Argelaguer Vall del Llierca

Garrotxa: Argelaguer – Tortellà – Montagut i Oix – Sales de Llierca – Sant Jaume de Llierca – Fundat l´any 2005

Feréstegues raconades i gemades valls

Posted by lejarza en 21 diciembre, 2012


Juan R. Lejarza, Argelaguer (Garrotxa): Feréstegues raconades i gemades valls.-“Dalt del Puig de Bassegoda, com posat exprés per a confort de l’excursionista afadigat, hi ha un canapè de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra, on algun temps jo m’hi asseia sovint, contemplant sempre amb el mateix interès el grandiós
panorama que s’estenia a mos peus. A sol ixent, les terres baixes de l’Empordà s’obiraven boiroses per damunt les serralades de la Mare de Déu del Mont, emboscades fins a sota les calisses de sa carena nua, més ençà, el pic de la Tossa, i més ençà encara, Lliurona rònega i perduda entre els alzinars, el rierol del Borró tallat a pic, la serra perduda de Banyadors i les negres pinoses de Polí; cap a la dreta, els formidables reductes del Freu, els crenys i les gorgues de Sadernes, on s’hi veu encara l’encinglada cova des de la qual diu que un temps el bisbe pasturava el seu
ramat i beneïa, per damunt de l’avenc, a les verges del Senyor arraulides en son convent de Collroig, entre esquifits conreus i minúsculs vergers enrondats de murtres i llentiscle. Més a ponent, Talaixà, a cavall de cingleres espantoses, el grandiós absis de Sant Aniol i les feréstegues raconades de Brull. Mirant cap a Segarra, veia Ribelles damunt els imponents canals d’Uja, Bestracà sobre els enderrocs d’Escales; i cap el nord, Costabona i el majestuós Canigó tot cobert de neu”.
Amb aquestes famoses paraules de Marià Vayreda comença la novel·la La Punyalada. La descripció a vista d’ocell ens situa a un territori: una terra aspra i de mala petja, l’Alta Garrotxa. El seu paisatge únic ha estat font d’inspiració per a poetes i artistes, que han sabut veure en les seves muntanyes formes capritxoses que ens transporten a un univers llegendari. Així Jacint Verdaguer escrivia en el seu llibre Excursions i Viatges:
“La serra del Mont és comparable, per sa estranya figura, a un enorme i bonyegut camell que baixa del Pirineu en direcció al golf de Roses, vora avall del Fluvià. Amb lo gep sosté el santuari, i al cim del cap lo castell de Falgars”.
Al llarg dels segles, l’home s’ha anat adaptant a aquest paisatge accidentat i ha aprofitat tots els seus recursos per a poder-hi subsistir. Josep Girona en el llibre Alta Garrotxa ens explica com s’ha anat habitant el territori:
“Enmig d’aquest conjunt verament imposant, de relleus turmentats, de cingles descarnats i cims punxeguts, s’hi obren petites i gemades valls, lloc de concentració dels reduïts nuclis humans de la comarca. Així Beget, en sa fonda i fresca vall, al peu de l’alterós Coma Negra, Oix, sota els rocosos i desfregats vessants del Bestracà, Sant Aniol, enmig del seu majestuós circ calcari, entre molts altres. Petits paradisos gelosament servats per al vianant que hi arribi amb el cor obert, delerós de sadollar-se de la seva pau i de la seva bellesa exquisides”.
Des de molt antic l’home ha apreciat la bellesa d’aquest paisatge i se l’ha fet seu volent que les seves inquietuds artístiques hi perduressin. Així, Josep Girona, citant una cèlebre frase de Josep Pla, ens diu de la Vall del Bac:
“És el paisatge del romànic; sovint el romànic ve anunciant un paisatge idíl·lic”
Un paisatge que a poc a poc es va anar humanitzant, no només en la transformació visual del territori sinó també com a espai sonor. Esteve Puigmal ens en dóna una idea a Alta Garrotxa, aplecs i músics i una esperança:
“Un dia a l’any els gossos de Bestracà, de Madelom, de Monars, Maians o Masmitjà, del Vaquer, de Talaixà o masies de Lliurona i Bassegoda, de la vall del Bac, de Bolós o de Salarsa, lladraven a una hora determinada del matí (…) Era l’arribada del músic, un músic de la contrada: era el dia de l’aplec”.
A mesura que l’ocupació humana va ser més intensa els canvis en el paisatge van ser més profunds, sobretot durant el segle XIX. Cèsar August Torras ens descriu una
d’aquestes doloroses cicatrius:
“Els hermosos boscos de Monàs, propietat del Marquès d’Alfarràs estan dallant-se activament y la clotada ha perdut bona part de sons encants. La fosca y enèrgica verdor ha anat desaperixent y’ls grofolluts penyals mostren descarnadament s’espadada llisura i les baumes les boques de llurs misterioses cavitats”.
Aquesta sobrexplotació dels recursos es va acabar a mitjans del segle XX quan les activitats relacionades amb el carboneig van deixar de ser rendibles. Comença l’èxode rural, es buiden les valls, s’abandonen els camps i els boscos, comença l’enrunament de les masies. El bosc comença a envair prats i pastures, el paisatge es torna més uniforme i es naturalitza. Les paraules del poeta Joan Mercader en el poema Talaixà evoquen la solitud d’aquest nou paisatge:
Talaixà, a cavall de cingles esgarrifosos, / Escolta el silenci dels núvols, / L’udol del vent al voltant / De les cases ensopides, buides, / Esquelets petrificats, estàtues de sal.
A través dels textos literaris hom pot anar resseguint la transformació de l’Alta Garrotxa al llarg dels segles. Entre tots hem de preservar aquest espai per tal que en el futur el seu paisatge sempre sigui font d’inspiració per al poeta que busca la bellesa.

Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza

Anuncios

6 comentarios to “Feréstegues raconades i gemades valls”

  1. lejarza said

    Plantes de raïm als horts de darrere el monestir de Sant Pere de Besalú
    La presència del cultiu de raïms està documentada a la major part de localitats de la Garrotxa. Només a la part més humida de la comarca, la Vall d’en Bas, no hi ha constància de l’existència de vinyes, ni per fer vi per a les litúrgies dels monestirs i esglésies de la zona. 
    El cultiu de raïms formava part de les obligacions agrícoles dels monestirs benedictins de l’edat mitjana. En molts casos va ser introduït a punts de muntanya, on des de fa segles se’n fa. Els monjos necessitaven el vi sobretot per l’Eucaristia, però també perquè el consideraven un aliment. Tot plegat afegit a les difílcils comunicacions de l’època feia que plantessin ceps i parres en punts que ara són considerats inversemblants per la producció de raïm.

    l cultiu de raïm va tenir la seva importància en l’antic comtat de Besalú (988-1111). La presència està documentada en la major part de localitats de la comarca de la Garrotxa. Només a l’àrea de l’actual Vall d’en Bas, més humida i freda, no hi ha notícies del cultiu. El raïms, els ceps i les vinyes es van perdre definitivament a la Garrotxa al segle XIX. Només en va restar un intent d’introducció a les Planes d’Hostoles a finals del segle XX. Alguns autors relacionen la introducció del cultiu de raïms en una comarca massa freda i humida amb la colonització dels comtat pels monjons benedictins. 
    Els monjos benedictins van plantar ceps als llocs més assolellats dels dominis dels de les abadies de Sant Pere de Besalú, Sant Esteve de Banyoles i Sant Julià del Mont i en els dels priorats de Sant Joan les Fonts: Santa Maria de Riudaura i Santa Maria del Collell. El motiu de plantar ceps en territoris on el cultiu de raïm no ha assolit mai èxit era la necessitat de disposar de vi per l’eucaristia. 
    Els monjos buscaven un indret proper a un riu, voltat de boscos i prats. A més necessitaven una pedrera i vinyes per fer vi per a la litúrgia. I a més, en la seva vida laboral i de pregària consideraven el vi com un aliment.
    Cultiu i conservació
    El cultiu i la conservació del vi són presents en un inventari del segle XV publicat al llibre de Francesc Caula Recull d’articles i treballs. És un inventari que forma part del document de concessió de la gestió del monestir per part del prior Guillem de Sant Joan al prior Pere de Mata. El document exposa: “el celler una tina de colar 30 somardes de vi; vayells per vi”. Arquitectònicament, els monestirs es construïen segons una distribució fixa, que es basava en el lema “ora et labora”. Així, segons l’organització de la vida monàstica -“Consuetudines farfenses”-hi havia d’haver un celler, una cuina, el dormitori, l’església, estable, l’escriptori i la biblioteca.
    El següent element de l’enumeració és la tina. Es tractava del clàssic recipient de fusta, amb la boca més ampla que el sòl, que serveix per guardar el vi. El text precisa que era “la tina de colar”. És a dir, la que suportava una tela sobre la qual vessaven el líquid perquè entrés lliure de partícules sòlides al recipient. La tina podia acollir trenta somardes. Les somardes eren una unitat de mesura medieval. Marcaven la capacitat d’un recipient de ceràmica (àmfora) que podia transportar una somera (burra). Una àmfora medieval tenia capacitat per 26 litres. 
    La paraula “somarda” encara és usada en algunes variants de l’aragonès, amb el significat de puntualització en una conversa. Un significat similar al de posar els punt sobre la i. Els “vayells” eren recipients del format d’una bóta, però sense ventre. És a dir, eren uns grans recipients de fusta destinats a servar el vi. La paraula “vayell”, encara s’usava el 1662 i més tard es va recuperar l’arcaisme “vaixell” en la llengua literària per substituir el castellanisme “barco”. Així, abans, del navili en deien barco i ara del navili en diuen vaixell, que abans significava contenidor de vi.
    L’exposició continua amb la frase “la clau de la porta de la casa de la tina major”. La clau era el mateix instrument per obrir que ara. Només que als monestirs d’abans totes les habitacions es tancaven i s’obrien amb clau. La casa en aquest cas vol dir l’habitació, on hi havia la tina major, que era la que contenia més vi.
    Un document del 10 d’abril del 1378 del mateix llibre exposa que el prior del monestir de Sant Joan tenia l’obligació de proporcionar als capellans de la parròquia “quatre saumates de vi primerenc, bo i suficient, i una saumata de reaprimi senseresfoll”. A més, diu “és convingut que el prior o el seu procurador, a mig abril present entreguin dues saumates del dit vi i les restants dues saumates de vi i una de reascoll, en el temps de trascolar-lo”. També exposa que el prior entregarà als capellans 100 sous barcelonesos per companatge. “Reaprimi” volia dir vi primerenc. El “resfoll” era la pellofa, “trascolar” era fer sortitr el vi del cup i passar-lo a un altre recipient. “Companatge” és l’aliment que es posa dins el pa per acompanyar.

  2. lejarza said

    Treball a Sant Aniol d’Aguja
    L’associació Amics de Sant Aniol d’Aguja, formada per diverses entitats i particulars de la Garrotxa, el Pla de l’Estany i el Vallespir, ha organitzat per aquest dissabte una nova jornada de treball consistent a pujar material de construcció a Sant Aniol, a l’Alta Garrotxa. El punt de trobada serà davant de la fleca de Montagut, a les set del matí. El material ha de servir per fer les obres de consolidació de l’antiga rectoria, que es troba en estat de ruïna i es vol condicionar de nou com a refugi excursionista. El servei es va deixar de donar el 1982. Es calcula que les obres més urgents costaran al voltant de 300.000 euros. Els ajuntaments de Montagut i Oix (Sant Aniol és dins del terme d’aquest municipi), Maçanet de Cabrenys, Morellàs, Sant Llorenç de Cerdans i Albanyà, així com el Consorci de l’Alta Garrotxa, hi estan col·laborant, però de manera limitada perquè no disposen de recursos. Com que de moment no compten amb l’ajuda econòmica de les administracions superiors, Amics de Sant Aniol està fent una campanya per recaptar diners a còpia de concerts, rifes i altes de socis.

  3. lejarza said

    Veïns de Maçanet restauren l´ermita del Fau per evitar que s´ensorri
    ALBANYÀ | C.VILÀ Un grup d’excursionistes de Maçanet de Cabrenys, el Senglanassos, està portant a terme obres de millora a l’ermita del Fau d’Albanyà per evitar que, a conseqüència del seu mal estat, s’acabi ensorrant. L’any passat van aconseguir recollir 1.248 euros, que han invertit en materials per als treballs de millora. Ahir es va portar a terme una jornada de treball amb voluntaris.
    Les dues primeres jornades es van celebrar el 8 i 29 de desembre i han permès fins ara actuar a la façana nord, restaurar la Rosassa, consolidar la volta catalana i col·locar uns travessers a la nau. Ahir van continuar amb més millores i neteja a l’entorn amb un grup d’una quinzena de persones voluntàries entre les quals hi havia des de paletes experimentats en aquest tipus de reformes a lampistes o banquers. Un dels membres del grup, Lluís Genover, ha explicat que la idea és continuar fent més jornades de treball.
    La iniciativa va sorgir per tal de poder preservar aquesta ermita romànica del patrimoni català que dóna nom a una cursa que organitza aquest grup de veïns, la Cursa del Fau. L’edifici religiós està en terme d’Albanyà però té molts vincles amb Maçanet. Se situa en un paratge proper al veïnat de Tapis, en una pista a la Serralada Bach-Grillera, en un “balcó de l’Empordà”.
    La Cursa del Fau transcorre en un dels trams per aquest paratge. L’any passat van decidir destinar un euro de cada participant a la restauració i els ajuntaments de Maçanet i Albanyà van fer també una aportació. La propera edició de la mitja-marató de 22 quilòmetres de la Cursa del Fau l’estiu vinent es tornaran a recollir fons. “La idea és que l’ermita estigui perfecta, però el primer pas era la urgència de consolidar-la per evitar que caigués”, diu Genover.

  4. lejarza said

    Les mines de Rocabruna

    Un grup de persones del veïnat de Rocabruna demanen que l’Ajuntament posi portes a les dues entrades de les mines de les Ferreres. Són la boca romana i la del faig. Hi havia més entrades però han quedat tapades per esllavissades o per la vegetació. Les mines estan situades a més d’una hora del castell de Rocabruna; al peu de Montfalgars, a la serra del Vernadell. Segons ha explicat el portaveu dels veïns, Fermí Boví, en les darreres visites que han fet els veïns i el Grup Mineralògic Català, han detectat esllavissades a l’interior de les mines. Es tracta, segons ell, del senyal inequívoc del fet que hi ha entrat gent i s’han endut minerals. Ha assenyalat que és una activitat d’extrema perillositat perquè els intrusos poden quedar sepultats. La darrera visita dels membres del Grup Mineralògic i dels veïns va tenir lloc el passat diumenge, dia 14 d’abril.
    Els veïns també demanen el suport administratiu de l’Ajuntament perquè els deixi adequar una zona de les mines per a visites.
    La idea és tancar les mines i disposar de claus per quan algú vulgui visitar-les obrir-les. Això no obstant, l’accés només seria a una zona adequada per les visites, amb baranes i cordes. Els veïns, entre els quals també hi ha gent de Camprodon, es farien càrrec de l’adequació de les mines per a les visites. Ells reclamen que l’Ajuntament es faci càrrec dels tràmits amb els propietari de la superfície i que concreti la situació legal de l’explotació minerològica a la Direcció General d’Energia i Mines. Fermí Boví explica que encara no hi ha una certesa del fet que la cessió per l’extracció de minerals estigui acabada.
    Les mines van estar en producció fins al 1966. En els darrers temps s’hi treia coure i ferro. Segons Boví, hi havia una petita fàbrica, on es separaven i es netejaven els materials. Després un camió duia el mineral fins a Camprodon. Aquest va ser el problema que va suposar el final de l’explotació. El viatge es feia a través d’una difícil pista forestal que comportava un al risc d’accidents a un camió carregat d’un material molt pesant.
    Així va acabar una explotació que datava dels temps dels romans. De fet els romans les van descobrir i les van començar a explotar per treure’n plata i or. Els testimonis dels romans són la presència de galeries circulars fetes per evitar estructures de sosteniment i les galeries de desguàs per drenar els punts que quedaven inundats.
    Durant l’alta edat mitjana no hi ha documentació referent a l’explotació de les mines, però sí que hi ha constància que la zona de Rocabruna tenia molts més habitants que els 80 actuals. A la baixa edat mitjana en treien treien ferro, quars i coure. N’han quedat escales, i bancs edificats a l’interior, túnels d’unió, i els alineaments exteriors de les runes.
    La intenció dels veïns és que els testimonis de l’extens laberint subterrani de les mines puguin ser visitables pels escolars, a partir de cinquè de primària. I, puguin tenir un efecte en l’economia de la Vall de Camprodon.
    En les darreres visites el Grup Mineralògic h ha descobert 50 mostres de minerals estranys que seran mostrades en un llibre que també parlarà de la història de Rocabruna.

    Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau, Garrotxa, Girona, Lleida, Tarragona, Barcelona, Catalunya, Espanya, Lejarza

  5. lejarza said

    Rapinyaires a l’Alta Garrotxa

    Tal i com ja s’ha fet en temporades anteriors, durant aquest mes de març ha començat els seguiment d’avifauna a l’espai, principalment centrat en espècies rapinyaires,. Aquest seguiment, que comença ara i s’allarga fins al mes de juliol, pretén cobrir els períodes de nidificació i poder fer així el seguiment de l’èxit reproductiu de determinades espècies.
    El seguiment se centra en les cingleres de més interès per aquestes espècies, ubicades en diferents punts de l’espai i que en alguns casos coincideixen amb sectors d’escalada, com poden ser Guitarriu o el Castellot.
    Les principals espècies objecte de seguiment són, entre altres, l’àguila daurada, el falcó pelegrí o l’aufrany. Tanmateix, en edicions anteriors del seguiment s’han trobat altres espècies, com és el cas del voltor.
    Aquest seguiment, és clau per a l’ordenació i regulació d’activitats a l’espai, especialment tenint en compte que l’Alta Garrotxa és Zona d’Especial Protecció per les Aus i que la conservació d’aquestes espècies ha esdevingut un imperatiu legal a nivell europeu.

  6. lejarza said

    La caverna dels ratpenats de l´Alta Garrotxa

    Galanthus és una entitat dedicada a l’estudi dels animals salvatges que té en els ratpenats una de les seves especialitats. Des del 2006 duen a terme l’estudi de les colònies de ratpenats que viuen en una gran cova situada a la serra de Corones a l’Alta Garrotxa. A la caverna, viuen centenars de ratpenats que surten a la nit a la cacera d’insectes. Els biòlegs de Galanthus els esperen a l’exterior, els capturen per estudiar-los i els tornen a deixar anar. En la seva activitat, han descobert espècies desconegudes a la Península

    Diari de Girona 09.11.2015

    Han estudiat els petits monstres alats que es mengen els insectes dels boscos

    XAVIER VALERI | SALES DE LLIERCA

    Els membres de l’entitat Galanthus des del 2006 duen a terme l’estudi dels ratpenats de l’Alta Garrotxa. Primer ho feien en base al finançament del Consorci d’Alta Garrotxa i ara ho fan a través de l’encàrrec de la Universitat de Bristol i la Estación Biológica de Doñana (del CSIC) i amb la col·laboració del museu de ciències naturals de Granollers. Els biòlegs de Galanthus a les tardes s’endinsen a l’Alta Garrotxa i quan es fa de nit posen paranys per capturar els ratpenats. Els mesuren, els prenen mostres de pèl per tal d’indentificar els rastres genètics, els determinen l’edat, el sexe, l’estat de salut i l’espècie i els deixen anar.

    El 2006, quan van començar els estudis, el primer que varen fer va ser visitar les cavernes. «Les coves de l’Alta Garrotxa són relativament petites, no massa profundes», explica Xavier Puig (tècnic de Galanthus i expert en ratpenats). «El procés de les estalagmites i les estalactites hi està força aturat per causa de la manca d’humitat». No hi ha la pluviometria que permet les infiltracions de sals calcàries que provoquen les prominències allargades al sostre i al sòl de les coves. «Són unes coves d’aspecte sec», defineix Puig. Una altra cosa és la caverna de la serra de Corones. «És gran -diu- i ho demostra el fet que té interès espeleològic». Recorda: «S’hi entra per un tub sec i llarg, després d’una caiguda de pocs metres s’arriba a tres naus estretes i d’uns 15 metres d’alçada». Dins -segons ell-, s’hi pot veure una part de les colònies de ratpenats penjades. «Són com unes boletes de pèl penjades al sostre o unes formes similars a les pinyes», explica. Això no obstant, no tots els ratpenats se sostenen al sostre, sinó que molts estan amagats dins de les petites cavitats formades a les parets. «Hi havia 3 espècies penjades al sostre, però en realitat la cova acollia més de 13 espècies», precisa Puig. Els ratpenats passen gran part de la seva vida penjats al revés. És possible perquè les potes els han experimentat una inversió de 180 graus en la seva posició en relació amb la dels humans. Quan estan penjats, el seu pes exerceix una tracció sobre el tendons que manté les urpes en posició d’enganxada. També tenen el sistema de reg sanguini adaptat a la posició invertida. Enmig de les tenebres, al terra es pot veure el rastre dels animals. «És el guano -assenyala -, l’excrement ric en fosfats dels ratpenats».

    Sobre la reacció dels ratpenats a la presència dels humans, explica: «Si estan en un sostre prou alt i se senten segurs no es mouen, però s’ha d’anar amb compte». Si la cova no és prou gran, s’inquieten i s’espanten. Això no obstant, no ataquen mai la gent, «perquè – indica- no tenen res a pescar-hi». És a dir, són uns animals molt petits per enfrontar-se a una persona. El que sí que fan és estirar el coll per mirar o moure les orelles com els conills per captar la fressa. Segons ell, les creences que es posen al damunt dels cabells de la gent són falses.

    Es tracta d´un supòsit que sí que és cert en les tres espècies de vampirs que viuen a les parts tropicals de Sud-amèrica. És a dir, els ratpenats que mosseguen i veuen sang nomes són a Sud-amèrica i representen 3 espècies de les 1.200 de ratpenats que hi ha al món. Puig també va defugir la creença de la transmissió de la ràbia. «No s’ha donat mai la transmissió de ràbia dels ratpenats als humans a la península Ibèrica», explica. Prossegueix: «En molt poques ocasions ha passat al nord d’Europa».

    Els ratpenats de l’Alta Garrotxa no tenen ullals, però sí una dentadura preparada per menjar els insectes que cacen al vol i per trencar la closca dels escorpins i escarabats que cacen al terra. «Són unes dents similars a les de les mussaranyes, els talps, els eriçons; mamífers que també s’alimenten d’insectes», compara Puig. Pel que fa al nombre de ratpenats que hi pot haver a la caverna de la serra de Corones, enumera: «Centenars, però possiblement no arribin a milers». A l’època d’aparellament, la cova acull ratpenats d’un radi molt ampli. Són promiscus, tant les femelles com els mascles aprofiten per aparellar-se amb el màxim d’individus possible. Abans d’aparellar-se deixen anar un senyal en forma d’un espetec quasi inaudible per a les persones. Sempre s’aparellen amb individus de la mateixa espècie. «Ha aparegut algun híbrid – assenyala Puig-, però jo no n’he vist mai». La cria la fa la femella sola. Primer porta els petits penjats de les mamelles i després els deixa penjats al sostre o amagats a les fisures de la cova. Els joves s’apilonen en grups per estar més calents. D’altres mamífers com els porcs senglars fan el mateix.

    Quan són grans, surten a l’exterior a caçar. S’orienten per ultrasons i també veuen en blanc i negre. En tot cas, poden volar baixos i a gran velocitat enmig de la nit, cosa que els fa imperceptibles per les preses. Els ratpenats devoren tot el que troben en el seu vol i representen una garantia a l’hora d’evitar plagues d’insectes És a dir, són un bé pels boscos i per l’agricultura. Els biòlegs de Galanthus aprofiten les sortides nocturnes per atrapar-los amb paranys en forma d’arpa. Presos, els ratpenats es belluguen una estona i cauen en una espècie de galleda. Quan detecten que no es poden escapar estan quiets. Per agafar-los -segons Puig- els biòlegs porten guants-. «Perquè – raona- amb les dents et poden fer sang».

    Puig explica que els estudis han determinat que hi ha espècies que no estan en perill d’extinció però d’altres sí. Les que estan en perill són les que depenen dels arbres vells. Per exemple el ratpenat de Bechstein (una espècie amenaçada de conservació prioritària en àmbit europeu). Segons Puig, el Bechstein necessita les fissures de l’escorça dels arbres, sobretot dels roures, per amagar-se. Galanthus va descobrir el 2007 la presència del Bechstein a l’Alta Garrotxa i va ser la primera localització a Catalunya. En el 2015 també van trobar el ratpenat de bigotis. És l’espècie més petita del seu gènere. Els seus amagatalls preferits també són els forats dels arbres, les esquerdes de les roques i les coves.

    El ratpenat s’ha d’amagar perquè si bé és un dels animals més poderosos del regne de la nit forestal, no és el rei de les tenebres. Ell, un volador tan ràpid, també té els seus depredadors. Els mussols i les òlibes l’esperen a la sortida de les coves i no el deixen anar com els biòlegs, i és mengen els diables alats com si fossin simples talps.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: