Argelaguer Vall del Llierca

Garrotxa: Argelaguer – Tortellà – Montagut i Oix – Sales de Llierca – Sant Jaume de Llierca – Fundat l´any 2005

Garrotxa l’amenaça de la intervenció a les condicions de vida dels veïns i veïnas dels nostres Ajuntaments

Posted by lejarza en 22 abril, 2013


Juan R. Lejarza d`Argelaguer, http://elgarrotxi.cat/ Publicat 21 abril 2013: Garrotxa l’amenaça de la intervenció a les condicions de vida dels veïns i veïnas dels nostres Ajuntaments.-L’Avantprojecte de Llei per a la Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local presentat pel Ministre d’Hisenda i Administracions Públiques (ARSAL) plantejat pel PP vol, amb l’excusa d’harmonitzar la despesa publica del mon local, reduir drets democràtics i l’accés a molts serveis dels 21 municipis de la Garrotxa.
Trenta quatre anys després, la democràcia local, que amb tantes dificultats es va construir per tothom, està en perill per una reforma de l’Administració Local amb la qual el PP pretén buidar la funció social dels Ajuntaments garrotxins i privatitzar els serveis bàsics que avui resten en els poders públics.
Amb aquesta “ Legis Supervacuae anti-ajuntaments”, les Diputacions assumiran la prestació de serveis dels Ajuntaments de menys de 20.000 habitants, excepte Olot, si no atenen a un cost estàndard, fixat pel Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques, que estarà per sota del cost real dels serveis. Aquesta reducció de costos tindrà conseqüències: privatitzacions, menys i pitjors serveis públics i la pèrdua de
llocs de treball municipals. A més, les Diputacions imposaran en aquest cas els impostos locals als municipis. També les ciutats de més de 20.000 habitants, en aquet cas Olot, veuran minvats els seus serveis bàsics i deteriorats els llocs de treball municipals degut a la imposició d’aquest cost estàndard. En el cas dels pobles de menys de 5.000 habitants, a la Garrotxa 20 municipis, s’obre l’amenaça de la intervenció, que farà desaparèixer en la pràctica les seves entitats com a municipis.
El món local a la comarca de la Garrotxa ha estat al llarg d’aquest anys el gran impulsor de la millora de les condicions de vida dels veïns i veïnas dels nostres Ajuntaments. Malgrat disposar d’estructures, competències i finançament insuficients, els nostres Ajuntaments han teixit una xarxa de serveis i desenvolupat un conjunt de projectes, que caracteritzats per la seva proximitat, han donat respostes a les necessitats dels vilatans; i que abasten des de l’educació, la salut, les igualtats de gènere, la convivència, la cultura, la formació i orientació ocupacional i la política de dinamització econòmica, la protecció del medi ambient i el desenvolupament econòmic.
Els ajuntaments democràtics i el compromís dels electes amb la gent, moltes vegades des de la solitud i sense els suports necessaris, ha configurat un municipalisme ric en propostes i solucions, innovador i dinàmic, amb un grau d’eficàcia major al d’altres institucions.
Avui, la crisi serveix d’excusa als sectors conservadors i lliberals per trencar amb tots els instruments de cohesió. No es casualitat que en aquest marc, els ajuntaments i de forma rellevant i singular els municipis petits de la Garrotxa, de menys de 5.000 habitants, siguin objectiu del seu desmantellament, fiscalització i recentralització dels que avui ens governen, tant a Espanya com a Catalunya.
Amb l’excusa d’harmonitzar la despesa publica des de “la racionalització” del mon local, pot esdevenir el principi de la fi de les politiques representatives i de les garanties de serveis a la ciutadania. Malgrat es mencioni el respecte a la Carta Europea de l’Autonomia Local aprovada el 1985; no respecta els principis constitucionals i de l’Estatut de Catalunya que atorga la capacitat autorganitzativa i el principi de subsidiaretat; no atent a les necessitats de la ciutadania i especialment sustenten la reforma en els principis d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera comportant un tutelatge, privatització i desmantellament del món local.
Vivim amb angoixa el posicionament en que quan parla de duplicitats competencials vol dir desmantellament, quan parla de racionalització de despeses vol dir desigualtats de drets de la ciutadania, quan parla d’estalvi en despeses dels polítics municipals vol dir privatització de l’esfera pública i pèrdua democràtica i d’igualtats del conjunt de la ciutadania, quan parla de racionalització el que vol dir és recentralització i privatització de serveis.
Estem davant d’una proposta que generarà desequilibris territorials i socials importants a la nostra comarca, comportant greus discriminacions entre administracions però també entre la ciutadania, amb l’existència de ciutadania de primera i ciutadania de segona atenent al lloc de residència.
Tambè des de ICV-EUiA a la Garrotxa, veiem amb preocupació el document D’Avantprojecte de Llei de Governs Locals de Catalunya (ALGLC) que basa els seus principis i regula el tutelatge sota els mateixos principis que l’avantprojecte del govern de l’estat espanyol (ARSAL). Tenint en compte la diversitat de cada territori i les peculiaritats de cada població la fixació d’uns costos standard per als serveis que presten les administracions locals amb l’objectiu d’avaluar la seva eficiència i el principi de l’estabilitat pressupostària i sostenibilitat finacera, comportarà, sense dubte, manca de rigor i situacions de tractament desigual, i fins i tot injust, en molts ajuntaments.
En definitiva, un conjunt de mesures que a qui afectarà veritablement serà al conjunt de la ciutadania, als seus drets i a les garanties de qualitat dels seus serveis. Allunyarà el poder de lo pròxim, allunyarà a la ciutadania de la gestió i control d‘allò públic; en definitiva, distanciarà de la política a la ciutadania quan el que cal fer és més participació, més transparència municipal, més proximitat, més democràcia en definitiva.
En darrer terme, volem denunciar que es vulgui carregar sobre les espatlles dels municipis de la Garrotxa el dèficit. Volem recordar que el món local en el conjunt del deute només n’és partícip en el 3% de la seva totalitat i de forma majoritària de les grans ciutats, el petits municipis garrotxins majoritàriament no presenten dèficit.
Instem al Consell Comarcal de la Garrotxa i al Govern de la Generalitat de Catalunya (CiU) a defensar les competències que li atorgan l’Estatut de Catalunya en matèria de règim local i que desenvolupi amb el màxim nivell de participació i consens, amb els Ajuntaments de la Garrotxa, la nova Llei de Governs Locals de Catalunya, com el marc competencial sòlid i estable que ha de posar les bases d’una administració municipal pròpia, eficient, eficaç, reconeixent les singularitats dels municipis catalans i que garanteixi la prestació de serveis de qualitat seguint els principis de subsidiarietat i de proximitat, i no de tutelatge i sota el principi d’eficiència, sostenibilitat i estabilitat pressupostària.
http://elgarrotxi.cat/21/04/2013/garrotxa-lamenaca-de-la-intervencio-a-les-condicions-de-vida-dels-veins-i-veinas-dels-nostres-ajuntaments/

Ajuntament d´Argelaguer - Vall de Llierca - Garrotxa

Ajuntament d´Argelaguer – Vall de Llierca – Garrotxa


Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau, Garrotxa, Girona, Lleida, Tarragona, Barcelona, Catalunya, Espanya, Lejarza, ICV-EUiA

Anuncios

8 comentarios to “Garrotxa l’amenaça de la intervenció a les condicions de vida dels veïns i veïnas dels nostres Ajuntaments”

  1. lejarza said

    Tres crisis sistémicas

    La crisis sistémica más próxima a nosotros cronológicamente es la crisis del feudalismo y la aparición del capitalismo, la crisis del “largo siglo XVI” (1453-1648), cuya fase decisiva recayó en los años 1490-1560. El principal misterio de esta crisis lo constituye la génesis del capitalismo.

    Entre las diferentes concepciones acerca de la génesis del capitalismo hay dos fundamentales – las de Carl Marx y de Max Weber. La visión de Weber del nacimiento del capitalismo del espíritu del protestantismo no se sostiene en primer lugar empíricamente: se basa en el material recopilado acerca de una de las comarcas germanas durante un período cronológico muy corto.

    En cuanto a la explicación de Marx surge el siguiente problema. Según la teoría general de Marx, el paso de un sistema a otro – revolución social – se produce cuando las fuerzas productivas del antiguo sistema superan sus relaciones de producción, estas últimas se rompen y surge el nuevo sistema de estas relaciones, que ya son adecuadas a las fuerzas productivas sobrecrecidas. De tener razón Marx, cada nuevo sistema social (“formación”) debería de partir desde un nivel de las fuerzas productivas superior, que el que caracterizaba al anterior sistema. En la realidad histórica sucede justamente al revés. Feudalismo alcanzó el nivel de las fuerzas productivas de la Antigüedad tardía tan solo hacia los siglos XI-XII, es decir que el feudalismo temprano por el desarrollo de sus fuerzas productivas era inferior frente a la Antigüedad tardía; el capitalismo había alcanzado el nivel del desarrollo de las fuerzas productivas del feudalismo tardío tan solo hacia los principios del siglo XVIII, es decir que durante 300-400 años estuvo alcanzando el pasado. Por lo visto, las raíces de la crisis, así como de la génesis del capitalismo hay que buscarlas – por cierto muy en el espíritu de Marx – en otra cosa, y más concretamente en los intereses de clase de los principales sujetos/agentes que forman el sistema. Los estudios de los últimos decenios han demostrado que precisamente el interés de clase de los feudales (señores) por conservar su poder y los privilegios, su lucha por este objetivo está en el origen de la génesis del capitalismo. Tenía razón Heráclito – “la lucha es el padre de todo”. ¿Cómo había sucedido?

    A mediados del siglo XIV Europa fue alcanzada por la peste – la Muerte Negra, que acabó con 20 millones de los 60 millones de la población de entonces, es decir con un tercio de la población. Empezaron a faltar las manos campesinas, la posición contractual socio-económica del campesino (y también del arrendatario y del jornalero) mejoró en su relación con el señor. Los señores intentaron cambiar la situación, y como respuesta obtuvieron hasta tres sublevaciones en los 1378-1382 (“ciompi” en Florencia, “Jacquerie” en Francia, la de Inglaterra al mando de Wat Tyler), en realidad se trataba de la verdadera revolución popular antifeudal que fracturó la espina dorsal al feudalismo europeo-occidental (estrictamente hablando, no hubo ningún otro feudalismo en la historia).

    A partir de este momento, en opinión de los investigadores, el vector más probable del desarrollo hubiera sido la evolución de la sociedad europeo-occidental hacia el “paraíso de los kulaks” (campesinos ricos – N. del T.) y el “paraíso burgués”, es decir hacia el sistema social en el que los señores simplemente se convertían en ricos terratenientes o ricos burgueses, perdiendo una parte importantes de sus privilegios y estatus. Los señores se vieron ante el dilema: perder sus privilegios en relación a la masa de la población o cederlos en relación al poder real. Ciertamente, no les gustaban los reyes, mantenían guerras contra ellos, pero los de abajo les pusieron contra la pared, y los señores optaron por la alianza con la corona.

    Este esquema se diferencia sustancialmente del liberal-marxista, según el cual la alianza y la lucha conjunta de la corona y los burgueses contra los señores se convirtieron en el fundamento sobre el que “había crecido” el capitalismo. Claro que también tuvo lugar la distribución de las fuerzas sociales de la que hablaban los liberales y marxistas. Pero no era lo principal, lo más importante fue el camino de la conversión de los feudales en capitalistas, su introducción en el mercado mundial que surge en el siglo XVI. Basándose en gran cantidad de material estudiado lo ha mostrado muy bien Richard Lachmann en su trabajo “Capitalistas contra su voluntad”.

    El primer resultado de la alianza entre la corona y los señores fue la aparición de las así llamadas “nuevas monarquías” (Luis XI en Francia, Enrique VII en Inglaterra) – estructuras considerablemente más institucionalizadas que las feudales y mucho más represivas; el rey se convertía en el soberano “inmediato” con respecto a todos los súbditos, y no solamente con respecto a sus vasallos, las obligaciones de la nueva nobleza, realmente posfeudal con respecto a la corona eran más pesadas que las mismas durante la época feudal. No existía término para definir a las “nuevas monarquías”, pero fue inventado. Lo hizo Maquiavelo, quien “lanzó” el término lo stato – estado. El estado se convirtió en el poderosísimo arma de los ex-feudales contra los de abajo. Otra arma lo constituyó el ejército de nuevo tipo.

    En 1492 Colón descubrió América y a Europa Occidental empezaron a llegar el oro y la plata. Estos medios en primer lugar se invertían en el campo militar. Como resultado se produjo la revolución militar del siglo XVI, surgió una nueva forma de organización militar contra la que los de abajo difícilmente podían luchar. Por otro lado, el descubrimiento de América, hizo que surgiera lo que Marx llamó el “mercado mundial” e I. Wallerstein – el “mundo-sistema europeo” y que en esencia representaba el nuevo sistema de la división internacional – noratlántico – del trabajo, y que ofrecía a los de arriba unas posibilidades cualitativamente nuevas. Los ex-feudales y mercaderes introducidos en este sistema mejoraron considerablemente su situación contractual socio-económica con respecto a los de abajo, porque ahora podían operar en un nivel más alto del espacio económico – el macroregional, mientras que los de abajo permanecían en el nivel local, que dependía del macroregional.

    Como resultado de todos estos cambios hacia 1648 en Europa Occidental en el poder en sus distintos niveles permanecía el 90% de las familias que gobernaban la “península” en 1453. De modo que los feudales, persiguiendo sus intereses de clase, desmontaron el feudalismo, para conservar el poder, los privilegios y la riqueza y en el proceso de esta lucha crearon el nuevo sistema. Así que el capitalismo es un producto colateral de la lucha de los feudales por perpetuarse en el futuro con el nuevo “ropaje”. ¿Sorprendente? En absoluto. V.V, Krilov escribía que la lucha de clases es el desarrollo de las fuerzas productivas (en primer lugar sociales) fuera de la esfera de la producción.

    La siguiente crisis de la que es necesario hablar es la crisis de la Antigüedad tardía, del sistema esclavista-antiguo (s.s. IV-VI d. de J.C.). Se diferencia en muchos aspectos de la crisis del feudalismo tardío. Señalaré lo más importante. En primer lugar, el esclavismo de la Antigüedad era un sistema extensivo (orientado hacia la extensión), necesitaba expanderse y tener periferia. El feudalismo orientado intensivamente no la necesitaba. En segundo lugar, a lo largo de la crisis de la Antigüedad tardía la cúspide del Imperio Romano de Occidente fue aniquilada, dispersada o absorbida por la élite de las tribus bárbaras. Entre la élite de la Antigüedad tardía y la del feudalismo temprano falta la sucesión, y entre el fin de Antigüedad y el comienzo del feudalismo están los Siglos Oscuros (s.s. VI-VIII d. de J.C.).

    La crisis de la Antigüedad tardía, a diferencia de la crisis del feudalismo tardío, constituye el ejemplo de la actuación equivocada de la élite gobernante y del derrumbe de todo el sistema junto con ella. También es significativo que la crisis del feudalismo, que terminó con su desmontaje, no aniquiló a la civilización occidental – el capitalismo se convirtió (aunque con matices) en la siguiente fase de su desarrollo, mientras que la crisis de la sociedad esclavista-antigua acabó en el derrumbe de la civilización de la Antigüedad, es decir que además fue una crisis civilizatoria, a diferencia de la feudal (la crisis del “largo siglo XVI” fue una crisis interna de la civilización).

    La tercera crisis de la que vamos a hablar (y el tercer tipo de crisis) fue la crisis del Paleolítico superior (25 mil – 10 mil a. de J.C.). Seguramente, fue la crisis de los recursos demográficos (socio-biosférica) más terrible. Duró 15 mil años, puso el punto y final a varios centenares de miles de años del paleolítico y abarcó a casi todo el planeta, o más exactamente, a su parte habitada. Su resultado fue la reducción de la población mundial en un 80%, la decadencia y degradación de la sociedad y cultura. La salida de la crisis fue a través de la así llamada “revolución neolítica” – la aparición de la agricultura, ganadería, de las ciudades, clases etc., en una palabra – de la Civilización.

    De modo, que tenemos ante nosotros tres crisis diferentes: la crisis sistémica de la formación; sistémica de la formación-civilización (“civilización” en el sentido estricto, concreto) y sistémica de carácter socio-biosférico, que sustituyó un tipo de “Juego de la Sociedad con la Naturaleza” (S. Lem) – Paleolítico, por otro – Civilización.

    Ahora, después de haber visto las tres crisis sistémicas, veamos lo que ocurre en el mundo de hoy, o más exactamente, lo que está ocurriendo desde los años 1970. En realidad, ante nuestros ojos desaparece el mundo, surgido entre los años 1870-1930 y que floreció en los “gloriosos treinta años” (Jean Fourastié) 1945-1975.

    Desmontaje del capitalismo

    Se debilita y entra en decadencia la nación-estado; empeora la situación de las capas medias y trabajadoras incluso del núcleo del sistema capitalista, sin hablar de sus capas bajas y de la periferia; se encoge la sociedad civil – tanto por su posibilidad de influir sobre el poder a nivel nacional, sin hablar del nivel global, como por su esencia: muchas sociedades occidentales de las sociedades de ciudadanos se convierten en las sociedades de comunidades y de minorías, es decir que se convierten en posoccidentales; la política se convierte cada vez más en la combinación del sistema administrativo y del show business; el mercado es sustituido por el monopolio; entra en decadencia el conocimiento racional, se trata tanto de las ideologías progresistas del marxismo y del liberalismo que eran elementos de la geocultura de la Ilustración, como también de la ciencia – aparecen libros con títulos simbólicos “Fin del progreso”, “Exequias por la Ilustración”; a marchas forzadas degrada la ciencia sobre la sociedad (falta de la teoría, especialización en temas pequeños) y la educación; el sistema de Boloña socava a la universidad como fenómeno de la Época Moderna; la decadencia de la moral cristiana salta a la vista – en realidad vivimos en la sociedad poscristiana; en el mundo crece el número de la gente del basurero/chabolas – los “nuevos desechados”, entre la que están madurando las uvas de la ira.

    ¿Por qué ocurre todo esto? En parte los procesos descritos tienen un carácter espontáneo, en parte – proyectado, es decir que son la consecuencia de una acción consciente. ¿De quién?

    En 1975 vio la luz el informe “La crisis de la democracia”, escrito por encargo de la Comisión Trilateral por S. Huntington, M. Crozier y J. Watanuki. En este informe se fijan nítidamente las amenazas para la clase dominante – en primer lugar, el que contra ella comienza a trabajar la democracia y welfare state (estado del bienestar social), que tomaron forma en la posguerra. Bajo la crisis de la democracia no se entendía la crisis de la democracia como tal, sino el desarrollo de la democracia que no era favorable para la cúspide de la pirámide social.

    En este informe se afirmaba que el desarrollo de la democracia en Occidente lleva a la disminución del poder del gobierno, que distintos grupos de población, aprovechando la democracia, habían comenzado a reivindicar los derechos y privilegios a los que nunca antes aspiraron, y que semejantes “excesos de la democracia” suponían un desafío para el sistema de gobierno establecido. Los autores escribían que la amenaza al gobierno democrático en los EE.UU. no provenía del exterior, su fuente era “la dinámica interna de la propia democracia dentro de una sociedad móvil, con el nivel elevado de educación, que se caracteriza por el alto grado de la participación (política – A. Fúrsov)”. Y como conclusión: había que favorecer la no implicación (noninvolvement) de las masas en la política, provocar cierta apatía, frenar la democracia, partiendo de que no es más que una forma de organizar el poder, y que tampoco es universal: “En muchos casos la necesidad de tener conocimientos de experto, la superioridad en el estatus y el rango (seniority), experiencia y capacidad especial pueden ganar frente a las pretensiones de la democracia como método de constitución del poder”.

    La necesitad de debilitar a la democracia y a la clase media suponía también la necesidad de debilitar las instituciones básicas de la sociedad capitalista, y en realidad – su desmontaje. Se trata de los elementos como la nación-estado, política, sociedad civil, conocimiento racional. En otras palabras, se trata del capitalismo. Aquí es necesario señalar que, a pesar de lo que muchos creen, el capitalismo no es simplemente el triunfo del capital, el capital existía antes del capitalismo y existirá después.

    El capitalismo es un complejo sistema institucional, que limita al capital en su propio interés a largo plazo y que asegura (en primer lugar con la ayuda del estado) su expansión en el espacio. Esto último es de vital importancia para el capitalismo debido a su orientación extensiva. El capitalismo no puede ser de otra manera, porque resuelve muchas de sus contradicciones, trasladándolas fuera de su propio marco y creciendo en el espacio.

    En cuanto desciende la norma mundial de las ganancias, el capitalismo coge, arranca un trozo de la zona no capitalista y lo convierte en la periferia capitalista – fuente de mano de obra barata y mercado para sus mercancías. Y así hasta el siguiente descenso serio en la norma del beneficio; de ahí el colonialismo, la expansión colonial que no transcurría paulatinamente, sino a saltos. Subrayemos: para funcionar con normalidad el capitalismo necesita la zona no capitalista, que convierte en la periferia capitalista y sin la cual tampoco puede existir – al igual que ocurría con el sistema esclavista de la Antigüedad. Entre otras cosas, la explotación de la periferia ayuda a mantener la paz social en el centro del sistema (su “núcleo”), a mantener un determinado nivel de vida para la mayoría de su población. (La crisis global sistémica del capitalismo, debido a la imposibilidad de seguir creciendo – el mercado ya es global y la superficie del planeta es finita – es explicada detalladamente en los trabajos del economista ruso Mikhail Khazin – N. del T.). Y los limitadores del capital en el propio núcleo son, como ya hemos señalado, la nación-estado, la política, sociedad civil y otra serie de formas e instituciones. Y, como sabemos, precisamente esas instituciones y los grupos sociales relacionados con ellas están siendo destruidas/desmontados desde los mediados de los años 1970. El desmontaje de estas instituciones representa en realidad el desmontaje del capitalismo como sistema, llevado a cabo por la cúspide transnacional (mundial) con el fin de conservar su poder (control mundial), privilegios y riquezas desde los años 1970. Este proceso se aceleró en los 1990 y, por lo visto, se acelerará todavía más en los años 2010. ¿Cuáles son las causas de este proceso?

    La primera causa tiene un claro carácter de clase. En el límite de los años 1960-1970 la cúspide de la burguesía dentro del núcleo del sistema capitalista en las condiciones del crecimiento del bienestar económico y de la influencia política de las clases media y obrera, de los partidos de izquierda, del aumento de las “dimensiones” de la nación-estado en el formato de welfare state quedó en una situación parecida a la de los feudales del siglo XV. Y fue dado un paso análogo – el desmontaje del sistema. Pero si los feudales no sabían lo que hacían, y actuaban guiados por el instinto social, los burgueses, para los que trabajan miles de “fábricas del pensamiento” (“think tanks”) iniciaron el desmontaje conscientemente, aunque es probable que en un principio se pensó en el desmontaje de algunos elementos y no de todo el sistema. Pero muy pronto la perspectiva sistémica quedó clara.

    Y quedó clara con la globalización, sobre todo después del derrumbe del principal bastión del “anticapitalismo sistémico” – de la URSS. La globalización (de los capitales) – “hija” de la Revolución Científico-Técnica y “nieta” de la guerra fría – representa la victoria total del capital, que se convierte en una señal electrónica y supera prácticamente todas las barreras (espaciales, sociales, políticas); lo real no puede controlar lo virtual – pertenecen a distintos niveles (pero lo contrario sí es posible). Todo el mundo se ha convertido en capitalista-neoliberal, incluyendo a la URSS, Europa Oriental, China. ¡En todas partes capital(ismo)! ¡Victoria! Pero como había escrito el poeta N. Korhavin en otra ocasión “Su victoria fue su desgracia/Detrás se abría el vacío”. La zona no capitalista ha desaparecido y ahora el capital(ismo) ya no puede resolver sus problemas, sacándolos fuera – no hay dónde. Y las guerras como las de 1914-1918 y 1939-1945 tampoco son posibles.

    ¿Qué va a hacer el pobre capitalismo? ¿Dónde buscar las fuentes para la futura acumulación del capital? Solo puede buscarlas dentro de sí mismo. Pero el caso es que el capitalismo es un sistema orientado extensivamente y no intensivamente, está institucionalmente “afinado” para la extensión, y su reorientación, el “reformateo de la Matriz” exige el desmontaje de los elementos que forman el sistema, es decir el desmontaje del propio sistema y la creación del otro en su lugar, que tipológicamente, por su nicho-equivalencia será parecido al feudalismo, o más exactamente, supondrá el retorno a sus principios organizativos en un nuevo giro más alto de la “espiral del desarrollo” – y con la corrección de que ya no se va a tratar únicamente de la sociedad occidental, cristiana y local. El agotamiento del espacio terrestre debido a la globalización se ha convertido en otra causa, intereses de clase aparte, del desmontaje del capitalismo.

    Así que tenemos el desmontaje del capitalismo realizado por su cúspide “a la” desmontaje del feudalismo en 1453-1648. ¿Pero lo han pensado todo los señores de sus anillos y su servidumbre intelectual? Tengo una mala noticia para los “desmontadores”: el feudalismo no tenía periferia, cuya existencia cambia fundamentalmente tanto la esencia de la crisis, como el proceso del desmontaje, y el vector de su desarrollo. Al incluir en sus procesos, en el mercado mundial a gigantescas masas de población, a todo el planeta, el capitalismo demográficamente ha creado a su periferia afro-asiática y latinoamericana elevando los niveles de población hasta los límites que no hubiera alcanzado por sí misma. Y ahora esta periferia capitalista que ya no le hace falta al núcleo, como ocurría en los “buenos viejos tiempos del capitalismo”, no va a desaparecer así como así. Presiona al núcleo, el Sur penetra en el Norte, crea sus enclaves y lo desgasta; lo que A.J. Toynbee junior llamaba “unión del proletariado interior y exterior”, favorece la periferización del núcleo, su conquista por la periferia, con la amenaza directa y clara si no del cambio, sí de la sustancial modificación de las élites, al menos de gran parte de ellas. De tal manera que el intento del desmontaje del capitalismo “a la” desmontaje del feudalismo desemboca en una crisis del tipo de la Antigüedad tardía y no tardofeudal, o más exactamente, combina los rasgos y cualidades de ambas. Pero eso aún no es todo. Hay otra mala noticia.

    El capitalismo es un sistema global, planetario, basado no solamente en la explotación del hombre, sino también de la naturaleza. Al incluir en sus procesos económico-productivos a la biosfera en su conjunto, el capitalismo la ha llevado al estado de la crisis ecológica global, y a la humanidad a la crisis de los recursos. Tipológicamente algo similar no había ocurrido desde los tiempos de la crisis del Paleolítico superior. Claro que las dimensiones actuales son incomparables con la crisis paleolítica. Como resultado tenemos la crisis-muñeca rusa (matrioska), crisis-dominó, cuando una crisis conlleva la otra, todavía mayor y más destructiva.

    Además la crisis-desmontaje del capitalismo actual no se agota con los rasgos de las tres crisis descritas. Su crisis automáticamente significa varias crisis más. En primer lugar, es la crisis de la civilización occidental tal y como se había formado a lo largo de los últimos mil años. En segundo lugar, es la crisis del cristianismo en sus diferentes aspectos: el particular (crisis de la visión protestante del trabajo sobre el fondo de las tendencias hacia el hedonismo que crecen rápidamente, consumismo, el “no hacer nada” más o menos activo, tanto por parte de los de arriba, como de los de abajo), y el general (crisis del tipo cristiano de personalidad), crisis del proyecto. De esta última vale la pena hablar más específicamente, porque la crisis del capitalismo de finales del siglo XX – comienzos del XXI también es la crisis del proyecto bíblico.

    A lo largo de dos mil años la cúpula de la sociedad (primero mediterránea, luego europea, y en los s.s. XIX-XX – mundial), aprovechando y adaptando a sus necesidades el proyecto contestatario-emancipador de Jesucristo y al mismo tiempo ahogándolo (ideológicamente con la ayuda del Viejo Testamento, organizativamente – con la ayuda de la iglesia cristiana), lo había convertido en el proyecto bíblico. El proyecto bíblico como la manera de mantener en vereda al “pequeño hombre” principalmente desde su propio interior (interiorización del control) sustituyó al proyecto egipcio antiguo, plasmado por última vez en el Imperio Romano, con su acento en el control externo. A pesar de que el proyecto bíblico tuvo muchos altibajos (la separación del catolicismo de la ortodoxia con fines políticos; aparición del protestantismo como el comienzo de la judaización del cristianismo; aparición de la Ilustración panteísta y atea y de sus “ramificaciones” – liberalismo y sobre todo marxismo no simplemente como una versión secular, sino descristianizada del proyecto bíblico), a lo largo de casi dos mil años, aunque cada vez peor, pero siguió cumpliendo con los objetivos para los que fue creado. A partir del último tercio del siglo XX el proyecto bíblico dejó de funcionar. Los “desmontadores” del capitalismo tendrán que crear no simplemente un nuevo sistema, sino un nuevo proyecto. El globofascismo de los “neocones” – esos izquierdistas que han pasado por la “escuela de derechas” de Leo Strauss y se han empapado de Platón, difícilmente va a servir.

    En tercer lugar, la crisis del capitalismo es la crisis de la Civilización, es decir de la civilización humana tal y como existe los últimos 10-12 mil años (13 653 siguiendo la cronología hindú; 13 542 siguiendo la cronología egipcia antigua y asiria; 10 498 -10 499 según la cronología de los olmecas y los mayas). Defino la época de la civilización terrestre como la Época (o Tiempo) de las Pirámides y de la Esfinge: los datos arqueológicos de los últimos decenios testimonian que la edad de las pirámides y, sobre todo, de la Esfinge es más antigua de lo que se suponía, estas construcciones están fechadas en 8-10 mil años antes de nuestra era y por lo visto fueron construidas por los representantes de la civilización anterior a la egipcia.

    El mundo de las Pirámides llega a su fin junto con el capitalismo. La revolución científico-técnica, gracias a la cual los factores informáticos (no materiales) comienzan a dominar sobre los materiales – no es una segunda revolución industrial, sino algo más serio, comparable por sus consecuencias con la revolución neolítica (por primera vez en la Historia la clase dominante tiene el acceso al interior de la conciencia humana a través de su conexión al permanente flujo de la información. Con los métodos de control neurolingüístico se logra borrar la frontera nítida entre el exterior y el interior de la mente, entre lo real y lo virtual, convirtiéndola en la “cinta de Moebius”; el triunfo de la “economía intelectual” hará imposible de raíz cualquier futura protesta, anulando el “Yo” del ser humano – N. del T.).

    El mundo vive sus últimos decenios relativamente tranquilos anteriores a la crisis-muñeca rusa, que no tiene otra crisis análoga y que, seguramente, barrerá no solo el capitalismo con sus amigos y enemigos, sino a toda la civilización posneolítica. Y si la humanidad consigue superarla, incluso a costa de haberse reducido a mil millones o quinientos millones, la nueva sociedad será no menos distinta de la Civilización (del Mundo de las Pirámides – en el sentido de que las pirámides egipcias son el principal símbolo de la época posneolítica), que ésta del Paleolítico (…)

    En quinto lugar, en la agenda del día podría aparecer la crisis del homo sapiens. Una cosa era la crisis de la biosfera hace 25 mil años, y otra muy distinta sucede hoy – en un planeta, lleno de estaciones de energía atómica, armas bacteriológicas y otras, con la población de 6,6 mil millones (hacia 2030 serán 8 mil millones). La catástrofe planetaria podría acabar con toda la población, o dejar tal huella, que el futuro “desarrollo” solo sea posible en forma de degradación.

    De esta manera, el desmontaje del capitalismo abrió la caja nunca imaginada de Pandora nunca imaginada con las consecuencias nunca imaginadas. Y todavía no hemos dicho nada sobre el aumento de la actividad geovolcánica en el s. XXI (con el pico máximo en el s. XXII), ni sobre el inevitable cambio en la dirección del eje de la Tierra (que ocurre cada 12-15 mil años, la última vez sucedió hace 12-13 mil años), ni de que termina el “largo verano” – el tiempo cálido de diez mil años de duración dentro del período de cien mil años – 90 mil recaen en el período de glaciación.

    Claro que se puede eludir todo esto, diciendo que se trata de meter el miedo con los catastrofismos, de subrayar la “visión negra” (S. Lem). Pero es mejor vivir según el principio “quien está avisado, está armado”, que convertirse en la víctima del “síndrome de Sidonio Apolinario”, es decir ignorar totalmente la amenaza pendiente.

    ¿Qué variantes hay del desarrollo posterior a la crisis – si es que, claro está, se logra salir de ella de manera menos catastrófica? Teóricamente hay varias variantes. (…) En realidad el nuevo sistema será seguramente futuro-arcaico – el mundo de las tecnologías ultramodernas convivirá con las estructuras neoarcaicas y hasta neobárbaras.

    Lo mismo que en los siglos XIV-XVI, en el planeta habrá un mosaico de diferentes formas de organización social, económica y del poder. Será un mundo de contrastes: junto con los ultramodernos enclaves de “región-economías” (Keniche Ohmae) convivirán zonas en proceso de desmodernización, arcaicas e incluso asociales. La época capitalista, sobre todo su fase modernista, parecerá como un tiempo fantástico, que muy pronto será mitologizado. El ritmo del desarrollo del mundo poscapitalista, poscivilizacional será considerablemente inferior al del sistema capitalista, y probablemente de toda la Época de las Pirámides en su totalidad. Probablemente, la Civilización no fue más que una breve exponente entre las dos asíntotas – el Paleolítico, y lo que viene a suceder a la Civilización. ¿Es triste? Sí. Pero es triste desde el punto de vista de la Ilustración, del proyecto bíblico y del cristianismo, de los que hay que despedirse, – vixerunt. El futuro no es una continuación lineal de la época del capitalismo y ni siquiera de la Época de las Pirámides, es algo distinto, más complejo y a la vez más sencillo.

    El desarrollo del nuevo sistema, y como la mayoría de los sistemas sociales durará 600, máximo 1000 años, transcurrirá en medio de las cada vez peores condiciones naturales, por lo que es bastante probable, o tal vez inevitable el aumento de la barbarización y arcaización en diferentes partes del planeta. En cualquier caso uno de los objetivos más importantes para los hombres de este futuro poco amable será la conservación de los conocimientos y la preparación para las catástrofes naturales, en primer lugar – para el nuevo período de glaciación. Pero por este poco amable futuro de los siglos XXIII-XXX (?) todavía habrá que luchar en los siglos XXI – XXII, y también hoy.

    ¿Qué se puede oponer a los “desmontadores”? Ni mucho, ni poco – la voluntad y la razón. La razón – es el nuevo conocimiento racional sobre el mundo. Nueva ética y nuevo conocimiento – son el escudo y la espada frente a la civilización de los cambistas. ¿Así la victoria estará garantizada? No. La victoria se obtiene luchando. Pero esto garantiza la voluntad de la victoria y la dignidad como el estado de la mente y del alma. Y la esperanza de que vamos a superar la crisis, en la que se sumerge el capitalismo y la civilización occidental, que nos quedaremos en el barco, que surca las olas del Océano del Tiempo, en el que se sumerge la Época de las Pirámides.

    Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau, Garrotxa, Girona, Lleida, Tarragona, Barcelona, Catalunya, Espanya, Lejarza, ICV-EUiA

  2. lejarza said

    En el cas de Catalunya, segons l’avantprojecte de llei de governs locals, la novetat més important que introduirà en el mapa administratiu del país és la desaparició dels consells comarcals, que perdran la seva dimensió política, eliminaran els càrrecs polítics remunerats i es convertiran en consells d’alcaldes amb funcions molt delimitades, variables segons el territori i amb un sistema de vot ajustat a la població. La comarca serà un nivell administratiu sense burocràcia, autogestionat. La filosofia general de renovació dels consells es perfila correcta, però queda molta feina per fer en l’afinament de com es concreten aquestes pautes generals en la realitat. L’avantprojecte traça un mapa amb municipis, als quals s’anima a fusionar-se, consells d’alcaldes, vegueries i govern de la Generalitat. La nova llei també crearà obstacles per a la constitució de noves comarques.

    Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau, Garrotxa, Girona, Lleida, Tarragona, Barcelona, Catalunya, Espanya, Lejarza, ICV-EUiA

  3. lejarza said

    35.000 pobres!

    NARCÍS GENÍS

    Les comarques gironines (Girona), fins fa quatre dies, segons diferents indicadors i revistes internacionals, eren un dels llocs amb més qualitat de vida i on es vivia millor de l’Estat espanyol, i, en conseqüència, teníem, i molt probablement potser encara mantenim, els preus més alts.
    Aquesta situació “privilegiada” va fer néixer, amb més o menys fortuna, aquella injusta expressió del “Girona, rai!”.
    Una fama del tot immerescuda, perquè els gironins són víctimes de la crisi econòmica d’una manera tan brutal, o més, com ho pot ser qualsevol altre territori. Només caldria fer un repàs a les darreres xifres d’atur o a la situació de grans infraestructures vitals per al territori que han quedat encallades enmig del fangar de la crisi. El trist balanç de la demarcació és que tenim un 4,75% de la població vivint per sota el llindar de la pobresa. Se’n fan a la idea, de què vol dir això? Estem parlant de 35.000 persones abocades a la misèria.

    Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau, Garrotxa, Girona, Lleida, Tarragona, Barcelona, Catalunya, Espanya, Lejarza, ICV-EUiA

  4. lejarza said

    Un 4,7% dels gironins, sota el llindar de la pobresa
    A les comarques gironines hi ha 35.000 persones que viuen per sota del llindar de la pobresa, segons les dades que van facilitar ahir el vicepresident de Dipsalut, Josep Maria Corominas, i el cap de l’Àrea de Polítiques i Promoció de la Salut, Pau Batlle, en el consell d’alcaldes de la comarca de la Selva, a Santa Coloma de Farners.
    Dipsalut destinarà aquest any un milió d’euros a la demarcació a pal·liar els efectes de la crisi en la salut de les persones. Els diners es distribuiran en cada comarca en funció dels habitants (209.000 aniran a la Selva, per exemple).
    L’alcalde d’Arbúcies, Pere Garriga, va afirmar, en una de les poques intervencions que es van fer, que el milió d’euros es podria dedicar “a ocupació”, ja que, segons va argumentar, la manca de feina és el que aboca la gent a la pobresa. Pau Batlle va recordar, però, que Dipsalut no té competències en àrees laborals.
    La Diputació de Girona va aprovar en el darrer ple una modificació de crèdit per incloure-hi aquesta partida i poder destinar aquests diners a un programa que serà el primer cop que s’aplica a la demarcació. Batlle hi va afegir que caldrà dedicar una atenció especial al grup que va qualificar de “nous pobres” i a aquells que tenen possibilitat de sortir de la pobresa però la crisi els ho impedeix, perquè són els col·lectius que més patiran els efectes de la manca de feina i la pèrdua de salut associada.
    El president del Consell Comarcal de la Selva, Salvador Balliu, va exposar que el Consell organitzarà el repartiment dels diners –si els municipis hi estan d’acord–, recollint la recomanació de Corominas. El vicepresident de Dipsalut va destacar que en aquest moment Dipsalut considerava que “tocava” ajudar la gent que pateix per la crisi, identificant els efectes sobre la salut que tenen els problemes d’alimentació, habitatge i ocupació, que acaben provocant fins i tot alteracions psicològiques. “Intentarem donar un cop de mà, i que el programa no tingui res d’estructura, i que sigui la gent que ja treballa per ajudar la gent als municipis, amb base comarcal i a proposta dels ajuntaments”, hi va afegir. Dipsalut aposta, però, per tenir un interlocutor que pugui canalitzar les necessitats de cada municipi, paper que poden fer els consells comarcals.
    Alguns alcaldes van intervenir per explicar en quina mesura la crisi afecta les seves poblacions. L’alcalde de Lloret, Romà Codina, va dir que el Banc dels Aliments ha passat de distribuir menjar dos dies per setmana a Lloret a tres dies, atès l’increment de la demanda que s’ha detectat.

    Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau, Garrotxa, Girona, Lleida, Tarragona, Barcelona, Catalunya, Espanya, Lejarza, ICV-EUiA

  5. lejarza said

    Avantprojecte de llei de governs locals de Catalunya
    Edicte de 28 de maig de 2013, d’informació pública de l’Avantprojecte de llei de governs locals de Catalunya.
    El Departament de Governació i Relacions Institucionals ha elaborat l’Avantprojecte de llei de governs locals de Catalunya, que properament serà sotmès a l’aprovació del Govern de la Generalitat de Catalunya.
    Amb la finalitat de donar participació a les parts interessades en el procés d’elaboració de l’Avantprojecte de llei esmentat, aquest se sotmet a informació pública d’acord amb el que disposa l’article 36.4 de la Llei 13/2008, de 5 de novembre, de la presidència de la Generalitat i del Govern, durant el termini de 20 dies hàbils comptats des de l’endemà de la data de publicació d’aquest Edicte en el DOGC.
    L’expedient de l’Avantprojecte de llei es pot examinar, en hores d’oficina, al Departament de Governació i Relacions Institucionals, Via Laietana, 26, i als serveis territorials del Departament a Barcelona, c. Tapineria, 10, 4a planta; Girona, pl. de Pompeu Fabra, 1; Lleida, c. Lluís Companys, 1; Tarragona, Sant Francesc, 3; les Terres de l’Ebre, c. Montcada, 23 (Palau Abària) i la Catalunya Central, Vic, pl. Major, 37, 3a planta.

  6. lejarza said

    La reforma de l´administració de Rajoy

    JOSÉ LUIS VILLACAÑAS

    Si un ciutadà europeu envia un correu electrònic a la pàgina web del govern alemany sol·licitant-ho, tots els divendres obtindrà la informació del consell de ministres setmanal, les entrevistes fonamentals dels membres del govern, les declaracions formals del gabinet en aquests dies i, per descomptat, els textos legals que s’han aprovat. He intentat llegir el text que ha presentat el govern espanyol sobre la Reforma de l’Administració Pública i no he trobat res disponible a la xarxa. A més, la transcripció de la intervenció pública no s’ha penjat encara. De les declaracions del govern sobre aquest assumpte, a penes alguna cosa sobre l’administració local. Així que m’agradaria saber on han llegit el text del projecte els diaris que ho resumeixen i si aquest resum és obra dels serveis del govern o del mateix puny i lletra dels periodistes. Valorar una reforma de l’administració pública xoca així amb la ineficiència i falta de transparència informativa de l’administració governativa. Això sí, amb data de 22 de juny ja s’ha creat l’Oficina per al seguiment de la Reforma de l’Administració. Una simplificació institucional com l’anunciada comença amb la creació d’una institució nova, quan encara la reforma no ha començat a caminar.
    Massa paradoxes des de l’inici? Les habituals en un govern que parla més que fa. En tot cas, com sempre, els nostres polítics han de pensar que els ciutadans ja en tenen prou amb llegir els diaris. Però el que sabem per ells ofereix només aspectes fragmentaris de la reforma. La reducció de moltes fundacions, la integració d’altres, el canvi d’estatut d’unes més. La notícia sens dubte té a veure amb aquest anunci de pressupost zero que ha anunciat el govern i que des d’aquestes pàgines vaig reclamar ara fa dos anys. Tot el que desaparegui de l’entramat institucional també ho farà de les partides del pressupost. Però d’allò filtrat gairebé no obtenim res del que s’esperava. La gran reforma del sistema institucional espanyol, necessària perquè ?tin?guem un Estat barat i clar, això no ens ho donarà aquest govern.
    El subjacent de la reforma és la distinció, que he vist en algun mitjà, entre sector públic i sector burocràtic. No sembla una distinció adequada. No sé per què al conjunt de representants polítics i càrrecs auxiliars, així com a altres elements institucionals, se l’anomena “sector burocràtic”. És purament un sector polític. La idea de la reforma, llavors, és que no es disminuirà el sector públic, el que rendeix serveis indispensables com salut o educació, sinó el sector burocràtic/polític, el conjunt de responsables directius i institucionals. Per molt que la vicepresidenta hagi presentat la reforma com el sacrifici de la classe política, el que ha transcendit no sembla que suposi un sacrifici semblant al que aquest país ha patit ja. Encara que es promet que no hi haurà acomiadaments, un es pregunta què passarà amb els funcionaris que quedin excedents després de la dissolució d’aquests organismes.
    Sens dubte, només cal passejar-se per Madrid per adonar-se que hi ha desenes d’aquests organismes que ara es volen dissoldre. El respecte al principi de legalitat imposa que la dissolució dels seus parells en les comunitats autònomes només pugui fer-se des de la decisió de les autoritats corresponents. Tot això no té res a veure amb el gran pacte d’Estat que aquest país anhela. En realitat, l’executiu central fia l’eficàcia d’aquest arranjament a la força coactiva de la seva intervenció econòmica per socórrer les angoixades arques dels governs regionals. Així que més que en la persuasió i l’acord, el govern compta amb els fets consumats de la fallida tècnica de les autonomies. La mesura d’imposar una tresoreria única, en el més vell estil de les reformes borbòniques (això va ser el que va imposar José Patiño quan va prendre possessió de la secretaria d’Hisenda el 1726) no preveu sinó mantenir aquesta bota en el coll dels governs regionals en previsió d’ulteriors desordres. Com es veu, poca confiança en la saviesa política i en el sentit comú.
    Però alguna cosa més ha transcendit. Era molt previsible que un fill i nét de presidents de diputació, com el president del Govern espanyol, no se senti molt inclinat a disminuir el poder d’aquestes seculars institucions. En realitat, aquí està l’arrel més profunda de l’elit política espanyola i és del tot impossible que la classe política es reformi arruïnant la seva pròpia base de poder. De fet, el projecte preveu que les Diputacions es reforcin, en la mesura que els ajuntaments que no puguin demostrar que són capaços d’atendre determinats serveis, passaran les seves competències a la Diputació provincial. La idea és que només els ajuntaments amb més de 20.000 habitants poden ser solvents i hauran de ser-ho amb els sous taxats dels seus càrrecs, una altra mesura que s’aixeca sobre la desesperança que els alcaldes malgastin sentit comú. La resta de territoris hauran de ser administrats des dels serveis centrals de la Diputació. Amb això resta intocada l’administració que reforça sempre la capital de província i que distribuirà els seus recursos des del vell saber del clientelisme. L’opció de l’administració comarcal cooperativa, capaç de reunir els recursos dels propis actors, queda fora. D’aquesta manera ens acomiadem de l’aplicació de la subsidiarietat, el principi adequat i europeu per relacionar poders locals i superiors.
    En realitat, alguna cosa comença a perfilar-se encara que el govern no hagi desplegat la idea subjacent a la seva reforma amb rigor i coherència. Doncs el que hi ha en la base de tot això és que les autonomies que no compten amb una classe política pròpia, es veuran coaccionades a acceptar aquesta reforma vellis nollis. Així es complirà, potser, l’avís de Duran i Lleida, que cal acabar amb el cafè per a tots. Andalusia, Catalunya i el País Basc no seran tocades, però totes les altres, inclosa València i Galícia, quedaran transformades. Tornarem a la doble velocitat autonòmica, que és l’única política en la qual creu el PP respecte de l’ordenació territorial de l’Estat.
    Però posats a portar les coses per aquest camí, per què no anar a la pura lògica i considerar les autonomies com un parlament de les diputacions reunides, compost únicament per delegats de cada diputació provincial, amb un president rotatiu? Potser és això el que hi ha després de la idea repetida que cal reduir els parlaments autonòmics a meres figures decoratives sense paga. No generarien despeses addicionals, llevat d’algunes dietes, perquè tots serien ja diputats provincials o alcaldes. I la cosa més important, potser en una segona empenta permetria unificar les administracions regionals i provincials a costa d’eliminar de veritat l’administració provincial de les conselleries, com ja s’ha començat a fer aquí. Per l’altres, això podrà ser venut bé a Catalunya: per fi sabríem quina és la diferència efectiva entre les nacionalitats històriques i les regions. El cafè per a tots s’hauria acabat, per descomptat. Però també el somni d’un país federal.

  7. lejarza said

    El Consell de Ministres va aprovar l’avantprojecte de llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (ARSAL)

    retallada a la democracia municipal

    El Govern de la Generalitat de Catalunya i les principals associacions municipals van rebutjar el projecte de llei local aprovat el divendres pel Consell de Ministres del govern d´Espanya (PP), que el govern català descarta aplicar ja que es regirà amb una normativa pròpia que aprovarà aquesta setmana.
    A falta de poder estudiar a fons la reforma local del Consell de Ministres, vicepresidenta del Govern i titular de Governació i Relacions Institucionals, Joana Ortega, ja va avançar ahir que la llei que s’aplicarà és la catalana.
    “S’aprovarà una reforma del món local catalana, que s’ha fet en consens amb el món local, i aquesta és la llei que s’aplicarà, la que desenvolupa l’Estatut”, va dir.
    Ortega va assegurar que es posaran “tots els instruments jurídics” per blindar l’autogovern català davant la possibilitat que es donin conflictes de competències, després d’admetre que té “poca confiança” en la promesa inicial del ministre d’Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, que es respectaria l’autonomia catalana en l’àmbit local. En aquest sentit, la vicepresidenta va advertir al Govern central que la reforma local presentada ahir pel ministre Montoro és un projecte de llei “de rang menor” a l’Estatut, que estipula que Catalunya té competències exclusives en l’àmbit local.
    Ortega va criticar que la reforma del Govern de Mariano Rajoy “neix de la desconfiança del món local”, mentre que el projecte català, segons va explicar, s’ha consensuat amb el món local i es basa en els principis d'”estabilitat pressupostària i el respecte a l’autonomia local”.
    En la mateixa conferència de premsa, el president de Federació de Municipis de Catalunya (FMC), Xavier Amor, va afirmar que és un “dia trist” per al municipalisme, que se sent “atacat” per una normativa “recentralitzadora” que no respecta l’Estatut.
    Per la seva banda, el president de l’Associació Catalana de Municipis (ACM), Miquel Buch, va assegurar que els ajuntaments volen seguir gestionant els serveis com fins ara i va defensar que ho poden fer de forma eficient. En aquest sentit, Buch va criticar Montoro per haver “culpat de tots els mals” els municipis fa un any mentre que avui, després que el Consell d’Estat hagi forçat canvis en la reforma local, ha admès que els ajuntaments “ho fan molt bé”.
    El Consell de Ministres va aprovar l’avantprojecte de llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local, amb el qual es pretén aconseguir un estalvi pròxim als 8.000 milions d’euros.

    En el BOE del 29 de juny de 2013 s’han publicat dos Reials Decrets Llei que recullen un conjunt de mesures i de modificacions legislatives que afecten de forma important a les entitats locals:
    1. Reial Decret Llei 8/2013, de 28 de juny, de mesures urgents contra la morositat de les administracions públiques i de recolzament a les entitats locals amb problemes financers
    2. Reial Decret Llei 7/2013, de 28 de juny de modificació de naturalesa tributària, pressupostària i de foment de la investigació, el desenvolupament i la innovació
    El Consell de Ministres de 28 de juny de 2013 va aprovar:
    A) El projecte de llei d’impuls de la factura electrònica i creació del registre comptable.
    B) Els objectius d’estabilitat 2014-2016 i el límit de despesa no financera de l’Estat per al 2014.
    Seguidament es fa un resum dels aspectes mes rellevants dels Reials Decrets Lleis
    Reial Decret Llei 8/2013, de 28 de juny, de mesures urgents contra la morositat de les administracions públiques i de recolzament a les entitats locals amb problemes financers que, entre d’altres mesures, inclou:
    a) Nova fase del mecanisme de finançament pel pagament als proveïdors de les entitats locals i les comunitats autònomes regulat en els Reials Decrets Llei 4/2012, de 24 de febrer i 7/2012, de 9 de març
    En aquesta fase es podran incloure les obligacions pendents de pagament amb proveïdors, que siguin vençudes, líquides i exigibles amb anterioritat al 31.5.2013 i estiguin comptabilitzades abans de l’aprovació del RDL.
    Àmbit subjectiu: Entitats locals i ens dependents, Mancomunitats i Consorcis íntegrament locals.
    Les entitats locals acollides a les fases anteriors d’aquest mecanisme hauran de trobar-se el 3.7.2013 al corrent de les seves obligacions de pagament amb el fons per al finançament als proveïdors per poder incloure les seves factures en aquesta nova fase.
    Àmbit objectiu: Abasta les categories de factures que ja es preveien en les fases anteriors. La novetat és que es poden incloure les indemnitzacions per expropiacions reconegudes per sentència judicial ferma.
    És d’especial interès el fet que les Comunitats Autònomes podran incloure en el mecanisme les transferències a les entitats locals fins al límit de les obligacions pendents de pagament per part de la Comunitat autònoma a 31.12.2012, sempre que l’Entitat Local tingui obligacions de pagament pendents de pagament que hagi hagut d’incloure en aquesta nova fase del mecanisme (art. 9).
    Procediment :
    Els municipis que s’acullin estan subjectes a l’aprovació d’un nou pla d’ajust o a la modificació del ja existent.
    Els interventors dels ens locals hauran de remetre al MHAP les certificacions de les factures que s’incloguin en aquesta fase del mecanisme abans del 19.7.2013.
    Els proveïdors podran consultar la relació de factures certificades del 25.7.2013 fins el 6.9.2013 i acceptar, si s’escau, el pagament del deute a través d’aquest mecanisme. Fins el 6.9.2013 podran demanar l’emissió del certificat individual del seu deute.
    La data límit per tal que l’interventor comuniqui al MHAP la relació certificada de factures per via telemàtica és el 20.9.2013.
    El Pla d’Ajust o la modificació de l’existent es podrà enviar al Ministeri fins el 27.9.2013. La comunicació de la valoració del Pla per part del MHAP finalitza el 30.10.2013.
    Les entitats locals que no comptin amb un fons de contingència hauran de crear-lo en el Pressupost de 2014 o successius amb una dotació mínima del 0,5 % de l’import de les seves despeses no financeres.
    b) Regulació de mesures extraordinàries de liquiditat per als municipis que compleixin els requisits assenyalats en el Reial decret llei
    El MHAP publicarà la relació de municipis que podran sol·licitar l’aplicació de les mesures extraordinàries contingudes en el Reial Decret Llei en un termini d’un mes des de la seva entrada en vigor. S’estima que afectarà a 536 municipis.
    Es podran acollir les entitats locals que hagin retut comptes i es trobin en una d’aquestes quatre situacions:
    – Estalvi net i romanent de tresoreria per a despeses generals negatius en els darrers dos exercicis.
    – Deute amb creditors públics superior al 30% dels seus ingressos no financers, pendent de compensació mitjançant retencions de la PTE.
    – Deute generat per import superior a 1.000.000 € per préstecs concertats en el marc del mecanisme de pagament als proveïdors i no hagin fet efectives les quotes dels préstecs anteriors a l’entrada en vigor de la norma.
    – Romanent negatiu de tresoreria per a despeses generals als anys 2009, 2010 i 2011 i tinguin un deute per préstecs concertats en el marc del mecanisme de pagament als proveïdors superior a 1.000.000 € i es trobin en alguna de les situacions següents:
    A) Presentar major romanent de tresoreria negatiu per a despeses generals al 2012.
    B) Presentar romanent de tresoreria per a despeses generals al 2012 negatiu, descomptat l’efecte de pagament de despeses a proveïdors i tinguin deutes amb creditors públics que s’estiguin compensant mitjançant retencions de la PTE.
    Les mesures extraordinàries es resumeixen en 3 grups:
    1. Mesures de suport en el marc de la participació en tributs de l’Estat
    1. Concessió de bestretes de la participació en tributs de l’Estat a reintegrar en un màxim de 3 anys. S’avançaria l’import total dels lliuraments a compte de 2014.
    2. Ampliació del termini dels reintegraments de les liquidacions definitives de la participació en tributs de l’Estat dels anys 2008 i 2009.
    3. Reducció del percentatge de la retenció per compensar deutes amb creditors públics fins al límit del 25 per 100 de l’esmentada participació per un període màxim de tres anys.
    4. Suspendre excepcionalment la retenció de la PTE per un període que no podrà superar l’exercici en el qual s’acordi la suspensió.
    2. Mesures de suport en relació amb els deutes amb creditors públics.
    Concessió de fraccionament per part de l’Agència Tributària i de la Tresoreria General de la Seguretat Social per a la cancel·lació de deutes, per un termini de deus anys i resultant d’aplicació el tipus d’interès legal del diner.
    3. Mesures de suport en relació a la formalització d’operacions d’endeutament:
    1. Es podrà autoritzar, convertir o consolidar en operacions a llarg termini del deute viu per deute a curt termini que hagin concertat.
    2. Es permet consolidar els deutes concertats dins dels límits legals.
    3. Es podrà autoritzar la formalització d’operacions de crèdit pont destinades a donar cobertura a la manca de pagament corresponent a subvencions concedides per la Unió Europea o per les comunitats autònomes, durant el temps que transcorri des de la concessió fins al cobrament, sense que computin en el volum d’endeutament total.
    4. Finançament del romanent negatiu de tresoreria per a despeses generals
    Es podrà sol·licitar que s’autoritzi a finançar a llarg termini el romanent de tresoreria per a despeses generals negatiu de l’any 2012, i les obligacions reconegudes comptablement, però no aplicades al pressupost a 31 de març de 2013, mitjançant la concertació d’una operació de crèdit a llarg termini, sense subjecció als límits legals.
    Condicionalitat fiscal:
    Els municipis que adoptin aquestes mesures hauran de presentar un Pla d’Ajust, o actualitzar el que ja tinguin, amb les condicions següents:
    • Reduir, al menys un 5%, les despeses de funcionament corresponents als capítols I i II en el primer any. Congelació en els dos exercicis següents i limitació en els anys successius.
    • Obligació de finançar íntegrament el cost dels serveis públics prestats amb taxes o preus públics, en tres exercicis (50%, 75% i 100 %)
    • No es podran aprovar mesures que suposin una reducció de la recaptació, ni es podran suprimir tributs.
    • No podran adquirir, constituir o participar en la constitució de nous organismes, societats, consorcis, fundacions o qualsevol altre ens.
    • Es prohibeix l’encadenament de pròrrogues de pressupostos per més d’un any.
    • S’exigeix la correcció de les provisions dels saldos de difícil recaptació per tenir una imatge fidel de la situació financera de l’entitat, establint-se uns percentatges mínims de minoració.
    • S’estableix una possible intervenció (mitjançant informe previ de caràcter vinculant) d’Hisenda en el procés d’elaboració dels pressupostos generals dels municipis en determinats supòsits.
    • Obligació d’adoptar un pla de sanejament per entitats dependents que es trobin en desequilibri financer, que si no es corregeix implicarà la seva dissolució a l’any 2015.
    • Dissolució en el termini de tres mesos de les entitats dependents o vinculades de “segon nivell”.
    • Compte restringit supervisat pel Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques.
    Els municipis han de presentar les sol·licituds de les mesures a les que pretenguin acollir-se amb un pla d’ajust i el Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques dictarà una resolució que establirà les mesures aplicables, i la condicionalitat fiscal associada.
    2. Reial Decret Llei 7/2013, de 28 de juny de modificació de naturalesa tributària, pressupostària i de foment de la investigació, el desenvolupament i la innovació.
    Estableix els criteris de càlcul de l’índex d’evolució del ingressos tributaris de l’Estat per a la liquidació de la PTE de les entitats locals en els tributs de l’Estat de l’exercici 2011.
    Modifica la Llei 38/2003, de 17 de novembre, General de Subvencions en relació amb la responsabilitat financera derivada de la gestió de fons de la Unió Europea per part de les administracions públiques i ens dependents.
    Modifica el Reial Decret Legislatiu 1/2002, de 5 de març, Text Refós del Cadastre immobiliari, respecte als terminis per a l’aplicació en l’exercici 2014 dels coeficients d’actualització dels valors cadastrals, previstos a l’article 32, ampliant el termini perquè els Ajuntaments comuniquin a la Direcció General del Cadastre la sol·licitud d’aplicació per a l’exercici 2014 dels coeficients fins al 15 de novembre de 2013. Fins a aquesta mateixa data els Ajuntaments podran comunicar al Ministeri la desestimació de la sol·licitud formulada.
    També s’amplia fins el 15 de desembre de 2013 el termini per publicar en el BOE l’Ordre ministerial que determinarà la relació de municipis en els quals s’aplicaran els esmentats coeficients.

    Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau, Garrotxa, Girona, Lleida, Tarragona, Barcelona, Catalunya, Espanya, Lejarza, ICV-EUiA

  8. lejarza said

    retallant l´autonomia municipal

    JORDI CÓRDOBA

    La crisi econòmica, les dificultats del mercat immobiliari i el corrent de neoliberalisme a ultrança que la Unió Europea i els mercats ens volen imposar, han portat en els darrers anys a suprimir, tant des del Govern central com del govern autonòmic, importants mesures de supervisió i control per part dels ajuntaments, una simplificació administrativa que dificulta poder garantir l’acompliment de las normatives legals, i que limita clarament les competències municipals. Un exemple d’això són les lleis d’urbanisme, de prevenció i control ambiental o de promoció de l’activitat econòmica, totes tres normes autonòmiques, o el decret llei sobre mesures urgents de liberalització del comerç i determinats serveis, en aquest cas estatal.
    Les modificacions normatives dels últims anys han portat a la supressió, per exemple, de la llicència de primera ocupació dels edificis, una modificació que va quedar suspesa cautelarment pel Tribunal Constitucional, però que, en tot cas, ha deixat de ser un requeriment per a la contractació dels serveis d’aigua, energia elèctrica, gas, telecomunicacions o altres serveis urbans, doncs aquesta obligació que va ser suprimida en una modificació del Reglament de la llei d’urbanisme que no ha estat recorreguda i per tant és ferma.
    Si el subministrament de serveis per a l’equipament dels edificis d’habitatge o d’altres usos ha deixat de tenir cap sistema de control municipal, tampoc l’obertura d’establiments com poden ser un hotel de 200 habitacions o un supermercat de 800 m2 requereixen de cap llicència o autorització de l’activitat per part de l’Ajuntament, sinó tan sols una comunicació prèvia per part de l’empresa promotora o propietària que dificulta molt més qualsevol supervisió.
    Ara, a més, el govern del PP presenta l’anomenat “projecte de llei de racionalització i sostenibilitat de les administracions locals” que retalla encara més l’autonomia municipal, delegant-la en ens supramunicipals sense contacte directe amb la ciutadania, com les diputacions, just el contrari del que recull la Carta Europea de l’Autonomia Local. Però això, igualment com la reforma de la llei municipal de Catalunya que impulsa el govern de CiU, hauran de ser matèria d’un altre article.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: