Argelaguer Vall del Llierca

Garrotxa: Argelaguer – Tortellà – Montagut i Oix – Sales de Llierca – Sant Jaume de Llierca – Fundat l´any 2005

A Domènec Espadalé, president de la Cambra de Comerç

Posted by lejarza en 8 noviembre, 2012


Jaume Prat Pons: A Domènec Espadalé, president de la Cambra de Comerç.-Benvolgut, acabo de llegir en un titular del Diari de Girona en què vostè afirma textualment que “és hora de treballar més i cobrar menys”. Em sembla una afirmació del tot assenyada si anés dirigida a tothom: obrers i directius. El problema és que només va dirigida a un sol col·lectiu: els obrers. Miri, senyor Espadalé, jo no tinc la seva sort d’ésser un alt directiu de no sé quantes empreses, ni president de no sé quantes entitats com vostè i, durant els meus quasi trenta anys de vida laboral sempre he vist el mateix: els obrers, que són els que “fan la feina” (produeixen) i tiren endavant les empreses cobren una “merda” mentre els directius cobren “milionades” per, moltes vegades, no fotre “ni brot” (producció zero).
Una altra cosa, dubto que amb la gran quantitat de gent qualificada que està a l’atur, les empreses no trobin personal per cobrir llocs de treball pel fet de no voler treballar en cap de setmana o per la mobilitat geogràfica, com afirma vostè, i si no llegeixi els diaris que, de tant en tant, hi surten articles on parlen de centenars de joves, altament qualificats, que es veuen obligats a marxar de Catalunya a buscar l’oportunitat que aquí se’ls nega.
Per cert, encara és avui que algú m’expliqui de què serveix realment la Cambra de Comerç, entitat que vostè presideix, i que si no recordo malament, l’any passat va presentar un ERO i van fer reducció de plantilla de, suposo, només treballadors (els que fan la feina) però no de directius (els que moltes vegades ningú sap què hi fan). Per tant, no el veig gaire capacitat per anar donant lliçons magistrals del que s’ha de fer per sortir d’una crisi en la qual els qui menys culpa tenen i més la pateixen són aquells qui vostè vol que “treballin més i cobrin menys”.

Anuncios

12 comentarios to “A Domènec Espadalé, president de la Cambra de Comerç”

  1. lejarza said

    Javier Cuervo: damunt les possibilitats .-D’aquí a poc temps, qualsevol viurà per damunt de les seves possibilitats. Afloren a les notícies membres del grup fantasmal “dels que vivien per damunt de les seves possibilitats” i (tan catòlicament) “eren una mica culpables, com tots, d’aquesta crisi” i alguns estan, amb més de 50 anys, de tornada a casa dels seus pares, vivint arran de possibles. Abans, no havien acceptat que no podien aparellar-se o desaparellar-se, tenir fills o ocupar un habitatge que no fos la cambra adolescent. Ara, encara ajustats a les seves possibilitats, el clero regular liberal els retreu -perquè va contra la religió- que visquin de la pensió de l’avi.
    Com que cada dia baixen les possibilitats és fàcil acabar vivint-ne per damunt. Serà greu quan pagar els medicaments sigui un problema per al malalt. Fins ara, els medicaments no eren problema ni solució, sinó part de l’alegria del sistema: l’Estat mantenia contentes les indústries farmacèutiques i empastillada la població amb abundància de fàrmacs i amb l’efecte placebo del seu preu accessible.
    De la crisi n’hem tret en positiu la desaparició del frau comès en milions de receptes i el pagament general de medicaments barats i comuns. Però cal anar més enllà, cap a la dissuasió a la indústria i no a aquest impost d’un euro per recepta perquè les cases no continguin una farmaciola que acaba semblant una sucursal de la farmàcia. Aquest euro -“dissuasiu i no recaptatori”- passa al malalt un pagament que la comunitat podria treure a la indústria farmacèutica si, d’una vegada per totes i després de tants anuncis incomplerts, s’ajustessin els envasos de medicaments als tractaments. Fa molt que les farmacèutiques imposen medicaments cada vegada més cars (que en desplacen d’altres igual d’eficaços) i que venen en folgats envasos, és a dir que produeixen per damunt de les nostres malalties

  2. lejarza said

    Pau Fernández Agustí: Resposta al senyor Domènec Espadalé.-Llegint el diari, en companyia d’un cafè amb llet, al bar del poble, em trobo davant la notícia de l’acte de presentació de l’estudi de la Cambra de Comerç de Girona. Em semblen absolutament impresentables les seves paraules. El menyspreu cap a moltes i molts gironins/es, que dia rere dia busquen una feina per poder sobreviure, per a tots/es que dia rere dia escolten la frase : “De moment no hi ha res, la cosa està molt malament, ja t’avisarem si surt una feina”. Però, senyor Domènec Espadalé, els que hem tingut la sort de trobar una feina, estem vivint una situació laboral penosa. En el darrer any he treballat en grans empreses de les comarques gironines, he treballat per ETT’s i he comprovat la situació dels treballadors/es d’aquestes. Torns de 12h obligatoris, sous miserables, canvis horaris constants, caps de setmana treballats a preus penosos, operaris de les ETT’S treballant 31 dies sense descans, contractes d’obra i servei a “dojo”, etc. Les seves paraules ofenen!

  3. lejarza said

    Marx, como otros autores clásicos, consideraba que las reglas de juego del capitalismo, y en particular el motor de la competencia, obligaría a las empresas a luchar entre sí incrementando la explotación sobre sus trabajadores. Al fin y al cabo el objetivo de las empresas es mantener o ampliar espacios de rentabilidad, para lo cual es necesario sobrevivir en la selva de la guerra competitiva. Si una determinada empresa se despista y se muestra menos belicosa en esa tarea, por ejemplo subiendo salarios, las empresas rivales pueden tomar la delantera y aprovechar para rebajar sus costes en relación a la empresa en cuestión. Esos menores costes se traducirán en mayores ventas y en consecuencia en mayores beneficios, asumiendo que los compradores prefieren el producto más barato al más caro. Sabedora de este hecho, la empresa tendrá que reaccionar tratando de reducir sus costes al nivel de sus rivales. Es decir, volviendo a bajar los salarios. La amenaza es desaparecer en tanto que empresa.
    Por estas razones apuntadas, Marx y los clásicos consideraban que la tendencia del salario era a alcanzar un nivel de mera subsistencia. La coerción de la competencia llevaría a todas las empresas a alcanzar equilibrios de mercado donde el salario estuviera totalmente deprimido y con ello se mantuvieran condiciones de precariedad absoluta para los trabajadores. Dado que además la coerción de la competencia también obligaba a reinvertir los beneficios empresariales, Marx sumaba a la predicción de los salarios de subsistencia la famosa advertencia de que el capitalismo estaba cavando su propia tumba al aplicarse la ley de la tendencia decreciente de la tasa de ganancia.
    Pero el desarrollo del sistema capitalista, bajo la tendencia de la concentración y centralización (empresas cada vez más grandes formando monopolios u oligopolios), junto con el ascenso al poder de partidos socialdemócratas y la aplicación de reformas que tenían como objetivo paliar las consecuencias de dicho desarrollo, mostraron una realidad histórica bien diferente a la que Marx había predicho. Las tesis de los revisionistas como Bernstein aparecían triunfantes en la creencia, aparentemente demostrada, de que el capitalismo podía domesticarse para evitar el negro oscuro que predecía el marxismo original.
    Lo cierto es que la emergencia de las grandes empresas formando monopolios consiguió neutralizar la dinámica competitiva que, según Marx, debería haber conducido a salarios de subsistencia para los trabajadores. En un entorno de monopolio no es necesario luchar por reducir los costes laborales y en consecuencia se pueden compartir ciertos espacios de ganancia con los trabajadores si las instituciones, como el Estado, presionan para que así sea. El problema que puede emerger tiene más que ver, como apuntaron los autores neomarxistas (Sweezy, Foster, Magdoff), con la acumulación de ganancias por parte del capital que no puedan encontrar espacios de inversión (tesis del subconsumo). En cualquier caso, en ese marco de falta de competencia, los salarios no tienden hacia niveles de subsistencia. La socialdemocracia y el Estado del Bienestar pueden sobrevivir, si bien a costa de la sobrexplotación de recursos naturales y de los países en desarrollo.
    Sin embargo, entre los ochenta y los noventa la caída del llamado socialismo real y la crisis de las organizaciones de izquierdas condujo a la hegemonía neoliberal y a la puesta en marcha de políticas económicas que promovían la libre circulación de capitales por todo el mundo. Estaba en marcha un nuevo estadio de globalización financiera y productiva, donde la competencia volvía a tener un lugar central en la actividad económica.
    Las empresas de todos los países desarrollados, incluso aquellas que habían mantenido por mucho tiempo sus monopolios, tuvieron que entrar de nuevo en el tablero de la lucha competitiva. Y ese nuevo marco condujo de nuevo a la vigencia de la dinámica propia del capitalismo y, en consecuencia, a la validez de la predicción original de Marx. En todas partes las empresas luchaban por reducir sus costes laborales para poder vencer en una competición que ahora les enfrentaba con empresas de todo el mundo. Este sigue siendo nuestro contexto actual. El llamado capitalismo salvaje o capitalismo sin máscara.
    Este marco de libre competencia mundial trasciende a los Estados y, en consecuencia, anula de facto la capacidad de la socialdemocracia de poder enfrentar esa dinámica a través de la actividad parlamentaria. Es decir, incapacita a las instituciones estatales para domesticar el capitalismo. Cualquier intento de alcanzar a nivel estatal políticas reformistas conduce necesariamente a una pérdida de competitividad de las empresas nacionales, lo que se traduce en mayores tasas de desempleo. He ahí el actual drama teórico y la confusión ideológica de los partidos políticos socialdemócratas en toda Europa, más allá de sus resultados electorales, al tener que enfrentar el dilema de precariedad o paro. Es decir, salarios de subsistencia o desempleo.
    La socialdemocracia tiene que elegir entre aspirar a vencer en la lucha competitiva, aceptando un modelo de sociedad basado en salarios de subsistencia, o mantener nichos reformistas construyendo de nuevo monopolios, bien porque temporalmente domina tecnológicamente a partir de una determinada estructura productiva (modelo alemán) o bien porque introducen medidas proteccionistas que le aíslan de la lucha competitiva (modelo de capitalismo occidental de posguerra).
    En un contexto de globalización financiera y productiva, estadio al que tiende siempre el capitalismo, Marx recupera su vigencia y sus tesis se reafirman. Al capitalismo le sobran, en este contexto, todos aquellos elementos que obstaculizan la posible victoria en una lucha competitiva. Dicho de otra forma, al capitalismo le sobran actualmente los servicios públicos y los derechos laborales. Y ante eso reaparece el viejo dilema de escoger entre un modelo de sociedad bárbaro y un modelo de sociedad alternativo. Y ese modelo alternativo sólo puede constituirse fuera del espacio capitalista, fuera del capitalismo.

  4. lejarza said

    espadalé i els cranis clavats
    ALBERT SOLER
    El sistema que el president de la Cambra de Comerç de Girona ha ideat per sortir de la crisi ha sigut criticat, però encara és l’hora que algú en demostri la ineficàcia. Segons Espadalé, els treballadors han de treballar més i cobrar menys. Més fàcil impossible. En principi l’augment de feina i la reducció de salari hauran de ser prudents per habituar-s’hi, però progressivament s’aniria incrementant aquella i reduint aquest, fins arribar a l’ideal: no cobrar absolutament res per treballar com un animal. I adéu crisi. Ja l’àvia em parlava d’un pagès que per estalviar va decidir acostumar el seu ase a no menjar. Malauradament, quan ho va aconseguir l’ase va morir. El perill hi és, però els treballadors són més fàcils de substituir que un ase.
    Alemanya va renéixer de la guerra gràcies a un mètode Espadalé avant la lettre. Però una cosa és que Adenauer et demani sacrificis i una altra que te’ls exigeixin en un país que gasta 350.000 euros a netejar l’ambaixada a París i 6 milions en la nova a Rabat; un país on els eurodiputats viatgen en bussiness-a Brussel·les!- , a 1.450 euros el trajecte; on la casa reial cobra 8,26 milions; on es paguen 83.000 euros per un retrat de Bono al Congrés; on amb les Sicav les empreses dels rics tributen un 1%; on hi ha més de 4.000 càrrecs i assessors de confiança que costen uns 24 milions; on es regalen ipads als diputats i el perden; on clubs de futbol no paguen a Hisenda… i mil etcèteres que per decència haurien d’impedir demanar sacrificis als de sempre.
    Saben que mentre hi hagi gent sense feina i inclús sense casa ho admetrem tot. Ho diu el protagonista de L’art francès de la guerra: “Els oferirem un lloc una mica pitjor i callaran. Ben contents que estaran de tenir-lo. Negociarem els llocs a la baixa, negociarem l’escala social retallant-la. Els sense sostre són com els cranis clavats en estaques a l’entrada de territoris controlats per la guerra: amenacen, imposen el silenci”. Són molt útils, l’atur i els desnonaments.

  5. lejarza said

    De cara a la jornada de Vaga General, convocada pels sindicats pel proper dimecres, 14 de novembre 2012, us convoquem a les concentracions i manifestacions que tindran lloc a:
    12 de novembre.
    – 11.00 hores Roda de premsa de l’UGT-CCOO.
    – 11.30 hores, Mobilització unitària de la Xarxa pels drets socials. Caravana de vehicles amb banderes de totes les entitats: Benvinguda a la Vaga General.
    – furgoneta amb megafonia
    – 19h. Xerrada sobre la VAGA GENERAL amb Joan Coscubiela. Sala d’Actes del sindicat.
    – 19h. Assemblea a Lloret de Mar. Sala de la biblioteca municipal.
    – Encolada nocturna de cartells de la vaga (19h. Al local sindical de Girona)

    · 13 de novembre.
    – Furgoneta amb megafonia per la ciutat de Girona.
    – 20h. Trobada local del sindicat per organitzar els piquets.
    – 22h. Concentracions a Girona a la rotonda de correus i a la cruïlla Emili Grait / passeig d’Olot amb la carretera de Barcelona, i a les capitals de comarca.
    – 19h. casserolada – xoriçada davant ajuntament de Figueres.
    · 14 de novembre

    COMARQUES:
    – Garrotxa: 12h. manifestació Plaça Clarà d’Olot.
    – 11h Concentració Manifestació davant Ajuntament de Ripoll.
    – 12.00h. concentració – manifestació Rambla de Figueres.
    – 11,0h. concentració – manifestació Ripoll. Plaça de L’Ajuntament
    – 8.00h i 12.00h. concentració davant Ajuntament de Blanes.
    – 10.00h. Concentració a la plaça Pere Torrent (casa de la cultura) de Lloret de Mar.
    GIRONA:
    – 10 hores. Esmorzar popular a la carretera de Barcelona, davant l’estació d’autobusos.
    – 12 hores. manifestació pels carrers cèntrics de la ciutat de Girona i de les capitals de comarca i concentració davant la seu de la Generalitat a Girona.
    – 18 hores. Manifestació Central a la ciutat de Girona

  6. lejarza said

    Jordi Comas, presidente de la patronal de Girona, fallece asfixiado en su casa tras ser atracado por unos ladrones
    Jordi Comas fue atado y amordazado de pies y manos junto a su esposa
    El presidente de la Federración de Organizaciones Empresariales de Girona (FOEG), Jordi Comas, ha sido hallado muerto en su domicilio la mañana de este lunes. Al parecer, el representante empresarial habría sido agredido por unos ladrones que entraton en su casa para robar. Los asaltantes ataron de manos y pies al empresario y a su esposa. A él le taparon la boca con un pañuelo. Comas, de más de 70 años y con problemas de salud, se habría asfixiado.
    El representante patronal era propietario de varios hoteles en Platja d’Aro y estaba vinculado a diferentes asociaciones empresariales de la zona. También había sido concejal y teniente de alcalde de Playa de Aro.

  7. lejarza said

    ACN L’empresari hoteler i president de la patronal gironina FOEG, Jordi Comas, ha mort aquesta passada matinada després que tres lladres entressin al seu habitatge de Platja d’Aro. En el moment de l’assalt violent, Comas estava a dins la casa acompanyat de la seva dona. Els assaltants els han lligat a tots dos de mans i peus i, mentre els lladres regiraven la casa, l’empresari ha perdut el coneixement i ha mort. L’autòpsia haurà de determinar ara si Comas ha patit un infart o bé els lladres l’han matat perquè li han obstruït les vies respiratòries. Els mossos han obert una investigació i treballen per localitzar els tres assaltants, que duien roba fosca. El cas està sota secret de sumari. L’assalt a casa de l’empresari gironí va tenir lloc aquest diumenge pels voltants de dos quarts de dotze de la nit. Tres homes vestits amb roba fosca han entrat a l’habitatge on viuen Comas i la seva dona. Els lladres van lligar de mans i peus el matrimoni i, segons sembla, també haurien emmordassat l’empresari la seva muller per evitar que cridessin.

    A partir d’aquí, han transcendit pocs detalls sobre les circumstàncies de la mort. L’autòpsia, doncs, serà clau per aclarir si l’empresari va morir arran d’un atac de cor o bé van ser els lladres qui l’haurien mort (perquè li van obstruir les vies respiratòries).

    Els Mossos d’Esquadra han obert una investigació i treballen per localitzar els assaltants. De fet, ahir a la nit nombrosos agents es van desplegar arreu de la comarca i van tancar tant els accessos a Platja d’Aro com en altres indrets del Baix Empordà per intentar localitzar els tres lladres. El cas es troba sota secret de sumari.

    President de la FOEG des del 2009
    L’empresari hoteler Jordi Comas va accedir a la presidència de la patronal l’any 2009, després de la mort sobtada de l’anterior president, Joan Fausto Martí. Comas era el sisè president de la federació i a principis de novembre del 2010, les eleccions el van tornar a ratificar en el càrrec.

    Comas també era vicepresident de la Federació d’Hostaleria de Girona, vicepresident de la Cambra de Comerç de Sant Feliu de Guíxols, vicepresident de la Unió d’Empresaris d’Hostaleria de la Costa Brava Centre. També havia ocupat la presidència de l’Skal Club d’Espanya i, actualment, n’era vicepresident. El desembre del 2010, va passar a formar part de la Junta Directiva de la patronal espanyola CEOE. Comas té diferents negocis vinculats al turisme i la restauració al Baix Empordà. A Platja d’Aro, entre d’altres, és propietari de l’històric hotel Costa Brava i de l’Hotel Aromar. A nivell polític, ha estat regidor i tinent d’alcalde de Platja d’Aro.

  8. lejarza said

    Estancament econòmic europeu
    GIRONA | ORIOL PUIG Les perspectives per a l’economia espanyola i europea no són gens favorables. Els analistes internacionals reunits en la segona edició de la Jornada Empresa i Coneixement, organitzada per l’Associació Espanyola de Directius (AED) i Tribuna de Girona, van llençar una senyal d’alarma respecte a l’actual situació del teixit empresarial espanyol i de la poca competència que Europa està presentant davant dels països emergents.
    Ulrik Blinkenberg, del Copenhaguen Institute for Future Studies, va advertir que Europa s’està quedant darrere d’altres paísos emergents i l’única manera d’afrontar-ho és sent més competitius. Respecte a les tendències de futur, va assenyalar que en el sector de la salut s’obren moltes oportunitats i va pronosticar que el comerç minorista a les ciutats desapareixerà per l’auge del comerç electrònic.
    De la seva banda, el professor de l’IESE Business School, Pankaj Ghemawat, va assenyalat que la millora de la productivitat i la reducció dels costos laborals és clau per incrementar la competitivitat de les empreses espanyoles. En aquest sentit, va destacar que Espanya té tradicionalment uns indicadors molt dèbils en ambdós àmbits, mostrant una “clara incapacitat” per “millorar la productivitat per sobre l’evolució del cost laboral”.
    En aquest sentit, la millora de la productivitat de molts negocis ha d’estar lligada a l’augment de la seva mida, a l’aposta per la innovació i a la necessitat d’internacionalitzar-se. Segons les dades que va aportar, les empreses que exporten i les que inverteixen en innovació són el doble de productives que la resta
    Malgrat les creixents xifres del comerç exterior espanyol, Ghemawat va mostrar que Espanya està molt per sota la mitjana tant en exportació de mercaderies com en fluxos d’inversió estran?gera.
    En un diàleg entre l’Ángel Castiñeira, director de la Càtedra Lideratges i Governança Democràtica d’ESADE, i Francisco Belil, vicepresident de la Fundació CEDE, van destacar que les empreses que sobreviuen no només són les que millor s’adapten a les circumstàncies sinó les que són més felices.

    Cap a una tercera edició
    La Jornada, que sota el títol “Liderar Empreses Competitives” celebrava ahir la segona edició, va comptar amb la participació d’una vintena de ponents de prestigi que van protagonitzar un debat obert per identificar idees i solucions per revitalitzar l’activitat empresarial del país. Prop de 700 persones, entre elles uns 170 alumnes de batxillerat i de la UdG, van seguir la jornada de manera activa. Al final de la jornada, el president de l’AED, Pau Herrera, va destacar l’èxit d’aquesta perquè va servir per “refrigerar la ment, agafar idees i compartir experiències”. Herrera va convidar a repetir la Jornada l’any que ve, també a Girona.
    En el discurs inaugural, el president de la Diputació, Jaume Torramadé, va dir que la sortida de la crisi passa per la unió d’un bon empresari amb capacitat de lideratge, un bon equip directiu i una bona plantilla. Va reclamar una aposta “urgent per l’emprenedoria”, aspecte en què va coincidir amb la tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Girona, Marta Madrenas. Per la seva part, Jordi Nicolau, president de Tribuna de Girona, va destacar la presència a la Jornada de més de 150 joves perquè “ells són els líders del futur” i va tenir un record per a l’expresident de la FOEG, Jordi Comas, mort recentment.

  9. lejarza said

    Los banqueros se hacen más ricos con la crisis
    Vicky Peláez

    “Si Dios ha muerto, todo está permitido” (Fedor Dostoievski, Los Hermanos Karamasov)
    La noticia más difundida que recibimos día a día de los más ricos y poderosos a través de sus escribidores mediáticos, es que no se vislumbra ninguna posibilidad para salir de la actual crisis económica y que esta podría prolongarse inclusive hasta el 2020.
    Lo confirman los gurús económicos respaldados por los premios Nobel incapaces de no sólo aportar su conocimiento para sacar al mundo de la incertidumbre y el empobrecimiento, sino que se hallan también envueltos en ocultar las verdaderas razones de la recesión y la depresión que está extendiendo sus garras cada vez con más fuerza.
    La opinión de una de las mujeres más ricas del planeta, la australiana Gina Rinehart poseedora de 18 mil millones de dólares refleja claramente lo que piensan los dueños de nuestro planeta respecto al futuro modelo socio económico que se está imponiendo globalmente. Dijo la señora Rinehart que para salir adelante en la época de la crisis, la competividad económica de Australia tendría que emular a la de África. Allí los trabajadores reciben menos de dos dólares al día mientras que las autoridades australianas han sido demasiado generosas con sus obreros y empleados. Estos criticones y celosos de la riqueza de los otros deben de gastar menos tiempo en sus borracheras y reuniones sociales y en vez de esto trabajar más horas”.
    Las “burbujas financieras”, la exagerada deuda soberana, el supuesto sobregasto público de los gobiernos occidentales, demasiado paternalismo del Estado, señalados día a día como las causas de la actual depresión en los Estados Unidos y en la Unión Europea por los medios de comunicación globalizados, esconden la verdadera razón de la crisis: hacer un cambio sistémico en el actual modelo económico neoliberal que actualmente impone sus leyes en el supuesto “mercado libre” y rige los destinos de la humanidad. De acuerdo al economista brasileño Franklin Serrano entrevistado por J. Lewkowitz en el diario “Página 12” de Argentina, dice que el debacle económico europeo tiene un carácter político y que detrás está la necesidad de los sectores dominantes de profundizar las reformas neoliberales y reducir salarios a nivel mundial.
    Dice Serrano que “la idea explícita en Europa es desmontar los Estados de Bienestar en la periferia. Pero el objetivo final es terminar con ellos en los países del centro. El problema de Angela Merkel no es el trabajador griego, es el trabajador alemán. Las elites europeas quieren una fuerza de trabajo más barata, obediente, sobre todo blanca, porque no quieren depender de los inmigrantes para la reducción del costo de trabajo. Por eso, nada mejor que una periferia que presione la baja de los salarios, presión que en algún momento se trasladará a los países del centro”.
    La reciente encuesta del periódico alemán “Suddeutche Zeitung” sobre “La Pobreza y la Riqueza” en Alemania, que se realiza cada cuatro años, reveló un creciente vacío entre los ricos y los pobres que ya “empieza a peligrar la cohesión social en el país”. Resulta que cuatro millones de alemanes trabajan por menos de 7 euros la hora en vez de 29 euros como promedio en el país, lo que no alcanza para la canasta familiar. Sin embargo, precisamente la actual política del gobierno alemán está favoreciendo a este proceso por mucho que hable Angela Merkel sobre intentos del Estado para proteger los intereses de los trabajadores. Actualmente un 40 por ciento de las corporaciones nacionales industriales se han ido a los ex países socialistas donde la mano de obra es mucho más barata.
    Polonia es uno de estos países de periferia que sirve de “refugio” financiero para los empresarios alemanes y, en especial, a los banqueros. Más de 6,000 empresas alemanas han echado sus anclas en Polonia y la inversión alemana representa un 21 por ciento de todas las inversiones extranjeras en el país. A la vez Polonia absorbe el 26 por ciento de las exportaciones alemanas. Los datos de la Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico (OECD) muestran un estable crecimiento económico pero no presenta la otra cara de la moneda. El 13 de los 38 millones de polacos son pobres y solamente 1,6 millones reciben ayuda del gobierno. El porcentaje de niños que viven por debajo del umbral de la pobreza alcanza un 30 por ciento y uno 60 por ciento de alumnos escolares no tiene cómo pagar el comedor.
    Si este país se considera por la poderosa troika: el Banco Central Europeo (BCE), la Comisión Europea (CE) y el Fondo Montario Internacional (FMI) como un ejemplo de afrontar la crisis, ya podemos imaginar cómo está la situación en Grecia, España y Portugal. Sus presidentes de turno, como el español Mariano Rajoy, prometen que a largo plazo la economía mejorará olvidándose de la frase que frecuentemente usaba John M. Keynes cuando escuchaba hablar sobre esos planes a largo plazo: “a largo plazo todos estaremos muertos”. La realidad es completamente diferente y no incentiva pronósticos positivos. Los europeos y sus controladores norteamericanos no tienen o simplemente no quieren encontrar la solución sin hacer antes cambios estructurales dentro de su modelo neoliberal.
    La deuda europea que ya está superando 62 millones de millones de dólares y la norteamericana de 114,5 millones de millones no asusta a la elite gobernante pues los banqueros han creado su cinturón de seguridad en forma del “capital ficticio”. Este proceso no comenzó ahora sino en el último año del gobierno de Bill Clinton cuando durante uno de sus momentos de “meditación” con Mónica Lewinsky en 1999 logró promover la abolición de la “Ley Glass-Steagall” que no permitía la fusión de los bancos comerciales con los bancos de inversión (bolsa de valores).
    Esta ley fue promulgada por el presidente Franklin D. Roosevelt en 1933 después de estudiar el informe del fiscal de Nueva York, Ferdinand Pecora quien investigó el rol de bancos en la Gran Depresión de 1929. En su informe Pecora calificó a los banqueros como “banksters”, es decir banqueros gánsteres. En aquel entonces, el presidente Roosevelt lanzó su famoso eslogan: “prefiero rescatar a los que producen alimentos pero no a los que producen miseria” y así dio inicio a una serie de programas de recuperación económica que entraron en la historia como “New Deal” (Nuevo Comienzo).
    Durante estos 13 años de libertad completa, que comenzó en 1999, los banqueros regresaron a la cresta de la ola especulativa recuperando su estatuto de “banksters” tomando bajo su control los gobiernos neoliberales. De allí es fácil de comprender por qué Obama, Merkel, Hollande y Cameron prefieren, y así lo hacen desde el inicio de la crisis, rescatar a “los que producen miseria” en vez de los productores de pan. Para muestra un botón: los tres programas del gobierno de Barack Obama de Flexibilización Cuantitativa (Quantitative Easing, QE1, QE2), que se iniciaron en el 2010, fueron destinados al rescate de los bancos facilitándoles primero, 1,75 millones de millones de dólares (QE1) y más tarde otros 600 mil millones (QE2) que supuestamente hubieran tenido que utilizar este dinero para incentivar la recuperación del sector productivo.
    Ha sido un total fracaso pues los bancos han sido reluctantes a facilitar el dinero al sector productivo, en vez de esto prefirieron destinarlo a la especulación, al aumento de los sueldos de sus dirigentes y transferir una parte a los paraísos financieros. Lo mismo pasará con el QE3 de 1,7 millones de millones de dólares que Washington quiere dedicar al “rescate de los puestos de trabajo”. En Europa los gobernantes siguen el mismo patrón norteamericano tanto en el centro como en la periferia. Los gobiernos de Bonn, Paris y Londres declaran en unísono la anteriormente acordada urgencia del recorte de gastos públicos, de la Seguridad Social, Educación y Sanidad mientras el BCE transfiere dinero a los bancos privados para que “mantengan la economía a flote”.
    Sus seguidores en Madrid, Lisboa, Atenas, Roma repiten los mismos gestos que dicta la troika. Con una facilidad escalofriante Mariano Rajoy transfirió 67 mil millones de euros que entregó BCE a cuatro bancos para evitar su supuesta quiebra: Bankia, Catalunnya, Caixa y Nova Galicia mientras que los productores del pan se quedaron sin nada. Por supuesto que los banqueros están ñatos de risa. Juegan el capital obtenido como les da la gana y los mismos gobiernos cierran los ojos inclusive frente a la fuga anunciada del capital. Pero lo que asombra sobre todo es el cinismo de los banqueros. Hace poco el presidente de Goldman Sachs, Lloyd Blankfein declaró después de recibir un nuevo paquete de rescate del gobierno, que “era necesario recortar los beneficios del Seguro Social y aumentar edad para la jubilación”.
    El Secretario del Tesoro, Timothy Geithner siguió la misma línea proponiendo el recorte de 400 mil millones de dólares en el Seguro Médico (Medicare). Por supuesto que el presidente Barack Obama apoyó esta tesis y ya presentó al Congreso su propuesta de recortar el Seguro Médico junto con varios otros programas de Seguro Social. Sin embargo, nadie se atreve a denunciar a los bancos por su retorno a la práctica especulativa. Se estima que actualmente hay un fuerte movimiento de dinero por los “bancos en sombra” (Shadow Banks) que supera 62 millones de millones de dólares, casi como el PBI de Estados Unidos que es de 69,97 millones de millones. Están tratando de nuevo reproducir la burbuja inmobiliaria de los años 1990.
    Estos bancos son intermediarios que facilitan la creación del crédito financiero y no están expuestos al sistema regulador de bancos. En su mayoría son Fondos de Inversión Libre (Hedge Funds) que dividen la hipoteca en varias partes y las incluyen en diferentes portafolios mezclando con otras hipotecas. Finalmente venden estos portafolios como hipotecas aseguradas. Así sin recursos financieros iniciales, sin ninguna supervisión se ha creado el presente “capital ficticio” siguiendo las pautas del famoso “esquema de Ponzi” o “estafa piramidal”. El gobierno norteamericano sabe de esto pero simplemente cierra los ojos porque prácticamente perdió la capacidad de controlar el fluido de sus dólares.
    Mientras tanto la crisis sigue lentamente su curso apretando sus garras. La ciudad de Detroit es una de sus víctimas. En 1950 se consideraba como una tierra prometida del capitalismo. Era el motor de la era industrializada y con uno de los mejores ingresos por familia en los Estados Unidos.Actualmente es una ciudad fantasma. Se han ido General Motors, Ford y Packard. De dos millones de sus habitantes apenas quedan 700,000 y de ellos 250,000 subsisten con menos de 9,800 dólares al año todos luchando por un puesto de trabajo en el lugar donde la desocupación supera el 50 por ciento.
    Y todo esto sucede en el país donde viven 10 de los 20 hombres más ricos del planeta y donde un por ciento de la población controla al 42 por ciento de la riqueza nacional. La misma tendencia está tomando fuerza en Alemania donde el 9 por ciento de la población controla 30.8 de la riqueza nacional mientras 1,5 millones de sus habitantes tienen que acudir diariamente a los comedores populares para sobrevivir.
    Este es el mundo en que vivimos. Hace 212 años el Marqués de Sade escribió que “la ley sólo existe para los pobres mientras los ricos y los poderosos la desobedecen cuando quieren, y lo hacen sin recibir castigo porque no hay juez en el mundo que no pueda comprarse con dinero”. Da la sensación que estamos inmersos en la misma realidad en su forma más sofisticada donde el dinero adquirió el poder casi divino.

  10. lejarza said

    El nombre d´habitatges començats a la Garrotxa s´ha reduït en un 90%
    OLOT| XAVIER VALERI Un 90% menys és el percentatge de diferència entre els habitatges que es van començar a la Garrotxa el primer semestre del 2010 i els que es van iniciar en el mateix període del 2011. En concret, al 2010 es van començar les obres per a 283 habitatges i el 2011 només en van iniciar 30. Les dades les va fer públiques el president de la Cambra de Comerç de Girona, Domènec Espadalé, dilluns en l’acte de presentació de l’anàlisi de la conjuntura de la Garrotxa a l’Institut de Promoció de la Ciutat (IMPC). Espadalé va valorar l’excedent d’habitages construïts en relació amb el fet que la població no ha crescut tant com a les altres comarques com a possible causa dels percentatges negatius.
    Segons l’estudi, el sector de la construcció va reduir en un 33% el percentatge d’habitatges acabats entre el 2010 (425) i el 2011 (283). El nombre d’afiliats a la seguretat social provinent del sector de la construcció marca un descens del 17% en un any. Així al 2011 hi havia 1.241 persones que cotitzaven i al 2012 n’hi ha 1.034. La nota positiva està en els habitatges de proteccio oficial: el 2010 no es va començar cap habitatge protegit, però, en canvi, el 2011 se’n van iniciar 23.
    La baixada del sector de la construcció a la Garrotxa és superior al conjunt de comarques catalanes, on els certificats de fi d’obra tant d’edificis com d’habitatges s’han reduït entre un 14 i un 23% del 2011 al 2012.
    El preu de l’habitatge a les comarques gironines s’ha reduït un 7,3%. Un percentatge inferior al del conjunt de Catalunya, on els ?preus han baixat un 10%.
    Segons l’estudi, el creixement poblacional a la Garrotxa ha tingut una frenada progressiva des de l’inici de la crisi fins a arribar al 0,28% el 2011. Des del 2004, el nombre de nacionals ha augmentat en un 0,51% mentre que el d’estrangers ha baixat en un 0,93%.
    Pel que fa als habitatges, les darreres dades van comptabilitzar en uns 1.000 els habitatges buits a Olot, on hi ha 10.400 habitatges.

  11. lejarza said

    Trety de Maçanet anuncia un ERO d´extinció per als 145 treballadors
    El comitè d’empresa s’oposa a la mesura i planteja alternatives per evitar els acomiadaments
    MAÇANET | ACN/EFE/DDG L’amenaça d’ERO d’extinció que planava sobre la plantilla de Trety es va fer ahir realitat. Durant una reunió entre direcció i comitè, l’empresa va proposar acomiadar els 145 treballadors per als quals, a partir de l’any que ve, es preveu que no hi haurà feina. A la pràctica, això suposa fer fora el 30% de la plantilla actual de la factoria, de 458 treballadors. Aquest nou expedient se suma als dos que, en els darrers tres anys, ja arrossega la tèxtil (un d’extinció i un altre de temporal, que s’ha acabat d’aplicar en els últims dies).
    El comitè d’empresa es va oposar a l’ERO d’extinció i va plantejar vies alternatives per evitar els acomiadaments. Entre aquestes, que s’apliqui un nou expedient temporal, que es facin jubilacions anticipades o que es promoguin baixes voluntàries incentivades entre els treballadors. Les dues parts es tornaran a trobar a principis de la setmana vinent per intentar acostar posicions que permetin superar la situació actual.
    Trety, dedicada a la fabricació d’escumes i components tèxtils per a cotxes, és una de les empreses que s’ha vist tocada per la davallada de vendes al sector. La factoria va arribar a donar feina a més d’un miler de persones, però en els darrers anys ha anat reduint plantilla fins a arribar als 458 actuals. El 2009, la tèxtil va presentar un ERO d’extinció que va afectar 241 treballadors. I durant aquest any, la factoria va aplicar un ERO temporal que afectava tota la plantilla, a qui s’ha enviat 44 dies a l’atur.

    Cahors, sense paga de Nadal
    La direcció de l’empresa Cahors de Vilamalla, que produeix material elèctric, ha comunicat al comitè d’empresa que no pot abonar la paga extraordinària de Nadal als 200 treballadors que té en plantilla. La firma preveu abonar-la, com a molt aviat, a finals de març del 2013 si la situació econòmica ho permet. L’empresa justifica aquesta decisió per raons econòmiques pel deute acumulat d’alguns clients. El comitè ja ha demanat una reunió amb la direcció.

  12. lejarza said

    Un Estat propi per privatitzar infraestructures?

    El diputat Pere Macias (CiU) presenta el seu llibre analitzant la gestió d’infraestructures a Espanya

    08.01.2015

    MARTÍ SANTIAGO | GIRONA L’”esperança sobiranista” de Convergència Democràtica de Catalunya en la hipotètica gestió de les infraestructures d’un Estat propi passa per privatitzar-les. Bàsicament, es tractaria de fer el mateix que en el seu dia va iniciar el primer Govern de José Maria Aznar però, això sí, “primer liberalitzant i després privatitzant”, segons va postil·lar el secretari de territori i mobilitat, Ricard Font (CDC) durant la presentació a la Cambra de Comerç de Girona del llibre del diputat convergent Pere Macias Infraestructures d’Estat. Dels incompliments d’Espanya a l’esperança sobiranista.
    Font, que en un lapsus del president de la Cambra de Comerç, Domènec Espadalé, va ser presentat a l’audiència com a “secretari d’Estat” es va desfer en elogis al llibre recalcant que aquest apunta “el bon camí” del que hauria de fer el Govern català si pogués gestionar totes les infraestructures de la comunitat. I la intervenció del coautor del mateix, Òscar Oliver -director comercial d’Aeroports de Catalunya- donava moltes pistes al respecte quan posava quatre exemples que haurien de considerar-se paradigmàtics del model proposat: la privatització de l’aeroport brasiler de Natal l’any 2011 perquè “estava mal gestionat”; la privatització de l’operadora ferroviària del Japó l’any 1987 “perquè tenia un deute que era el deu per cent del PIB”; la creació de la línia ferroviària l’Havana-Güines el 1837 proposada per l’empresariat resident a la colònia cubana; i la implantació de Mango a Barcelona i la seva expansió a l’extrem orient a finals dels 90 quan no existien vols directes des de l’aeroport del Prat.
    “El que demanem a l’Estat és que faci política d’Estat”, va reclamar el diputat Pere Macias a l’encetar la seva intervenció, part de la qual va centrar en posar exemples que induïssin a pensar que el Govern central menysté a Catalunya: va comparar la diligència que havia mostrat en desdoblar els 600 quilòmetres de l’autovia de la Ruta de la Plata entre Sevilla i Gijón i la lentitud en el desdoblament de la N-II a la província, que ha trigat onze anys a fer 14 quilòmetres. Per contra, va treure pit amb l’Eix Transversal per indicar que la Generalitat, tan bon punt va adonar-se que aquesta significativa carretera s’havia quedat petita, la va desdoblar complint els terminis d’obra previstos.
    Els exemples eren paradigmàtics i anaven com anell al dit per donar a entendre que si Catalunya disposés d’un Estat propi les infraestructures es podrien gestionar millor. Però ni el diputat ni el coautor del llibre com tampoc el secretari de mobilitat van optar per posar-ne d’altres igualment significatius sobre la manera de gestionar del Govern autonòmic, com ara la línia 9 del metro -que de 2.600 milions va passar a costar-ne 16.000-, el fiasco de Spanair -alimentada amb diner públic a través d’Avançsa-, el deute que arrossega l’Agència Catalana de l’Aigua o l’adjudicació d’Aigües Ter-Llobregat a un consorci liderat per Acciona que ha estat anul·lat judicialment.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: