Argelaguer Vall del Llierca

Garrotxa: Argelaguer – Tortellà – Montagut i Oix – Sales de Llierca – Sant Jaume de Llierca – Fundat l´any 2005

Argelaguer la missa els festius

Posted by lejarza en 29 agosto, 2011


Argelaguer Sant Damas I Papa

Argelaguer Sant Damas I Papa de Catalunya

Vall del Llierca, Argelaguer/Tortellà/Girona: Argelaguer la missa els festius.-El model més habitual que ofereixen les parròquies gironines és la missa els festius i, en menys casos, les vigílies.
Sant Damàs d’Argelaguer, Sant Fruitós de Llofriu (Palafrugell), Sant Pere de Mieres, Sant Martí de Peralada, Sant Jordi Desvalls, Sant Martí de Masarac, Sant Martí d’Empúries i Sant Pere de Juià són exemples de parròquies gironines que ofereixen missa només els festius. En canvi, Sant Climent d’Amer, La Mota (Palol de Revardit), Sant Miquel de Pineda (Sant Feliu de Pallerols), Sant Andreu de Pedrinyà (La Pera) i Sant Julià de Llor són casos de parròquies diocesanes sense culte, segons els horaris de missa del Bisbat de Girona.
La diòcesi presenta una varietat d’horaris que respon a diversos criteris, com ara els capellans disponibles o número de fidels que hi assisteixen.
El decret d’institució de les celebracions dominicals en absència de prevere, recenment publicat pel Bisbat, insta als rectors a una revisió dels horaris. Si tenim en compte el tiratge del Full Parroquial, que s’ajusta a la demanda per raó econòmica, els gironins que habitualment van a missa haurien de ser un mínim de 15.000. La diòcesi té 841.965 habitants, segons la dada oferta pel Bisbat i que correspon al primer de gener de 2010. La publicació té una distribució gratuïta (bàsicament, en els punts de culte) però, habitualment, el fidel dóna un donatiu en el recipient de les almoines quan l’agafa.

Anuncios

10 comentarios to “Argelaguer la missa els festius”

  1. lejarza said

    En desacord amb Jaume Rocabert
    FREDERIC GÓMEZ PARDO. Vicepresident del Banc dels Aliments de Girona.
    Voldria manifestar el meu desacord amb l’article de Jaume Rocabert del divendres passat, en el qual critica el viatge del Papa a la JMJ. Diu que Jesús no va instituir el Papat, ni el sacerdoci. En l’Evangeli està molt clar que funda la seva Església sobre la roca de Pere (Mateu 16,18), i en diversos llocs dels Fets dels Apòstols es veu com aquests instituïen bisbes i preveres imposant-los les mans. També afirma que no va fundar cap religió; segons sembla l’Esperit Sant (en el qual no sé si creu el senyor Rocabert) ha estat de vacances durant més de 2000 anys, i inspira ara unes veritats a l’Església Plural que estan en contra de la doctrina de més de trenta concilis ecumènics, inclosos els de Trento, Vaticà I, i per descomptat Vaticà II, del que no em consta que desautoritzés en res a cap dels anteriors.
    Critica el cost multimilionari del viatge del Papa dient que és una despesa supèrflua allunyada de l’essència del missatge de Jesús d’atendre els pobres i els que sofreixen; no crec que sigui tan supèrflua si ha generat uns ingressos de més de cent milions d’euros, i el que és més important, ha enfortit en la fe més de milió i mig de joves, dels quals més de cinc mil, l’endemà, van manifestar la seva disposició de lliurar-se a Déu en el sacerdoci, la vida religiosa o altres formes de compromís cristià. I són tots aquests els que després s’ocuparan d’atendre els pobres i marginats a través d’innombrables institucions religioses i ONG que a tot el món -també a Uganda, Kenya i Somàlia- realitzen aquesta tasca. Dono fe que, només a Girona, de les 1.200 tones de menjar que va repartir l’any passat el Banc d’Aliments a més de 140 entitats benèfiques, el 80% d’aquesta quantitat va arribar a les persones necessitades a través d’institucions de l’Església Catòlica, que van des de Càritas a les Germanetes dels Pobres, passant per les monges de la Caritat o les que es dediquen a atendre els malalts de SIDA.
    Per cert, m’agradaria saber què és el que fa, referent a això, l’Església Plural; a més, és clar, de criticar el Papa i l’Església Catòlica.

  2. lejarza said

    Cristianismo, ateísmo y agnosticismo
    Francisco Umpiérrez

    Los escépticos me decepcionan. Desempeñan en el terreno de la filosofía el mismo papel que la clase media en las luchas sociales. Comparten de forma inconsecuente los postulados de los ateos fisicalistas. Después diré por qué. Los ateos fisicalistas definen a Dios como un ser imaginario, esto es, un ser inexistente. Y concluyen que quien cree en Dios, esto es, en un ser imaginario, es una persona irracional. Pero los ateos fisicalistas parten de una premisa falsa, puesto que para los creyentes Dios sí existe. De todos modos la afirmación de que Dios es un ser imaginario es una representación excesivamente simplificada de la religiosidad, supone una ruptura epistemológica con sus fundamentos históricos, antropológicos y sociológicos. Supone hablar de manera intemporal de un fenómeno que está determinado históricamente.
    El ateísmo fisicalista
    Por ateísmo fisicalista entiendo aquel ateísmo que se ha generado en las filas de los científicos que consideran que la física es la ciencia primera y que representa el mejor modelo de ciencia. La física, no obstante, visto bajo el punto de vista del ser humano, es la ciencia más abstracta que exista, estudia las propiedades más abstractas de la materia, el hombre no está en el centro de sus investigaciones. Circunstancia diferente ocurre con las ciencias sociales: la sociología, la psicología, la antropología y la economía. En todas estas ciencias el hombre es el objeto central de estudio. Esta circunstancia hace que los ateos fisicalistas sólo se preocupen de la existencia de Dios y no dediquen ninguna atención a su ser. Lo único que saben decir de Dios es lo que puede permitirles la física: bajo el punto de vista científico, bajo el punto de vista de los hechos observables y verificables, Dios no existe. No aportan más. No ocurre lo mismo en el ateísmo filosófico. Dios, a juicio de Feuerbach, no es más que la esencia humana puesta fuera del hombre. Aquí, con la ayuda de Feuerbach, nos preocupamos por el ser y la esencia de Dios, no simplemente sobre su existencia. Si a eso sumamos que la religiosidad cumple un papel central en la eticidad de las personas, muy poco podemos esperar del ateísmo fisicalista, que lo único que combate es si es racional creer en Dios o no. Si nos apoyamos en al ateismo fisicalista, un ateísmo eminentemente abstracto y simple, tenemos de antemano perdida la batalla contra la religiosidad.
    Dios en sí mismo y Dios para el hombre
    Escuchemos un fragmento de la segunda tesis de Feuerbach en su obra titulada Principios de la Filosofía del futuro: “El protestantismo ya no se preocupa, como el catolicismo, de lo que Dios es en sí mismo, sino únicamente de lo que Él es para el hombre; de ahí que ya no tenga, como aquel, ninguna tendencia especulativa o contemplativa; el protestantismo ya no es teología –en lo esencial, no es más que cristología, es decir, antropología religiosa”. Esto ocurría en el siglo XIX, pero el desarrollo de la religión cristiana a lo largo del siglo XX ha convertido, en este sentido, a la iglesia católica en una iglesia protestante. Nadie, y hoy día menos, está preocupado por Dios en sí mismo, sino por Jesucristo, esto es, por Dios hecho hombre. Se trata de un hombre, Jesucristo, tomado por Dios. Aquí es donde está la clave de la religiosidad cristiana en la actualidad. Y aquí es donde está la máxima exigencia que se les debe hacer a los cristianos: que imiten a Cristo, que sean tan revolucionarios como él lo fue, que luchen por la liberación de los pobres. El ateo que sólo tiene en sus manos los recursos de las ciencias naturales nada de esto lo ve. Se limita a examinar a la religión desde fuera y desde los postulados de la ciencia. No conoce ni le preocupa la diferencia entre Dios en sí mismo, que es un ser del entendimiento, y Jesucristo, que es objeto de los sentidos. Y como no conoce a la religión por dentro, poco se puede esperar de su lucha.
    La determinación histórica y nacional de la religiosidad
    Esta postura, la de centrarse en lo que es Dios para el hombre, es vieja, podemos encontrarla ya en Thomas Müntzer, un capellán alemán del siglo XVI. Escuchemos sus palabras de la mano de Engels, en su obra La guerra campesina en Alemania: “Contraponer la Biblia a la razón significa matar el espíritu con la letra muerta, ya que el Espíritu Santo del que habla la Biblia no es algo que existe fuera de nosotros; el Espíritu Santo es precisamente nuestra razón. La fe no es otra cosa que el despertar la razón en el hombre, por lo cual hasta los paganos podían tener fe. Mediante esta fe, mediante la razón despertada será el hombre divinizado y bienaventurado. Por eso el paraíso no está en el otro mundo, hay que buscarlo en esta vida, y la misión de los creyentes es instaurar este paraíso, o sea, el reino de Dios, aquí, en la Tierra”. Aquí hay historia y hay dialéctica. Hay transición de los contrarios, no hay fija rigidez intemporal de la racionalidad y de la irracionalidad. Hay dialéctica cuando se dice que el Espíritu Santo es nuestra razón, la razón del pueblo campesino para liberarse de la opresión del poder eclesiástico; también hay dialéctica cuando dice que la fe es el despertar de la razón, justo, el despertar de los pobres para quitarse de encima el yugo de los opresores.
    Hay que saber que del cómodo ateísmo del que hoy disfrutamos los ateos se lo debemos en parte a personajes de la altura histórica de Thomas Müntzer, y en parte a decenas de años de luchas sociales y de sangre derramada en los campos de batalla y en las cárceles. No en vano decía Engels que la filosofía religiosa de Tomas Müntzer se aproximaba al ateísmo, y su programa político se acercaba al comunismo. Müntzer no sólo dotó a sus concepciones religiosas de una profunda radicalidad, sino que encabezó gran parte de los movimientos de los campesinos alemanes contra el poder feudal. Porque la religiosidad tampoco puede separarse de la lucha de clases, ni por el lado de la opresión ni por el lado de la liberación. Creo que en la concepción de los ateos fisicalistas falta su componente histórica y su componente antropológica. De ahí su simpleza en la concepción de Dios y de la religiosidad. Hablamos aquí de razón histórica, de la razón de los campesinos y de los plebeyos para liberarse de la opresión feudal, no de la razón abstracta del físico y del matemático que piensa en una razón intemporal, carente de determinaciones históricas, nacionales y sociales.
    Contenido y forma de los discursos religiosos
    Como no indagan ni analizan la religiosidad atendiendo a sus determinaciones históricas y nacionales, los ateos fisicalistas son incapaces de diferenciar en los discursos religiosos el contenido de la forma. Es cierto que Müntzer habla del reino de Dios, pero ya da un paso hacia al materialismo cuando quiere hacer realidad el reino de Dios en la Tierra, pero da un paso mayor aún en esa línea de pensamiento cuando por Reino de Dios entiende “un régimen social sin diferencias de clase, sin propiedad privada y sin poder estatal aislado, opuesto a los miembros de la sociedad y ajeno a ellos”. Esto es lo que hay que descubrir y estudiar en ciertos fenómenos religiosos: bajo una forma religiosa se muestra un contenido enteramente materialista y revolucionario.
    La determinación histórica de la comunicación entre líderes y masas sociales
    Quiero seguir insistiendo en la determinación histórica de la religión, ayudándome de Engels, quien dice a este propósito que Müntzer se dirigía a las masas en el único lenguaje comprensible para las masas: el de la profecía religiosa. Esta es una prueba, una evidencia, que tanto la religión con la razón, tanto el pensamiento como el lenguaje, no pueden superar los marcos históricos donde los personajes viven y hacen la historia. Esto es una prueba del grandísimo error en el que incurren aquellos que hablan de la razón como una facultad humana igual a sí misma para todos los tiempos, que puede darse o no darse, y todo dependiendo de la voluntad de cada cual. No por otra razón he sacado a colación los textos de Feuerbach, con el propósito de destacar el aspecto antropológico, los textos de Marx, con el propósito de destacar el aspecto sociológico, y los textos de Engels, con el propósito de destacar el aspecto histórico. Si Müntzer le hubiera hablado a las masas de aquel entonces desde el punto de vista filosófico abstracto o bajo el punto de vista de la física, nadie lo hubiera escuchado, no hubiera encendido el corazón de las masas y no hubiera alimentado sus conciencias en la idea de que otro mundo era posible.
    Las determinaciones de la religiosidad como postulado y como objeto de estudio
    No nos dejemos engañar por las trampas argumentativas de los ateos fisicalistas. No es lo mismo aceptar una determinación como postulado, la religiosidad tiene una componente sociológica, que hacer de esta componente el objeto de estudio. Puesto que cuando yo afirmo que no tienen en cuenta la componente sociológica, la componente histórica y la componente antropológica de la religión, los ateos fisicalistas con un ademán molesto me responden: “¿Quién le ha dicho a usted que nosotros negamos que la religiosidad tenga una componente sociológica, una componente histórica y una componente antropológica? Esos son inventos de su cabeza, dominada como está por los dogmatismos de la dialéctica hegeliana.” Esta es su respuesta. Una respuesta intelectualmente no honesta. Una trampa para incautos. Porque repito: una cosa es aceptar como postulado que la religión tiene una componente antropológica, una componente sociológica y otra componente psicológica, y esto no cuesta nada hacerlo, y otra muy distinta es hacer de esa determinación el objeto de estudio.
    El agnosticismo
    Hablemos, por último, del agnosticismo. El agnóstico dice: yo no sé si Dios existe o no existe. Duda por partida doble: por una parte, duda de que Dios exista, y por otra parte, duda de que Dios no exista. Los escépticos extremistas son amantes de la duda. Pero todas las dudas tienen muchas migas. Si duda de que Dios no exista, esto implica que admite la posibilidad de que Dios pueda existir. Admite entonces, por una parte, que Dios no es un ser imaginario, y por otra parte y en tanto comparte la concepción de los ateos fisicalistas, admite que pueden existir seres imaginarios. Todo un contrasentido. El escepticismo que hace de la duda no sólo el punto de partida sino también el punto de llegada, el escepticismo no metodológico sino el epistemológico y ontológico, sólo lleva a caminos sin salidas. De ahí que el escéptico pueda coquetear tanto con las creencias religiosas como con los postulados más extremos del ateísmo, tanto con el ateísmo fisicalista como con el ateismo filosófico. Su posición es saltar entre los extremos de la contradicción, afirmar tanto un lado como en otro y conciliarlos. Y ya lo dije al inicio de este trabajo: el escéptico desempeña en el terreno de la filosofía el mismo papel que la clase media en las luchas sociales.

    Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza

  3. lejarza said

    El bisbe se solidaritza amb els indignats
    El bisbe de Girona, Francesc Pardo, creu que “malgrat les seves ombres”, ” cal estar molt atents a les reivindicacions de col·lectius populars per demanar que la democràcia arribi a configurar l’economia i altres dimensions de la vida social”. També demana als polítics que deixin el partidisme i pactin.
    El bisbe, va instar a “continuar treballant per resoldre aquelles situacions de persones i famílies a qui la crisi aboca a la marginació”, cosa que, va continuar, “ens exigeix ser més conscients que cal assegurar aliments, sostre, atenció legal, ajudes puntuals per a primeres necessitats, i llocs de treball en la mesura de les possibilitats”. “No és només una missió dels departaments de serveis socials de les administracions, de Càritas, de Mans Unides o de tants religiosos i religioses que cuiden malalts o gent gran, i de tants voluntaris i voluntàries”, sinó també esdevé “una responsabilitat de cadascun de nosaltres que caldrà canalitzar per mitjà de les institucions més properes i efectives”.
    El bisbe, bon coneixedor de com la crisi econòmica està afectant la societat gironina, sol·licita formular-se una pregunta: “què fem amb els nostres germans?”. A més, també demana que “se la facin les administracions i altres institucions polítiques i socials perquè es prioritzin els recursos disponibles”. Francesc Pardo, dirigint-se als polítics, va sol·licitar, ara “més que mai”, diàleg i negociació, “arribar a acords amb la mirada posada en el bé present i futur de la ciutadania, més que en els propis interessos de partit o de grup, ni que siguin ben legítims”. Abans, els havia dit que “la diversitat de posicions polítiques és una gran riquesa per a una societat ben governada, i expressa la pluralitat”, però “hi ha temps en la història dels pobles en què, sense renunciar a la identitat, cal sumar totes les forces per superar moments tan difícils pel bé dels ciutadans”.
    Sobre el paper dels cristians en la crisi, el bisbe va remarcar que han de ser “els primers a mostrar que som responsables de les nostres comunitats humanes, tant les més petites com les més grans, actuant i ajudant a prendre consciència d’aquesta responsabilitat”. “L’exigència no només l’hem de posar en tot allò que ens han de donar perquè hi tenim dret, sinó especialment en allò que nosaltres hem de donar en l’àmbit de veïnatge, de carrer, de barri, de poble, de ciutat, de país”, segons el parer del bisbe.

    Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza

  4. lejarza said

    DECRET D’INSTITUCIÓ DE LES CELEBRACIONS DOMINICALS EN ABSÈNCIA DE PREVERE
    Tenint en compte el bé pastoral de la diòcesi de Girona i referint-nos a les comunitats cristianes que no poden ser assistides habitualment per un prevere en la celebració de l’Eucaristia dominical;
    Atès el cànon 1248 & 2 del Codi de Dret Canònic i havent escoltat les per-sones i àmbits pastorals adients;
    Pel present decret institueixo a la nostra diòcesi les celebracions dominicals en absència de prevere. Es regiran d’acord amb el Directori de la Congregació per al Culte Diví, de 2 de juny de 1988, amb les resolucions 59-65 del Concili Provincial Tarraconense i amb els següents criteris i normatives diocesanes:
    CRITERIS
    1. Cal tenir cura de no suprimir la celebració de l’Eucaristia dominical, tam-poc en els pobles petits, encara que a tal fi calgui reduir el nombre de cele-bracions en els llocs on n’hi ha més d’una.
    2. Les celebracions dominicals en absència de prevere només s’han de dur a terme quan el nombre de preveres o les circumstàncies personals no perme-tin de cap manera la celebració de l’Eucaristia dominical.
    3. S’ha d’assegurar que, a les parròquies i comunitats on calgui introduir aquest tipus de celebracions, s’hi celebri també periòdicament l’Eucaristia (en la qual es reservaran formes consagrades suficients per a les celebracions sense prevere), i s’hi pugui rebre també el Sagrament del Perdó. En tot cas, s’intentarà assegurar l’Eucaristia en les grans diades (Nadal, Pasqua, Festa Major, Romeria, Aplec, Vot de poble …).
    NORMATIVES
    1. L’arxiprestat i els rectors de les parròquies estudiaran en quines comuni-tats cal introduir celebracions dominicals en absència de prevere, i com es poden alternar en un pla arxiprestal entre les diverses parròquies i agrupaci-ons. Es revisaran els horaris de misses, valorant la possibilitat de reduir-ne alguna.
    2. L’arxiprest haurà de demanar la preceptiva autorització a l’ordinari dioce-sà, proposant les persones idònies per a aquest servei i les comunitats on s’ha d’exercir. L’autorització assenyalarà les condicions i el termini del servei.
    3. Les celebracions hauran de ser presidides, quan sigui possible, per un di-aca. Altrament, les dirigirà un religiós no prevere, una religiosa, un laic o una laica suficientment preparats i amb la deguda autorització. Aquestes celebra-cions es faran seguint el model de l’opuscle Celebracions dominicals i festives en absència de prevere, publicat per aquest Bisbat de Girona l’any 2001.
    4. Les comunitats on es facin aquestes celebracions, habitualment o de ma-nera esporàdica, hauran de ser degudament informades i rebre una catequesi adequada.
    5. La Delegació episcopal de Pastoral Litúrgica vetllarà per l’acurada aplica-ció d’aquesta normativa i per l’apropiada formació dels qui han de dirigir les celebracions.
    Girona, 14 de juny de 2011
    􀀿 FRANCESC PARDO I ARTIGAS,
    bisbe de Girona
    Per manament del sr. bisbe,
    M. TERESA CEBRIÀ I LLISTOSELLA,
    cancellera

    Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza

  5. lejarza said

    Vall del Llierca, Argelaguer – Tortellà – Girona:
    El Bisbat s´acull al discurs de la Conferència Episcopal sobre l´IBI
    Enmig de l’actual debat sobre la possibilitat que els ajuntaments puguin passar a cobrar l’Impost sobre Béns Immobles a les esglésies com a mesura per incrementar els ingressos, el Bisbat de Girona ha recordat aquesta setmana a través de la seva pàgina web que l’actual règim fiscal a l’Estat espanyol que s’aplica a l’Església és el mateix que el que s’aplica a altres entitats com les fundacions, associacions d’utilitat pública, ONG del desenvolupament que compleixin determinats requisits, federacions esportives i la resta de confessions religioses que tenen acord de col·laboració amb l’Estat (esglésies evangèliques, comunitats hebrees i musulmanes). A través del comunicat també va acollir-se el discurs de la Conferència Episcopal Espanyola, que recorda que s’eximeix del pagament de l’IBI als temples i capelles destinats al culte, la residència dels bisbes, dels canonges i dels sacerdots, els locals destinats a oficines de la Cúria diocesana i a oficines parroquials i els seminaris destinats a la formació del clergat diocesà i religiós.

    Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza

  6. lejarza said

    Església pagana
    DAVID RABADÀ I VIVES

    En un context de crisi com l’actual ens diuen que tots ens hem d’estrènyer el cinturó, que tots hem de pagar un impost solidari i que ens oblidem de gestionar els pressupostos autonòmics. Jo, com a cristià, si més no, de formació, hi puc estar d’acord, però se’m regira l’estómac quan m’adono de les paradoxes i les contradiccions dels qui ara em volen governar des de Madrid. Vostè i jo, com a solidaris ciutadans, paguem l’IBI, l’IVA i d’altres ivoris per practicar la reciprocitat cristiana, però estranyament l’Església, com a entitat, d’això n’està exempta. Aquesta organització no està obligada a pagar ni l’IBI ni l’IVA ni cap ibis d’ous d’or, és a dir que esdevé una església pagana, no paga ná.
    Si el cristianisme es fonamenta en la solidaritat entre els membres de la seva comunitat, ara veig que el seu màxim estament, l’Església, no ho practica des de dalt. Una altra cosa són els capellans i els voluntaris que fan feines socials impagables. El problema es produeix quan el rang superior de la cúria diu que s’ha de practicar la germanor de béns. Doncs bé, ara, i en èpoques de crisi, no en dóna exemple pagant impostos. On està, per tant, la solidaritat cristiana?
    Si ara l’Islam demanés el mateix, hi tindria tot el dret per igualtat social, i, si a l’Islam se li concedís, totes les altres confessions religioses hi tindrien també tota llicència. En cas contrari, s’adonen del greuge cristià? Tot i així, sempre es podria dir el que Jesús va predicar als pagans, que el seu regne no és d’aquest món. Per desgràcia, tots els batejats estem pagant aquesta corona. Una opció és renegar del bateig, és a dir, apostatar, però, si ho intenta, veurà quantes pegues li posa el Bisbat per no perdre el seu regne.

  7. lejarza said

    ´Catalonia Sacra´ digitalitza la segona etapa de la revista ´Taüll´
    Coordinada des del Bisbat de Girona, la publicació està especialitzada en patrimoni cultural de les diòcesis de la Tarraconense
    GIRONA | JOAQUIM BOHIGAS I MOLLERA Taüll és la capçalera quadrimestral del Secretariat Interdiocesà de Custòdia i Promoció de l’Art Sagrat de Catalunya que, des del 2001, difon, a partir d’articles signats per especialistes, el patrimoni cultural de les diòcesis de la Conferència Episcopal Tarraconense (CET). El projecte de “Catalonia Sacra”, que conjuga la web com a canal de difusió i accions en el territori a fi d’una major visualització i coneixement del patrimoni eclesial, ha digitalitzat la segona etapa d’aquesta revista, que es coordina des del Bisbat de Girona (la primera es va publicar de 1982 a 1984). Per consultar els continguts, cal entrar a “Catalonia Sacra” (cataloniasacra.cat) i optar per l’opció “Revista Taüll”. L’usuari pot accedir, en aquests moments, al número 0 (que correspon a l’edició de desembre-gener de 2001) i els 36 posteriors. El darrer número és l’edició d’agost-setembre de 2012 i, precisament, està dedicada a explicar l’essència del projecte de “Catalunya Sacra”. En el citat número, inclou una editorial del bisbe de Girona, Francesc Pardo i Artigas, delegat de la CET per al Patrimoni Cultural i president de “Catalonia Sacra”. L’índex del número 0 al 25 també està digitalitzat. L’accés és gratuït i la revista és descarregable en PDF. La digitalització conviu amb l’edició en paper, que arriba al lector en subscripció o venda a número en concret, segons ha explicat la Llibreria del Bisbat.
    Principis refundacionals
    En aquell número zero, Jaume Traserra, aleshores bisbe auxiliar de Barcelona i delegat de la Tarraconense per al Patrimomi Cultural, defensava, en l’editorial, signada a manera de presentació de la revista, que “tenim encara, sortosament, en les nostres mans un patrimoni cultural molt ric i ampli malgrat les pèrdues ocasionades per les desamortitzacions, les guerres civils i possibles negligències”. Tot i això, continuava, “el patrimoni existeix i és molt viu! La mateixa església el destina a les seves finalitats culturals i catequètiques i, també, el posa a disposició de tota la societat”. Per aquest motiu, “aquest patrimoni es converteix en béns culturals de tots i per tots”.
    El bisbe indicava, també en el número fundacional, a qui, bàsicament, anava adreçada la revista: “Ha d’ésser una bona eina per a tots aquells que gestionen el patrimoni cultural de l’Església a Catalunya o que volen rebre puntual informació del que es fa”. Xavier Xutglà i Narcís Negre foren primers autors d’articles sobre la diòcesi gironina.

    Argelaguer,  Les Planes d’Hostoles, Besalú, Beuda, Castellfollit de la Roca, La Vall d´en Bas, La Vall de Bianya, Les Preses, Maià de Montcal, Mieres, Montagut i Oix, Olot, Riudaura, Sales de Llierca, Sant Aniol de Finestres, Sant Feliu de Pallerols, Sant Ferriol, Sant Jaume de Llierca, Sant Joan les Fonts, Santa Pau, Garrotxa, Girona, Lleida, Tarragona, Barcelona, Catalunya, Espanya, Lejarza, Tortellà

  8. lejarza said

    Una santa per als republicans

    Si els republicans van al cel, tenen amb Magdela Aulina una aliada per purgar pecats. Filla de Banyoles i fundadora de l’Institut Secular d’Operàries Parroquials, per la seva tasca en favor dels més necessitats es va convertir en una persona estimada per les classes populars. Malgrat haver estat enfrontada amb la jeraquia eclesiàstica gironina, ara l’Església necessita més sants laics i més d’un segle després del seu naixement, el Vaticà comença a estudiar-ne canonització.
    El procés de beatificació de Magdalena Aulina va començar el 3 de novembre de 2006, i després de 6 anys d’investigació, recerca i treball, el procés català es va tancar el passat febrer i l’arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, va enviar la informació a Roma. Diversos teòlegs han estudiat i reconstruït fil per randa tota la vida de la banyolina, han confirmat la seva fama de santedat i l’han anomenada serventa de Déu.
    Magdalena Aulina va néixer a Banyoles l’any 1897. Nascuda en una família de profundes creences religioses, Magdalena també se sentí cridada a la vida religiosa, però no per ingressar en un convent, sinó, “a camp obert”, sense hàbits, sense una disciplina regular, sense constituir una congregació religiosa tradicional. Després de llegir als 15 anys la biografia de Santa Gemma Galgani, coneguda per la seva imitació a la Passió de Crist i per rebre les seves estigmes, es va sentir inspirada en seguir el seu estil de vida.
    Per això, l’any 1916 va iniciar una obra pionera d’assistència als més necessitats, que es va haver de sobreposar a l’estructura religiosa d’aleshores. La seva fundació oferia assistència als més petits i petites, va iniciar un procés d’alfabetització de noies i treballadores, va obrir una residència i oferia també dispensari mèdic. S’ubicava en una casa prop de la plaça de les Rodes, en ple centre de la Banyoles pobra de l’època.
    Magdalena el 1921 va caure malalta amb problemes cardíacs i mals de cap que van empitjorar dos anys més tard. Es va encomanar a santa Gemma amb el rés de la seva novena i va curar, causant admiració en els doctors, que no podien explicar el succeït, segons expliquen els teòlegs.
    Magdalena va tenir visions místiques de santa Gemma, que li deixava promoure la seva veneració i la construcció d’una font a Banyoles dedicada a ella, que va ser beatificada en aquesta època.
    El 1922 va fundar una associació, que combina promoció de la vida religiosa amb educació cristiana per a nens i ofereix un lloc de recreació per a nenes que no van a escola, en el qual imparteix classes de literatura i orientació vocacional.
    La laica banyolina, el 1931, al costat d’altres dones que van compartir la seva missió va fer vots de castedat, pobresa i obediència.
    I son aquest mèrits que valorarà el Vaticà.

    L’enfrontament amb el bisbe
    Però l’actuació de Magdalena Aulina no va ser sempre tan aplaudida. En vida, va tenir detractors i partidaris. Ben aviat es va produir un conflicte amb la jerarquia, que va ser el resultat de dues concepcions difícilment conciliables: l’afirmació d’autoritat i de poder, per part de la cúria episcopal, i l’intent de mantenir, per part de Casa Nostra, l’estil particular del seu compromís evangèlic, segons recollia l’historiador Jordi Galofré, a la Revista de Girona de març de 2006. El mateix Galorfé relata que el primer pas en aquesta relació conflictiva el donà, el 1933, el bisbe de Vic, Joan Perelló, com a administrador de la seu de Girona, aleshores vacant. Aquest primer procés es va tancar satisfactòrianient per a l’obra de Magdalena Aulina, però el nou bisbe de Girona, Josep Cartanyà, va continuar-lo i el 26 de novembre de 1934 va dictar una resolució en la qual establia una distinció entre l’acció benèfica de la institució, que considerava laudable, i les revelacions sobrenaturals, que de moment no aprovava i que, en tot cas, havien de ser estudiades detingudament.
    L’historiador recorda que el desembre de 1935 el fiscal eclesiàstic, Joaquim AJemany, parlava del “sabor protestant d’aquestes preteses inspiracions de Déu, al marge de les ordenacions de l’Església”. Va ser en aquest context en què els republicans banyolins van sentir comprensió i simpatia per Magdalena Aulina per la seva actuació a favor de les capes menys afavorides de la població.
    D’altra banda, la simpatia entre Magdalena Aulina i les esquerres banyolines va ser recíproca. Quan arran dels Fets de Sis d’Octubre de 1934 l’alcalde, Jaume Masó, els regidors d’esquerres i altres banyolins van ser detinguts, traslladats a Girona i empresonats, Magdalena Aulina els va oferir suport i ajuda.
    El 15 de gener de 1936, el bisbe Cartañà va declarar que l’obra de Magdalena Aulina no mereixia l’aprovació eclesiàstica, va prohibir a l’ara aspirant a santa a qualsevol intervenció activa en les coses de l’Església, va declarar que no era lícit contribuir a la seva obra i va prohibir als capellans de col·laborar-hi.
    La Guerra Civil va interrompre els processos canònics i va ser una prova de foc per a la institució. Amb Magdalena Aulina malalta al llit, un grup de milicians se la volien endur, amb finalitats com a mínim dubtoses, i va ser necessària una enèrgica intervenció de Joan Gussinyé, un dels dirigents locals d’Esquerra Republicana, per salvar-la.
    També durant la Guerra Civil, el comitè antifeixista de Porqueres va confiscar la finca de Casa Nostra, i alguns dels membres de la institució foren perseguits i empresonats. La institució Sol Ixent també va ser confiscada i la Unió de Dones banyolina va aprofitar els locals per preparar roba per als soldats que eren al front. Molts dels dirigents polítics esquerrans de Banyoles i Porqueres, però, intervingueren a favor de Casa Nostra i, el 10 de novembre de 1937, la Generalitat va resoldre que se’ls retornessin les propietats. La derrota de la República, el 1939, no va suposar, però, la tranquil·litat esperada. Al contrari, el procés eclesiàstic va seguir el seu curs amb nova empenta. El fet que la Generalitat hagués determinat la devolució de les propietats confiscades va ser esgrimit com una prova de les relacions de Magdalena Aulina amb “els rojo-separatistas”.
    El 1941, arran del conflicte amb el bisbe Josep Cartanyà, Aulina va marxar a Navarra, on la comunitat va continuar la seva activitat d’apostolat i catequesi i d’educació dels necessitats, i van crear la Pia Unió de Senyoretes Operàries Parroquials. Sota l’advocació de Gemma Galgani, Aulina volia que, com ella, els membres de l’institut també fossin laics. Ella mateixa va fundar més cases de l’institut a Osca, La Rioja i València. En 1951 va fundar una casa a Roma, i el 6 de novembre de 1962 la Santa Seu va aprovar la congregació com a institut secular femení amb el nom Institut Secular d’Operàries Parroquials.

    Argelaguer, Les Planes d’Hostoles, Besalú, Beuda, Castellfollit de la Roca, La Vall d´en Bas, La Vall de Bianya, Les Preses, Maià de Montcal, Mieres, Montagut i Oix, Olot, Riudaura, Sales de Llierca, Sant Aniol de Finestres, Sant Feliu de Pallerols, Sant Ferriol, Sant Jaume de Llierca, Sant Joan les Fonts, Santa Pau, Garrotxa, Girona, Lleida, Tarragona, Barcelona, Catalunya, Espanya, Lejarza, Tortellà

  9. lejarza said

    El Bisbe beneeix el nou altar del monestir de Sant Joan les Fonts

    L’església de l’antic monestir benedictí de Sant Joan les Fonts va celebrar una missa per consagrar el nou presbiteri, que s’ha construït comptant amb el finançament del Bisbat de Girona, l’Ajuntament i la parròquia. El bisbe Francesc Pardo va presidir l’acte, que també va comptar amb la presència del seu secretari particular, mossèn Joan Robé, i el canonge de la catedral, mossèn Joan Barburés.
    El rector de la parròquia de Sant Joan les Fonts, Miquel Vall-llosera, va resumir les dades principals de la història del monestir, així com també va fer referència a la restauració de tota l’església i al nou presbiteri, juntament amb l’altar, l’ambó i el mobiliari.
    El bisbe va beneir aquests nous elements del monestir, en una cerimònia que va comptar amb l’assistència d’una nodrida representació de feligresos i que es va complementar amb els cants de la coral Aiguaneix. Els primers bancs de l’església estaven ocupats per l’alcalde de Sant Joan les Fonts, Joan Espona, i els regidors del Consistori.
    La cerimònia, que es va oficiar el 21 de desembre, va servir per rememorar la primera consagració de l’altar del monestir de Sant Joan les Fonts, que es va celebrar l’any en què es va iniciar com a parròquia, el 1117.
    En acabar, mossèn Vall-llosera va llegir l’acta oficial de la cerimònia, que van signar sobre l’altar el Bible, el mateix rector de la parròquia i l’alcalde. Respecte al cerimonial, el capellà va destacar que “amb ella, s’ha escrit una nova pàgina de la història a Sant Joan les Fonts”.

    Argelaguer, Les Planes d’Hostoles, Besalú, Beuda, Castellfollit de la Roca, La Vall d´en Bas, La Vall de Bianya, Les Preses, Maià de Montcal, Mieres, Montagut i Oix, Olot, Riudaura, Sales de Llierca, Sant Aniol de Finestres, Sant Feliu de Pallerols, Sant Ferriol, Sant Jaume de Llierca, Sant Joan les Fonts, Santa Pau, Garrotxa, Girona, Lleida, Tarragona, Barcelona, Catalunya, Espanya, Lejarza, Tortellà

  10. lejarza said

    l´Institut Superior de Ciències Religioses de Girona

    05.06.2014

    PERE CARRERAS L’Institut Superior de Ciències Religioses (ISCRG) de la nostra ciutat ha celebrat durant aquest curs que ara s’acaba el seu vint-i-cinquè aniversari. Durant tot el curs ha portat a terme moltes activitats: es va iniciar el curs, en el darrer mes de setembre, amb una exposició d’un miler de fotografies que reflectien les classes, conferències i lliçons inaugu?rals d’aquests anys. Aquesta expo?si?ció va estar oberta els me??sos de setembre i octubre. Ja en l’acte d’inici de curs, després de la missa d’obertura, es va inaugurar aquest aniversari amb la lliçó inaugural a càrrec del Dr. Joan Ferrer, professor de la UdG, que en aquells moments n’era el Degà de Lletres.
    Un dels moments més importants del curs va ser el concert del Cor Geriona a l’església de Sant Martí del Seminari diocesà; s’hi varen interpretar obres de P. Casals, G. Faure, E. Daniel, J. Rutter, R. Sabanes. Aquest concert va ser presidit pel Sr. Bisbe Francesc Pardo i pel Sr. Enric Vendrell i Aubach, director general d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya. També es va comptar amb la presència de la Sra. Roser Urra i Fàbregas, regidora delegada de Serveis Administratius a l’Ajuntament de Girona. Hi varen assistir 350 persones.
    En el mes de març tingué lloc la Taula rodona sobre La creació: del text al tapís, a càrrec dels profs. David Jou, catedràtic de Física a la Universitat Autònoma de Barcelona i Armand Puig, degà-president de la Facultat de Teologia de Catalunya. Va moderar aquesta Taula Rodona Joan Ferrer, professor a la UdG i a l’ISCRG. Tots dos varen fer un estudi aprofundit sobre el Tapís de la Creació que tenim al Museu de la Catedral de Girona.
    Avui tindrà lloc, doncs, el final de curs i la cloenda de la celebració d’aquest aniversari. La Taula rodona a càrrec de la Dra. Míriam Díaz, i del Dr. Jaume Flaquer, professor a la Facultat de Teologia de Catalunya amb el títol L’Església: amb motiu del primer any del papa Francesc. Moderarà la Taula rodona el Dr. Josep Casellas, professor de l’ISCRG.
    Per acabar aquest aniversari s’està organitzant una sortida a Montserrat: es visitarà sobretot la Biblioteca, el Museu de Montserrat i el Museu Bíblic.
    L’ISCRG està vinculat a la Facul?tat de Teologia de Catalunya i s’hi imparteixen els estudis de Ciències Religioses comprenent dos cicles: el Grau en el primer i el Màster en el segon; en aquest segon cicle hi ha l’especialització en “Evangeli, Cultura i Comunicació”. Aquests estudis tenen el reconeixement oficial tant civil com eclesiàstic.
    Són uns estudis que estan destinats a tots els estudiants universitaris que estiguin interessats pel fenomen religiós i la seva problemàtica i d’altres persones també interessades en l’estudi de la teologia i els contingut de la fe. Especialment també s’hi poden graduar els que desitgen exercir el professorat de la religió. Fonamentalment s’hi estudien els temes més directament teològics i eclesials, però s’hi poden tro?bar assignatures sobre la filoso?fia i la Bíblia; i molts altres més monogràfics: Fe i ciència, Diàleg intereligiós, El judaisme en la Girona medieval, Literatura i fe cristiana, Art turisme i comunicació, Teologia i cinema, Música religiosa, Art sacre a Girona,…
    Durant aquests 25 anys a l’ISCRG s’hi han matriculat més de mil tres cents alumnes i ha comptat amb l’ensenyament de gairebé un centenar de professors. Té la seva seu i imparteix les classes a l’edifici del Seminari Diocesà.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: