de Catalunya, ans, constitucionalment, una altra Catalunya. L’Empordà és culturalment, econòmicament i històricament un país de transició entre ambdues. Dins d’un procés de creació d’un estat sud català, els empordanesos hem de tenir el dret a l’autodeterminació amb quatre opcions: primer, l’estat propi; segon, la incorporació a la R.F.; tercer, la relació directa amb Madrid i quart, formar part de Barcelunya però com a estat confederat seguint el model helvètic, guardant sempre el dret a l’autodeterminació en base als drets històrics d’Empúries i Mallorca, i en base als fets de 1795 i als decrets imperials de Napoleó de 1810 que mai no han estat derogats. 
No som un racó de Barcelunya. Serà difícil: l’alcalde Armangué mirà d’equilibrar la situació. Catalunya en xarxa en deia, fracassà: els figuerencs reduïts a la condició de vilatans reials que han oblidat que, per dues o tres vegades, la ciutat fou capital de la República, ni tan sols fórem capaços de dotar l’estació del TGV amb una avinguda d’accés digne, ni tan sols tenim sortida nord a l’autopista, molt menys tenim port de mar. I pensar que els nostres sobirans poblaren Mallorca 200 anys abans que Jaume, l’aragonés. I pensar que armaren vaixells que lluitaven a Andalusia. I pensar que Terrades i Aragó proclamaren la República a París el 1848. I pensar que alguna apreciada lectora pensarà que tot això m’ho invento! Més, benvolgudes lectores, veureu si això de l’onze de setembre té més sentit…, això pla és un invent, un lluert d’estiu, un artefacte!!

Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau, Garrotxa, Girona, Lleida, Tarragona, Barcelona, Catalunya, Espanya, Lejarza, ICV-EUiA

Anuncios

3 comentarios to “11 de Setembre? No Gràcies”

  1. lejarza said

    Visca el dèficit! (ves per on)

    XAVIER DOMÈNECH

    No estem contents. Volem fer dèficit i el Govern central no ens deixa! La batalla d’aquests dies ha estat per aconseguir unes quantes dècimes en el sostre de dèficit que tolera el ministre Montoro. El Govern català demanava un marge del 2,1% del PIB i l’espanyol li ha dit que no es passi de l’1,58%, i que això és més del que permetrà a altres comunitats. Els barons regionals acusaran Catalunya de privilegiada i el nostre govern dirà que Madrid ens cargola. Tots descontents.
    Però fa quatre dies (com passa el temps!) que CiU i el PP anaven junts proclamant les bondats de l’estabilitat pressupostària i del dèficit zero. Ho proclamaven i ho votaven. I ara el nostre govern s’empipa perquè no li deixen cometre el que ell mateix considerava un gran pecat. Oh, és que si no fem dèficit, i amb aquest sistema de finançament autonòmic que ens escanya, tocarem el moll de l’os de l’estat del benestar i a més a més perjudicarem les expectatives de reanimació de l’economia! Aquesta és l’explicació de la banda del Govern. Justament la mateixa línia argumental que posaven damunt la taula els adversaris de les retallades quan el govern d’aquí, en sintonia amb el govern d’allà i el partit que l’aguanta, enarborava la bandera de l’austeritat com a missió sagrada per quadrar els comptes i sanejar-los de la putrefacta herència del tripartit. No hi ha remei, deien: hem de retallar perquè el dèficit és pa d’avui però gana per a demà. No només no hi ha remei, deien, sinó que hem de donar exemple. Europa ens mira, deien, i la nostra credibilitat depèn de que siguem abanderats de l’equilibri pressupostari.
    En aquelles llunyanes èpoques, si fa no fa l’any passat i fa dos anys, el qui defensés que les prestacions socials i l’animació de l’economia havien de passar al davant de la recepta d’austeritat era objecte de pública lapidació, i algun predicador acabat de sortir del seminari de la religió neocon bramava: I això com es paga? D’on surten els diners, si no no n’hi ha? Doncs del dèficit. Anatema! El dèficit es transforma en deute i el pagaran els nostres fills i els fills dels nostres fills, fins a set generacions!
    Però es veu que sense dèficit, simplement, ens asfixiem. I a més a més, ara el dèficit es transforma en deute de la Generalitat amb l’Estat, i quan no el pugui pagar, li dirà: què t’estimes més, una fallida o una negociació? La Generalitat estarà agafada per on fa mal, però haurà sobreviscut amb un nivell de danys controlat.

    Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau, Garrotxa, Girona, Lleida, Tarragona, Barcelona, Catalunya, Espanya, Lejarza, ICV-EUiA

  2. lejarza said

    Encerclem el Hospital Josep Trueta de Girona

    El proper 11 de setembre, una cadena humana formada per centenars de milers de persones recorrerà Catalunya, part de la Catalunya Nord i el País Valencià per reclamar la independència del nostre país. Des de la Xarxa pels Drets Socials saludem una iniciativa que vol mobilitzar des de la societat civil tantes persones per assolir un objectiu com és la llibertat d’un poble que des de fa 300 anys no ha pogut decidir el seu futur polític com a tal.
    Per la Xarxa pels Drets Socials, però, per assolir aquesta llibertat cal que també reivindiquem un model de societat just, sense desigualtats, on les prioritats no siguin rescatar bancs sinó mantenir els drets socials i laborals de les persones. Un model que s’allunyi de l’especulació, de les retallades i que aposti per una economia cooperativa i uns serveis públics potents en àmbits com el de l’educació, la sanitat o els serveis socials. Un model, en definitiva, que sincronitzi la llibertat nacional amb la justícia social. Una fórmula que, com bé sabem, amb el capitalisme actual és simplement impossible d’assolir.
    És per això que des de la Xarxa pels Drets Socials organitzarem una cadena humana el mateix 11 de setembre a les 17.14h que envoltarà l’Hospital Josep Trueta de Girona com a símbol dels serveis públics a les comarques gironines. L’acció, que estarà coordinada amb la resta de Cadena que hi haurà aquell dia, vol ser una reivindicació perquè aprofitem aquest futur de llibertat política per construir la societat justa, democràtica i sense desigualtats que el poble català es mereix.

  3. lejarza said

    UN NOU PODER, LA MENTIDA I EL RIDÍCUL DEFINITIUS

    ALFONS QUINTÀ

    Aparentment no passa res. Però en realitat a Catalunya el poder polític real ha canviat de mans. Avui l’encarna un magma radical format per ERC i l’Assemblea Nacional Catalana. Si vols preveure el futur immediat has de mirar cap a la trencadissa pura i dura que encarnen ambdues organitzacions, on palesament no hi ha res ni ningú de bo.
    En canvi, hi trobes el fil conductor del nostre deliri, més que no pas contemplant el penós espectacle del Palau de la Generalitat i no dic res de la inactivitat del Parlament, un ens que només ha aprovat una llei – poc important – en dos anys.
    Hi ha un altre lloc on també pots fixar l’atenció, si bé resulta molt esgotador. És la immensa màquina propagandística subvencionada des la plaça de Sant Jaume, però emfàticament qualificada d'”espai mediàtic català”.
    Aquest nou poder de fet no exposa un rumb seriós ni fa que donin la cara els capitans reals. Ensenyar-nos Carme Forcadell fa riure. Això sol passar en les situacions inestables, quan es fa política a sotracs. No són temps de claredat, sinó exercici del poder per la confusió. Ho va deixar molt clar Harold Pinter en el seu discurs d’acceptació del Premi Nobel de Literatura, el desembre del 2005. “La majoria del polítics – afirmà – no estan interessats en la veritat, sinó en el poder i a conservar aquest poder, encara que per aconseguir-ho s’hagi de mantenir el poble en la ignorància”.
    A casa nostra això és una veritat lapidària. En comptes de gestionar la realitat immediata s’ha imposat el criteri d’invocar falsàriament grans miratges sentimentals. Totes les monstruositats són tapades amb la invocació d’objectius sublimats.
    Això acabarà esgotant, però el dia en què succeirà encara no ha arribat. Els mitjans subvencionats fan realment la feina d’ensarronada lírica que tenen encomanada.
    Què passarà quan els problemes reals acabin imposant-se? Encara no se sap, perquè ningú està preparant per aquell dia. Però suposem que demà es descobreix un escàndol monumental que desmunta l’olla que està bullint. No penso en res imaginari, sinó en una situació adient a la nostra realitat, és a dir un daltabaix com va ser la Tangentopoli italiana sorgida el febrer del 1992. Hi ha raons objectives perquè això pogués passar. Només un babau ho pot ignorar.
    A Itàlia van desaparèixer la Democràcia Cristiana i el Partit Socialista. Què desapareixeria aquí i sobretot què sorgiria? Ningú ho sap i sembla que ningú ho intueix, si bé més valdria tenir-ne una idea.
    A la Catalunya d’avui tenim tots els pitjors mals dels Estats llatins i alguns altres de complementaris. Mirant els nostres rànquings en qüestions bàsiques l’analogia òbvia resulta ser amb Grècia, que ja és dir. En tot cas hi ha una sobredimensió dels perímetres de l’administració i de la política, així com del poder omnímode de les cúpules de l’ una i l’altra.
    No som un país de grans pensadors. Ara no en tenim ni de petits. Malgrat això tenim una tendència que fa feredat a la retòrica abstracte. Per això hi ha tants pallussos que adopten actituds grotesques, d’allò que alguns en diem de pet bufat, de petulància per tapar la ignorància i la incapacitat per jutjar, així com assumir, la nostra trista realitat.
    Això explica que hi ha hagut persones que han caigut de quatre grapes en la bestiesa de la independència. Estan convençuts que si les coses ens van malament ha de ser per culpa d’altres i que no ens deixen prou pista lliure, altrament guanyaríem totes les curses.
    Per desgràcia, no hi ha pastilles que curin aquest deliri. Són molts anys de complicitats en la sembra de cofoisme a dojo. Què podrem fer quan es comprovi que som un camp esdevingut més erm que mai abans? El pitjor seria refugiar-nos en un encara major autisme. Crec que la majoria de joves no cauran en aquesta trampa, com acredita la seva voluntat general (i justa) d’anar-se’n. Si jo en tingués edat, també fugiria, malgrat estar convençut que l’ independentisme fracassà. Ara bé, podem donar un espectacle que ens cobreixi de vergonya per sempre més, mentre que els anys d’insolent inacció ( o d’acció per empitjorar, com és palès en sanitat, ensenyament, economia i cultura) poden fer que ja ens hàgim tornat en una cosa ridícula i irreparable.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: