Argelaguer Vall del Llierca

Garrotxa: Argelaguer – Tortellà – Montagut i Oix – Sales de Llierca – Sant Jaume de Llierca – Fundat l´any 2005

Manifestació independentista

Posted by lejarza en 8 septiembre, 2012


Maria Salip Calvó: Manifestació independentista.-Imagino que una gran multitud de persones de bona fe i mogudes per la fibra nacionalista (tan manipulada pels polítics que en treuen un gran rèdit), acudiran a Barna el 11-9-12 (facilitats al seu abast, totes). Jo pregunto: en cas d’independència, com quedem respecte de l’euro, Europa, Espanya (els principals compradors dels nostres productes) i també les pensions, ja que es cobren del Govern espanyol. Això ho haurien d’explicar els polítics, però ells són en un búnquer fent pinya perquè no es toquin els seus immerescuts i inflats sous i privilegis. El Sr. Mas cobra més que el Sr. Rajoy, la Sra. Núria de Gispert, presidenta del Parlament, ha dit que si els rebaixen els sous, on aniran (després s’ha disculpat). En la crisi actual i davant el deute que hem heretat dels anteriors governants, s’hauria d’exigir responsabilitats, també als bancs, però la casta política es protegeix, ho paguem els treballadors i ells, vinga a exprimir el poble. Si tenim independència, ells s’emportaran més diners i nosaltres, en traurem algun benefici?

Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza

6 respuestas hasta “Manifestació independentista”

  1. lejarza said

    Baixos salaris?
    Andreu Moreno
    Després d’escoltar la presidenta del Parlament queixar-se sobre els suposats baixos salaris dels diputats catalans, un no sap si posar-se a riure o a plorar. Un diputat autonòmic català per terme mig cobra més de 6.000 euros al mes. Són els parlamentaris que més cobren d’Espanya. Però el més escandalós i del que ningú en parla són les subvencions que cobren els grups parlamentaris del Parlament. Per exemple, el grup de CiU s’embutxaca cada any 7 milions d’euros, una subvenció deu vegades més elevada que la que reben els grups parlamentaris del Congrés dels Diputats. Com es reparteixen els diputats de CiU i a què dediquen aquests més de 1.000 milions de les antigues pessetes? Com a ciutadà català em sento espoliat fiscalment, però pels mateixos partits polítics catalans.

    Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza

  2. lejarza said

    ARGEMIR GONZÁLEZ
    Sobre la indefinició nacional de CiU
    Des de la celebració dels congressos de Convergència Democràtica de Catalunya i d’Unió Democràtica de Catalunya, una de les poques coses que han quedat clares és que en el tema nacional no hi ha acord entre els dos partits de la coalició. La postura d’UDC és de federalisme amb Espanya, postura que defensa des del seu naixement com a partit: UDC -amb el PNB- va ser un dels poquíssims partits de dretes que quan va esclatar la Guerra Civil es va mantenir fidel a la República perquè va concedir a Catalunya una autonomia política de la qual no gaudia des del Decret de Nova Planta de 1716. En aquest sentit, s’ha de destacar la coherència que ha mostrat el partit fundat per Carrasco i Formiguera, afusellat pel franquisme, en la defensa d’un model d’estat federal que encara és el model preferit a Catalunya. 
    La posició de CDC, però, és molt més complexa i molt em temo que desxifrar el sentit del que va aprovar al seu congrés i del que estan proposant ara requerirà de guia, sarró i brúixola. La seva proposta de sobiranisme sense definir-se clarament sobre la independència exaspera els independentistes de debò que els veuen com uns tebis però segurament tenen l’èxit electoral que tenen perquè així és el nostre país: som un país esquizofrènic. Catalunya és alhora nacionalista català però també espanyol, som sobiranistes però una majoria no veu clara la independència, som capaços de barallar-nos per la llengua catalana quan se la qüestiona però canviem al castellà encara que el nostre interlocutor faci esforços per parlar-la. Com a país no acabem d’estar enlloc, o potser el nostre lloc és la permanent indefinició. I els mestres de la indefinició són els de CDC, especialistes en llençar la pedra al Congrés de Diputats de Madrid però amagar la mà a Catalunya, en escampar les culpes a dreta i esquerra però no assumir els seus propis errors ni les seves pròpies herències, en pactar amb el PP però lamentar no poder-ho fer amb ERC.
    Resumint, la seva proposta és «o concert econòmic o independència» la qual cosa demostra que no tenen presa clarament una posició o, pitjor, que la seva posició és tan a curt termini que no fa creïble una proposta tan transcendent com que el primer partit de Catalunya des de la Transició es proclami independentista. Més aviat sembla que s’estigui posicionant en un escenari d’eleccions anticipades davant del qual li és molt difícil justificar la seva «obra» de govern, és a dir, les retallades de l’estat del benestar, davant d’un electorat indignat, si no és amb l’argument que amb el concert econòmic no hi hauria hagut retallades, la qual cosa només és una hipòtesi, ja que CiU, en plena crisi econòmica, ha rebaixat voluntàriament l’impost de successions, que en la seva última redacció afectava exclusivament les rendes altes i res no permet descartar que no fes una cosa similar en cas de gestionar la major part dels impostos.
    Aquesta és la indefinició no ja d’uns afiliats a un partit polític, la qual cosa no tindria massa importància, sinó la de tota una classe social: la burgesia catalana. Amb ànim de ser sintètic, llenço la meva tesi sobre el que representa el que han aprovat als congressos de Convergència i d’Unió: la burgesia catalana, representada en bona part per CiU, no vol tallar amb Espanya. Millor dit, amb qui no vol tallar és amb el mercat comercial espanyol que és el mercat natural dels seus productes, però vol gestionar el gruix dels ingressos fiscals generats per Catalunya seguint el model econòmic confederal del País Basc i Navarra. Perquè CiU, és a dir, la burgesia catalana, es faci inequívocament independentista, abans hauran de variar els fluxos de l’economia catalana orientant-se majoritàriament cap a la UE i la resta del món. Si la deriva independentista la fan abans, s’arrisquen a perdre molt més del que poden guanyar i, en qüestió de fidelitats, la burgesia catalana ha demostrat a bastament que abans ho és amb la butxaca que amb el cor, i a l’experiència de la Guerra Civil i el franquisme em remeto.

  3. lejarza said

    Pacte Fiscal: nou frau burgès al poble treballador català
    Josep Castañales Batlle, Argelaguer, Hostalnou de Llierca (Garrotxa-Girona)
    És significativa la històrica voluntat de la burgesia a Catalunya per fabricar falsos conflictes superestructurals, amb la seva oportuna dosi nacional, a fi d’intentar tapar les contradiccions internes per les quals discorre. No estranya aquesta actitud quan observem la realitat material a la qual ens sotmeten, derivada d’un règim capitalista caduc que copeja sense descans a les masses laborioses catalanes. Des d’aquesta perspectiva hem d’emmarcar el nou teatre burgès, escenificat el passat 25 de juliol en forma de Pacte Fiscal, i aprovat en aquesta caricatura d’institució burgesa anomenada Parlament.
    La profunda i duradora crisi per on discorre el mode de producció capitalista en la seva etapa imperialista obliga la casta política a sou del capital monopolista a ocultar i desviar l’atenció del proletariat català, asfixiat i empobrit per la brutal ofensiva classista desencadenada.
    El grotesc espectacle entorn del Pacte Fiscal, exemplifica la putrefacció d’una casta política catalana decadent, que com al 1936, no té empatx a trair el poble treballador català mentre s’embolica en un ranci nacionalisme oportunista i mentider. Novament ha sortit a relluir la manera d’actuar clàssica d’aquesta cínica burgesia que, alhora que imposa brutals condicions materials al conjunt de treballadors i classes populars catalanes, pretén entretenir-nos amb falsos debats identitaris, en una estratègia en què sempre guanyen els mateixos; l’oligarquia galvanitzada entorn de l’Estat espanyol, veritable mestressa i senyora del Congrés i el Parlament.
    Ahir van ser els Estatuts d’Autonomia, abans d’ahir el Concert Econòmic “a la basca”, i avui el Pacte Fiscal aprovat, en un exercici de desvergonyiment sense parió, després de l’imminent ajut econòmic sol·licitat a l’oligarquia financera de l’Estat espanyol. El populisme i oportunisme de la burgesia catalana són trets distintius que la defineixen històricament, trets que sempre ha posat al servei del manteniment i el blindatge dels seus interessos de classe. Interessos que sempre han ocultat conscientment dins del que ells anomenen Catalunya; el seu vedat privat, el seu mercat, la seva mercaderia, mai la seva pàtria. Des de Cambó a Mas, passant per Maragall o Pujol, els seus assalariats polítics sempre han estat fidels a aquest capteniment. Segons sembla ni Fainé, Brufau o Rosell exploten treball aliè en benefici propi, en base a la propietat privada dels mitjans de producció, sinó que són excelsos patrons que “defensen els interessos de Catalunya”, encara que alguns ho facin des de la mateixa capital del Regne.
    No sorprèn, doncs, que en aquest nou esguerro jurídic-burgès, ni tan sols es faci menció del colossal Frau Fiscal de les “rendes altes” catalanes o al salvatge espoli a què sotmeten les rendes del treball, mentre amnistien impunement al gran capital. Tampoc el Pacte Fiscal ens parla dels monstruosos desfalcs d’una burgesia podrida que va arribar en el seu desbocament a espoliar el propi Orfeó Català, ni de la monstruosa evasió de capitals, ni el robatori de milers de milions a càrrec de les entitats financeres catalanes, ni de la corrupció empresarial que envaeix tota la base econòmica i naturalment al conjunt de la  institucionalitat  burgesa.  És un Pacti Fiscal fet per i per a burgesos.
    En essència, aquest engendre jurídic queda reduït a tres màgiques paraules amb les quals la casta política justifica la seva existència;  l’  ”espoli de Madrid”.  Pel que sembla, sense aquest “espoli”, a Catalunya no hi hauria ni tan sols crisi capitalista i els treballadors, emancipats del jou burgès, nedaríem en l’abundància material. La realitat, no obstant això, és més crua, i la burgesia monopolista ho sap perfectament, per això rescaten als seus germans de classe a Catalunya; és un mercat estratègic per a l’oligarquia estatal.
    La realitat és que els gestors del capital, després de copejar amb duresa les masses laborioses, l’única cosa que han aconseguit és que avui la Generalitat degui més de 40.000 milions d’euros, o que només el forat deixat per Catalunya Caixa sumi 30.000 milions d’euros més. Potser el saquejador del Palau de la Música Fèlix Millet no és un adinerat català de sant bressol burgès, sinó un senyoret de Madrid aterrat per espoliar als catalans. O potser les multinacionals Abertis, Aigües de Barcelona, Gas Natural o els conglomerats financers com CaixaBank, per només citar alguns ens monopolistes, siguin aliens a les elits catalanes que ens sotmeten diàriament mentre fingeixen diferències amb els seus germans de classe de “Madrid”.
    Fent ús del seu ranci nacionalisme burgès, insisteixen a esmussar el cervell del treballador català amb les mateixes cortines de fum de sempre. Mentre s’envernissen amb un catalanisme mercantil i de forma oportunista s’emboliquen rere la senyera catalana, executen polítiques antinacionals i antiobreres que enfonsen, precisament als treballadors catalans, a l’atur, la misèria i la sobreexplotació. L’atroç realitat de milions d’obrers i empleats, subjugats per una elit parasitària i explotadora, no podran tapar-la ni amb mil Pactes Fiscals i rescats; ni a Barcelona ni a Madrid. Com s’ha encarregat de demostrar la història, els nacionalismes burgesos català i espanyol s’interrelacionen, caminant sempre en una mateixa direcció ; la que marca la classe dominant estatal, fermament assentada a les estructures multinacionals europees.
    No hem d’oblidar que la burgesia nacionalista a Catalunya, que fins i tot s’atreveix a parlar d’independència, ha arribat a votar fa uns mesos a favor de la Llei Orgànica d’Estabilitat Pressupostària, la mateixa que aclapara competències de la pròpia Generalitat permetent la intervenció del Govern burgès espanyol en cas d’incompliment del dèficit. Un exemple més no només de les seves iniciatives antipopulars, sinó també antinacionals. El cinisme és una altra escola de pensament molt desenvolupada entre els polítics a sou de la patronal a Catalunya.
    La història no s’atura, la lluita de classes s’aguditza, i l’ofensiva burgesa continua desenvolupant-se en un sol puny tant a Madrid com a Barcelona, on Rajoy i Mas compleixen a la perfecció amb el seu paper de fidels representants polítics del gran capital (IBEX-35, CEOE, UE-FMI). Darrere els seus retrets formalistes, quan es tracta d’agredir els treballadors, l’oligarquia estatal ostenta una gran consciència de classe; ja sigui a base d’infames reformes antiobreres que legalitzen l’esclavitud assalariada, ja sigui mitjançant la destrucció d’estructures públiques: mai no hi ha fissures a l’hora de remar sempre cap al mateix costat.
    Si en 1939 van ser capaços de sacrificar la llengua i la cultura catalanes a l’altar del feixisme africanista en defensa dels seus espuris interessos, mentre eren afusellats milers de proletaris catalans, tant o més sacrificaran per aguantar un règim capitalista que cau a trossos a base de la suor i la sang de milions de treballadors catalans.

    Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza

  4. lejarza said

    La puta i la ramoneta de Mas i Rajoy
    JOSEP C. VERGÉS 
    Catalunya no és un país independent. Quan ho sigui, parlem. La Generalitat, avui, deu el 21% del PIB català. No res comparat amb el 80% del PIB espanyol que deu l’impagable Madrid. Misèria i companyia comparat amb el 43% que deu l’impecable Suïssa. Tenim un problema, o més aviat, un doble problema: Catalunya i Madrid no poden pagar. S’han quedat sense un duro i ningú els fia.
    Qui s’ha quedat sense diners? No els catalans ni els espanyols, no els metges ni els mestres, sinó els polítics amb la seva mà trencada, i concretament dos noms, o millor, quatre: el president de la Generalitat Artur Mas, masover de Jordi Pujol, i el president del Govern central, Mariano Rajoy, banderillero de José María Aznar. Qui ha dut Catalunya a la ruïna? 23 anys de «peix al cove» de Jordi Pujol amb el seu inefable conseller d’economia Artur Mas a qui mai li ha importat no tenir els diners per pagar la megalomania del milhomes perquè vivint de crèdit, tot solucionat. Qui ha dut Espanya a la ruïna inconfessada, perquè els espanyolistes són massa orgullosos per dir la veritat? Vuit anys d’imperialisme de cartró pedra d’Aznar, l’invasor d’Iraq junt amb Bush i Blair i constructor de l’AVE radial que ha enterrat tot l’or espanyol en una nova follia espanyolista que el seu fidel Sanxo Pança vol seguir de totes totes.
    Els padrins Pujol i Aznar ja no manen, o més aviat, ja no haurien de manar. Els responsables immediats de la crisi catalana i de la crisi espanyola són Mas i Rajoy. Són ells qui han de quadrar els números, cosa que no han fet en sa vida i, pel que veiem, fan tan malament com saben. Per què no retallen a la meitat el sou dels 30.000 polítics professionals que té Espanya? Per què no acomiaden la meitat dels càrrecs a dit? Per què Madrid té un milió de funcionaris, els mateixos que el centralista Franco, quan avui la meitat de la despesa pública està descentralitzada? Què fa aquest mig milió d’inútils que sobren a Madrid vivint dels nostres impostos? Votar el PP, segur.
    Si retallessin amb tisores de podar la mala herba de polítics i funcionaris, Mas i Rajoy serien creïbles davant els votants i davant els mercats internacionals, que són els que deixen els diners. Però els dos es dediquen a la puta i la ramoneta castigant els ciutadans. Així no anem enlloc. Vaja, no anem ni a la independència. Us imagineu una Catalunya independent en mans de l’incompetent Mas i del corrupte presumpte innocent Duran? Fa por, no la independència, sinó aquestes mediocritats polítiques que ens han dut a la catàstrofe. El primer que hem de fer, independència o no, és treure’ns de sobre aquests polítics de fireta. El mateix amb Rajoy, que nega la crisi i pensa que així, tot resolt. Doncs no, Espanya està a la ruïna igual que Catalunya. Pitjor encara, perquè Catalunya ha bastit un estat del benestar a la sueca, pagat a la grega, mentre Madrid ha construït AVEs al desert. Els catalans podem viure amb hospitals i escoles menys ben dotades, però de què serveix als espanyolistes de Madrid anar en dues hores a Barcelona, quan en avió s’hi va amb la meitat de preu tardant una hora més? Per guanyar una hora han enterrat tota la plata del Potosí? Potono, més aviat.

  5. lejarza said

    MÉS ESTAT COM LA GENERALITAT? NO, MENYS, SI US PLAU
    ALFONS QUINTÀ 
    Artur Mas va en bicicleta. Si deixa de pedalejar, cau. La direcció, el seu nord, solen ser funció del poder pedalejar. Ningú té nord a la Generalitat? La resposta és que no, ningú. Un col·lega periodista per qui sento amistat i molt respecte professional, em diu: «Si avui Mas cessés tots els consellers i durant mesos no en designés altres, no passaria res, no notaríem cap diferència».
    Primer ho trobo una mica brutal. O de frase de tertúlia de cul de cafè. Per respecte a qui m’ho diu, hi dono voltes. No em canso massa. Amb un parell de tombs en tinc prou per donar-li tota la raó.
    Fins i tot ho puc il·lustrar amb una pinzellada de dret administratiu, dient que els consellers són de fet sense cartera, figura espanyola per designar ministres sense una funció específica i, per tant, sense un organigrama ni un pressupost digne d’aquest nom. En general és una sort. Així no poden fer més bestieses. Ho puc argumentar prou bé. 
    Invocar el dret administratiu és una mostra de generositat, perquè de sempre -i sota Jordi Pujol fins al paroxisme- la Generalitat ha estat poc amiga dels principis generals del dret, de la jerarquia normativa i de tot allò que és bàsic en una administració. Amics meus, bons juristes, però amb la pèssima feina d’haver d’aportar una mica de racionalitat jurídica en aquella institució, han passat èpoques vorejant les angines de pit. Molts ja han fet pell morta. Usen fórmules jurídiques consagrades per evitar una possible responsabilitat i, apa, a esperar la jubilació. Ho entenc. 
    Els tinc molt en el cap i encara més en el cor. Per això, quan surt a la llum una discrepància entre, per una banda, un alcalde, i per l’altra, un secretari municipal, o un interventor facultatiu, o un tresorer, també facultatiu, no m’hi penso massa. La meva concepció de la presumpció d’innocència se m’escapa i se’n va al costat contrari al de l’alcalde. Que ningú se n’estranyi. La reciprocitat també és un principi jurídic. En aquest cas, és una resposta al fet ben constatat, que els polítics solen estar al costat dels altres polítics quan aquests s’enfronten a un periodista, excepte si aquest darrer menja en la mà del seu partit.
    En síntesi Mas pedaleja perquè les seves pròpies anades i vingudes -sumades a les del seu partit- el farien caure si no ho fes. Ho efectua sense saber on va, sense que els seus actes tinguin conseqüències administratives constructives, sinó que ens ensorren més i més en un pou.
    Per amagar-ho, Mas ha trobat grans proclamacions. Algunes vénen a ser com tirar benzina en un foc. En efecte, quan parla de començar a crear l’estructura d’un Estat català vol dir, indubtablement, incrementar l’olla administrativa on ens estem coent i consumint tots. 
    Anem a pams. Resultaria, ai las, que després d’haver destruït pacientment, deliberadament, interessadament, sectàriament i a favor d’interessos clànics l’Estat del Benestar (relatiu) que teníem, voldria Mas construir un inèdit Estat del Malestar? Els indicis són fortíssims. 
    La pudor de sofre de l’Estat-CDC és superior a la de qualsevol representació dels pastorets. No hi ha Estat neutres, ni es pot parlar genèricament de cap canvi, ni tan sols administratiu ( i no cal dir tan estructural) sense aclarir la qualitat i els detalls del model. Canadà i Suècia són Estats. Corea del Nord i Gabon també. Són iguals? Per tant, parlar d’Estat en abstracte només ens pot espantar. I no dic res de la fallida monumental de l’Estat nació, el que més lliga amb el traspua dels silencis interessats de Mas. 
    Només hi ha una solució. No cedir als bells (per alguns) i vells (això sens dubte) esquemes retòrics que usen imatges imprecises. En canvi, cal analitzar la realitat concreta dels fets concrets. En fer-ho tancarem el cercle, atès que Mas precisament mostra Cels imprecisos per impedir que analitzem el pèssim resultat dels seus dos anys a la Generalitat. Mai ningú no ha pogut construir una casa des de la teulada, sobretot si aquella es vol posar, a més, a sobre d’una ben visible buidor intel·lectual, moral i material. Més del que tenim? No, si us plau.

  6. lejarza said

    En què quedem?
    Xavier Trayter, Figueres Empordà
    M’arriba a les mans un «Anunci de l’Administració Local d’Ajuntaments», en concret del de Figueres. L’anunci es pot consultar al Diari Oficial de la Generalitat (www.gencat.cat/dogc) i fa referència a nomenaments de personal de confiança o assessorament especial (?!). No havíem quedat que això de càrrecs de confiança s’havia de revisar?
    La meva indignació comença quan llegeixo els nomenaments de quatre persones amb els següents càrrecs i remuneracions econòmiques:
    Cap de Protocols: 28.152,39€ anuals (35 hores setmanals). O sigui només als matins.
    Cap de Comunicació: 29.358,66€ anuals (dedicació exclusiva i disponibilitat horària) o sigui que haurà d’anar a treballar quan la situació ho requereixi.
    Cap de Gabinet d’Alcaldia, Comunicació i Relacions Ciutadanes: 50.115,29€ anuals (també amb dedicació exclusiva i disponibilitat horària). O sigui, igual que l’anterior.
    Cap de Coordinador de Serveis (?): 49.000,08€ anuals (37,5 hores setmanals)!
    Quedo de pasta de moniato, m’ho he de llegir més de dues vegades per creure-ho. Ens estan dient que les arques catalanes estan buides, que no hi ha ni un cèntim al calaix, retallen nòmines i prestacions a tort i dret, ens obliguen a complir amb els nostres deures com a ciutadans amb impostos abusius (l’augment de l’IBI en segons quins ajuntaments és brutal), ens col·loquen radars-trampa de trànsit a cada cantonada de carrer i a cada quilòmetre de carretera amb un afany recaptatori descarat, retallades en Cossos de Seguretat, Justícia, Ensenyament i Sanitat (aquests dos últims són pilars bàsics i fonamentalsper una societat digna), etc., etc., etc.
    En què quedem, senyors i senyores polítics? Realment són necessaris aquests nomenaments? I si ho són (cosa que dubto) no podrien esperar a temps millors i, si més no, establir unes retribucions més baixes? I en cas que siguin imprescindibles (cosa que també poso en dubte) doncs que treballin més els que ja hi ha, que facin més hores senyora Alcaldessa i companyia… com fem tots els que, per sort, encara tenim feina… treballar més per cobrar igual o inclús menys, això és el que ens toca viure per culpa de qui tots ja sabem.
    El problema és que per als polítics res no canvia, tot continua igual, viuen d’esquena a la realitat, segueixen amb els mateixos errors de sempre, com si no passés res. Si l’Ajuntament de Figueres ha pres aquesta decisió no vull ni pensar el que deuen fer els altres ajuntaments de tot Catalunya… i d’Espanya!
    En què quedem, senyors i senyores polítics?

    Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: