Argelaguer Vall del Llierca

Garrotxa: Argelaguer – Tortellà – Montagut i Oix – Sales de Llierca – Sant Jaume de Llierca – Fundat l´any 2005

Corruptio optimi pessima est, la corrupció dels millors és la pitjor possible

Posted by lejarza en 23 marzo, 2013


Juan R. Lejarza, Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA-Argelaguer-Garrotxa): Corruptio optimi pessima est, la corrupció dels millors és la pitjor possible.-L’Artur Mas no només presideix la Generalitat de Catalunya, és també el president d’un partit que té la seva seu embargada judicialment com a conseqüència del cas “Palau” i que resumeix, amb l’allau de casos de corrupció que el sacsegen, la degradació imperant avui a la política catalana i espanyola. En aquesta claveguera en Mas i el seu partit no es troben sols: hi ha també empresaris significatius, banquers, els partits dinàstics, de manera principalíssima el PP, i també algun partit no tant dinàstic –ERC- el secretari d’organització del qual ha hagut de dimitir, i que ja té la mà trencada en l’art de tapar les vergonyes de CiU en el cas “Palau”.
En Mas, però, no s’està de vincular l’aflorament de casos de corrupció amb la deriva independentista i troba en l’anomenada “transició nacional” una mena d’explicació universal. Així, el rei del partit de les martingales, en un acte de l’Assemblea Catalana de Municipis (ACM), assegura que en una Catalunya sobirana “tindríem més eines per lluitar contra la corrupció”, i l’esperpent pren forma per la boca de l’Oriol Pujol quan diu que “li estan passant a aquest país coses que, si la població no hagués decidit empènyer cap al camí que està empenyent, no haurien passat”. Per aquest viarany haurem de concloure que l`aflorament del podriment a Catalunya és degut al patriotisme dels corruptes.
Ells saben que això no és així. La corrupció és consubstancial al sistema que ells defensen i encarnen.
S’han autoanomenat “els millors”, “els que en saben més”. Els convindria llegir els clàssics: corruptio optimi pessima est, la corrupció dels millors és la pitjor possible. Segur, però, que són els millors?

Corruptio optimi pessima est, la corrupció dels millors és la pitjor possible
CiU-ERC equip de Govern

Corruptio optimi pessima est, la corrupció dels millors és la pitjor possible
CiU-ERC equip de Govern



Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau, Garrotxa, Girona, Lleida, Tarragona, Barcelona, Catalunya, Espanya, Lejarza ICV-EUiA

10 comentarios para “Corruptio optimi pessima est, la corrupció dels millors és la pitjor possible”

  1. lejarza said

    I si tornem a port, president Mas?

    “Qui votaria una CiU que a tots ens ha abandonat i que predica que quan arribem a la terra promesa tot serà dolç, com si tots fóssim idiotes?”

    JOSEP LÓPEZ DE LERMA 

    Seguint la seva vena marinera, el president Artur Mas ens va dir, fa algun temps, que el vaixell amb destinació a Ítaca ja havia salpat. No ens va prometre que tindria una travessia plàcida, sinó, ans al contrari, molt complicada, i que potser l’actual generació s’hauria de sacrificar a favor de la següent. En això darrer va ser sincer, i més quan hi va abocar tot un seguit d’adjectius relatius a l’estat de la mar, les tempestes i els corrents, àdhuc les resistències de tota mena que hi posaria la flota de l’Estat. De fet, la nau va endinsar-se després d’haver-ne practicat una posada punt en el varador atès que CiU venia d’una trompada electoral, d’una renúncia del mateix patró feta a l’hotel Majèstic la mateixa nit electoral que, forçat i enredat de nou, va retirar, i finalment d’un acord amb ERC, l’únic punt de veritable entesa del qual era i és exercir l’anomenat “dret a decidir”, anys enrere denominat “dret a l’autodeterminació”. Res més, com ben recentment s’ha vist respecte dels pressupostos de la Generalitat per enguany, que encara es troben prorrogats. 
    Allò que no ens va dir és que la nau, una vegada s’emboirés la costa de la Pàtria i a poc a poc es deixés de veure, com ara mateix succeeix, ens oferiria una coberta amb mariners mancats d’experiència, alguna dotzena d’imputats per malversació de fons públics, prevaricació, delicte electoral, finançament il·lícit de partit polític, tràfic d’influències, negociació i pertinença a banda per delinquir, enriquiment il·lícit, i un llarg etcètera, ja que han fet de la Catalunya de tots la seva particular màquina de fer diners, i tot edulcorat amb una mena de pel·lícula d’espionatge de la qual encara avui no sabem quins són “els bons” i quins “els dolents”, ja que barrejats es troben, en la qual tots sospiten de tots i tots espien a tots, vulnerant drets fonamentals com ara els relatius a la privacitat de la persona sense que això els importi res des de la vessant ètica i, per descomptat, des de la vessant legal. El navili, batejat com “L’Esperança”, està ple de presumptes pirates de tota mena i condició que es donen moral mútua, per tapar-se els molts pecats comesos, per la qual cosa es diu en l’àmbit de la Justícia, dient que tots ells són unes bones persones que amb el dimoni Estat han ensopegat, com si la resta dels catalans fóssim uns perfectes imbècils que tot ens ho empassem. En fals to penitencial, ara que estem en Quaresma, ens diuen que tot ho han fet per la Pàtria. 
    Mentre tot això succeeix, i és que mal somni no és, la Pàtria observa astorada com s’incrementa el nombre d’aturats apuntant cap a un milió abans que arribi l’estiu, es suprimeixen pagues als funcionaris, les manifestacions “anti-tot” són diàries, la baixada demoscòpia de la seva formació política pel que fa a la confiança ciutadana produeix horror, surten “nans” que en líders socials es poden convertir, l’atenció de la sanitat pública es converteix en desatenció, i d’amagatotis, en privatització, l’ensenyament està per terra i la Universitat ja no sap qui és ni a quin objectiu d’interès general serveix, l’administració autonòmica catalana va com va, és a dir, insegura, lenta i endemés emprenyada, els consells comarcals ignoren la seva destinació final i, per tant, posen el fre, els ajuntaments estan finançant la Generalitat, tots ells, mentre s’empobreixen, les entitats sense ànim de lucre que han vingut substituint l’administració catalana en la prestació de serveis bàsics per a les persones es troben en procés de tancar portes, si ja no ho han fet, ofegades pel mateix Govern, Catalunya perd pes econòmic a Espanya i res no lidera, excepció feta de l’escàndol polític i del tancament d’empreses, les finances públiques es troben en fallida total i s’ha d’anar a Madrid a pidolar, les agències internacionals de valoració del crèdit/país coincideixen en qualificar la Generalitat com un “bo escombraria” atès que el seu deute puja a més de 50.000 milions d’euros, com Diari de Girona va publicar aquest dijous, l’emigració dels joves formats aquí cap a tercers països és un degoteig constant que ens empobreix, i tot això i més resulta en el fet que ha escampat l’alegria i que substituïda ha estat per la ràbia, la desesperança, el malestar, l’ateisme vers les institucions públiques, i l'”engegada” general cap a la deixalleria dels servidors públics. 
    En una situació com l’apuntada, el president Mas hauria d’agafar el timó, aprofitant que el seu segon estabornit es troba per imputació relativa a tràfic d’influències, donar-li un tomb de 180 graus i tornar a port amb desig de governar, que és l’autèntic encàrrec rebut del Parlament. No es pot seguir navegant cap a la inexistent Ìtaca que Ulisses mai no va trobar, mentre la casa es crema. Cal apagar els molt focs encesos, cal reconstruir-la i cal que els catalans ens sentim ben governats i no pas orfes de govern, com passa i com les enquestes d’opinió posen de relleu. La resta, ara per ara, són pardalets que en multitud de Beppes Grillo es poden reconvertir. Perquè si ara hi fóssim, pregunto: Qui votaria una CiU que a tots ens ha abandonat en la misèria i que predica, il·lusòriament i només per als estúpids de mena, que quan arribem a la terra promesa tot serà dolç com la mel, com si tots fóssim uns idiotes? Sort en tenen dels seus alcaldes i regidors que “s’hi maten” per no aturar màquines i fer el bé a la societat, excepció feta d’un quants que “empaitats” han estat per la Justícia. Tanmateix, s’ha filtrat al subvencionat periòdic Ara que ell no vol passar a la Història com un traïdor, en resposta al qüestionament que se li fa des de dins del propi govern (i també, partit, ull!) que presideix. No en tinc cap dubte. Però la qüestió no és aquesta, sinó quina merda de país ens deixarà per a la Història. A veure si la humilitat de servir la gent, l’ànima de la política, retorna a Palau i fa seu que “el veritable poder és servir”, com ha dit el Papa Francesc I davant mateix de líders mundials. Que de superbs i de salvapàtries anem més que servits.

    Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau, Garrotxa, Girona, Lleida, Tarragona, Barcelona, Catalunya, Espanya, Lejarza ICV-EUiA

  2. lejarza said

    Mas abandonant el port pel seu tànatos

    ALFONS QUINTÀ El 25-N, Artur Mas va rebre una immensa clatellada electoral: dotze escons menys. Ho va voler tapar amb una flamarada extremista i clams de victòria imminent. S’havien perdut armes i bagatges. Però no hi feia res, perquè a prop hi havia d’haver l’Ítaca del sobiranisme o de la independència.
    Tot era rudimentari, apel·lant als sentiments, necessaris en política, i en tot, si bé no estaven amanits de cap realisme. Com ja he escrit, emparat per Freud, el principi de la realitat va quedar enterrat pel principi del plaer, del seu plaer.
    Hem passat tres mesos de sequera intel·lectual, perquè, per definició, els clams de Mas i els seus no tenien cap consistència intel·lectual, ni cap operativitat pràctica. Costava rebatre el buit.
    Tanmateix, alguns vam començar a fer caure algun plugim. No he estat el darrer. D’entrada, els corsaris a favor de Mas van desencadenar ruixats de vileses, com mai n’hi havia hagut a Catalunya, des de la Transició ençà i potser tampoc abans.
    En la pràctica, i de manera demostrable, Mas i Chávez comparteixen una mateixa maldat. La de voler dividir una societat pacífica i dialogant, cosa que han assolit en un bon grau, usant campanyes del que a Cuba es va batejar com a “repudio” amb desig de desprestigiar el mer discrepant conceptual. Aquí, Mas i els seus (força segur que alguns mercenaris i altres estómacs agraïts) van descobrir botiflers sota les pedres i van generar el neologisme despectiu d'”unionistes”, aplicant-lo a persones que, com jo, havíem estat tractats de “rojo-separatistes”, pagant-ne un bon preu en nafres acreditables.
    Ara això ha canviat i continuarà canviant dia rere dia. Després de tres mesos i mig que han semblat tres segles, no hi ha plugims, sinó huracans, en contra de l’operació cínica de supervivència llançada per Mas el 25-N, només cercant beneficiar la seva set de poder. Com en el conte d’Andersen el nostre reietó està nu. Ho ha confirmat un excel·lent article de Josep López de Lerma (“I si tornem al port, president Mas?”) publicat dissabte en aquest diari.
    Ja no va de plugim ni de ruixats, sinó de tempestes. Els fets han esdevingut massa tossuts, i més que ho seran. Fa temps que vaig escriure que ho patiran tots els catalans i tot el catalanisme, el real i possible, el de la Renaixença fins a l’actual desastre. De moment, tenim menys dret de poder anar amb el cap alt. Se’ns pot tirar en cara un aventurisme que mai no ens havia dominat, excepte en el maleït i sortosament breu parèntesi del sis d’octubre del 1934.
    Moralment i en les enquestes, Mas i el seu aventurisme està sent emportat per moltes rieres. Pocs s’empassen el somni del principi del (seu) plaer. La veritat econòmica, sanitària, de corrupció, de manipulació informativa totalitzant i de “malgovern” s’ha instaurat com a veraç principi de la realitat. Mas té data de caducitat.
    En no assumir-ho encara ho empitjorarà. No voldrà tornar a port com li aconsella López de Lerma, en un acte de generositat. Mas prefereix el naufragi col·lectiu. El 2007 li vaig sentir dir amb les meves orelles com rebutjava una crítica que jo feia als polítics dient que “a la gent ja li sembla bé”. Vaig constatar que ell, com Jordi Pujol, no té confiança en els éssers humans. Els seus egos ho falsegen tot.
    Mas no serà el primer que potser entendrà el món quan aquest l’hagi enviat a passeig. Tant li fa. L’únic que compta és quan finalment deixarà la Plaça de Sant Jaume. El dia que ho faci serà el darrer de la seva vida política. No serà com tants altres (Churchill, De Gaulle, Azaña) que podien perdre la majoria tot i conservant una gran minoria. Adolfo Suárez ho volia. Per això em digué en privat “quiero governar treinta años, Alfons, pero no seguidos”.
    Mas no és d’aquest ramat. Ha jugat al tot o res. Tindrà el res. Cap dubte. Cal que la seva anada, que ell voldria col·lectiva, vers el Tànatos, la mort, que diria Freud, no ens arrossegui. El port a què al·ludeix Lerma mai no ha deixat de ser de tots. De tots els que tenim coincidències i considerem un bé les discrepàncies. Els ports són antagònics als naufragis. Per tant, Mas no hi pot tenir amarres.

    Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau, Garrotxa, Girona, Lleida, Tarragona, Barcelona, Catalunya, Espanya, Lejarza ICV-EUiA

  3. lejarza said

    “Corruptio optimi pessima est”, la corrupció dels millors és la pitjor possible
    Publicat el 24 març 2013
    L’Artur Mas no només presideix la Generalitat de Catalunya, és també el president d’un partit que té la seva seu embargada judicialment com a conseqüència del cas “Palau” i que resumeix, amb l’allau de casos de corrupció que el sacsegen, la degradació imperant avui a la política catalana i espanyola. En aquesta claveguera en Mas i el seu partit no es troben sols: hi ha també empresaris significatius, banquers, els partits dinàstics, de manera principalíssima el PP, i també algun partit no tant dinàstic –ERC- el secretari d’organització del qual ha hagut de dimitir, i que ja té la mà trencada en l’art de tapar les vergonyes de CiU en el cas “Palau”. En Mas, però, no s’està de vincular l’aflorament de casos de corrupció amb la deriva independentista i troba en l’anomenada “transició nacional” una mena d’explicació universal. Així, el rei del partit de les martingales, en un acte de l’Assemblea Catalana de Municipis (ACM), assegura que en una Catalunya sobirana “tindríem més eines per lluitar contra la corrupció”, i l’esperpent pren forma per la boca de l’Oriol Pujol quan diu que “li estan passant a aquest país coses que, si la població no hagués decidit empènyer cap al camí que està empenyent, no haurien passat”. Per aquest viarany haurem de concloure que l`aflorament del podriment a Catalunya és degut al patriotisme dels corruptes. Ells saben que això no és així. La corrupció és consubstancial al sistema que ells defensen i encarnen. S’han autoanomenat “els millors”, “els que en saben més”. Els convindria llegir els clàssics: corruptio optimi pessima est, la corrupció dels millors és la pitjor possible. Segur, però, que són els millors?

    Juan R. Lejarza, Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA-Argelaguer-Garrotxa)
    http://elgarrotxi.cat/corruptio-optimi-pessima-est-la-corrupcio-dels-millors-es-la-pitjor-possible/

    Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau, Garrotxa, Girona, Lleida, Tarragona, Barcelona, Catalunya, Espanya, Lejarza ICV-EUiA

  4. lejarza said

    De la corrupció a la regeneració democràtica

    Laia Ortiz, Vicepresienta i portaveu d’ICV i diputada al Congrés

    Fa dies que tenim els 5 sentits col•lapsats amb l’allau de notícies i informacions de corrupteles vàries que esquitxen les principals institucions del pais. Des del Tribunal Suprem (amb els viatges ostentosos de Dívar), al cap d’Estat i la corona (amb els Ducs de Palma “injustament enriquits”…), seguint per ajuntaments com Sabadell, Lloret, Badalona o Castelldefels (Crespo, Bustos…), continuant pels Governs de la Generalitat (amb Unió democràtica condemnada i el número dos de Convergència a qui el jutge demana la imputació pel cas ITV) i el govern de l’Estat on els papers de Bárcenas revelen un més que sospitós finançament irregular del partit i on la seva plana major pot haver defraudat a hisenda durant més d’una dècada.

    Aquesta llista la podem fer molt més llarga, perquè de casos en sobren, però aquesta selecció és l’exemple que aquesta xacra és transversal i generalitzada. No es tracta de pomes podrides com pretenen fer creure Montoro i De Guindos, sinó que es tracta de corrupció institucionalitzada fruit de la connivència i complicitat de diversos actors i sobretot de que per part dels poders polítics i econòmics s’ha instal·lat una percepció d’impunitat.
    Aquesta “institucionalització” de la corrupció ens aboca a un crisi generalitzada del propi sistema democràtic, i que té un vincle directe amb la crisi econòmica, social i ètica que fa temps que des de molts àmbits venim denunciant. Per fer-hi front cal canviar-ho tot si volem que la democràcia sobrevisqui.

    Aquesta setmana hem conegut les noves dades de l’atur que ens indiquen el fracàs de les polítiques i les reformes laborals en les xifres, però també ens diuen que cada vegada tenim més persones que abandonen pel camí, que defalleixen en l’intent i cauen del “sistema”, marxant del país o abandonant les llistes de l’atur. I aquestes persones han hagut de llegir o escoltar les mesquines paraules del president de la patronal acusant de mentiders o ganduls les persones aturades

    També aquests dies hem tornat a conéixer la informació del CIS que ens indica la desafecció de la ciutadania envers el sistema, ja no només de partits, sinó del propi funcionament de la democràcia. És evident que l’actual situació resulta insoportable per a la població.

    Estan saltant totes les alarmes i no s’hi val el maquillatge. No valen ni les fotografies, ni les cimeres ni les declaracions. La dimensió i la profunditat de la corrupció confirma el que fa temps que venim denunciant i cridant. La crisi econòmica és una estafa. I la fallida de la nostra economia té la particularitat d’originar-se en gran mesura en aquest segrest de l’interès públic i general per part d’un poder econòmic oligàrquic. Els papers Bárcenas ens ajuden a documentar el que conscient o inconscientment es ve denunciant des de la ciutadania i des d’aquells emprenedors que no estan representats ni per les patronals no per aquesta concepció decimonònica de les relacions laborals.

    Moltes vegades hem denunciat el segrest dels “reguladors” o dels governs per part dels lobbis i les grans empreses del pais. I com s’articula aquest segrest? Doncs amb la compra de l’interès general a canvi del finançament dels partits (sobretot CiU, PP. Veure dades del Tribunal de Cuentas), condonació de deute dels partits (PSOE i d’altres…), jubilacions garantides després de la política.

    I l’herència d’aquest sistema corromput s’exemplifica sobretot en la legislació i les polítiques fetes en tres grans àmbits on la influència de les corporacions són especialment rellevants a Espanya i també a Catalunya.

    En primer lloc, tenim el sistema financer, on els grans bancs han exigit el manteniment d’una llei hipotècària injusta per garantir els seus rendiments, o legislació bancaria que afavoria l’especulació i l’opacitat i on els reguladors com el Banc d’Espanya han mirat cap a una altra banda davant pràctiques abusives. Fins i tot el mateix Zapatero va acabar indultant en temps de descompte del seu govern al vicepresident del Santander i ara el PP vol canviar la legislació per garantir que delinqüents com aquest senyor puguin exercir l’activitat bancària. Això és legislar a mida.

    Les grans constructores del país són un altre exemple de “segrestador”. A més d’aquesta llei hipotecària que ha inflat la bombolla immobiliària, podem destacar la ineficient i injusta planificació d’infraestructures, sent el país d’Europa amb més quilòmetres de carretera per habitant, amb aeroports buits i una mancança evident de transport públic de proximitat.
    I el tercer gran exemple el trobem en el poder de l’oligopoli elèctric amb una gran vincle amb els governs i garants de les “portes giratòries”, que han impedit tenir una planificació energètica que afavoreixi la democratització via petites instal•lacions o la implantació d’energies netes i assegurar-se amb l’actual regulació una sobreretribució que la paguen tots els ciutadants i el medi ambient.

    Al meu parer, aquesta és la conclusió més rellevant de tota la paperassa que hem conegut. El que costa més diners, benestar i fins i tot salut als ciutadants és un sistema on la separació de poders desapareix i la distinció entre bé comú i l’interès particular s’esborra en moltes decisions.

    I és evident que calen mesures de control, de transparència, que cal que hi hagi penalització de les conductes il•legals i irregulars però també cal que la ciutadania prengui consciència que és imprescindible la regeneració democràtica i aquesta no serà possible sense la implicació de la majoria en allò públic. I això requereix passar comptes, estar informats i fer memòria, exigir responsabilitats, identificar culpables i participar.

    No hi ha corruptes sense corruptors. I no hi ha democràcia sense un “demos” exigent, informat i no només enrabiat.

    Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau, Garrotxa, Girona, Lleida, Tarragona, Barcelona, Catalunya, Espanya, Lejarza ICV-EUiA

  5. lejarza said

    El gobierno de los peores

    José Manuel Lechado García

    Durante la mayor parte de su existencia la humanidad convivió en paz con el medio y consigo misma. Las viejas comunidades nómadas o más bien semi-nómadas, previas al asentamiento en poblados estables, habían encontrado el equilibrio con el territorio del que dependían para sobrevivir. No esquilmaban los recursos, casi siempre limitados, ni crecían por ello más de lo necesario. A su alrededor se extendían otros clanes o tribus con los que no guerreaban, sino todo lo contrario: sabedores de los riesgos de la endogamia, los vecinos celebraban cada cierto tiempo encuentros amistosos para intercambiar productos, alimentos y material genético. Esta organización itinerante, unida por lazos de parentesco e impulsada y movida por la búsqueda del sustento, se mantuvo durante un millón de años. No carecía de momentos de diversión y creación, pero sí, curiosamente, de jefes.

    La sociedad humana natural no era jerárquica, sino que se basaba en conceptos más útiles, como la colaboración y el esfuerzo común. Se valoraba, eso sí, la experiencia de los veteranos a la hora de dirigir una partida de caza, como se tenía en cuenta el conocimiento de los más expertos a la hora de localizar fuentes de agua ocultas o de reconocer el mejor momento para la recolección de tal o cual fruto, por ejemplo. Pero esto es respeto al saber, no jerarquía. Dicho sea de paso, esta descripción breve de un orden colaborador no procede de lucubraciones bienintencionadas alrededor de la figura del buen salvaje: en aquella sociedad había conflictos y problemas, y no todo eran bondades. Sin embargo, el apoyo mutuo es el único procedimiento lógico para que una especie inteligente pueda sobrevivir frente a una naturaleza adversa, cuando no hostil.

    En aquel tiempo surgían, igual que hoy, individuos insolidarios que intentaban evitar su parte de esfuerzo y vivir a costa de los demás. En un mundo de recursos limitados, empero, estos elementos estaban fuera de lugar y no podían sobrevivir. La humanidad se regulaba a sí misma privándose de los peores: parásitos, explotadores, caraduras… Nuestros antepasados sabían, en definitiva, que la humanidad es ante todo un equipo. Y también una sola familia.

    Las cosas empezaron a cambiar cuando la domesticación de plantas y animales trajo el fin del nomadismo. Los primeros campamentos fijos, que hoy con optimismo excesivo llamamos «ciudades», no pasaban de rudos apiñamientos de cabañas que, sin embargo, llegarían con el tiempo a ser verdaderas urbes. Y allí, en estos espacios recién inventados, se hizo realidad uno de los hechos más insólitos de la evolución: una especie creaba un ecosistema a su medida para asegurarse la supervivencia.

    Semejante culminación de «lo artificial» podría haber sido la corona de una especie que, hasta entonces, lo había estado haciendo bastante bien, pero las cosas se torcieron de forma inesperada y la civilización acabó convirtiéndose en una pesadilla. La acumulación de excedentes alimenticios favoreció el crecimiento de la población y esto, a su vez, facilitó la especialización en el trabajo: ya no era necesario que toda la población trabajara para conseguir alimentos. Con la especialización surgieron las primeras diferencias, leves al principio, aunque ya significativas, orquestadas alrededor de la idea del valor del trabajo: ¿cuántos puñados de trigo hay que cambiar por una azada? ¿Cuántas manzanas cuesta levantar una pared de adobe? El dinero fue el primer invento de la humanidad sedentaria, y con él surgió la posibilidad inmediata de comprar trabajo ajeno y, sobre todo, evitar el propio.

    En este nuevo escenario urbano, además, los elementos insolidarios encontraron un hábitat propicio para desarrollar su actividad parasitaria. Y nuestra especie no estaba prevenida. El sobrante de alimentos (obviemos, por ahora, los periodos de escasez provocados por sequías y plagas) y la división del trabajo no sólo dieron cabida a una población más numerosa, sino también a hacer la vista gorda, aunque fuera un poco, respecto a la presencia de vagos y aprovechados. Por la caridad suele entrar la peste. Como quiera que estos sujetos no dejarían de estar mal vistos, y eso a su vez les picaría el orgullo (el haragán suele tener muy buen concepto de sí mismo), se concentraron en buscar ocupaciones de poco esfuerzo que, no obstante, les permitieran vivir a costa de los demás. Hubo diversas formas de conseguirlo, y cada una deformó en su cuna a la todavía tierna civilización, desviando a la humanidad de su camino para siempre.

    Los más imaginativos, a la par que vagos, inventaron fábulas que, contadas por la noche, cobraban visos de realidad como primer intento de explicar el mundo. Así surgieron las religiones. En los campamentos nómadas hombres y mujeres ofrecían su agradecimiento a una vaga idea de la Naturaleza que les daba de comer. Ahora la nueva casta de embaucadores, o sacerdotes, iba a mancillar el invento urbano con el cáncer de la fe. Una ilusión que, en los malos momentos, parecía explicar la desgracia, el hambre o la enfermedad, aunque en realidad no otorgaba remedio alguno. El templo sería pronto el elemento distintivo, la bandera de cada ciudad y pueblo, un armatoste arquitectónico discordante y carísimo que hipotecó la civilización y sigue haciéndolo.

    Otros sujetos menos inteligentes, aunque igual de vagos y tal vez más ambiciosos, alegaron necesidades defensivas difusas para ofrecerse como «guardianes». Lo cierto es que la vieja colaboración entre clanes se había difuminado un poco con la urbanización, pero aún se mantenía el comercio y el intercambio genético entre vecinos. La acumulación de riquezas en templos y trastiendas animó la codicia de algunos, y así esos vigilantes formaron una nueva casta preparada para medrar robando el trabajo de otros. Si la religión había enturbiado la mente colectiva de nuestra especie, la lacra militar impuso una realidad física opresiva y violenta. La alianza entre el cuartel y el templo terminó de emponzoñar el logro urbano y así la humanidad no fue ya, nunca más, un equipo sino una confusión de enjambres en guerra.

    No obstante, aún faltaba algo: el sacerdote debía justificar su ocio y su buena vida inventando dioses y ritos; y el guerrero, que disfrutaba del ejercicio de la violencia, corría por otra parte el riesgo de ver su propia cabeza separada del cuerpo en un mal lance. Un tercer tipo de elemento insolidario, el más genuino, al que hoy podríamos definir con el apellido de «emprendedor», descubrió la manera de parasitar la sociedad sin arriesgar el pellejo ni complicarse demasiado con votos o ceremonias. Así, presumiendo de su capacidad para «organizar», fueron apareciendo los primeros «jefes», que luego fueron líderes y, por fin, reyes y emperadores.

    Es posible que en los primeros tiempos la aparición de estas figuras de liderazgo respondiera un poco a la organización antigua. Tal vez, en principio, fueron meros capataces de obra que a base de mandar evitaban empuñar herramientas… Pero a medida que la ciudad crecía, las labores se diversificaban y quedaba claro que un solo hombre no podía entender de todo, estos líderes «naturales», profundamente perniciosos, se aliaron con sacerdotes y generales para crear una élite intocable de privilegiados. Los sacerdotes justificaron la injusticia alegando oscuros designios de seres imaginarios; y los generales, al frente de una tropa de sicarios, aportaban el miedo real necesario por si la fantasía de los altares no bastaba.

    Llegados a este punto los líderes, ahora llamados gobernantes, ya no necesitaban disimular talento alguno, pues su poder les venía de los cielos y de las armas, lo que les legitimaba para sancionar la gran estafa de la civilización y, con ella, el fracaso de una especie. Los primeros jefes tal vez fueron hombres de talento, pero cuando legaron el cetro a sus hijos, sin más merecimiento que el genético, se inició una sucesión de incapaces ambiciosos que perdura hasta ahora mismo. La casta de miserables que domina a la humanidad no ha dejado de pasarse a sí misma la riqueza y los privilegios mientras el grueso de la especie vive en la penuria.

    Han pasado miles de años y las cosas no han cambiado en lo sustancial. La superstición, la guerra y la adoración fanática al líder se mantienen, al igual que la explotación de muchos por parte de unos pocos. La conclusión que extraemos de la Historia (con mayúsculas, el devenir escrito de la especie en sus últimos pasos: un suspiro), es desalentadora: los gobiernos, la idea del poder y el liderazgo, no son ni han sido nunca patrimonio de los más capacitados e inteligentes. Por el contrario, han sido y son los elementos más ambiciosos y despiadados los que han dirigido el cotarro. Sólo esto basta para explicar el caos en que vive nuestra especie y la suma de crímenes y disparates que es la Historia: una Historia nada gloriosa de criminales coronados, criminales con corbata, mitra o galones.

    Si te has preguntado alguna vez por el origen de todo esto, del desastre, de la guerra, de la crisis eterna, la respuesta no es difícil: nuestra sociedad planetaria ha sido dirigida siempre, y lo sigue siendo, por los peores especímenes del género humano, los más avarientos, rapaces y malvados. Y no dudes de que hoy sigue siendo así, incluso en los regímenes supuestamente democráticos: el líder del partido, el que llega a presidente, no ha alcanzado su puesto repartiendo bondades, sino pisando cuellos, chantajeando, mintiendo y quitándose de en medio a amigos y enemigos. No esperes nada bueno de cualquiera que, por propio gusto, ejerza algún tipo de poder, sea en un parlamento, en una cárcel, en un cuartel o en una banda de pistoleros.

    El ser humano corriente, el que no ambiciona glorias, el que gusta de colaborar y hacer el bien a sí mismo y a los demás, nunca llega a las alturas, entre otras cosas porque no las busca ni las quiere. Sin embargo, el mal ejemplo de los «líderes» contamina el pensamiento común con todos sus anti-valores: la adoración de la jerarquía, la idea corrupta del orden, el principio de autoridad, el fatalismo religioso, la resignación, el mito del emprendedor y tantas otras paparruchas que nos conducen a todos, sin prisa pero sin pausa, al desastre y, tal vez, a la extinción.

    Si la humanidad quiere tener un futuro necesita mirar al pasado, pero al pasado lejano, cuando la autoridad y el poder eran conceptos no ya ridículos, sino inconcebibles. Si persistimos en la adoración boba de imágenes, banderas, uniformes y tronos, estamos perdidos.

    Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau, Garrotxa, Girona, Lleida, Tarragona, Barcelona, Catalunya, Espanya, Lejarza ICV-EUiA

  6. lejarza said

    Conjura de l’Empordà
    Albert Sáez
    Fue un gélido 2 de febrero en una acomodada masía propiedad de Luis Conde en el Empordà. Los empresarios que viven subidos en el puente aéreo entre Barcelona y Madrid y que se ganan la vida ejerciendo de catalanes en España y de españoles en Catalunya se reunieron para ver la manera de reconducir lo que ellos entienden como deriva soberanista de Artur Mas desde las elecciones de noviembre. Se querían conjurar para construir una alternativa dialogada y dialogante a la previsible confrontación consecuencia de la consulta que Mas ha comprometido con sus electores y con sus socios del Gobierno. Eran, y son, un grupo consternado por la presunta traición de Mas a quien auparon a la Generalitat para echar del Palau a rojos y a separatistas, por este orden. Mas no solo ha decidido que CiU ya no viva de ser su chico de los recados en Madrid sino que se ha aliado con la pérfida Esquerra para labrarse el futuro. Tantas alteraciones del medio ambiente obligaban a resituar las cosas y para ello se reunieron a charlar plácidamente rodeados del armonioso paisaje ampurdanés.
    Pero el día salió atramontanado. Para empezar, fallaron la mayor parte de los invitados de Madrid a quienes había que encargar la dura labor de desbrozar la senda del diálogo ante Mariano Rajoy. No pudo venir ni tan solo la persona que ya cobra por el trabajo antes de hacerlo: Esperanza Aguirre, empleada de lujo del mismo Luis Conde. La razón fue que a la misma hora Aguirre quiso comprobar en primera persona la vitalidad política de Rajoy que comparecía en la Junta Directiva del PP para dar cuenta de los sobres de Bárcenas. Lo mismo le ocurrió a Luis de Guindos. Con lo cual los Oliu, los Nin y tutti quanti se quedaron compuestos y sin interlocutores. Toda un metáfora de esa España actual demasiado ensimismada para ocuparse de Catalunya.
    Han pasado dos meses  y el resultado de la conjura del Empordà ha sido ciertamente desastroso. Moverle la silla a Mas ha sido un mal negocio. Un Gobierno más débil defiende peor sus intereses, peor no necesariamente cambia de opinión, sobretodo cuando los votos se le marchan por el lado soberanista y no por el de la moderación. La inestabilidad excita las bajas pasiones de ERC que ya huele un segundo sorpaso -ahora a CiU- si Mas traiciona la Diada y sueña con el adelanto electoral. Y el tercero en discordia, el PSC ha decido sustentar la operación solo en la medida que encaja con su propia estrategia y no convertirse en una simple marioneta de las elites catalanas para domesticar a CiU. Elpresident debilitado, sin noticias de la parte dialogante de Madrid y con ERC y el PSC más revueltos. Esta es la resultante de la conjura del Empordà. Esperemos que sus negocios los conduzcan con más éxito.

    Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau, Garrotxa, Girona, Lleida, Tarragona, Barcelona, Catalunya, Espanya, Lejarza ICV-EUiA

  7. lejarza said

    Els acusen de simular un robatori de 350.000 € i diuen que van errar càlculs
    Un dels tres processats, que són hotelers, va ser director d’Arquitectura i Habitatge durant la presidència de Jordi Pujol 
     Rosa, Carmen i Francesc Xavier Ventura Teixidor, tres hotelers de Besalú acusats de fingir un robatori per valor de 350.000 euros per cobrar de l’assegurança admeten que van cometre “errors de càlcul” quan van fer l’inventari dels objectes sostrets però asseguren que no hi va haver “mala intenció”. La fiscalia acusa els germans, sisena generació d’hotelers de la Garrotxa, de simulació de delicte i d’un altre delicte d’estafa. Un dels acusats, Francesc Xavier Ventura, va ocupar el càrrec de director d’Arquitectura i Habitatge durant la presidència de Jordi Pujol. Els acusats afirmen que el robatori a l’hotel Can Güell va ser real. “No el vam fingir, l’únic que hem aconseguit és ser la riota de tota la comarca”, va afirmar una acusada.
    El suposat robatori fingit que va arribar a judici ahir a la secció tercera de l’Audiència de Girona va passar el 15 de desembre del 2010. Els germans -que són propietaris de tres establiments hotelers a la Garrotxa- van denunciar que durant la nit uns lladres havien entrat a robar a un dels hotels, el Resort Can Güell del municipi de Sant Ferriol (Teuleria), i s’havien endut multitud d’objectes. En aquell moment, l’hotel estava tancat com a conseqüència d’un brot de legionel·losi que havia fet que les autoritats sanitàries el clausuressin fins que fessin algunes reformes.
    Segons la fiscalia i l’acusació particular que representa la companyia asseguradora, els negocis dels germans no travessaven un bon moment i, de fet, estaven en concurs de creditors perquè no podien fer front al deute de set milions que havien contret per fer el nou hotel. Per això, les acusacions creuen que els germans van planejar fingir el robatori donant festa a tots els treballadors. Després, quan van denunciar els fets davant els Mossos, van inflar l’inventari i van intentar estafar la companyia asseguradora per aconseguir diners.
    D’entrada, els propietaris van declarar als Mossos que calculaven que els havien robat objectes per valor de 350.000 euros. Finalment, un cop fet l’inventari, van reclamar a l’asseguradora 261.827,77 euros en concepte d’indemnització.
    Els germans van assegurar que el robatori va ser real i que en cap cas van tenir intenció d’estafar la companyia. Segons van explicar Carme i Rosa Ventura, van saber que havien entrat a robar a Can Güell perquè un proveïdor de líquids per a la piscina va alertar que hi havia un vidre de la propietat trencat. Un cop van anar a veure què passava, es van trobar que uns lladres havien saquejat la propietat i que faltaven molts objectes, com televisors, sofàs, taules o cadires. 
    Segons les germanes, el primer càlcul que van fer als Mossos d’Esquadra va ser “aproximat” i en cap cas tenia validesa. “Reconec que se’m van duplicar llistes, però no va ser amb cap mala intenció”, va detallar Rosa Ventura que va ser qui va elaborar el document de càlcul del valor dels objectes sostrets.
    El tercer acusat, Francesc Xavier Ventura, que és vocal de la mercantil Cal Parent Resort S.L., que gestionava l’establiment, i va assegurar que no participava professionalment en el dia a dia de l’activitat hotelera perquè era una responsabilitat que recau en les seves germanes.
    La fiscalia demana per a cadascun dels germans una pena d’11 mesos de presó i a pagar una multa de 5.250 euros per un delicte de simulació de delicte i un altre d’estafa en grau de temptativa.

    Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau, Garrotxa, Girona, Lleida, Tarragona, Barcelona, Catalunya, Espanya, Lejarza ICV-EUiA

    • lejarza said

      La fiscal manté que els tres hotelers de Besalú es van conxorxar per estafar
      Part del material que havien denunciat com a robat es va localitzar dies després a les golfes d’un dels establiments
      17.04.2013
      GIRONA | ACN/DDG La fiscal i l’acusació particular mantenen que els tres hotelers de Besalú es van conxorxar per fingir el robatori a l’hotel Can Güell del municipi de Sant Ferriol i estafar l’asseguradora exigint una indemnització. El judici va quedar vist per a sentència ahir. Els germans Carme, Rosa i Francesc Xavier Ventura s’enfronten a una pena de dos anys i mig de presó i a pagar una multa de 8.100 euros per simulació de delicte i intent d’estafa. Els germans van reiterar que potser van cometre errors de càlcul en el moment de fer l’inventari dels objectes sostrets però van negar que hi hagués intenció d’estafar. Un dels germans, Francesc Xavier, va ocupar el càrrec de director d’Arquitectura i Habitatge durant la presidència de Jordi Pujol.
      El cas contra els tres germans, que són propietaris de Can Siques i Hotel Tallaferro de Besalú, aquet ultìm edifici protegit d`interes públic, a la Garrotxa, va quedar vist per a sentència després de dues jornades de judici durant les quals han declarat a l’Audiència de Girona més d’una vintena de persones.
      Denúncia per robatori
      El suposat robatori fingit va passar el 15 de desembre del 2010. Els germans van denunciar que durant la nit uns lladres havien entrat a robar a un dels hotels, el Resort Can Güell de Sant Ferriol , i s’havien endut multitud d’objectes. En aquell moment, l’hotel estava tancat com a conseqüència d’un brot de legionel·losi. Quan van presentar denúncia davant els Mossos d’Esquadra, els propietaris van quantificar el valor dels objectes sostrets en uns 350.000 euros. Posteriorment van fer un inventari més detallat i el van enviar a la companyia asseguradora. La reclamació ascendia als 261.827,77 euros.
      Mal moment econòmic
      La fiscalia i l’acusació particular, que representa els interessos de la companyia asseguradora, consideren que el robatori no va existir i que els germans el van fingir perquè travessaven un mal moment econòmic i necessitaven els diners.
      En el seu informe, la fiscal va recordar que dies després es van trobar bona part dels objectes que segons els germans s’havien endut els lladres. Per exemple, la roba de llit i de bugaderia de l’hotel estava amagada en bosses de plàstic a les golfes del mateix hotel. A més, la fiscalia també conclou que els germans van inflar el preu d’alguns dels objectes per aconseguir més diners de l’asseguradora.
      L’acusació particular creu que hi ha proves suficients per condemnar-los. El lletrat va apuntar que els suposats lladres es van endur mobiliari voluminós i, per tant, necessitaven furgonetes o un camió per emportar-s’ho tot. L’advocat dubta que una de les germanes, que viu a uns 200 metres de l’hotel, no veiés res estrany.
      Per això, les acusacions van mantenir la petició de condemna per als tres germans. Concretament, la fiscalia demana una condemna d’11 mesos de presó i una multa de 5.250 euros. L’acusació eleva la petició a 2 anys i mig de presó i a una multa de 8.100 euros.
      La defensa, en canvi, demana que els absolguin i atribueix a “errors de càlcul” que enviessin un primer inventari incorrecte a la companyia asseguradora. “Ens poden culpar de poc rigorosos, de desorganitzats o d’anàrquics, però no d’haver robat absolutament res”, va afirmar en el seu últim torn de paraula Rosa Ventura. En la mateixa línia, els altres dos acusats van reiterar que no havien intentat enganyar ningú i el lletrat de la defensa va insinuar que darrere el robatori hi podria haver empleats de l’hotel que aquells dies sí que treballaven a Can Güell, malgrat estar tancat.
      Un dels germans, Francesc Xavier Ventura, va ocupar la direcció general d’Arquitectura i Habitatge durant la presidència de Jordi Pujol. Tot i que va assegurar que professionalment no participava en el dia a dia dels hotels, va utilitzar el seu últim torn de paraula per demanar que si hi ha condemna a les seves germanes, també n’hi hagi per a ell.

      Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau, Garrotxa, Girona, Lleida, Tarragona, Barcelona, Catalunya, Espanya, Lejarza ICV-EUiA

  8. lejarza said

    La trama de les ITV va crear una xarxa opaca per ocultar Oriol Pujol

    Volia construir un “entramat societari” que dificultés el coneixement de la identitat dels seus “veritables partícips”

    Catalunya 12.12.2013

    BARCELONA | EFE/DDG La xarxa acusada d’arreglar la concessió d’inspeccions de vehicles (ITV) a Catalunya volia crear un “entramat societari” que dificultés el coneixement de la identitat dels seus “verdaders partícips”, entre ells el diputat de CDC Oriol Pujol, segons conclou l’Agència Tributària en un informe.
    El magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que manté imputat Oriol Pujol pel cas de les ITV ha rebut un últim informe de la unitat de Vigilància Duanera de l’Agència Tributària que resumeix els correus electrònics intervinguts i altres documents confiscats relacionats amb la causa. A partir d’aquestes trucades i documents intervinguts, Hisenda dedueix la intenció dels empresaris de la trama ITV investigats de “crear un entramat societari que dificulti el coneixement de la identitat dels veritables partícips”, dels quals Upprime Energy seria la societat utilitzada per aconseguir els objectius.
    De fet, en l’acte en què va acordar la imputació d’Oriol Pujol, el jutge apreciava indicis que el diputat convergent “compartiria amb un dels empresaris imputats una participació a la societat Upprime”, que precisament havia de resultar afavorida amb la remodelació de les concessions d’ITV. Per això, manté l’Agència Tributària, els imputats van crear al setembre de 2011 l’empresa Molkolan, l’única finalitat de la qual seria “la d’aparèixer com una societat interposada que participés al seu torn en un 30% d’Upprime Energy”. A més, per a la creació de Coriander, una de les dues empreses que integraven Upprime Energy al costat de Ficosa, es va elegir “un advocat de confiança d’Oriol Pujol”, Modest Llopis de Aysa, i l’operació es va formalitzar al despatx notarial de la dona del lletrat.
    L’informe de l’Agència Tributària esmenta diversos correus electrònics en els quals l’advocat Modest Llopis assessora l’empresari imputat Sergi Alsina sobre la venda de participacions a tercers, en què “s’indica com fer-ho de la manera més opaca possible”. Entre aquests correus, en destaca un de març de 2013 en què Modest Llopis va assessorar Alsina sobre “diversos maneres de realitzar una transmissió d’accions i on sembla que el motiu principal és que no quedi constància de l’esmentada transmissió”. L’informe d’Hisenda inclou un document en el qual es va signar l’acord de “joint venture” per a la constitució d’Upprime, que revela que l’empresa “desenvoluparà un projecte d’eficiència energètica i inspecció tècnica de vehicles” i, entre els seus objectius de negoci, cita l’adjudicació d’un lot d’ITV al setembre de 2012. L’escrit de l’Agència Tributària incorpora un apartat amb documents confiscats que apunten que Pujol seria també “propietari o beneficiari de, com a mínim, una de les societats que figuren a nom de la seva cònjuge, Anna Vidal Maragall”.

  9. lejarza said

    El ataque a la Catalunya social

    Vicenç Navarro

    Los últimos datos del Eurostat, la agencia de recogida de datos de la Unión Europea (UE), y del Idescat, la agencia de recogida de datos de Catalunya (con datos homologables a los del Eurostat), permiten conocer la situación social de España, incluyendo Catalunya. Tales datos muestran un gran deterioro de la situación social en España y en Catalunya. En este artículo me centro en Catalunya, donde tal deterioro ha sido incluso más acentuado, y en las razones para tal deterioro comparando la situación de Catalunya con el promedio de los países de la UE-15.
    Empecemos por el mercado de trabajo. La tasa de ocupación de la población es mucho más baja en Catalunya que en el grupo de países de la UE de similar desarrollo económico al nuestro (es decir, a la UE-15), y esto se debe a la escasa disponibilidad y gran destrucción de puestos de trabajo que caracterizan el espectacular deterioro del mercado de trabajo. Esto también explica la elevadísima desocupación (especialmente elevada entre los jóvenes), una de las más altas de la UE-15, una situación que no cambia. El porcentaje de personas que están paradas durante más de un año es casi tres veces más elevado en Catalunya que en la UE-15. Catalunya es también uno de los países de la UE-15 con mayor precariedad entre los trabajadores. Es más, y en contra de la opinión de los economistas ultraliberales que tienen gran visibilidad en los medios de información, tanto privados como públicos, incluyendo los medios públicos catalanes, como TV3 y Catalunya Ràdio, Catalunya es uno de los países con mayor flexibilidad laboral, como lo muestra el hecho de que Catalunya tenga uno de los porcentajes más bajos de trabajadores con contrato fijo de la UE-15. Y es también uno de los que tiene salarios más bajos (y que han bajado incluso más durante los años de crisis).

    Una situación igualmente preocupante aparece en cuanto al gasto público social (que financia la sanidad pública, la educación pública, los servicios sociales públicos, las escuelas de infancia públicas, los servicios de dependencia públicos, la vivienda social, y un largo etcétera). Catalunya tiene uno de los gastos públicos sociales por habitante más bajos de la UE-15, y esto a pesar de ser uno de los países más ricos de la UE-15 (su PIB per cápita es el 110% del de la media de la UE-15). Este menor gasto público no se debe al hecho de que Catalunya tenga menos necesidades. Todo lo contrario. En educación, por ejemplo, el porcentaje de la población de 20 a 64 años que ha conseguido al menos la enseñanza secundaria es de los más bajos de la UE-15. Una cosa parecida ocurre en la sanidad pública, una de las sanidades europeas con menor gasto público sanitario por habitante.

    Y en contra de lo que la sabiduría convencional mediática y política promueve en Catalunya, la mayor causa de este deterioro de la Catalunya social no se debe primordialmente al déficit fiscal (llamado belicosamente por los independentistas catalanes “expolio de Catalunya por el Estado español”) –que existe, aunque en cantidades menores de las que se presentan por ellos, como he documentado en mis trabajos–, sino en el “expolio de una clase (las clases populares) por una minoría (que vive en Catalunya y es catalana)”. Las leyes que han causado este deterioro de la situación social de Catalunya, perjudicando a las clases populares (con las sucesivas reformas laborales y los recortes sociales), las han aprobado partidos políticos catalanes en las Cortes españolas, que sistemáticamente han favorecido a una minoría a costa de la mayoría de la población. Y algunos de ellos (representantes de las minorías), como CiUhan prometido, como ocurrió hace unos días, al mundo empresarial que cuando consigan la independencia bajarán sus impuestos, mientras que algunos de los gurús ultraliberales independentistas que aparecen en TV3 son conocidos defensores de la total privatización de las pensiones públicas.

    La mayor causa del atraso histórico de la Catalunya social es el enorme dominio que las fuerzas conservadoras y liberales (en alianza con las fuerzas políticas de la misma sensibilidad política existentes en el Estado español) han tenido en la vida política y mediática de Catalunya (y España, de la cual Catalunya es parte) desde los años cuarenta, tanto durante la dictadura como durante el periodo democrático. No es por casualidad que los países que están también a la cola de la UE-15, que son Grecia y Portugal, hayan sido países que han tenido dictaduras ultraconservadoras sustituidas por democracias muy limitadas, altamente influenciadas por intereses económicos y financieros que han configurado sus políticas públicas. Hablar solo de nación sin hablar de clase es insuficiente para entender el problema social de Catalunya. Esta es la realidad ignorada, cuando no ocultada, en los mayores medios de información y persuasión en Catalunya.

    Vicenç Navarro. Catedrático de Políticas Públicas. Universidad Pompeu Fabra

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: