Argelaguer Vall del Llierca

Garrotxa: Argelaguer – Tortellà – Montagut i Oix – Sales de Llierca – Sant Jaume de Llierca – Fundat l´any 2005

Afectacions als Ajuntaments i Entitats locals dels Pressupostos Generals de l´Estat (PGE) any 2012

Posted by lejarza en 8 julio, 2012


Vall del Llierca Argelaguer – Tortellà – Girona: Afectacions als Ajuntaments i Entitats locals dels Pressupostos Generals de l´Estat (PGE) any 2012.-AFECTACIONS MÉS RELLEVANTS A LES ENTITATS LOCALS DE LA LLEI 2/2012, de 29 de juny, DE PRESSUPOSTOS GENERALS DE L’ESTAT.
El passat dia 30 de juny es va publicar en el BOE la Llei 2/2012, de 29 de juny, de Pressupostos Generals de l’Estat per a l’any 2012 (EDL 2012/123275), que persisteix en l’objectiu d’aconseguir l’estabilitat pressupostària.
De la Llei 2/2012, de 29 de juny, de Pressupostos Generals de l’Estat per a l’any, en el que afecta a les Entitats Locals, destaquem:
MESURES EN MATÈRIA DE PERSONAL:
El Títol III de la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat es rubrica com «De les despeses de personal», i s’estructura en tres capítols. En el primer d’ells s’aborden les despeses del personal al servei del sector públic (entre el qual es troben les Entitats Locals; art. 22.c), establint-se amb caràcter general que no hi haurà increment de les retribucions d’aquest personal en 2012 respecte a les retribucions vigents a 31 de desembre de 2011. Tampoc podran realitzar-se aportacions a plans d’ocupació ni contractes de segur col·lectius que incloguin la cobertura de la contingència de jubilació. Així mateix s’inclou en aquest capítol la regulació de l’Oferta d’Ocupació Pública. La present Llei de Pressupostos Generals de l’Estat, igual que l’anterior, manté la seva regulació en un únic article, i estableix que al llarg de 2012 no es procedirà en el sector públic a la incorporació de nou personal.
S’excepciona, aplicant una taxa de reposició del 10 per cent a certs sectors i administracions, i sense perjudici del que en la pròpia llei es disposa en relació amb el nombre màxim de places de militars professionals de Tropa i Marina.
Es mantenen les restriccions a la contractació de personal laboral temporal i al nomenament de funcionaris interins, atribuint a aquesta un caràcter rigorosament excepcional i vinculant-ho a necessitats urgents i inajornables.
Per la seva banda, en la Disp. Addicional Setantena primera, que té caràcter bàsic, referida a la jornada general del treball en el Sector Públic, assenyala que a partir de l’entrada en vigor d’aquesta Llei, la jornada general de treball del personal del Sector Públic no podrà ser inferior a trenta-set hores i mitjana setmanals de treball efectiu de mitjana en còmput anual. A aquests efectes, indica que conformen el Sector Públic, entre uns altres, l’Administració General de l’Estat, les Administracions de les Comunitats Autònomes i les Entitats que integren l’Administració Local. Afegeix que les jornades especials existents o que es puguin establir, experimentaran els canvis que fossin necessaris si s’escau per adequar-se a la modificació general en la jornada ordinària. En tot cas, les modificacions de jornada que es portin a efecte com a conseqüència de l’establiment d’aquesta mesura, no suposaran cap increment retributiu. Amb aquesta mateixa data, queda suspesa l’eficàcia de les previsions en matèria de jornada i horari contingudes en els Acords, Pactes i Convenis vigents en els
ens, organismes i entitats del Sector Públic indicats en l’apartat anterior, que contradiguin el previst en aquest article.
MESURES EN MATÈRIA DE FINANÇAMENT DE LES ENTITATS LOCALS:
En el capítol I del Títol VII es contenen normes relatives al finançament de les Entitats Locals, englobant en el mateix als municipis, províncies, cabilds i consells insulars, així com Comunitats Autònomes uniprovincials.
El nucli fonamental està constituït per l’articulació de la participació de les Entitats Locals en els tributs de l’Estat, tant en la determinació de la seva quantia, com en la forma de fer-la efectiva. cal destacar com a instrument la participació, mitjançant cessió, en la recaptació de determinats imposats com l’IRPF, IVA i els impostos especials sobre fabricació d’alcohols, sobre hidrocarburs i sobre les labors del tabac; la participació a través del Fons Complementari de Finançament amb atenció específica a les compensacions a les entitats locals per pèrdues de recaptació en l’Impost sobre Activitats Econòmiques (IAE), que inclou tant la inicialment establerta per la Llei 51/2002, de 27 de desembre, com la compensació addicional instrumentada a través de la Llei 22/2005, de 18 de novembre, així com a la
participació en el Fons d’Aportació a l’Assistència Sanitària per al manteniment dels centres sanitaris de caràcter no psiquiàtric de les Diputacions, Comunitats Autònomes insulars no provincials, i Consells i Cabilds insulars.
Cal assenyalar que en 2012 s’ha de procedir a la revisió, de periodicitat quadriennal, de l’àmbit subjectiu d’aplicació dels models de participació en tributs de l’Estat aplicables als municipis. A regular aquesta revisió es dediquen els primers preceptes del citat capítol I.
Per la seva banda, en relació amb la liquidació de 2010, a practicar en 2012, es tornaran a aplicar els mateixos criteris de reintegraments que es van aplicar fins a la liquidació de l’any 2007.
Finalment, es recull la regulació dels règims especials de participació de Ceuta i Melilla, de les entitats locals de les Illes Canàries, així com al relatiu a les entitats locals dels Territoris Històrics del País Basc i Navarra.
No obstant això, aquesta regulació es completa amb altres transferències, constituïdes per
subvencions per serveis de transport col·lectiu urbà, compensació als ajuntaments dels beneficis fiscals concedits a les persones físiques o jurídiques en els tributs locals, donant compliment al previst en l’article 9 del Reial decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març, pel qual s’aprova el text refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals.
Igualment, es regulen les obligacions d’informació a subministrar per les Entitats Locals, les normes de gestió pressupostària, l’atorgament de bestretes als ajuntaments per cobrir els desfasaments que puguin ocasionar-se en la gestió recaptatòria dels tributs locals i l’articulació del procediment per donar compliment a les compensacions de deutes ferms contrets amb l’Estat per les Entitats Locals.
En la Disp. Transitòria Sisena es regulen els percentatges de cessió de rendiments recaptatoris d’impostos estatals a favor de les Entitats locals, establint que amb vigència indefinida i per a la seva consideració en la liquidació definitiva corresponent a l’exercici 2010 de la cessió dels impostos estatals a favor de les Entitats locals, es modifiquen els arts. 112.1 i 136.1 del text refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals, aprovat per Reial decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març.
En la Disp. Transitòria Setena s’estableix que, amb vigència indefinida i per a la seva consideració en la liquidació definitiva corresponent a l’exercici 2010 de la cessió de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) a favor de les Entitats locals, es modifiquen els arts. 113.1 i 115.5 del text refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals, aprovat per Reial decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març.
En la Disp. Transitòria Desena, dedicada “als reintegraments dels saldos deutors resultants a càrrec de les Entitats locals” en les liquidacions definitives de la participació en tributs de l’Estat dels anys 2008 i 2009, s’estableix que a partir de l’any 2012, i amb vigència indefinida, s’aplicaran les següents normes:
Primera.- L’import que, a 1 de gener de 2012, hagués estat pendent de reintegrar per les Entitats locals a la Hisenda de l’Estat es fraccionarà pel Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques en 120 mensualitats des d’aquella data per a aquelles Entitats locals que, a la data de publicació de la present norma, hagin presentat la liquidació dels seus pressupostos generals de l’exercici 2011.
Les Entitats locals a les quals es refereixen els arts. 111 i 135 TRLRHL hauran de presentar, amb caràcter previ, un compromís aprovat pels seus respectius Plens d’acordar amb el Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques un pla d’ajust que garanteixi el compliment dels objectius d’estabilitat pressupostària i de deute públic, pel que es tindrà en compte el que es disposa en el següent paràgraf.
En el cas que les Entitats locals incompleixin els objectius d’estabilitat pressupostària, els límits d’endeutament que els resultin d’aplicació o els terminis establerts en la Llei 3/2004, de 29 de desembre, per la qual s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials, hauran d’aprovar un pla d’ajust, que garanteixi la correcció d’aquells incompliments, mitjançant acord dels seus respectius Plens, que, a més, hauran d’acceptar la possible imposició pel Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques de condicions particulars en matèria de seguiment i remissió d’informació, així com, si escau, d’adopció de mesures d’ajust extraordinàries que permetin aquella correcció. Així mateix, aquelles entitats hauran de presentar un certificat del secretari o del secretari-interventor de l’acord del Ple amb l’anterior contingut i aprovatori del pla d’ajust abans citat, així com l’informe de l’interventor o del secretari-interventor en el qual es recullin les mesures d’aquell pla.
S’entendrà complert el requisit de l’aprovació del pla d’ajust en aquells casos en els quals s’hagués aprovat el regulat en l’article 7 del Reial decret-llei 4/2012, de 24 de febrer, pel qual es determinen obligacions d’informació i procediments necessaris per establir un mecanisme de finançament per al pagament als proveïdors de les entitats locals.
Segona.- A les Entitats locals que, no havent presentat la documentació citada en l’apartat anterior, ho facin amb posterioritat a la data de publicació d’aquesta Llei i amb data límit el dia 30 de setembre de 2012, el Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques els aplicarà a partir d’1 de gener de 2013 el fraccionament en 108 mensualitats de l’import pendent de reintegrament en aquesta data corresponent a les liquidacions esmentades en l’apartat anterior.
Tercera.- L’aplicació efectiva del fraccionament citat en l’apartat 1 anterior s’iniciarà en el lliurament a compte de la participació en tributs de l’Estat del mes següent al de la publicació de la present norma, d’acord amb determinades regles que s’estableixen en la citada Disp. Transitòria Desena.
Quarta.- A partir de l’any 2014 es mantindrà la modalitat de fraccionament establerta en els apartats 1 i 2 anteriors, sempre que les Entitats locals afectades aportin la liquidació dels seus pressupostos generals de l’exercici immediat anterior i la de l’anterior a aquest, acompanyant a aquesta última un informe de l’interventor o del secretari-interventor especificant els ajustos que procedeixin i el càlcul de la capacitat de finançament conforme al Sistema Europeu de Comptes Nacionals i Regionals. Aquest informe podrà ser objecte d’estudi pel Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques, que, si escau, podrà rectificar de forma fundada aquell càlcul.
Els terminis i el desenvolupament del procediment de remissió d’aquella documentació es regularan per les Lleis de Pressupostos Generals de l’Estat per a l’any 2014 i següents.
Cinquena.- A aquelles Entitats locals que no es trobin en els supòsits citats en els apartats 1 i 2 anteriors o que presentin necessitat de finançament d’acord amb el Sistema Europeu de Comptes Nacionals i Regionals (CNR) conforme a l’informe que emeti l’interventor o el secretari-interventor de l’entitat, o en la seva possible rectificació, citats en l’apartat 4 anterior se’ls aplicarà els procediments de reintegrament establerts en els apartats Dos i Cinc de l’article 91 de la Llei 26/2009, de 23 de desembre, de Pressupostos Generals de l’Estat per a l’any 2010, per la qual cosa es refereix a la liquidació definitiva de l’any 2008, i en els apartats Dos i Cinc de l’article 99 de la Llei 39/2010, de 22 de desembre, de Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) per a l’any 2011, pel que fa a la liquidació definitiva de l’any 2009.
Sisena.- La documentació a la qual es refereix la present disposició s’haurà de remetre a l’òrgan competent del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques per mitjans telemàtics i signada electrònicament.
Setena.- Si l’import pendent de reintegrament a la data de publicació de la present norma fos igual o inferior a 120 euros, es reintegrarà per la seva totalitat en el lliurament a compte de la participació en tributs de l’Estat del mes següent al d’aquella data.
La Disp. Transitòria Vint-i-cinquena modifica el Reial decret Llei 13/2009, de 26 d’octubre, pel qual es crea el “Fons Estatal per a l’Ocupació i la Sostenibilitat Local” (FEOSL) en el seu art. 6 dedicat als reintegraments, assenyalant ara que:
Primera.- La falta de justificació parcial o total de l’aplicació dels recursos rebuts amb càrrec al Fons implicarà l’obligació de reintegrar les quantitats no justificades.
S’entén per falta de justificació la no remissió al Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques de la documentació justificativa al fet que es refereixen els articles 16 i 21 o la seva remissió incompleta o contenint inexactituds.
També es consideraran no justificades aquelles partides en les quals, bé mitjançant les comprovacions que a aquest efecte pugui realitzar el Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques o mitjançant els controls que realitzi la Intervenció General de l’Administració de l’Estat, es posi de manifest que els recursos del Fons no s’han aplicat a les finalitats pels quals van ser lliurats o que s’han incomplit les condicions establertes en el Reial decret-ley. en els casos d’incompliment del termini d’execució, el reintegrament es limitarà al percentatge d’inversió no executada en termini.
En aquells casos en què la terminació de la inversió finançada amb el fons no tingui lloc dins del termini màxim autoritzat per a la mateixa i aquest incompliment es degui a alguna raó diferent de la mera falta de diligència de l’Entitat local, les dilacions determinants de tal incompliment no es tindran en compte a l’efecte de computar el termini màxim per a la finalització del projecte, sempre que l’Entitat Local acrediti en l’execució de la inversió finançada una actitud diligent i inequívocament tendent a la satisfacció dels compromisos assumits amb motiu de l’obtenció de l’ajuda.
Segona.- La falta de col·laboració que impossibiliti la comprovació i el control de l’efectiva aplicació dels recursos del Fons, donarà lloc al reintegrament total de l’aportació rebuda per la corresponent Entitat Local.
Tercera.- Els expedients de reintegrament seran tramitats per la Direcció general de Coordinació de Competències amb les Comunitats Autònomes i les Entitats Locals, bé a iniciativa pròpia, quan l’exigència de reintegrament es derivi de les comprovacions realitzades pel Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques, bé a iniciativa de la Intervenció General de l’Administració de l’Estat, quan sigui conseqüència d’un control realitzat per aquesta última.
Les quantitats a reintegrar tindran la consideració d’ingressos de dret públic, resultant d’aplicació per al seu cobrament el que es disposa en el Capítol II del Títol I de la Llei 47/2003, de 26 de novembre, General Pressupostària.
Finalment, la Disp. Transitòria Trentena primera modifica l’art. 102 de la Llei 2/2011, de 4 de març, d’Economia Sostenible, indicant ara que a partir de l’1 de gener de 2014, la concessió de qualsevol ajuda o subvenció a les Administracions autonòmiques o Entitats locals inclosa en la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat i destinada al transport públic urbà o metropolità, es condicionarà al fet que l’entitat beneficiària disposi del corresponent Pla de Mobilitat Sostenible (PMS), i a la seva coherència amb l’Estratègia Espanyola de Mobilitat Sostenible (EEMS). Font: Grup ICV-EUiA-Argelaguer

Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza

Anuncios

10 comentarios to “Afectacions als Ajuntaments i Entitats locals dels Pressupostos Generals de l´Estat (PGE) any 2012”

  1. lejarza said

    Ajuntaments busquen fórmules per mantenir els equipaments
    GIRONA | JOAN FRANCESC PUIG ROURE Un veí de Batea (Terra Alta) classifica al seu bloc (centpercentbatea.blogspot.com.es) les infraestructures públiques en tres grups. Al primer grup, hi posa totes aquelles infraestructures que són bàsiques: escoles, centres mèdics, carreteres…, i les cataloga d’imprescindibles tot i el seu elevat cost. «Tant se val que siguin deficitàries», escriu, i recalca que «són coses que les paga tothom amb impostos perquè la seva utilització ha de ser pública i gratuïta». Al segon grup, hi posa totes aquelles infraestructures que ajuden al desenvolupament econòmic del territori: millora de carreteres, mitjans de transport alternatius, polígons industrials… També són de cost econòmic molt elevat, però ajuden a fer créixer la producció, els llocs de treball i el poder adquisitiu dels residents. Tanmateix augmenta la recaptació d’impostos, tot i que de manera indirecta. I al tercer i últim grup, hi posa aquelles infraestructures que, sense ser bàsiques, ajuden a millorar la qualitat de vida del municipi. En aquest grup hi trobaríem poliesportius, casals d’avis, museus, piscines… També és veritat que en aquestes infraestructures l’usuari final acaba pagant abonaments per finançar part del manteniment, però aquestes quotes mai cobreixen el cost total. «Deficitàries ho són sempre», afirma David Mascort (ERC), alcalde de Vilablareix. El punt de vista majoritari, feta la consulta a set alcaldes de les comarques gironines, és que quan realment es perd amb una infraestructura pública és quan no es fa servir.

    I aquí és on es troben molts alcaldes, davant d’obres inútils i deixades, fetes amb vista a un futur mal previst. Un clar exemple d’aquest problema el té l’alcaldessa de Tossa Gisela Saladich (TU), qui declara que està molt preocupada pel poc rendiment que treuen de la costa tossenca. També explica que els està costant engegar el museu perquè se l’han trobat deixat, que han hagut de finançar parcialment la piscina tot i ser privada i que, a més, han de fer-se càrrec de factures que van trobar amagades als calaixos de l’ajuntament quan van arribar-hi. Tot i així, «amb una bona gestió ja surten els comptes» manifesta l’alcaldessa, però no només la bona gestió farà que al museu hi hagi la vida que s’hi esperava.

    Per altra banda, a Sant Jordi Desvalls hi ha un pavelló que «no està fet a mides de Sant Jordi», diu l’alcalde, «amb la meitat hauríem passat». Corominas explica que no només carrega sobre les espatlles el cost de l’obra, sinó també el seu manteniment. I si hi ha una cosa pitjor que carregar un pes com aquesta, és saber que s’està carregant en va, perquè el pavelló de Sant Jordi, tot i les seves capacitats, gairebé no s´està fent servir. «El problema més greu és que a cada poble hi ha pavellons. A on anem a buscar la gent per omplir el nostre?», «I si no s’ha d’omplir el pavelló què en faig? L’elimino?», es preguntava el batlle.

    Un altre cas és el de Vilafant. Fa vint anys que es va posar en marxa el projecte del pavelló, es vanaturar, i ara s’ha reprès amb l’objectiu d’inaugurar-lo aquesta tardor. Tot i així, explica l’alcaldessa Consol Cantenys, van tenir la sort de poder reorientar l’obra. En un inici, s’havia projectat un pavelló per un cost de sis milions d´euros. Una obra molt ambiciosa però inadequada, que s’ha redirigit cap a una de més petita (dos milions d´euros), finançada pel govern de Zapatero i la Generalitat. «Ens ha sortit prou bé», afirma l’alcaldessa, «el problema que tenim és que no cobrem de la Generalitat, i les factures als proveïdors les hem de pagar igualment». I per poder pagar-les, han hagut d’aferrar-se als crèdits de l’Estat. També a Celrà, el més deficitari són les escoles bressol per culpa de les retallades de la Generalitat en aquest sector.
    Però és que no n’hi ha prou de pagar l’obra, com explica l´alcalde de Sant Jordi, també s’ha de tenir en compte el manteniment. A Vilafant, han optat per una gestió externa per reduir aquest cost. Celrà té concessions amb els bars de les infraestructures públiques, i també està en mans privades l´abans esmentada piscina de Tossa, però no tothom està a favor d’aquests recursos. A Vilablareix, l’alcalde, tot i ser conscient del dèficit que suposa la gestió pròpia, segueix sent partidari de la gestió directa. No obstant això, admet que tampoc s’han trobat davant de la necessitat d’externalitzar. Davant d’això, la convocatòria del PUOSC per al quadrienni 2013-2016 incorporarà, com a novetat, la possibilitat d´assignar fins a un 50% de l’import a les despeses de manteniment d’aquesta classe d’obres. Aquesta convocatòria es publicarà abans que acabi l´estiu.

    «La cosa no va bé a ningú», diu Mateu Parera-Nieto (CiU), alcalde de Fornells de la Selva. Però al municipi no hi ha res desaprofitat; «Ho tenim tot al 100%», declara l´alcalde. No obstant això, també han de prendre les mesures de reducció de costos que ha hagut d’aplicar tothom. Durant els entrenaments al camp de futbol s’utilitza un enllumenat que gasta menys que el que s’usa quan hi ha un partit. Així mateix, a la piscina han procurat reduir el personal les hores de menys gent i incrementar-lo només en hores punta. «Intento que les retallades afectin, el menys possible, el dia a dia del ciutadà», segueix Parera, i és que, com diu el veí de Batea, van abans les escoles que la gespa de davant de l’ajuntament, així que, «si fa falta, a la gespa se l’ha de deixar créixer tres dies més».

    També a Sant Jordi s’utilitza només el tros de pavelló que es necessita, però el problema que té Jordi Corominas és que al seu poble se li fa gran el pavelló, allà hi caben els habitants del seu poble i els de tots els pobles del voltant. Per això, l’alcalde aposta perquè «hi hagi mancomunitat entre els pobles petits: que un tingui la piscina, que un altre tingui el pavelló, i que un altre tingui el casal d’avis». L´urbanista Oriol Nel·lo afirma a Ciutat de ciutats que «la nostra qualitat de vida depèn de l’entorn urbanístic que ens acull», però a ulls del senyor Corominas, en el cas dels pobles petits, aquesta «urbe» de què parla Nel·lo l’hauria de formar el conjunt dels pobles veïns. El missatge dels alcaldes, en època de crisi, tal com diu l’alcaldessa Saladich, «abans de construir res, aprofitem el que tenim».

    Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza

  2. lejarza said

    Veinticinco años de caciquismo autonómico

    Federico Aguilera Klink

    El presente texto fue publicado como epílogo al libro de R. Pérez Almodóvar y J. M. Castellano Gil “El paraíso según Adán. Veinticinco años de caciquismo autonómico”. Asociación Taller de Comunicación. Tenerife. 2006.

    Hace veinticinco años, éramos muchas personas las que pensábamos ingenuamente que con las “autonomías” la cosa pública iba a funcionar mejor. Era una ingenuidad razonable. Si las decisiones se tomaban más cerca de dónde estaban los problemas, (principio de subsidiariedad) y con mejor conocimiento de ellos debido a esa proximidad, parecía razonable que el dinero público se gastase de manera más eficiente, es decir, se despilfarrase menos, para resolver esos problemas. Así es que parecía razonable pensar que podía mejorar el bienestar de las personas e incluso proteger mejor el medioambiente. No se nos ocurrió que el principio de subsidiariedad podía convertirse en un reactivador del caciquismo autonómico ante la ingente cantidad de fondos públicos que llegarían de Madrid y Bruselas y ante el creciente negocio urbanístico de las islas.
    La lectura del libro de Ramón Pérez Almodóvar y José Manuel Castellano Gil me ha enseñado mucho sobre esa economía y esa sociedad canarias que, difícilmente, llega a estudiarse en la Universidad. Por eso tengo que agradecerles que me hayan ayudado a aclarar y ordenar mis ideas sobre la economía y la sociedad de Canarias durante los últimos años. En Canarias, aunque no sólo aquí, se ha consolidado un tipo de gobierno y de toma de decisiones que se puede calificar como Caciquismo Autonómico. Es más, me temo que la ampliación de los Estatutos de Autonomía (¡Dios nos coja confesados!), auténtica cortina de humo para no hablar sobre los problemas reales que preocupan a los ciudadanos, sólo va a reforzar este caciquismo. La razón es que esta manera autoritaria y caciquil de gobernar, se disfrace de Autonomías, nación o lo que sea, se ha extendido por todo el país y descansa sobre unas instituciones, un lenguaje y unas ideas totalmente ficticias. Esta es la realidad, ya prevista por Joly como forma de gobierno en 1864, cuando señalaba amargamente: “El secreto principal del gobierno consiste en debilitar el espíritu público, hasta el punto de desinteresarlo por completo de las ideas y los principios con los que hoy se hacen las revoluciones. En todos los tiempos, los pueblos al igual que los hombres se han contentado con las palabras. Casi invariablemente les basta con las apariencias; no piden nada más. Es posible entonces crear instituciones ficticias que respondan a un lenguaje y a ideas igualmente ficticias. (Joly, 1992) (la negrita es mía).

    Las supuestas autonomías se han consolidado como caciquismos bajo un tenue barniz de democracia basada en las elecciones pero sin tener en cuenta a las personas a la hora de tomar las decisiones. Sin embargo, “…la escenificación de las elecciones despierta cada vez mayor indiferencia entre la población que, como máximo, le atribuye el interés circunstancial de un bingo que puede coincidir con su papeleta depositada en la urna, en el caso cada vez más hipotético de ser votante“ (Albert Boadella, 2000, 156). (la negrita es mía). En cuanto a la vida democrática después de las elecciones estaremos de acuerdo en que “…pasaron los tiempos de la dictadura pero no desapareció la ominosidad. Los herederos de los antiguos caciques habían aprendido sus mismos hábitos, sus mismos códigos, su misma lógica. Y aunque ahora es todo más costoso, porque hay que darle apariencia democrática, los mimbres con los que se teje el cesto son los mismos y sólo se trata de ir comprando voluntades, prometiendo premios o amenazando con ejemplares escarmientos” (Cortina, 1998, 41). (la negrita es mía).

    Esto ha permitido 25 años de irresponsabilidad y saqueo de lo público en beneficio de un entramado político-empresarial que por toda España se califica de “lo nuestro”, es decir, de lo suyo. Pero ahora resulta que la solución propuesta para, supuestamente, resolver los problemas generados por este neocaciquismo se encuentra en ampliar las competencias de los estatutos de autonomía y en conseguir que “Madrid” asuma la deuda histórica. Parece que quienes han gobernado autonómicamente durante este tiempo no tienen ninguna responsabilidad en la creación de esos problemas o en su no solución. Así pues, en lugar de pedir la devolución de competencias, que es lo que sería razonable, (¿pero a quien se las devolvemos?) por incompetentes e irresponsables en la gestión de lo público (pero no de lo suyo), la solución que defienden es más competencias para seguir saqueando lo público en beneficio de unos cuantos, de “nuestra gente”, es decir, de los amigos. Se insiste en que el problema está en Madrid y en que con una bandera, un himno, una “identidad” y la policía autonómica lo arreglamos todo. Y el problema es que hay muchas personas que se lo creen. Y mientras tanto se hacen enormes negocios a costa de “lo nuestro”, es decir, de lo nuestro, del bienestar de la mayoría de los ciudadanos.

    Además de Adela Cortina, y junto con Ramón y José Manuel, una de las pocas personas que se ha atrevido a ver hace tiempo esta situación, y a hablar de ella con claridad, es Albert Boadella. El diagnóstico que hace este lúcido “bufón”, como él mismo se califica, entiendo que no se aplica sólo a Cataluña sino a toda la España Autonómica. Personalmente, cuando le leo, veo a Canarias y a las otras comunidades en las que muchas personas sienten lo mismo que siente Boadella. Concretamente, decía él en 2001, “…no me imaginaba que las emociones experimentadas ante los símbolos culturales de mi tierra se irían transformando muy pronto en la repugnancia que hoy siento por la sordidez de este país miserable y endogámico” y sigue “La Cataluña de finales del siglo XX, dotada de todas las libertades posibles y beneficiada con las mejores coyunturas económicas, ha hecho también la mejor demostración de “vuelo gallináceo” –Josep Pla dixit- de su historia. El sueño de la tierra “libre, despierta y feliz” se ha convertido en marujalandia, un territorio al gusto patriótico de los excursionistas del Inserso. El país ha sido atacado por una epidemia de marujas y marujos catalanistas de todas las edades que, organizados como un perfecto orfeón, siguen las partituras transmitidas desde Catalunya Rádio y TV3, unos órganos oficiales convertidos en la materia de intoxicación más sutil y perfecta del siglo. Mientras tanto, el conjunto de cargos catalanes aprovecha la cretinización general para llevar a cabo suculentas operaciones financieras, amparado en un estado de corrupción soterrada gracias a la protección que les ofrece el tabú del nacionalismo, además del silencio cómplice del mundo mediático y judicial”, (Boadella, 2001, 237).

    ¿Cuál ha sido el resultado de estos veinticinco años de caciquismo autonómico en Canarias? Lo explican muy bien Ramón Pérez y José Manuel Castellanos: convertirse en una sociedad totalmente descohesionada de pocos, nuevos y grandes ricos y de muchos pobres y en la que apenas hay distinción entre empresarios y políticos. Con una distribución de la renta cada vez más desigual, con 400.000 canarios bajo el umbral de la pobreza, según Cáritas, mientras que la riqueza monetaria se ha conseguido a través del engaño sistemático a Madrid (quizás sería mejor hablar de autoengaño después de las declaraciones del Ministro de justicia sobre la connivencia entre políticos y empresarios en Canarias) y a Bruselas conseguido con la complicidad del Gobierno Autonómico cuyo mensaje fundamental es que hay que persistir en el victimismo y en que la economía va muy mal para así conseguir más fondos, ayudas y subvenciones. Por eso, el presidente del Gobierno, Adán Martín, cuyo partido lleva gobernando casi veinte años, considera que la pobreza en Canarias es una de las “herencias más dolorosas” ajena, por supuesto, a sus responsabilidades como político. Me imagino que tampoco se considera responsable de un sistema fiscal profundamente injusto y generador de estas desigualdades, cuya estrella es la RIC, que permite a los empresarios no pagar impuestos ni dar cuenta de cómo gastan esos impuestos no pagados aunque, en teoría, tenían que destinarse a inversiones productivas y generadoras de empleo en Canarias.

    Por otro lado, el que se atreve a ver y a hablar tratando de comprender y expresar su perplejidad, sin hacerse el loco o el bufón, sabe que va a ser descalificado, insultado e intimidado con la complicidad y la complacencia de los medios de comunicación que, lamentablemente, tienen perfectamente asumido que están al servicio de “lo nuestro”, es decir, de lo suyo. Como dice el escritor Manuel Rivas, con respecto a Galicia, “la elección es democrática, la realidad intimidatoria”.

    Sin embargo, hay más semejanzas con Galicia. Ramón y José Manuel muestran en su libro que la noción de ultraperiferia no tiene tanto que ver con la distancia o la insularidad sino con la calidad de la democracia y con el poder, es decir, con el funcionamiento habitual de las instituciones públicas y de los empresarios. En Galicia, el periodista Manuel Rivas coincide con ellos al reconocer que “La condición periférica tiene que ver con la trébede del poder (político, económico, cultural) pero también es una convención mental, un prejuicio contra el que es preciso rebelarse” (Rivas, 2005, 42). (la negrita es mía).

    Sin embargo, aquí, el gobierno canario insiste en que todo el mundo acepte y se crea la ultraperiferia como convención mental, tal y como hace el proyecto de Constitución Europea, para que siempre seamos ultraperiferia. Dicho de una manera más clara: Los políticos-empresarios canarios quieren seguir siendo profundamente ultraperiféricos para seguir recibiendo dinero de Madrid y Bruselas. Esa es su vocación: Victimista profesional. Ahora bien, por mucho que se insista en que la economía canaria va mal, los datos económicos (o mejor economicistas) ofrecidos por el Instituto Nacional de Estadística muestran con claridad que, a pesar de tanto victimismo y tanta ultraperi-feria, el PIB per cápita canario en 2004 es superior al de algunas comunidades oficialmente no ultraperiféricas como Andalucía, Asturias, Castilla La Mancha, Extremadura, Galicia y Murcia (El País, 2/5/2005). Otra cosa es cómo se distribuye ese PIB y cómo afecta al medio ambiente. Pero esto no importa ya que, oficialmente, el gobierno canario está a favor del desarrollo sostenible, en clara sintonía con el uso de un lenguaje ficticio, como señalaba Joly. Por otro lado, en esta ultraperiferia contamos con más de 100.000 viviendas vacías (datos del INE) y algunos empresarios canarios invierten de manera entusiasta en Cabo Verde, Marruecos y el Caribe. Pero no nos engañemos. La solución a tanta “Pasión por nuestra tierra y nuestras perras” se encuentra en continuar con la RIC, en consolidar el estatuto de Región Ultraperiférica, en la construcción de infraestructuras innecesarias, en la ampliación de las competencias del estatuto de autonomía y en la creación de la policía autonómica. Ah sí, y también en instalar el gas para “contaminar menos”, para que luego digan que no les preocupa el medio ambiente.

    Y el PSOE contento de ayudar a la gobernabilidad de Canarias. ¡Qué madurez política! Zapatero ya nos avisó, al comienzo de la legislatura, de que iba a “Hacer una democracia ejemplar” puesto que “La gente quiere políticos que les digan la verdad” (El País, 21 de marzo de 2004) pero no sabíamos que iba a ir tan rápido. Por su parte, Cristina Narbona, Ministra de Medio Ambiente, que antes de las elecciones escribió una carta recordando que el PSOE estaba en contra de la construcción del Macropuerto de Granadilla, porque había otras alternativas, y que reconoció que “…no hay mayor amenaza para el medio ambiente que la demagogia, es decir, el engaño a los ciudadanos, el ocultismo intencionado de datos y decisiones (…) la manipulación interesada de la situación real de los recursos naturales y de las alternativas que existen” (Recursos Mundiales, 2004, Prólogo, pág. VII), ahora acepta que su partido apoye el macropuerto. Esto es coherencia política en una democracia caciquil.

    ¿Qué es entonces lo que está pasando? De nuevo Ramón y José Manuel aciertan en sus artículos al mostrar con claridad cómo la toma de decisiones, hasta para publicar un libro que luego se impide distribuir, se hace de manera autoritaria, sin transparencia y despilfarrando los fondos públicos. “Quizás el mayor espectáculo de la política se hallaría hoy en la perfecta visualización de la corrupción que se extiende por todos los rincones, hasta el más modesto despacho del gremio, pero ésta es sólo una escenificación que aparece esporádicamente, cuando los más burdos son cazados por un adversario que esperaba con tenacidad su oportunidad para ser un corrupto más listo. De esta forma, la corrupción más espectacular obviamente no aparece en los medios, enfrentados entre ellos para proteger también las corruptelas de sus propios grupos financieros” (Boadella, 2000, 156).

    En definitiva, existe un divorcio total entre los partidos políticos y los ciudadanos que, aunque voten poco, ni siquiera los que votan se sienten representados por estos partidos. Sin embargo, la apatía ante las elecciones parece que está empezando a ser sustituída, en Canarias, por una actitud crítica que refleja la toma de conciencia de que como ciudadanos tenemos el derecho de ser consultados sobre las decisiones a tomar porque tenemos cosas que decir, porque podemos presentar mejores propuestas y porque estamos en condiciones de debatir para que las decisiones que se toman sean decisiones que vayan, realmente, en interés de los ciudadanos. También porque nos lo permite la Constitución. En otras palabras, sabemos que “La forma en que adoptamos las decisiones y quién las adopta a menudo determina lo que decidimos”. Es decir, que no podemos desligar la situación que atraviesa Canarias del neocaciquismo instalado.

    Como decía hace unos meses Cindy Sheehan, la madre de un soldado norteamericano muerto en Irak, adonde fue voluntario creyéndose las mentiras de los políticos “Tenemos que defendernos de estos políticos”. En Canarias cada vez somos más los que pensamos lo mismo. Estos políticos-empresarios están empeñados en hundirnos a todos. Y de nosotros depende que lo consigan o no. No se trata sólo de presentarse, o no, a las elecciones sino de ejercer “el derecho de mirada” y de “vigilancia cívica” pues estamos comprendiendo que “…hay demasiados problemas verdaderos para que se pueda dejar a los políticos el cuidado de inventar los falsos problemas necesarios para su propia perpetuación” (Bourdieu, 2004, 295).

    Pero mi agradecimiento a Ramón y José Manuel no acaba en las ideas que me sugieren. Cuando en Noviembre de 2004 fui intimidado públicamente, pero de manera anónima, para que no ejerciera mi “derecho de mirada” y de comprensión de la realidad canaria y, menos aún, para que hiciera público ese derecho, Ramón y José Manuel fueron de los primeros que me dieron su apoyo público, apoyo que, para mí, tiene un valor especial puesto que ambos han sido intimidados y castigados por ejercer su trabajo con dignidad. De hecho Ramón perdió su empleo y no va a ser fácil que encuentre uno en este contexto de realidad intimidatoria. Así es que, gracias, de nuevo, por vuestro apoyo y por vuestra dignidad.

    REFERENCIAS

    Boadella A. El rapto de Talía. Plaza & Janés. Barcelona. 2000.

    Boadella A. Memorias de un bufón. Espasa. Madrid. 2001.

    Bourdieu P. Intervenciones. 1961-2001. Ciencia social y acción política. Editorial Hiru. Hondarribia. 2004.

    Cortina A., Hasta un pueblo de demonios. Etica pública y sociedad. Taurus. Madrid. 1998.

    Joly M.(1864), Diálogos en el infierno entre Montesquieu y Maquiavelo, Muchnik Editores, Barcelona,1992.

    Rivas M. Una espía en el reino de Galicia. Aguilar. Madrid. 2005.

  3. lejarza said

    El CIS refleja que la gente empieza a reconocer al enemigo: los bancos

    La República

    Los bancos irrumpieron en junio en la lista de los problemas de España a juicio de los ciudadanos, situándose en el sexto lugar de la tabla que vuelve a encabezar el paro, aunque con un porcentaje menor que el que ha venido registrándose a lo largo de los dos últimos años.

    El Barómetro de Opinión del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) correspondiente al mes de junio vuelve a poner al paro y a los problemas económicos como los principales males de España a ojos de los ciudadanos, mencionados respectivamente en un 77,8 y un 46,3% de los cuestionarios.

    En tercer lugar repite la clase política y los partidos, que sube hasta el 24,3%, su cota más alta de los últimos doce meses y que ya lleva en esa tercera posición desde febrero de 2010. A continuación figura la corrupción y el fraude, con un 12,4% y en quinto lugar aparece la sanidad, mencionada en el 8,6 por ciento de los cuestionarios.

    La novedad de la lista son los bancos, citados como un problema en el 8,2% de las respuestas espontáneas de los entrevistados, que nunca habían figurado entre los problemas del país. Y es que la encuesta se basa en 2.482 entrevistas realizadas entre los días 2 y 11 de junio, a las pocas semanas de la crisis de Bankia y su nacionalización.

    La educación, con un 7,7%, completa la tabla de los siete primeros problemas del país. Llama la atención que asuntos como el terrorismo, que hace años era uno considerado uno de los tres primeros problemas de España, hoy no es citado ni en el 1 por ciento de los cuestionarios (0,9%).

    En cuanto a los problemas que más afectan personalmente a los ciudadanos, la lista vuelve a estar encabezada por el aro (46,5%), y las cuestiones de índole económica (39,3%), y muy lejos aparecen la case política, la educación y la sanidad, los tres en torno al 8%.

    A preguntar a los ciudadanos sobre cómo ven la situación económica, un 88,6% la califica como ‘mala’ o ‘muy mala’, algo mejor que el mes anterior, cuando se marcó récord al superar el 90%. Uno de cada diez españoles la define como “regular” y sólo un 0,6% se atreve a juzgarla como “buena”.

    Eso sí, se mantiene el pesimismos pues un 65,4% considera que la situación económica es peor que hace un año, frente a un 28,6% qe la ve igual, y un 39,2% vaticina que dentro de un año será aún peor, frente a un tercio que calcula que estará igual.

    Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza

  4. lejarza said

    Els ajuntaments de Girona augmenten un 12% la despesa en personal
    En una època en la qual la paraula «retallada» ha esdevingut una peça important del vocabulari del dia a dia gironí, català i fins i tot espanyol, amb moltes administracions locals fent mans i mànigues per sobreviure econòmicament, sorprèn veure com hi ha un capítol dels pressupost municipals que, en general, ha anat a l´alça respecte els anys de bonança. És l´apartat dedicat a la despesa dedicada al personal que treballa per als ajuntaments, que respecte a l´any 2007, quan tot just començava a sonar la paraula «crisi» en alguns indrets, ha pujat de mitjana un 12%.
    En una consulta realitzada a deu ajuntaments gironins, entre els quals es troben capitals de comarca i municipis amb grans nuclis de població, els dirigents de les finances municipals admeten, de forma generalitzada, que la despesa que suposen les retribucions dels treballadors de l´Ajuntament tot just s´han començat a tocar entre 2011 i 2012, mentre que des de l´inici de la crisi era una partida que havia anat augmentant progressivament.
    Dels deu municipis consultats, vuit tenen a dia d´avui pressupostada per al personal una xifra major que abans de l´inici de la crisi econòmica, un fet que atribueixen a l´augment dels serveis que es donen, o als increments de plantilla que tot just ara s´estan reajustant.
    Des de l´Ajuntament de Girona, on l´augment respecte al 2007 ha estat del 17%, la regidora d’Hisenda i Règim Interior, Maria Àngels Planas, va atribuir la pujada al fet que «la plantilla va augmentar molt entre 2007 i 2011». «A dia d´avui tenim 1.219 treballadors, quan abans n´hi havia molts ­menys», afirmava, afegint que «s´han creat molts nous serveis, com el d´ocupació». Tot i això, Planas va advertir que «hi ha alguns programes que no es tornaran a fer», tot i que la intenció és mantenir el suport a àrees com el benestar social.
    L´Ajuntament de Roses, per la seva banda, és el que més ha augmentat dels municipis consultats, amb una pujada del 28% en cinc anys. El regidor de l´Àrea d´Economia i Hisenda, Manel Escobar, va explicar que «s´han anat incrementant, per exemple, la Policia Local, i també molts departaments com el de Cultura, Benestar Social o Turisme», i que no es preveu que aquests serveis es disminueixin.
    A la Bisbal, que entre 2007 i 2012 va veure com la despesa de personal va pujar un 19%, l´alcalde Òscar Aparicio va comentar que «cada any va haver-hi incorporacions de personal i augment de sous», i a més, es va fer una valoració per la qual s´havien d´incrementar 130.000 euros els sous dels treballadors anualment durant cinc anys. «De moment només s´ha pogut fer en dues ocasions i ens trobem que es deuran 780.000 euros als treballadors que no es poden pagar», va explicar.

    Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza

  5. lejarza said

    Els empleats de les diferents administracions públiques van augmentar un 11,8% a Girona entre els anys 2007 i 2011, segons un informe elaborat per la patronal catalana Pimec. L’estudi, realitzat a partir de les dades del “Butlletí estadístic del personal al servei de les administracions públiques”, indica que al juliol de 2011 treballaven al sector públic 32.866 persones, després que les administracions n’haguessin incorporat 3.469 en només quatre anys.
    Més de la meitat d’aquests empleats corresponien a la plantilla de la Generalitat (17.962) mentre que 3.370 ho feia en l’administració estatal; 11.108 en la local i 426 en les universitats.
    Catalunya tenia a juliol de 2011 més de 306.000 empleats públics, fet que suposa un creixement del 9,6% respecte al 2007. En el conjunt de l’Estat, el creixement va ser del 5,3%.
    L’informe revela, doncs, que, a diferència del sector privat, el sector públic ha augmentat la seva ocupació en el conjunt del període considerat, si bé en els últims trimestres els empleats públics, tant a Catalunya com en el conjunt d’Espanya, també han disminuït com a conseqüència dels ajustos pressupostaris.
    Segons l’estudi de Pimec, Catalunya és el quart territori de l’OCDE amb menys treballadors públics, un 8,3% el 2008 només per sobre de Grècia, Japó i Corea. En el marc dels països desenvolupats, l’Estat espanyol té un nombre d’empleats públics baix.
    El 2008 els assalariats públics de l’Estat representaven el 12,2% dels ocupats, enfront del 15% del conjunt de l’OCDE. A la resta de l’Estat el percentatge d’empleats públics és 5,4 punts més alt que Catalunya (13,7%).
    El nombre de funcionaris de Catalunya és dels més baixos de tots els països desenvolupats. Dins l’OCDE, ja l’Estat té un nombre d’empleats públics relativament baix, però separant les dades de Catalunya s’obté que es troba entre els territoris amb menys pes públic, un 8,3% el 2008 enfront d’un 13,7% a la resta de l’Estat. Catalunya només té per sota Grècia (7,9%), Japó (6,7%) i Corea (5,7%).
    En els extrems, Noruega és el país amb més empleats públics sobre el total d’ocupats, amb un 29,3%, mentre que Corea només en tenia un 5,7% el 2008.
    El juliol del 2011 a Catalunya hi havia 306.500 empleats públics, xifra que representava el 10% de l’ocupació total, un percentatge notablement inferior a l’estatal i 15,4 punts inferior a la comunitat líder, que és Extremadura (25,4%).
    Si es relacionen els empleats públics per 1.000 habitants, Catalunya en té relativament pocs, segons Pimec. 40,7 enfront de 56,6 que n’hi ha al conjunt de l’Estat o 85,3 a Extremadura, 69,8 a Castella-Lleó, 69,4 a l’Aragó o 65,9 a Madrid.
    Pimec ha constatat que la prestació de serveis en règim concertat per part del sector privat en l’educació i la sanitat està més arrelada a Catalunya que a l’Estat. El grup d’assalariats als ens locals representa el 33,5% dels empleats públics a Catalunya enfront del 15,7% d’assalariats lcoals a l’Estat. Pel que fa a l’administració espanyola, ocupa el 10,4% d’empleats públics a Catalunya -un 5,4% a l’Estat- i a Universitats ocupen el 2,1% dels llocs. En l’àmbit universitari destaca que l’ocupació pública ha disminuït un 7,8% respecte al 2007. Pel tipus d’activitat, l’administració catalana està dominada pel gran pes que té la docència no universitària (23,9%), seguida del sector sanitari (11,5%). Les forces de seguretat representen el 5,5% dels empleats públics i és elcamp que ha tingut més creixement.Pel que fa a l’administració pública estatal a Catalunya el major nombre d’efectius es troba en ministeris i organismes autònoms (39,7%), ens públics (20,9%), i forces de seguretat de l’Estat (20,8%).

  6. lejarza said

    Al·legacions que ICV-EUiA ha presentat a l’Avant-projecte de gestió i explotació indirectes de la
    xarxa ATLL

    ICV-EUiA s’oposa a la privatització d’ATLL perquè no té cap justificació per motius econòmics i suposarà un
    encariment i una pèrdua de qualitat en el servei d’abastiment d’aigua. Amb aquesta privatització es posa en perill
    complir el compromís pel retorn de cabals al Ter, que no oblidem tenen caràcter normatiu i són requeriments de la Directiva Marc de l’Aigua que la Comissió Europea ha de controlar. Amb això el Govern actual de la Generalitat incompleix diverses Mocions i Propostes de Resolució aprovades pel Parlament de Catalunya –en l’actual legislatura i també en l’anterior- en que es va instar al govern a complir amb el compromís del Ter i fer les actuacions i inversions necessàries.
    L’actual Govern de la Generalitat, a l’hora d’intentar justificar les retallades i les privatitzacions en l’àmbit del cicle de l’aigua, es dedica a criminalitzar sistemàticament la gestió econòmica de la política hidràulica de l’anterior govern d’Entesa (2003-2010) sense assumir que els anteriors governs de CiU són responsables d’una major part de l’endeutament de l’ACA. És lamentable que, després de tot aquest gran esforç per incrementar, millorar i modernitzar les infraestructures, per part de moltes administracions, ara per raons de canvi del model polític de gestió de l’aigua, es posi en mans del sector privat una empresa pública absolutament professionalitzada, modernitzada i adaptada a la Directiva Marc de l’Aigua. Denunciem la manca de voluntat política per mantenir un servei públic de qualitat i un menyspreu als ens locals que amb la seva participació han fet possible durant anys una gestió sostenible ambientalment i al servei dels ciutadans i ciutadanes i no dels interessos privats.

    A continuació us detallem les 11 al·legacions:
    PRIMERA.- INSUFICIENT JUSTIFICACIÓ DEL RÈGIM DE CONCESSIÓ DE GESTIÓ I EXPLOTACIÓ
    ESCOLLIT. LA LLEI 10/2011 DE 29 DE DESEMBRE, DE SIMPLIFICACIÓ I MILLORAMENT DE LA
    REGULACIÓ NORMATIVA NO OBLIGA A CANVIAR AL RÈGIM DE GESTIÓ INDIRECTA LA PRESTACIÓ
    DEL SERVEI D’ABASTAMENT D’AIGUA EN ALTA A TRAVÉS DE LA XARXA TER-LLOBREGAT.
    SEGONA.- L’AVANT-PROJECTE NO TÉ EN COMPTE ELS EFECTES QUE SOBRE LES SEVES
    PREVISIONS DE CAPTACIÓ DE RECURSOS HÍDRICS I D’ESTIMACIÓ DELS CONSUMS D’AIGUA
    TINDRÀ EL CANVI CLIMÀTIC.
    NECESSITAT D’APLICAR LES PREVISIONS DELS PLANS D’ADAPTACIÓ AL CANVI CLIMÀTIC A
    CATALUNYA EN L’ÀMBIT DELS RECURSOS HÍDRICS.
    TERCERA.- EL PROJECTE DE GESTIÓ I EXPLOTACIÓ INDIRECTES DE LA XARXA ATLL, S’HA DE
    SOTMETRE AL PROCÉS D’AVALUACIÓ AMBIENTAL ESTRATÈGICA PER TRACTAR-SE D’UN
    PROGRAMA, QUE TINDRÀ INCIDÈNCIA IMPORTANT EN EL CICLE INTEGRAL DE L’AIGUA, EN ELS
    ESPAIS FLUVIALS I EN L’ENERGIA, I PER TANT TAMBÉ EN LES EMISSIONS DE GASOS D’EFECTE
    HIVERNACLE.
    QUARTA.- INCOMPLIMENT DEL COMPROMÍS DEL TER: LA PRIVATITZACIÓ DE LA GESTIÓ I
    EXPLOTACIÓ FA IMPOSSIBLE COMPLIR EL COMPROMÍS DE RETORN PROGRESSIU DE CABALS DEL
    TER QUE ACTUALMENT ES TRASVASSEN A LA REGIÓ METROPOLITANA DE BARCELONA
    CINQUENA.- ELS MOTIUS DE INVIABILITAT ECONÒMICA DE L’ACTUAL RÈGIM D’EXPLOTACIÓ
    DIRECTA NO SÓN CERTS O –EN TOT CAS- SÓN SUPERABLES MANTENINT LA TITULARITAT
    PÚBLICA DE LA GESTIÓ.
    SISENA.- REPÀS A LA SITUACIÓ ECONÒMICO-FINANCERA DELS SERVEIS D’ABASTAMENT EN ALTA
    QUE FINS ARA HA VINGUT GESTIONANT L’EMPRESA PÚBLICA A.T.LL. –LA SEVA VIABILITAT
    ECONÒMICA
    SETENA.- PER ABORDAR EL DÈFICIT D’EXPLOTACIÓ I L’ENDEUTAMENT D’ATLL NO ÉS NECESSARI
    PRIVATITZAR EL SERVEI. CAL AMORTITZAR DEGUDAMENT, LES NOVES INSTAL•LACIONS, AMB LA
    CORRESPONENT REPERCUSSIÓ EN TARIFA, DE FORMA PROGRESSIVA I SENSE INCREMENTS QUE
    AFECTIN LES ECONOMIES DOMÈSTIQUES NI LA COMPETITIVITAT DELS SECTORS
    PRODUCTIUS.CAL RENEGOCIAR LA CÀRREGA FINANCERA, COM S’ESTÀ FENT AMB EL CONJUNT
    DEL ENDEUTAMENT DE LA GENERALITAT.
    VUITENA.- LA PRIVATITZACIÓ DE LA GESTIÓ DE LAS XARXA D’ATLL INCREMENTARÀ DE FORMA
    DESMESURADA LES TARIFES A CÀRREC DELS USUARIS DE L’AIGUA SUBMINISTRADA PER LA
    XARXA D’ATLL.
    INFRACCIÓ, PER INCOMPLIMENT, DELS PRINCIPIS RECTORS DE LA GESTIÓ DE L’AIGUA A
    CATALUNYA QUE ES CONTENEN EN L’ARTICLE 3 DEL TEXT REFÓS DE LA LEGISLACIÓ D’AIGÜES
    VIGENT A CATALUNYA D.L. 3/2003 de 4 de novembre.
    NOVENA.- LA CONCESSIÓ DE L’EXPLOTACIÓ COMPORTA REPERCUTIR EN EL COST DE L’AIGUA
    TOT UN SEGUIT DE CONCEPTES PER RETRIBUIR A L’EMPRESA PRIVADA CONCESSIONÀRIA I PER
    QUE PUGUI RECUPERAR EL CÀNON QUE LA GENERALITAT VOL COBRAR D’AVANÇADA -400M€
    mínim- MÉS ELS 600 M€ DE CÀNON DIFERIT.
    DESENA.- ALTERNATIVES DE FINANÇAMENT QUE NO REQUEREIXEN LA PRIVATITZACIÓ DE LA
    GESTIÓ I EXPLOTACIÓ DE LA XARXA ATLL.
    ONZENA.- “L’AVANT-PROJECTE” NO TÉ EN COMPTE QUE BONA PART DELS ACTIUS: TERRENYS,
    OBRES I INSTAL•LACIONS ADSCRITES AL SERVEI D’ABASTAMENT D’AIGUA EN ALTA D’ATLL, SÓN
    DE PROPIETAT D’ENS LOCALS O HAN ESTAT CO-FINANÇATS PELS MATEIXOS O PER FONS
    ESTRUCTURALS EUROPEUS.
    CAL EL CONSENTIMENT DE LES ADMINISTRACIONS QUE HAN CEDIT ELS SEUS BÉNS O HAN PAGAT
    PART DE LES INSTAL•LACIONS PER QUE ES PUGUI FER LA CONCESSIÓ, I TENEN DRET A REBRE LA
    PART PROPORCIONAL DELS CÀNONS .

    Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza

  7. lejarza said

    EUiA crida a “la confluència social i política en la mobilització” per fer front a les polítiques de retallades del PP i CiU
    Les noves mesures anunciades la passada setmana pel Govern del PP de Mariano Rajoy representen un atac brutal sense precedents als drets socials i a la democràcia a l’Estat espanyol i recauen, de nou i de forma expressa, sobre els treballadors i els sectors populars del nostre país. El PP ha perpetrat un veritable cop d’estat democràtic a una ciutadania captiva d’un vot que no coneixia el veritable programa que poc a poc es mostra, i per això aquestes decisions estan mancades de tota legitimitat democràtica.
     
    La rebaixa prevista en la prestació als aturats, l’eliminació de la paga de desembre als empleats públics, la pujada de l’IVA i el gravíssim incompliment pel que fa als ajuts a la dependència, que patiran els més febles de la societat, tindran un impacte molt negatiu en l’economia perquè provocaran més recessió i encara hi haurà menys consum.  La pobresa, l’atur i en general les desigualtats i la ruptura de la cohesió social no són ja perills de futur sinó realitats actuals que pateix la societat catalana. Condemnem la criminalització dels treballadors públics i afirmem que aquests treballadors són la garantia de serveis de qualitat que possibiliten que puguem fruir de drets fonamentals com l’educació, la salut, la seguretat, el transport i  la informació, entre d’altres. També el respecte al medi ambient rep noves agressions com les que representa la nova Llei de Costes, les agressions sobre les energies renovables o el perllongament de la vida útil de centrals nuclears obsoletes.
     
    Aquestes mesures plouen sobre una situació molt negativa de l’economia que no ha fet res més que empitjorar amb les polítiques de retallades aplicades pels governs del PP i CiU, amb un augment descontrolat de l’atur i destrucció massiva d’ocupació i una manca de lideratge en la inversió pública que s’ha vist disminuïda de forma alarmant. Denunciem àmpliament la connivència de CiU amb les polítiques de retallades del PP, fins i tot anant més enllà, liderant aquestes polítiques de privatització, desmantellament de drets bàsics, repagaments i criminalització d’aturats i col·lectius dependents.
     
    EUiA considerem il·legítima la imposició de les 32 mesures contingudes en el memoràndum de la Comissió Europea i per això exigim la consulta a la ciutadania en referèndum per a la seva aplicació amb el seu replantejament radical en el marc de la Unió Europea (UE).
     
    El PP s’entesta en un projecte europeu fallit en imposar unes fèrries mesures coercitives per disciplina vers la política d’austeritat de la UE, menyspreant per tant la necessària convergència social i la participació democràtica. EUiA volem una altra Europa al servei dels ciutadans i dels pobles i no dels mercats.
     
    Mentre el rescat bancari l’ha de garantir el conjunt de la societat, són les persones qui reben les retallades indiscriminades i a sobre el PP aplica allò que no era en el seu programa electoral.
     
    Ara ja coneixem ‘de facto’ el memoràndum del rescat que va negociar el Ministre de Guindos: són aquest conjunt de mesures i d’altres que encara no s’han anunciat.
     
    El Banc Central Europeu (BCE), no elegit ni controlat democràticament, substitueix encara més al Banc d’Espanya. Un fet que evidencia la imposició d’un nou centralisme europeu no democràtic.
     
    Totes les mesures adoptades posen per damunt de tot els compromisos de pagament d’un deute que considerem il·legítim en una part molt significativa, doncs no va ser emès per cobrir les necessitats de la ciutadania sinó posat al servei del salvament de les entitats financeres immerses en una espiral especulativa. Per tant, exigim al costat de diversos moviments socials una Auditoria ciutadana del deute per esbrinar el seu veritable origen i la finalitat del mateix.
     
    El PP reforça la recentralització de l’estat impulsant noves retallades imposades a les comunitats autònomes, de les quals fa un discurs ple de recels, amb una tutela indigne i antidemocràtica als ajuntaments. El PP vol retornar la història enrere reforçant les Diputacions, prohibint les mancomunitats de serveis i eliminants la sobirania municipal, especialment dels ajuntaments de menys de 20.000 habitats, enlloc de millorar el seu finançament i clarificar les competències. La reducció de regidors afectarà a les minories polítiques i, en conseqüència, hi haurà menys pluralitat i menys democràcia. Les lleis del PP envaeixen competències exclusives de la Generalitat de Catalunya com en el cas de la Llei d’Estabilitat Pressupostària o la nova normativa comercial tan perjudicial pel petit i mitjà i comerç de proximitat arrelat al territori.
     
    Front aquesta nova agressió, demanen un referèndum sobre les retallades o la dimissió del president Rajoy. Expressem la nostra decepció per la comprensió que han obtingut les mesures del govern del PP per part d’Alfredo Pérez Rubalcaba i Antoni Duran i Lleida, que s’han comportat com a ministres de Rajoy mentre aquest es comporta com a ministre d’Àngela Merkel. Exigim també a CiU no només que condemni i no apliqui les mesures del PP, sinó que modifiqui també les polítiques de retallades a Catalunya que han estat aprovades amb el suport directe o indirecte del PP català.
     
    EUiA apostem per una política alternativa a les accions de govern del PP i CiU, amb la reconversió del rescat bancari en un fort pol de banca pública que faci fluir el crèdit a les famílies, els autònoms i la petita i mitjana empresa. Estem per una reforma fiscal progressiva, que faci aflorar la riquesa i el patrimoni de les grans fortunes per redistribuir-ho en la inversió productiva a partir del lideratge del sector públic. Volem un veritable pla contra l’economia submergida i la regulació del sistema financer, per obtenir més recursos públics del frau fiscal i per acabar amb l’evasió fiscal i les arquitectures legals que el promouen i possibiliten.
     
    Cridem a l’afiliació i a la gent d’esquerres, així com al conjunt de la ciutadania a participar activament en les mobilitzacions convocades pels moviments i organitzacions socials i sindicals, com la d’aquest dijous 19 de juliol, i a preparar amb força una resposta general i contundent la propera tardor.
     
    Derrotem als governs del PP i CiU i les seves polítiques i fem-ho amb la mobilització al carrer i la política unitària de l’esquerra. Fem una crida a la confluència social i política en la mobilització. Fem que les accions siguin coordinades i confluents per aconseguir àmplies majories. Impedim a la dreta seguir aplicant mesures de patiment a la immensa majoria de la ciutadania i obrim pas a una alternativa social i política de canvi cap a l’esquerra. 
     
    Comissió Nacional d’EUiA
     
    Barcelona, 16 de juliol 2012

  8. lejarza said

    Concentració-Manifestació contra la demolició dels drets Socials a Olot
    Dijous 19 de juliol a les 20h a la plaça Major d’Olot
    No a les retallades.
    No a la pujada de l’IVA.
    No a una dictadura financera.
    S’ho estant carregant tot!
    Anem de negre! estem de dol per la pèrdua de tot allò que tant ens ha costat aconseguir! 

    Les Persones Indignades d’ Olot i Garrotxa

  9. lejarza said

    El diputat d’ICV-EUiA Joan Boada va afirmar que la privatització d’Aigües del Ter-Llobregat (ATLL) “implicarà la mort del riu Ter”, perquè el compte de resultats de la nova empresa gestora dependrà en gran mesura del cost de captació de l’aigua i de les inversions a fer. A més, per Boada, aquesta gestió privada “suposarà una pèrdua de control per garantir un servei públic d’aigua i de qualitat a quasi 5 milions de catalans i catalanes”. 
    En la sessió de control al Govern i en pregunta directa al conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, el diputat Joan Boada ha lamentat que mentre altres països europeus rebutgen la privatització de l’aigua, CiU en canvi ho fomenta, i “amb unes conseqüències devastadores”. 
    “De tots els efectes negatius d’aquesta decisió el més preocupant és l’extracció de 160 Hm3 o sigui 6m3/s del riu Ter, durant la majoria dels 50 anys que està establerta la concessió” va denunciar Joan Boada que va explicar que amb aquesta decisió es passarà dels 4 metres cúbics per segon actuals als 6 proposats per la privatització.
    El diputat d’ICV va lamentar que el cabal del Ter hagi disminuït per culpa del transvasament del 75% del seu volum i la poca pluviometria. Boada va recordar que per això, en la passada legislatura, el Govern va establir un pla d’inversions i d’actuacions fins al 2015 per garantir el compliment del cabal mínim al riu Ter. 
    Un pla que preveia reduir progressivament l’aportació del riu al sistema gestionat per ATLL a fi de poder recuperar el cabal mínim del riu, passant d’un transvasament de 229,42 hm3 a només 115 hm3 l’any 2015.

  10. lejarza said

    La Generalitat de Catalunya podria demanar el rescat a Espanya
    Catalunya també està en vies de ser rescatada. El secretari d’Organització de Convergència Democràtica de Catalunya, Josep Rull, va assegurar ahir que el Govern està sospesant la possibilitat d’acudir al fons de liquiditat autonòmic, com ja ha fet el govern valencià. L’executiu d’Alberto Fabra es va convertir divendres en el primer en sol·licitar el suport de l’Estat davant la impossibilitat de fer front als seus compromisos de pagament. A Catalunya, l’ofec financer que pateix la Generalitat podria obligar-la a seguir el mateix camí en breu.
    Com van fer els dirigents valencians, o el ministre Montoro, Rull també es va negar a parlar de “rescat”. El cert és que, acudint al fons autonòmic, el Govern català hauria de complir amb un protocol estricte que limitaria la seva capacitat.
    En declaracions en una visita a Vilafranca del Penedès, Rull va explicar que es tractaria d’un “mecanisme d’ajuda puntual” que ha d’anar en paral·lel a la demanda del pacte fiscal. “Catalunya pot buscar mecanismes per fer front a problemes de tresoreria, però això és una cosa puntual. La qüestió estructural és canviar el model de finançament”, va exposar
    En la mateixa línia s’havia produnciat divendres el portaveu del Govern, Francesc Homs, qui va afirmar que la Generalitat estudiarà si recorre al fons de liquiditat autonòmica del Govern com ha fet la Generalitat Valenciana, però que, en cas de fer-ho, no es tractaria d’un rescat, sinó d’una línia de crèdit.
    El portaveu d’ERC al Congrés dels Diputats, Alfred Bosch, va apuntar ahir veu més que probable que el Govern s’aculli al fons de liquiditat per a les autonomies. Una decisió que, segon sla seva opinió, obriria les portes a una futura intervenció dels comptes de la Generalitat. En aquest context, Bosch va assegurar que ERC està “preparada” per fer front a l'”hostilitat”.
    De la seva banda, el secretari general d’ICV, Joan Herrera, va criticar que si Catalunya és rescatada per l’Estat serà gràcies a lleis com la d’estabilitat pressupostària, que el PP ha aprovat gràcies al suport de CiU al Congrés. El líder d’ICV va lamentatrque el govern espanyol també podria intervenir Catalunya per culpa de “les polítiques d’austeritat i de retallades” que ha liderat” Mas. 
    Per la seva part el president de C’s, Albert Rivera, va recomanar al president de la Generalitat que demani ajuda a l’Estat “si no té diners per pagar els sous als treballadors públics i per garantir les necessitats bàsiques en sanitat o educació”. “Ens podem veure abocats a la intervenció quan no s’ens ha avisat que arribaríem a aquestes circumstàncies”, ha lamentat durant la celebració de la I escola d’estiu del partit.
    Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: