Argelaguer Vall del Llierca

Garrotxa: Argelaguer – Tortellà – Montagut i Oix – Sales de Llierca – Sant Jaume de Llierca – Fundat l´any 2005

Dictatura econòmica dels mercats

Posted by lejarza en 26 noviembre, 2011


Cristina Bas Roldós: Dictatura econòmica dels mercats.-Després de les designacions a dit des de Brussel·les dels primers ministres italià i grec, sense cap mena d´elecció, queda ben clar que els polítics tradicionals no pinten res. Els que surten cada quatre anys a unes eleccions, a les ordres d´unes directrius del partit, amb llistes tancades, poden dir el que vulguin, però qui talla el bacallà és el poder econòmic.
Més que mai, aquest ara és un animal salvatge que no té ja escrúpols. a dues persones que des de fa més de 10 anys estaven dirigint un banc –Goldman Sachs– que va maquillar els comptes de Grècia. El president actual del banc europeu –un altre italià– també va formar part de la cúpula d´aquest banc. Tot queda ben lligat.
Un excomissari europeu com en Monti, que coneix tots els racons de la CE, el varen nomenar per resoldre la MAT. Un peix gros, per buscar una sortida. Milions de beneficis estaven en joc per a unes empreses privades. Els dos estats ja el varen alliçonar. El resultat, un estrepitós nyap, amb milions de la CE –de tots nosaltres– per pagar part del soterrament. Unes recomanacions que no ha vigilat que els dos estats complissin. Es van rentar les mans. Es va desentendre dels dos primers trams de la MAT, al darrer minut.
I ara els presenten que són independents, apolítics i bons professionals. Jugada perfecta per al banc. Pagant tots nosaltres els forats creats pels banquers, amb el vist i plau dels polítics, anem cap el naufragi d´una societat que fins fa uns anys el seu model era créixer en tots els àmbits. I ara, tothom preocupat per arribar a menjar. Jo em preocupo perquè encara no tinc tota la llista dels lladres i criminals econòmics que amb la seva especulació ens han robat a tots.
Cap mena de confiança en aquests gàngsters de cotxe oficial i de missa de diumenge….

Anuncios

3 comentarios to “Dictatura econòmica dels mercats”

  1. Josep said

    La MAT, Monti i els lligams amb els ´lobbies´
    JOAN MARTÍ I COLOMER
    Itàlia ja té el seu “Profesore”. Mario Monti, ha estat nomenat primer ministre amb l’entusiasme d’uns mitjans de comunicació que s’han afanyat a repassar la seva “gran carrera professional”. Amb una aurèola d’economista brillant, el seu nomenament, fet a dit des de Brussel·les, ha demostrat un cop més com n’és de selectiva la memòria quan hi ha interessos polítics i econòmics pel mig.
    Ja quan va ser nomenat mediador del conflicte social i territorial derivat de la MAT, alguns opinadors van recordar la trajectòria oculta de Monti i el seu lligam amb certs interessos. Durant tot aquest temps s’han pogut llegir articles de Francesc Sanuy (14.09.2007 El Periódico de Catalunya) o el llibre de Marc Roche (Goldman-Sachs, El banco como nos dirige el mundo.ed.Deusto) on s’exposen certs draps bruts d’aquest tecnòcrata.
    No deixa de sorprendre que tots aquests elements no apareguin a les biografies que s’han fet d’aquest professor. Una forma d’amagar informació que interessa a determinats actors del joc polític i econòmic perquè el que ara els convé és embetumar aquest economista. Uns actors que apareixen lligats precisament als mitjans de comunicació que han tingut “descuits” si hom investiga quins són els inversors, i qui forma part del consell d’administració de les empreses que els sostenten.
    Aquestes informacions adjectiven Mario Monti com un tecnòcrata, independent, apolític i bon professional. Uns mots que aplicats a “Il Profesore” fan replantejar el seu valor semàntic. Com pot ser que s’anomeni apolític un economista que ha tingut una trajectòria important dins Goldman Sachs? Aquest banc nord-americà va ajudar a Grècia a maquillar els comptes públics i Monti en va ser el conseller d’assumptes internacionals des del 2008.
    Tampoc no s’explica que el nou Primer Ministre Italià va presidir el “think tank” Brueghel de Brussel·les. Un grup molt influent i ben connectat amb els cercles de poder on es prenen les decisions.
    Una altra de les seves ocupacions ha estat presidir la Trilateral Europea des del maig del 2010, succeint Peter Sutherland.
    Tot un conjunt de càrrecs que segons la biografia de brillant i “independent” economista que han difós els mitjans de comunicació, no han influït en el seu nomenament des de Brussel·les.
    Uns nomenaments “casuals” que també afecten el president del Banc Central Europeu, l’italià Mario Draghi, que va ser governador del Banc d’Itàlia i vicepresident per Europa de Goldman Sachs entre el 2001 i el 2006.
    Comprovem, per tant, que a la UE, Goldman Sachs té un munt de “lobbies” encarregats de defensar els seus interessos, i que accedeixen als dirigents que prenen decisions entrant en el cor del poder europeu.
    Monti forma part d’aquest poder europeu des del 1994, quan Silvio Berlusconi el va col·locar com a Comissari Europeu del Mercat Interior i la Integració Financera, un dels comissaris als quals tenia dret Itàlia.
    Un lloc que va revalidar l’any 1999, amb un altre color al capdavant del govern italià. En aquest cas, però, Monti va passar a ocupar la cartera de competència i polítiques antimonompoli.
    D’aquesta segona etapa tothom destaca la batalla que va protagonitzar amb General Electric i amb Microsoft.
    Si bé tothom ha recordat aquesta segona etapa per demostrar que Monti és un home independent capaç d’enfrontar-se a les grans corporacions; pràcticament ningú ha fet esment de la seva primera etapa com a Comissari. Una primera etapa que, com recorda Francesc Sanuy, va acabar al Tribunal Europeu l’any 2007, perquè Monti es va oposar a la fusió entre Schneider Electric i Legrand, els dos gegants elèctrics francesos. El Tribunal va condemnar la UE a pagar una indemnització de 700 milions d’euros a Shneider a l’entendre que el bloqueig no estava justificat. El fons de la qüestió és que aquesta fusió fallida hagués creat una empresa capaç de rivalitzar amb l’alemanya Siemens.
    A Mario Monti el territori el va conèixer fa 4 anys, quan va fer la primera reunió com a mediador pel conflicte de la MAT. Va venir amb un posat de diàleg i va fer veure que escoltava, però tenia les directrius ben apreses. Monti va encarregar a una sola empresa italiana, que per més inri era “amiga” seva, perquè certifiqués les raons comercials prioritàries d’empreses privades. Un informe que ja va ser tendenciós.
    Monti va reconèixer que el seu mandat li atribuïa competències des de Sentmenat a Baixàs, però el seu informe final només va donar una “solució” pel darrer tram, el transfronterer. Així doncs, Mario Monti va aconseguir finançament europeu públic per un negoci comercial.
    També va recomanar fer pagar un cànon pel transport energètic, compensacions econòmiques pel territori i consultes populars. Però d’aquestes altres recomanacions se’n va desentendre.
    Monti és un “mag” hàbil i elegant, que pel seu treball de mediador va cobrar un bon pessic. Cap eurodipuat s’ha atrevit mai a preguntar quin ha estat el cost de la seva gestió. Res d’estrany tenint en compte que molts estan sotmesos a l’esclavatge econòmic. I si no, quants expolítics cobren suculents emoluments de consells d’administració d’empreses energètiques?.
    Un exemple que els mercats, la dictadura econòmica, mana més que la democràcia representativa de votar cada quatre anys. El cop d’esat econòmic ja és palpable.
    Aquesta mercadocràcia genera desconfiança a una ciutadania que està farta de llistes i que vol saber d’on surt el finançament dels partits. Una indignació creixent davant el naufragi de la política, que fa que l’abstenció augmenti cada cop més. La política ens afecta a tots, encara que molta gent pensi que “passant” passivament se n’aniran sols els responsables de la crisi.
    Però com s’ha vist en un conflicte territorial petit com la MAT, que afecta uns interessos econòmics globals, van decidir moure un peix gros per pacificar el territori. Un peix gros, l’actuació del qual ha fet que tot ho veiem més clar. Gràcies Don Mario. I com ens va dir, no es pot dir blat…

    Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza

  2. Josep said

    Dictadura econòmica o democràcia política real?
    LLUÍS BUSQUETS I GRABULOSA
    Avui fa just una setmana que es van poder saber i comentar els resultats a les eleccions de l’Estat i la victòria del PP del ?se?nyor Rajoy. No és pas el partit on m’arrenglaria, però felicitats! Proposo al futur nou Govern un icosàleg de feines: 1) Baixar el nombre d’aturats i crear més llocs de treball; 2) Canviar en positiu la llei d’estrangeria; 3) Inventar mecanismes de control dels mercats financers i de les agències de qualificació; 4) Treballar per acabar amb els paradisos fiscals; 5) Millorar l’eficàcia i llibertat del poder judicial; 6) Acabar amb els privilegis de la classe econòmica, que, de retruc, permeten els de la classe política, els quals també han d’arribar a terme; 7) Afrontar el terrorisme amb tota la seva complexitat; 8) Deixar de vendre armes als països en guerra; 9) Complir les obligacions amb el territori saharauí; 10) Fer cas a les alarmes que es produeixen pel canvi climàtic en relació a la desforestació i reserves hidrològiques tot disminuint la contaminació d’acord amb el fet que som país deutor en relació a la petjada ecològica; 11) Valorar l’estalvi sobre el consum; 12) Canviar aquelles estructures econòmiques i financeres només dirigides a obtenir el màxim benefici amb el mínim temps possible; 13) Repotenciar la formació i la investigació; 14) No abandonar la cobertura social dels més indigents i desfavorits; 15) Reestructurar el sistema energètic bandejant les centrals nuclears obsoletes; 16) No desmantellar cap de les quatre potes de l’Estat del benestar (vellesa-sanitat-ensenyament-serveis socials de dependència); 17) Considerar els casos necessaris de discriminació positiva a favor de la dona; 18) Controlar i minvar les despeses militars; 19) Convertir l’Estat almoiner o de beneficència en Estat promotor d’iniciatives col·lectives i socials acabant amb l’escandalós sistema de subsidi de la premsa escrita; i 20) Millorar la fiscalitat perquè el seu pes no recaigui en els més dèbils.
    Els grans poders fàctics d’avui són els mercats financers -incloent-hi bancs, multinacionals, companyies d’assegurances i de qualificació, etc.- i els seus cappares, capaços d’imposar governs i deposar-los, i de dictar les polítiques als governants d’acord amb els “seus” interessos. La “seva” llibertat és l’única existent. En una situació totalitària de dictadura econòmica, esdevé cada vegada més buida i més purament nominal la democràcia política. La sobirania nacional està deixant de residir en el ciutadans i en les institucions i poders que la representen i passa a entitats que sols representen els interessos d’una minoria. La “mercatocràcia”, deixada al seu albir, no sols va fent perdre alguns drets socials en l’actual crisi sinó que fa perillar els drets polítics. No s’entén que, malgrat la crisi i la pèrdua de poder adquisitiu d’una gran majoria de ciutadans, segons Expansión, les empreses de l’Ibex hagin guanyat fins al setembre de l’any passat 38.156 milions més d’euros, un 16,7% més que l’any anterior. Darrere dels mercats i de les entitats, hi ha persones i rostres concrets. Tothom sap qui han estat els directius de les Caixes que el passat setembre van haver de ser intervingudes per l’Estat, però no els ha passat res encara que rebessin sous milionaris i les hagin deixat en la ruïna. Seguirà permetent aquestes coses el nou Govern?
    L’austeritat de la despesa i les retallades creen alarma social, raó per la qual cal reobrir el debat sobre la fiscalitat. No s’entén -i la UE ho ha deixat clar- que s’hagin reduït en temps de vaques magres els impostos directes que graven rendes i patrimonis i augmentin els impostos indirectes que paguen per igual tots els ciutadans, amb independència de la seva capacitat econòmica. No s’entén que no es vulguin equiparar en el més mínim les rendes del treball (que són les que realment contribueixen al sistema fiscal) i les del capital. No s’entén que no tinguem, com hi ha en països del nostre entorn, una alta fiscalitat ambiental per a algunes empreses segons la regla de “qui contamina paga”.
    És cert que a Catalunya i a la resta d’Espanya paguem menys impostos que la mitjana europea (l’excusa és que tenim menys serveis), però també ho és que segons GESTHA (Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda), el 2009 el frau fiscal estava quantificat en un 22,3% del PIB a Catalunya (i en el 23,3% del PIB en la resta d’Espanya). És a dir, gairebé 1 de cada 4 euros que circulen en la nostra economia no ha contribuït a finançar els serveis públics. I això, per no parlar dels paradisos fiscals, on van a parar diners concentrats en poques mans, legalment ben assessorades per experts. I no comptant que Espanya també duplica la mitjana europea en economia submergida. En resum, la poca pressió fiscal que tenim (i que assumeixen les classes assalariades) i el fet que 1 de cada 4 euros resulti “desaparegut” explica que no es pugui finançar la despesa social equiparable a la mitjana europea. Per tant, no és cert que els serveis públics siguin insostenibles i la privatització sigui l’únic camí inevitable. Hi ha possibles altres mesures, a més de fer aflorar els diners del frau, dels paradisos o de l’economia submergida: augmentar la progressivitat tot generant nous trams dins de l’estructura de l’IRPF; eliminar el tracte de favor de les rendes de capital i de les SICAVs (Societats d’Inversió de Capital Variable), instrument gràcies al qual les grans fortunes tributen un 1%; introduir criteris de progressivitat en l’impost d’IVA, distingint-hi els articles de luxe; millorar l’eficiència administrativa; democratitzar l’economia…
    A Catalunya, la configuració d’un model de recaptació i redistribució més proporcional, progressiu i solidari, suposarà per al PP un doble problema. El primer, com harmonitzar les dues mentalitats enfrontades: l’una, la dels que volen la màxima llibertat en economia i mínima llibertat, amb forta presència estatal, en els altres camps: ciutadania, cultura, moral pública, ensenyament, etc.; l’altra, la dels que desitgen màxima presència estatal en el camp de l’economia i mínima presència estatal, i per tant, màxima llibertat, en el camp de la llengua, cultura, moral, civisme… Suposo que el PP, en grans línies, aposta per la primera, però bé li caldrà equilibrar posicions en comptes de desqualificar d’entrada la contrària. El segon és el del pacte fiscal o concert econòmic, que les forces nacionalistes han pres com a fanal i guia, després que a la metròpoli han demostrat que Catalunya i el seu parlament els importa un rave tot passant-se pel clatell l’Estatut i la reforma de la Constitució. La senyora Camacho ha dit que CiU s’ha de deixar d’aventures secessionistes i que el seu lloc és dins Espanya. Fantàstic! Trobin un encaix que no ens vagi estret, compleixin les lleis de finançament, promoguin l’Agència tributària que el TC no es va pas carregar, demostrin una mica d’estimació per Catalunya i, després, deixin-nos decidir. A tots; no només als seus. I, sobretot, no se’ls acudeixi fer-ho per nosaltres. Per què els ha de fer por un referèndum? Per a un veritable demòcrata, la veu del poble no n’ha de fer mai, de por! La democràcia política hi compta. O els està bé sotmetre’s a una dictadura econòmica interessada, que ja deixa algunes engrunes en forma de prebendes als polítics perquè s’hi conformin?

    Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza

  3. Josep said

    ¿Y ahora qué, votantes de Mas?
    Funcionarios con los sueldos rebajados. Sí, otra vez. Despidos. Privatizaciones. Copago. Subidas de tasas universitarias, transportes, agua y carburantes. Y esto es solo el principio. Unas medidas que está claro a quienes perjudican y desde luego no es al sector de las población más acomodado, que en muchas ocasiones ha llegado a este punto o por rancia raigambre económica o a base de desacomodar a todos los mindundis que se encontraba en su camino. Ni una sola mención a subir impuestos a las rentas más altas, a reducir los gastos en vuelos business, coches oficiales ni partidas económicas absurdas. Ni un solo ataque a lo más podrido de este sistema, cuyos miembros ya está bien que voten a Mas y lo legitimen: es su representante en la Tierra, su Mesías, el que no morirá, pero si matará, nos matará, por ellos y ellas. Pero es obvio que son los únicos.

    ¿Y ahora qué, votantes de Mas con hipoteca, con peligro real o seguro de desempleo, sin mutua privada ni coche oficial, que tenéis que coger indefectiblemente el coche público para ir al trabajo aunque ya ni os salgan ni las cuentas, universitarios que pronto tal vez dejaréis de serlo dejando la cultura en manos de quienes, en el fondo, la detentaron siempre? ¿Y ahora qué, insisto? Cuando sostengáis a vuestros ancianos padres o a vuestros bebés enfermos antes la puerta de hospitales cerrados o sin médicos (perdonadme la demagogia, pero esto ha pasado, YO LO HE VISTO), ¿nos pediréis que nos manifestemos a la puerta de estos centros sanitarios? Cuando no podáis pagar la receta que necesitáis a causa de vuestra situación económica desastrosa, ¿nos acusaréis porque no asaltamos la farmacia? ¿Esperaréis que ocupemos las Universidades cuando no podáis acceder a ellas? ¿Echaréis la culpa a la desunión de la izquierda cuando os desalojen a golpes de vuestra casa, sin detenerse ante el niño ni ante el abuelo, conminándonos a la acción?

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: